dimecres, 27 de juliol de 2022

El Portell, el Pou de Moranta i el castell de Vilafranca del Penedès

 

Segons el Diccionari d’Alcover i Moll la paraula portell té molts significat: un pas molt estret entre dues muntanyes; una obertura feta a un mur, per la qual es pot passar; un esvoranc en una paret o marge produïda per la força de l’aigua; obertura estreta deixada en una paret o marge per a permetre el pas a homes o a bestiar; porteta de llates o canyes per a tancar un hort o tros petit de terra; espai que queda entre dues cases i que serveix de passatge d’un carrer a un altre; finestra o obertura d’una cambra de vaixell; forat lateral de la calçada, per on l’oli surt i raja dins el safareig i altres.

Mentre que portella, el mateix diccionari, ens diu que és una porta petita dins una altra de més gran o dins una finestra; en una muralla, porta més petita que les altres...

Aquest topònim el trobem en l’època medieval en una delimitació de terres, en noms de pobles i fins i tot amb cognoms de persona.

Hom diu que a Vilafranca del Penedès el carrer del Portell és l’antiga denominació del carrer del Portalet, avui conegut per “Sant Pau” i que fa referència al portal de la muralla d’aquest carrer. Jo dic que era la primera porteta per entrar al castell dels castlans.

Des del segle XII surt en la documentació medieval de Vilafranca del Penedès arribant fins als nostres dies. L’espai anomenat el Portell està situat en el barri de Les Clotes, just entre el carrer de la muralla dels Vallets, al carrer de Sant Pau, agafant parts dels actuals carrers Beneficència i Ponent. Aclarim i intentarem explicar quin espai i el perquè del topònim portell en aquest indret i no en un altre.

Portal de la muralla o carreró?

Una primera data: “...per terra al portal d’en Coloma o al Portell” (1542). A partir d’aquesta informació ja es por deduir que una cosa és el portal de la muralla, que era Coloma, i que corresponia a la muralla de la Vilafranca medieval i una altra és al Portell. La terra indicada estava després del portal de Coloma no del portal del Portell. L’origen del nom Coloma corresponia a una família de sabaters que posseïen terres en aquest indret durant mot temps.

Posem altres dades que ens donen a entendre que Portell no és el nom del portal de la muralla de Vilafranca: “...ven hort al carrer de la Portella, prop el portal de Coloma” (1438); “...terra al Portell, prop el portal de Coloma, amb unes basses...” (1464); “...terra al Portell...” entre els límits d’aquesta terra es diu: “...viarany que va del portal de Coloma a l’era de Codines...” (1496). Una última dada, també del segle XVI, que crec  definitiva: “...unes cases situades al portal de Coloma, al carrer o carreró del Portell que va des del carrer Vall del Castell fins al portal de Coloma...”(1521).

Si ens agafem en aquesta última informació podem veure que el topònim Portell originàriament, era el nom d’un carrer estret (carreró) que començava al capdamunt del carrer de Sant Pau actual que arribava fins el portal de la muralla, a la mida del carrer actual de Muralla dels Vallets, l’anomenat portal de Coloma.

Posteriorment Portell era el nom de la situació de totes les terres/cases que estaven situades a extramurs (fora muralla) en aquest mateix espai. En tenim molts exemples en la documentació: “..terra in lloc que dicitur Portellus..” (1312); “...terra al Portell que va a Castellmós...” (1364) El nom Castellmós es refereix a una casa forta/castell que estava situada a la falda de la muntanya de Sant Jaume, al costat de la de Sant Pau. “...tres pallisses al Portell” (1366), Entre els límits d’aquestes pallisses hi diu camí que puja a l’era de Senyecs i camí que va al vall de la Vila. “...dos horts a prop de les Oliveres d’en Pontons..” (1378); “...tres basses contigües situades a l’era, al Portell...” (1388); “...hort tapiat al Portell...” (1401); “...pallissa a extramurs, al Portell...” (1411); “...hort al Portell, a prop del passatge del Vall...” (1419)...”...terra prop del Vall, al Portell...” (1422). Entre els límits d’aquesta terra hi diu el Vall de la muralla. “...avui es bat a l’era del Portell, al portal de Coloma...” (1453). Es refereix fora el portal, ja que havia de ser un lloc ample per batre el blat.

 

El Pou de Moranta

En època medieval, no hi havia cap font a Barcelona, per atendre les necessitats de la gent. Van cavar el pou conegut com “d’en Moranta”, amb un abeurador per els animals, que encara es pot veure una part sota d’unes escales, posteriorment es va substituir per la Font de Santa Anna, la que està al final del carrer de la Porta de l’Àngel.

Vés per on a Vilafranca en la baixa edat mitjana hi existia un pou anomenat també “d’en Moranta”. Jo m’atreveixo a dir que l’origen del cognom Moranta ve de mur/muralla, per tant seria Pou de la Muralla. I que tant a Barcelona com a Vilafranca aquest pou estava adossat a la muralla de la ciutat medieval. A Vilafranca en tenim alguna referència quan en unes obres d’un bloc del carrer de la Beneficència allà pels anys vuitanta es va descobrir un suposat pou de gel i a prop del portal d’en Coloma. Els arqueòlegs, en la seva memòria, van redactar que el pou va ser construït el 1610. I que per construir-lo van utilitzar-se blocs de la torre de la Vall del Castell (una de les torres del castell dels castlans).

Sabem que a l’època medieval ja havien pous de gel que eren utilitzats per a emmagatzema-hi el gel produït per la neu a l’hivern i conservar els aliments durant l’estiu, però també hi havia pous per abastir d’aigua als habitants d’un poble o d’un castell. Tenim molt clar que aquest pou tenia el seu origen medieval, i posteriorment el deurien fer servir per pou de gel.

Com ja hem avançat el topònim Pou de Moranta el trobem també en la documentació conjuntament amb el de Portell o portal d’en Coloma en el mateix espai que estem comentant: “...terra al Pou de Moranta...” (1404) entre els límits hi diu un caminet que va a l’ermita de Sant Pau. “...terra al Pou de Moranta...” (1421). Entre els límits hi diu una bassa. “...terra al portell...” (1467). Entre els límits d’aquesta terra hi diu camí que baixa de la muralla al Pou de Moranta. “...terra a Pou de Moranta...” (1480). Entre els límits s’hi diu camí que va del Portal d’en Coloma per les Clotes avall. “...terra al Pou de Moranta, al Portell..” (1497).

 

Pont del Vall, el portell i el castell dels castlans

L’artesà Bartomeu Pujades fa donació d’una casa al prevere Pere Illes. Està situada al carrer del Vall, prop del pont del castell de Vilafranca (1405).

El sabater Pere Roca fa una donació a la seva filla Eulàlia en temps del seu casament amb el teixidor Berenguer Bosch. Li dona una casa situada al Portell i un hort tancat amb parets situat al Portell, davant el Pont del Vall (1422).

El castlà Pere de Barberà ven al mercader Antoni Rovira una casa amb un hort que està situada dins el tancat del Castell de Vilafranca. Entre els límits hi ha la casa del castlà Huguet de Vilafranca, el carrer del Vall del Castell, el pont i vall (1474). El mateix any ven al teixidor Llorens Bonastre unes cases, quasi derruïdes, situades dins la muralla del Castell, davant del Pont del Vall.

Per entrar al Castell dels castlans de Vilafranca hi havia un pont, segurament llevadís a l’alçada del carrer de Sant Pau actual. No comentaré moltes coses noves del castell, ja que ho vaig fer en un altre article d’aquest mateix blog que podeu rellegir.

Berenguer Esplugues posseeix una casa situada al carrer del Portell. Els límits de la casa son per una part, una altra casa dels hereus de Batlle, la casa del castlà Bartomeu de Vilafranca i un carrer públic (1345).

Francesca Blanc posseeix una casa situada al carrer del Vall del Castell, una terra al Pou de Moranta i una pallissa amb un hort al Portell (1395).

El sabater Ferrer Salvany té un alberg (casa) al Portell (1420). Entre els límits hi ha el Vall del Castell.

El nom de carrer del Portell, com es pot endevinar, correspon a aquell carreró estret que anava de la porta del castell fins la muralla de la Vila. Les cases dels castlans estaven entre el pont del Vall del Castell i el carreró del Portell. L’origen del topònim Portell era la Portella o porta petita abans de la més gran d’entrada al castell.

Tenir a l’abast l’aigua del pou d’en Moranta és de molta lògica, sabent que per aquest indret hi entraven i sortien els castlans i el rei quan venia a hostejar-se al Palau Reial (l’actual Vinseum) amb el seu seguici i així les bèsties beure aigua en la bassa o basses que hi havia.

 

 

 

 

 

diumenge, 26 de juny de 2022

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (segle XI)

 

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs al municipi d’Avinyonet del Penedès. L’any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d’interès nacional.

Conserva part de l’església, originalment romànica, i també l’antic portal amb un timpà esculpit del segle XII i el campanar de planta rectangular amb finestres geminades, d’arquets de mig punt, únic al Penedès. Es conserven restes de les antigues dependències monacals, amb tres trams de galeria del claustre del segle XI al XII i restes escultòriques d’època visigoda.

L’antic monestir benedictí el fundà el 1029 el noble Mir Geribert, per llegat i disposició de la seva mare Ermengarda, germana del comte Ramon Borrell I.

Folc Levita, fill del difunt Mir Geribert, el 1035, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de terres situades al comtat de Barcelona, al Penedès: als lloc de Vidrà (en el terme de Vilafranca del Penedès) i els Gorgs i també un alou situat a Sant Boi del Llobregat.

El 1057 la comtessa Ermesesenda, viuda del comte Borrell, en el seu testament, deix al monestir de Sant Sebastià vint-i-cinc mancusos d’or.

El 1069, Guisla de Besora, segona muller de Mir Geribert, fa donació a Sant Sebastià de terres i drets que tenia en l’església de Sant Valentí de les Cabanyes situats prop La Granada, en el lloc anomenat la Pera.

 

La comunitat

El monestir ja tenia una comunitat religiosa el 1052 regida per un abat. Un tracte fet per l’abat Miró amb l’abadia de Sant Victor de Marsella, el monestir es convertí amb priorat del de Marsella el 1059. Als monjos de Sant Victor, sembla que caldria donar-li les gràcies pel magnífic pantocràtor que presideix la porta d’entrada de l’església, que potser vingué del sud de França, i la part de llevant del claustre, una mostra del romànic. L’any 1279 Berenguer fou prior del monestir. Frares o priors foren també: Galcerà i Berenguer de Ripoll (1342); Romeu de Cavallo (1342); Asmarius Targe prior, Raimon de Puiggrós sagristà, Eimeric Targe, monjo (1358); Raimon de Puig sagristà (1369); Gallardus de Fulgarosio (1365); Bernat de Raynes almoiner i prior (1388); Tolosa (1409);

El monestir en el segle XIV

Molts nobles del Penedès en els testaments ordenaven que se celebressin misses per la seva ànima en el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs durant els anys d’aquest segle. Hi ha més d’una disputa entre els priors del monestir i els pagesos del Penedès.

L’any 1337 hi ha una la del prior del monestir, Gancelini de Chaldayracho d’una part i l’home propi, soliu i afocat del monestir el pagès Bernat Sonet de Sant Pau d’Ordal. Bernat havia de pagar cens de cinc punyerons d’espelta (blat) al monestir per la propietat del mas que posseïa, deia que eren quatre i no cinc. Fins i tot presenta al prior diferents documents, un és el de la venda del mas de l’any 1307 que li va fer l’anterior prior Pere d’Auserran. Un altre document és el fet l’any 1321 on Rabassa de Cantallops li ven dues terres al dit Bernat Sonet i la seva mare Geralda i que pagaven un punyeró (antiga mesura) d’espelta de cens.

 

Rendes del monestir al Penedès

La partida anomena de Castellmós, situada en el terme de Vilafranca, propera a la muntanya de Sant Pau, era d’alous/terres/masies que pagaven rendes al monestir. La majoria de col·lectors d’aquestes, anomenats pel prior del monestir, eren preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Tenim el cas de Pere Torrelles, prevere, que era l’arrendador de les rendes del monestir l’any 1388 però posteriorment va ser el rector de l’església de l’església de Sant Pere d’Avinyonet i ho va haver de deixar en mans d’un altre prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Bartomeu Vendrell.

Tots els pagesos/ nobles propietats de terrenys d’aquest espai havien de prestar sagrament d’homenatge davant del prior o persones anomenades per ell. Aquest va ser el cas d’Alamanda, que al quedar viuda de Pere Cuc, no volia prestar el dit jurament dal monestir. Davant de diferents persones importants del Penedès se li va exigir l’any 1356 en un document notarial: “...madona nos així com a homes del monestir de Sant Sebastià, damunt dits, som obligats amb sagrament e homenatge de pagar...”

Quant el monestir necessitava saber les propietats que anaven canviant de mans, s’havia de fer una crida perquè ell i els propietaris nous s’assabentessin de les rendes que havien de cobrar el primer i pagar els segons: “

Ara oiats, es fa saber que els honrats en Ramon de Barberà donzell veguer de vila del Penedès per lo senyor rei i en Jaume Babau lloctinent del honrat en Bartomeu Sespujades batlle de la vila, per lo dit senyor a tuyt generalment per manament dels dits veguer i batlle o lloctinent fet per lo dit senyor rei amb letra del dit senyor la dada de la qual fou a Barcelona a quatre dies de maig de l’any present en nou a insancia e requesta del molt reverent pare en trist en P. Per la misericordia de Deu cardinal de Tolosa prior del monestir de Sant Sebastià de l’orde de Sant Benet, situat al Penedès que com lo dit prior per conservació dels drets del dit monestir vol e enten aquelles rendes e drets capbrevar i d’aquell capbreu cartes públiques fer per haver ne memoria en esdevenidor per ço los dits honrats veguer e loctinent de batlle per rigor del menament a ells per lo dit senyor rei ..A requerint lo molt honorable frare P. Ça Fàbrega prior del monestir de Sant Salvador de Brea de l’orde desusu dita procurador del dit molt reverend cardinal prior del dit monestir de Sant Sebastià amb aquesta present pública crida die e manera que tota persona de qualque condició..lo dit prior alberchs, cases, vinyes, cases, horts, agres, delme e qualsevulla...capbrevar en poder den Francesc Gabiol notari e escrivà de la dita vila...en fe espai de 30 dies..sots pena de 100 morabatins (1402).

 

El segle XV i el monestir

El 1412 el monestir de Montserrat obtingué el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs per una permuta. El 1468 un tal Bartomeu Vacons, pretengué la possessió del priorat contra el monestir de Montserrat, cosa que originà un plet que va guanyar el monestir. A principis del segle XVI un altre plet amb el prior Francesc Margarit, l’any 1506 i 1510 va acabar amb una concòrdia: el priorat era possessió de Montserrat però de les rendes s’havia de passar una pensió vitalícia al prior Margarit.

En aquest segle comença la reconstrucció de les parts ruïnoses de l’edifici, i aquesta segons la visió del gòtic; la paret de llevant de la torre, la volta de l’església, amb els arcs de reforçament, la paret nord de la mateixa església, que fou reduïda i tancada per ponent amb l’actual façana, on es montà de nou, el portal que havien construït els de Sant Victor i que estaria en la desapareguda paret de ponent, i sobretot el magnífic absis amb arc de creueria en els que s’hi pot contemplar una clau de Sant Sebastià, el patró del monestir munta a cavall. També seran d’aquest temps, els sepulcres que hi ha a la sagristia.

Els noms dels frares i priors del monestir són ja del Penedès, com: Guillem Ballester (1412); Guillem Pere de santa Eulalia, prior (1419-1447); Francesc Quintana, sagristà (1419); Joan Terre (fill de noble-1467-1473).

També amplien el cobrament de les rendes, ja no és només en la partida de Castellmós sinó en altres llocs del Penedès, com, per exemple, Sant Martí Sarroca, Pontarró (Sant Cugat Sesgarrigues), Creu de Moragues o Creu de Granell (Vilafranca), a les Clotes, a Canyemàs (Vilafranca)...

L’espoliació en temps de la guerra civil del segle XX, va esquarterar el priorat, es reservà una part per casa rectoral, i es vengué el restant en pública subhasta. Fou comprat per dos veïns de Vilanova, que es repartiren la compra, convertint en paret mitgera, la que s’havia edificat sobre l’ala de ponent del claustre la que contenia els arcs més antics de tot el conjunt, en els que sols havia quedat un capitell dels tres que hi deurien haver...posteriorment hi va haver més reformes i destrosses, era la casa del rector i la del campaner, aquest com a pagès que era hi va posar el seu corral.

Finalment la Diputació emprengué una reconstrucció el 2011. En quant als elements que es consideren paleocristians, hi ha les arcades reconstruïdes en part últimament de l’ala ponent del claustre, la part baixa de la paret de fons de dita sala, les arrencades d’arc que havia servit d’entrada lateral a l’església i que avui queda fora de la mateixa.

Com a visigòtics, tenim els capitells de la torre, que alguns tenen més treball que els altres, i un dels que havia sigut tret dels arcs que han desaparegut sembla que pot ser (si bé molt mutilat), el que s’ha utilitzat per suplir el capitell romà que faltava en el claustre.

Com a preromànic amb influencia bizantina, hi ha els arcs de l’ala nord del claustre, que també s’hagueren de reconstruir, per estar molt desplomats com passava amb els paleocristians.

És encara, un dels monuments medievals més representatius de la contrada, com ens diu la seva publicitat per animar a la gent a fer la visita. Cal fer-ho.

dilluns, 16 de maig de 2022

Els Conill al Penedès medieval

 

Coneixem habitants al Penedès amb el cognom Conill a partir de mitjans del segle XIV. El primer és Bonanat Conill i viu el 1331 en una casa del carrer de la Parellada a Vilafranca.

Els Conill de Castellví de la Marca

A la mateixa àpoca en tenim vivint a Castellví de la Marca al lloc dit Estrada, és el 1338 que hi viuen Guillem Sa Conillera amb la seva muller Saurina.

Sabem d’una estrada longitudinal des d’antic que comunicava Cal Bruna amb el castell de Pujades. Es tenen dades des del segle XI, potser la Via Augusta passant per Can Morgades. Probablement el lloc de les Conilleres i la Conillera Grossa i Xica, deriven del cognom Conill, propietaris d’aquestes contrades. Un Berenguer i un Pere Conill també son en anys del XIV vivint al terme de Castellví. Aquest últim té terres a la Font de les Mercès (1358) del mateix terme. Sabem de les moltes fonts que hi ha a Castellví de la Marca però no amb aquest nom actualment.

El rector de l’església de Sant Sadurní del terme de Castellví de la Marca el 1392 és Arnau Conillera.

El Giponer Conill

El gipó era una peça de vestir que cobria el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyida i ajustada al cos amb mànegues. Els giponers era un dels noms que es donava als sastres.

El sastre Guillem Conill des de finals del segle XIV fins a la meitat del XV pagava a l’erari reial sis diners de cens anualment per haver-li autoritzat el rei, a través del seu conseller reial Bernat Serra, a carregar sobre unes parets d’un carreró que no passa, on ell tenia un alberg, al carrer que no té sortida, anomenat Alfòndec.

A partir de l’any 1428 aquest cens el va pagant Guillem Borràs, un altre sastre, veí d’en Conill.

Posteriorment compra un hospici (casa) situada molt proper, al carrer Barcelona (1412).

Guillem, Pere i Bernat Conill son trobats durant el segle XV en la documentació. Un altre Guillem Conill va ser apotecari, un Pere Conill sabater, un Francesc Conill prevere.

No fou estrany que una branca familiar d’aquests Conill vingués de Bartomeu Conill, l’abat de Poblet i metge que morí el 1458 i que fou elegit abat el 1437 on atenia als monjos malalts i els acollits a l’hospital de pobres de Poblet.

Conill, apotecaris, especiers

L’apotecaria era la botiga on es dispensaven els medicaments elaborats artesanalment. A Catalunya, a l’època medieval, l’especier i l’apotecari tenien les mateixes funcions pel que fa a la preparació i venda de preparats medicinals: xarops, aigües, ungüents… A Catalunya el nom d’apotecari apareix ja el segle XIII. El 1433 per tenir botiga s’exigia passar un examen i deu anys de pràctica, reduïts el 1455 a vuit, i a cinc el 1497. Podien ser elegits membres de les corporacions municipals.

A Vilafranca del Penedès trobem en Pere Conill, especier, casat amb Antonia Carbonell el 1408. Fill del sastre Guillem Conill i Constança. Una filla de Guillem i Constança i germana del primer, es va casar amb Antoni Coll de Sitges el 1413.

Pere tenia una casa i botiga al carrer de la Parellada de Viafranca. Venia espelmes de cera i medicines. Hi ha una compra que li fa el noble Montbrú de cinc lliures i nou sous.

Un fill de Pere fou Guillem Conill. Es casà amb Eulalia. L’hereu era un altre Pere, que també fou apotecari. Tenien i vivien en la casa del carrer Barcelona, situada a les afores de la muralla de la vila. Era aquella casa que va comprar el seu avi, el sastre Guillem Conill. Fins que l’any 1436 els germans Pere, Joan i Constança la venen als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Un altre dels fills fou en Joan Conill, també especier, vivint amb botiga des de mitjans del segle XV al carrer Cap de Creus de Vilafranca, (primer tram de la plaça de la Constitució actual). Moltes ventes no les deuria poder cobrar i per això els clients li deixaven una penyora per cobrir la despesa, molt probablement per medicines. L’any 1453 tenia penyores com una cullera i una copa de plata, una corretja de dona, un mantell vermell, una espasa, un panís...algunes de les penyores no les tornava quan se li pagava, això li va causar algun embolic amb el seu client.

La botiga/casa del carrer Cap de Creus tenia una entrada amb taulells. Darrera hi havia el corral i el pati. Tenia una cambra gran i dues de petites.

Era també, encara posseïdor d’una de les cases de la família situada al carrer de Barcelona de Vilafranca, a extramurs. A finals del XV estava bastant derruïda, estava abandonada. Un fill, en Bernat Conill encara va ser apotecari a finals del XV, però vivint a Barcelona. Es va casar amb una filla del noble Savall de Subirats.

 

El sabater Conill

Els hereus dels apotecaris Conill, a partir del segle XV, canvien d’ofici i treballen de sabaters.

Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II aC. Aquestes associacions van estar controlades per l’Estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el de regular l’exercici del culte, així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.

El sabater Pere Conill tenia el taller i la casa al carrer del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès (l’actual carrer de la Font). La va comprar el 1480 al jueu convers Berenguer Banyeres. Pere es va casar amb Antonia Barberà.

Al canvi de segle els Conill originaris de Vilafranca i/o del Penedès viuen fora. Amb dates molt posteriors (1650) trobem un casament entre Gabriel Font de Tamarit de Llitera (Lleida) amb Elisabet Joana, que era viuda de Francesc Conill, originari de Vilafranca.

 

dijous, 7 d’abril de 2022

El mas Ribalta de Lavit

 

El mas Ribalta situat en el terme de Terrassola i Lavit té origen medieval. El nom de Ribalta ve del propietari del mas, i del seu molí que agafava les aigües del riu Bitlles.

Ermenard, l’any 999 dona al monestir de Sant Cugat del Vallès el seu alou de terres, vinyes, cases, corrals i molins que té en el terme del castell  de “ipsa Vide”. Un d’aquests molins podria ser el de Ribalta. I podrien ser els mateixos en què el mateix monestir el 1093 els estableix a Guillem Arbert i Mir i als seus germans.

El cavaller Berenguer de Ribalta és anomenat en el testament del castlà Guillem de Sant Marti, del castell de Sant Marti, L’any 1189, els Ribalta eren senyors del castell de Lavit.

El 1299 trobem el nom del noble Pere de Ribalta, familiar de Berenguer, com a senyor del lloc de Ribalta. L’any 1327 és difunt. La viuda Saurina redacta aquest any testament. Era filla dels nobles Bertran de Sant Just i Guillema. Els cavallers Sant Just estaven emparentats amb els Cervelló de Vilademàger (La Llacuna) i els Vilarnau (Subirats). Un germà seu, Guillem de Sant Just, era frare en el monestir de Ripoll.  Una germana estava casada amb Eimeric, senyor de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès). En el testament anomena marmessors al cavaller Berenguer de Bauluç de Barcelona i el rector de l’església de Santa Maria de Lavit. Redacta el testament en  el lloc de Ribalta.

Els Avinyó (senyors del mas Ribalta XIV-XV)

Cap el 1350 és senyor feudal administrador del mas Ribalta i el seu molí el noble Huguet d’Avinyó. Va passar a les seves mans per donació dels Ribalta a través dels senyors de les Gunyoles.

Els senyors d’Avinyó, van ser un llinatge que van actuar i viure pel Penedès des del segle XI i segles posteriors en un lloc que ja tenia el nom d’Avinyó i que uns primers pobladors durant el segle X  posteriorment així es van cognominar.

Constança era muller d’Huguet. Abans havia estat casada amb el senyor de l’Ordal, en Guillem de Claramunt.

El 1396, Constança fa testament. Els seus marmessors són el seu marit Huguet i els dos fills: Dalmau i Berenguer. Elegeix ser enterrada al monestir dels franciscans de Vilafranca. Anomena hereu universal seu al seu fill Berenguer.

En el mateix dia i any Huguet d’Avinyó, fa testament. Anomena hereu universal al seu fill Dalmau. Una filla, Elvira, es casà amb el senyor del castell de Lavit, Tomàs del Far. Fa deixes a la capella situada dins la masia de Ribalta, que és invocada a Sant Joan i Sant Antoni. També vol ser enterrat a una capella construïda dins la sala capitular del monestir dels franciscans de Vilafranca, la de Santa Bàrbara i Sant Honorat. Dues filles d’Huguet són monges, Constança al monestir de Santa Clara de Vilafranca i Saurina al monestir de Vallbona de les Monges.

Dalmau, serà el posterior senyor de la casa Ribalta. No durà gaire aquest mandat, ja que l’any 1399 trobem com hereu de Dalmau, al seu germà Berenguer. Dalmau es casà amb Constança de Sentmenat, germana del cavaller, Pere de Sentmenat, de Voltrera (Abrera), castell que depenia de la baronia de Castellví de Rosanes, al Baix Llobregat. El germà  Berenguer encara no deuria ser prou gran per poder administrar els béns de la casa i el veguer anomena com a tutor seu al mercader Guillem Sapera de Vilafranca.

L’any 1405 Tomàs Desfar (amb la seva muller Elvira d’Avinyó) i fills ven a l’orde de l’Hospital de sant Joan de Jerusalem amb tota  la seva jurisdicció.

Tot i axixò, els Avinyó encara posseïen l’any 1442 alguns drets en el mas Ribalta, la vídua de Berenguer d’Avinyó, Iolanda, és qui posseeix els béns de la senyoria de la casa Ribalta. A partir d’aquest instant se’ns perd la propietat de la dita casa. Molts dels béns els ven Iolanda, als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

L’any 1455, el rei signa una salvaguarda per Iolanda d’Avinyó, senyora de la casa Ribalta. A partir d’aquest moment se’ns perd la documentació de la casa Ribalta, que ja no va pertànyer al llinatge dels Avinyó sinó als hospitalers.

Els Mulner (segle XIV)

El llinatge Mulner els trobem vivint al Penedès a partir del segle XIII. El 1316 en un document on el prior del monestir de Sant Pere de Riudebitlles autoritza la percepció de rendes, drets del castell i terme de Terrassola a Saurina, viuda del noble Armengol de Clariana, (després muller del noble Pere de Ribalta) signen com a testimonis Pere i Simó Mulner de Lavit.

Des de la meitat del segle XIV el rector de l’església de Santa Maria de Lavit va ser Joan Mulner, que a més feia de notari.

Ramon Mulner va ser el moliner del moli del mas Ribalta a finals del segle XIV. Al segle XVI el moliner era Antoni Mata. En un primer moment el moli existent era fariner. Referències del moli de Ribalta en continuem trobant després del segle XV. El 1620 el botiguer de Vilafranca del Penedès, Pere Queralt, que és arrendador de les rendes de la comanda dels Hospitalers fa el pagament d’unes obres que es van fer en el molí, al mestre de cases Antoni Castany.

Sabem que en el mateix lloc  i molt junts hi va haver un altre moli, aquest paperer, fins ben bé a finals del segle XIX.

 Els blanquers i propietaris domiciliats a Vilafranca del Penedès, els Dias, el 1809 eren posseïen  aquell moli i fàbrica de fer paper blanc junt amb el seu hort i altra terra, que està tot junt i que limita amb les terres de l’heretat de Ribalta.

 

 

 

 

 

 

dissabte, 19 de febrer de 2022

El molí de Morató (Segle XIV)


La riera de Llitrà situada en el terme de Vilafranca del Penedès i que més d’un coneixem per anar-hi a caminar molt sovint, en un principi, tenia el nom de riera de Morató junt amb alous (terres) que pertanyien al monestir de Santes Creus:“...iuxta riariam de Morato possidet monasterium unum allodium. Sunt cica octo quarteriata modicum plus vel minus. Est in francho allodio. Nullus est stabilitum sed ad usum et servicium domos de Villafrancha. Dominus de Bleta recipit ibi decimam et rector sancte Marie de Bleta primiciam. Ipsum obtinuit ex diversis emptoribus. Aquest camp situat a la quadra i riera que més tard s’anomena d’en Llitrà, el monestir el comprà a Berenguer d’Arters, en part; i en altra part li pervingué per les donacions de Margarida de Pedra i de Pere Despuig.

En els anys de la baixa edat mitjana hi trobem en la documentació la resclosa del molí de  Morató, l’horta de Morató, Aigua que va de la bassa al molí, camí que va de Vilafranca al molí de Morató, la quadra de Morató...

La quadra de Morató

Comencem a trobar l’espai territorial com a quadra de Morató a principis del XIV: “...Et unam quartera i quatuor quartans i medium ordei super duabus peciis de terra quas Romeus Escofet  habet et tenet per nos guarum una est apud locum qui dicitur Morato et terminatur ex una parte in tenedone Geraldoni de Montebruno et ex aliis tribus partibus in itineraribus publicis...”(1312). L’hospital de pobres de Vilafranca tenia terres a la quadra de Morató (1312) també anomenada horta de Morató (1345).

El camí que anava a la quadra començava prop de l’església de Sant Salvador de la Calçada i del Pas de na Calçada. També d’on ha el Mas de l’Alzina, a la partida de Sant Salvador i Sant Julià. De l’antiga capella de Sant Julià sortia també el camí cap a Morató. Per aquest mateix camí s’anava al Viver en direcció cap a La Bleda (Sant Marti Sarroca).

La riera seguia el camí. Justament una família de cognom Calçada era propietària de terres situades a la quadra de Morató (1360). Cap a la meitat del segle XV la documentació ens parla dels horts de Morató (1443).

El topònim de riera de Llitrà i el de Morató van ser coetanis en anys dels segles XIV i XV: “...riera de Llitrà, Francesc Mata tender, Bartomeu Babau. Terra a horta de Morató … rec del moli de Morató, riera de LLitra…vinya d’una quartera i mitja a prop de riera de Morató…” (1360). El nom de la riera, en alguns trams, també s’anomenava riera de Borrull situat aquesta part en una altra quadra anomenada Borrull: “…Nicolau Alio té terra a la quadra de Morató cami itur a Borrull, Raimon Olo, Guillem Vives advocat, Pere Gasull, vierany itur a Morató, hereus Nicolau Moliner, riera de Morató, Marc Golet..” (1400). Un camí que començava en el mateix lloc anava al Mas de la Riba i a un altre dels molins medievals, el de Mascaró, actualment amagat però existent.

 

El molí de Morató

El molí l’anomena la documentació en els primers anys del segle XIV. Tenim bastant clar que el propietari en va ser el notari Mateu Morató.  La seva família el va continuar tenint: “..Pere Morató té un hort a l’horta de Morató, un altre hort Bernat Morató a prop del molí...”(1345).  El mateix notari Mateu té un pati, que abans era cases, que afrontava amb el camí públic que va al molí de Morató i un viarany. Cal pensar que aquest pati no estava molt lluny del molí.

L’any 1400 Ferrer Esplugues batlle de Vilafranca i propietari del molí, l’arrenda al moliner Pere Hualart de Sant Marti Sarroca durant un any. El moliner haurà de pagar de cens mitja quartera de civada. Per la importància d’aquest molí fariner desaparegut, continuo comentant anys posteriors.

Posteriorment és el mercader Antoni Mateu de Vilafranca qui l’arrenda per un any al moliner Jaume Clara de Santa Margarida. Té una mola i casal (casa) i els aparells necessaris per fer-lo funcionar i una terra que és del dit molí (1521). Haurà de pagar catorze lliures.

Més endavant és el notari Pere Llorens de Barcelona, però que viu a Vilafranca, el lloga per cinc anys al moliner Pere Forner que habita en el terme de Lavit (1565). Ens diu que el casal és on hi ha la mola. Pacta que haurà d’escurar la bassa, el rec i la resclosa. Pacten també que les nous que donarà el noguer de l’hort seran del notari Llorens. El preu del lloguer és de quaranta lliures, vuit per any. El 1588 el moliner és Bartomeu Farga. El moliner Francesc Rodó el 1598. El francès i moliner Joan Calles habita al molí el 1600. El moliner Jaume Estallella el 1625. A més és l’encarregat del moli de la Massana, situat en el terme de Sant Martí Sarroca.

El 1638 el mestre de cases Josep Pons Roca fa una inspecció al molí per a veure si és habitable i funcional. Diu: “...situat en lo territori de dita vila en la partida dita de Morató o la riera de Litrà, lo qual moli casa basa rec i resclosa estant be...de manera se pot habitar i estar en la casa i que lo dit moli i que la bassa rec i resclosa estant be i decentment com ha de estar.

El notari Pere Mas i la seva muller Àngela Llorens, ara propietaris del molí,  veuen la necessitat d’arreglar la casa i el molí. S’ arregla la bassa, s’envernissa el cup de la bassa, es fa una carena en dit moli, es fa un forn pel pa,  per la ferramenta de ferro del moli s’escura la bassa, el  rec i s’arregla la resclosa i rec, es posen moles noves (més d’una).

El 1748 es tornen a fer obres per part del mestre de cases Joan Almirall, ara propietat de Jaume Montardit: “...es repara la paret del moli davant de sa bassa per amenaçar perill Es posa un puntal de reforç a la part davant la porta, per sospedrar la paret de davant la porta del moli i reparar-la per dolenta, per fer un forn de pastar, una corona i remenjar l’escala que es sota del trespol, 150 rajoles per lo forn i xemeneia, reparar la cuina, refonamentar les parets de dita cuina que queia i fer desfer la xemeneia, llar del foc i falda de dita xemeneia, adobar i reparar lo quarto per estar molt desolat la pedra s’esmerçà adobar la teulada que si plovia, fer lo coll de la xemeneia...”

El 1756 el molí està bastant deteriorat, el propietari ara és Marià de Borràs Marçal, regidor de Barcelona. Es diu que: “...la repressa y conducto o asequia de las aguas, de las avenidas de las aguas imposibilita el transito de ellas para dicho molino y por esta razon ha cinco o seis años que no puede moler..”. Tot i així sabem que Ramon Rius i hereus seus són moliners des del 1767 fins el 1876.

Un molí fariner ara inexistent però que hi ha quedat el nom en un camí del terme de Vilafranca del Penedès i que caldria fer més evident la seva història d’origen medieval. Algunes de les restes han quedat a l’aire lliure en una construcció molt propera a on hi era edificat.