El Capbreu de Marc Puigmoltó (1434)

 

Sarcòfag de Marc de Puigmoltó a l'església 
de Sant Francesc de Vilafranca

El noble Francesc de Puigmoltó va néixer a Vilafranca del Penedès, probablement cap a l'any 1310. Es casà amb Saurina Sarrià, natural de Barcelona. D'aquest matrimoni nasqué, entre altres fills, Marc de Puigmoltó Sarrià, que es casà amb Constança, filla de Guillem Huguet, tresorer reial i col·lector de les rendes reials al Penedès. Constança havia estat casada en primeres núpcies amb Ramon Coll, senyor del castell de Secabecs (Foix).

Després de la mort de Guillem Huguet, el càrrec de tresorer reial passà a mans del seu gendre Marc de Puigmoltó Sarrià. A més, aquest fou l'hereu del seu avi matern, Arnau Sarrià. El matrimoni tingué un fill, també anomenat Marc de Puigmoltó Huguet, que es casà amb Clara Marc, filla del cavaller i poeta d'origen valencià Jaume Marc.

De Marc de Puigmoltó Sarrià es conserva un capbreu, és a dir, un document notarial, generalment en forma de llibre o manual, en què els vassalls o emfiteutes reconeixien els drets, les propietats i les rendes que devien satisfer al seu senyor directe. Aquest tipus de registre tenia com a finalitat evitar la prescripció dels drets senyorials i garantir-ne la conservació jurídica.

Segons consta en aquest document, el guardià del monestir dels franciscans de Vilafranca del Penedès, Joan Papiol; els preveres procuradors dels aniversaris de l'església de Santa Maria de Vilafranca; els mercaders Francesc Guilera i Jaume Babau; l'especier Francesc Pellicer; el manescal Joan Vidal, recaptador del bací dels pobres vergonyants de la mateixa església; els hereus universals del noble Marc de Puigmoltó, i l'abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca, d'acord amb el testament atorgat per Marc de Puigmoltó el 9 de desembre de 1418 —qui morí el dimecres 25 d'agost de 1423—, manifesten el següent:

«Atesa la senyoria que posseïa Marc de Puigmoltó, es presenten les escriptures corresponents. Totes són antigues i, sovint, les coses antigues, amb el pas del temps, tendeixen a caure en l'oblit si no són preservades mitjançant el testimoni de les escriptures. Per aquest motiu, els dits hereus volen que, per mitjà del prevere Jaume Montserrat, es redacti i es presenti el capbreu de totes les rendes, censos i censals morts corresponents a les persones subjectes a la seva heretat.»

Aquest capbreu fou elaborat després de la mort de Constança Huguet, esposa de Marc de Puigmoltó, que morí el 6 d'abril de 1433. Fins aleshores, Constança havia gaudit de l'usdefruit de l'heretat del seu marit.

Llistat de les rendes

Cal recordar que el censal mort era una figura jurídica i financera pròpia de la baixa edat mitjana i de l'època moderna, consistent en el lliurament d'un capital per part del comprador a canvi del dret de percebre una pensió o renda anual perpètua.

El sabater Bernat Duran i la seva esposa pagaven una pensió anual de 9 sous, satisfeta per Pasqua, corresponent a un censal mort constituït arran de la venda d'una pallissa valorada en 9 lliures, integrada en l'heretat de Marc de Puigmoltó. L'immoble estava situat a les eres del carrer del Sant Esperit de Vilafranca, segons consta en l'escriptura autoritzada pel notari Pere Alemany el 5 de gener de 1434.

Aquest espai correspon a l'actual plaça de Milà i Fontanals de Vilafranca. En època medieval hi havia les eres on es batia el blat destinat a l'Hospital del Sant Esperit, situat al carrer de la Font.

Marc de Puigmoltó posseïa altres propietats en aquest indret i als seus voltants. L'any 1400 consta documentat un hort situat al costat d'una bassa i d'un camí que conduïa de les eres fins al monestir de Santa Clara. Cal assenyalar que el carrer de la Font és paral·lel al carrer de Puigmoltó, topònim que conserva la memòria d'aquesta família nobiliària d'origen medieval.

La Universitat de Vilafranca (Ajuntament) satisfeia, des de 1391, una pensió anual de 12 lliures i 10 sous derivada d'un censal mort. Marc de Puigmoltó n'adquirí els drets mitjançant la revenda efectuada pel noble Guillem Savall, senyor d'un domini feudal situat al terme de Subirats. L'operació, formalitzada el 16 d'agost de 1391, ascendí a 175 lliures.

Marc també adquirí de Guillem Savall un altre censal mort, la pensió del qual era satisfeta pel notari vilafranquí Berenguer Alegret des de 1371. Aquest censal havia estat venut anteriorment a Savall pel mercader Pere Cortei.

Així mateix, Marc percebia un cens anual de 5 sous del sabater Bartomeu Traval per unes cases sobre les quals exercia la senyoria, situades al carrer de Puigmoltó de Vilafranca. Aquestes cases havien pertangut al bracer Miquel Coll i foren adquirides per Marc el 3 d'octubre de 1395. Els drets senyorials corresponents també els havia comprat a Antoni Cabot, vinculat al castell de Pacs del Penedès, pel preu de 4 lliures i 8 sous.

El ferrer Guillem Sala, resident al carrer dels Ferrers de Vilafranca, pagava una pensió anual de 25 sous, satisfeta per Sant Tomàs, corresponent a un censal mort valorat en 17 lliures. La venda del censal tingué lloc l'any 1411, i els Sala hipotecaren la seva casa com a garantia de l'operació.

L'any 1414, els hereus del mercader Francesc Babau —Bartomeu, Jaume i Joan Babau— abonaven a Marc de Puigmoltó una pensió anual de 10 lliures, derivada d'un censal mort de 140 lliures. Aquest censal havia estat constituït inicialment a favor del noble Marc de Miravalls, de l'Arboç, des de 1403, però fou traspassat a Marc de Puigmoltó el 1414. Com a garantia del censal, Francesc Babau havia hipotecat un alberg situat a la Plaça Major de Vilafranca.

També consta un cens consistent en una quartera d'ordi, antiga unitat de capacitat per a cereals que, segons la comarca, equivalia aproximadament a 70 litres. Aquest cens era satisfet pel flequer Pere Llorens per una terra situada a la quadra de Benages, dins el terme de Vilafranca, adquirida l'any 1431. Anteriorment, aquesta terra havia pertangut al peixater Pere Llorens.

Finalment, Joan de Santaeulària, Pere Riba, Francesc Torner i Pere Granell, mercaders i administradors de Santa Anastàsia, pagaven una pensió anual de 20 sous corresponent a un censal mort constituït per un capital de 20 lliures.

La quadra de Benages

La quadra era una demarcació territorial amb jurisdicció pròpia, generalment integrada dins d’un terme castral de més extensió. En aquest sentit, la mateixa Vilafranca apareix esmentada en alguns documents anteriors al segle XV com a quadra, atès que formava part del terme castral d’Olèrdola. Amb el pas del temps, moltes d’aquestes demarcacions passaren a mans de nobles, cavallers o membres de les elits locals, que sovint els donaren el seu cognom o nom. Així mateix, algunes esglésies o capelles situades als límits de la Vilafranca medieval també són documentades amb la denominació de quadra.

La quadra de Benages és documentada des de l’any 1225. En un document d’aquell any s’hi indica que Pere Mulet i la seva esposa, Barcelona, per la salvació de les seves ànimes, donaren a l’abat Pere i a la comunitat del monestir de Santes Creus les vinyes i els honors que posseïen al Penedès, dins el terme d’Olèrdola, és a dir, la quadra de Benages, que havien adquirit a Berenguer de Benages. La donació tenia com a finalitat la fundació i el manteniment d’un altar dedicat a sant Joan a l’església del monestir, degudament ornamentat i proveït de tots els vasos sagrats i ornaments necessaris per a la celebració dels oficis divins. A més, s’establia que els rèdits de les propietats donades havien de sufragar el sosteniment d’un monjo prevere i de dos ajudants encarregats del servei litúrgic de l’altar.

La quadra de Benages es pot situar a l’indret també conegut amb el nom de Sant Hilari, prop de la font de la Pelegrina, del camí de les Cabanyes i de la riera de la Pelegrina, al sector septentrional del terme de Vilafranca.

Marc de Puigmoltó hi percebia diversos censos sobre terres situades dins aquesta demarcació. Entre els contribuents hi figura Llorenç Querol, encarregat de tocar la trompa en la lectura dels bans, que satisfeia un cens de mitja quartera d’ordi per una terra que el seu sogre, Domènec Mandor, havia adquirit. Igualment, el sabater Francesc Salvany pagava una mitja quartera d’ordi per una terra que Marc de Puigmoltó li havia establert. També Gabriel Rosa, sabater originari de Sitges però resident a Vilafranca l’any 1433, abonava una quartera d’ordi per una terra que havia pertangut al seu sogre, Bernat Roig, dit de la Claveguera, veí del carrer Graupere de Vilafranca, i que havia estat establerta igualment per Marc de Puigmoltó.

Marc de Puigmoltó cobrava també un cens al sabater Joan Closes per una vinya situada a la mateixa quadra de Benages, heretada del seu sogre Bernat Aimeric, consistent en dues quarteres i mitja d’ordi, pagadores per la festivitat de Sant Pere i Sant Feliu. Així mateix, el sastre Joan Revardes satisfeia una quartera d’ordi per una terra situada en aquesta mateixa quadra, mentre que el bracer Marc Mandor abonava una quartera i sis punyerons d’ordi per una altra peça de terra.

Altres rendes es percebien en diversos indrets, tots dins del terme de Vilafranca del Penedès.

El fuster Joan Alegret pagava també un cens de senyoria de 2 sous i 4 diners a Marc de Puigmoltó per unes cases que havien estat del seu gendre, el teixidor Pere Rigual, situades al carrer de Sant Pere de Vilafranca, via per on antigament transcorria la Via Augusta.

Pel que fa a una pallissa i un hort que el sabater Pere Joan havia comprat als hereus de Marc de Puigmoltó, aquests béns estaven situats en el mateix carrer, corresponent a l’actual carrer de la Font de Vilafranca del Penedès.

Bernat Ferrer pagava rendes per una pallissa i un hort situats a les Eres del Sant Esperit, béns que li havien estat venuts pel sabater Pere Joan i la seva muller.

El notari Guillem Batlle pagava una renda a l’Almoina de Marc de Puigmoltó per una pallissa situada en aquest mateix indret.

El sabater Bernat Duran pagava una renda de 2 sous i 6 diners per una pallissa situada a les Eres.

Bartomeu Riba pagava rendes per una terra situada sota la capella de Sant Julià.

El prevere Bartomeu Julià pagava rendes per una terra que havia comprat, situada al Girador, en el camí que conduïa a la capella de Santa Digna.

Joan Vidal, manescal, i la seva muller Joana feien cens de 18 sous en concepte de censal mort, per una venda feta als hereus de Marc de Puigmoltó, amb un preu de 18 lliures. Aquest cens estava assignat sobre una terra de dues quarterades i mitja situada a la quadra de Santa Digna, que havien comprat als marmessors de Constança, vídua de Marc de Puigmoltó.

El pagès Francesc Puigmoltó pagava cens per una terra situada a la Pelegrina, prop del «fossar dels moros».

Marc de Puigmoltó percebia també una renda d’Antoni Brugal, del mas Brugal, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos, consistent en una quantitat d’ordi.

Bartomeu Babau, mercader, feia cens d’una quartera d’ordi amb dret de senyoria, derivat d’una venda per la qual havia assignat aquest cens sobre una terra que havia comprat a Bernat Sartor, situada a l’abeurador de Puigciuró.

El feu de Sant Pere de Riudebitlles

Un feu medieval era un pacte establert entre un senyor feudal i un vassall. A canvi d’un jurament de fidelitat i de la prestació de serveis, principalment militars i econòmics, el senyor concedia al vassall l’usdefruit d’unes terres, un castell i diversos drets jurisdiccionals o econòmics. Aquest territori funcionava com una unitat de producció autosuficient i es dividia en diferents parts destinades a l’explotació agrícola i a l’administració dels recursos.

Pel que fa al feu o quadra de Sant Pere, l’heretat de Marc de Puigmoltó hi percebia anualment diversos drets i rendes, entre els quals es documenten el pa, el vi, els llegums, el safrà i altres prestacions. Marc de Puigmoltó posseïa aquests drets arran de la venda o donació que el castlà de Mediona, el noble Pere Barberà, havia concedit als seus avantpassats.

Anteriorment, les rendes d’aquest feu havien estat en mans dels nobles Blancafort, que el van lliurar com a dot a la seva filla, esposa del noble Pons de Servià. Posteriorment, l’hereu d’Arnau de Servià va transmetre la possessió a Marc de Puigmoltó. Finalment, els hereus de Marc de Puigmoltó van vendre aquest feu el 5 de juliol de 1434 a Isabel, vídua de Pere Barberà, per un preu de 45 lliures.

Deutes a l’heretat de Marc de Puigmoltó

El mateix capbreu de l’any 1434 recull també diverses anotacions relatives als deutes contrets amb l’heretat de Puigmoltó pels seus hereus.

En primer lloc, hi consta el deute de l’ofici dels sabaters de Vilafranca, que ascendia a 73 lliures, contretes amb motiu del blat que havien comprat al mercader Francesc Babau. Per tal de satisfer-ne el pagament, aquesta quantitat havia estat convertida en censal mort a favor de Marc de Puigmoltó. Els hereus acordaren la forma de restitució del deute: el pagament inicial de 18 lliures i 5 sous per la festa de Pasqua, i la resta en lliuraments anuals de 12 lliures per Nadal fins a completar la quantitat establerta.

Igualment, la confraria de l’ofici dels sastres devia a la dita heretat, per raó del mateix blat lliurat a Marc de Puigmoltó, la quantitat de 104 lliures i 18 sous.

També consten altres deutes d’oficis de la vila: la confraria dels cavadors devia 41 lliures, 10 sous i 2 diners; la dels fusters i picapedrers, 49 lliures, 18 sous i 5 diners; i la dels teixidors, 144 lliures, 1 sou i 6 diners, totes elles relacionades amb l’adquisició del blat esmentat.

El capbreu registra també la constitució d’un censal mort fet per Elionor, muller de Francesc de Puigmoltó, i Isabel, filla seva i muller de Guillem d’Espitlles, donzell, aleshores residents a Vilafranca. Aquest censal, valorat en 38 sous anuals i establert sobre un capital de 38 lliures, fou venut als hereus de Marc de Puigmoltó en concepte de la meitat del preu de l’alberg que les dues dones havien adquirit de Francesc Sibilia, com a administrador dels béns de la Pia Almoina, institució hereva de Constança, muller de Guillem Huguet, difunt. L’immoble, un alberg situat al carrer de Puigmoltó, formava part del patrimoni objecte d’aquestes operacions.

Posteriorment, es va procedir a un encant públic —és a dir, una subhasta— dels béns pertanyents a l’heretat de Marc de Puigmoltó. Entre els compradors hi trobem diverses persones vinculades a la vila, com el notari Guillem Batlle, que adquirí una pallissa de l’heretat, així com diversos objectes domèstics: tres gresols, recipients de ceràmica amb orelletes i nanses, i una gran cullera destinada a la cocció del pa.

També el mercader Joan Prats adquirí alguns bancals pertanyents a la mateixa heretat. Aquests exemples formen part d’una venda pública més àmplia dels béns de Marc de Puigmoltó, un episodi que permet observar la dispersió progressiva d’un patrimoni baixmedieval i que mereixeria, per la seva riquesa documental, un estudi propi.

 

Els nobles Aiguaviva

 

El poble o quadra d’Aiguaviva és un petit nucli del municipi del Montmell, un agregat situat al peu de l’estrep oriental de la serra de la Torre Milà i al sud del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera de Marmellar. El punt més destacat és la Casa Gran, que en altres temps fou la residència dels senyors d’Aiguaviva.

Al Penedès, el llinatge dels Aiguaviva va ser molt actiu durant l’edat mitjana i fins al segle XVII. En el meu altre blog, “Històries de Vilafranca i el Penedès”, ja vaig comentar algunes dades a partir del segle XVI:

https://historiesdevila.blogspot.com/2018/12/els-senyors-daiguaviva-segles-xvixvii.html

Anem ara a comentar alguns antecedents documentats dels segles XIV i XV, tot situant-los en el moment en què comencen a aparèixer en la documentació escrita.

Guillem d’Aiguaviva (segle XIV)

El 31 de desembre de 1289, Guillem d’Aiguaviva prestà sagrament i homenatge a Bernat Pelegrí, bisbe de Barcelona, per la casa d’Aiguaviva, que tenia en feu de l’Església de Barcelona, així com per tots els honors i possessions que posseïa per la mateixa església als termes de Vila-rodona i del Montmell. Prèviament, l’11 de novembre del mateix any, el bisbe havia atorgat procura a Bernat Bisbal perquè presentés un mandat episcopal a Guillem, mitjançant el qual se li ordenava que, en el termini de deu dies, lliurés la potestat de la quadra d’Aiguaviva, que el bisbe de Barcelona posseïa en feu i en alou dins el terme del Montmell.

L’any 1337 trobem documentat el noble Guillem d’Aiguaviva venent diverses quantitats de blat a Tomàs i Pere Girona, habitants de Selma —actualment un despoblat situat al municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp)—, un indret històricament relacionat amb l’orde del Temple i, posteriorment, amb l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Aquest fet podria fer pensar que Guillem d’Aiguaviva era originari del nucli antic d’Aiguaviva, al Gironès, on també hi hagué presència templera, concretament a la casa anomenada el Temple de Santa Magdalena, així com un llinatge nobiliari amb el cognom Aiguaviva.

A mitjan segle XIV, Selma visqué el seu període de màxima esplendor, amb una població aproximada de 250 habitants, i esdevingué el principal centre econòmic de les masies de la zona. Tanmateix, la inestabilitat política i la dissolució de l’orde del Temple contribuïren a la seva decadència. Després de la dissolució de l’orde templera l’any 1308, els seus béns passaren a mans dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem l’any 1317.

L’any 1339, Guillem d’Aiguaviva consta documentat com a castlà —responsable de la defensa i del govern— del castell del Montmell i de la quadra d’Aiguaviva. En qualitat de castlà, prestà sagrament i homenatge al bisbe de Barcelona, confirmant així la dependència feudal del castell respecte de la seu episcopal.

Escut dels Aiguaviva del Gironés

Durant la Guerra dels Dos Peres, que enfrontà la Corona d'Aragó i Corona de Castella, el Camp de Tarragona i zones properes, com Selma, patiren greument les conseqüències de la invasió castellana, especialment al voltant de l’any 1363. Guillem d’Aiguaviva tingué participació en aquests episodis violents, que culminaren amb l’assassinat de Nicolau Bell-lloc aquell mateix any.

Una filla il·legítima de Guillem, Alamanda, rebé l’any 1370 la donació d’un mas situat a Pontons, que havia pertangut a Geraldona, resident a Selma.

La muller de Guillem fou Eleonor. L’any 1405, Guillem ja era difunt, igual que el seu hereu, Berenguer d’Aiguaviva. Aquell mateix any, les dues vídues, Eleonor i Clara, actuaren com a fiadores en la venda d’un censal mort efectuada per Guillem Gaclerà, de Bellvei, a Beatriu, muller del noble i castlà Bartomeu de Vilafranca. L’escriptura de venda fou signada a l’església de Sant Miquel de Marmellar, situada dins el terme de Selma.

Els Aiguaviva del segle XV

Un dels hereus documentats al segle XV fou Gispert d’Aiguaviva, que l’any 1419 era senyor de la Casa d’Aiguaviva, situada dins el terme del castell del Montmell. Aquell mateix any vengué a Bartomeu Bellvei, fill d’Aimeric de Bellvei i de Llorença —representat pels seus tutors Guillem de Masdovelles, Guillem Ramon de Montoliu i Bernat Salvà, de la Bisbal del Penedès— un censal mort per un valor de cinquanta lliures.

L’any 1434, el rector de l’església de Marmellar, situada dins el recinte del castell de Marmellar, al terme del Montmell, era Bartomeu Terrat. Aquest devia sis lliures al noble Berenguer Gispert d’Aiguaviva en concepte del servei del benefici eclesiàstic de Santa Eulàlia d’Aiguaviva. Igualment, devia sis lliures al prevere Bernat Batlle, de Vilafranca del Penedès, pel mateix benefici i corresponents a dos anys de servei.

Cal recordar que un benefici eclesiàstic era una institució jurídica pròpia del dret canònic que atorgava a un clergue el dret perpetu d’exercir un càrrec espiritual i de percebre les rendes vinculades als béns immobles i drets associats a aquest càrrec.

L’any 1469, el noble Guillem Raimon d’Aiguaviva exercí el càrrec de veguer de Tarragona. Aquell mateix any nomenà procurador Andreu Mestre, de Vilafranca, perquè cobrés les rendes que posseïa al Penedès.

L’any 1495, el senyor de la quadra d’Aiguaviva era Marquet d’Aiguaviva, casat amb Aldonça. En quedar vídua, Aldonça nomenà procurador el causídic vilafranquí Pere Valentí perquè actués en la negociació d’una treva en el conflicte que mantenia amb els germans Martí, la família Vila-rodona i altres persones.

 

Aiguaviva 

Galcerà d’Aiguaviva

Un fill de Marquet i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva i Anna Masdovelles, filla del noble Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades i senyor de l’Arboç del Penedès. Això portarà a enllaçar el patrimoni dels Aiguaviva amb el de Masdovelles. Un altre fill fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva. L’hereu Galcerà reben tot el patrimoni del seu pare Marquet, que a la vegada era hereu del seu pare Guillem Raimon d’Aiguaviva. Es va encarregar el 1497 de les pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó com a tutors dels fills de Marc d’Avinyó i Aldonça, muller del dit Lluís de Tamarit, que els hi va vendre Guillem Raimon amb l’obligació del castell de begues (Eramprunyà) i les seves rendes.

Un fill d’Anna i Galcerà fou Onofre Joan d’Aiguaviva. El 1500 el seu escuder fou Antoni de la Suya. Son testimonis del testament de Càndia, muller de Joan de Masdovelles.

El testament d’Anna Masdovelles, diu que és muller de Galcerà, senyor de la Casa d’Aiguaviva, filla de Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades situada en el terme de Castellví de la Marca i Càndia.

Anomena hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament es va signar en la parròquia de l’església de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els marmessors eren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer de Vilafranca i el rector de l’esgñésia de Castellví de la Marca. Vol ser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca on estan els óssos de la seva mare Càndia. Disposa que es posi una llantia amb una bacina i cadenes sota de l’altar de la capella de Santa Cecilia construïda dins la casa de Pujades.

Ja en principis del segle XVI, el 1508 en un acte fet a la Casa d’Aiguaviva, Joana, filla de Francesc de Valtà i Àngela de Barcelona, son hereus del noble i metge Joan Ramon Ferrer de Barcelona i la seva muller Àngela Valtà, germana de Joana. En el document renuncia Àngela a favor de la seva germana Joana Valtà que era muller del noble Galcerà d’Aiguaviva en quant a participar dels béns dels seus pares.

Posteriorment el Galcerà, senyor de la quadra d’Aiguaviva i els hereus dels Masdovelles tenen diferents conflictes per qüestions de poder i d’ampliació de patrimonis, sobretot en la recuperació de pensions de censal morts que uns i altres rebien de diferents persones de Vilafranca, va fer un plet contra la Universitat de Miravet per la mateixa raó de cobrament de censals.

Lloses sepulcrals dels Aiguaviva

Galcerà d’Aiguaviva

Un dels fills de Marquet d’Aiguaviva i Aldonça fou l’hereu Galcerà d’Aiguaviva, que es casà amb Anna Masdovelles, filla del noble Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades i de l’Arboç del Penedès. Aquesta unió comportà l’enllaç del patrimoni dels Aiguaviva amb el dels Masdovelles. Un altre fill del matrimoni fou el noble Dionís Joan d’Aiguaviva.

Galcerà d’Aiguaviva heretà tot el patrimoni del seu pare, Marquet, que al seu torn havia estat hereu de Guillem Raimon d’Aiguaviva. L’any 1497 es feu càrrec de les pensions que els nobles Lluís de Tamarit i Lluc d’Avinyó, com a tutors dels fills de Marc d’Avinyó i d’Aldonça —muller de l’esmentat Lluís de Tamarit—, havien adquirit de Guillem Raimon, amb obligació sobre el castell de Begues (Eramprunyà) i les seves rendes.

Un dels fills de Galcerà i Anna fou Onofre Joan d’Aiguaviva. L’any 1500, Antoni de la Suya apareix documentat com a escuder seu i com a testimoni del testament de Càndia, muller de Joan de Masdovelles.

El testament d’Anna Masdovelles indica que era muller de Galcerà d’Aiguaviva, senyor de la casa d’Aiguaviva, i filla de Joan de Masdovelles, senyor de la casa de les Pujades, situada al terme de Castellví de la Marca, i de Càndia. Anna nomenà hereu universal el seu germà Joan de Masdovelles. El testament fou signat a la parròquia de Sant Sadurní de Castellví de la Marca. Els marmessors designats foren el seu pare, el seu germà, el noble Joan Pellicer, de Vilafranca, i el rector de l’església de Castellví de la Marca.

Anna disposà ésser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca, on reposaven les restes de la seva mare, Càndia. Igualment, ordenà la col·locació d’una llàntia amb una bacina i cadenes sota l’altar de la capella de Santa Cecília, construïda dins la casa de les Pujades.

Ja a inicis del segle XVI, concretament l’any 1508, en un acte celebrat a la casa d’Aiguaviva, Joana, filla de Francesc de Valtà i Àngela, de Barcelona, apareix com a hereva del noble i metge Joan Ramon Ferrer, de Barcelona, i de la seva muller Àngela Valtà, germana de Joana. En aquest document, Àngela renuncià a favor de la seva germana Joana Valtà —muller del noble Galcerà d’Aiguaviva— als drets que li corresponien sobre els béns paterns.

Posteriorment, Galcerà d’Aiguaviva, senyor de la quadra d’Aiguaviva, i els hereus dels Masdovelles mantingueren diversos conflictes relacionats amb qüestions de poder i amb l’ampliació patrimonial. Aquestes disputes se centraren especialment en la recuperació de pensions de censals morts que ambdues parts percebien de diversos habitants de Vilafranca. Així mateix, Galcerà inicià un plet contra la Universitat de Miravet per la mateixa qüestió relativa al cobrament de censals.

El carrer d’Aiguaviva de Vilafranca

El carrer d’Aiguaviva de Vilafranca s’estenia des de l’actual carrer de Sant Pau fins al carrer de Ferran. Transcorria paral·lel al passeig de la muralla, concretament pel tram comprès entre la muralla dels Vallets i la part posterior de l’actual Biblioteca Torres i Bages. Un document de l’any 1400 esmenta un hort situat al carrer de Canyemàs —l’actual carrer de Ferran— que limitava amb el passeig de la muralla i amb el carrer d’Aiguaviva.

No es tractava d’un carrer gaire llarg i comptava amb pocs edificis. L’any 1485 apareix documentat com un carreró amb sortida al vall del castell, espai corresponent a l’actual plaça de l’Oli. A partir de finals del segle XV, aquest topònim deixa d’aparèixer en la documentació conservada.

En algunes de les seves cases hi residiren diverses famílies destacades: els nobles Senyechs, el notari Pere Codines, els nobles Pere Febrer —anteriorment jueus— i també la família noble dels Aiguaviva. Les referències documentals d’aquest carrer abracen el període comprès entre els anys 1353 i 1424.

L’any 1353, el sastre Arnau Clotes, aleshores resident a Barcelona, vengué al sabater Pere Baró unes cases situades al carrer d’Aiguaviva.

En una d’aquestes cases hi residí, l’any 1407, el pagès Guillem Miquel, originari d’Avinyonet. L’habitatge havia estat llogat el 1399 pel terratinent Berenguer Gual, senyor del mas de la Riba, als Monjos. Es conserva l’inventari d’aquest gran edifici, en el qual s’esmenten, entre altres elements, un cup, nombroses eines agrícoles, una cuina, un terrat, una cambra contigua al terrat i una altra cambra amb obertura al carrer. Berenguer Gual posseïa també una casa contigua, coneguda com la casa mitjana. Ambdues propietats disposaven de terres annexes que pertanyien igualment a Gual.

A la segona casa s’hi conservaren nombrosos documents relacionats amb el patrimoni de Berenguer Gual, entre els quals hi havia testaments i documentació vinculada als beneficis de l’església de la Bleda. És possible que la primera casa hagués estat anteriorment residència dels senyors d’Aiguaviva.

Les lloses sepulcrals del senyor i la senyora d’Aiguaviva i de Tamarit es conserven actualment exposades al claustre de Sant Francesc. Procedeixen de l’antiga església de Sant Francesc, on havien estat enterrats. Francesc d’Aiguaviva i de Tamarit, senyor de Salomó i governador dels estats del duc d’Òdena, fou candidat l’any 1630 al càrrec de veguer de Vilafranca, però la seva candidatura va ser rebutjada pels vilafranquins.

Aquest carrer constitueix un exemple més del Penedès medieval, dels seus habitants i de les relacions que mantenien amb diversos indrets i llinatges d’origen medieval.

Sant Valentí de les Cabanyes

  

Es diu que l’origen de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem es troba en un moment en què el famós califa Haroun-el-Rachid, sabedor del prestigi i la força de Carlemany i volent obtenir la seva amistat, li trameté les claus del Sant Sepulcre i concedí als francs la facultat d’establir a Jerusalem una casa hospital per als seus pelegrins, establiment que fou dotat i protegit per aquell gran monarca.

La pietat, associada amb l’amor a la glòria, en gent que tenia tan arrelat el sentiment religiós com l’esperit bèl·lic, féu néixer les ordres militars de la Terra Santa i les grans expedicions guerreres de les croades, amb les quals Occident obtingué la possessió d’aquell cobejat territori i la salvació de la civilització cristiana.

Alguns anys abans que Pere l’Ermità prediqués la primera croada, iniciada el 1095 al concili de Clermont, certs mercaders italians d’Amalfi que negociaven amb Egipte i Síria, desitjosos de tenir un refugi on fer oració segons el ritual llatí dins Jerusalem, havien edificat, amb llicència del califa, una església i un convent benedictí, que era també un hospici per acollir els pelegrins. En aquella casa tingué origen, en el darrer terç del segle XI, la institució de l’Hospital de Sant Joan.

Molt aviat començaren les donacions de béns a aquell benèfic establiment, principalment a la Provença i al Llenguadoc.

Poc després del que succeí al Llenguadoc, començaren a Catalunya i Aragó, Castella i Portugal les donacions de béns a favor de la nova institució religiosa i benèfica.

A Catalunya i Aragó, l’any 1109, Ramon i Pons Bernat feren ja una donació a l’Hospital de Jerusalem de quatre masies a Seró, Anglesola, Llorenç i Biosca (Lleida), i l’any següent Pere Arbert donà també els seus delmes i drets de Benaias als hospitalers a canvi d’un cavall.

Els hospitalers al Penedès i Sant Valentí

Tenim dades anteriors al segle XIII al Penedès. Folc, fill del difunt Geribert, juntament amb els seus germans Mir i Seniol, fan donació, l’any 1035, al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, de terres situades en diferents indrets del Penedès, entre les quals n’hi ha una situada al prat de Sant Valentí. Entre els seus límits s’esmenten les aigües de Vallmoll (als peus de les muntanyes de Sant Pau, Sant Jaume i Sant Jordi de Vilafranca) i la riera que va a Pacs. Es tracta, per tant, d’un prat proper a abundants recursos hídrics.

Entre el terme de Pacs i Sant Valentí existia un lloc anomenat les Cavalleries ja l’any 1060, que podria ser l’origen del topònim Cabanyes. La Via Augusta passava just per davant de l’església de Sant Valentí. Aquell mateix any, la família Pons ven a Guisla, filla de Gombau de Besora, terres, vinyes, aigües, cases i corrals, tot situat al lloc anomenat la Pera, de la quadra de Sant Valentí. Els seus límits són, a l’est, el terme de la Granada; al sud, el Castellmós (al peu de la muntanya de Sant Jaume de Vilafranca); a l’oest, el terme de Pacs i el castell de Sant Martí Sarroca. El comprador d’aquestes terres havia de pagar renda a l’església de Sant Valentí de les Cabanyes. Per tant, podem situar-ne l’origen al segle XI, en el context de la repoblació del Penedès.

Guisla, senyora del castell de Sant Martí Sarroca, l’any 1069, fa donació d’aquestes terres al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, per l’ànima seva i la del seu marit, Mir Geribert.

Al febrer de 1136, un nebot de Berenguer Bonfill, Bernat Andreu, atorga venda als Hospitalers de tots els seus drets i terres dels termes d’Olèrdola i Sant Martí Sarroca. Ramon Guillem d’Òdena i la seva muller Sança donaren a l’orde de l’Hospital terres, cases i l’església de Sant Joan del Castell Nou de Pontons, amb els delmes, primícies, ofertes i altres drets.

Segons documents conservats al Gran Priorat de Catalunya, l’any 1141 vingué a Barcelona el Gran Prior de Jerusalem, que féu una concòrdia amb el comte Ramon Berenguer IV. En virtut d’aquell acord i de la protecció que el comte dispensà als Hospitalers, es crearen diverses cases, entre les quals la comanda de Sant Valentí, al municipi de les Cabanyes, que es titulà Comanda del Penedès.

L’església romànica de Sant Valentí de les Cabanyes és d’una sola nau amb un transsepte irregular. Es conserven uns murs datats del segle XIII. També hi ha unes pintures murals que algú va datar de finals del segle XIII fins a inicis del segle XIV. Aquesta datació, però, la considero més antiga, ja que hi ha moltes semblances entre aquestes pintures i les de la capella del Sepulcre d’Olèrdola. Fins i tot m’atreviria a assegurar que estan fetes per la mateixa mà, un aspecte que ningú no ha intentat investigar ni contrastar.

En vista de la seva importància, en poc més de cent anys des que havia pres rellevància Vilafranca, es sol·licità a la comanda de Sant Joan, a finals del segle XIII, el trasllat, del qual en tenim coneixement per un document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El document diu:

«Els prohoms i la Universitat de Vilafranca, convocats a so de pregó al palau del rei, segons era costum, considerant que era útil al rei i a la dita Universitat que l’església, casa i convent de Sant Valentí, de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, es transferís a la nostra vila de Vilafranca per l’honor i utilitat que seguiria a la dita vila i a la religió catòlica de construir-se de nou una església i convent, per tant concedida al dit comanador i religiosos de Sant Joan, francs de tots els drets veïnals a què acostumen els veïns de la vila.»

La comanda encara en va mantenir la propietat fins a principis del segle XIX. L’últim comanador de Sant Joan de Jerusalem, anomenat Montoliu, prengué possessió l’any 1794 del lloc i terme de Sant Valentí de les Cabanyes, així com de l’església i de la casa situada al seu costat.

 

 

 

 

 

 

 

Els artesans Baltà (segle XIV i XV)

 

El cognom Baltà o Valtà a Vilafranca del Penedès es relaciona amb el Palau Baltà, situat al costat de l’església de Santa Maria. També cal esmentar el serraller Melcior Baltà, que vivia a la plaça de la Constitució de Vilafranca i que fou l’autor de les reixes de ferro forjat de Santa Maria, la millor de les quals és la de la Capella del Sagrament. Tot i que quedaren deformades en l’incendi del 6 d’octubre de l’any 1934, varen ésser restaurades en el mateix taller.

També es forjaren en aquell taller els llums penjats al carrer de Santa Maria, els aplics col·locats a les pilastres de la dita església i uns canelobres que es troben a la Cripta de Sant Fèlix, dins mateix de l’església.

Però no volem parlar del Melcior; anem més enrere i veurem d’on provenien o on eren els Baltà dels segles XIV i XV.

La primera referència documental d’un Baltà al Penedès és de l’any 1325: un Bernat Baltà hi apareix com a testimoni en un document notarial.

Posteriorment, en un document datat a Perpinyà l’any 1345, el rei Pere el Cerimoniós ordena al veguer de Vilafranca que actuï contra uns criminals del Penedès, entre els quals hi ha Arnau Salelles de Terrassola, Ramon Baltà i Bernat Gironella de Sant Pere de Riudebitlles, ja que es barallaven contra els llinatges dels Torrents i els Mirons.

Els Baltà de Font-rubí

És l’any 1392 quan Berenguer Baltà forma part de la Universitat del terme de Font-rubí com a jurat. Aquell mateix any reconeixen haver rebut de Pere Febrer, senyor del castell, una quantitat pels afers de la mateixa Universitat.

És en aquest terme on els trobem bastant assentats. Al terme de Vilobí (Font-rubí) hi viu el fill de Berenguer, l’artesà Bernat Baltà, amb la seva muller Elisenda i la filla Maria.

L’any 1396, Bernat fa companyia i s’associa amb el també artesà Bartomeu Pujades, de Guardiola. Els capítols d’aquesta companyia donen a entendre que Pujades estarà a les ordres de Baltà: «…Bartomeu ha de servir a Bernat en tot allò que li mani…», però també que «…Bernat hagi de servir en l’obrador de Bartomeu…». Tot i així, «…Bartomeu tindrà la meitat de tot el que es guanyi en el taller… i Bernat la meitat de tot el que es faci a l’obrador de Bartomeu». La companyia començarà el dijous de Corpus i, de moment, durarà un any. Els capítols acaben amb el jurament, fet amb les mans posades sobre la Bíblia dels quatre evangelis.

Bernat anirà a viure a Vilafranca, però al terme de Font-rubí hi continuen vivint els Baltà, com Gerard i Pere Baltà, que figuren com a consellers de la Universitat de Font-rubí l’any 1418, o Jaume Baltà, que obté una heretat situada al terme de Sant Martí Sarroca, al lloc de Santa Maria de Bellver, tocant al de Font-rubí. Un fill de Jaume serà Bartomeu Baltà, que es casà amb Antoni Batlle, de Sant Martí Sarroca, l’any 1499. Pagava cens a la Seu de Barcelona per aquesta heretat.

Els Baltà a Vilafranca

L’any 1404 veiem que l’artesà Bernat Baltà viu a Vilafranca i compra terres situades en el terme de la vila. L’any 1407 és hereu del seu pare, Berenguer de Guardiola, de Font-rubí. La seva muller es diu Agnès. En aquest mateix any ven la casa, situada a Guardiola, amb totes les seves terres, honors i possessions que té en alou del senyor del castell, Pere Febrer, a Montserrat Pinyol.

L’artesà, ferrer de professió, participa en moltes de les obres que es duen a terme a Vilafranca durant la primera meitat del segle XV.

Cap a finals del segle XV, en la documentació hi trobem el paraire Gabriel Baltà, l’any 1471, que viu al carrer de la Palma, abans anomenat dels Pintors.

Fins a l’actualitat encara hi ha membres de la família Baltà que viuen en el terme de Font-rubí i a Vilafranca del Penedès, lloc d’origen d’aquest llinatge.

El Palau de Baltà

El Palau de Baltà, o Cal Fraret, és una construcció de principis del segle XIV, situada al costat de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Posteriorment, l’any 1512, fou reformat seguint l’estructura típica d’un palauet gòtic senyorial, amb pati central i escala noble, i tres pisos amb una galeria d’arcs apuntats.

El dia onze de gener de l’any 1859, el palau fou adquirit al comte de Solterra, hereu dels Babau, per l’apotecari Josep Baltà Ferrer. El seu avantpassat més llunyà fou el ferrer Simó Baltà, hereu dels artesans del terme de Font-rubí.

El Palau Babau quedava dins d’un recinte emmurallat que tancava el castell de Vilafranca, on vivien els castlans de la vila. En enrunar-se i vendre’s parts dels terrenys que ocupava el castell a particulars, es va obrir un carrer —l’actual carrer dels Escudellers— al costat del palau, que separa l’edifici i l’aïlla entre el que havia estat el castell i l’església de Santa Maria.

Hem començat a parlar del ferrer Melcior Baltà Tarrada. Fill d’un altre ferrer Melcior Baltà Capdevila. A la vegada fill del ferrer Melxior Baltà Parrot que morí als 71 anys en una casa de la plaça de la Constitució de Vilafranca del Penedès. Els avantpassats eren també els Baltà ferrers de Font-rubí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Tria de Palau

 

El topònim la Tria de Palau apareix documentat a Vilafranca del Penedès en la baixa edat mitjana. El mot tria (o trilla) fa referència a un tros de terra proper a un nucli habitatm normalment clos i amb un edifici aïllat, sovint plantat d’arbres fruiters. També significa l’acció de trillar o batre els cereals, amb un origen clarament agrari.

El nom Palau remet al Palau Reial de Vilafranca, documentat des del segle XIII i que avui coneixem com el Vinseum. Aquest edificis, aïllat dins la Tria, donava nom a l’espai que l’envoltava.

La primera referència documental és de l’any 1312m quan es delimita una terra situada a la “trilea Jacobi de Palacio”, un indret conreat amb cereal, especialment ordi. Aquest Jaume de Palau era hereu de Fructià de Palau, a qui el rei Jaume I, l’any 1236, havia cedit el Palau Reial amb la condició de mantenir-lo en bones condicions mentre el monarca no l’utilitzés.

El 1346, en un altre document que fa referència a una terra del sastre Pere Gabiol, s’esmenten cases properes pertanyents a Francesc Alsina, Berenguer Esplugues, Guillem Cardona i Guillem Pellicer.

Cap al 1400, sabem de l’existència de la casa del mercader Ferrer Esplugues, fill de Berenguer, que pagava cens al paraire Guillem Pellicer. Aquesta casa era situada prop del Palau Reial.

Diversos documents del segle XIV esmenten un camí que puja cap a la Tria, i sabem que el Palau Reial s’alçava sobre un petit turó on també hi ha l’església de Santa Maria de Vilafranca. Els carrers que envolten el Palau presenten, encara avui, desnivells marcats.

L’any 1390, el carnisser Bernat Senyechs tenia una terra d’ordi a prop de la Tria de Palau. Els límits d’aquesta parcel.la situen la Tria, que també actuava com a era, i un camí que conduïa a la capella de Sant Julià. Des del Palau, el carrer de Sant Bernat, encara existent, connecta directament amb el barri de Sant Julià.

Un document de 1404 aporta una descripció encara més precisa de la situació de la Tria de Palau. Jaume Solanes ven a Geraldona, vídua de Gaspar de Subirats (senyor del castell homònim), dos patis que antigament havien estat pallisses. El document assenyala que les pallisses, ja derruïdes, limitaven amb altres patis i edificis, i que es trobaven a la zona anomenada la Pobla antiga dels jueus, darrere del carrer Canyemàs, entre el Palau Reial i l’hort conegut com l’Hort de la Tria de Palau.

La Pobla dels Jueus era una àrea significativa de la primera expansió urbanística de Vilafranca, dominada pels castlans, situada al davant i al darrere del castell i del Palau reial. El carrer de Canyemàs, avui conegut com carrer Marquès d’Alfarràs, era un d’aquestes carrers que ascendien o descendien cap al turó del Palau.

El 1456. Una tal Maria, vídua de l’artesà Joan Rufet, tenia diversos horts situats a la Tria de Palau. Un dels límits d’aquestes terres era la Tria del monestir de Santes Creus, en referència al Palau reial, que durant els segles XIV i XV va passar a mans del monestir cistercenc.

També sabem que Bartomeu Salelles, d’una família d’adobers, tenia terres prop de la Tria de Palau o del camí que portava a Sant Julià. Els documents ens situen aquestes terres a tocar de l’adoberia Salelles, al final del carrer de Sant Bernat.

El vall de la muralla

Les terres de la Tria de Palau eren també pròximes al vall de la muralla de Vilafranca. El 1425, el mercader Pere Salelles tenia un hort contigu al vall, i es fa referència a un camí que porta cap a la Tria. Sabem que la muralla a la part baixa del Palau i de la seva era o tria. Documents posteriors corroboren aquesta ubicació: el 1475 es parla del vall que travessa el carrer de Sant Bernat; el 1487, d’una casa amb hort prop del vall, i encara el 1816, es documenta el trànsit de la muralla des del carrer de Sant Bernat fins a la casa del marquès d’Alfarràs.

Fontanilles

Finalment, cal mencionar el topònim Fontanilles, també documentat a la baixa edat mitjana i situat molt a prop de la Tria de Palau, probablement al final del carrer de Sant Bernat. Com el nom indica, Fontanilles fa referència a una petita font, i concorda amb la presència abundant d’aigua a l’entorn del Palau i del barri jueu, que afavoria l’existència d’horts i terres de conreu.

Diverses referències documentals ens ho confirmen:

- “...dicitur Fontanelles prop puteum dit de santo Juliano...” (1312)

- “ el camp de la bassa de Fontanelles” (1421)

- “terra prop del pou de les Fontanelles” (1422)

També des de Fontanilles/ Fontanelles partia el camí cap a la capella de Sant Julià. I el 1468, es documenta una rasa que descendia des de la Tria cap a Fontanilles un altre indici de l´ús agrícola i hidràulic intensiu de la zona.