El cavaller Pere Febrer (segle XIV-XV)

Castell de Fontrubí

El 1387, la reina Violant de Bar, ordenava al seu procurador Pere Febrer que prengués possessió dels castells, viles, llocs i parròquies de la Geltrú, Vilanova, Cubelles, Sitges, Ribes i altres propietats situades al Penedès, que eren de Bernat Fortià. Aquestes possessions eren cessions que rebé Violant, per part del seu espòs, el rei Joan. Entre aquestes, també hi hagué el castell de Sant Martí Sarroca.

També els procuradors del rei Joan I van vendre a Pere Febrer el 3 d’octubre de 1381 la jurisdicció del castell de la Bleda, del Castellet i de les quadres de Santa Margarida i Moja. El rei Joan I va vendre el castell de Fontrubí amb els seus termes a Pere de Febrer, el 17 de març de 1391. El comprador ja n’havia pres possessió l’any 1387, com a procurador de la reina Violant, ja que havia estat beneficiada amb aquest castell, com amb altres, en perjudici de Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·lia.

Pere Febrer, fou l’administrador, en nom de la Corona, de tots els llocs que havia posseït Bernat de Fortià quan li foren confiscats pel rei. Febrer fou posat com a procurador del territori de Fontrubí per la reina Violant l’any 1387 i comprà la jurisdicció de Fontrubí al rei Joan I l’any 1391 per 88.000 sous. L’any 1398 acceptà l’ofici de capitania de Vilafranca i la seva vegueria. Existeix un sarcòfag al monestir dels frares menors de Vilafranca, a la capella de Sant Jordi, on diu que és de Pere Febrer, cavaller

El testament d’aquest Pere Febrer fill, signat l’any 1407, reflexa els béns que posseïa i que passen a formar part dels castlans de la vila, a causa sobretot del seu enllaç matrimonial amb Joana Canyelles, filla del castlà Bertran de Canyelles.

El testament del cavaller Pere Febrer

Ens diu el testament que Pere comprà el castell de Fontrubí i fou qui va construir la capella dels frares menors a Vilafranca, referint-se a la capella de Sant Francesc. Nomena marmessors i executors del seu testament vuit persones: els honrats Guillem de Montbrú, Jaume Farreter, Gabriel Sapila, Ramon Oló, advocat; la seva muller Joana i el seu fill Pere Febrer; Pere Bargalló, prevere, i Guillem Amorós.

Guillem de Montbrú era casat amb Úrsula, germana del castlà Galcerà de Vilafranca, fill de Bartomeu del castell.

Ramon Oló va ser advocat del castlà Bartomeu. Era un ciutadà honrat i prou important a la vila; fins va ser batlle l’any 1397. Estava vinculat estretament amb els castlans i va participar de forma activa en la Universitat de la vila.

Guillem Amorós era cavaller i formava part dels homes de palau. Va presidir més d’una vegada a les Corts els nobles del Penedès. Tenia moltes relacions tant a dins de les comarques del Penedès com a fora. La seva filla Elisenda es casà amb un mercader de Girona. L’any 1398 és procurador de Pere Febrer.

Perquè puguin ser pagades la seva sepultura, misses, novenes i cap d’any i altres fets piadosos, pren per la seva ànima 3.500 sous, i si aquesta quantitat no resulta suficient, vol que es faci ús dels altres béns seus. Per pagar aquests diners posa en mans dels seus marmessors tota la plata que el dia de la seva mort tingui, tant a casa seva com a fora. També poden disposar del seu arnès de cavaller i encara de moltes altres coses.

Vol ser soterrat en l’hàbit de l’orde dels frares menors de Vilafranca, a la capella que ell anomena “seva”, la dels frares menors, i amb l’hàbit franciscà i junt amb el seu fill Bertran, també cavaller, que era difunt.

En les seves disposicions per preparar el seu enterrament ordena:

- Que es comprin dues peces de drap de sis a set lliures la peça. Una part s’ha de posar sobre el llit de mort.

- Que quatre frares vagin a casa seva i estiguin amb el seu cos dia i nit fent pregàries, menjant allà, i que siguin ells mateixos qui portin el cos a soterrar. A aquests frares se’ls donarà les vuit canes de drap, o sigui dues a cada un. Si ells no el volen, que es doni als pobres vergonyants per amor de Déu.

- Del drap que sobrarà de les dues peces que hauran estat comprades, que siguin fetes dotze gramalles i dotze caperons, i que siguin donats a pobres vergonyants.

- Que vuit d’aquests pobres duguin també el seu cos conjuntament amb els quatre frares.

- Que dos frares menors i un prevere (de l’església de Santa Maria) siguin els que comencin a dir les trenta misses de Sant Amador. Que el prevere digui la missa a l’altar de Sant Miquel o de Santa Maria.

Fa deixes de 250 sous al monestir dels frares menors perquè li diguin 250 misses d’acord amb el que ell ha demanat. També 150 sous perquè se celebrin aniversaris a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Deixa 100 sous perquè sigui dita missa cada diumenge o festa anual a casa seva perquè la seva muller pugui oir-la, durant l’any de plor. Ens fa pensar l’obligació que hauria de tenir la vídua a quedar-se a casa per guardar dol durant un any. Demana  que el frare que el confessi per darrera vegada rebi 30 sous.

Altres deixes : Que dels 3.500 sous se’n donin tres a cada una de les monges de Santa Clara de Vilafranca perquè diguin el salteri. Era costum dotar a les monges de Santa Clara, però en aquest cas hem de fer notar que la seva cunyada sor Constança de Canyelles era l’abadessa del dit monestir. Deixa també a una altra monja anomenada Francesca Saplana 200 sous.

Al monestir de Santa Clara també hi deixa 5 sous; als cinc hospitals de la vila, 6 diners a cadascun; a les onze capelles de fora la vila 12 diners a cadascuna: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Santa Maria de Penafel, Sant Andreu, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Maria dels Horts, Sant Pau de Vallmoll, Santa Maria de la Tallada, Sant Esperit, Santa Magdalena i Sant Jaume de la Calçada.

Fa deixes també als seus esclaus. Podem esbrinar que com a mínim en tenia sis, encara que n’eren més. En el testament llegim el nom de Guillem Guerau com un dels seus esclaus. No sembla deixar-li diners, sinó més aviat béns mobles: vestits, gramalles, caperons...Deixa franc i lliure un dels seus esclaus anomenat Jordi, però vol que sigui vestit de negre com els altres. I si vol restar a la casa amb el seu hereu, que pugui fer-ho i que aquest l’hagi de proveir, sa i malalt, de totes les seves necessitats.

També Martí, esclau bord, fill del Jordi, vol que tingui els mateixos drets que concedeix a aquest, però abans cal que serveixi el seu hereu per espai de vuit anys a partir del dia en què ell, Pere Febrer, hagi deixat d’existir.

Vol que en Martí -un altre esclau- en cas que no li interessi la carta de manumissió que li ha fet, i a partir del dia que ell hagi mort, hagi de servir el seu hereu per un període de tres anys, i passat aquest temps que resti franc i lliure i que pugui fer totes les seves voluntats. Però si vol quedar-se a la casa de l’hereu, pot fer-ho, i aquest l’ha de proveir, sa o malalt, de totes les seves necessitats.

Vol que Llorença, esclava borda i filla del dit Martí, després d’haver servit el seu hereu per espai de quinze anys, resti també franca i lliure. A més, fa càrrec al seu hereu que passats aquests quinze anys li doni marit “per amor de Déu i de son pare quin ha servit”. Vol que dels seus béns siguin donats 100 sous a Pere Sart si vol marxar, però com que és vell i no es podria guanyar la vida, els dóna a càrrec del seu hereu que sí que es vol quedar a casa.

Fa deixes als seus parents: es pren 300 sous perpetualment cada any per la seva ànima i les persones següents: el seu pare, la seva mare, els seus fills Bertran i Pere, la seva germana, el seu padrastre i canvista Bernat Bertran, la seva muller Joana, el pare i la mare de la seva muller, la nora Beatriu, esposa del seu fill Bertran, i el pare i la mare de Beatriu...

El Pallars

També deixa a Eufrasina, Joaneta i Isabel, filles del seu fill Bertran i Beatriu, ambdós difunts, 200 sous a cada una. També 1000 sous de censal mort que es pren sobre el castell de Subirats, els quals eren de Bernat de Pallars, pare de Beatriu, muller del dit Bertran Febrer fill, i mare d’Eufrasina, Joaneta i Isabel, els quals 1.000 sous censals  al senyor Arnau Roger de Pallars, com a tutor de Beatriu havia venuts a  Raimon Alemany de Cervelló, senyor de Subirats. Els Pallars posseïen part de la baronia dels Cervelló des del segle XIV. El rei Jaume II, l’any 1309, permutà amb els comtes de Pallars el feu de la dita baronia de Cervelló. Els Pallars la tingueren a les seves mans durant 65 anys. Gelida també fou dels Pallars durant el segle XIV. Primer fou posseïda per la comtessa Sibil·la I, després per Arnau Roger II, que morí el 1343. Fa suposar, doncs, que l’Arnau Roger de Pallars era aquest mateix.

Veiem que Bernat i Arnau Roger de Pallars consten com a familiars dels Febrer; per tant, també dels castlans de Vilafranca. No sabem exactament com és que el pare de Beatriu, Bernat, viu a Vilafranca en aquell moment. Els béns d’un Bernat Pallars es venen en un encant públic a Barcelona l’any 1380, i aquest va ser confrare de la Santa Trinitat del Carmel. Aquest Bernat de Pallars, pare de Beatriu, podria ser el fill de Ramon Roger II de Pallars, i Sibil·lia de Cardona, per tant, nebot d’Arnau Roger II. La mare de Beatriu i esposa de Bernat Pallars, era del llinatge dels Erill. Durant els anys del segle XV, veiem els Erill ocupant espais del Penedès, com el mateix castell de Subirats.

El testament fa referència a uns censals que posseïa la mare de Beatriu a Sant Cugat del Vallès i a la quadra de Valldoreix, la senyoria del mas de Caselles (del terme de Montbui). Dels altres béns deixa a Lluís Ferrater, fill de l’honrat Jaume Ferrater, marmessor seu i casat amb Isabel, germana de la seva muller Joana, 1.000 sous; i uns altres 1.000 sous només a la seva muller Joana.

Els hereus: els castlans de Vilafranca del Penedès

Nomena hereus universals el seu fill Pere i la seva muller Joana de Canyelles. Si mora el seu fill Pere, i també els fills o filles d’aquest, tota l’heretat íntegra i el castell de Fontrubí havia d’anar a parar a la seva néta Alfrasina, filla del seu fill Bertran, difunt. Sí morís sense descendència, passaria a mans de l’altra néta Isabel. Consta en el testament que hi tenia un acord econòmic amb la seva dona, que havia signat amb el senyor Bartomeu de Vilafranca del castell, com a tutor, i amb el consentiment d’Elisenda i de Francesc Llaurador, mare i oncles respectivament, de la seva muller. Llavors els béns es repartiran així: Primer al fill del castlà Bartomeu de Vilafranca de la baronia de Riudefoix pel al dot de la seva muller Saurina, i tia de la seva dona, 4.500 sous. Igualment 2.000 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. A sor Constança de Canyelles, monja de Santa Clara, germana de la seva muller, 2000 sous. A Ramon de Vilafranca o, si es mor, a Roger de Vilafranca, germans, 500 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. Al frare Llorenç Oliver, predicador, 1200 sous sobre la dita heretat per un violari que prenia. També 1300 sous a Elisenda, mare de la seva muller. Fa també a Jaume Ferrater i a la seva muller Isabel, germana de la seva muller, 1500 sous, els quals tenia sobre la dita heretat. En conclusió, podem dir que si moren els seus descendents bona part dels seus béns passen a mans de la seva muller.

Fa deixes també als pobres vergonyants i a donzelles pobres a maridar. També disposava de pensions de censals morts que deixa per assegurar aquells 300 sous que perpetualment s’havia pres. Algunes les rebia de gent de l’Arboç, altres de gent de Vilafranca, però també d’indrets molt allunyats: de Perpinyà, que pren cada any sobre l’aljama dels jueus d’aquesta ciutat, que són 377 sous i 3 diners; també 130 sous de censal mort que pren sobre tres castells que són a la Vall d’Uixó, al regne de València...

Els Febrer van posseir el castell de Fontrubí fins a mitjans del segle XV, i després passà als Barberà. Pere Febrer fill vivia entre Fontrubí, Vilafranca i Barcelona. L’any 1404 és marmessor d’un canviador de Barcelona. Disposava d’un escuder, anomenat Alfons Muñoz.

El sarcòfag de Bernat de Febrer

Es tracta d’un túmul ubicat sota un arc soli a la capella oberta a la banda de l’epìstola, próxima als peus de la nau. Té una figura jacent i el frontal del sarcòfag s’orna amb quatre ploraners aïllats dins uns espais de perfil arquitectònic coronats per arcades. Aquests vesteixen gramalles de dol i es cobreixen el cap amb les caputxes. La imatge del militar duu la indumentària apropiada al seu rang: cobreix el seu cos amb una cota de malles i amb perpunt. Duu capmall sobre el cap i també un bacinet. Va armat amb una espasa que li penja d’una corretja. El llom d’un braxet li serveix per recolzar els peus. Té les mans en actitud d’oració. Probablement estem davant d’una obra del segle XIV. Està en una capella de fundació particular com ho evidencia els escuts a la part alta de la paret, esculpits i pintats. El retaule d’aquesta capella funerària era dedicat a Sant Jordi, obra de Lluís Borrassà. Quan Pere Febrer diu el lloc on vol ésser enterrat diu: lla en en aquell lloch on en Bertran Febrer, cavaller, fill meu, fos soterrat, so és a través del altar per, co que com lo prevera dirà la misa tenga los seus peus de sobre lo meu cors.