dimecres, 18 de novembre del 2026

La batllia de Saumell de Vilademàger (La Llacuna) l'any 1405


El terme Salmell, sovint escrit Saumell, fa referència principalment a un llinatge històric i a diverses figures destacades vinculades al municipi de la Llacuna (a la comarca de l’Anoia), ja que no consta cap topònim oficial ni masia catalogada amb aquest nom exacte.

La Llacuna està situada al límit amb l’Alt Penedès (fent frontera amb municipis com Mediona). En època medieval el tenim situat a la vegueria del Penedès.

L’any 1405, la documentació notarial relativa a la batllia de Saumell de Vilademàger ofereix un testimoni de gran interès per conèixer l’organització del domini senyorial, les formes de dependència pagesa i les obligacions econòmiques i personals dels habitants del terme del castell de Vilademàger.

Els documents notarials, recullen diverses declaracions efectuades davant el notari Joan de Gostemps, en presència de testimonis, per part de pagesos que reconeixen la seva condició jurídica de homines proprii, solidi et afocati del comanador i de la seva comanda.

Aquestes declaracions permeten identificar diverses explotacions agràries, els seus límits territorials, les relacions de veïnatge i les prestacions que els titulars havien de satisfer anualment a la institució senyorial. El conjunt constitueix una font valuosa per reconstruir la geografia agrària i les relacions socials del territori a començament del segle XV.

El reconeixement de dependència senyorial: el mas del Coll

El dijous 27 d’agost de 1405, davant el notari Joan de Gostemps i dels testimonis Pere Saumell i Bernat Cassanella, es presentà a la casa del comanador de Sant Joan de Jerusalem a Sant Valentí de les Cabanyes, Jaume Maslanduch, habitant del terme del castell de Vilademàger (La Llacuna).

Després de prestar jurament sobre els quatre Evangelis, declarà que era home propi, soliu i afocat del venerable comanador i de la seva comanda. Reconeixia, igualment, tenir i posseir, sota el domini i alou d'aquesta institució, el mas anomenat del Coll, amb totes les terres, honors i possessions que li pertanyien.

La delimitació de l'explotació permet situar-la entre les propietats del mas de Pollina, el mas d'en Pontons i el mas de Guayta.

Per aquesta tinença, Jaume Maslanduch estava obligat a satisfer anualment tres quarteres de forment, de bona qualitat i segons la mesura de Vilafranca, per la festa de Santa Maria d'agost. També havia de lliurar vint diners per Nadal. A aquestes prestacions s'hi afegien determinades obligacions de treball, concretades en el triginium, la batuda i la jova, d'acord amb els usos establerts.

El document esmenta expressament un document d'establiment anterior, datat el 22 de desembre de 1308, mitjançant el qual el comanador Garcia de Vuaysen havia fet establiment a favor de Pere Maslanduch. Aquest document, tancat pel notari públic de Vilafranca Berenguer Alegret, constitueix un antecedent fonamental per entendre la continuïtat de la tinença i la transmissió de les obligacions senyorials al llarg del temps.

El mas de Çalena i les possessions de Pere Marimon

El mateix dijous 27 d'agost de 1405, Pere Marimon, del terme de Vilademàger, comparegué també davant el notari Joan de Gostemps, a la casa de Sant Valentí.

Mitjançant jurament sobre els quatre Evangelis, reconegué ser home propi, soliu i afocat del comanador i de la seva comanda, en virtut de la tinença del mas de Çalena, amb les terres, honors i possessions que en depenien.

La documentació descriu diverses peces de terra vinculades a aquesta explotació. Entre els confrontants hi apareixen possessions de Ramon Berenguer d'Espitlles, de Pons de Cortei i d'Arnau de Sant Martí. També s'esmenten altres terres que afrontaven amb possessions del mateix Ramon Berenguer d'Espitlles i de Pons de Cortei.

Pel que fa a les prestacions senyorials, Pere Marimon havia de lliurar dues quarteres de forment, segons la mesura de Vilafranca, per la festa de Santa Maria d'agost, així com una gallina cada any per Nadal. També estava obligat a complir les prestacions de treball corresponents al triginium, la batuda i la jova, d'acord amb els costums vigents.

Aquest testimoni és especialment interessant perquè documenta la presència del noble Ramon Berenguer de la casa d'Espitlles (Santa Margarida) com a propietari d'alous confrontants amb terres sotmeses al domini de la comanda. Aquesta circumstància permet observar la coexistència de diferents titularitats senyorials dins un mateix espai rural.

El mas de Saumell: Pere Saumell i l’organització de les terres

El dijous 3 de setembre de 1405, Pere Saumell, del lloc de Saumell, dins el terme de Vilademàger, declarà davant Joan de Gostemps que era home propi, soliu i afocat del comanador i de la seva comanda, per raó del mas que posseïa al mateix lloc.

Entre els seus confrontants s'esmenten les terres de Bernat de Cassanella, l'alou de l’església de  Santa Maria de Natzaret de la Llacuna i el camí que anava de les Llambardes (terme de Torrelles de Foix) a Sant Joan de Codines.

Una de les peces identificades és la terra anomenada la Barquera, on se sembraven quatre punyerons d'ordi i on es trobava establert el mas. Aquesta peça afrontava amb altres terres del comanador i amb possessions de Bernat Cassanella. Per aquesta terra i pel mas, Pere Saumell havia de satisfer una quartera d'ordi, segons la mesura de Vilafranca, per la festivitat de sant Pere i sant Feliu.

La relació de possessions continua amb la descripció de diverses parcel·les:

-        L’hort del mas, que afrontava per tots els costats amb honors de Bernat Cassanella. Per aquesta peça, Pere Saumell havia de pagar quatre sous barcelonesos cada any per Nadal.

-        El farraginal de l’Almell, confrontant amb possessions de Bernat Cassanella i subjecte a prestació de la quarta part de la collita.

-        La peça de l’Aigüeta, que limitava amb una altra terra del mateix titular, amb propietats de Guillem Roig de Volta i amb terres de Bernat Cassanella, també subjecta a l'agrari de quarta.

-        La Parellada, situada al costat del camí que anava de Pontons a Sant Joan de Codines, confrontant amb terres de Bernat Cassanella i honors de Baltà.

-        Una altra peça de terra anomenada igualment la Parellada, que afrontava amb el camí general de Pontons, amb Bernat Cassanella, amb honors de Baltà i amb possessions de Pere Cornei de Baltà.

-        La Sort del Roure d’en Cervelló, que confrontava amb una peça de la Barquera i amb terres de Bernat Cassanella, també sotmesa a la prestació de la quarta part.

A més de les prestacions en espècie i diners, Pere Saumell havia de complir les obligacions de treball consistents en el triginium, la jova i la batuda, segons els usos de la contrada.

La descripció documental és especialment significativa perquè permet reconstruir un paisatge agrari format per terres de conreu, horts, farraginals i parcel·les sotmeses a diferents règims de prestació. Igualment, mostra la importància dels camins locals com a elements de delimitació i articulació del territori.

El mas de l’Almell: Bernat Cassanella.

En un altre document del mateix conjunt documental, Bernat Cassanella, del lloc de Saumell, reconegué la seva condició d'home propi, soliu i afocat del comanador i de la seva comanda per raó del mas de l'Almell.

El mas comprenia diverses terres, honors i possessions que el declarant posseïa sota el domini senyorial. La delimitació territorial el situa en relació amb el mas de Pere Saumell, amb una peça de terra del mateix Pere i amb el seu verger.

Una de les peces més destacades era una barqueria on se sembraven quatre punyerons d'ordi. Aquesta terra afrontava amb altres honors del comanador i estava subjecta al lliurament anual de dues quarteres d'ordi, de bona qualitat i segons la mesura de Vilafranca, per la festa de sant Pere i sant Feliu.

El document descriu, a continuació, diverses parcel·les que formaven part de l'explotació:

  • El camp de la Cervera, situat entre la castlania, el camí que anava cap a les Estaulades, la barqueria i un carrer que comunicava la porta del corral amb Sant Joan de les Conies.
  • El Roure Collers, que afrontava amb un altre honor del declarant, amb l'alou de Santes Creus, amb la via de les Estaulades i amb terres de Pere Saumell.
  • El Camp del Mort, format per dues peces contigües d'hort, que limitaven amb l'hort de Pere Saumell, amb honors del mateix Bernat, amb l'alou de Santes Creus, amb un ferreginal i amb el carrer de la Font i el camí de la Lambarda a Sant Joan de les Conies.
  • Una altra peça que afrontava amb un ferreginal de Pere Saumell, amb terres de Santes Creus, amb un hort del mateix Pere, amb la via de la Font i amb les cases del declarant.
  • La Pareyada, que limitava amb altres possessions del titular, amb terres de Pere Saumell i amb el camí de la Lambarda.
  • Una segona peça també anomenada la Parellada, que confrontava amb terres de Pere Saumell i amb el mateix camí.

Aquest conjunt de confrontacions mostra una estreta proximitat territorial entre els masos de Bernat Cassanella i Pere Saumell, amb parcel·les intercalades i una xarxa de camins, carrers i elements de delimitació que permeten identificar una ocupació agrària intensiva i articulada.

Bernat Cassanella també estava obligat a prestar el triginium, la jova i la batuda, com els altres titulars de masos sotmesos al mateix règim senyorial.

El mas de Pollina: Simon Estalella

El divendres 4 de setembre de 1405, Simon Estalella, del lloc de Pollina, comparegué a la casa de Sant Joan davant el notari Joan de Gostemps.

Després de jurar sobre els quatre Evangelis, declarà que era home propi, soliu i afocat del venerable comanador i de la seva comanda per raó del mas de Pollina, amb totes les terres, honors i possessions que li pertanyien.

El document situa aquest mas entre les possessions del mas d'Agers i les del mas d'en Maslanduch. També s'hi identifica una gran peça de terra anomenada el Clot de Pollina, vinculada al mas, i es fa referència al camí que, des de la Llacuna, anava cap al mas de Solanes i Montagut.

Les prestacions anuals que Simon Estalella havia de satisfer al comanador consistien en quatre quarteres de forment, de bona qualitat i segons la mesura de Vilafranca, per la festa de Santa Maria d'agost, així com una parella de gallines per Nadal.

Com en els altres casos, també estava obligat a complir les prestacions de treball del triginium, la batuda i la jova, segons els usos establerts.

El domini senyorial, economia agrària i l’organització territorial

La documentació de 1405 permet extreure diverses consideracions sobre l'estructura socioeconòmica del terme del castell de Vilademàger.

En primer lloc, destaca la persistència de les formes de dependència personal expressades mitjançant les fórmules homo proprius, solidus et afocatus. Aquestes expressions identifiquen una situació jurídica de vinculació dels pagesos al senyor i al seu domini. No es tracta únicament d'una relació de caràcter econòmic, sinó també d'una dependència personal reconeguda formalment mitjançant jurament.

En segon lloc, les prestacions documentades mostren una economia senyorial diversificada. Els censos es pagaven principalment en cereals, especialment forment i ordi, però també en diners i en productes ramaders, com les gallines. Aquestes prestacions es vinculaven a dates concretes del calendari litúrgic, especialment Santa Maria d'agost, Nadal i la festivitat de sant Pere i sant Feliu.

En tercer lloc, cal destacar les obligacions de treball, expressades mitjançant els termes triginium, jova i batuda. Aquestes prestacions representaven una càrrega addicional a les rendes en espècie i en metàl·lic i evidencien la pervivència de formes de treball obligatori vinculades al domini senyorial.

Un altre aspecte fonamental és la presència de prestacions agràries proporcionals, com l'agrari de quarta, que gravava determinades parcel·les amb una quarta part de la producció. Aquest sistema permetia al senyor participar directament en els rendiments de l'activitat agrícola.

Finalment, la descripció minuciosa de les afrontacions ofereix una informació excepcional sobre l'organització del paisatge rural. Els masos, els horts, les barqueres, els farraginals, els camps i les parellades apareixen integrats en un entramat de propietats i camins compartits. La reiterada presència de Bernat Cassanella i Pere Saumell com a confrontants posa de manifest la proximitat física de les seves explotacions i la interrelació entre els diferents espais de conreu.

També és especialment significativa la presència de Ramon Berenguer d'Espitlles, titular d'alous confrontants amb possessions de la comanda, fet que permet constatar la coexistència de diversos dominis patrimonials dins el terme de Vilademàger.

Conclusions

Aquest document notarial de 1405 constitueix una font de primer ordre per conèixer l'organització del domini senyorial i l'estructura agrària del terme del castell de Vilademàger a començament del segle XV.

Les declaracions de Jaume Maslanduch, Pere Marimon, Pere Saumell, Bernat Cassanella i Simon Estalella evidencien la continuïtat d'un sistema de dependència pagesa basat en el reconeixement de la condició d'homes propis, solius i afocats del comanador i de la seva comanda de Sant Joan de Jerusalem de l’Hospital.

Al mateix temps, les prestacions en cereals, diners i animals, juntament amb les obligacions de treball i els agraris proporcionals, permeten aproximar-se al funcionament econòmic del domini i a les càrregues que gravaven les explotacions pageses.

La identificació dels masos, les peces de terra i els seus confrontants aporta, a més, una informació territorial de gran valor per reconstruir la geografia històrica de Saumell, Pollina i els espais rurals pròxims a Vilademàger. La documentació mostra un paisatge agrari complex, format per explotacions interrelacionades i sotmeses a diferents formes de renda i jurisdicció.

En definitiva, aquests registres no solament documenten les obligacions jurídiques i econòmiques dels pagesos envers la comanda, sinó que també permeten comprendre la configuració social, patrimonial i territorial d'una comunitat rural medieval, en què el domini senyorial, les explotacions pageses i els alous de diferents titulars coexistien dins un mateix espai.

 

dijous, 3 de setembre del 2026

Llorens del Penedès medieval

 

El petit terme de Llorenç del Penedès fou habitat, probablement, des d’època romana. Els termes municipals veïns de Sant Jaume dels Domenys, la Bisbal del Penedès i Banyeres són especialment rics en jaciments d’època ibèrica i romana, que testimonien la presència humana en aquesta zona del Penedès, almenys des dels segles III-II aC.

El castell termenat de Llorenç consta documentat cap a l’any 1352, fet que evidencia l’existència d’una estructura de domini i ordenació territorial consolidada durant la baixa edat mitjana.

El Mas o Masia de Llorenç és una antiga casa pairal situada dins del nucli urbà. L’edifici conserva vestigis constructius que es poden situar, probablement, entre les darreries del segle XV i els inicis del segle XVI.

A l’interior del baptisteri de l’església es conserva una pica baptismal d’immersió, considerada una peça d’estil preromànic, datable entre els segles IX i X. Aquest element constitueix un testimoni especialment rellevant de l’antiguitat del culte cristià i de l’ocupació del territori en època altmedieval.

Torre i castell de Llorens

Se sap que la torre ja existia al segle XIV. Presenta un baluard amb la data de 1848. Al peu de la torre s’obre una porta en la qual es llegeix la data de 1792. L’estructura de la torre consta de dos sostres coberts amb volta, que delimiten tres seccions o nivells comunicats entre si. Des del nivell superior, situat a una altura aproximada de cent pams, es poden distingir clarament els castells de Banyeres, Lleger i Castellví de la Marca.

Mir Llop-Sanç, senyor del castell de Banyeres, es titulava també senyor del castell i de les terres de Llorenç (Laurenti). Durant el segle XII, diverses persones de l’estament noble apareixen documentades amb el cognom Llorenç. Entre aquestes destaca Ramon de Llorenç, que l’any 1151 va rebre de Ponç Pere de Banyeres la comanda de Vilardida, situada a la vora del riu Gaià.

Una tercera part del terme i del castell de Llorenç, que comprenia aproximadament una vintena d’habitants, es trobava sota el domini del senyor del castell de Castellví, Asbert de Castellví, l’any 1358. Posteriorment, Asbert de Castellví va actuar com a marmessor del testament d’Elvira de Vilafranca, esposa del castlà Ramon de Vilafranca, l’any 1381.

L’any 1371, el rei Pere el Cerimoniós va vendre la jurisdicció dels castells de Llorens i Lleger a Bernat de Tous. L’any 1380, el terme de Llorens comptava amb 22 focs, és a dir, aproximadament 110 habitants, si s’aplica la conversió convencional de cinc persones per foc.

Els cavallers de Tous constituïren un destacat llinatge de la noblesa catalana medieval, originari del castell de Sant Martí de Tous, situat a la comarca de l’Anoia. El llinatge tingué una presència significativa en els àmbits militar i polític, especialment durant els segles XIII i XIV. Amb el decurs del temps, diversos membres de la família consolidaren i incrementaren la seva posició dins de l’estament militar i cavalleresc, alhora que ampliaren les seves possessions i xarxes d’influència tant a Catalunya com en altres territoris de la Corona d’Aragó.

Entre els membres documentats del llinatge hi ha Constança de Tous, germana del cavaller Bernat de Tous i filla d’un altre Bernat de Tous. Constança fou muller del castlà Bartomeu de Vilafranca i consta documentada en aquesta condició l’any 1376, data en què atorgà testament. Una altra germana seva fou Eleonor de Tous. Pel que fa a Bernat de Tous, consta que atorgà testament l’any 1399.

El llinatge dels Tous mantingué la possessió del castell de Sant Martí de Tous, Llorenç i el castell de Lleger fins que Beatriu de Tous n’hauria estat la darrera posseïdora, presumiblement per manca de successió masculina directa. A partir d’aquest moment, la titularitat del domini passà a altres mans.

L’any 1410 consta com a batlle de Llorenç el noble Pere Vallfort, senyor de Ribafort, un mas fortificat situat dins del terme de Castellví de la Marca. A partir d’aquesta data, la documentació esmenta en diverses ocasions la «Torre de Llorenç». Aquesta reiteració documental podria indicar la pervivència d’una estructura fortificada vinculada al castell originari i planteja la possibilitat que la torre conservada actualment constitueixi un dels elements supervivents de l’antic conjunt castral.

Després dels Tous, el castell passà a altres titulars, entre els quals consta la vídua de Llàtzer Des bosch i Vilagaia, de Barcelona, que en mantingué la possessió fins a l’any 1671.

Unes terres, uns límits i uns cognoms medievals

Un exemple d’aquest tipus de documentació el trobem en una escriptura de l’any 1585, en què Elisabet Joana de Vilagaia, vídua de Llàtzer, confirma la venda feta al pagès Antoni Güell de Llorenç diverses propietats situades al terme de Llorenç.

En primer lloc, unes cases amb dos portals, situades al portal de Llorenç. Els seus límits són, a llevant, una via pública; a migdia, la casa del pagès Pere Aguilar, que anteriorment havia estat de Bartomeu Aguilar; a ponent, l’hort del castell de Llorenç i un carrer; i, al nord, el castell d’Elisabet Joana i la casa de Jaume Margarit, que havia estat de Bartomeu Sardà.

Així mateix, un hort amb el seu molí d’oli o trull. Aquesta propietat limitava, a llevant, amb la casa dels hereus del pagès Antoni Aguilar; a migdia, amb el torrent del molí de l’oli; a ponent, amb un hort de l’església de Llorenç; i, al nord, amb el castell d’Elisabet Joana.

La venda comprenia també diverses peces de terra situades dins del terme de Llorenç. Entre aquestes hi havia una terra campa situada al lloc dit Cotet, que limitava a llevant amb el pagès Llorenç Huguet, terra que anteriorment havia estat de Güell; a migdia, amb el pagès Joan Giró; i al nord, amb Joan Palau i el torrent.

Una altra peça de terra campa, situada prop de la pallissa, al lloc dit el camp de l’era, limitava a llevant amb terra del mateix Güell; a migdia, amb el torrent; a ponent, amb el teixidor de Llorenç Arnau Anglès; i al nord, amb una via pública que anava de Llorenç a l’Arboç del Penedès, fins al lloc on es practicava el joc de la rutlla.

També formava part de la venda una terra, en part bosc i en part vinya, d’una extensió de divuit jornals, amb oliveres i altres arbres, situada al lloc dit el camp del Noguer. Limitava a llevant amb el pagès Joan Montell de Llorenç, amb la senyora Elisabet Joana del castell i amb el pagès Pere Urgell; a migdia, amb el carrer que anava a l’Arboç i amb el lloc del joc de la rutlla; a ponent, amb la senyora del castell i amb el teixidor de lli Francesc Margarit; i al nord, amb el pagès Joan Giró i amb Jaume Sardà, dels Arcs de Sant Jaume dels Domenys.

Una altra terra era situada al forn de teules. Els seus límits eren, a llevant, un rierol i l’església de Sant Jaume dels Domenys; a migdia, un torrent; a ponent, Llorenç Huguet, en una propietat que anteriorment havia estat de Güell; i al nord, Pere Aguilar.

Torre de Lleger

Consta igualment una altra peça de terra situada al lloc dit el camp del Passatge, que limitava a llevant amb Pere Aguilar, a migdia amb el torrent i a ponent amb Arnau Anglès.

També hi havia en la venda una terra situada al camp d’Agustí, que limitava a llevant amb Pere Aguilar; a migdia, amb el torrent; a ponent, amb Joan Giró; i al nord, amb el camí reial que anava de Vilafranca del Penedès a Valls.

La relació de propietats continua amb una terra, en part campa i en part bosc, d’una extensió de cinquanta jornals, situada a la vinya de Fontanelles. Limitava a llevant amb Elisabet Joana de Bosch; a migdia, amb el camí que anava a Torregassa i amb el camí que conduïa a la casa morada situada al terme de Banyeres; a ponent, amb el senyor Ferranet, Bartomeu Huguet, Francesc Gades, Joan Giró de Llorenç, una part de torrent; i al nord, amb el camí reial de Vilafranca a Valls, el pagès Magí Pedro de la Cogullada, Francesc Morgades, Arnau Anglès, el pagès Antoni Miquel i el camí carreter.

Una altra peça, en part campa, en part vinya i en part bosc, estava situada al Coll de la Sitja. Limitava a llevant amb el pagès Salvador Tutusaus, amb el mestre de cases francès Joan Maró, amb els hereus d’Antoni Aguilar i amb Joan Palau; i al nord, amb el pagès Joan Aroles.

S’esmenta, a més, una terra situada al camp de la Comuneta, els quatre límits de la qual —a llevant, migdia, ponent i nord— corresponien a propietats del pagès Magí Ferran.

Una altra peça de terra era situada a les Oliveres de les Roques. Limitava a llevant amb Magí Ferran; a migdia, amb el camí que anava a Torregassa; a ponent, amb Bartomeu Huguet; i al nord, amb terres de l’església de Llorenç.

També un bosc situat a les Roques, que limitava a llevant amb Bartomeu Huguet; a migdia, amb el camí que anava a Torregassa; a ponent, amb el mateix bosc; i al nord, amb Elisabet Joana de Bosch i un camí carreter.

Finalment, consta una terra amb oliveres situada al lloc dit el Canyar, que limitava a llevant amb Bartomeu Huguet; a migdia, amb Elisabet Joana de Bosch; i a ponent i al nord, amb el pagès Pere Huguet.

La venda incloïa, així mateix, l’hort del mas, que limitava a llevant amb el pagès Llorenç Ferran; a migdia, amb un torrent; a ponent, amb la dita Elisabet Joana de Bosch; i al nord, amb una terra de Pere Aguilar que anteriorment havia estat de Llorenç Ferran.

Com a testimonis de la venda signaren Francesc Terrés, candeler de cera, natural de Vic i resident aleshores a Llorenç, i Bartomeu Miquel, ferrer de Llorenç.

Aquest document constitueix un testimoni especialment interessant per a l’estudi del paisatge rural i de l’estructura de la propietat al terme de Llorenç durant la segona meitat del segle XVI i probablement abans. La detallada descripció dels límits permet identificar una xarxa de propietaris, camins, torrents, horts, boscos, vinyes i terres de conreu, alhora que posa de manifest la continuïtat dels noms de família associats a determinades propietats. Les fórmules «que havia estat de...» o «que anteriorment havia estat de...» són especialment significatives, ja que permeten resseguir, encara que sigui de manera fragmentària, la transmissió de la propietat entre diferents generacions i famílies.

D’aquesta manera, l’escriptura no només documenta una operació de compravenda, sinó que ofereix també una valuosa aproximació a la configuració territorial de Llorenç, a la mobilitat de la propietat i a la pervivència dels cognoms i dels topònims en la societat rural de l’època.

Els Güell de Llorens

Berenguer Güell es va casar amb Guillema d’Espinalt, filla de Guillem d’Espinalt, que l’any 1365 consta com a senyor noble del castell d’Albinyana. Aquest matrimoni permet situar els Güell en l’entorn de les famílies amb vinculacions patrimonials i socials dins l’àmbit del Baix Penedès durant la baixa edat mitjana.

A partir d’aquest moment, el cognom Güell apareix documentat en diversos indrets del Penedès i del Garraf al llarg dels segles medievals, entre els quals Albinyana, el Montmell, la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Aquesta dispersió territorial evidencia la presència progressiva del llinatge en diferents nuclis de la regió i posa de manifest les seves possibles xarxes de parentiu, propietat i relació social.

Els Huguet de Llorenç

Un dels cognoms que apareix reiteradament relacionat amb les terres esmentades anteriorment és el dels Huguet, representat en la documentació, entre d’altres, per Bartomeu Huguet.

Els Huguet eren originaris de l’antiga quadra del Gatell, situada dins l’antic terme de Sant Jaume dels Domenys. La presència d’aquest llinatge en la documentació relativa a les terres de Llorenç permet plantejar una possible vinculació entre les famílies Huguet i Güell i l’estructura de propietat i transmissió patrimonial d’aquest territori.

Possessió del castell de Llorenç (1634)

Tot i que aquesta qüestió s’aparta del marc cronològic del present estudi sobre el període medieval, cal fer esment del traspàs de la possessió del castell d’origen medieval de Llorenç, que es produeix arran de la mort d’Elisabet Joana, senyora del lloc de Llorenç i de la quadra de Lleger. La possessió passà al seu hereu, el noble Pere des Bosch i de Sant Vicenç dels Horts. El mateix any, Pere des Bosch nomenà procuradors Francesc Gravalosa Amat i Josep Amat i de Bosch, de Barcelona, perquè, en el seu nom, prenguessin possessió dels béns, amb el corresponent sagrament i homenatge dels vassalls i de les universitats dels llocs de Llorenç i de Lleger al nou senyor, Pere des Bosch.

En l’acta de possessió hi apareix descrit el castell de Llorenç i els diversos espais i béns que contenia. A l’entrada hi havia una premsa i, a continuació, dos cellers: un amb vuit botes de vi buides i un altre amb nou botes, de les quals dues contenien vinagre, una vi claret i tres una petita quantitat de vi. També hi havia dues botigues: la destinada a l’oli, on es conservaven dues gerres amb una mica d’oli, i una altra que contenia tres gerres buides.

El castell disposava, així mateix, d’una cavallerissa o estable, en aquell moment sense animals, on es conservaven dues moles destinades a moldre farina. Una escala conduïa a una cambra gran i a una recambra annexa, on es trobava, entre altres objectes, una bossa per portar una pistola. També hi havia una sala gran, una cuina i un pastador amb la corresponent pastera per a l’elaboració del pa. En una altra cambra, de dimensions més reduïdes, es conservava, entre altres objectes, un llibre de la cort del batlle de Llorenç. Al costat d’aquesta cambra hi havia una altra recambra que contenia un cofre amb un plec d’actes escrits en pergamí i dinou llibres enquadernats. Finalment, en un rebost situat a mitja escala de caragol, es van inventariar tres ballestes, quatre espases i dos canons d’arcabús.

Posteriorment, foren convocats al castell diversos representants de les comunitats dels termes de Llorenç i de Lleger. Entre aquests hi havia el batlle de Llorenç, Joan Palau, així com els jurats de la universitat: Joan Esteve, Llorenç Farran, Joan Huguet de Lleger, Ramon Riu, Pere Miquel de Llorenç, Jaume Pau i Joan Carbonell de Lleger. També hi comparegueren Pere Febrer de Llorenç, Llorenç Huguet de Lleger, Jaume Bellver, Magí Oliver, Nicolau Febrer, Bartomeu Rovira, Joan Miquel de Llorenç, Joan Roig de Lleger, Llorenç Anoll i Pere Güell de Llorenç, pagesos i habitants del terme. Tots ells prestaren homenatge de mans i genolls davant dels procuradors de Pere des Bosch, reconeixent així la seva senyoria. En el mateix acte també es prengué possessió de les jurisdiccions civil i criminal del terme de Llorenç.

Pel que fa als béns immobles, l’inventari de la difunta Elisabet Joana inclou diverses peces de terra. Entre aquestes hi havia una horta situada prop del castell; tres peces de terra al lloc conegut com els Hortets; una peça amb oliveres al lloc de la Parellada; una altra al Camp de les Tapies; vint-i-tres jornals de terra de camp, vinya i bosc situats al camí de Llorenç a Banyeres; vuit jornals al Forn Tauler; nou jornals al cantó de la quadra de Gimenells; una peça de quinze jornals, formada parcialment per bosc i terra campa, situada al camí de Llorenç a Sant Jaume dels Domenys, i, finalment, terres situades a la Torrentera.

Posteriorment, el domini del terme i del castell de Llorenç i de Lleger passà a Frederic des Bosch i de Sant Vicenç. En una descripció datada l’any 1671 es documenta que el castell estava envoltat per les seves muralles i que, en el seu interior, hi havia una sínia i un safareig. L’espai també comptava amb diverses espècies vegetals, entre les quals es mencionen una figuera, un llorer i alguns magraners.

Durant el segle XVIII, el domini del castell i del terme passà a la família Foixà i, posteriorment, als barons de Maldà.

dimecres, 15 de juliol del 2026

El Capbreu de Marc Puigmoltó (1434)

 

Sarcòfag de Marc de Puigmoltó a l'església 
de Sant Francesc de Vilafranca

El noble Francesc de Puigmoltó va néixer a Vilafranca del Penedès, probablement cap a l'any 1310. Es casà amb Saurina Sarrià, natural de Barcelona. D'aquest matrimoni nasqué, entre altres fills, Marc de Puigmoltó Sarrià, que es casà amb Constança, filla de Guillem Huguet, tresorer reial i col·lector de les rendes reials al Penedès. Constança havia estat casada en primeres núpcies amb Ramon Coll, senyor del castell de Secabecs (Foix).

Després de la mort de Guillem Huguet, el càrrec de tresorer reial passà a mans del seu gendre Marc de Puigmoltó Sarrià. A més, aquest fou l'hereu del seu avi matern, Arnau Sarrià. El matrimoni tingué un fill, també anomenat Marc de Puigmoltó Huguet, que es casà amb Clara Marc, filla del cavaller i poeta d'origen valencià Jaume Marc.

De Marc de Puigmoltó Sarrià es conserva un capbreu, és a dir, un document notarial, generalment en forma de llibre o manual, en què els vassalls o emfiteutes reconeixien els drets, les propietats i les rendes que devien satisfer al seu senyor directe. Aquest tipus de registre tenia com a finalitat evitar la prescripció dels drets senyorials i garantir-ne la conservació jurídica.

Segons consta en aquest document, el guardià del monestir dels franciscans de Vilafranca del Penedès, Joan Papiol; els preveres procuradors dels aniversaris de l'església de Santa Maria de Vilafranca; els mercaders Francesc Guilera i Jaume Babau; l'especier Francesc Pellicer; el manescal Joan Vidal, recaptador del bací dels pobres vergonyants de la mateixa església; els hereus universals del noble Marc de Puigmoltó, i l'abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca, d'acord amb el testament atorgat per Marc de Puigmoltó el 9 de desembre de 1418 —qui morí el dimecres 25 d'agost de 1423—, manifesten el següent:

«Atesa la senyoria que posseïa Marc de Puigmoltó, es presenten les escriptures corresponents. Totes són antigues i, sovint, les coses antigues, amb el pas del temps, tendeixen a caure en l'oblit si no són preservades mitjançant el testimoni de les escriptures. Per aquest motiu, els dits hereus volen que, per mitjà del prevere Jaume Montserrat, es redacti i es presenti el capbreu de totes les rendes, censos i censals morts corresponents a les persones subjectes a la seva heretat.»

Aquest capbreu fou elaborat després de la mort de Constança Huguet, esposa de Marc de Puigmoltó, que morí el 6 d'abril de 1433. Fins aleshores, Constança havia gaudit de l'usdefruit de l'heretat del seu marit.

Llistat de les rendes

Cal recordar que el censal mort era una figura jurídica i financera pròpia de la baixa edat mitjana i de l'època moderna, consistent en el lliurament d'un capital per part del comprador a canvi del dret de percebre una pensió o renda anual perpètua.

El sabater Bernat Duran i la seva esposa pagaven una pensió anual de 9 sous, satisfeta per Pasqua, corresponent a un censal mort constituït arran de la venda d'una pallissa valorada en 9 lliures, integrada en l'heretat de Marc de Puigmoltó. L'immoble estava situat a les eres del carrer del Sant Esperit de Vilafranca, segons consta en l'escriptura autoritzada pel notari Pere Alemany el 5 de gener de 1434.

Aquest espai correspon a l'actual plaça de Milà i Fontanals de Vilafranca. En època medieval hi havia les eres on es batia el blat destinat a l'Hospital del Sant Esperit, situat al carrer de la Font.

Marc de Puigmoltó posseïa altres propietats en aquest indret i als seus voltants. L'any 1400 consta documentat un hort situat al costat d'una bassa i d'un camí que conduïa de les eres fins al monestir de Santa Clara. Cal assenyalar que el carrer de la Font és paral·lel al carrer de Puigmoltó, topònim que conserva la memòria d'aquesta família nobiliària d'origen medieval.

La Universitat de Vilafranca (Ajuntament) satisfeia, des de 1391, una pensió anual de 12 lliures i 10 sous derivada d'un censal mort. Marc de Puigmoltó n'adquirí els drets mitjançant la revenda efectuada pel noble Guillem Savall, senyor d'un domini feudal situat al terme de Subirats. L'operació, formalitzada el 16 d'agost de 1391, ascendí a 175 lliures.

Marc també adquirí de Guillem Savall un altre censal mort, la pensió del qual era satisfeta pel notari vilafranquí Berenguer Alegret des de 1371. Aquest censal havia estat venut anteriorment a Savall pel mercader Pere Cortei.

Així mateix, Marc percebia un cens anual de 5 sous del sabater Bartomeu Traval per unes cases sobre les quals exercia la senyoria, situades al carrer de Puigmoltó de Vilafranca. Aquestes cases havien pertangut al bracer Miquel Coll i foren adquirides per Marc el 3 d'octubre de 1395. Els drets senyorials corresponents també els havia comprat a Antoni Cabot, vinculat al castell de Pacs del Penedès, pel preu de 4 lliures i 8 sous.

El ferrer Guillem Sala, resident al carrer dels Ferrers de Vilafranca, pagava una pensió anual de 25 sous, satisfeta per Sant Tomàs, corresponent a un censal mort valorat en 17 lliures. La venda del censal tingué lloc l'any 1411, i els Sala hipotecaren la seva casa com a garantia de l'operació.

L'any 1414, els hereus del mercader Francesc Babau —Bartomeu, Jaume i Joan Babau— abonaven a Marc de Puigmoltó una pensió anual de 10 lliures, derivada d'un censal mort de 140 lliures. Aquest censal havia estat constituït inicialment a favor del noble Marc de Miravalls, de l'Arboç, des de 1403, però fou traspassat a Marc de Puigmoltó el 1414. Com a garantia del censal, Francesc Babau havia hipotecat un alberg situat a la Plaça Major de Vilafranca.

També consta un cens consistent en una quartera d'ordi, antiga unitat de capacitat per a cereals que, segons la comarca, equivalia aproximadament a 70 litres. Aquest cens era satisfet pel flequer Pere Llorens per una terra situada a la quadra de Benages, dins el terme de Vilafranca, adquirida l'any 1431. Anteriorment, aquesta terra havia pertangut al peixater Pere Llorens.

Finalment, Joan de Santaeulària, Pere Riba, Francesc Torner i Pere Granell, mercaders i administradors de Santa Anastàsia, pagaven una pensió anual de 20 sous corresponent a un censal mort constituït per un capital de 20 lliures.

La quadra de Benages

La quadra era una demarcació territorial amb jurisdicció pròpia, generalment integrada dins d’un terme castral de més extensió. En aquest sentit, la mateixa Vilafranca apareix esmentada en alguns documents anteriors al segle XV com a quadra, atès que formava part del terme castral d’Olèrdola. Amb el pas del temps, moltes d’aquestes demarcacions passaren a mans de nobles, cavallers o membres de les elits locals, que sovint els donaren el seu cognom o nom. Així mateix, algunes esglésies o capelles situades als límits de la Vilafranca medieval també són documentades amb la denominació de quadra.

La quadra de Benages és documentada des de l’any 1225. En un document d’aquell any s’hi indica que Pere Mulet i la seva esposa, Barcelona, per la salvació de les seves ànimes, donaren a l’abat Pere i a la comunitat del monestir de Santes Creus les vinyes i els honors que posseïen al Penedès, dins el terme d’Olèrdola, és a dir, la quadra de Benages, que havien adquirit a Berenguer de Benages. La donació tenia com a finalitat la fundació i el manteniment d’un altar dedicat a sant Joan a l’església del monestir, degudament ornamentat i proveït de tots els vasos sagrats i ornaments necessaris per a la celebració dels oficis divins. A més, s’establia que els rèdits de les propietats donades havien de sufragar el sosteniment d’un monjo prevere i de dos ajudants encarregats del servei litúrgic de l’altar.

La quadra de Benages es pot situar a l’indret també conegut amb el nom de Sant Hilari, prop de la font de la Pelegrina, del camí de les Cabanyes i de la riera de la Pelegrina, al sector septentrional del terme de Vilafranca.

Marc de Puigmoltó hi percebia diversos censos sobre terres situades dins aquesta demarcació. Entre els contribuents hi figura Llorenç Querol, encarregat de tocar la trompa en la lectura dels bans, que satisfeia un cens de mitja quartera d’ordi per una terra que el seu sogre, Domènec Mandor, havia adquirit. Igualment, el sabater Francesc Salvany pagava una mitja quartera d’ordi per una terra que Marc de Puigmoltó li havia establert. També Gabriel Rosa, sabater originari de Sitges però resident a Vilafranca l’any 1433, abonava una quartera d’ordi per una terra que havia pertangut al seu sogre, Bernat Roig, dit de la Claveguera, veí del carrer Graupere de Vilafranca, i que havia estat establerta igualment per Marc de Puigmoltó.

Marc de Puigmoltó cobrava també un cens al sabater Joan Closes per una vinya situada a la mateixa quadra de Benages, heretada del seu sogre Bernat Aimeric, consistent en dues quarteres i mitja d’ordi, pagadores per la festivitat de Sant Pere i Sant Feliu. Així mateix, el sastre Joan Revardes satisfeia una quartera d’ordi per una terra situada en aquesta mateixa quadra, mentre que el bracer Marc Mandor abonava una quartera i sis punyerons d’ordi per una altra peça de terra.

Altres rendes es percebien en diversos indrets, tots dins del terme de Vilafranca del Penedès.

El fuster Joan Alegret pagava també un cens de senyoria de 2 sous i 4 diners a Marc de Puigmoltó per unes cases que havien estat del seu gendre, el teixidor Pere Rigual, situades al carrer de Sant Pere de Vilafranca, via per on antigament transcorria la Via Augusta.

Pel que fa a una pallissa i un hort que el sabater Pere Joan havia comprat als hereus de Marc de Puigmoltó, aquests béns estaven situats en el mateix carrer, corresponent a l’actual carrer de la Font de Vilafranca del Penedès.

Bernat Ferrer pagava rendes per una pallissa i un hort situats a les Eres del Sant Esperit, béns que li havien estat venuts pel sabater Pere Joan i la seva muller.

El notari Guillem Batlle pagava una renda a l’Almoina de Marc de Puigmoltó per una pallissa situada en aquest mateix indret.

El sabater Bernat Duran pagava una renda de 2 sous i 6 diners per una pallissa situada a les Eres.

Bartomeu Riba pagava rendes per una terra situada sota la capella de Sant Julià.

El prevere Bartomeu Julià pagava rendes per una terra que havia comprat, situada al Girador, en el camí que conduïa a la capella de Santa Digna.

Joan Vidal, manescal, i la seva muller Joana feien cens de 18 sous en concepte de censal mort, per una venda feta als hereus de Marc de Puigmoltó, amb un preu de 18 lliures. Aquest cens estava assignat sobre una terra de dues quarterades i mitja situada a la quadra de Santa Digna, que havien comprat als marmessors de Constança, vídua de Marc de Puigmoltó.

El pagès Francesc Puigmoltó pagava cens per una terra situada a la Pelegrina, prop del «fossar dels moros».

Marc de Puigmoltó percebia també una renda d’Antoni Brugal, del mas Brugal, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos, consistent en una quantitat d’ordi.

Bartomeu Babau, mercader, feia cens d’una quartera d’ordi amb dret de senyoria, derivat d’una venda per la qual havia assignat aquest cens sobre una terra que havia comprat a Bernat Sartor, situada a l’abeurador de Puigciuró.

El feu de Sant Pere de Riudebitlles

Un feu medieval era un pacte establert entre un senyor feudal i un vassall. A canvi d’un jurament de fidelitat i de la prestació de serveis, principalment militars i econòmics, el senyor concedia al vassall l’usdefruit d’unes terres, un castell i diversos drets jurisdiccionals o econòmics. Aquest territori funcionava com una unitat de producció autosuficient i es dividia en diferents parts destinades a l’explotació agrícola i a l’administració dels recursos.

Pel que fa al feu o quadra de Sant Pere, l’heretat de Marc de Puigmoltó hi percebia anualment diversos drets i rendes, entre els quals es documenten el pa, el vi, els llegums, el safrà i altres prestacions. Marc de Puigmoltó posseïa aquests drets arran de la venda o donació que el castlà de Mediona, el noble Pere Barberà, havia concedit als seus avantpassats.

Anteriorment, les rendes d’aquest feu havien estat en mans dels nobles Blancafort, que el van lliurar com a dot a la seva filla, esposa del noble Pons de Servià. Posteriorment, l’hereu d’Arnau de Servià va transmetre la possessió a Marc de Puigmoltó. Finalment, els hereus de Marc de Puigmoltó van vendre aquest feu el 5 de juliol de 1434 a Isabel, vídua de Pere Barberà, per un preu de 45 lliures.

Deutes a l’heretat de Marc de Puigmoltó

El mateix capbreu de l’any 1434 recull també diverses anotacions relatives als deutes contrets amb l’heretat de Puigmoltó pels seus hereus.

En primer lloc, hi consta el deute de l’ofici dels sabaters de Vilafranca, que ascendia a 73 lliures, contretes amb motiu del blat que havien comprat al mercader Francesc Babau. Per tal de satisfer-ne el pagament, aquesta quantitat havia estat convertida en censal mort a favor de Marc de Puigmoltó. Els hereus acordaren la forma de restitució del deute: el pagament inicial de 18 lliures i 5 sous per la festa de Pasqua, i la resta en lliuraments anuals de 12 lliures per Nadal fins a completar la quantitat establerta.

Igualment, la confraria de l’ofici dels sastres devia a la dita heretat, per raó del mateix blat lliurat a Marc de Puigmoltó, la quantitat de 104 lliures i 18 sous.

També consten altres deutes d’oficis de la vila: la confraria dels cavadors devia 41 lliures, 10 sous i 2 diners; la dels fusters i picapedrers, 49 lliures, 18 sous i 5 diners; i la dels teixidors, 144 lliures, 1 sou i 6 diners, totes elles relacionades amb l’adquisició del blat esmentat.

El capbreu registra també la constitució d’un censal mort fet per Elionor, muller de Francesc de Puigmoltó, i Isabel, filla seva i muller de Guillem d’Espitlles, donzell, aleshores residents a Vilafranca. Aquest censal, valorat en 38 sous anuals i establert sobre un capital de 38 lliures, fou venut als hereus de Marc de Puigmoltó en concepte de la meitat del preu de l’alberg que les dues dones havien adquirit de Francesc Sibilia, com a administrador dels béns de la Pia Almoina, institució hereva de Constança, muller de Guillem Huguet, difunt. L’immoble, un alberg situat al carrer de Puigmoltó, formava part del patrimoni objecte d’aquestes operacions.

Posteriorment, es va procedir a un encant públic —és a dir, una subhasta— dels béns pertanyents a l’heretat de Marc de Puigmoltó. Entre els compradors hi trobem diverses persones vinculades a la vila, com el notari Guillem Batlle, que adquirí una pallissa de l’heretat, així com diversos objectes domèstics: tres gresols, recipients de ceràmica amb orelletes i nanses, i una gran cullera destinada a la cocció del pa.

També el mercader Joan Prats adquirí alguns bancals pertanyents a la mateixa heretat. Aquests exemples formen part d’una venda pública més àmplia dels béns de Marc de Puigmoltó, un episodi que permet observar la dispersió progressiva d’un patrimoni baixmedieval i que mereixeria, per la seva riquesa documental, un estudi propi.