El convent de Santa Clara de Vilafranca (segle XIV)

Monestir de Pedralbes també de l'orde de les clarisses (segle XIV)

És el nom del convent de les clarisses desaparegut que existia a Vilafranca del Penedès en època medieval i que estava situat a l’actual plaça de Milà i Fontanals.

El papa Innocenci IV, confirmà la regla de Santa Clara l’any 1253 escrita per ella mateixa, fundada en altíssima pobresa, i per un privilegi únic, escrigué el mateix pontifici, a la part superior de la mateixa, en la mateixa cel·la a on la santa agonitzava.

El monestir de Santa Clara de Vilafranca fou fundat per la reina Blanca d’Anjou i de Nàpols de 15 anys d’edat,  muller del monarca d’Aragó Jaume II “el Just”, la qual, es diu, que per les moltes temporades que havia sojornat al Palau reial vilafranquí, junt amb la família reial, hi volgué deixar un record. Era l’any 1298. Tot i que sembla que es va començar a construir dos anys després d’aquesta data:

Un document del fill de Blanca, el rei Alfons amb data de l’any 1303 ens confirma ja la seva construcció: “recelantes quod illustríssima domina Blancha bone memoriae Regina Aragonum, mater nostra, fundavit el instituït monasterium Minorissarum Villefrancae”.

El rei Jaume II, pren el monestir sota la seva especial protecció l’any 1307 amb aquestes paraules: “ad honorem Dei et beati Francisco recepimus sub nostra protectione, custodia et guidatico spetiali, monasterium Sanctae Clatae situm juxta Villafranchan Penitensem et totum conventum...”, d’aquesta manera, quedaven garantides les necessitats bàsiques de la comunitat d’unes 22 monges, que era una de les més grans de Catalunya.

L’any 1308 la reina Blanca d’Anjou en el seu testament de València anomena la cura de la seva edificació donat que duraren anys les obres de construcció, dient “noviter constructi” tot i havent-hi ja monges en l’edifici.

L’edifici[1]

Segons Galimany i Fumerol (2000) el convent de Santa Clara: va optar per unes solucions arquitectòniques de l’ús de la coberta de fusta i els arcs de diafragma, que classifiquen l’edificació dins dels que conservaven la tradició arquitectònica primigènia de les ordres mendicants, en contraposició de edificacions d’altres convents de clarisses més ostentosos, com podria ser Santa Maria de Pedralbes o el mateix de Sant Francesc de Vilafranca, que té volta de creueria amb una línea de més lluïment de l’espai interior, i no en una línia més funcional com es podia qualificar a santa Clara de Vilafranca.

El convent estava configurat per una sèrie de dependències habituals: primer, una planta baixa on estarien les zones de via de les monges: refectori, dormitoris i cuina, possiblement al voltant del claustre. Al primer pis, hi hauria l’espai destinat a l’hostatgeria o infermeria. Sabem que comptava amb alguna cambra reial. També hi havia, doncs, claustre, sala capitular, església, campanar, un forn de pa, un hort, vinyes i algun camp sembrat de blat. De l’existència d’un hospital sols hi ha la data del llibre verd de Vilafranca (que es basa moltes vegades amb història oral i no documental).

El claustre adossat a l’església solia tenir una forma quadrada o lleugerament rectangular amb galeries cobertes.

A l’església hi havia l’altar major i cinc capelles amb els corresponents altars.

Un inventari de l’any 1567

Aquest any i trobat a l’arxiu de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona un inventari ens pot donar una idea de com era l’església, el monestir i les dependències del convent:

Un altar major al fons de l’església amb un retaule de fusta; una ara guarnida de fusta; dues escaletes de fusta tenyides de verd per parar l’altar major; un sacra; a mà dreta de l’altar major hi ha un altre altar fet de guix i a sobre un retaule pintat al mig una imatge de Santa Úrsula.

A la mà esquerra de l’altar major hi ha un altre altar de pedra i guix; hi ha un retaule pintat de diversos personatges i al mig del retaule hi ha pintada la salutació dels àngels a Nostra Senyora.

Darrera l’altar major hi ha una apartament amb dues portes amb un armari amb pany i clau, dins el qual està guardat el corpus (Eucaristia) amb un cofret molt petit cobert de llauna de ferro amb el corresponent pany i clau. Dins del cofret hi ha uns corporals on està reservat Corpus. En aquest armari també hi ha una capsa rodona de fusta prima on s’hi ha troba lo següent: Una pedra de cristall encastada amb argent sobredaurat i en dita pedra i cristall i guarnició de plata hi ha trossets de fusta o pedra que s’indica que són relíquies i la pedra està penjada amb un cordo de seda verda amb un boto de fil d’or/ una creueta d’argent sobredaurada esmaltada de verd i sobre aquest esmalt hi ha la figura de Crist. En aquesta creu hi ha el fust de la santa vera creu i al darrera hi ha unes lletres esmaltades que diuen: “et factus est in agonia prolixius orabat”. La llargada de la creu és de mig pam més o menys/ Un sedat vermell dins el qual hi ha un paper i dins d’aquest uns cabells, el paper diu que els cabells són de la gloriosa Santa Clara/ un altra sedat de tafetà groc en el que hi ha embolicat un trosset de fust, diu que és relíquia/ Un trosset de drap de lli, en que hi ha embolicat tres pedretes molt petites, diu que són relíquies/ Un trosset de vellut en el que hi ha un poquet de vel de dita Santa Clara/ Una altra capseta pintada i un poquet llargueta a dins la qual hi ha un sedat verd amb cinc paperets en els que es diu que hi ha relíquies/ una pedra que diu pesar un parell d’onzes/ un altre sedat amb el que hi ha uns grans de saltiris de fusta i amb unes altres relíquies segons es diu/  Al davant de dit armari hi ha dues tovalloles blanques sobreposades i sobre l’armari una post amb el qual hi ha pintada la Verònica..

Un altre altar que es diu de la nostra senyora de la Consolació. Sobre aquest altar hi ha una escaleta de fusta sobre la qual hi ha una imatges amb Nostra Senyora amb en Jesús al braç amb un mantell de damasc blanc i taronja. La imatge de nostra senyora té un joiell de pedra fina lleonada, de grandària de una mitja fava feta com un cor, guarnida d’or amb una veta negra penjat i al cap de dita pedra o joiell, una gla/ tres cortines de gassa sobre la imatge de nostra senyora amb la flocadura groga i vermella/ Un rast de saltiris de corall posats al coll de dita imatge de nostra senyora/ cinc retaules petits de tall o granaria de llibre de cor més o menys.

 Un altre retaule de nostra senyora de dita forma, que té les bores blaves amb unes esteles blanques

Un altre altar amb el seu pal·li de guadamassil (cuir treballat) sobredaurat amb la imatge de nostra senyora de bulto amb un mantell de xamellot morat, guarnit de tafetà groc i sobre dit altar hi ha un retaule pintat amb diversos personatges/ al costat de dit altar hi ha un caixonet de fusta per posar diners amb el corresponent pany i clau. Està buit/

Un altre altar amb un pal·li de xamellot blanc molt vell, unes estovalles i sobre l’altar, un retaule pintat amb diversos personatges.

A la part de l’església hi ha un rotllo d’esquelles i un esqueller a la paret/ al campanar, una campana.

El rei concedeix llicència per construir un forn al convent de santa Clara el 1325 perquè les monges coguin el pa, el que suposa un privilegi que no tenen els germans franciscans del monestir de sant Francesc de Vilafranca.

El 1450 hi ha la construcció de la sala capitular i que les seves finestres donen a la plaça o era del Sant Esperit, l’actual plaça de Milà i Fontanals.

Santa Clara d'Asis

La seva desaparició

És l’any 1567 quant el convent, sense esperança d’arreglar-se, les tres monges que quedaven i amb els seus béns i arxius, fou a parar després de la liquidació de les pedres conventuals al convent de Jerusalem de Barcelona, amb autoritat subdelegada apostòlica del bisbe de Barcelona, Guillem de Cassador, però no és dins el 1570 quan ordena la fusió de les monges clarisses del convent de Vilafranca amb el de Sant Maria de Jerusalem, junt amb les terres, relíquies i joies litúrgiques. Algunes cases actuals de Vilafranca tenen en alguns espais de la seva estructura arquitectònica restes del dit monestir.

En aquest any era abadessa Marquesa Mateu (Mateua) i les dues monges l’Elisabet Sembrana i la Jerònima Queraltó (Queralta).

El 1618 fou alienat i abandonat per les dues monges el novembre d’aquell any després d’haver mort l’abadessa.

L’edifici però encara quedà en peu ja que el 1700 concretament el 10 de setembre van arribar al convent les despulles de Sant Fèlix des de Roma, que serà posteriorment el patró des de de Vilafranca. A l’endemà entren a Santa Maria on s’exposaren el 30 d’agost de l’any 1701.

Capitells del convent de Santa Clara en una casa del centre de Vilafranca.

En els anys últims del segle XVIII hi trobem vivint a la encara capella de Santa Clara a l’ermità Baltasar Bosch que l’any 1781 en els documents, és anotat com l’ermità de l’ermita de Santa Clara de Vilafranca. L’any següent ho és Josep Balaguer. El 1785 l'ermità és Josep Junyent fill de Josep Junyent pagès i de Raimunda Gili. El 1808 la capella fou cremada per les tropes franceses.

La comunitat

Unes 250 dones van professar com a monges i van viure al llarg dels 270 anys. Entre 1430 i 1449 hi ha una renovació important de la comunitat (46 monges) que provocaren una crisi en el si de la congregació i de la seva influència.

A finals del segle XIV i XV període d’inestabilitat espiritual, les normes i vots foren trencats diverses vegades i a les famílies els hi podria produir un recel a l’hora d’ingressar les filles al convent. Altre període és el 1390-1409 i el període de govern de Joan II i de la guerra dels remences, el que ens faria adonar que en períodes de crisi i inseguretat augmenten els ingressos al convent.

La primera abadessa fou Guillem de Castellví i Montcada i s'enterrà al mateix convent.

Algunes de les monges del convent les enumerem tot seguit. Cal fixar-se amb el cognom que es feminitza. Investigant l’origen familiar de moltes d’elles veiem que sobresurten de moltes famílies nobles del Penedès amb molt de patrimoni escampat per arreu.

El primer any on trobem la primera comunitat de monges clarisses documentat de Vilafranca, fou el 1324: Geralda de Plegamans abadessa/ monges: Margarita Sabatera, Ferrera Juncosa, Francesca de Trilla, Alemanda de Cervelló, Clara de Puig, Geralda Juncosa, Elisenda de Llotger, Elisenda de Bitulona (Badalona), Alemanda de Causerenys, Saurina de Garacis, Geralda Sabatera, Constança de Vallsmoll, Berenguer Pellissera, Berenguera de Casaldona, Geralda de Lillet, Subirana de Castellbell, Blanca Vilella, Geralda SaRovira, Sibil·la de Viariis, Bartomeua de Castells, Guillemona Eimeriga/.

Al 1368 son: Clara de Senyecs abadessa, i les monges: Francesca Plana, Elisenda Montoliu, Joana Mata, Constança Oliva, Constança Avinyó, Blanca sa Fabrega, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Clara Alamanya, Constança de Canyelles, Mario de Vilafranca, Sibilia Micera, Clara Nota, Constança Bramona, Geraldona Micera.

El 1404: Constança d’Avinyó, vicària Sibilia Misser escollida abadessa, Joana Mata, Agnés Sespujades, Geraldona Missera, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Constança Bramona, Clara den Ot, Maria Goleta, Constança de Far, Geraldona Mata, Magdalena Ponça, Agnés d’Avinyó, Elisenda Solana, Geraldona Giberta, Maria Campamar, Violant Caldoria, Francesca Palau.

El 1418: Maria Goleta abadessa del monestir de santa Clara, Clara Nota, Maria Fresqueta, Magdalena Ponça, Francesca Marquesa, Eufrasina de Vilafranca, Mario Pellissera,  Isabel Pellisser, Blanca Coltellera, Eulalia Roga, Blanquina Ferrera, Eulalia Foresa, Antonia Solsona.

El 1427: Maria Goleta abadessa. Monges: Isabel Batlle./Clara Bruguens./Blanquina Colteller/Isabel de Torres./Eufrasina i Isabel de Vilafranca/Blanquina Ferrera./Maria Fresqueta /Maria Goleta./Francesca Marquesa./Clara Martina./Constança Pellisser./Isabel Pellissera /Maria Pellissera./Magdalena Ponça/.

1444: abadessa: Margarita de Montecatheno monges: Isabel de Corbaria vicaria i tresorera, Violans de Centelles tresorera, Violans de Pallas tesorera, Sibilia de Pallas, Beatrix de Estapate, Mandina de Busquets, Joana Solera, Antigona Martina, Mandina Citges, Clara de Vallsecha, Caterina Çalada, Caterina Dezrius, Dalmata Relada, Isabel Madrentere, Caterina Llulla, Angelina Ces Anasses, Francina Olivella, Constança Vidala, Constança Lulla, Isabel de Villalba, Aldonsa Terrena, Justicia barona, Eufrasina Brugal, Sibilia de Sobreriba, Constança Moragues, Isabel Tallada, Joaneta des Torrens Isabel Pellissera, Rafaela Ferrera, Margarita Sa Vila.

En temps de la guerra civil entre Joan II i la Generalitat de Catalunya i en que Vilafranca va rebre de valent (1462-1472) les monges a l’estar en el convent situat a extramurs de Vilafranca, van haver de refugiar-se dins de la ciutat, en cases de propietat de l’església de Santa Maria de la Vila, en l’any 1477 només hi ha: Caterina Berga abadessa, Isabel de Vilafranca, Isabel Savall, Joana Amargosa, Clara Verdeguera, Francina Mirona et Clara Martina, monges de santa Clara...convocades a l’església o cases que posseeix la dia església al cap de la plaça del blat.

1498: Joan Piquera, abadessa, Caterina Berga vicaria, Yolanda Cinera, Isabel Merlesa, Benedictus Cardona, Margarita Alegre, Eufrasina Calteberia, Bernardina Cardona, Justina Tamerida, Joana Berga, Joana Pellicera et Eufrasina Carreres...

---

[1] Part d’aquest article és d’un treball acadèmic que va elaborar Montserrat Albet i Noya el curs 2008-2009.

El cavaller Pere Febrer (segle XIV-XV)

Castell de Fontrubí

El 1387, la reina Violant de Bar, ordenava al seu procurador Pere Febrer que prengués possessió dels castells, viles, llocs i parròquies de la Geltrú, Vilanova, Cubelles, Sitges, Ribes i altres propietats situades al Penedès, que eren de Bernat Fortià. Aquestes possessions eren cessions que rebé Violant, per part del seu espòs, el rei Joan. Entre aquestes, també hi hagué el castell de Sant Martí Sarroca.

També els procuradors del rei Joan I van vendre a Pere Febrer el 3 d’octubre de 1381 la jurisdicció del castell de la Bleda, del Castellet i de les quadres de Santa Margarida i Moja. El rei Joan I va vendre el castell de Fontrubí amb els seus termes a Pere de Febrer, el 17 de març de 1391. El comprador ja n’havia pres possessió l’any 1387, com a procurador de la reina Violant, ja que havia estat beneficiada amb aquest castell, com amb altres, en perjudici de Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·lia.

Pere Febrer, fou l’administrador, en nom de la Corona, de tots els llocs que havia posseït Bernat de Fortià quan li foren confiscats pel rei. Febrer fou posat com a procurador del territori de Fontrubí per la reina Violant l’any 1387 i comprà la jurisdicció de Fontrubí al rei Joan I l’any 1391 per 88.000 sous. L’any 1398 acceptà l’ofici de capitania de Vilafranca i la seva vegueria. Existeix un sarcòfag al monestir dels frares menors de Vilafranca, a la capella de Sant Jordi, on diu que és de Pere Febrer, cavaller

El testament d’aquest Pere Febrer fill, signat l’any 1407, reflexa els béns que posseïa i que passen a formar part dels castlans de la vila, a causa sobretot del seu enllaç matrimonial amb Joana Canyelles, filla del castlà Bertran de Canyelles.

El testament del cavaller Pere Febrer

Ens diu el testament que Pere comprà el castell de Fontrubí i fou qui va construir la capella dels frares menors a Vilafranca, referint-se a la capella de Sant Francesc. Nomena marmessors i executors del seu testament vuit persones: els honrats Guillem de Montbrú, Jaume Farreter, Gabriel Sapila, Ramon Oló, advocat; la seva muller Joana i el seu fill Pere Febrer; Pere Bargalló, prevere, i Guillem Amorós.

Guillem de Montbrú era casat amb Úrsula, germana del castlà Galcerà de Vilafranca, fill de Bartomeu del castell.

Ramon Oló va ser advocat del castlà Bartomeu. Era un ciutadà honrat i prou important a la vila; fins va ser batlle l’any 1397. Estava vinculat estretament amb els castlans i va participar de forma activa en la Universitat de la vila.

Guillem Amorós era cavaller i formava part dels homes de palau. Va presidir més d’una vegada a les Corts els nobles del Penedès. Tenia moltes relacions tant a dins de les comarques del Penedès com a fora. La seva filla Elisenda es casà amb un mercader de Girona. L’any 1398 és procurador de Pere Febrer.

Perquè puguin ser pagades la seva sepultura, misses, novenes i cap d’any i altres fets piadosos, pren per la seva ànima 3.500 sous, i si aquesta quantitat no resulta suficient, vol que es faci ús dels altres béns seus. Per pagar aquests diners posa en mans dels seus marmessors tota la plata que el dia de la seva mort tingui, tant a casa seva com a fora. També poden disposar del seu arnès de cavaller i encara de moltes altres coses.

Vol ser soterrat en l’hàbit de l’orde dels frares menors de Vilafranca, a la capella que ell anomena “seva”, la dels frares menors, i amb l’hàbit franciscà i junt amb el seu fill Bertran, també cavaller, que era difunt.

En les seves disposicions per preparar el seu enterrament ordena:

- Que es comprin dues peces de drap de sis a set lliures la peça. Una part s’ha de posar sobre el llit de mort.

- Que quatre frares vagin a casa seva i estiguin amb el seu cos dia i nit fent pregàries, menjant allà, i que siguin ells mateixos qui portin el cos a soterrar. A aquests frares se’ls donarà les vuit canes de drap, o sigui dues a cada un. Si ells no el volen, que es doni als pobres vergonyants per amor de Déu.

- Del drap que sobrarà de les dues peces que hauran estat comprades, que siguin fetes dotze gramalles i dotze caperons, i que siguin donats a pobres vergonyants.

- Que vuit d’aquests pobres duguin també el seu cos conjuntament amb els quatre frares.

- Que dos frares menors i un prevere (de l’església de Santa Maria) siguin els que comencin a dir les trenta misses de Sant Amador. Que el prevere digui la missa a l’altar de Sant Miquel o de Santa Maria.

Fa deixes de 250 sous al monestir dels frares menors perquè li diguin 250 misses d’acord amb el que ell ha demanat. També 150 sous perquè se celebrin aniversaris a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Deixa 100 sous perquè sigui dita missa cada diumenge o festa anual a casa seva perquè la seva muller pugui oir-la, durant l’any de plor. Ens fa pensar l’obligació que hauria de tenir la vídua a quedar-se a casa per guardar dol durant un any. Demana  que el frare que el confessi per darrera vegada rebi 30 sous.

Altres deixes : Que dels 3.500 sous se’n donin tres a cada una de les monges de Santa Clara de Vilafranca perquè diguin el salteri. Era costum dotar a les monges de Santa Clara, però en aquest cas hem de fer notar que la seva cunyada sor Constança de Canyelles era l’abadessa del dit monestir. Deixa també a una altra monja anomenada Francesca Saplana 200 sous.

Al monestir de Santa Clara també hi deixa 5 sous; als cinc hospitals de la vila, 6 diners a cadascun; a les onze capelles de fora la vila 12 diners a cadascuna: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Santa Maria de Penafel, Sant Andreu, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Maria dels Horts, Sant Pau de Vallmoll, Santa Maria de la Tallada, Sant Esperit, Santa Magdalena i Sant Jaume de la Calçada.

Fa deixes també als seus esclaus. Podem esbrinar que com a mínim en tenia sis, encara que n’eren més. En el testament llegim el nom de Guillem Guerau com un dels seus esclaus. No sembla deixar-li diners, sinó més aviat béns mobles: vestits, gramalles, caperons...Deixa franc i lliure un dels seus esclaus anomenat Jordi, però vol que sigui vestit de negre com els altres. I si vol restar a la casa amb el seu hereu, que pugui fer-ho i que aquest l’hagi de proveir, sa i malalt, de totes les seves necessitats.

També Martí, esclau bord, fill del Jordi, vol que tingui els mateixos drets que concedeix a aquest, però abans cal que serveixi el seu hereu per espai de vuit anys a partir del dia en què ell, Pere Febrer, hagi deixat d’existir.

Vol que en Martí -un altre esclau- en cas que no li interessi la carta de manumissió que li ha fet, i a partir del dia que ell hagi mort, hagi de servir el seu hereu per un període de tres anys, i passat aquest temps que resti franc i lliure i que pugui fer totes les seves voluntats. Però si vol quedar-se a la casa de l’hereu, pot fer-ho, i aquest l’ha de proveir, sa o malalt, de totes les seves necessitats.

Vol que Llorença, esclava borda i filla del dit Martí, després d’haver servit el seu hereu per espai de quinze anys, resti també franca i lliure. A més, fa càrrec al seu hereu que passats aquests quinze anys li doni marit “per amor de Déu i de son pare quin ha servit”. Vol que dels seus béns siguin donats 100 sous a Pere Sart si vol marxar, però com que és vell i no es podria guanyar la vida, els dóna a càrrec del seu hereu que sí que es vol quedar a casa.

Fa deixes als seus parents: es pren 300 sous perpetualment cada any per la seva ànima i les persones següents: el seu pare, la seva mare, els seus fills Bertran i Pere, la seva germana, el seu padrastre i canvista Bernat Bertran, la seva muller Joana, el pare i la mare de la seva muller, la nora Beatriu, esposa del seu fill Bertran, i el pare i la mare de Beatriu...

El Pallars

També deixa a Eufrasina, Joaneta i Isabel, filles del seu fill Bertran i Beatriu, ambdós difunts, 200 sous a cada una. També 1000 sous de censal mort que es pren sobre el castell de Subirats, els quals eren de Bernat de Pallars, pare de Beatriu, muller del dit Bertran Febrer fill, i mare d’Eufrasina, Joaneta i Isabel, els quals 1.000 sous censals  al senyor Arnau Roger de Pallars, com a tutor de Beatriu havia venuts a  Raimon Alemany de Cervelló, senyor de Subirats. Els Pallars posseïen part de la baronia dels Cervelló des del segle XIV. El rei Jaume II, l’any 1309, permutà amb els comtes de Pallars el feu de la dita baronia de Cervelló. Els Pallars la tingueren a les seves mans durant 65 anys. Gelida també fou dels Pallars durant el segle XIV. Primer fou posseïda per la comtessa Sibil·la I, després per Arnau Roger II, que morí el 1343. Fa suposar, doncs, que l’Arnau Roger de Pallars era aquest mateix.

Veiem que Bernat i Arnau Roger de Pallars consten com a familiars dels Febrer; per tant, també dels castlans de Vilafranca. No sabem exactament com és que el pare de Beatriu, Bernat, viu a Vilafranca en aquell moment. Els béns d’un Bernat Pallars es venen en un encant públic a Barcelona l’any 1380, i aquest va ser confrare de la Santa Trinitat del Carmel. Aquest Bernat de Pallars, pare de Beatriu, podria ser el fill de Ramon Roger II de Pallars, i Sibil·lia de Cardona, per tant, nebot d’Arnau Roger II. La mare de Beatriu i esposa de Bernat Pallars, era del llinatge dels Erill. Durant els anys del segle XV, veiem els Erill ocupant espais del Penedès, com el mateix castell de Subirats.

El testament fa referència a uns censals que posseïa la mare de Beatriu a Sant Cugat del Vallès i a la quadra de Valldoreix, la senyoria del mas de Caselles (del terme de Montbui). Dels altres béns deixa a Lluís Ferrater, fill de l’honrat Jaume Ferrater, marmessor seu i casat amb Isabel, germana de la seva muller Joana, 1.000 sous; i uns altres 1.000 sous només a la seva muller Joana.

Els hereus: els castlans de Vilafranca del Penedès

Nomena hereus universals el seu fill Pere i la seva muller Joana de Canyelles. Si mora el seu fill Pere, i també els fills o filles d’aquest, tota l’heretat íntegra i el castell de Fontrubí havia d’anar a parar a la seva néta Alfrasina, filla del seu fill Bertran, difunt. Sí morís sense descendència, passaria a mans de l’altra néta Isabel. Consta en el testament que hi tenia un acord econòmic amb la seva dona, que havia signat amb el senyor Bartomeu de Vilafranca del castell, com a tutor, i amb el consentiment d’Elisenda i de Francesc Llaurador, mare i oncles respectivament, de la seva muller. Llavors els béns es repartiran així: Primer al fill del castlà Bartomeu de Vilafranca de la baronia de Riudefoix pel al dot de la seva muller Saurina, i tia de la seva dona, 4.500 sous. Igualment 2.000 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. A sor Constança de Canyelles, monja de Santa Clara, germana de la seva muller, 2000 sous. A Ramon de Vilafranca o, si es mor, a Roger de Vilafranca, germans, 500 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. Al frare Llorenç Oliver, predicador, 1200 sous sobre la dita heretat per un violari que prenia. També 1300 sous a Elisenda, mare de la seva muller. Fa també a Jaume Ferrater i a la seva muller Isabel, germana de la seva muller, 1500 sous, els quals tenia sobre la dita heretat. En conclusió, podem dir que si moren els seus descendents bona part dels seus béns passen a mans de la seva muller.

Fa deixes també als pobres vergonyants i a donzelles pobres a maridar. També disposava de pensions de censals morts que deixa per assegurar aquells 300 sous que perpetualment s’havia pres. Algunes les rebia de gent de l’Arboç, altres de gent de Vilafranca, però també d’indrets molt allunyats: de Perpinyà, que pren cada any sobre l’aljama dels jueus d’aquesta ciutat, que són 377 sous i 3 diners; també 130 sous de censal mort que pren sobre tres castells que són a la Vall d’Uixó, al regne de València...

Els Febrer van posseir el castell de Fontrubí fins a mitjans del segle XV, i després passà als Barberà. Pere Febrer fill vivia entre Fontrubí, Vilafranca i Barcelona. L’any 1404 és marmessor d’un canviador de Barcelona. Disposava d’un escuder, anomenat Alfons Muñoz.

El sarcòfag de Bernat de Febrer

Es tracta d’un túmul ubicat sota un arc soli a la capella oberta a la banda de l’epìstola, próxima als peus de la nau. Té una figura jacent i el frontal del sarcòfag s’orna amb quatre ploraners aïllats dins uns espais de perfil arquitectònic coronats per arcades. Aquests vesteixen gramalles de dol i es cobreixen el cap amb les caputxes. La imatge del militar duu la indumentària apropiada al seu rang: cobreix el seu cos amb una cota de malles i amb perpunt. Duu capmall sobre el cap i també un bacinet. Va armat amb una espasa que li penja d’una corretja. El llom d’un braxet li serveix per recolzar els peus. Té les mans en actitud d’oració. Probablement estem davant d’una obra del segle XIV. Està en una capella de fundació particular com ho evidencia els escuts a la part alta de la paret, esculpits i pintats. El retaule d’aquesta capella funerària era dedicat a Sant Jordi, obra de Lluís Borrassà. Quan Pere Febrer diu el lloc on vol ésser enterrat diu: lla en en aquell lloch on en Bertran Febrer, cavaller, fill meu, fos soterrat, so és a través del altar per, co que com lo prevera dirà la misa tenga los seus peus de sobre lo meu cors.

El llinatge Boixadors al Penedès (segles XIV i XV)

 

Sepulcre de Bernat de Boixadors (segle XIV)

Els Boixadors van ser un llinatge relacionat amb els castlans de Vilafranca. Bartomeu de Vilafranca, un fill bastard d’un altre Bartomeu de Vilafranca, es diferencien amb els documents en que el primer viu al carrer dels Pellissers (l’actual carrer de la Font) i l’altre al castell de Vilafranca.

El Bartomeu del carrer dels Pellissers es casà en segones núpcies amb Beatriu, filla de Joan Boixadors; era d’una família de l’estament militar del Principat de Catalunya, probablement originària del castell de Boixadors (Bages). El llinatge Boixadors, que comença al segle XII no es documenta al Penedès fins al segle XIV i XV, on tenen poder, tant amb relació als castlans com a tot el Penedès. S’uneixen amb la branca dels Cervelló de la Llacuna o els Avinyó d’Avinyonet, els castlans Vilafranca, els Barberà... Arriben a posseir el mas de Ribalta de Torrelavit -també va ser dels Avinyó-.

Joan Boixadors, el que es casà amb Maria, filla de Ramon de Vilafranca i néta de Bartomeu del carrer dels Pellissers, surt en els documents notarials com honrat, noble, donzell i notari. Abans de la seva majoria d’edat, Bernat de Boixadors és el seu tutor, casat amb Sibil·la Montbui, filla del senyor de Vilanova de Cubelles.

De tota manera, no va ser Maria solament la que s’emparentà directament amb els Boixadors. També ho féu Margarida, una germana seva i filla també de Ramon de Vilafranca, amb Berenguer de Boixadors del castell de Montoliu.

Un altre Joan, fill de Bernat, fou l’hereu de Ramon de Vilafranca, i posseïa l’escrivania de la cort del batlle i de la cort del veguer amb la senyoria del rei fins que l’any 1436 la ven a Caterina, vídua de Guillem Gual del mas de la Riba. També continua pagant els censos de senyoria corresponents al pati que ocupaven els Beguins a Vilafranca. Rep també per part d’algun familiar de la branca dels castlans el cobrament de censos de terres i cases del municipi de la vila, que pertanyien al cavaller Pere Febrer. Joan viu al castell dels castlans de Vilafranca.

Castell de Boixadors  (Sant Pere Sallavinera-Anoia)

A partir de mitjans del segle XV la branca dels Boixadors, els Boïl, és present a la vila: Joan Boïl de Boixadors, noble cavaller de Vilafranca i senyor del castell de Montoliu (Tarragonès), és administrador del seu fill Joan Boïl, sobre l’herència del cavaller Pere Febrer (1445). En temps de la guerra civil (1462-1472) són afins al rei Joan II. Per donació del rei, rep Enric Boïl de Boixadors la possessió del castell de Subirats (1464) amb tota la seva jurisdicció civil i criminal.

A finals del XV alguns Boïl Boixadors se’n van a València. El patrimoni que tenen encara a la vila calia administrar-lo: Josuè Boïl de València reconeix a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca una sèrie de censals que han de cobrar per l’ànima del cavaller Raimon de Vilafranca, per la de Iolanda, vídua del cavaller Pere Febrer, i per la del difunt Joan de Boixadors (1474).

Algunes de les cases que formaven part del castell dels castlans van passar a ser propietat dels Boïl Boixadors després de la guerra i les van vendre a diferents particulars de la vila i de fora.

Ja al segle XVI els Boixadors posseeixen cases, masies o llocs que havien format part dels Vilafranca o Barberà: baronia de Riudefoix (Sant Martí Sarroca), casa Estalella (Castellví de la Marca), Mas de Pontons (Alt Penedès).

Reproducció del sepulcre de Guillem de Boixadors a Sant Benet del Bages.

Altres llinatges del Penedès relacionats amb els Boixadors van ser:

Els Avinyó. Aquesta família era originària d’Avinyonet del Penedès. Van ser propietaris de diferents masies del Penedès: mas Pontons, mas Ribalta (Torrelavit) i diferents cases a Vilafranca. El frare franciscà Marc Avinyó fundà la Pia Almoina a Vilafranca l’any 1401.

Els Montoliu. Tenien diverses propietats a Calafell, Cubelles, Altafulla, Pontons. Un Jaume Montoliu es casà amb Elisenda, filla del castlà Bernat de Vilafranca i que passà a ser castlà de la vila a principis del segle XIV. També s’emparentaren amb els Barberà.

Els Montbui,  que s’emparentaren amb els Barberà i amb els Salbà. Van ser castlans del castell de Cubelles. L’any 1464 Joan de Montbui, castlà d’aquest castell, fou declarat contrari a la corona del rei Joan II, i el rei nomenà a Gaspar d’Avinyó castlà de Cubelles en el seu lloc. Els Montbui van obtenir per herència la casa de Savall (Subirats). Una altra de les cases senyorials importants fortificada del Penedès en la baixa edat mitjana.

Famílies, llinatges, gent noble que s’enriquí a expenses de la Vila lliure o franca d’impostos, que ajudava a incrementar els seus beneficis i el seu poder senyorial. També a base de beneficiosos enllaços matrimonials i a finals de segle XV estan en el bàndol dels guanyadors de la guerra.

La relació familiar/matrimonial dels Vilafranca amb tot tipus de gent noble o senyors d’altres espais de poder escampats arreu del Principat, farà que el seu poder es multipliqui i contràriament disminueixi cada cop més, i sobretot durant el segle XV, en el seu centre original de la seva potestat, a Vilafranca del Penedès.

Les causes les podem trobar en el patrimoni que van anar aconseguint, arrel de les seves relacions familiars i que havien d’estar controlats en tot moment i per tant, van haver d’ampliar el seu domini, el seu poder econòmic, polític i social.

També una altra causa podria ser el nou centre de poder que cada vegada més tindria en la vila de Vilafranca, la universitat. Aquest nou centre de jurisdicció que aglutinava altres estaments benestants i sobretot durant el el segle XV, van ser els que van agafar el nou repte de domini de la ciutat en tots els seus àmbits.

El clavari de la Universitat de Vilafranca del Penedès (1408)

El clavari era un oficial de l’antiga Universitat (Ajuntament), l’encarregat sobretot de passar comptes. S’elegia per sorteig, pel sistema d’insaculació, l’anomenat règim de sac i sort. Segons el règim de l’any 1454, firmat per Joan de Navarra, germà d’Alfons IV el Magnànim, el càrrec era un any del sac de mà major i l’any següent del sac de mà mitjana, i era elegit després del de jurat. Encara que l’any 1408 no va ser així sinó que es vengué el càrrec en pública subhasta al millor pagador i abastava un període de regència d’un any.

La condició que s’exigia era la de saber llegir i escriure.

El clavari haurà de comprar o regir la clavaria per tot el present any 1408 hi hagi diners o no n’hi hagi.

Les funcions i pagaments que havia de fer el clavari de Vilafranca del Penedès l’any 1408, segons un document extret de l’Arxiu Comarcal de Vilafranca que es feien públics, eren els següents:

Els encarregats aquell final d’any 1407 d’enumerar les funcions del nou clavari pel nou any que comença, són les persones honrades que formaven el jurat, els mercaders Guillem Coll, Joan Esplugues, Bernat Pellisser i Antoni Cabrera. Manen que el clavari anomenat ha d’estar un any essent oficial de la dita Universitat:

“En l’any de la nativitat de nostre senyor 1408 a un any comensador lo primer dia del present mes de gener e finara lo darrer dia de desembre primer vinent amb los adjutoris (les ajudes) e questa davall escrits e ordenat”.

Primerament, els jurats, en nom de la Vila, donaran e assignaran e faran adjutori de la retribució per ajudar en les despeses que ha de tenir el clavari. Aquesta ajuda sortirà de: “...tots los preus de totes les imposicions ja venudes e d’aquelles qui dins lo present any se vendran, e tot això que la vila acostuma cascun any de rebre de diverses persones e per diverses raons en certs termes...”

També prometen els jurats honrats que els diners recollits d’aquesta manera hauran de servir per pagar les pensions de préstecs (censals morts) que la Universitat deu: “...que venudes totes les dites imposicions de la dita vila e los preus d’aquelles , en semps amb això que la vila acostuma de rebre a la quantitat que el dit clavari haurà a pagar així per pensions de censal morts, e per salaris e dades comunes e totes altres messions que el dit clavari haurà a pagar dins lo dit any...”

També al mateix temps la Universitat ha fet préstecs (censals morts) a diferent gent de la Vila i per cobrar aquestes pensions ho ha de fer el clavari: “...dit clavari haia e sia tengut de haver reebre e exegir totes e sengles quantitats de diners los quals la dita universitat rep e ha acostumat de rebre cada any en certs termes de diverses persones qui aquelles fan a la vila per diverses raons...” A més entre el que ha de cobrar s’hi ha de sumar les 10 lliures 6 sous i 3 diners les quals en Pere Marti mercader de la dita vila fa cada any en el dia de Santa Maria,el dos de febrer.

Haurà també de manar escriure al notari de la cort del batlle de la Vila, els comptes d’ingressos i despeses tant del mateix clavari com dels jurats:  “...haia sia tengut de metre en compte de reebudes e de dades totes e sengles quantitats de diners administrades per los dits jurats e clavari en nom llur dins llur any per qualsevol causa  raó se façen les quals reebudes e dades sien escrites de ma de l’escriva de la vila et les quals sien havudes per autentiques segons es acostumat...”

No amagarà públicament el clavari el nom de qui haurà comprat les imposicions de la carn i el peix. És a dir, el cobrament dels impostos del carn i el peix podia ser venut a qualsevol persona i a qualsevol preu i d’aquesta manera la Universitat hii podia treure benefici. El que comprés les rendes havia de ser publicat i a coneixença de tothom. El deure del clavari era ajudar en aquest afer i saber el preu en què s’ha venut el cobrament d’aquests impostos.

Amb els dits compradors  el clavari els hi cobrarà de la següent manera : “...haia e sia tengut de allongar (allargar) los compradors de les dites imposicions per los termens davall escrits, ets a saber la paga del mes de gener per tot lo mes de febrer, e de la paga del mes de febrer per tot lo mes de març, e així de totes los altres mesos

En el cas dels compradors d’altres impostos es pot allargar el seu pagament: ...de les imposicions del vi, del safra e de les bisties sien fetes maiors pagues en los mesos ques solien mes vendra com se venien de 4 en 4 mesos per tal com en un mes se solien mes vendra que en altre, et aixó venga a coneguda dels jurats...”

Seguidament diuen els jurats que haurà doncs de pagar totes : pensions e fruits e anuals de censal morts e serveis de comandes que la vila faça e tots altres interessos que la vila faça e sia tenguda pagar a qualsevol persones e per qualsevol raó los quals censals munten a quantitat de 60 mil sous poc més  o menys.

Aquest any 1408 és el que encara continua en la reparació/ampliació de la muralla de la Vila i és per això que: “...haia e sia tengut de pagar lo dit clavari tots anuals ques facen per les propietats qui foren preses per lo mur...”

Les quantitats que segueixen han de ser pagades per la Universitat i per tant pel seu clavari:

A la casa de l’Almoina, per la caritat anual, (fundada a Vilafranca el 1401) 20 lliures el dilluns de Pasqua/ El salari dels jurats que són 20 lliures/ El salari dels advocats de la Universitat, dos lliures deu sous/ El salari de l’escrivà de la Universitat 20 lliures i una lliura per paper/ El salari del síndic de la Universitat, una lliura i cinc sous/ El salari del lector de la Universitat, cinc lliures/ Pagament als franciscans o frares menors de la Vila per vestuari deu lliures/ El salari dels mestres de gramàtica, 20 lliures/ La soldada del missatger de la Vila, 11 lliures/

La Vila era obligada al pagament de les cenes:  “...item per les cenes del senyor rei e de la senyora reina per cascun 20 lliures/ El salari dels oidors de les comptes 4 lliures, Salari dels escrivans de la cort del batlle 2 lliures 10 sous/.

Al pregoner Francesc Esblades per fer les crides (bans) una lliura, dos sous/

El salari dels joglars i les seves vestidures cinc lliures/.

Seguidament venen les clàusules de l’obligació per part del clavari de lles seves funcions i que sinó ho fes seria multat amb 500 sous. I finalment no pot donar ni deixar el càrrec a qualsevol altre que no sigui ell ni es pot desdir una vegada hagi comprar el càrrec:

“...Item quel dit clavari qui la dita clavaria comprara e al qual la asta fiscal sea liurada per lo corredor en lo encant public haia a regir la dita clavaria personalment e no per substituit ne len pusguen erer per altre.

Item entenem e declarem los dits honrats jurats que aquell qui en lo encant públic dira en la present clavaria nos pusguen desdir ne exir d’aquella dita dins 4 dies comptadors del dia avant que y haura dit no contrestat qualsevol dret constitució constuma us o privilegi sobre aço fets o servats a menys temp...”

Una dona penedesenca del segle XV

La vídua Caterina  “La Guala”

Quin paper se li dóna a la dona en quant a l’administració dels béns en l’època medieval? La viduïtat suposava uns canvis importants. La comunitat de béns que sovint s’establia entre els dos membres de la parella es desfeia per deixar pas a una nova situació en la qual el cònjuge supervivent compartia els seus drets amb els hereus del difunt. L’hereu de Guillem Gual del mas de la Riba (Sant Marti Sarroca) era el nét Guillem, menor d’edat.

Caterina només rep del seu marit el dot que ja li pertanyia. Però sabem que Caterina disposava de béns propis. A més era la tutora del seu nét – per ser menor d’edat -Caterina va aprofitar la independència econòmica per a desplegar una activitat igual o millor que el seu marit. Això sí, sempre conjuntament amb els altres tutors del seu nét, quan es tractava d’administrar el patrimoni del futur hereu.

La tutoria de Caterina .

Segons els Usatges de Barcelona hi havia d’haver unes obligacions del tutor cap el seu pupil, potestativa o forçosa segons els casos. Obligació respecte a la subrogació en els drets i deures feudals del seu pare, a la conservació del seu patrimoni, a l’exercici de les facultats senyorials, a l’educació del pupil, a armar-lo cavaller, si era un noi de l’estament nobiliari; si  era  dona, procurar-li un casament digne, i, finalment, a restituir-li els béns sense minva, a l’edat de vint anys si el pupil és cavaller, o de quinze si és pagès.

A les Corts Catalanes reunides a Perpinyà l’any 1351, s’hi estipulà que la tutela legítima dels menors no emancipats corresponia únicament : a l’avi patern; a l’avi matern; a les àvies paterna i materna, pel mateix ordre mentre romanguessin vídues, el germà més gran per doble vincle i al més gran dels germans consanguinis. Són persones inhàbils perquè  siguin tutors o protutors : els que estan subjectes a tutela; els condemnats; els religiosos i els estrangers.

Tant la mare com l’àvia negaven les esmentades constitucions poder nomenar tutor, en no tenir la pàtria potestat. Sabem però, que Guillem Gual anomenà tutor del seu nét a Caterina conjuntament amb altres familiars en el seu testament. Abans, però de la seva mort, ell n’era el tutor del seu nét.

En Guillem Gual de la Riba, fou anomenat tutor pel batlle de Vilafranca, del seu nét, a la mort del pare d’aquest últim, en Jaume. L’any 1424 l’avi nomena un procurador perquè s’encarregui d’administrar els béns del seu nét : en Pere Ferran, sabater.

Hem dit que també ho podien ser les àvies paternes, aquest era el cas de Caterina, vídua de Guillem, àvia paterna de Guillem, fill de Jaume Gual de la Riba – difunt- i hereu del mas de la Riba. En el testament del seu marit fet el 25 d’abril de l’any 1425 l’anomena tutora del seu nét ja que aquest és menor de quinze anys. Conjuntament amb ella hi és també anomenat Pere Gual i Jaume Gual, mercaders i Pere Ferran, sabater de Vilafranca. En Pere, era germà per part de pare de Guillem, l’hereu, ja que Jaume es casà amb primeres núpcies amb Violant. Era l’hereu, però es morí abans que Guillem.

Però és que a més, el nét d’en Guillem Gual era hereu del seu pare, en Jaume Gual de la Riba. Caterina era per tant, administradora i usufructuària – durant un cert temps, fins la majoria d’edat de Guillem – dels béns o patrimoni de l’avi i del pare, del seu marit i del seu fill.

Va ser tutora l’àvia Caterina fins el 21 de març de 1435. Aquesta és la data del document signat a l’hort del monestir dels frares menors de Vilafranca, que anul·la la tutoria. Aquest document ens diu que Guillem ja té quinze anys. Per tant, ens demostra  que quan va morir el seu avi en tenia cinc d’anys. Degut al casament amb Angelina Masdovelles el document és el que al casar-se s’emancipa amb llicència familiar per portar les rendes i fer-se càrrec del seu patrimoni. Li donen  llicència per poder-ho fer el seu avi matern, Guillem de Llobet, pare de Blanca i Pere Raimon d’Avinyó, cosí germà seu per la part de la seva mare i Jaume Gual, mercader de Vilafranca, Pere Gual del mas de l’Alzina i Pere Ferran, parents, per la part del seu pare. Reconeix que tenia com a tutora a la seva àvia Caterina, vídua de Guillem Gual del mas de la Riba. Que l’alimentava i li havia portat tots els seus negocis, administracions, judicis...

Les quadres dels Gual del Mas de la Riba (segle XV)

El Mas de la Riba (els Monjos)

Les quadres

Segons el diccionari d’història  una quadra és la demarcació especial, amb grau de llibertat jurisdiccional respecte al terme on es troba, sigui castell termenat o jurisdicció reial. Generalment se centra en una torre o casa forta. Es diferencia d’un alou, o terra lliure de prestacions feudals, perquè el senyor de la quadra ha de prestar jurament de no atacar el terme on es troba. Les quadres es formen en zones de població antiga, amb privilegis especials atorgats pel senyor del castell o el rei; es desenvolupen sobretot a la Marca.

Els Gual del Mas de la Riba ( Santa Margarita i el Monjos)
Els Gual de la Riba van ser senyors com a mínim de tres quadres durant el segle XV: la quadra de l’Ortigós,el Gatell i la quadra de Vallformosa. Les dues primeres situades a la comarca del Baix Penedès al voltant d’una torre forta. La segona a prop del terme de Sant Martí Sarroca i suposem situada a prop d’una fortalesa.

Els homes i dones d’aquestes quadres són considerats homes propis, solius i afocats. El concepte “d’afocat” no sempre indica servitud. Els homines proprii et solidi dels documents catalans medievals voldria dir que es trobaven lligats a una senyoria personal que es basava en l’encomanació o patrocini d’homes lliures, generalment petits cultivadors, a grans propietaris, els quals els oferien protecció i seguretat a canvi d’un cens. El fet que els homes siguin propis, solius i afocats fa pensar que eren de remença. Estaríem per tant, parlant de remences que hi havia a la Catalunya Nova. Tenen l’obligació de prestar jurament als seus senyors segons els documents que hem trobat de les primeres dues quadres. No tant la  quadra de Vallformosa, de la que el senyor només es reté diferents fruits o drets d’aquella.

Els drets que en Guillem Gual de la Riba va comprar en les dues primeres quadres, no era la totalitat de la jurisdicció de les dites quadres, sinó tan sols l’anomenat mixt imperi, la jurisdicció civil, mentre que la criminal mer imperi la tenia un altre senyor. La suma d’aquestes dues jurisdiccions  al segle XIV pertanyien exclusivament al rei en tots els territoris on estan situades les quadres.

La Torre de l'Ortigós

La Quadra de l’Ortigós i els Gual

 L’Ortigós és actualment un caseriu agregat a la Bisbal del Penedès i situat a uns 2 km del casc del poble. La seva naixença, documentalment parlant, fou al segle XI, que és quan es redactà el text del testament sacramental que Adalbert, fill del vescomte Guitart de Barcelona va fer abans d’anar a la conquesta de Córdova amb l’host del comte Ramon Borrell. Això passava l’any 1010. En un document que consta al cartolari  de Sant Cugat diu : ...deixo vi a Moja, blat a Sant Esteve de Castellet...i disposo a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès, la torre de Moja i les pertinences que posseeixo a Albinyana i que són a tocar de Santa Oliva, Villa Artigos, Albornar, Mont Marcell, castell de Calders...

L’any 1378 el caseriu de l’Ortigós pertany a Berenguer dez Guarnesch.

Abans de l’any 1411 un Bartomeu Gual vivia i tenia en propietat un mas a la quadra de l’Ortigós. Ho sabem per un document de l’any 1417 on Joan de Far, senyor de la dita quadra, ens diu que l’any 1411 va fer una crida als hereus de Bartomeu – ell era difunt – perquè es fessin càrrec del mas i de les seves possessions : ...que com lo mas qui fou d’en Barthomeu Gual, ab tots drets e pertinències d’aquell, situat a la quadra de l’Ortigós, stiga en stat d’abandó, en tant, que lo dit senyor no ha lo fruyt que·n hauria, çò és lo cens que sol fer, ni tascha, en la quantitat que·m hauria...segons se pertany... Com que ningú va respondre, en Joan de Far va vendre el mas amb les seves possessions i la jurisdicció civil de la quadra a Raimon Marquet, senyor de la quadra de Canyelles. Podem deduir de tot això que els Gual, l’any 1417, encara no eren senyors de la dita quadra i també que en Bartomeu.

L’any 1420 en Guillem Gual de la Riba, compra els drets de la dita quadra es va assabentar-se de la crida que va fer en Joan de Far? És doncs, l’any 1420 quan Raimon Marquet ven els drets de la jurisdicció civil, mixt imperi, a Guillem Gual de la Riba pel preu de 13.000 sous. En Joan del Far encara havia de cobrar de Raimon. Guillem havia de portar 11.500 sous a casa seva, a Vilafranca. Els altres 1.500 els cobrà Raimon amb censals. Es signaren uns pactes entre Raimon i Guillem que no permetien que a ..los homens de la dita quadra, no puxen ésser maltractats per lo dit comprador, ne per los seus, çò que no puxen ésser forçats per ells, ne per sos hereus...emperò sí graciosament, los dits homens, volien fer algun do o servey al dit comprador o als seus, que en aquest cas...ho puxen pendre... però sí que els hi podia demanar ...als dits homens lealtat, per rahó del sagrament e del homenatge per los dits homens prestador...çò és que sien tenguts defendre e a cuidar e seguir al dit comprador he als seus... En aquests pactes també es concreta que qui té el dret de jurisdicció criminal és en Raimon : ... Ramon Marquet ho los seus haguen rahó de defendre los homens de la dita quadra...exercint la jurisdicció que lo dit senyor ha en la dita quadra...També Raimon demanava als homes que li prestessin jurament per aquesta raó.                                                                                                                                                                         

L’any 1426, la vídua Caterina, muller de Guillem Gual de la Riba, ratifica a Bartomeu Calaf, de l’Ortigós a ser el seu procurador/batlle per cobrar els censos. L’any 1476, Joan Gual, pagès de la Bisbal del Penedès signa un rebut a Bartomeu Busquet, pagès de l’Ortigós com a procurador de Joan Gual del mas de la Riba.

L’any 1570 els Gual ja no eren senyors de la quadra de l’Ortigós, però quedà un topònim : torrent anomenat riu d’en Gual.    

La Riba

La Quadra del Gatell i els Gual de la Riba

La Quadra del Gatell Gatell és un caseriu i antiga quadra del municipi Sant Jaume dels Domenys, al nord del poble. Amb data del 11 de juny de l’any 1425 i en un acte a Barcelona, Esperandeu  Cardona, advocat, ven la jurisdicció de dita quadra amb tots els homes i dones, jurisdicció civil, censos i rendes, pel preu de 7.200 sous, a Guillem Gual de la Riba. Aquest, el dia 30 d’agost envia a la quadra de Gatell a un notari i al procurador Pere Ferran, sabater, perquè prengui possessió en nom seu i  rebi sagrament i homenatge dels homes de la quadra. Anomena batlle del lloc a Joan Ventosa. L’any 1430 la vídua Caterina ordena procurador i batlle perquè li cobri les rendes de la quadra a Asbert Ventosa, fill de l’anterior. L’any 1487 Joan Gual, com a senyor de la quadra d’en Gatell, canvia els censos d’espècies.

L’any 1490 constituïts a la quadra de Gatell, Francesca vídua de Joan Gual i el seu fill Joan, amb dos notaris, notifiquen a Joan Palau com a batlle de la quadra, que han de fer el sagrament i homenatge al seu fill, com hereu de Joan Gual de la Riba. Al mateix temps demanen al batlle de la quadra de l’Ortigós, en Bartomeu Busquets, i a Antoni Ferrer i Bartomeu Esteve, que facin el mateix jurament. Sembla que aquestes persones no havien jurat fidelitat a en Joan i se’ls obligà a fer-ho. 

La parròquia de Santa Maria de Vallformosa (Vilobí del Penedès)

La Quadra de Vallformosa i els Gual de la Riba

La quadra de Vallformosa, al segle XIII corresponia a la parròquia de Santa Maria de Vallformosa, la qual depenia de la de Santa Maria de Sant Martí Sarroca. Els Castellbisbal van ser els senyor del lloc fins ben entrat el segle XIV. Formava part de la quadra de Vilobí del Penedès. L’any 1322, el cavaller Berenguer de Castellbisbal,  vengué la quadra de Vilalbi amb la fortalesa de la parròquia de Santa Maria de Vallformosa, als administradors de la Pia Almoina del capítol de la catedral de Barcelona.167 No sabem com va anar a parar a mans dels Gual.  No és fins l’any 1462 que trobem en Jaume Gual, mercader de Vilafranca del Penedès, que estableix a Joan i Guillem Rovira, de Sant Jaume dels Domenys, la quadra de Vallformosa amb totes les terres i possessions. Fa un llistat dels censos que li han de pagar i els drets que es reté i han de complir els nous emfiteutes.

El  patrimoni dels Gual, els beneficis que els hi devia donar la possessió jurisdiccional d’aquestes quadres des de mitjans segle XV fins – com a mínim- a finals de segle. En Guillem de la Riba va ser el precursor i els seus hereus van conservar el patrimoni que els hi deixà.  

El Mas de la Riba i el seu moli, estan situat al terme dels Monjos i dins la parròquia de Santa Margarita. És un mas i un molí d’origen medieval. Des del segle XIV fins a la primera meitat del segle XVI van pertànyer al patrimoni dels Gual, un llinatge terratinent originari de Sant Vicens de Calders. (Mirar el llibre: Evolució patrimonials d’un llinatge terratinent al Penedès al segle XV: Els Gual. Josep Bosch Planas. 2009. Institut d’Estudis Penedesencs).