Els fusters medievals de Vilafranca del Penedès

 

La creació de la corporació d’oficis dels fusters de Vilafranca del Penedès marca el començament de la fusteria de la població. Privilegis, estatuts i costums regien la vida i el treball d’aquest ofici donant pas a la confraria. Coneixem, gràcies a la documentació, que ja existia una confraria abans de l’any 1383. És en aquest any que trobem un testament on hi ha deixes a l’administració o confraria dels fusters i forners en honor de Sant Macari. Va ser a partir de mitjans del segle XIV quan els fusters de Vilafranca van començar a sortir en la documentació.

Aprendre l’ofici de fuster era també imprescindible per poder després situar-te pel teu compte en un taller propi. L’any 1404 trobem que Bartomeu Guilera de 14 anys, fill de Berenguer originari del castell de Calafell, es posat pel seu pare a les ordres del fuster Joan Bauluç de Vilafranca del Penedès per aprendre l’ofici. El noi promet ser-li fidel per quatre anys que viurà amb ell tan de dia com de nit. El fuster li ha de donar menjar i beure durant aquest temps, calçar-lo, un parell de calces noves cada any, una cota nova cada any, una camisa i unes bragues. Era tenir un aprenent més o menys per poc sou.

Els fusters a vegades son anomenats també mestres de cases o/i boters. En aquest article parlarem dels que son anomenats fusters.

La confraria dels fusters (1388)

El 1388 és confirmada una reglamentació de la confraria afegint més oficis, en honor a Sant Macari, els picapedrers, els mestres de cases, ballesters i forners. Hi tenen un altar a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Entre els seus capítols hi ha que en el dia de festa Sant Macari es celebrarà una missa major en el seu altar. S’escolliran dos prohoms cada any entre tots els de la confraria per administrar l’altar, han de ser bons i de bona fama. Seran els que colliran les almoines, deixes i altres béns dirigits a la confraria. Si algú dels confrares es posés malalt/a, els administradors han de visitar el malalt/a i confortar-lo i donar-li l’ajuda necessària gràcies als emoluments que tindrà la confraria per això.  Si el malalt/a volgués combregar aniran i vindran de la casa del malalt/a  l’església amb ciris a la mà acompanyant el cos de Crist. A l’acabar l’any de ser administrador hauran de  certificar i donar compte de tot el que han fet durant el seu mandat tant homes com dones. La sepultura d’algun confrare que morís haurà de ser ben feta. Hauran de tenir disponibles els dissabtes i diumenges per rebre també les almoines o deixes o qualsevol altres béns donats a Sant Macari. Si els administradors no compleixen tot el que regeixen aquesta capítols seran multats amb lliures. Es signa a Barcelona el 16 de març de 1388. Va dirigit al veguer i batlle de Vilafranca del Penedès pel secretari del rei.

Seguit fem una petita enumeració d’alguns dels fusters i aspectes relacionats en el segle XIV i XV. Entre parèntesis hi ha l’any primer en que hem trobat el primer cognom.

Els fusters Miracle (1345)

El fuster Pere Miracle aquest any era administrador de l’altar dedicat a Sant Macari de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Al segle XV un Pere Miracle és prevere (1447) i un Jaume Miracle és carnisser.

Els fusters Mata (1347)

Els primers fuster trobats en la documentació van ser els Mata. El fuster Bartomeu Mata el 1347 ja compra diferents terres situades en el terme de Vilafranca. Vivia a prop del portal de Barcelona (també anomenat de Santa Maria) al final del carrer de la Parellada actual. El 1350 el jueu Salomó de Beses de Vilafranca li presta diners que els hi torna el seu fill el també fuster Pere Mata. Aquest Pere va ser l’hereu universal dels béns de Pere Pellicer i del mas Puig, situat a les Gunyoles, a Avinyonet del Penedès. Això va ajudar a relacionar-se en un dels llinatges més poderosos del Penedès medieval, els Pellicer.

El fuster Bernat Mata, un altre dels fills de Bartomeu, va ser l’encarregat de fer unes portes i portals en una casa del carrer de la Parella el 1366, fer el gran portal de casa seva anomenat portal del Mata i obres a l’església de Santa Maria de Vilafranca, tot aquest mateix any 1366. Un altre dels fills va ser el fuster Joan Mata. A partir de finals d’aquest segle XIV els fusters Mata no surten en la documentació. Serà un familiar d’ells el notari Berenguer Mata, ja en el XV.

Els fusters Vendrell (1354)

Abans d’aquesta data sabem del fuster Vicens Vendrell i la muller Geraldona, que és difunt el 1354. El seu fill era Berenguer que es va dedicar a l’ofici de sastre. Geraldona, la viuda es va casar en segons núpcies el 1354 amb el carnisser Bernat Metge de Vilafranca.

No serà per tant, fins al segle XVI, que tornem a trobat fusters Vendrell en la documentació, per exemple el fuster Pere Vendrell amb la muller Tomasa el 1569, molt actius en aquest any i posteriors.

Els fusters Tomàs (1358)

En aquest any el noble Arnau de Montbrú de Vilafranca ven al fuster Jaume Tomàs una casa (hospici) situat al carrer de la Cort de Vilafranca. Al costat hi viu també el fuster Bartomeu Ferran. Durant diferents anys del segle XIV forma part de la Universitat. Col·labora també en l’ampliació de la muralla a partir de l’any 1366. Un fill de nom també Jaume serà prevere de l’església de Santa Maria. Un fill, el fuster Marc Tomàs compra casa al carrer Cap de Creus el 1403. La viuda era Sancia Brugal que es va casar de segones núpcies amb el fuster Antoni Muntaner. Elisenda, filla de Marc, es va casar amb el mercader Guillem Guasch. Una altra filla amb l’hostaler Pere Granell fill del veguer de Vilafranca l’any 1433.

Els fusters Alegret (1362)

És en aquest any quan el trobem inscrit com a testimoni en un document notarial al fuster Bernat Alegret. El 1366 s’encarrega de fer el portal de la muralla per la part del carrer de Sant Pere. Un rebut que cobra de la Universitat (Ajuntament) ho corrobora. És propietari de diferents terres situades en el terme de Vilafranca com de Moja. Viu al carrer Ramon de Vilafranca (l’actual Sant Bernat). En el mateix carrer el seu fill fuster Francesc Alegret compra un pati per edificar-hi casa seva el 1392. Francesc en diferents anys del segle XV forma part de la Universitat de Vilafranca. És en aquests anys quan el fuster Francesc Alegret és molt actiu. El 1412 amb la muller Guillema, el seu fill el fuster Joan Alegret i la muller d’aquest Andreua, demanen préstecs a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Una filla de Francesc. Constança és muller del teixidor Pere Rigual. El fill Joan en diferents anys del XV cobra cens de diferents propietats seves que lloga situades al carrer de la Cort i a la vegada en compra més. Un fill, un altre Bernat Alegret fuster viu en una casa al mateix carrer.

Una filla de Bernat fou Maria que es casa amb el mestre de cases de Barcelona, Francesc Costa. Redacta testament l’any 1419 a Barcelona. Un germà seu fou Ramon Alegret fuster que viu a Barcelona. Fa deixes als seus germans, al fuster Joan Alegret fill del seu germà Francesc; a Joan Alegret fill d’un altre Joan Alegret, aquest mercader de Barcelona. Anomena hereu al fill Miquel Costa. Una germana seva Geralda Alegret és muller del fuster Pere Domingo de Vilafranca. Signa com a testimoni el fuster de Barcelona Pere Marti. L’any següent es va publicar el testament.

Els fusters Torra (1368)

El fuster Pere Torra, la muller Francesca, el fill Guillem amb la muller Eulàlia, son els fusters de Vilafranca que trobem en aquest any per primera vegada. Demanen préstecs a propietaris de grans masies del Penedès, com els Solà del mas Laverna de Foix, aquest mateix any. Pere participa en l’ampliació de la muralla de Vilafranca l’any 1369.

Guillem Torra participa en la construcció d’una cambra dedicada al rei situada en el monestir dels frares menors de Vilafranca el 1384.

Eulàlia, muller de Guillem, redacta testament el 1398. Tenen dues filles l’Eulàlia i la Francesca que les fa hereves dels seus béns a parts iguals. Escull ser enterrada al cementiri de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Deix a l’administració de la confraria de Sant Macari tres sous. En els testimonis signen tres fusters més.

És en l’any 1399 quan el fuster Pere Torra i la muller Francesca presten ara al prevere Pere Solà (dels familiars del mas Laverna de Foix). Aquí veiem l’evolució de la família d’aquests fusters amb vint anys. Tres filles de Pere i Francesca van ser Agné scasada amb el sabater Francesc Rosselló, Eulàlia casada amb el mercader Jaume Huguet i Maria casada amb l’apotecari Bartomeu Batlle.

També notem que durant el segle XV els fusters Torra no surten en la documentació. Bernat Torra mestre de cases que el 1419 viu a la Geltrú és propietari d’un mas anomenada Fuster que té oliveres i arbres de diferents gèneres situat en el terme del castell de la Galtrú segurament familiar dels vilafranquins Torra.

Els fusters Domingo (1368)

Pere Domingo és el primer fuster trobat d’aquesta família que viuen a Vilafranca. Ell però, és originari del regne d’Aragó. La muller és Geraldona. Viu al carrer Pintors (l’actual carrer de la Palma de Vilafranca). Demanen préstecs el 1399 a diferents persones de Vilafranca per poder continuar el seu ofici.

Un fill de Pere era un altre Pere també fuster el 1422. La muller era Clara. Una filla es va casar amb el sabater Francesc Coll de Vilafranca. Vivia al carrer Cap de Creus, una part de la plaça de la Constitució actual. El 1432 era ja difunt.

Els fusters Torrents (1380)

Aquest any el fuster Bernat Torrents demana préstecs monetaris a diferents mercaders conjuntament amb la muller Francesca. El 1432 cases que eren seves situades al carrer de la Cort passen a ser del fuster Joan Alegret. Un fill el fuster Marc Torrents fa societat amb el fuster Joan Alegret per fer un retaule per l’església de Sant Pau d’Ordal el 1449.

Els fusters Mascarell (1389)

Aimeric Mascarell és el primer fuster que trobem en la documentació aquest any. Viu en un hospici al carreró de Joan Clapers (l’actual carrer Ribera). Forma part en alguns anys del XIV conseller de la Universitat de Vilafranca. Una filla, Nicola, es casa amb el pellisser Joan Busquets. Un fill fou el fuster Ramon Mascarell. Vivia al mateix carreró el 1429.

Els fusters Mateu (1390)

El fuster Berenguer Mateu era originari de la Granada del Penedès. Tenia de sobrenom Rosa. Els seus hereus, també fusters, s’identifiquen en aquest sobrenom en la documentació: Berenguer Mateu alies Rosa (1399), Antoni Mateu alies Rosa (1407), a vegades canviat: Antoni Rosa alies Mateu (1409), Joan Mateu alies Rosa (1426).

Aquest any 1390 Berenguer dicta testament. Vol ser enterrat al cementiri de l’església de la Granada. Va vendre les seves eines del seu ofici al pagès Ramon Esplugues del mas de Llinda situat en el terme d’Avinyonet. Fa deixes a l’església de la Granada, a la catedral de Barcelona, a l’administració de Sant Macari i a l’església de Vilafranca. La muller és Saurina. Té els fills Pere, Eulàlia, Gabriel i Bartomeu. Anomena hereu universal al seu fill el fuster Antoni Mateu. El 1432 el fill Antoni demana per testament ser enterrat en el monestir dels franciscans de Vilafranca.

Els fusters Bertran (1420)

El fuster Joan Bertran en aquest any viu al carrer dels Ferrers de Vilafranca. Era fill del pagès Guillem Bertran de Guardiola de Fontrubí i Guillema. Aquest any es casa amb Maria Torrent filla de sabater. De dot rep la casa (hospici) dels Ferrers. El fuster Pere Bertran, germà de Joan, es casa el 1421 amb Geraldona Montserrat filla de sastre. Rep també de dot una casa situada al mateix carrer dels Ferrers. Joan va ser el fuster que el 1432 va construir el taüt de la noble Caterina Montbrú.

Pere Bertran fou el fuster que va participar en la construcció del cor de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès l’any 1449. La fusta la va anar a buscar a l’Arboç, a les Gunyoles. A més va haver de llogar una serra ja que eren fustes molt delicades.

La confraria de Sant Macari el 1496

Els administradors de la confraria d’aquest any eren els fusters Joan Dalerma i el mestre de cases Francesc Batlle. Ara estaven afegits els oficis de boters i els serrallers. El serraller Miquel Cros, el boter Antoni Oliver, els mestres de cases Pere Avinyó i Pere Vidal i els fusters Guillem Galofré, Andreu Roig, Pere Fuster i Baldiri Diví, com a confrares, son convocats a l’església de la Trinitat de Vilafranca, situada al carrer del Vall del Castell de Vilafranca per canvis en els seus capítols. Es diu que qualsevol confrare pugui honrar a Sant Macari i la confraria pugui celebrar-les. També però s’han de fer festes no només per Sant Macari, sinó a Sant Abdon i Santa Neus patrons de la confraria i de la seva capella. Davant de cada sant la confraria ha de posar una lliura de cera.

Alguns altres fusters del segle XIV del Penedès foren Ramon Ferrer (1345); Bernat Mestre (1350); Guillem Marti (1365); Arnau Guim (1392); Marc Simó (1392); Berenguer de Pere (1361); Berenguer Mateu (1390); Berenguer Vall (1399). En el segle XV trobem en la documentació els fusters Bernat Jutglar (1400); Pere Querol (1400); Pere Riu (1406); Ramon Solà (1407); Joan Batlle (1408); Pere Romaguera (1410); Bartomeu Estavella (1414); Pere Morató (1433); Jaume Roig (1453); Guillem Galofré (1468); Bernat Llopart (1470); Joan Dalerma (1475); Antoni Janer (1476); Bartomeu Pastor (1485); Pere Bernat (1496).

Carreró del Batlle 

El carrer de la Fusteria Vella (segles XIV i XV)

Sembla molt clar que els fusters tenien un carrer amb el seu nom. El nom de carrer de la Fusteria Vella era l’actual del Campanar. En els anys del segles XIV i XV aquest carrer també té el nom de Sabateria Vella. Sabem però que hi vivien fusters, com Joan Bauluç. Que el 1408 vivia en una casa en el dit carrer de la Sabateria Vella i el taller obert al públic a l’altre banda en la plaça del Blat (l’actual Constitució). També hi viu el fuster Bernat Jutglar (1422). El nom del carrer Fusteria més antic que hem trobat és de l’any 1587 on el botiguer de roba Francesc Guasch lloga per cinc anys una casa al sastre Joan Granell situada a la Plaça del Blat i amb una porta que dona al carrer de la Fusteria Vella. Crec que si el carrer es deia Fusteria Vella era que abans d’aquesta data hi vivien fusters i hi tenien el seu taller de cara a la Plaça.

Aquest nom ha durat fins el segle XIX: el notari Jaume Muñol Ferrer deu a Joan Soler de Pointons 300 lliures per la venda que li feu d’una casa que té dos portals situada al carrer de la Fusteria Vella i que dona a la plaça i està davant el campanar o torra de Santa Maria (1803). El nom de Fusteria Vella també el trobem com el carreró de la casa Batlle (1810). Seria aquest carreró estret que encara existeix situat en el mateix carrer del Campanar. El testament de Pau Batlle Raventós és obert a casa seva. Estava situada al carrer de la Fusteria Vella o carreró del Batlle (1820).

El topònim Oca Plomada

 

En el llibre de les viandes de la canònica de Tortosa de 1350 figura: “En aquest mes de juny és la festa de Sant Joan e deuse donar per ració moltó e bou en ast e en olla, e lo de ast ab oruga e oques y polls ab salsa bullida”. L’oca es menjava. El 1448 es llegeix també: “algun hom ne alguna persona no tenga en la plaça de la quartera coloms, ne oques, ne anades a péxer o pasturar” Les oques es portaven a pasturar.

Durant l’edat medieval les oques han conservat un cert prestigi, perquè en els temps de l’imperi romà, foren aquestes les que anunciaven les invasions dels gals, i els romans pogueren defensar-se. Així elles han estat considerades com el símbol de la bona vigilància. En alguns claustres varen ser acollides les oques, per remarcar l’actitud d’atenció davant dels nombrosos perills que de vegades assetjaven la vida cristiana. Tenim l’exemple de les oques que avui dia encara hi ha al claustre de la catedral de Barcelona.

Per altre banda el joc de l’oca es considera que es va crear el segle XV en jocs practicats a l’Orient Mitja i Àsia. Una altra hipòtesi molt estesa relaciona el joc al Camí de Sant Jaume de Galícia. Segons això, el simbolisme i les 63 caselles es correspondrien amb les etapes en què els templers dividien la ruta, i el joc era una mena de guia.

També sabem que des d’antic el principal instrument d’escriptura fins el segle XIX van ser les plomes. La ploma d’oca, i concretament la tercera o quarta ploma de l’au, eren les més usades, encara que també se’n feien servir de voltor, pelicà, corb o gall.

Fent aquesta introducció veiem que l’oca no era una animal desapercebut en l’època medieval ni desconegut. En el terme de Vilafranca del Penedès a partir del segle XV es pot llegir diferents terres situades en la partida anomenada Oca Plomada. Lloc aquest, molt probablement, on hi deuria haver propietaris d’oques que desplomaven per menjar i fer servir les plomes per escriure.

S. XII. Palencia. Graffiti de peregrí medieval.
Creu en forma de potes d'oca.

El topònim Oca Plomada

La primera anotació la trobem en l’any 1404 quan el pagès Guillem Verdaguer i la muller Antonia venen dues vinyes situades a Oca Plomada. A partir d’aquesta data molt més sovint trobem terres en el mateix lloc. Acostuma a ser l’església de Santa Maria de Foix (Torrelles de Foix) qui cobra cens de les terres, però també el monestir de Sant Pau de les Puelles de Barcelona i persones nobles de Vilafranca. L’any 1411 veiem anotat per primera vegada la quadra de l’Oca Plomada, ara ja referit a un territori més extens i dominat per un o diferents senyors dominicals feudals. En algun moment els límits d’alguna vinya o terra situa el topònim al costat del colomar d’Alemany, situat a prop de la capella de Santa Maria dels Horts dins el terme de Vilafranca. Els límits d’una vinya de l’any 1497 propietat del pagès Joan Alemany ens situa una muntanya que hi ha i el mas de Francesc Rabassa. La muntanya a què es refereix és el Muntaspre, actualment més coneguda com de Santa Digna. En quan al mas Rabassa és un antiga construcció situada en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola. Els propietaris van ser senyors de la capella de Santa Maria dels Horts.

El topònim continua sortint en la documentació fins ben bé el segle XIX i situat al mateix lloc, a la part est del terme de Vilafranca: camí que va del mas Ponsa a Oca Plomada i al coll de Salom (1637). Camí aquest que travessava d’oest a est el terme de Vilafranca del Penedès.

 

 

 

 

 

 

Pacs del Penedès medieval

 

En el segle X ja s’esmenta, dintre el terme d’Olèrdola, la via que va a Pax. A partir del següent segle la documentació és més abundant, aspecte que pot deduir-se que la població s’anava assentat en aquest indret igual que a Sant Martí Sarroca i La Granada, dos termes propers que surten sovint en la documentació d’aquests anys. La catedral de Barcelona amb el seu bisbe eren el senyor directe de la nova població en aquests llocs.

El 1012 un alou permuta el bisbe de Barcelona Deodat i els canonges de la Seu situat en el terme del castell d’Olèrdola, fins a la riera de Llitrà, a canvi d’uns alous situats al terme de Bacelona a més de la cessió que fa el comte Borrell d’un alou a Avinyonet del Penedès perquè aquest aprovi la permuta. L’alou primer limita a l’est amb la Clota, al sud la calçada que va a Tarragona, a oest la riera de Llitrà al nord a la muntanya anomenada de Gissera i l’alou de Gondebaldo situat en el terme de Pax.

El 1035 els germans Mir i Seniol fan donació al monestir de sant Sebastià dels Gorgs, que tenien pels marmessors d’Ermengarda, que morí el 1030, filla del comte Borrell un alou situat al Penedès, a Vidrà (Llitrà). Els límits de la terra al prat de Sant Valentí, alou de la santa Creu  i santa Eulalia i l’aigua que va per Vallmoll, al sud part per la muntanya Gissera, al nord la calçada a l’oest alou d’Ermengarda filla de Guillem de sant Martí i la via que va fins el castell de Pacs.

En un document de l’any 1055 Lantfred i la seva muller Adelaida havien empenyorat al germà d’aquesta, Mir Bernat, un alou situat al Penedès, en el terme de Pacs, pel deute d’un modi d’ordi, abans que anessin a Borriana, quan els homes del lloc marxaven cap a Lleida. Els límits son a l’est la riera que hi ha Pacs, al sud les vinyes de Bag, a l’oest vinya de Bonifel i la vinya de Ledgardis.

El 1060 Berenguer, fill de Bernat, ven a Guisla Gombau un alou amb terres, vinyes, aigua, cases i corrals, situat al lloc anomenat la Pera. Els límits son a l’est el terme de La Granada, al sud el Castellmós (muntanya de Sant Pau propera a Vilafranca del Penedès), oest el terme del castell de Pacs i al nord el terme del castell de sant Marti Sarroca.

El castell i els senyors de Pacs del Penedès

Veiem que en els documents anteriors el castell de Pacs ja hi era. L’any 1066 el castell de Pacs surt en les afrontacions de la torre Dela origen de Vilafranca. Un altre límit del castell, a llevant de Pacs, era la comanda hospitalera de sant Valentí de les Cabanyes, situada prop el camí que anava a la Granada fins a Pacs. El domini el tenia Gombau de Besora, que en 1020 firma com a Gombau de Pacs.

Trobem en la documentació l’any 1186 Arnau de Pacs que amb la seva mare Giró i els seus germans Dalmau i Bernat de Baiona que fou militar i va fer diferents donacions al monestir de Santes Creus de béns situats al dit castell. La família ven per 40 sous les cases que tenen per herència prop els murs del castell de Pacs.

 Aquest mateix Arnau el 1195 és marmessor de Arsendis viuda de Bertran de les Gunyoles d’Avinyonet del Penedès. Junt amb ell també és anomenat Arnau de Ribes i el castlà Pere de Vilafranca. Arnau Ribes és el que l’any 1259 és senyor del castell de Pacs.

Tenim els senyors de Ribes ja relacionats amb el terme de Pacs l’any 1223 quan en una sentència arbitral hi surt un plet entre Sança, filla de Guillem de Ribes i muller de Bernat de Centelles i el monestir de Santes Creus, sobre les terres i els béns de Pere de Baiona, al terme de Pacs.

De la família dels senyors de Pacs van ser les monges Elisenda i Geralda de Pacs del monestir de les Puelles de Barcelona el 1268.

L’església

Se sap que  en l’any 992 en el testament de Guisla de Sant Martí, filla de Gombau de Besora, es concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès el seu pa i vi amb els cups i les botes que hi havia al castell de Pacs, excepte la meitat d’un cafís d’ordi que restà per a l’església de Sant Genís de Pacs. Que el 1177 Bertran de Pujades i la seva muller Sança, donaren tots els alous que tenien al terme de Pacs, a la parròquia de Sant Genís, al fill Bernat.

L’església actual dedicada a Sant Genís té el seu origen al segle XVII. Sabem però que hi va haver una altra església, no sabem si situada al mateix lloc de l’actual, en èpoques anteriors.

El 1290 era rector de l’església de Santa Maria (una altra?) de Pacs en Bernat Dalmau. En el seu testament fet aquest any deix cinc sous perquè li resin misses. El 1303 hi consta una visita pastoral, el rector continua essent Dalmau. En l’any 1338 hi trobem  documentada l’església de Sant Genís de Pacs. El 1339 el rector és Bernard Rosell. Es continua trobant en documents durant els anys posteriors dels segles XIV i XV el mateix nom de l’església i diferents rectors.

 

Els senyors de Pacs del segle XIV

Els Ribes continuen sent els senyors del castell i terme de Pacs en aquests anys. El principal és Guillem de Pacs i de Ribes, ja que el 1341 demana al rei Pere que s’adreci al veguer de Vilafranca sobre la petició que li fa en nom propi i de la seva mare del domini del castell de Ribes i que el rei li concedeix. La seva muller casada en segones núpcies era Ferrerona Alemany filla de l’advocat de Vilafranca del Penedès Guillem que en primeres núpcies va ser muller del també advocat Bernat Sapera de Vilafranca. Per això van tenir Guillem i Ferrerona moltes propietats situades tant a Pacs com en el terme de Vilafranca. Una de les importants el mas o castell de Puigciuró situat en el Penedès. Ens consta que a Vilafranca tenia unes cases situades al carrer Pont Nou a l’actual carrer Montserrat el 1353 al carrer de la Fruita (1360)...

A la mort del ja cavaller Guillem de Pacs, el 1384, Ferrerona administra els seus béns. De la família el 1386 en la documentació hi surt el mercader Miquel de Pacs que viu a Mallorca. En anys posteriors vivint a Mallorca també hi ha Nicolau i el fill Nicolau mercaders (1396). I encara més, a les Corts de Montsó de l’any 1469 representant el braç militar major hi son presents els cavallers Bernat, Miquel i Nicolau de Pacs.

A la mort de Ferrerona el 1388 anomena hereu dels béns dels senyors de Pacs/Ribes i Alemany al notari Arnau Pons de Vilafranca del Penedès.

Els Barberà i els Vilafranca de Pacs

Hom ens diu que una branca dels Barberà – Subirats van ser senyors del castell de Pacs als segles XIII i XIV que segurament deurien tenir una castlania menor en el mateix terme. Ho constatem en un document de l’any 1327 on el rei Alfons fa donació a Ramon de Barberà fill de Pere, uns censos/rendes que cobrava el rei en el terme.

Sabem que els Barberà a partir d’aquell moment viuen a la casa Novella situada a Pacs i en la documentació surten com a senyors de Pacs. En l’any 1351 surten conjuntament en un document els Barberà i els Ribes contra uns ciutadans de Barcelona. Els hereus dels Barberà de Pacs seran els castlans del castell de Vilafranca, per això l’any 1388 el senyor del castell de Pacs ens diu la documentació que és Bartomeu de Vilafranca, just després de la mort de Ferrerona muller de Guillem de Pacs. Tot a i així els Barberà encara posseeixen drets i cobrament de rendes a Pacs.

Des de l’any 1187 el castlà Pere de Vilafranca té el domini d’un feu en el terme de Pacs. El 1454 el cavaller Pere de Barberà de Sant Quintí de Mediona arrenda a Huguet de Sapera de Vilafranca les rendes que cobrava en el terme de Pacs i del castell.

Per tant, com veiem els Gombau, els Ribes, els Barberà, els Vilafranca dominaven el terme de Pacs del Penedès igual que el seu castell però cadascú li corresponia una part dividit amb feus o amb una masia (la Novella) agrupada amb les seves terres i possessions d’aquesta.

Els Gombau van anar cap a Sant Martí Sarroca i altres llocs del Penedès, els Ribes a Sant Pere de Ribes i altres, els Barberà a Sant Quinti de Mediona, Subirats, Castellví de la Marca i altres i els Vilafranca al mateix Vilafranca, Pacs i altres espais del Penedès o fora d’ell. I encara podríem parlar dels nobles/cavallers Pujades (Castellví de la Marca) o Vernet (Castellví/ Sant Marti Sarroca) que també van formar part del pastís del terme de Pacs en els segles de la Baixa època medieval. No és un cas únic, a tot el Penedès si fa no fa, hi passava el mateix.

 

 

 

 

El joc de ballesta a Vilafranca del Penedès

Una crida o ban de l’any 1447 signat pel batlle de Vilafranca del Penedès Andreu Bisbal, sobretot dirigida als jugadors de ballesta que jugaven a la plaça nova situada fora muralles i a tothom en general, proclama:

Que per ordenació dels jurats de la Universitat de Vilafranca, com que a la plaça nova s’hi ha plantat arbres, que cap persona desfaci, tali o mani talar els arbres ni les seves branques. Ni lligui als arbres porcs, o qualsevol altre bèstia. Ni tirar-hi pedres, ni fems ni altres coses en el lloc de jugar. Serà penat qualsevol persona que no segueixi aquesta crida, amb pena de cinc sous, la meitat al batlle i altre meitat a l’obra de la verge Maria.

Els jugadors es donen per assabentats i els hi diu que sigui ells els que adobin i esporguin els arbres i cuidin el lloc.

La ballesta és una de les armes més significatives de l’època baix medieval. Arreu de la Corona d’Aragó s’organitzaven competicions anuals anomenades jocs de la ballesta, molt regulades i amb bones recompenses. El seu propòsit era potenciar l’existència de ballesters locals ben entrenats per tal de facilitar la defensa de les viles i de territori.

Les parts d’una ballesta:  arbrer, arc, corda, encorda, estrep, canal, nou, caixa, clau. 

A Barcelona, existí entre 1356 i 1516 una milícia municipal de ballesters per a la defensa costanera, però la més famosa companyia de ballesters de tota la Corona d’Aragó és la de Sant Jordi o del Centenar de la Ploma, autoritzada a València el 1365 per Pere el Cerimoniós. S’organitzaren en confraria amb un lloc per practicar-hi, “ un pati descobert, al costat de la ballesteria, una mena de caserna, dipòsit d’armes i ventre de reunió de ballesters”. El lloc havia de ser segur i identificable. A Puigcerdà el 1485 es mana que no hi hagi qui gosi jugar a ballesta dins els barris de la vila, sinó en el camp dels tiradors en el lloc acostumat. A València el 1431 el sotsobrer de murs i valls tenia cura del terreny del joc que existia a prop del portal dels Tints.

La confraria de Sant Macari de Vilafranca de l’església de Santa Maria, des de l’any 1388 agrupava els fusters, picapedrers, mestres de cases, els ballesters i els forners.

La plaça Nova

Amb una dada d’algun any del segle XV s’ha trobat un document on diu que el jove Jaume Ferrer de Vilafranca del Penedès va tirar un passador (tir) de ballesta a Miquel Figuerola pel seu darrera mentre ell passava per les eres de la plaça nova. Sembla clar que el tal Jaume Ferrer estava situat en el lloc on es podia jugar a la ballesta.

El 1401 una dada ens situa una venda d’un hort fet malbé que el sastre Nadal Marti ven al prevere Jaume Manresa. Està situat a la plaça nova. Es paga cens a la capella de Sant Jaume de la Calçada situada al carrer de Sant Pere. Els límits de l’hort ens situa l’hort del monestir dels frares menors (franciscans) i de l’hospital de Sant Pere.

El 1453 el batlle de Vilafranca del Penedès mana i dona llicència al sabater Joan Coloma que és propietari d’una pallissa situada en la plaça nova, al costat d’una de les entrades on es juga a ballesta, per construir una canal perquè l’aigua de la pluja no ragi i entri en el camp de joc.

Amb una altra dada posterior, el 1591, el mestre de cases Antoni Ivern rep l’ordre de construir una paret en l’hort de la casa de l’hostal de Cullerer situat a la rambla, antigament dita la plaça nova. En aquest moment sembla que ja no s’hi juga a la ballesta.

Podem deduir que la plaça nova es va situar a la Rambla de Sant Francesc, a extramurs i no lluny dels portals de muralla anomenats d’Aragonés o de frares menors, al final del carrer de la Cort i el portal de la Palma o de Torregrossa al final del de la Palma.

Ballesters de Vilafranca

Un dels ballesters que surt més sovint en els documents notarials és Bernat Roig. Bernat estava casat amb Eulàlia Abeyar filla del també ballester Ramon Abeyar de Vilafranca. Vivia en un alberg situat al carrer de la Palma. Molt a prop de la plaça nova. Disposa també de diferents terres situades més a prop de la plaça nova. La plaça nova es va construir en un lloc que deuria ser abans de la seva propietat tot i no tenir referencies documentals al respecte. Roig bastant anys va ser conseller de la Universitat ens ho assegura més.

Un document de 1362 ven ni més ni menys dues-centes ballestes a Pere Vall tresorer del rei Pere el Cerimoniós. El preu va ser de cinquanta florins d’or. El document aclareix que la compra de les ballestes eren per defensant-se amb la guerra dels dos Pere que tingué lloc entre 1356 i 1375 que enfrontà la Corona d’Aragó i el Regne de Castella. El 1404 ven algunes ballestes al nou senyor del castell de Font-rubí, el noble Pere Febrer pel preu de 110 sous. En un inventari del castell el 1476 es troben sis ballestes. El 1420 el ballester Bernat Roig demana ser enterrat al monestir dels frares menors, lloc destinat a gent important i nobles/cavallers.

Altres ballesters que surten en la documentació notarial de Vilafranca son el Jeroni Jofre, Antoni Cirer, Pau Girbal, Francesc Sabater a més de dos originaris de Vilafranca que van anar a viure a Barcelona, Pere Marti i George Armengol.

Qui vulgui saber més del joc de ballesta pot consultar i llegir el treball d’investigació de Roberto Lorenzo de San Román en aquest enllaç:

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=9223537

 

 

 

 

 

 

Procés d'un forn de pa de Vilafranca del Penedès (1495-96)

 

L’any 1171 el castlà Oller de Rasquera, el fill Veià i Berenguer donen tots els drets que tenien sobre els forns de Vilafranca i sobre tots aquells altres que amb anterioritat s’havien edificat al castlà Pere de Vilafranca, a la seva muller Guillema i als seus descendents.

Els forns comunals en la Vilafranca medieval en els segles XIV i XV foren el forn del castell, el forn dels monjos, el forn de la fruita, el forn de les Cols, el forn de les Olles, el forn de la Palma i el forn de la Parellada..

El forn de la Parellada, va ser el primer forn que va tenir la vila. Es coneixen dades a partir de l’any 1232: És en una venda que fa el noble Pere Vallmoll al mercader Guillem Pellisser de tots els drets que tenia Vallmoll en aquest forn, és a dir de cobrar les rendes. Els castlans del castell, els senyors de Vilafranca i els de Canyelles, també castlans del castell de la Vila, eren els que administraven i cobraven les rendes d’aquest forn per més endavant passar al llinatge dels Masdovelles de l’Arboç i que també es pagava cens al rei. L’any 1494 fou enderrocat per ser reconstruït de nou a l’any següent pels mateixos Masdovelles. Això portà un procés judicial per cobrar el cens que devien els Masdovelles a la tresoreria reial.

El noble Guillem Joan de Masdovelles  defensava els interessos de que el forn fos públic i que estava al corrent del pagament dels cens reial quan funcionava el forn. El jutge fou l’advocat Gregori Molgosa, representant a la Batllia general de Catalunya. El escriptor del procés va ser el notari del Batlle general de Catalunya Joan Ribaltes.

Personatges del procés (1495)

El procés comença el dilluns set de desembre de 1495. Hi participà d’una part el noble Galcerà Ferrer i Gualbes, regent de la Batllia general de Catalunya amb absència del noble Joan Sarriera, que fou nomenat el 1468 i fou capità de la Girona reconquerida en temps de la guerra civil (1462-1472) i per l’altre part el dit Guillem Joan de Masdovelles domiciliat a l’Arboç del Penedès, el mercader Bartomeu Guilera, anomenat lloctinent del Batlle general a Vilafranca, representants tots ells als Masdovelles, senyors del forn.

Per l’altre part hi ha Francina vídua del mercader Joan Gual demanant els drets del forn o una part d’aquests com hereva del seu marit difunt. En el seu nom hi actua en el procés el metge Miquel Piquer de Vilafranca.

La Batllia general de Catalunya defensava els drets de cobrar rendes reials, ja que els forns de Vilafranca, pertanyien primer al patrimoni reial hi ha el notari Joan Torsell i el físic Pere Joan Gras procuradors del patrimoni reial.

Causes principals del procés (1496)

Va ser el deu de maig (no consten dies anteriors) que els procuradors del patrimoni reial declaren que Guilem Joan de Masdovelles deu censos que havia de pagar al tresorer reial sobre el domini del forn. No serà notificat el deute del cens reial als Masdovelles fins el dimarts setze de setembre d’aquest any 1496.

Guillem Joan respon que els drets del forn li foren donats, com a gràcia,  pel capità Martí d’Angulo, capità a Vilafranca anomenat pel rei Joan II per ser fidel a la seva causa en contra del seu fill el príncep de Viana. Presenta una carta pública on consta la dita donació.

El regent Galcerà de Ferrer de Gualbes diu però que si des de la seva donació no ha pagat els censos reials, el forn torna a ser administrat pel Batlle general de Catalunya.

Masdovelles respon que l’any 1494 el forn era derruït i el van tornar a reconstruir i que per tant els anys que no va funcionar no s’havia de pagar censos al rei. En aquell any 1494 Masdovelles va signar una concòrdia amb l’advocat reial Pere Granell per no pagar el cens que es devia de la possessió del forn mentre dures la seva reconstrucció. Els Masdovelles van aprofitar per fer obres i refer el forn i continuar coure pa i pagar el cens en el moment del seu nou funcionament. Es mostra la concòrdia amb Granell una àpoca del pagament de sis lliures (que es devia de quan funcionava el forn).

Les despeses per adobar el forn van ser de vint-i-cinc lliures. Diu que els veïns que viuen al carrer de la Parellada saben el temps que van durar les obres i es pot comprovar per no pagar el cens durant aquest temps d’obres.

Masdovelles assegura que abans i després de la guerra de Joan II el forn va coure pa cada dia. Es pot preguntar als veïns Gual, Blancafort, al notari Bartomeu Llopis i al teixidor Joan Escardó que ara viu a Barcelona, a Joan Rufet, Bernat Escardó i altres, tots veïns del carrer de la Parellada.

Un altre aspecte de la causa del procés és que en diferents anys (no es diuen quins) els preveres Jaume Montserrat, Joan Sabater i Bartomeu Roig, pagaven cens al Masdovelles, perquè aquest els hi va vendre la casa on està ubicat el forn.

Pena imposada als Masdovelles

La Batllia general de Catalunya per cobrar les rendes/cens que li devia els Masdovelles va embargar les dues cavalleries (patrimoni de cases i terres concedit a un cavaller/noble) que cobrava Guillem Joan de Masdovelles en el terme de Vilafranca del Penedès (terres i cases situades al carrer de Sant Pere) i altres cens que cobrava del monestir de Santa Clara de Vilafranca i del poble de Santa Coloma de Queralt.

Finalitza el procés el procurador fiscal, el representant de la Batllia General de Catalunya, que la demanda és justa, ja que els Masdovelles tenien el domini a canvi de pagar el cens al rei durant vint-i-nou anys. I que tot el que es diu és veritat i dicta sentència.

Francina, la viuda del mercader Joan Gual, va renunciar a posseir els drets del forn i a cobrar alguna indemnització.

El 1499 sabem que el forn està en marxa i és domini dels Masdovelles. Es parla d’un super forn, que cal entendre molt més gran que el vell.

En el segle XVI el forn passa a altres mans pagant el cens reial. El 1546 en un acte a la parròquia de Moja es signa una concòrdia entre el flassader de Vilafranca Damià Arlés i el paraire Antoni Amat. El segon dona llicència al segon perquè pugui agafar llenya del seu bosc pel funcionament del forn de la Parellada: “...pugi prendre la llenya que tirarà per dit forn...Damià li donarà la tercera part del pa que es farà en dit forn i la meitat de la cendra...”.

La Capella dels Socors/ Sant Pelegrí (1305)

 

La Capella de Sant Pelegrí de Vilafranca del Penedès està situada a la plaça Jaume I, davant de l’església de Santa Maria. La propietat és del Bisbat de Barcelona. Gràcies a un conveni entre el Bisbat i el Vinseum amb la condició que el museu s’encarregui del manteniment, amb el vist i plau de l’Ajuntament de Vilafranca, la capella s’utilitza per algunes exposicions organitzades per Vinseum.

La capella ha tingut diverses reformes, obres en anys 1967/70/80/81/2008... Durant aquestes obres s’han trobat teules romanes en el subsòl de la capella; sitges i enterraments de teules i d’àmfores; fragments de llànties, àmfora romana, trossos de molí fragmentat, aspectes aquests que hom pensa en un moment romà tardà, al voltant del segle V. També es trobaren tombes datades en un alt medieval o potser romà tardà, tot i que van semblar medievals, ja que els braços flexionats i creuats sobre el pit poden indicar aquesta època. Dins de la tàpia d’un dels murs aparegueren ceràmiques dels segles XIV i XV. En aquí es localitzaren dues sitges amb materials romans en el seu farciment. També en el 1980 van aparèixer monedes que podrien ser romanes i altres enterraments. Va ser l’any 1981 quan, es va cobrir la capella, després d’estar-hi durant quaranta anys el “Monumento a los Caidos” i descoberta degut a la destrucció en la guerra civil, l’any 1934.

És molt probable l’existència d’un passat romà abans de la construcció d’aquesta capella. Abans de la Vilafranca medieval hi podria haver-hi hagut una vil.la romana. Com a mínim aquests troballes així ho podrien indicar.

Res no es construeix a sobre de res. La capella estava construïda sobre restes romanes.

La història de la capella resta esfumada en el temps, segons alguns.

A la dècada dels 60 foren descobertes unes finestres romàniques i tot seguit una torre es diu del segle XIII, a darrera mateix de la capella de Sant Pelegrí. També es varen trobar unes pintures dins de la capella.

Les excavacions que es van fer l’any 2006 dins de la capella s’hi van trobar setze enterraments amb vint-i-vuit individus i una estructura funerària subterrània, que hauria tingut la funció d’ossera. Es trobà també un forn amb marques d’haver estat utilitzat com a lloc de combustió i que hauria estat cobert amb una volta segurament per a fondre metall, potser per fer les campanes de la capella i/o de l’església de Santa Maria. Es trobaren uns murs anteriors a la capella que formarien part d’una construcció prèvia, la casa dels Anglès possiblement. També dues sitges, una de grans dimensions. Aspectes aquests que ens ajuden a confirmar l’antigor d’aquest espai i que ens porta a l’origen de la vila.

La capella dels Socors. L’hospital i els Trinitaris

La capella es creu construïda en el segle XIV i estava dedicada a la Verge dels Socors. El nom de Pelegrí el va canviar Francesc Jeroni Babau, degut a que ell va ser propietari de les cases i la capella que havien pertangut als Trinitaris l’any 1595 i tenint en compte la capella construïda pels trinitaris de Sant Hilari al lloc anomenat la Pelegrina de Vilafranca, avui desapareguda.

D’aquesta capella de Sant Hilari durant el primer terç del segle XIX Cayetano Barraquer ens comenta: al lloc septentrional de Vilafranca del Penedès, a una distància de dos quilòmetres encara avui es veuen les ruïnes de l’antiga capella de Sant Hilari situada entre la creu de la Pelegrina i el poble de La Granada. Aquesta capella i el seu edifici foren el primer alberg dels trinitaris. Després van passar a la plaça de l’Oli (actualment plaça Jaume I) davant la porta principal de l’església de Santa Maria, al costat de la capella de Sant Pelegrí, fou l’església dels trinitaris. Així va ser. Molt probablement la capella de Sant Hilari. Aquest sant va escriure “Trinitate Libri XII. S. Contra Arianos s. De Fide”, la seva obra més important, que la va acabar l’any 360. Conté una exposició completa de la doctrina de la Trinitat, una exposició dels principis que l’avalen i una refutació de tots els arguments dels heretges. Se sap també de l’advocació de Nostra Senyora dels Socors per part dels frares Trinitaris.

La capella dels Socors/Sant Pelegrí la daten l’any 1334, però en realitat va ser l’any 1305 quant els prohoms de la Universitat de Vilafranca del Penedès, el rector de l’església de Santa Maria de la vila i l’orde de la Trinitat es posen d’acord en edificar un hospital per pobres i malalts conjuntament amb la seva capella. La capella té llicència del bisbe Barcelona aquest mateix any 1305 i que pugui tenir una campana i que els frares trinitaris puguin acceptar almoines per a la manutenció dels pobres de l’hospital.

La data del document és clara fou el 17 de maig de 1305. Hi ha una còpia d’aquest acord en un registre que conté textos dels anys 1331 a 1334 i d’aquí l’error de datació. El notari que firma el document és el notari Marc Ferrandell de Vilafranca. El frare trinitari que signa els documents és Guillem Granell. El rector de l’església de Santa Maria també hi signa, és Romeu de Montoliu.

La situació de l’hospital i capella es fa al lloc de les cases d’Angelaria una paraula derivada d’Anglesola. Sabem de la viuda de Jaume Anglès, de nom Guillema, alies Anglesola. Jaume va comprar les rendes reials de Vilafranca l’any 1330. Era propietari de varies cases de la vila. Es troba en documents a partir de l’any 1275.

L’any 1582 els Trinitaris es van traslladar a l’hospital del Sant Esperit d’origen també medieval el 1272, a l’actual carrer de la Font i on hi ha actualment l’església de la Trinitat. Les diferents parts de l’hospital, dels seus horts es van vendre a particulars. La capella dels Socors i espais propers van ser propietaris primer la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria i posteriorment el noble Francesc Jeroni Babau i la seva família fins a finals del segle XVII. Durant aquest temps va tenir moltes reformes. I va canviar de nom amb la de Pelegrí.

La capella de Sant Pelegrí és la del Palau Reial?

El Palau Reial situat al costat de la capella dels Socors té el seu origen en l’any 1230. A l’any 1285 hi va morir el rei Pere el Gran. El primer fill seu, Alfons el Franc amb un document de cancelleria datat el 1290 -cinc anys després de la mort del rei Pere ­- ordena que part de les rendes reials que es recullin a Vilafranca serveixin per a construir una capella dins del palau reial en honor al seu pare.

Sempre he cregut que la capella del palau que es deuria construir a principis del segle XIV – com també la de Sant Pelegrí- era la que es dirà de Sant Bernat i que estava situada en direcció al carrer actual del mateix nom. A més data la seva construcció a l’any 1308, que és quan els frares del Cister, del monestir de Santes Creus, que van comprar el Palau aquest mateix any. Hi celebrava la missa el frare majordom del monestir. Res a veure amb la dels Socors/Pelegrí.

La capella dels Socors o de Sant Pelegrí va ser l’església del monestir de la Trinitat, que va ser cremada l’octubre de l’any 1934, quedant solament els arcs gòtics de la coberta.