El poble o quadra d’Aiguaviva és un petit nucli
del municipi del Montmell, un agregat situat al peu de l’estrep oriental de la
serra de la Torre Milà i al sud del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera
de Marmellar. El punt més destacat és la Casa Gran, que en altres temps fou la
residència dels senyors d’Aiguaviva.
Al Penedès, el llinatge dels Aiguaviva
va ser molt actiu durant l’edat mitjana i fins al segle XVII. En el meu altre
blog, “Històries de Vilafranca i el Penedès”, ja vaig comentar algunes dades a
partir del segle XVI:
https://historiesdevila.blogspot.com/2018/12/els-senyors-daiguaviva-segles-xvixvii.html
Anem ara a comentar alguns antecedents
documentats dels segles XIV i XV, tot situant-los en el moment en què comencen
a aparèixer en la documentació escrita.
Guillem d’Aiguaviva (segle XIV)
El
31 de desembre de 1289, Guillem d’Aiguaviva prestà sagrament i homenatge a
Bernat Pelegrí, bisbe de Barcelona, per la casa d’Aiguaviva, que tenia en feu
de l’Església de Barcelona, així com per tots els honors i possessions que
posseïa per la mateixa església als termes de Vila-rodona i del Montmell.
Prèviament, l’11 de novembre del mateix any, el bisbe havia atorgat procura a
Bernat Bisbal perquè presentés un mandat episcopal a Guillem, mitjançant el
qual se li ordenava que, en el termini de deu dies, lliurés la potestat de la
quadra d’Aiguaviva, que el bisbe de Barcelona posseïa en feu i en alou dins el
terme del Montmell.
L’any
1337 trobem documentat el noble Guillem d’Aiguaviva venent diverses quantitats
de blat a Tomàs i Pere Girona, habitants de Selma —actualment un despoblat
situat al municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp)—, un indret històricament
relacionat amb l’orde del Temple i, posteriorment, amb l’orde de Sant Joan de
Jerusalem. Aquest fet podria fer pensar que Guillem d’Aiguaviva era originari
del nucli antic d’Aiguaviva, al Gironès, on també hi hagué presència templera,
concretament a la casa anomenada el Temple de Santa Magdalena, així com un
llinatge nobiliari amb el cognom Aiguaviva.
A
mitjan segle XIV, Selma visqué el seu període de màxima esplendor, amb una
població aproximada de 250 habitants, i esdevingué el principal centre econòmic
de les masies de la zona. Tanmateix, la inestabilitat política i la dissolució
de l’orde del Temple contribuïren a la seva decadència. Després de la
dissolució de l’orde templera l’any 1308, els seus béns passaren a mans dels
hospitalers de Sant Joan de Jerusalem l’any 1317.
L’any 1339, Guillem d’Aiguaviva consta documentat com a castlà —responsable de la defensa i del govern— del castell del Montmell i de la quadra d’Aiguaviva. En qualitat de castlà, prestà sagrament i homenatge al bisbe de Barcelona, confirmant així la dependència feudal del castell respecte de la seu episcopal.
 |
| Escut dels Aiguaviva del Gironés |
Durant la Guerra dels Dos Peres, que enfrontà la Corona d'Aragó i Corona de
Castella, el Camp de Tarragona i zones properes, com Selma, patiren greument
les conseqüències de la invasió castellana, especialment al voltant de l’any
1363. Guillem d’Aiguaviva tingué participació en aquests episodis violents, que
culminaren amb l’assassinat de Nicolau Bell-lloc aquell mateix any.
Una filla il·legítima de Guillem, Alamanda, rebé l’any 1370 la donació d’un
mas situat a Pontons, que havia pertangut a Geraldona, resident a Selma.
La muller de Guillem fou Eleonor. L’any 1405, Guillem ja era difunt, igual
que el seu hereu, Berenguer d’Aiguaviva. Aquell mateix any, les dues vídues,
Eleonor i Clara, actuaren com a fiadores en la venda d’un censal mort efectuada
per Guillem Gaclerà, de Bellvei, a Beatriu, muller del noble i castlà Bartomeu
de Vilafranca. L’escriptura de venda fou signada a l’església de Sant Miquel de
Marmellar, situada dins el terme de Selma.
Els Aiguaviva del segle XV
Un dels hereus documentats al segle XV fou Gispert d’Aiguaviva, que l’any
1419 era senyor de la Casa d’Aiguaviva, situada dins el terme del castell del
Montmell. Aquell mateix any vengué a Bartomeu Bellvei, fill d’Aimeric de
Bellvei i de Llorença —representat pels seus tutors Guillem de Masdovelles,
Guillem Ramon de Montoliu i Bernat Salvà, de la Bisbal del Penedès— un censal
mort per un valor de cinquanta lliures.
L’any 1434, el rector de l’església de Marmellar, situada dins el recinte
del castell de Marmellar, al terme del Montmell, era Bartomeu Terrat. Aquest
devia sis lliures al noble Berenguer Gispert d’Aiguaviva en concepte del servei
del benefici eclesiàstic de Santa Eulàlia d’Aiguaviva. Igualment, devia sis
lliures al prevere Bernat Batlle, de Vilafranca del Penedès, pel mateix
benefici i corresponents a dos anys de servei.
Cal recordar que un benefici eclesiàstic era una institució jurídica pròpia
del dret canònic que atorgava a un clergue el dret perpetu d’exercir un càrrec
espiritual i de percebre les rendes vinculades als béns immobles i drets
associats a aquest càrrec.
L’any 1469, el noble Guillem Raimon d’Aiguaviva exercí el càrrec de veguer
de Tarragona. Aquell mateix any nomenà procurador Andreu Mestre, de Vilafranca,
perquè cobrés les rendes que posseïa al Penedès.
L’any 1495, el senyor de la quadra d’Aiguaviva era Marquet d’Aiguaviva,
casat amb Aldonça. En quedar vídua, Aldonça nomenà procurador el causídic
vilafranquí Pere Valentí perquè actués en la negociació d’una treva en el
conflicte que mantenia amb els germans Martí, la família Vila-rodona i altres
persones.
Aiguaviva
Galcerà d’Aiguaviva
Un
fill de Marquet i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva i Anna Masdovelles,
filla del noble Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades i senyor
de l’Arboç del Penedès. Això portarà a enllaçar el patrimoni dels Aiguaviva amb
el de Masdovelles. Un altre fill fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva. L’hereu
Galcerà reben tot el patrimoni del seu pare Marquet, que a la vegada era hereu
del seu pare Guillem Raimon d’Aiguaviva. Es va encarregar el 1497 de les
pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó com a tutors dels
fills de Marc d’Avinyó i Aldonça, muller del dit Lluís de Tamarit, que els hi
va vendre Guillem Raimon amb l’obligació del castell de begues (Eramprunyà) i
les seves rendes.
Un
fill d’Anna i Galcerà fou Onofre Joan d’Aiguaviva. El 1500 el seu escuder fou
Antoni de la Suya. Son testimonis del testament de Càndia, muller de Joan de
Masdovelles.
El
testament d’Anna Masdovelles, diu que és muller de Galcerà, senyor de la Casa d’Aiguaviva,
filla de Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades situada en el
terme de Castellví de la Marca i Càndia.
Anomena
hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament es va signar en
la parròquia de l’església de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els
marmessors eren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer de Vilafranca
i el rector de l’esgñésia de Castellví de la Marca. Vol ser enterrada a l’església
de Santa Maria de Vilafranca on estan els óssos de la seva mare Càndia. Disposa
que es posi una llantia amb una bacina i cadenes sota de l’altar de la capella
de Santa Cecilia construïda dins la casa de Pujades.
Ja en
principis del segle XVI, el 1508 en un acte fet a la Casa d’Aiguaviva, Joana,
filla de Francesc de Valtà i Àngela de Barcelona, son hereus del noble i metge
Joan Ramon Ferrer de Barcelona i la seva muller Àngela Valtà, germana de Joana.
En el document renuncia Àngela a favor de la seva germana Joana Valtà que era
muller del noble Galcerà d’Aiguaviva en quant a participar dels béns dels seus
pares.
Posteriorment
el Galcerà, senyor de la quadra d’Aiguaviva i els hereus dels Masdovelles tenen
diferents conflictes per qüestions de poder i d’ampliació de patrimonis,
sobretot en la recuperació de pensions de censal morts que uns i altres rebien
de diferents persones de Vilafranca, va fer un plet contra la Universitat de
Miravet per la mateixa raó de cobrament de censals.
 |
| Lloses sepulcrals dels Aiguaviva |
Galcerà d’Aiguaviva
Un
dels fills de Marquet d’Aiguaviva i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva,
que es casà amb Anna Masdovelles, filla del noble Joan de Masdovelles, senyor
de la casa de les Pujades i de l’Arboç del Penedès. Aquesta unió comportà
l’enllaç del patrimoni dels Aiguaviva amb el dels Masdovelles. Un altre fill
del matrimoni fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva.
Galcerà
d’Aiguaviva heretà tot el patrimoni del seu pare, Marquet, que al seu torn
havia estat hereu de Guillem Raimon d’Aiguaviva. L’any 1497 es feu càrrec de
les pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó, com a tutors dels
fills de Marc d’Avinyó i d’Aldonça —muller de l’esmentat Lluís de Tamarit—,
havien adquirit de Guillem Raimon, amb obligació sobre el castell de Begues
(Eramprunyà) i les seves rendes.
Un
dels fills de Galcerà i Anna fou Onofre Joan d’Aiguaviva. L’any 1500, Antoni de
la Suya apareix documentat com a escuder seu i com a testimoni del testament de
Càndia, muller de Joan de Masdovelles.
El
testament d’Anna Masdovelles indica que era muller de Galcerà d’Aiguaviva,
senyor de la casa d’Aiguaviva, i filla de Joan de Masdovelles, senyor de la
casa de les Pujades, situada al terme de Castellví de la Marca, i de Càndia.
Anna nomenà hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament fou
signat a la parròquia de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els marmessors
designats foren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer, de
Vilafranca, i el rector de l’església de Castellví de la Marca.
Anna
disposà ésser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca, on reposaven
les restes de la seva mare, Càndia. Igualment, ordenà la col·locació d’una
llàntia amb una bacina i cadenes sota l’altar de la capella de Santa Cecília,
construïda dins la casa de les Pujades.
Ja
a inicis del segle XVI, concretament l’any 1508, en un acte celebrat a la casa
d’Aiguaviva, Joana, filla de Francesc de Valtà i Àngela, de Barcelona, apareix
com a hereva del noble i metge Joan Ramon Ferrer, de Barcelona, i de la seva
muller Àngela Valtà, germana de Joana. En aquest document, Àngela renuncià a
favor de la seva germana Joana Valtà —muller del noble Galcerà d’Aiguaviva— als
drets que li corresponien sobre els béns paterns.
Posteriorment, Galcerà d’Aiguaviva, senyor de la quadra d’Aiguaviva, i els hereus dels Masdovelles mantingueren diversos conflictes relacionats amb qüestions de poder i amb l’ampliació patrimonial. Aquestes disputes se centraren especialment en la recuperació de pensions de censals morts que ambdues parts percebien de diversos habitants de Vilafranca. Així mateix, Galcerà inicià un plet contra la Universitat de Miravet per la mateixa qüestió relativa al cobrament de censals.
El carrer d’Aiguaviva de Vilafranca
El
carrer d’Aiguaviva de Vilafranca s’estenia des de l’actual carrer de Sant Pau
fins al carrer de Ferran. Transcorria paral·lel al passeig de la muralla,
concretament pel tram comprès entre la muralla dels Vallets i la part posterior
de l’actual Biblioteca Torres i Bages. Un document de l’any 1400 esmenta un
hort situat al carrer de Canyemàs —l’actual carrer de Ferran— que limitava amb
el passeig de la muralla i amb el carrer d’Aiguaviva.
No
es tractava d’un carrer gaire llarg i comptava amb pocs edificis. L’any 1485
apareix documentat com un carreró amb sortida al vall del castell, espai
corresponent a l’actual plaça de l’Oli. A partir de finals del segle XV, aquest
topònim deixa d’aparèixer en la documentació conservada.
En
algunes de les seves cases hi residiren diverses famílies destacades: els
nobles Senyechs, el notari Pere Codines, els nobles Pere Febrer —anteriorment
jueus— i també la família noble dels Aiguaviva. Les referències documentals
d’aquest carrer abracen el període comprès entre els anys 1353 i 1424.
L’any
1353, el sastre Arnau Clotes, aleshores resident a Barcelona, vengué al sabater
Pere Baró unes cases situades al carrer d’Aiguaviva.
En
una d’aquestes cases hi residí, l’any 1407, el pagès Guillem Miquel, originari
d’Avinyonet. L’habitatge havia estat llogat el 1399 pel terratinent Berenguer
Gual, senyor del mas de la Riba, als Monjos. Es conserva l’inventari d’aquest
gran edifici, en el qual s’esmenten, entre altres elements, un cup, nombroses
eines agrícoles, una cuina, un terrat, una cambra contigua al terrat i una
altra cambra amb obertura al carrer. Berenguer Gual posseïa també una casa
contigua, coneguda com la casa mitjana. Ambdues propietats disposaven de terres
annexes que pertanyien igualment a Gual.
A
la segona casa s’hi conservaren nombrosos documents relacionats amb el
patrimoni de Berenguer Gual, entre els quals hi havia testaments i documentació
vinculada als beneficis de l’església de la Bleda. És possible que la primera
casa hagués estat anteriorment residència dels senyors d’Aiguaviva.
Les
lloses sepulcrals del senyor i la senyora d’Aiguaviva i de Tamarit es conserven
actualment exposades al claustre de Sant Francesc. Procedeixen de l’antiga
església de Sant Francesc, on havien estat enterrats. Francesc d’Aiguaviva i de
Tamarit, senyor de Salomó i governador dels estats del duc d’Òdena, fou
candidat l’any 1630 al càrrec de veguer de Vilafranca, però la seva candidatura
va ser rebutjada pels vilafranquins.
Aquest carrer constitueix un exemple
més del Penedès medieval, dels seus habitants i de les relacions que mantenien
amb diversos indrets i llinatges d’origen medieval.
