dilluns, 30 de desembre del 2013

Un topònim d’origen medieval desaparegut dins el terme de Vilafranca del Penedès: El Pontarró.


Pont de les Masuques d'origen medieval.

Pontarró és un mot que significa un pont petit, tot i que algú creu que més antigament podria significar el pont de dalt o potser el pont de la porta. Aquest últim més relacionat amb l’època dels ibers i que es marquès amb un pont la “fita” del possible poblat iber que hi havia a prop.
Aquest topònim el tenim en diferents llocs de Catalunya, alguns exemples en són el Pedró del Pontarró (Bages) o no molt lluny la capella de la Mare de Déu del Pontarró, una petita ermita de camí, situada a poca distància del pont de fusta del riu Anoia i davant mateix del camí de Montserrat, avui desapareguda.
El que sí sabem del cert és que el topònim Pontarró dins el terme de Vilafranca del Penedès va perdurar fins al segle XVI. Posteriorment ja no es troba en els documents de les diferents èpoques.
La muntanya de Sant Pau, situada en sentit nord de Vilafranca, de 302 m, d’alçada amaga molts vestigis de l’època medieval i també d’èpoques anteriors. Algunes excavacions han deixat al descobert moltes d’aquestes incògnites.
 Vegetació de l'indret
 
El Pontarró estava situat prop d’aquesta muntanya de Sant Pau. Així ens ho demostren els documents notarials i medievals: prop del camí al munt de Pacs del Penedès (sabem que per sobra de la muntanya hi passava el camí cap a la població més propera, la de Pacs), camí general o camí que val al terme de Sant Martí Sarroca, o camí que surt de la Creu de Calendraix (creu de terme encara en peu però ubicat en un altre lloc que no és l’originari), camí de Canyemàs (canemàs) espai on hi havia cànem per fabricar cordes i altres (encara existint en l’actualitat) prop d’una riera anomenada quan passava per aquest indret com la riera de Canyemàs que en direcció cap a Sant Martí Sarroca s’anomena encara avui riera de Llitrà.
Per sobre d’aquesta riera molt probablement hi havia el pont que donaria lloc a l’indret anomenat el Pontarró o “quadra del Pontarró”. Només en alguns documents del segle XV hi hem vist anotat un pont: “ Romeu Girbau alies Roqueta ara de Vila, téé al pontarró 3 quartons de cens una quartera d’ordi. Signat el document el 18/8/1386 pel notari Jaume Garrigues. Límits d’aquestes terres: terra dels hereus de Raimon des Senyechs i ara de Raimon Mestre, Pont del Pontarró i rassa, rassa major que està entre honor dicti hereus i el cami general (el que va a Sant Martí Sarroca) més 2 quarteres de terra que son ad latus dicti terres”.
El nom però el trobem ja el segle X “ 1031: Cartulari de sant Cugat: doc 520. 18/6/ Isovardo y sus hermanos conceden al monasterio el derecho de paso de agua desde el molino de Ermemir hasta el Pontarrono, pudiendo tomar Isovardo la que necesite. Le dan ademas cuatro mancusos para que firmen la escritura los hermanos de Isovardo.
Ens anomena ja el pas de l’aigua per sota el pont i un molí. Sabem també que la riera de Llitrà era també molt propensa a tenir algun dels moliners fariners medievals. Un dels molins que trobem a prop del Pontarró és el molí de Morató, molí d’origen medieval desaparegut però en conserva el nom del camí que hi anava.
 
Un dels camins que pugen a la muntanya de Sant Pau i que potser anaven fins a Pacs del Penedés

Una adoberia medieval, la del notari Bernat Pi (anomenat l’adoberia d’en Pi) i el topònim Horta de Badarres, paraula aquesta última probablement d’origen celta/ibèric estaven situats en aquest mateix indret.
L’any 1326 un Bernat de Pontarró el trobem vivint a Vilafranca. No creiem que fos un dels familiars d’un llinatge de Vilabella (mirar la tesis de “Els Pontarró, de Vilabella. De pagesos i mercaders a nobles (segles XV-XVIII) Salvador- J. Rovira i Gòmez), ja que el primer Pontarró documentat d’aquesta família és de l’any 1358.
M’inclino més a pensar que el tal Bernat de Pontarró era el mateix notari Bernat Pi que en algun moment davant del notari es deuria autoanomenar Bernat de Pontarró per tenir l’adoberia a prop del dit pont, potser d’origen romà.
El pont podria haver estat situat en l’actual carretera que es dirigeix a Sant Martí Sarroca on  actualment n'hi ha un altre on per sota hi passa la riera de Canyemàs/Llitrà al costat de l'edifici la Fassina/alberg de Vilafranca.

 
Actual pont de la carretera des de Vilafranca en dirección a Sant Martí Sarroca que passa per sobre la riera de Canyemàs/LLitrà
 
 




 



 

divendres, 6 de desembre del 2013

La vida quotidiana medieval: Arrests domiciliaris i baralles a Vilafranca del Penedès- any 1453


 
Abans del segle XV, les penes de llibertat podien tenien un caràcter preventiu, és a dir, servien per guardar el delinqüent fins que aquest experimentés la vertadera pena, generalment corporal.[1] Però més endavant, s’acostumava a fugir de les penes corporals i s’anava a les penes privatives de llibertat, dotant-les llavors de caràcter repressiu.

L’arrest domiciliari n’és una de les més acostumades, - no podia sortir de casa seva i/o d’un espai concret d’altres cases o carrers o dels límits de la Vila -. L’arrestat ha de prometre davant del batlle amb sagrament i homenatge de mans i de boca, que ho compliria (com el del vassall al seu senyor). El trencament del qual, és castigat amb una multa (25 lliures o més). Normalment aquesta pena era reservada a faltes lleus (injúries, furts o desafiaments verbals degut a endeutaments a altres persones i/o participació en bandositats, per la mateixa causa) però en el nostre llibre de la Cort del Batlle de l’any 1453, trobem arrests domiciliaris degut a faltes més greus, com la mort a una persona.

En Pere Gravalosa, traginer, és el suposat “culpable” de la mort d’un pagès, anomenat Bertran Rosell. En les primeres pàgines del llibre, aquest Bertran, surt com a testimoni en algunes ordenacions de la Cort del Batlle, més endavant és difunt. L’arrest domiciliari al dit Pere, en un principi, es fa perquè està esperant la decisió de la Cort per aquesta mort: “...està en la mà de la cort...” però posteriorment, surt diferents vegades amb arrest domiciliari per participar en rivalitats amb altres famílies o deutes que no cobra. Els muls que lloga perquè altres pagesos llaurin els seus camps i/o traginin blat o altres gèneres semblen ser la causa d’aquest arrest.

Es troben en el llibre anotats dinou arrests d’aquests tipus. El sabater Miquel Pelegrí és reincident i al final s’ha de presentar davant del batlle per ser empresonat. El baster Pere Sibilia és també arrestar dues vegades. Algunes persones vingudes de fora vila (Mallorca, Cardona, Calataiud) també hi són arrestades, destaquem entre aquestes, a un mestre d’esgrima. Destacarem la baralla contínua que tenien els Gravalosa (tintorers) per un costat, amb els Sibilia (teixidors) per un altre, amb amics tant per un com per l’altre. Probablement la causa eren qüestions del ofici d’ambdós. Els dos “líders” del llinatge son arrestats (per la pau i tranquil·litat) pel batlle amb prec dels singulars de la Universitat de la Vila.

 

ARRESTAT
ESPAI/CASA/CARRERS
CAUSA              /PENA
Pere Gravalosa (traginer)
 
Pere Gravalosa (tintorer)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Pintors)
Arrestat pel batlle
Mort/ enemistats     25 lliures
 
Bandositats
Miquel Geltrú (sastre)
No sortir de casa seva
(viu al c. Pintors)
Enemistats/deutes    25 lliures
Gaspar Martí (teixidor)
No sortir de casa seva
Enemistats               25 lliures
Miquel Pelegrí (sabater)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Cort)
No sortir dels límits de la Vila.
S’ha de presentar al batlle per anar a pressó.
Enemistats
 
                               100 lliures
                               100 lliures
Bartomeu Muntanyana
(fuster de Mallorca)
No sortir de la casa on està (d’Antoni Maeler baster fins la casa de M. Pelegrí totes dues al carrer de la Cort)
Enemistats                25 lliures
Pere Muntaner (pellisser)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes/injúries verbals  25 ll.
Melxior Tintorer (teixidor)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Cort)
Enemistats               25 lliures
Antoni Palau (sabater)
No sortir de casa seva
Enemistats               25 lliures
Pere Sibilia,  pare (baster)
Pere Sibilia, fill
 
No sortir dels límits de casa seva (c. Pintors) fins les eres dels Ollers i només passant per el portal de Santa Maria no per altres carrers.
No sortir dels limits de casa seva fins a la casa de Miquel Vidal, ferrer (c. Parellada).
Arrestats pel batlle
Bandositats
Miquel Ubac (mestre d’esgrima de Cardona)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes                   25 lliures
Gabriel Borràs (teixidor)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes                   25 llures
Tomàs Ferran (bracer)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes/bandositats   25 ll.                                                      
Joan Prats (draper)
No sortir dels límits de casa seva (c. Vall del Castell).
Deutes                    25 lliures
Joan (mestre sastre)
No sortir dels límits de casa seva.
 Deutes                 50 lliures
Guillem Babau (especier)
No sortir dels límits de la casa de Jaume Babau fins la del Vicens Riba, que és al costat.
Deutes a Barcelona  100 lliures.
Joan Foix (de Pacs del Penedès)
No sortir de la casa del seu germà, Francesc ni dels límits de la Vila de Pacs.
 Deutes                     25 lliures
Joan Fonolleres  (colteller)
No sortir dels límits de casa seva fins l’obrador de Berenguer Vila. Ha de passar per anar al dit obrador pel carrer de Santa Maria, per l’església major i pel fossar .
 Bandositat            25 lliures
Joan Gomis (teixidor de Calataiud, que viu a casa del teixidor Pere Joan)
No sortir dels límits del cantó de la casa de Joan Fonolleres fins la casa de Blai Merles.
 Deutes                  25 lliures
Manuel Mulner (sastre)
S’ha de presentar al batlle per anar a presó
                            100 lliures

 

 

Baralles i treves

Ja hem vist que les guerres privades no eren un privilegi exclusiu de la noblesa; la pagesia i els menestrals també en feien. En cas de no haver-hi el desafiament previ, danys o lesions en béns i individus no implicats en el conflicte, les autoritats podien penalitzar les hostilitats o obligar a signar treves temporals, a vegades, prèvies a la presó.

Era més greu si la baralla o les discussions per una o altra raó passaven en dia de mercat. Els jurats de la Universitat de Vilafranca, en aquest any exposen davant del batlle que en Pere Gostemps del mas Sala situat al terme de Sant Martí Sarroca: “induhit per esperit diabolical no tement Dèu ni la correcció terrenal avui dia de mercat, i en la plaça major de la vila hauria batut en Jaume Roig habitant de la vila, no advertint infringir ne violar lo mercat quis té en la vila així en sembants dies per privilegireial..”

Afegeix la denúncia que ja era un costum per part de Pere Gostemps injuriar i lesionar en dia de mercat en Jaume Roig.

Demanant els dits homes jurats de la Universitat doncs, que s’actuï contra el dit Pere si convé en la intervenció de la reina, per interès i conservació del privilegi reial de tenir mercat a la vila.

No sabem la causa d’aquesta contínua baralla. Jaume Roig era fuster i tenia la seva botiga en el mateix lloc on es celebrava el mercat, a la plaça major.

Els Gostemps eren una família terratinent molt nombrosa que vivien en el mas Sala. Tots ells són molt actius en la vida penedesenca i vilafranquina, adquirint molta influència social, política i econòmica.

El 31 de març d’aquell any els germans Pere, Joan i Bartomeu Gostemps signen treves temporals amb Jaume Roig que han de durar entre el dia d’avui fins la festa de ninou (1 de gener proper vinent) i tots els dies necessaris que vinguin posteriorment. Si no es complís han de pagar 50 lliures. Això ens fa pensar que era més aviat amb la famíla Gostemps el conflicte i no pas amb un tan sols de la família. També es tornen a trobar altres treves pactades entre Antoni Roig pagès de la masia la Riba situada al mateix terme de Sant Martí Sarroca (familiar de Jaume Roig, fuster) amb els dits germans Gostemps i que aquesta vegada s’hi afegeix Antoni Jovells de sant Pere de Riudebitlles i Pere Castellet de la Granada. Podem per tant deduir que és clara la guerra privada o bandositat per una o altra raó, potser econòmica o de domini útil de terres o possessions. Els mateixos protagonistes els tornem a trobar en altres treves pactades aquesta vegada amb el mateix Jaume Roig fuster durant el mes de maig. Com veiem, no va resultar el signar i pactar les treves del mes de març.

Després de l’any 1453, trobem en Pere Gostemps vivint a Miralpeix, al terme de sant Pere de Ribes. El van desterrar? Hi va anar per decisió pròpia? No ho sabem. No hem trobat més dates que ens facin suposar més baralles entre els dos bàndols amb anys posteriors.

 

 

 

 




[1] Les penes imposades, segons el dret català del segle XIII (segons les Costums de Tortosa) podien ser primer, penes de mort: per arrossegament, a la foguera, forca i decapitació, també: mutilació de membres, flagel·lació, marca, vergonya pública, presó, desterrament, infàmia, confiscació de béns, privació d’exercir càrrec públic. Pàg. 130...”El derecho catalán en el sigle XIII” Antonio Aunós Pérez. Edit. Helios. Barcelona. 1926.