 |
| Monestir de Pedralbes també de l'orde de les clarisses (segle XIV) |
És el nom del convent de les clarisses
desaparegut que existia a Vilafranca del Penedès en època medieval i que estava
situat a l’actual plaça de Milà i Fontanals.
El papa Innocenci IV, confirmà la regla de
Santa Clara l’any 1253 escrita per ella mateixa, fundada en altíssima pobresa, i per un privilegi únic, escrigué el
mateix pontifici, a la part superior de la mateixa, en la mateixa cel·la a on
la santa agonitzava.
El monestir de Santa Clara de Vilafranca fou
fundat per la reina Blanca d’Anjou i de Nàpols de 15 anys d’edat, muller del monarca d’Aragó Jaume II “el Just”,
la qual, es diu, que per les moltes temporades que havia sojornat al Palau
reial vilafranquí, junt amb la família reial, hi volgué deixar un record. Era
l’any 1298. Tot i que sembla que es va començar a construir dos anys després
d’aquesta data:
Un document del fill de Blanca, el rei Alfons
amb data de l’any 1303 ens confirma ja la seva construcció: “recelantes quod
illustríssima domina Blancha bone memoriae Regina Aragonum, mater nostra,
fundavit el instituït monasterium Minorissarum Villefrancae”.
El rei Jaume II, pren el monestir sota la
seva especial protecció l’any 1307 amb aquestes paraules: “ad honorem Dei et beati Francisco recepimus sub nostra protectione,
custodia et guidatico spetiali, monasterium Sanctae Clatae situm juxta
Villafranchan Penitensem et totum conventum...”, d’aquesta manera, quedaven
garantides les necessitats bàsiques de la comunitat d’unes 22 monges, que era
una de les més grans de Catalunya.
L’any 1308 la reina Blanca d’Anjou en el seu
testament de València anomena la cura de la seva edificació donat que duraren
anys les obres de construcció, dient “noviter
constructi” tot i havent-hi ja monges en l’edifici.
L’edifici[1]
Segons Galimany i Fumerol (2000) el convent
de Santa Clara: va optar per unes solucions arquitectòniques de l’ús de la
coberta de fusta i els arcs de diafragma, que classifiquen l’edificació dins
dels que conservaven la tradició arquitectònica primigènia de les ordres
mendicants, en contraposició de edificacions d’altres convents de clarisses més
ostentosos, com podria ser Santa Maria de Pedralbes o el mateix de Sant
Francesc de Vilafranca, que té volta de creueria amb una línea de més lluïment
de l’espai interior, i no en una línia més funcional com es podia qualificar a
santa Clara de Vilafranca.
El convent estava configurat per una sèrie de
dependències habituals: primer, una planta baixa on estarien les zones de via
de les monges: refectori, dormitoris i
cuina, possiblement al voltant del
claustre. Al primer pis, hi hauria l’espai destinat a l’hostatgeria o infermeria. Sabem que comptava amb alguna cambra
reial. També hi havia, doncs, claustre, sala capitular, església, campanar, un
forn de pa, un hort, vinyes i algun camp sembrat de blat. De l’existència d’un
hospital sols hi ha la data del llibre verd de Vilafranca (que es basa moltes vegades
amb història oral i no documental).
El claustre adossat a l’església solia tenir
una forma quadrada o lleugerament rectangular amb galeries cobertes.
A l’església hi havia l’altar major i cinc
capelles amb els corresponents altars.
Un inventari
de l’any 1567
Aquest any i trobat a l’arxiu de Santa Maria
de Jerusalem de Barcelona un inventari ens pot donar una idea de com era
l’església, el monestir i les dependències del convent:
Un altar
major al fons de l’església amb un
retaule de fusta; una ara guarnida de fusta; dues escaletes de fusta tenyides
de verd per parar l’altar major; un sacra; a mà dreta de l’altar major hi ha un
altre altar fet de guix i a sobre un retaule pintat al mig una imatge de Santa
Úrsula.
A la mà
esquerra de l’altar major hi ha un altre altar de pedra i guix; hi ha un retaule pintat de diversos
personatges i al mig del retaule hi ha pintada la salutació dels àngels a
Nostra Senyora.
Darrera
l’altar major hi ha una apartament amb dues portes amb un armari amb pany i clau, dins el qual
està guardat el corpus (Eucaristia) amb un cofret molt petit cobert de llauna
de ferro amb el corresponent pany i clau. Dins del cofret hi ha uns corporals
on està reservat Corpus. En aquest armari també hi ha una capsa rodona de fusta
prima on s’hi ha troba lo següent: Una pedra de cristall encastada amb argent
sobredaurat i en dita pedra i cristall i guarnició de plata hi ha trossets de
fusta o pedra que s’indica que són relíquies i la pedra està penjada amb un
cordo de seda verda amb un boto de fil d’or/ una creueta d’argent sobredaurada
esmaltada de verd i sobre aquest esmalt hi ha la figura de Crist. En aquesta
creu hi ha el fust de la santa vera creu
i al darrera hi ha unes lletres esmaltades que diuen: “et factus est in agonia prolixius orabat”. La llargada de la creu
és de mig pam més o menys/ Un sedat vermell dins el qual hi ha un paper i dins
d’aquest uns cabells, el paper diu que els
cabells són de la gloriosa Santa Clara/ un altra sedat de tafetà groc en el
que hi ha embolicat un trosset de fust, diu que és relíquia/ Un trosset de drap
de lli, en que hi ha embolicat tres pedretes molt petites, diu que són
relíquies/ Un trosset de vellut en el que hi ha un poquet de vel de dita Santa Clara/ Una altra capseta pintada i un
poquet llargueta a dins la qual hi ha un sedat verd amb cinc paperets en els
que es diu que hi ha relíquies/ una pedra que diu pesar un parell d’onzes/ un
altre sedat amb el que hi ha uns grans de saltiris de fusta i amb unes altres
relíquies segons es diu/ Al davant de dit armari hi ha dues
tovalloles blanques sobreposades i sobre l’armari una post amb el qual hi ha
pintada la Verònica..
Un altre
altar que es diu de la nostra senyora de la Consolació. Sobre aquest altar hi ha una escaleta de
fusta sobre la qual hi ha una imatges amb Nostra Senyora amb en Jesús al braç
amb un mantell de damasc blanc i taronja. La imatge de nostra senyora té un
joiell de pedra fina lleonada, de grandària de una mitja fava feta com un cor,
guarnida d’or amb una veta negra penjat i al cap de dita pedra o joiell, una
gla/ tres cortines de gassa sobre la imatge de nostra senyora amb la flocadura
groga i vermella/ Un rast de saltiris de corall posats al coll de dita imatge
de nostra senyora/ cinc retaules petits de tall o granaria de llibre de cor més
o menys.
Un altre retaule de nostra senyora de dita
forma, que té les bores blaves amb unes esteles blanques
Un altre
altar amb el seu pal·li de guadamassil (cuir treballat) sobredaurat amb la imatge
de nostra senyora de bulto amb un mantell de xamellot morat, guarnit de tafetà
groc i sobre dit altar hi ha un retaule pintat amb diversos personatges/ al
costat de dit altar hi ha un caixonet de fusta per posar diners amb el
corresponent pany i clau. Està buit/
Un altre
altar amb un pal·li de xamellot
blanc molt vell, unes estovalles i sobre l’altar, un retaule pintat amb
diversos personatges.
A la part de
l’església hi ha un
rotllo d’esquelles i un esqueller a la paret/ al campanar, una campana.
El rei concedeix llicència per construir un
forn al convent de santa Clara el 1325 perquè les monges coguin el pa, el que
suposa un privilegi que no tenen els germans franciscans del monestir de sant
Francesc de Vilafranca.
El 1450 hi ha la construcció de la sala
capitular i que les seves finestres donen a la plaça o era del Sant Esperit,
l’actual plaça de Milà i Fontanals.
 |
| Santa Clara d'Asis |
La seva
desaparició
És l’any 1567 quant el convent, sense
esperança d’arreglar-se, les tres monges que quedaven i amb els seus béns i
arxius, fou a parar després de la liquidació de les pedres conventuals al
convent de Jerusalem de Barcelona, amb autoritat subdelegada apostòlica del
bisbe de Barcelona, Guillem de Cassador, però no és dins el 1570 quan ordena la
fusió de les monges clarisses del convent de Vilafranca amb el de Sant Maria de
Jerusalem, junt amb les terres, relíquies i joies litúrgiques. Algunes cases actuals de Vilafranca tenen en alguns espais de la seva estructura arquitectònica restes del dit monestir.
En aquest any era abadessa Marquesa Mateu
(Mateua) i les dues monges l’Elisabet Sembrana i la Jerònima Queraltó
(Queralta).
El 1618 fou alienat i abandonat per les dues
monges el novembre d’aquell any després d’haver mort l’abadessa.
L’edifici però encara quedà en peu ja que el
1700 concretament el 10 de setembre van arribar al convent les despulles de
Sant Fèlix des de Roma, que serà posteriorment el patró des de de Vilafranca. A
l’endemà entren a Santa Maria on s’exposaren el 30 d’agost de l’any 1701.
 |
| Capitells del convent de Santa Clara en una casa del centre de Vilafranca. |
En els anys últims del segle XVIII hi trobem
vivint a la encara capella de Santa Clara a l’ermità Baltasar Bosch que l’any 1781 en els documents, és anotat com l’ermità de l’ermita de Santa Clara de Vilafranca. L’any següent ho és Josep
Balaguer. El 1785 l'ermità és Josep Junyent fill de Josep Junyent pagès i de Raimunda Gili.
El 1808 la capella fou cremada per les tropes franceses.
La comunitat
Unes 250 dones van professar com a monges i
van viure al llarg dels 270 anys. Entre 1430 i 1449 hi ha una renovació
important de la comunitat (46 monges) que provocaren una crisi en el si de la
congregació i de la seva influència.
A finals del segle XIV i XV període
d’inestabilitat espiritual, les normes i vots foren trencats diverses vegades i
a les famílies els hi podria produir un recel a l’hora d’ingressar les filles
al convent. Altre període és el 1390-1409 i el període de govern de Joan II i de la
guerra dels remences, el que ens faria adonar que en períodes de crisi i
inseguretat augmenten els ingressos al convent.
La primera abadessa fou Guillem de
Castellví i Montcada i s'enterrà al mateix convent.
Algunes de les monges del convent les
enumerem tot seguit. Cal fixar-se amb el cognom que es feminitza. Investigant
l’origen familiar de moltes d’elles veiem que sobresurten de moltes famílies
nobles del Penedès amb molt de patrimoni escampat per arreu.
El primer any on trobem la primera comunitat
de monges clarisses documentat de Vilafranca, fou el 1324: Geralda de Plegamans abadessa/ monges: Margarita Sabatera, Ferrera Juncosa, Francesca de Trilla, Alemanda de
Cervelló, Clara de Puig, Geralda Juncosa, Elisenda de Llotger, Elisenda de
Bitulona (Badalona), Alemanda de Causerenys, Saurina de Garacis, Geralda
Sabatera, Constança de Vallsmoll, Berenguer Pellissera, Berenguera de
Casaldona, Geralda de Lillet, Subirana de Castellbell, Blanca Vilella, Geralda
SaRovira, Sibil·la de Viariis, Bartomeua de Castells, Guillemona Eimeriga/.
Al 1368 son: Clara de Senyecs abadessa, i les monges: Francesca Plana, Elisenda Montoliu, Joana Mata, Constança Oliva,
Constança Avinyó, Blanca sa Fabrega, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Clara
Alamanya, Constança de Canyelles, Mario de Vilafranca, Sibilia Micera, Clara
Nota, Constança Bramona, Geraldona Micera.
El 1404: Constança d’Avinyó, vicària Sibilia Misser escollida abadessa, Joana
Mata, Agnés Sespujades, Geraldona Missera, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Constança
Bramona, Clara den Ot, Maria Goleta, Constança de Far, Geraldona
Mata, Magdalena Ponça, Agnés d’Avinyó, Elisenda Solana, Geraldona Giberta, Maria Campamar, Violant Caldoria, Francesca Palau.
El 1418: Maria
Goleta abadessa del monestir de santa Clara, Clara Nota, Maria Fresqueta, Magdalena Ponça, Francesca Marquesa,
Eufrasina de Vilafranca, Mario Pellissera,
Isabel Pellisser, Blanca Coltellera, Eulalia Roga, Blanquina Ferrera,
Eulalia Foresa, Antonia Solsona.
El 1427: Maria
Goleta abadessa. Monges: Isabel Batlle./Clara Bruguens./Blanquina
Colteller/Isabel de Torres./Eufrasina i Isabel de Vilafranca/Blanquina Ferrera./Maria Fresqueta /Maria Goleta./Francesca Marquesa./Clara
Martina./Constança Pellisser./Isabel Pellissera /Maria Pellissera./Magdalena Ponça/.
1444: abadessa:
Margarita de Montecatheno monges: Isabel
de Corbaria vicaria i tresorera, Violans de Centelles tresorera, Violans de
Pallas tesorera, Sibilia de Pallas, Beatrix de Estapate, Mandina de Busquets,
Joana Solera, Antigona Martina, Mandina Citges, Clara de Vallsecha, Caterina
Çalada, Caterina Dezrius, Dalmata Relada, Isabel Madrentere, Caterina Llulla,
Angelina Ces Anasses, Francina Olivella, Constança Vidala, Constança Lulla,
Isabel de Villalba, Aldonsa Terrena, Justicia barona, Eufrasina Brugal, Sibilia
de Sobreriba, Constança Moragues, Isabel Tallada, Joaneta des Torrens Isabel Pellissera,
Rafaela Ferrera, Margarita Sa Vila.
En temps de la guerra civil entre Joan II i
la Generalitat de Catalunya i en que Vilafranca va rebre de valent (1462-1472)
les monges a l’estar en el convent situat a extramurs de Vilafranca, van haver
de refugiar-se dins de la ciutat, en cases de propietat de l’església de Santa
Maria de la Vila, en l’any 1477 només hi ha: Caterina Berga abadessa, Isabel
de Vilafranca, Isabel Savall, Joana Amargosa, Clara Verdeguera, Francina Mirona
et Clara Martina, monges de santa Clara...convocades a l’església o cases que posseeix la dia església al cap de
la plaça del blat.
1498: Joan Piquera, abadessa, Caterina
Berga vicaria, Yolanda Cinera, Isabel Merlesa, Benedictus Cardona, Margarita
Alegre, Eufrasina Calteberia, Bernardina Cardona, Justina Tamerida, Joana
Berga, Joana Pellicera et Eufrasina Carreres...
[1] Part d’aquest article és d’un treball acadèmic que va elaborar Montserrat
Albet i Noya el curs 2008-2009.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina