Santa Oliva i el Priorat

 

La zona llana de la comarca del Baix Penedès, en la conca del torrent de la Bisbal, o del Vendrell, pertanyia bàsicament al monestir de Sant Cugat del Vallès, en bona part per antiga donació o confirmació del rei franc Lluís Ultramar l’any 938.

L’any 1011 el comte de Barcelona. Ramon Borrell, la comtessa Ermesen i els bisbes Deusdedit de Barcelona, Borrell d’Osona, Pere Girona i Ermengol d’Urgell, autoritzen a l’abat Guitard de Sant Cugat poder donar les terres situades a Santa Oliva on es va edificar el castell i l’església. El monestir va concedir terres a Isnabert pel seu repoblament, mantenint-se certs drets, construint-se una casa i una torre.

El 1018 el comte Borrell confirmen a Sant Cugat l’alou de Santa Oliva, afegint el alous de Moja i Albinyana. Més tard els terme de Santa Oliva, Calders i Castellet (1037).

Ramon Isnabert i família donen a Agela i altres un alou que tenien en el castell de Santa Oliva el 1045. El prevere Guillem, amb motiu d’un viatge a Jerusalem el 1130, dóna a la seva germana i família totes les terres que en el terme del castell de Santa Oliva, amb la condició, però, que si torna de la ciutat santa les pugui recuperar.

El 1158 el bisbe de Barcelona va concedir les església de Sant Julià, al castell, i de Santa Maria al monestir de Sant Cugat perquè s’hi establís un priorat.

Els nobles Santa Oliva

Durant els anys següents Santa Oliva hauria patit els efectes d’una ràtzia dels almoràvits. A mitjans del segle XII, es va reconstruir, el lloc va passar al llinatge dels Santa Oliva que van mantenir diferències amb el monestir de Sant Cugat. Els primers van ser Guillem i el fill Ramon de Santa Oliva, que també van ser castlans del castell de La Granada (1143).

També familiars foren Pere de Santa Oliva, que fou sots-castlà del castell d’Eramprunyà i Berenguer de Santa Oliva, abat del monestir de Sant Cugat.

Una sentència del 1183 donava el castell i terme a Bernat de Santa Oliva (germà de Berenguer) però sota la senyoria del monestir.

Un Guillem de Santa Oliva és acusat en una altra sentència promulgada pel veguer reial Jorba el 1238 sobre el castell a favor del monestir de Sant Cugat. De resultes d’això Saurina de Santa Oliva ven el castell al monestir uns anys després (1243).

Familiars dels Santa Oliva van ser els nobles Vernet, senyors d’un alou de Sant Marti Sarroca, que anys després demanen el seu dret sobre el castell en una altra sentència contra el monestir. Reben una compensació econòmica per part del monestir (1248). Es pot deduir la importància per part del monestir de Sant Cugat del Vallès en tenir la plena propietat del castell, de l’església, el priorat i del seu terme, com a senyor/institució feudal.

A partir de finals del segle XIV sorgeix en la documentació la Universitat de Santa Oliva entre ells persones de cognom Santa Oliva, un total d’unes quaranta persones hi forment part l’any 1382. És en aquests anys que el castell passa a tenir dret feudal el rei Pere el Cerimoniós.

El Priorat de Santa Oliva

Es diu que el priorat de Santa Maria de Santa Oliva, fou creat a partir de la donació del bisbe de Barcelona del que es té notícies des del 1173, es devia establir a l’església de Santa Maria, coneguda com la Rectoria o El Monestir, però, després que els benedictins del monestir van comprar el castell, van passar el priorat a Sant Julià, mantenint les funcions parroquials de l’església de Santa Maria. Es diu que al segle XV ja no hi havia cap monjo.

El 1303 en una visita pastoral del Bisbe de Barcelona a l’església de Santa Oliva (no especifica quina és ni es parla de Priorat) es diu que el frare Ramon de Sant Marti és monjo i administra l’església.

L’any 1403 hem trobat un document on l’encapçalament diu: capítols sobre la comanda de l’església i del Priorat de Santa Oliva i el seu servei”, per tant diferenciant dos edificis.

En son només quatre. El primer ens diu que el prevere Antoni Marti de Vilafranca, com a procurador del frare Bartomeu Garriga de l’orde Sant Benet, prior del Priorat de Santa Oliva encomana l’església del dit Priorat i del regiment de la cura de les ànimes del Priorat al prevere Pere Alzina de Vilafranca, des de la passada festa de Sant Joan, durant un any. El segon capítols només aclareix que el prevere Alzina ha de tenir residència a la casa del Priorat. El tercer que ha de tenir contínuament un prevere i dos escolans.

Aquestes escolans faran servei a l’església i la casa del Priorat (Santa Maria) i també en l’església que és dins del castell de Santa Oliva (l’actual Verge del Remei, abans Sant Julià), així com els diumenges, les festes entre setmana i en els dies que no siguin festa, segons és acostumat a fer els serveis. Tot i així pot tenir només un escolà, si volgués.

El quart capítol ens diu que el seu salari ha de sortir dels casaments, testaments i altres activitats acostumades a fer en les esglésies. Tot ho haurà de fer per autoritat del prior.

Dedueixo per tant, que tot i que el Priorat benedictí de Santa Oliva a partir del segle XV està abandonat hi té encara un poder feudal.

 

 

 

 

L’Hospital del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès (1272)

 

De l’Arxiu de la Comunitat de l’església de sant Just i Pastor de Barcelona un document en pergamí diu: “Hospital de Vilafranca: Aquestes són les santes indulgències e perdons per diversos sants pares apostòlics de Roma donats e atorgats a tots los benefactors confrares de l’orde e hospital general del Sant Esperit.

Lo qual hospital es dit general per tot com si són nodrits los infants orfes e totes les setanta-dues malalties que en cars de hom e de fembra són posades, si són acollides e proveïdes. E per e complidament si són complides les set obres de misericòrdia. Primer jutja si hi ha, donar e atorga a tots los confrares e benefactors del dit hospital del sant Esperit, vers penitents e confessants, a dins e any se confessaran, après que rauran saldes nostres indulgencies ara en les festes següents...”

El mercader Pons de Gualbes pels vols de l’any 1396 feu reconstruir l’hospital del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès. El pergamí anterior es trobà en les notes a l’arxiu de sant Just i Pastor sobre la família Gualbes. 

La fundació

De fet va ser el setze d’agost de 1272 Bernat Llobet, veí de Vilafranca, el seu ofici podria haver estat advocat, qui va fundar l’hospital del Sant Esperit per als pobres i malalts de la vila en honor de Déu, de la Verge Maria i de Tots els Sants. Estava situat al raval, a l’actual carrer de la Font. Seria el segon hospital per a pobres i malalts construït a la vila, en aquest cas dins de la muralla. El primer fou el de Sant Pere, a extramurs l’any 1200.

L’any següent, el 1273 ja és un fet El bisbe Arnau de Gurb concedeix el permís. A més concedia que l’hospitaler i la seva família, els malalts residents i allitats, els fundadors i els patrons i els seus hereus es puguin enterrar en el cementiri adjunt, oficiant el rector de la casa les misses. A més la construcció d’una capella al costa “...damus et concedimus predicto hospitali et capelle eiusdem quod presbiter ipsius capelle possit confessiones audire et penitencias iniungere et alia sacramenta ecclesiastica conferre pauperibus infirmis jacentibus et residentibus in dicto hospitali et familie signate et hospitalario eiusdem hospitalis...”. el castlà Bernat de Vilafranca l’any 1294, en el seu testament, és un dels que fa deixes als malalt de l’hospital del Sant Esperit, deu sous.

El bisbe de Barcelona vol saber quins son els rèdits que rep la capella del Sant Esperi l’any 1339: “...per si eren n’hi havia prou per la institució d’un benefici...”

El 1413 a l’hospital hi ha onze llits per a homes i quatre per dones. L’edifici s’anava fent vell i part de les construccions (tot i haver-ne arreglat Pons de Gualbes) estaven caient, segons una visita pastoral que es va fer aquest mateix any.

L’hospital del Sant Esperit (segle XIV)

Un dels beneficis de la capella del Sant Esperit va ser amb invocació de la Verge Maria. L’any 1374 els patrons del benefici Geraldona, viuda de Pere Arboç i Ramon Pellicer son els que el funden, o sigui, podien disposar de les rendes que eren deixades en testaments al dit benefici. El prevere Arnau Avellà fou el primer hospitaler i administrador que es troba en la documentació (1381).

El prevere Gerald Arbós, fill de Geraldona i Pere, va ser hospitaler i administrador de les rendes de l’hospital Sant Esperit (1383-93) en nom del seu segon fundador el mercader Pons Gualbes, que vivia a Barcelona.

En el seu testament (1401), Gerald Arboç deix cent sous a l’hospital perquè es comprin flassades pels llits. També una vànova prima de drap de llençol amb ondes de cinc fils, que està en la cambra on jeia. La qual vol que serveixi per a cobrir els cossos. Al servei de la capella en honor del Sant Esperit, deix un missal que posseïa. A la seva mort es fa un inventari del lloc en la cambra on estava instal·lat: una bossa amb dos-cents florins que ordena repartir pels pobres de la vila en el seu testament; un arquibanc en la cambra on dormia; deix dues tasses de plata esmaltades al seu nebot Francesc Golet; a un altre nebot, el Pere Monistrol li deix una vànova, una flassada, un breviari i dos llumeners de plata amb peus. També li deix una casa situada al carrer Puigmoltó de Vilafranca on hi ha tres botes grans i un cup situat al celler.

Moltes son les deixes del segle XIV en testament que van dirigides a l’hospital i capella del Sant Esperit. Quantitats entre cinquanta sous i dotze diners. Una més elevada és la que deix Gerald Puig originari de la població de l’Albà (Tarragona), onze lliures i mitja (1384).

El següent hospitaler i administrador de l’hospital del Sant Esperit va ser el prevere Arnau Abellà (1408-1448). Era oriünd de Peralada (Alt Empordà).

L’hospital (segle XV)

És a finals del segle anterior i primers anys d’aquest que es construeixen al costat de l’hospital diferents edificis o cases particulars. També l’hospital hi té parts annexes on s’hi viu, llogades per l’administrador.  Maria, muller de Ramon Pellicer viu en una casa prop del Sant Esperit (1381); pallissa del mestre Ramon Banyeres a prop hospital (1387); Bernat Tomas, Pere Gual i Ramon Mateu viuen en cases de l’hospital (1399); Joan Puig viu en una casa prop hospital del Sant Esperit (1407)...un carrer just al costat es deia de les males arts (l’actual Trinitaris): el sabater Francesc Colomer ven al sastre Andreu Rabassa una pallissa al carrer de les males arts prop l’hospital del Sant Esperit (1387).

Alguns noms de malalts podem trobar en els documents: el ballester George Armengol de Barcelona, paga a l’hospital, pels dies que hi va estar la seva muller Antonia, vint sous (1416).

El 1438 el prevere Guillem Malet era el posseïdor del benefici del Sant Esperit de l’hospital. Patrona del benefici de l’altar de Sant Joan i Santa Maria, constituïts en la capella del Sant Esperit era la monja de Santa Clara de Vilafranca, Maria Pellicer el 1445. Uns anys després el patró era el burgès Rafael Pellicer (1497).

L’any 1577 l’hospital del Sant Esperit té la capella amb dues campanes que pesaven dos quintars. Dins de l’església hi havia un retaule del Sant Esperit amb les armes dels nobles Gualbes de Barcelona. Hi havia també un altre retaules de Nostra Senyora i Sant Joan i un altre de Santa Anna. Uns bancs amb les armes dels Gualbes. Aquest mateix any els trinitaris es fan propietaris d’aquest hospital traslladats des de la plaça de l’Oli, l’actual plaça Jaume I de Vilafranca.

L’hospital estava derruït. L’església no tenia sostre. Els trinitaris van reconstruir quasi completament de nou. Ja va perdre la funció de ser un hospital per pobres i malalts per passar a ser el convent dels trinitaris.

 

 

 

 

El castell de Mediona

 

En aquest article volem deixar constància d’algunes dades que ajuden a saber l’origen i evolució d’aquest castell medieval penedesenc.

Es diu que el topònim Mediona ja apareix documentat l’any 954 i el castell el 1011, en una donació a Sant Cugat del Vallès d’unes terres (alous) i un molí situats prop del riu Bitlles.

En quant al topònim em consta que la primera menció documental és del 977 i la primera menció del castell de Mediona és el 984, segons un pergamí conservat a Vic.

S’han fet algunes excavacions al castell, crec que una de les últimes va ser l’any 1991. Les troballes van ser poques relacionades amb el seu origen. Potser caldria fer-ne de noves i en llocs encara verges al voltant del castell o altres indrets del terme.

Terme del Mediona medieval

El 1019 Gotmar, pagès de Mediona ven unes propietats situades en el terme del castell de Mediona, a Riu de Bitlles. El 1031 el pagès Guila permuta amb l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès un alou (casa, corral, terres i vinyes) situats a Olèrdola per un altre situat en el castell de Mediona, al lloc dit Verz.

Bonfill, fill d’Esteve Bonfill, habitants de Mediona, venen a Gilabert i la seva muller Emima, un alou prop de Riu de Bitlles. Està situat prop de la terra de Geriberga, del Mont Pedrós (muntanya de 54 metres situada al terme de Mediona), d’un lloc dit Palau (un antic palau del castell?) i la muntanya dita Pedra Aguilar (1053).

Es diu que el bisbe Borrell de Vic encomanà als primers castlans, l’any 1015, el repoblament i defensa dels territoris més extrems del bisbat. Com hem vist ja hi vivia gent abans d’aquesta data.

Ramon Hug ven a Guillem Dalmau i la muller Agnés el dret de cobrar cens sobre una terra que fou dels seus avis, situada en el terme del castell de Mediona i de la parròquia de Sant Quintí (1115).

Els documents ens ajuden a saber l’origen d’altres topònims a partir de senyors/cavallers que s’havien repartir el territori per cobrar-hi rendes: Pere de Conilles ven al seu germà Berenguer de Conilles, la part senyorial/feudal que té d’herència del seu pare, situada a Conilles, en el terme de Mediona (1200); Guillem de Conilles amb la muller Ermessén i la seva mare Eliarda, venen el mas de nom la Torre de Puigmoltó, amb totes les terers, fruits i drets senyorials, situada al castell de Mediona a Berenguer de Gallissà  i aquests la venen al monestir de Santes Creus. A canvi l’abat del monestir accepta com a monjo del monestir a Guillem de Conilles (1201).

També Guilla, muller de Guifré, ven a Baró, unes propietats situades en el terme de Mediona, al lloc dit Riu de Bitlles, prop de l’església de Sant Quintí. Les tenia per empenyorament, a causa d’un deute, que li havia fet Sabida. Estan situades a la carrerada que va fins a Sant Quinti...(1201).

En temps de núpcies, Guillem de Conilles (no es deuria fer monjo) fa una donació a la seva muller Ermessenda de la propietat, dret i jurisdicció del mas Celada, situat a la Torre de Puigmoltó (1202).

Guillem de Mediona cobrava rendes al castell de Miralles (els senyors/castlans eren els Cervelló) L’abat del monestir de Santes Creus el porta a judici al·legant que li pertany a ell cobrar-les (1234).

En diferents documents es troben cognoms Mediona, que probablement son originaris d’alguns llocs del terme, com per exemple: les cases de Bernat Ramon de Mediona, situades a Santa Perpetua de la Moguda (1126).

L’església de Santa Maria del castell

Al recinte del castell hi ha l’església de Santa Maria. La construcció podria ser del XII. És d’origen romànic. Consta d’una nau única amb coberta de volta lleugerament apuntada. Al segle XIV s’afegí un absis poligonal cobert amb volta nervada i en el XVIII es construí una capella neoclàssica.

Alguns rectors de l’església foren Arnau Busquets (1352), Berenguer de Casaldoria (1374); Guillem Badoc (1393); Guilem Bados (1404); Pere Torrella (1417); Bernat Ribes (1426); Sabem que hi havia l’altar de Santa Maria, el de Sant Vicens (1374) i l’altar de Sant Pere (1417).

Els castlans del castell

La castellania o castlania de Mediona està documentada el 1010, segons documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A mitjans del segle XI el terme de Mediona estava repartida per diferents senyors i per sobre d’ells el castlà major del castell que cobraven rendes als pagesos que hi vivien.

Les rendes de la castlania eren repartides entre el senyor i castlà en funció de la seva provinença geogràfica: tal tipus de cens, era percebut sobre un tal veïnat, tal altre pertoca a la guarnició del castell. Cada pagès era imposat pel castlà una part del vi de la vinya que hi treballava.

Tenien tots els senyors/cavallers i castlans, més de cinc, que percebien rendes en el terme diferents llicències excepcionals, com per exemple, exempció de l’impost de cavalcada que s’havia de pagar al rei, en els moments de la verema (1057).

La castlania de Mediona rebia ingressos de les guaites, del dret de guarda dels boscos, de guardar les vinyes i altres de parroquials que rebien també els castlans, parts dels dits delmes (1059).

Els primers castlans i senyors feudals son Guifré de Mediona i la seva muller Guisla (1011)

El 1018 Guifré, amb Hug de Cervelló (senyor de Vilademàger), com a marmessors del diaca Guillem, fan donació a la Seu de Barcelona de terres i vinyes situades a Sarrià, situades en el terme de Barcelona. El següent castlà en la documentació és Guillem de Mediona el 1033 fill de Sisemund d’Oló i net del vescomte de Girona Guinguis Mascaró.

Ramon de Mediona fill de Guillem va ser senyor i castlà del castell conjuntament amb el seu germà Bernat de Mediona. El primer lluità al costat de Mir Geribert contra el compte de Barcelona, Ramon Berenguer I, ja que formava part del seu llinatge familiar.

Un feu conflictiu en el terme de Mediona (1386)

El feudalisme (segles IX-XV) era el sistema polític econòmic i social creat durant l’edat mitjana a Europa. Els regnes es dividien en petits territoris semi independents on el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treballs a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l’Església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.

Un castlà o carlà era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d’una castlania que incloïa el castell i també el territori, anomenat feu.

Molt sovint cal diferenciar l’existència d’un castlà major i d’un castlà menor (feu major o feu menor). El castlà podia ser un cavaller, molt sovint de procedència noble, que rebia d’un vassall del comte l’encàrrec de tindre un castell, amb les terres i drets que en depenien.

Un feu era un conveni pactat entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal o castlà major) rebia de l’altra (senyor feudatari, vassall o castlà menor) la prestació d’homenatge amb el corresponent jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini real, el feu pròpiament dit (feu menor).

El segle XIV, que és el darrer període de la baixa edat mitjana, suposa un temps d’una crisi generalitzada que prepara un canvi. Una davallada demogràfica se suma a l’esfondrament del feudalisme. La lluita entre estats cada cops més poderosos i centralitzats i el descrèdit de les institucions tradicionals ajuden molt.

És una crisi política europea, però que va lligada a una crisi econòmica. Els nobles, els feudals, els castlans, tenen por de perdre la posició privilegiada que tenien.

Un feu conflictiu es va donar en el terme del castell de Mediona, que molt probablement es va originar a causa d’aquests canvis que s’estaven produint a tot Europa, la crisi del poder feudal.

Una lluita processal entre una dona, Sibil·la, casada amb segones núpcies amb el noble Guillem Castelló, i familiar dels Barberà, castlans majors del castell de Mediona.

La pugna entre el que a ella li pertanyia quant a cobrament de rendes del terme de Mediona, per haver estat casada amb primeres núpcies amb Bernat de Barberà i el nou castlà major Asbert de Barberà, ens ajuda a construir una idea interessant en com es repartien el territori de Mediona els castlans, com era aquest territori i quins eren els seus principals vassalls.

Podem saber els drets i rendes que percebien els castlans i conèixer com actuava la jurisdicció feudal en el territori seguint tot el procés.

Els castlans i senyors feudals de Mediona del XIV i XV

Alguns d’aquests senyor/cavallers/castlans major o menors que dominaven el territori de Mediona foren: Asbert de Mediona (1316); Ferrer de Boixadors (1318); Guillem de Mediona reclama al rei que li pertoca el feu (territori feudal) de la dona Beliana, viuda del noble Bertran de Castellet (1325); el veguer de Vilafranca requereix formar un host (agrupar homes armats) per socórrer als assetjats en el castell de Mediona, els veïns del terme no la volen fer (1337); Ramon Berenguer de Mediona (1350); Pere de Tous (1358); Ramon de Boixadors (1389); Asbert de Barberà, castlà de Mediona, del castell de Bolet, de la quadra de Pareres i d’Aiguamolls (1391); els Castellvell (1413).

En alguns anys del segle XII part de la senyoria del castell passà als Cabrera tot i que els Mediona van conservar altra part. Després a la casa de Cardona, als Barberà...En els segles XIV i XV estava molt repartit el terme del castell de Mediona en diferents senyors/cavallers que dominaven diferents feus del terme.

La capella de Sant Hilari de Vilafranca del Penedès

 

El camí que deuria anar a la
capella de Sant Hilari

Sant Hilari de Poitiers va ser un bisbe escriptor, pare i doctor de l’església nascut a principis del segle IV, fins el 315, en Poitiers (França) i morí a la mateixa ciutat el 367.

Va rebre una educació pagana, en una família de l’aristocràcia romana local però la passió per buscar la veritat, el van portar a estudiar filosofia. Es va convertir al cristianisme. És conegut per la defensa de la Trinitat davant l’arrianisme creixent del segle IV.

La tradició, deia Agustí Coll, assenyala que la capella de Sant Hilari i el seu edifici van ser el primer alberg dels trinitaris, situat en el terme de Vilafranca del Penedès. Després van passar a un gran convent que van edificar a la plaça de l’Oli front la porta principal de la parròquia, al costat de la capella de Sant Pelegrí, la qual va ser l’església del convent.

Cayetano Barraquer ens diu que en una explanada a dos quilòmetres, encara avui, any 1888, es veuen les restes de l’antiga capella de Sant Hilari, situada entre la creu de terme de la Pelegrina i el poble de La Granada. Aquesta capella i l’edifici van ser el primer alberg dels trinitaris, el qual convent fou fundat el 1458. Després passaran a la plaça de l’Oli davant la porta principal de l’església, al costat de la capella de Sant Pelegrí.

Encara més, es considerava, per part d’altres historiadors locals, que la capella de Sant Pelegri era una antiga capella, documentada al segle XI, sovint relacionada amb l’origen de Vilafranca i la seva torre Dela.

La capella de Sant Pelegrí
abans dels Socors

La capella i quadra de Sant Hilari (XIV)

Sabem, perquè hem vist el document original, que l’hospital per pobres i malalts de l‘orde dels trinitaris es signà un conveni amb els prohoms de Vilafranca, el rector de l’església de Santa Maria i els frares de la Santa Trinitat el 1305. Hi ha una còpia l’any 1334. Si relacionem els noms que surten en els documents amb altres del mateix any, sabrem que la data és del tot correcte: el notari Marc Ferrandell, el rector de l’església de Santa Maria  Romeu de Montoliu i el frare trinitari Guillem Granell.

En el document també ens diu que hi ha d’haver també l’església de l’hospital amb dues campanes, que seria l’actual capella de Sant Pelegrí, abans capella dels Socors.

A partir de documents de diferents anys d’aquest segle XIV trobem en peu l’església de Sant Hilari, situada en direcció sud, en un camí que de Vilafranca anava a La Granada, a la també anomenada avui la partida de la Pelegrina.

Pere Garrigues ven a Bernard Bargalló mitja quartera d’ordi censal que rebia per una terra d’ordi situada a la quadra de Sant Hilari; Els límits son una vinya de Jaume Pi. Terra de Ferre Guarner i una via pública (1332);  Geralda viuda de Miquel Burrll ven una terra situada prop església de Sant Hilari. Els límits son quatre vinyes de diferents persones (1345);  Donació que fa Berenguer Ferrer de Vilafranca d’una terra a Pere Capellades de La Granada, situada prop de la capella de Sant Hilari (1353); Bernat Llobera, ven al sastre Massó una vinya per cullir situada a la quadra de Sant Hilari (1372); Francesc Roca té una terra a prop de l’església de Sant Hilari (1392).

En els testaments d’aquest mateix segle també es fan donacions a la capella de Sant Hilari: Constança dos sous a Sant Hilari (1348); Armessendis de La Granada a la capella de Sant Hilari sis diners (1353).

La creu de terme anomenada dels
Cirerers, potser la que assenyalava
la capella de Sant Hilari

La capella i quadra de Sant Hilari (XV)

En els anys dels quatre-cents abunden en situacions de terra en el lloc de la quadra i església de Sant Hilari. Veiem alguns exemples: Ramon Segarra té terra a Sant Hilari. També hi tenen el mulater Pere Carbonell, Pere Gabiol i el Bartomeu Dalmau de La Granada, Maria viuda del sabater Francesc Girbau té terra a la quadra de Sant Hilari. En els seus límits hi surt un camí que va  l’església de Sant Hilari (1400); Pere Carbó veí de Santa Fe, ven al metre de cases Bernat Ferrer, dues terres situades a la quadra de Sant Hilari (1401); Ramon Metge té terra a prop església de Sant Hilari (1405); Antoni Porta ven a Rocafort terra a prop església de Sant Hilari (1413); Pere Castellví prevere té una vinya plantada a la quadra de Sant Hilari. Entre els límits hi surt un camí que puja a la capella de Sant Hilari i un viarany que hi ha (1414); Berenguer Vidal, teixidor, té terra a la Pelegrina. Entre els límits hi surt un camí que va a l’església o capella de Sant Hilari (1422); L’advocat Jaume Solanes té terra al lloc que es diu Sants, que és a prop de l’església de Sant Hilari, hi ha també un viarany que va a Sant Valentí de les Cabanyes (1422); Lluis Prats té una vinya a Sant Hilari. Entre els límits hi surt camí que va de Vilafranca a La Granada passant per l’església Sant Hilari (1450);

El mas Malart està a prop de l’església de Sant Hilari: Constança viuda de l’advocat Joan Malet, ven vinya a Sant Hilari. En els límits d’aquesta terra s’hi diu viarany que va al Mas Malart i viarany que va a l’església de Sant Hilari (1468); Pere Benages té terra al camí que va a la capella de Sant Hilari i caminet que va de la creu de Moragues a Sant Hilari (1475); Joan Prats, draper, té terra al lloc dit la fembra morta. Entre els límits hi ha el caminet de llarg fins a la roca que va a la capella de Sant Hilari (1475).

Finalment copiarem una data més moderna, que ens diu que Francesc Galimany Figueres concedeix a rabassa morta dues terres al pagès de La Granada Josep Casanoves Raurell una terra campa d’un jornal situada en una partida de Vilafranca anomenada Sant Ilari. Limita amb la terra de Valentí pagès de les Cabanyes, la de Joan Andraix de La Granada, la del pagès Antoni Vives de La Granada i el pagès de Vilafranca Pere Joan Girona. I l’altre campa d’extensió tres quartans prop del casalot de Sant Ilari. Limita per un caminet de bancs que es dirigeix a la carretera de la Granada i Sant Sadurni (1851).

La creu de terme que indicava 
on era la capella de Santa Digna

Petites conclusions de la capella de Sant Hilari

Sí llegim bé les dades que he copiat en aquest article, podem concloure que la capella fins a mitjans del segle XIX estava en peu. Un casalot és una casa vella i ruïnosa. La capella podria haver estat un edifici on en un primer moment hi van ser-hi els trinitaris, abans del segle XIV?. No ho crec pas. Aquest casalot es deu potser referir més a una masia que a un edifici religiós, sinó ho diria.

Es diu que en els primers temps de l’orde dels Trinitaris va arribar a haver-hi a mitjans del segle XIII, vuitanta casa a arreu i en començar el XIV, unes dues-centes a Europa.

Els XIV i XV van ser de dificultats i un cert declivi. Entre 1315 i 1472, es va veure afectat, com d’altres, per les crisis de l’Església i la crisi demogràfica provocada per la pesta negra (1348) i moltes cases van tancar.

Jo dedueixo que hi havia una capella de Sant Hilari en mig d’un camí que travessava la Pelegrina (aquest nom podria també ser originari dels mateixos peregrins que passaven pel camí i també el de la mateixa capella). Que els trinitaris no eren a Vilafranca abans de l’any 1305, any en que es va fundar l’hospital, justament per a pobres i peregrins a la plaça de l’Oli de Vilafranca. La mateixa capella del Hospital es va dir de Socors, que ajuda als desemparats. En un any dels segle XVII el propietari de la capella va ser un Babau que li va canviar el nom i li va posar dels Pelegrins (tenint en compte la tradició oral de que els trinitaris primer estaven situats a la quadra de la Pelegrina).

Si fem una relació dels senyors que cobraven rendes de totes les terres que ocupaven la quadra de Sant Hilari o església/capella, durant els segles XIV i XV en cap ens dona que paguessin algun cens a l’orde dels trinitaris. Son nobles com Arnau de Ventallols, o altres estaments religiosos com el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs o el Bisbat de Solsona.

No es coneix cap document abans del segles XIV que ens doni a entendre que la capella de Sant Hilari fos fundada pels trinitaris. Molt probablement en un primer moment deurien viure allà mentre es construïa l’hospital i església a la plaça Jaume I. Però la capella ja hi era, i deuria ser com totes les altres que hi van haver-hi en el terme de Vilafranca del Penedès, com la de Sant Salvador, Santa Digna, Santa Magdalena, Sant Julià. Justament en direcció nord no n’hi havia cap, lògic que fos la de Sant Hilari. Origen molt probablement del segle X o XI, com les altres.

 

 

El topònim Coll de Bou

 

Una de les partides de terres que hi havia en el terme medieval de Vilafranca del Penedès era Coll de Bou.

Un coll podria ser un puig de alçada o un pas entre muntanyes. El topònim penso que és més relacionat amb el segon significat, ja que era l’espai que es podia llaurar amb un o diferents bous. Al nord de Vilafranca hi ha actualment la finca de Coll de Bou de Bodegues Pinord. Un camí anava del Coll de Bou al Pou Nou, en direcció a La Granada i Sant Cugat Sesgarrigues. Un altre camí anava fins a la Tallada, situada en el terme de Sant Pere Molanta.

Els primers documents on hem trobat el topònim son de l’any 1312: collis bous. Així en plural, que per tant voldria dir que hi havia més d’un pas estret entre turons o muntanyes. En aquestes primeres noticies es parla de les possessions de terres d’ordi (blat) que té Guillema, viuda del sastre Bernat Artús i la muller viuda del també sastre Bernat Rocafort. El lloc està situat al costat de la partida anomenada la Pelegrina, entre les muntanyes de Sant Pau i la de Sant Jaume en el terme de Vilafranca. Fins la meitat del segle XIV totes les terres situades en aquest indret pagaven cens al rei.

Posteriorment, com per exemple el 1352 el sastre Bonanat Escardó ven al pagès Berenguer Urgell una terra situada al Coll de Bou. Havia de pagar cens als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, al benefici de Sant Simeó i es recalca que abans es pagava el cens al rei. Els administradors de la confraria dels sabaters de Santa Maria, també rebien cens de les terres d’aquest lloc. En resum, els preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca obtenien rendes dels pagesos que treballaven en el Coll de Bou que els hi va traspassar el rei.

A partir d’aquesta data el topònim el trobem més sovint en la documentació, aspecte aquest, i ens fa creure que l’espai era més aprofitat per treballar les terres.

La quadra del Coll de Bou (segle XV)

Serà en els anys del segle XV que el topònim passa a ser la quadra de Coll de Bou. És a dir, una extensió de terres/espai compost de diferents peces de terra que pertanyen a un senyor. És quan el monestir de Santes Creus passa a ser el senyor feudal que cobra les rendes, tot i haver-hi estat en un primer moment, però ara ja de forma més amplia i anomenar-la quadra de Coll de Bou del monestir de Santes Creus igual que fa amb la quadra de la Pelegrina. Al final del segle XV s’hi afegeix el monestir de Montserrat com a recaptador de rendes del lloc.

Justament en un capbreu del monestir de Santes Creus de l’any 1422/25 amb la relació de més de cinquanta terres de la quadra de Coll de Bou que paguen cens al monestir hi surten relacionats amb la quadra els topònims: “...a Sants alies Coll de Bou”. En el 1426 hi llegim el camí de la rassa dels sants. També el pou de Vallmoll o les oliveres d’en Tàrrega (1428); camí que va a la creu de Vallmoll (1470); Sant Pau o Coll de Bou (1474);

En quant al significat de Sants, referit a un hospital de leprosos situat a extramurs al principi del carrer de Santa Magdalena, voldria dir que el nom de la quadra de Coll de Bou anava (en el segle XV) molt més enllà d’aquell pas estret entre muntanyes del principi i arribava fins el carrer de Santa Maria Magdalena actual: “...de Berenguer d’un hort amb arbres a sans prop de Magdalena...” (1374); “...té Ferrer Alemany a rassa de Sants que limita amb el viarany que va a Vallmoll...” (1378); “...adoberia que solia ser de Climent Salelles fora els murs de vila davant el portal de la Granada a sants prop el vall.” (1474).

El topònim pou de Vallmoll, ja anomenat en aquest blog en altres capítols, sabem que la muntanya de Santa Pau era una vall mullada en l’antigor, d’aquí ve la troballa encara de fòssils. També per tant, dins de l’amplitud de la quadra del Coll de Bou. El pou deuria recollir algunes de les aigües del lloc: “...Francesc Nadal de la casa de Puigciuró té terra prop pou de Vallmoll, limita amb el camí públic que va a Barcelona, camí que va a l’església de sant Pau” (1400); “... Joan Terra té terra al Pou de Vallmoll que limita amb el camí que va del dit pou a la rassa dels sants...”(1475).

Les oliveres d’En Tàrrega

Més d’un lloc en la quadra de Coll de Bou té l’afegit de Tàrrega: “pallisses de Tàrrega” (1453); “el figueral de Tàrrega” (1473); “les Antigues de Tàrrega, prop riera de Llitrà“ (1475); “carrer que va de Vallmoll a les oliveres de Tàrrega” (1481). Aquesta altra partida de terra també ens fa pensar que la quadra de Coll de Bou anava més cap al sud del terme de la muntanya de Sant Pau, en direcció a la riera de Llitrà, apartant-se molt més d’aquell significat de ser un Coll entre muntanyes.

Bartomeu Tàrrega era mercader, senyor feudal de la quadra de Bellvei del Penedès i que va anar a treballa i viure a Barcelona a mitjans del segle XV. Va ser hereu de moltes possessions situades en el terme de Vilafranca i altres parts del Penedès. Ja hem parlat d’ell en algun altre article d’aquest blog.

Finalment la creu de terme de nom Vallmoll, que en la documentació la trobem escrita amb aquest nom a partir de mitjans del segle XV, tot i haver tingut altres noms abans i posteriorment (Pelegrina, Santa Magdalena, del pou de Vallmoll...) limitava la quadra de Coll de Bou: “...possessió a coll de Bou. Limita  amb el camí que va a la creu de Vallmoll“(1473).

 

 

 

 

 

El castell de Ribes o de Bell-lloc

 

En el terme de Sant Pere de Ribes se sap que va existir una vil·la romana en el jaciment anomenat “L’Era del Moro” , dedicada a l’explotació agrícola, datada entre els segles II a.C i el segle III d. De C. La Vilanoveta, Puigmoltó, Palou i les Parellades son els primers nuclis que es van poblar del terme.

El castell de Bell-lloc o de Sota - Ribes

El nom de Ribes el trobem per primera vegada en la carta de població de l’any 990. La carta de franqueses i de població va dirigida als habitants del castell de Belloc o de Ribes. Els hi concedeix la lliure possessió de les terres i edificis, després d’haver passat el castell, el 985, per una de les ràtzies d’Almanssor. Al cap de poc es va reconstruir i el van ocupar la família del vescomte Geribert (marit d’Ermengarda, filla de Borrell II), la qual, des de mitjans del segle XII va prendre el cognom de Ribes.

El 1039 el fill de Geribert i Ermengarda, Folc Geribert es qui va retornar la donació del castell a la Seu de Barcelona, ja que el seu pare va tenir conflictes amb el bisbat i es va apropiar de la seva jurisdicció. De fet, poc va durar que estigués a mans del bisbat, ja que el 1041 el castell va ser envaït per Mir Geribert, el fill menor del vescomte de Barcelona i que hi va ser durant vint anys. Aquest mateix any arriben a signar una concòrdia (Geribert i la seva muller Guisla) amb el bisbe Guislabert, cosí de Folc i Mir, sobre el castell de Ribes. Entre altres coses deixen el castell al bisbe a excepció del puig de Sitges i la meitat de les vinyes del castell de Ribes. A més acorden que el castlà del castell de Sitges serà vassall del castlà del castell de Ribes. Que el castlà de Ribes tindrà la meitat dels delmes del de Sitges. Mir Geribert jura fidelitat al bisbe Guislabert, pel castell de Ribes i altres fortalses que hi ha dins els seus termes. Assegurant que tindrà el castell mentre visqui, que després passarà al seu fill Bernat, clergue de la catedral de Barcelona, i quan aquest sigui mort passarà a qualsevol altre fill que es faci clergue de la Seu.

El 1060 el bisbe Guislabert. Dona a Guisla de Besora, muller de Mir Geribert, i als seus fills Gombau, Arnau i Ramon el feu episcopal que tenien els difunts Gombau de Besora (pare de Guisla) i Mir Geribert, això és, el castell de Ribes, i les parròquies de Sant Boi, Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí i Sant Boi, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Sadurní de Palau Dalmanla (Montornés), Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Vilanova de la Roca i Sant Feliu de Codines, així com un feu al comtat d’Osona, amb la condició que ells i els seus descendents facin homenatge, host i cavalcada al bisbe i als seus successors en la Seu de Barcelona. Passarà doncs a mans dels que es cognominaran Ribes, descendents de Mir Geribert, sobretot els drets de castlania, com a senyors del castell, tot i així havien de prestar homenatge al seu senyor, que era el bisbe de la Seu de Barcelona.

Els Ribes

Arnau i Ramon de Ribes, hereus de Mir,  es disputaran la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge del seu senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres.

El 1156 el comte Ramon Berenguer IV dona a Berenguer d’Avinyó el puig anomenat d’Avinyó (terme d’Avinyonet del Penedès) amb l’obligació de reconstruir el castell que hi havia i edificar-hi cases. Dos anys més tard, el 1158 Ramon i Sibil·la de Ribes cedeixen el Puig anomenat de Santa Susanna al dit Berenguer d’Avinyó.

Pons de Ribes va ser el 1191 castlà del castell d’Albinyana, tot i que el va vendre al monestir de Sant Cugat aquest any pel preu de cinc-cents sous.

Un Arnau de Ribes és marmessor del testament d’Arsenda, viuda de Bertran de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès), conjuntament amb Arnau de Pacs i el castlà Pere de Vilafranca l’any 1195. Sabem que tots ells eren família. L’any 1259 al castell de Pacs hi trobem el castlà Arnau de Ribes, potser ell mateix o el fill.

Sança, filla de Guillem de Ribes, va casar-se amb el noble Bernat de Centelles. Ella va portar a judici al monestir de Santes Creus, per unes possessions situades al terme de Pacs del Penedès l’any 1223.

El 1279 el batlle de Cubelles era Ramon de Ribes fill d’Arnau. Aquest any hi ha també un plet entre ell i el noble Bernat de Centelles per la possessió del castell de Ribes.

El 1324 Ermessenda viuda de Bernat de Ribes i el fill Antoni amb la muller Geraldona, venen terres situades a Sant Pere de Castellet  (Arboç del Penedès) en el lloc anomenat mas de Ses Ribes.

Una altra Ermessenda (potser l’anterior casada en segones núpcies amb Ramon de Ribes) i l’hereu del seu marit difunt, Bernat Guillem de Ribes van ser senyors de Ribes, de Lavit i Puigdalba a la meitat del segle XIV. L’any 1333 l’hereu demana al rei Alfons les possessions d’aquests termes que li correspon. L’hereu, al ser menor d’edat, signen en nom seu, com a tutors, Ramon de Ribes i Guillem de Cervelló.

Els Ribes van tenir el castell i el terme de Ribes en la seva propietat fins  l’any 1390 en què Ramon d’Escales, bisbe de Barcelona, va comprar tots els drets i les jurisdiccions del terme. A partir d’aquesta data, la seu de Barcelona fou posseïdora de la jurisdicció i tots els drets senyorials sobre Ribes fins a l’abolició dels drets feudals al segle XIX. El preu va ser de vint-i-cinc mil sous.

Ramon Pellicer del castell de Ribes (Segle XV)

L’any 1385 Maria era viuda del ciutadà de Barcelona, Ramon Pellicer. Maria va ser propietària d’un mas situat en el terme de Ribes. L’hereu de Maria i el Ramon era un altre Ramon Pellicer que és castlà i va viure al castell de Ribes la primera meitat del segle XV. Una germana fou Francesca Pellicer que es va casar amb l’advocat de Vilafranca, Jaume Solanes. Una altra germana va ser Maria Pellicer i fou monja del monestir de Santa Clara de Vilafranca.

Tots eren originaris de Vilafranca del Penedès. Fins i tot el primer Ramon Pellicer, el ciutadà de Barcelona. La família vivia en el carrer dels Pellicers a Vilafranca, un primer tram de l’actual carrer de la Font.

El Ramon des del castell de Ribes com a primogènit i hereu dels béns del seu pare tant a Vilafranca com a Barcelona, actua com administració d’aquest patrimoni. Una de les feines va ser aprovar la venda de la casa de la família a Vilafranca als preveres de l’església de Santa Maria de la dita vila el 1414. No vol pas dir que els Pellicers es venen el que posseïen a Vilafranca. La família cobra cens per cases situades al carrer de la Fruita de la vila, i terres a Coll de Bou, la Tallada, Puigciuré, Pou Nou, situades en el terme de Vilafranca, per exemple. El responsable del cobrament de les rendes era el Raimon de Ribes.

Un altre fill de Ramon fou Ferrer Pellicer, que li van arrendar dos feus situats en el terme de Sant Marti Sarroca el 1421 que els va obtenir la família Pellicer com hereus del castlà Bartomeu de Vilafranca.

El segon fill de Ramon i la seva muller Francesca, va ser Joan Pellicer que el 1426 es va casar amb Clara Çamuirea filla d’un noble de Mediona.

En la segona meitat del segle XV hi tornem a trobar un familiar dels Ribes en el castell, el castlà  Guillem Galcerà de Ribes (1452).

El noble Arnau Ribes viu a Tarragona. En aquesta ciutat a principis del segle XIV té relació amb els nobles Avinyó de Tarragona. Potser per això els Avinyó tarragonins van a parar al terme de Ribes. Bartomeu d’Avinyó va ser senyor dominical de la quadra de Catalunya, situada al terme del castell de Sant Pere de Ribes a finals del segle XV i anys posteriors.

Jaume d’Avinyó va fundar un monestir de l’Ordre dels Jerònims que va romandre a la Torre del Veguer, l’antiga quadra Des Cortei situada en el terme del castell de Sant Pere de Ribes per diversos anys fins que fou traslladat a Badalona. Els Avinyó posseïen aquest espai des de finals del segle XIV, que l’ennobleix amb el seu escut a la façana principal, dotant-la d’elements d’arquitectura medieval i de defensa militar. Els Avinyó els trobem en els anys del segle XVI com a castlans del castell de Ribes.

A principis del segle XVII el castell va ser cedit a l’Ajuntament de Ribes qui l’ha conservat fins als nostres dies.

Fins aquí una mica més d’història d’un lloc del nostre Penedès medieval.