Els nobles Aiguaviva

 

El poble o quadra d’Aiguaviva és un petit nucli del municipi del Montmell, un agregat situat al peu de l’estrep oriental de la serra de la Torre Milà i al sud del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera de Marmellar. El punt més destacat és la Casa Gran, que en altres temps fou la residència dels senyors d’Aiguaviva.

Al Penedès, el llinatge dels Aiguaviva va ser molt actiu durant l’edat mitjana i fins al segle XVII. En el meu altre blog, “Històries de Vilafranca i el Penedès”, ja vaig comentar algunes dades a partir del segle XVI:

https://historiesdevila.blogspot.com/2018/12/els-senyors-daiguaviva-segles-xvixvii.html

Anem ara a comentar alguns antecedents documentats dels segles XIV i XV, tot situant-los en el moment en què comencen a aparèixer en la documentació escrita.

Guillem d’Aiguaviva (segle XIV)

El 31 de desembre de 1289, Guillem d’Aiguaviva prestà sagrament i homenatge a Bernat Pelegrí, bisbe de Barcelona, per la casa d’Aiguaviva, que tenia en feu de l’Església de Barcelona, així com per tots els honors i possessions que posseïa per la mateixa església als termes de Vila-rodona i del Montmell. Prèviament, l’11 de novembre del mateix any, el bisbe havia atorgat procura a Bernat Bisbal perquè presentés un mandat episcopal a Guillem, mitjançant el qual se li ordenava que, en el termini de deu dies, lliurés la potestat de la quadra d’Aiguaviva, que el bisbe de Barcelona posseïa en feu i en alou dins el terme del Montmell.

L’any 1337 trobem documentat el noble Guillem d’Aiguaviva venent diverses quantitats de blat a Tomàs i Pere Girona, habitants de Selma —actualment un despoblat situat al municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp)—, un indret històricament relacionat amb l’orde del Temple i, posteriorment, amb l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Aquest fet podria fer pensar que Guillem d’Aiguaviva era originari del nucli antic d’Aiguaviva, al Gironès, on també hi hagué presència templera, concretament a la casa anomenada el Temple de Santa Magdalena, així com un llinatge nobiliari amb el cognom Aiguaviva.

A mitjan segle XIV, Selma visqué el seu període de màxima esplendor, amb una població aproximada de 250 habitants, i esdevingué el principal centre econòmic de les masies de la zona. Tanmateix, la inestabilitat política i la dissolució de l’orde del Temple contribuïren a la seva decadència. Després de la dissolució de l’orde templera l’any 1308, els seus béns passaren a mans dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem l’any 1317.

L’any 1339, Guillem d’Aiguaviva consta documentat com a castlà —responsable de la defensa i del govern— del castell del Montmell i de la quadra d’Aiguaviva. En qualitat de castlà, prestà sagrament i homenatge al bisbe de Barcelona, confirmant així la dependència feudal del castell respecte de la seu episcopal.

Escut dels Aiguaviva del Gironés

Durant la Guerra dels Dos Peres, que enfrontà la Corona d'Aragó i Corona de Castella, el Camp de Tarragona i zones properes, com Selma, patiren greument les conseqüències de la invasió castellana, especialment al voltant de l’any 1363. Guillem d’Aiguaviva tingué participació en aquests episodis violents, que culminaren amb l’assassinat de Nicolau Bell-lloc aquell mateix any.

Una filla il·legítima de Guillem, Alamanda, rebé l’any 1370 la donació d’un mas situat a Pontons, que havia pertangut a Geraldona, resident a Selma.

La muller de Guillem fou Eleonor. L’any 1405, Guillem ja era difunt, igual que el seu hereu, Berenguer d’Aiguaviva. Aquell mateix any, les dues vídues, Eleonor i Clara, actuaren com a fiadores en la venda d’un censal mort efectuada per Guillem Gaclerà, de Bellvei, a Beatriu, muller del noble i castlà Bartomeu de Vilafranca. L’escriptura de venda fou signada a l’església de Sant Miquel de Marmellar, situada dins el terme de Selma.

Els Aiguaviva del segle XV

Un dels hereus documentats al segle XV fou Gispert d’Aiguaviva, que l’any 1419 era senyor de la Casa d’Aiguaviva, situada dins el terme del castell del Montmell. Aquell mateix any vengué a Bartomeu Bellvei, fill d’Aimeric de Bellvei i de Llorença —representat pels seus tutors Guillem de Masdovelles, Guillem Ramon de Montoliu i Bernat Salvà, de la Bisbal del Penedès— un censal mort per un valor de cinquanta lliures.

L’any 1434, el rector de l’església de Marmellar, situada dins el recinte del castell de Marmellar, al terme del Montmell, era Bartomeu Terrat. Aquest devia sis lliures al noble Berenguer Gispert d’Aiguaviva en concepte del servei del benefici eclesiàstic de Santa Eulàlia d’Aiguaviva. Igualment, devia sis lliures al prevere Bernat Batlle, de Vilafranca del Penedès, pel mateix benefici i corresponents a dos anys de servei.

Cal recordar que un benefici eclesiàstic era una institució jurídica pròpia del dret canònic que atorgava a un clergue el dret perpetu d’exercir un càrrec espiritual i de percebre les rendes vinculades als béns immobles i drets associats a aquest càrrec.

L’any 1469, el noble Guillem Raimon d’Aiguaviva exercí el càrrec de veguer de Tarragona. Aquell mateix any nomenà procurador Andreu Mestre, de Vilafranca, perquè cobrés les rendes que posseïa al Penedès.

L’any 1495, el senyor de la quadra d’Aiguaviva era Marquet d’Aiguaviva, casat amb Aldonça. En quedar vídua, Aldonça nomenà procurador el causídic vilafranquí Pere Valentí perquè actués en la negociació d’una treva en el conflicte que mantenia amb els germans Martí, la família Vila-rodona i altres persones.

 

Aiguaviva 

Galcerà d’Aiguaviva

Un fill de Marquet i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva i Anna Masdovelles, filla del noble Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades i senyor de l’Arboç del Penedès. Això portarà a enllaçar el patrimoni dels Aiguaviva amb el de Masdovelles. Un altre fill fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva. L’hereu Galcerà reben tot el patrimoni del seu pare Marquet, que a la vegada era hereu del seu pare Guillem Raimon d’Aiguaviva. Es va encarregar el 1497 de les pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó com a tutors dels fills de Marc d’Avinyó i Aldonça, muller del dit Lluís de Tamarit, que els hi va vendre Guillem Raimon amb l’obligació del castell de begues (Eramprunyà) i les seves rendes.

Un fill d’Anna i Galcerà fou Onofre Joan d’Aiguaviva. El 1500 el seu escuder fou Antoni de la Suya. Son testimonis del testament de Càndia, muller de Joan de Masdovelles.

El testament d’Anna Masdovelles, diu que és muller de Galcerà, senyor de la Casa d’Aiguaviva, filla de Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades situada en el terme de Castellví de la Marca i Càndia.

Anomena hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament es va signar en la parròquia de l’església de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els marmessors eren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer de Vilafranca i el rector de l’esgñésia de Castellví de la Marca. Vol ser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca on estan els óssos de la seva mare Càndia. Disposa que es posi una llantia amb una bacina i cadenes sota de l’altar de la capella de Santa Cecilia construïda dins la casa de Pujades.

Ja en principis del segle XVI, el 1508 en un acte fet a la Casa d’Aiguaviva, Joana, filla de Francesc de Valtà i Àngela de Barcelona, son hereus del noble i metge Joan Ramon Ferrer de Barcelona i la seva muller Àngela Valtà, germana de Joana. En el document renuncia Àngela a favor de la seva germana Joana Valtà que era muller del noble Galcerà d’Aiguaviva en quant a participar dels béns dels seus pares.

Posteriorment el Galcerà, senyor de la quadra d’Aiguaviva i els hereus dels Masdovelles tenen diferents conflictes per qüestions de poder i d’ampliació de patrimonis, sobretot en la recuperació de pensions de censal morts que uns i altres rebien de diferents persones de Vilafranca, va fer un plet contra la Universitat de Miravet per la mateixa raó de cobrament de censals.

Lloses sepulcrals dels Aiguaviva

Galcerà d’Aiguaviva

Un dels fills de Marquet d’Aiguaviva i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva, que es casà amb Anna Masdovelles, filla del noble Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades i de l’Arboç del Penedès. Aquesta unió comportà l’enllaç del patrimoni dels Aiguaviva amb el dels Masdovelles. Un altre fill del matrimoni fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva.

Galcerà d’Aiguaviva heretà tot el patrimoni del seu pare, Marquet, que al seu torn havia estat hereu de Guillem Raimon d’Aiguaviva. L’any 1497 es feu càrrec de les pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó, com a tutors dels fills de Marc d’Avinyó i d’Aldonça —muller de l’esmentat Lluís de Tamarit—, havien adquirit de Guillem Raimon, amb obligació sobre el castell de Begues (Eramprunyà) i les seves rendes.

Un dels fills de Galcerà i Anna fou Onofre Joan d’Aiguaviva. L’any 1500, Antoni de la Suya apareix documentat com a escuder seu i com a testimoni del testament de Càndia, muller de Joan de Masdovelles.

El testament d’Anna Masdovelles indica que era muller de Galcerà d’Aiguaviva, senyor de la casa d’Aiguaviva, i filla de Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades, situada al terme de Castellví de la Marca, i de Càndia. Anna nomenà hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament fou signat a la parròquia de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els marmessors designats foren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer, de Vilafranca, i el rector de l’església de Castellví de la Marca.

Anna disposà ésser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca, on reposaven les restes de la seva mare, Càndia. Igualment, ordenà la col·locació d’una llàntia amb una bacina i cadenes sota l’altar de la capella de Santa Cecília, construïda dins la casa de les Pujades.

Ja a inicis del segle XVI, concretament l’any 1508, en un acte celebrat a la casa d’Aiguaviva, Joana, filla de Francesc de Valtà i Àngela, de Barcelona, apareix com a hereva del noble i metge Joan Ramon Ferrer, de Barcelona, i de la seva muller Àngela Valtà, germana de Joana. En aquest document, Àngela renuncià a favor de la seva germana Joana Valtà —muller del noble Galcerà d’Aiguaviva— als drets que li corresponien sobre els béns paterns.

Posteriorment, Galcerà d’Aiguaviva, senyor de la quadra d’Aiguaviva, i els hereus dels Masdovelles mantingueren diversos conflictes relacionats amb qüestions de poder i amb l’ampliació patrimonial. Aquestes disputes se centraren especialment en la recuperació de pensions de censals morts que ambdues parts percebien de diversos habitants de Vilafranca. Així mateix, Galcerà inicià un plet contra la Universitat de Miravet per la mateixa qüestió relativa al cobrament de censals.

El carrer d’Aiguaviva de Vilafranca

El carrer d’Aiguaviva de Vilafranca s’estenia des de l’actual carrer de Sant Pau fins al carrer de Ferran. Transcorria paral·lel al passeig de la muralla, concretament pel tram comprès entre la muralla dels Vallets i la part posterior de l’actual Biblioteca Torres i Bages. Un document de l’any 1400 esmenta un hort situat al carrer de Canyemàs —l’actual carrer de Ferran— que limitava amb el passeig de la muralla i amb el carrer d’Aiguaviva.

No es tractava d’un carrer gaire llarg i comptava amb pocs edificis. L’any 1485 apareix documentat com un carreró amb sortida al vall del castell, espai corresponent a l’actual plaça de l’Oli. A partir de finals del segle XV, aquest topònim deixa d’aparèixer en la documentació conservada.

En algunes de les seves cases hi residiren diverses famílies destacades: els nobles Senyechs, el notari Pere Codines, els nobles Pere Febrer —anteriorment jueus— i també la família noble dels Aiguaviva. Les referències documentals d’aquest carrer abracen el període comprès entre els anys 1353 i 1424.

L’any 1353, el sastre Arnau Clotes, aleshores resident a Barcelona, vengué al sabater Pere Baró unes cases situades al carrer d’Aiguaviva.

En una d’aquestes cases hi residí, l’any 1407, el pagès Guillem Miquel, originari d’Avinyonet. L’habitatge havia estat llogat el 1399 pel terratinent Berenguer Gual, senyor del mas de la Riba, als Monjos. Es conserva l’inventari d’aquest gran edifici, en el qual s’esmenten, entre altres elements, un cup, nombroses eines agrícoles, una cuina, un terrat, una cambra contigua al terrat i una altra cambra amb obertura al carrer. Berenguer Gual posseïa també una casa contigua, coneguda com la casa mitjana. Ambdues propietats disposaven de terres annexes que pertanyien igualment a Gual.

A la segona casa s’hi conservaren nombrosos documents relacionats amb el patrimoni de Berenguer Gual, entre els quals hi havia testaments i documentació vinculada als beneficis de l’església de la Bleda. És possible que la primera casa hagués estat anteriorment residència dels senyors d’Aiguaviva.

Les lloses sepulcrals del senyor i la senyora d’Aiguaviva i de Tamarit es conserven actualment exposades al claustre de Sant Francesc. Procedeixen de l’antiga església de Sant Francesc, on havien estat enterrats. Francesc d’Aiguaviva i de Tamarit, senyor de Salomó i governador dels estats del duc d’Òdena, fou candidat l’any 1630 al càrrec de veguer de Vilafranca, però la seva candidatura va ser rebutjada pels vilafranquins.

Aquest carrer constitueix un exemple més del Penedès medieval, dels seus habitants i de les relacions que mantenien amb diversos indrets i llinatges d’origen medieval.

Sant Valentí de les Cabanyes

  

Es diu que l’origen de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem es troba en un moment en què el famós califa Haroun-el-Rachid, sabedor del prestigi i la força de Carlemany i volent obtenir la seva amistat, li trameté les claus del Sant Sepulcre i concedí als francs la facultat d’establir a Jerusalem una casa hospital per als seus pelegrins, establiment que fou dotat i protegit per aquell gran monarca.

La pietat, associada amb l’amor a la glòria, en gent que tenia tan arrelat el sentiment religiós com l’esperit bèl·lic, féu néixer les ordres militars de la Terra Santa i les grans expedicions guerreres de les croades, amb les quals Occident obtingué la possessió d’aquell cobejat territori i la salvació de la civilització cristiana.

Alguns anys abans que Pere l’Ermità prediqués la primera croada, iniciada el 1095 al concili de Clermont, certs mercaders italians d’Amalfi que negociaven amb Egipte i Síria, desitjosos de tenir un refugi on fer oració segons el ritual llatí dins Jerusalem, havien edificat, amb llicència del califa, una església i un convent benedictí, que era també un hospici per acollir els pelegrins. En aquella casa tingué origen, en el darrer terç del segle XI, la institució de l’Hospital de Sant Joan.

Molt aviat començaren les donacions de béns a aquell benèfic establiment, principalment a la Provença i al Llenguadoc.

Poc després del que succeí al Llenguadoc, començaren a Catalunya i Aragó, Castella i Portugal les donacions de béns a favor de la nova institució religiosa i benèfica.

A Catalunya i Aragó, l’any 1109, Ramon i Pons Bernat feren ja una donació a l’Hospital de Jerusalem de quatre masies a Seró, Anglesola, Llorenç i Biosca (Lleida), i l’any següent Pere Arbert donà també els seus delmes i drets de Benaias als hospitalers a canvi d’un cavall.

Els hospitalers al Penedès i Sant Valentí

Tenim dades anteriors al segle XIII al Penedès. Folc, fill del difunt Geribert, juntament amb els seus germans Mir i Seniol, fan donació, l’any 1035, al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, de terres situades en diferents indrets del Penedès, entre les quals n’hi ha una situada al prat de Sant Valentí. Entre els seus límits s’esmenten les aigües de Vallmoll (als peus de les muntanyes de Sant Pau, Sant Jaume i Sant Jordi de Vilafranca) i la riera que va a Pacs. Es tracta, per tant, d’un prat proper a abundants recursos hídrics.

Entre el terme de Pacs i Sant Valentí existia un lloc anomenat les Cavalleries ja l’any 1060, que podria ser l’origen del topònim Cabanyes. La Via Augusta passava just per davant de l’església de Sant Valentí. Aquell mateix any, la família Pons ven a Guisla, filla de Gombau de Besora, terres, vinyes, aigües, cases i corrals, tot situat al lloc anomenat la Pera, de la quadra de Sant Valentí. Els seus límits són, a l’est, el terme de la Granada; al sud, el Castellmós (al peu de la muntanya de Sant Jaume de Vilafranca); a l’oest, el terme de Pacs i el castell de Sant Martí Sarroca. El comprador d’aquestes terres havia de pagar renda a l’església de Sant Valentí de les Cabanyes. Per tant, podem situar-ne l’origen al segle XI, en el context de la repoblació del Penedès.

Guisla, senyora del castell de Sant Martí Sarroca, l’any 1069, fa donació d’aquestes terres al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, per l’ànima seva i la del seu marit, Mir Geribert.

Al febrer de 1136, un nebot de Berenguer Bonfill, Bernat Andreu, atorga venda als Hospitalers de tots els seus drets i terres dels termes d’Olèrdola i Sant Martí Sarroca. Ramon Guillem d’Òdena i la seva muller Sança donaren a l’orde de l’Hospital terres, cases i l’església de Sant Joan del Castell Nou de Pontons, amb els delmes, primícies, ofertes i altres drets.

Segons documents conservats al Gran Priorat de Catalunya, l’any 1141 vingué a Barcelona el Gran Prior de Jerusalem, que féu una concòrdia amb el comte Ramon Berenguer IV. En virtut d’aquell acord i de la protecció que el comte dispensà als Hospitalers, es crearen diverses cases, entre les quals la comanda de Sant Valentí, al municipi de les Cabanyes, que es titulà Comanda del Penedès.

L’església romànica de Sant Valentí de les Cabanyes és d’una sola nau amb un transsepte irregular. Es conserven uns murs datats del segle XIII. També hi ha unes pintures murals que algú va datar de finals del segle XIII fins a inicis del segle XIV. Aquesta datació, però, la considero més antiga, ja que hi ha moltes semblances entre aquestes pintures i les de la capella del Sepulcre d’Olèrdola. Fins i tot m’atreviria a assegurar que estan fetes per la mateixa mà, un aspecte que ningú no ha intentat investigar ni contrastar.

En vista de la seva importància, en poc més de cent anys des que havia pres rellevància Vilafranca, es sol·licità a la comanda de Sant Joan, a finals del segle XIII, el trasllat, del qual en tenim coneixement per un document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El document diu:

«Els prohoms i la Universitat de Vilafranca, convocats a so de pregó al palau del rei, segons era costum, considerant que era útil al rei i a la dita Universitat que l’església, casa i convent de Sant Valentí, de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, es transferís a la nostra vila de Vilafranca per l’honor i utilitat que seguiria a la dita vila i a la religió catòlica de construir-se de nou una església i convent, per tant concedida al dit comanador i religiosos de Sant Joan, francs de tots els drets veïnals a què acostumen els veïns de la vila.»

La comanda encara en va mantenir la propietat fins a principis del segle XIX. L’últim comanador de Sant Joan de Jerusalem, anomenat Montoliu, prengué possessió l’any 1794 del lloc i terme de Sant Valentí de les Cabanyes, així com de l’església i de la casa situada al seu costat.

 

 

 

 

 

 

 

Els artesans Baltà (segle XIV i XV)

 

El cognom Baltà o Valtà a Vilafranca del Penedès es relaciona amb el Palau Baltà, situat al costat de l’església de Santa Maria. També cal esmentar el serraller Melcior Baltà, que vivia a la plaça de la Constitució de Vilafranca i que fou l’autor de les reixes de ferro forjat de Santa Maria, la millor de les quals és la de la Capella del Sagrament. Tot i que quedaren deformades en l’incendi del 6 d’octubre de l’any 1934, varen ésser restaurades en el mateix taller.

També es forjaren en aquell taller els llums penjats al carrer de Santa Maria, els aplics col·locats a les pilastres de la dita església i uns canelobres que es troben a la Cripta de Sant Fèlix, dins mateix de l’església.

Però no volem parlar del Melcior; anem més enrere i veurem d’on provenien o on eren els Baltà dels segles XIV i XV.

La primera referència documental d’un Baltà al Penedès és de l’any 1325: un Bernat Baltà hi apareix com a testimoni en un document notarial.

Posteriorment, en un document datat a Perpinyà l’any 1345, el rei Pere el Cerimoniós ordena al veguer de Vilafranca que actuï contra uns criminals del Penedès, entre els quals hi ha Arnau Salelles de Terrassola, Ramon Baltà i Bernat Gironella de Sant Pere de Riudebitlles, ja que es barallaven contra els llinatges dels Torrents i els Mirons.

Els Baltà de Font-rubí

És l’any 1392 quan Berenguer Baltà forma part de la Universitat del terme de Font-rubí com a jurat. Aquell mateix any reconeixen haver rebut de Pere Febrer, senyor del castell, una quantitat pels afers de la mateixa Universitat.

És en aquest terme on els trobem bastant assentats. Al terme de Vilobí (Font-rubí) hi viu el fill de Berenguer, l’artesà Bernat Baltà, amb la seva muller Elisenda i la filla Maria.

L’any 1396, Bernat fa companyia i s’associa amb el també artesà Bartomeu Pujades, de Guardiola. Els capítols d’aquesta companyia donen a entendre que Pujades estarà a les ordres de Baltà: «…Bartomeu ha de servir a Bernat en tot allò que li mani…», però també que «…Bernat hagi de servir en l’obrador de Bartomeu…». Tot i així, «…Bartomeu tindrà la meitat de tot el que es guanyi en el taller… i Bernat la meitat de tot el que es faci a l’obrador de Bartomeu». La companyia començarà el dijous de Corpus i, de moment, durarà un any. Els capítols acaben amb el jurament, fet amb les mans posades sobre la Bíblia dels quatre evangelis.

Bernat anirà a viure a Vilafranca, però al terme de Font-rubí hi continuen vivint els Baltà, com Gerard i Pere Baltà, que figuren com a consellers de la Universitat de Font-rubí l’any 1418, o Jaume Baltà, que obté una heretat situada al terme de Sant Martí Sarroca, al lloc de Santa Maria de Bellver, tocant al de Font-rubí. Un fill de Jaume serà Bartomeu Baltà, que es casà amb Antoni Batlle, de Sant Martí Sarroca, l’any 1499. Pagava cens a la Seu de Barcelona per aquesta heretat.

Els Baltà a Vilafranca

L’any 1404 veiem que l’artesà Bernat Baltà viu a Vilafranca i compra terres situades en el terme de la vila. L’any 1407 és hereu del seu pare, Berenguer de Guardiola, de Font-rubí. La seva muller es diu Agnès. En aquest mateix any ven la casa, situada a Guardiola, amb totes les seves terres, honors i possessions que té en alou del senyor del castell, Pere Febrer, a Montserrat Pinyol.

L’artesà, ferrer de professió, participa en moltes de les obres que es duen a terme a Vilafranca durant la primera meitat del segle XV.

Cap a finals del segle XV, en la documentació hi trobem el paraire Gabriel Baltà, l’any 1471, que viu al carrer de la Palma, abans anomenat dels Pintors.

Fins a l’actualitat encara hi ha membres de la família Baltà que viuen en el terme de Font-rubí i a Vilafranca del Penedès, lloc d’origen d’aquest llinatge.

El Palau de Baltà

El Palau de Baltà, o Cal Fraret, és una construcció de principis del segle XIV, situada al costat de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Posteriorment, l’any 1512, fou reformat seguint l’estructura típica d’un palauet gòtic senyorial, amb pati central i escala noble, i tres pisos amb una galeria d’arcs apuntats.

El dia onze de gener de l’any 1859, el palau fou adquirit al comte de Solterra, hereu dels Babau, per l’apotecari Josep Baltà Ferrer. El seu avantpassat més llunyà fou el ferrer Simó Baltà, hereu dels artesans del terme de Font-rubí.

El Palau Babau quedava dins d’un recinte emmurallat que tancava el castell de Vilafranca, on vivien els castlans de la vila. En enrunar-se i vendre’s parts dels terrenys que ocupava el castell a particulars, es va obrir un carrer —l’actual carrer dels Escudellers— al costat del palau, que separa l’edifici i l’aïlla entre el que havia estat el castell i l’església de Santa Maria.

Hem començat a parlar del ferrer Melcior Baltà Tarrada. Fill d’un altre ferrer Melcior Baltà Capdevila. A la vegada fill del ferrer Melxior Baltà Parrot que morí als 71 anys en una casa de la plaça de la Constitució de Vilafranca del Penedès. Els avantpassats eren també els Baltà ferrers de Font-rubí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Tria de Palau

 

El topònim la Tria de Palau apareix documentat a Vilafranca del Penedès en la baixa edat mitjana. El mot tria (o trilla) fa referència a un tros de terra proper a un nucli habitatm normalment clos i amb un edifici aïllat, sovint plantat d’arbres fruiters. També significa l’acció de trillar o batre els cereals, amb un origen clarament agrari.

El nom Palau remet al Palau Reial de Vilafranca, documentat des del segle XIII i que avui coneixem com el Vinseum. Aquest edificis, aïllat dins la Tria, donava nom a l’espai que l’envoltava.

La primera referència documental és de l’any 1312m quan es delimita una terra situada a la “trilea Jacobi de Palacio”, un indret conreat amb cereal, especialment ordi. Aquest Jaume de Palau era hereu de Fructià de Palau, a qui el rei Jaume I, l’any 1236, havia cedit el Palau Reial amb la condició de mantenir-lo en bones condicions mentre el monarca no l’utilitzés.

El 1346, en un altre document que fa referència a una terra del sastre Pere Gabiol, s’esmenten cases properes pertanyents a Francesc Alsina, Berenguer Esplugues, Guillem Cardona i Guillem Pellicer.

Cap al 1400, sabem de l’existència de la casa del mercader Ferrer Esplugues, fill de Berenguer, que pagava cens al paraire Guillem Pellicer. Aquesta casa era situada prop del Palau Reial.

Diversos documents del segle XIV esmenten un camí que puja cap a la Tria, i sabem que el Palau Reial s’alçava sobre un petit turó on també hi ha l’església de Santa Maria de Vilafranca. Els carrers que envolten el Palau presenten, encara avui, desnivells marcats.

L’any 1390, el carnisser Bernat Senyechs tenia una terra d’ordi a prop de la Tria de Palau. Els límits d’aquesta parcel.la situen la Tria, que també actuava com a era, i un camí que conduïa a la capella de Sant Julià. Des del Palau, el carrer de Sant Bernat, encara existent, connecta directament amb el barri de Sant Julià.

Un document de 1404 aporta una descripció encara més precisa de la situació de la Tria de Palau. Jaume Solanes ven a Geraldona, vídua de Gaspar de Subirats (senyor del castell homònim), dos patis que antigament havien estat pallisses. El document assenyala que les pallisses, ja derruïdes, limitaven amb altres patis i edificis, i que es trobaven a la zona anomenada la Pobla antiga dels jueus, darrere del carrer Canyemàs, entre el Palau Reial i l’hort conegut com l’Hort de la Tria de Palau.

La Pobla dels Jueus era una àrea significativa de la primera expansió urbanística de Vilafranca, dominada pels castlans, situada al davant i al darrere del castell i del Palau reial. El carrer de Canyemàs, avui conegut com carrer Marquès d’Alfarràs, era un d’aquestes carrers que ascendien o descendien cap al turó del Palau.

El 1456. Una tal Maria, vídua de l’artesà Joan Rufet, tenia diversos horts situats a la Tria de Palau. Un dels límits d’aquestes terres era la Tria del monestir de Santes Creus, en referència al Palau reial, que durant els segles XIV i XV va passar a mans del monestir cistercenc.

També sabem que Bartomeu Salelles, d’una família d’adobers, tenia terres prop de la Tria de Palau o del camí que portava a Sant Julià. Els documents ens situen aquestes terres a tocar de l’adoberia Salelles, al final del carrer de Sant Bernat.

El vall de la muralla

Les terres de la Tria de Palau eren també pròximes al vall de la muralla de Vilafranca. El 1425, el mercader Pere Salelles tenia un hort contigu al vall, i es fa referència a un camí que porta cap a la Tria. Sabem que la muralla a la part baixa del Palau i de la seva era o tria. Documents posteriors corroboren aquesta ubicació: el 1475 es parla del vall que travessa el carrer de Sant Bernat; el 1487, d’una casa amb hort prop del vall, i encara el 1816, es documenta el trànsit de la muralla des del carrer de Sant Bernat fins a la casa del marquès d’Alfarràs.

Fontanilles

Finalment, cal mencionar el topònim Fontanilles, també documentat a la baixa edat mitjana i situat molt a prop de la Tria de Palau, probablement al final del carrer de Sant Bernat. Com el nom indica, Fontanilles fa referència a una petita font, i concorda amb la presència abundant d’aigua a l’entorn del Palau i del barri jueu, que afavoria l’existència d’horts i terres de conreu.

Diverses referències documentals ens ho confirmen:

- “...dicitur Fontanelles prop puteum dit de santo Juliano...” (1312)

- “ el camp de la bassa de Fontanelles” (1421)

- “terra prop del pou de les Fontanelles” (1422)

També des de Fontanilles/ Fontanelles partia el camí cap a la capella de Sant Julià. I el 1468, es documenta una rasa que descendia des de la Tria cap a Fontanilles un altre indici de l´ús agrícola i hidràulic intensiu de la zona.

 

 

Un Capbreu de Castellví de la Marca (1395): Els deutes i drets de la pagesia medieval

 

En aquest article us presentem una selecció del capbreu de 1395 corresponent a les terres de Castellví de la Marca i del terme de Sant Jaume dels Domenys, on es documenten els alous, censos, rèdits, drets i serveis que els pagesos devien al comte de Foix, senyor feudal del castell i dels seus termes veïns durant el segle XIV.

Aquest recull ens permet conèixer de primera mà com funcionava la relació senyorial en aquests territoris del Penedès medieval.

Què és un capbreu?

Un capbreu és un document que registra els drets senyorials sobre terres, masos i persones. Conté informació sobre els pagaments, obligacions i prestacions que els pagesos havien de satisfer al senyor feudal, sovint sota la fórmula de l’emfiteusi (una cessió perpètua de terres a canvi de censos).

Alguns termes clau:

• Alou: Terres hereditàries lliures de servitud directa.
• Cens: Pagament per treballar la terra (en espècie o en diners).
• Jova: Prestació personal o de treball obligatori.
• Tragi: Impost vinculat al conreu.
• Cens de focs/lòcid: Tribut per llar (no per persona).
• Afocat: Pagès que havia jurat fidelitat directa al senyor.
• 

El Senyor i els seus representants

El comte de Foix, senyor del territori, exercia el seu poder a través del procurador Sadurní de Clariana, senyor de Clariana, i del notari Francesc Morató (de Vilafranca del Penedès). El castlà responsable en aquell moment era Guillem Ramon de Barberà, tot i que el capbreu es redacta poc després de la mort del seu pare, Asbert de Barberà.

Els emfiteutes de Castellví i Sant Jaume dels Domenys

Molts pagesos reconeixen explícitament ser "homes propis, solius i afocats" del comte de Foix i del castlà, i a canvi de la possessió de les seves terres, pagaven diversos censos. Vegem alguns exemples destacats:

Cas exemplar: Pere Aguiló, del mas dels Arcs (Sant Jaume dels Domenys)

Declara tenir el mas dels Arcs, abans de Berenguer Roig, sota domini directe, i a canvi paga:

• 1/2 quartera de forment (Sant Pere i Sant Feliu, agost)
• 1 quartera + 3 punyerons d’ordi (mateixa festa)
• 1 gallina i mitja (Nadal)
• 4 diners (Sant Miquel). També ha de prestar una jova i un tragi al castlà.

Altres emfiteutes i censos destacats

A continuació, un resum de pagesos i masos dels quals tenim constància documental, amb censos específics:

Castellví de la Marca

1. Maria (mas de Banyes) – Paga forment, ordi, gallina, diners, jova, tragi i un cens per les oliveres.
2. Guillem Rosell (mas Estalella) – Mas en domini del castlà.
3. Bartomeu Carbó – Diversos masos; paga 8,5 gallines per Nadal.
4. Miret Calabuig (mas de Ratera) – Censos a diversos destinataris, excepte per les terres del corral de Bellanira.
5. Berenguer Palau (mas Geto) – Paga cens pel domini, vinyes, horts i terres campes.

Sant Jaume dels Domenys

1. Pere se Cases Vallès (Arcs) – Ordi, forment, gallina, diners, jova, tragi.
2. Pere Conillera (Arcs) – Afegeix cens per la palla i 18 diners al castlà.
3. Pere Pons (Arcs) – Idèntic als anteriors + 6 diners per l’ús d’aigua de reg.
4. Bartomeu Francesc (Arcs Subirans) – Afegeix 2,5 gallines per Nadal.
5. Nicolau Gerald (Gatell) – Censos per les garrigues.
6. Pere Oller de Solicrup – Paga un cens de focs.
7. Julià Sardà (mas del Gatell) – Fill de Jaume Sardà, amb els censos habituals.
8. Berenguer Marti (mas Vives) – També paga a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
9. Bartomeu Figueres (mas Gomila) – Terres a Sant Jaume, paga com els anteriors.

Altres censos i masos del territori

Molts altres pagesos pagaven censos a diversos destinataris (castlà, capella, ordres religioses...). Alguns exemples:

• Guillem Soval (mas Torrents) – Paga per tres masos, fins a 16 sous i 12 sous al castlà.
• Guillem Cases Vallès (mas de la Torra) – Afegeix pagaments monetaris (fins a 12 sous i mig).
• Berenguer Alegret, Pere Cases, Jaume Rosell, entre d’altres.

També hi ha constància de censos per vinyes, horts, oliveres, bestiar, aigua de reg, i dècimes de la verema als següents masos:

• Mas de la Torrella
• Mas Janer
• Mas Ferran
• Mas Marta
• Mas Curri
• Mas Guardiola
• Mas Garriga

La Conillera i Manlleu: altres quadres feudals

La Conillera

Diversos pagesos (Rosell, Martí, Martorell, Ferran...) apareixen registrats com homes propis que paguen censos múltiples, sovint a:

• El castlà
• El comte de Foix
• La capella de Sant Marc (Barcelona)
• El monestir de Poblet
• El monestir de Santes Creus

Manlleu

Hi consten emfiteutes com:

• Bartomeu Guim (mas Tristany)
• Guillem Joan (mas d’Aguiló i mas Tarascó)
• Pere Mercer (mas Martí Serra)
• Guillema (esposa d’Antoni Arbó) – Jura fidelitat davant del llibre dels Evangèlics.

La signatura del capbreu

El document fou signat pels nobles Joan de Montbui i Aimeric d’Espitlles, tutors dels fills del castlà difunt Asbert de Barberà. S’hi confirma la presència del castlà Guillem Ramon de Barberà, que actuava en el moment del registre.

 Per saber-ne més

Si voleu aprofundir en la figura del comte de Foix, podeu visitar aquesta altra entrada del blog: https://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2012/08/el-terme-de-foix-el-castell-i-lermita.html

Aquest capbreu de 1395 és una font històrica de gran valor. Tot i que no aporta una descripció extensa de les terres, ens permet conèixer amb precisió quins censos pagaven els pagesos, a qui els pagaven i com s’articulava el poder feudal en terres del Penedès. Una autèntica fotografia documental de la vida rural i les relacions de poder a la baixa edat mitjana.