divendres, 26 de febrer de 2021

La casa dels Pellicer del carrer de la Cort de Vilafranca del Penedès

 

L’edifici actual de l’Ajuntament de Vilafranca es va comprar el 1559 al notari Bernat Pellicer i s’hi va traslladar. El 1604 es va fer una reforma. Posteriorment s’hi va afegir el cos de l’esquerra. A la planta baixa hi ha sitges i diferents arcades d’origen medieval.

El 1892 l’arquitecte municipal Antoni Vila Palmés planteja unes reformes i va dissenyar un projecte que no es va executar mai. El 1893 Santiago Güell Grau, que acabava d’obtenir el títol d’arquitecte planteja més reformes totes de caire modernista i finalment va ser l’arquitecte municipal Eugeni Campllonch que les acabés d’enllestir amb la reforma de la façana el 1909. Però en aquest blog volem deixar constància dels antics propietaris d’aquell edifici, que molt poca cosa té a veure amb l’actual sinó fos pels seus fonaments, els Pellicer.

Els Pellicer va ser un llinatge que va acaparar quasi tota la política, econòmica i social tant de Vilafranca, com d’altres llocs del Penedès. Uns carrers van tenir el nom:  dels Pellicers (l’actual de la Font de Vilafranca), de Bernat Pellicer ( el Puigmoltó actual).

El document més antic on hi ha dades dels Pellicer és del 1202, Pere Pellicer signa com a testimoni en la venda d’una casa. Uns anys després (1207) un altre ens parla d’unes cases situades a la plaça de Vilafranca, del difunt Pere Pellicer (cal suposar que era l’actual plaça de la Constitució, única que existia llavors).

Vull referir-me aquí tan sols als Pellicer que tenien relació amb el carrer de la Cort i de l’edifici que llavors va passar a ser l’Ajuntament actual.

El nom del carrer li ve de l’escrivania de la Cort del Veguer i del Batlle que es situava justament en la casa anomenada de Macià (al costat de la casa de la Vila) i el mateix edifici de l’Ajuntament durant l’època medieval.

Durant els anys del segle XIII els Pellicer de Vilafranca els tenim també vivint a Barcelona i posseint cases en aquesta ciutat. Un dels primers veguers que va haver-hi al Penedès fou Bernat Pellicer (1275). En aquests anys doncs, ja disposaven de l’edifici on s’administrava l’escrivania del veguer i del batlle. A mitjans del XIV un Bernat i Guillem Pellicer participen com a testimonis en un litigi entre l’església de Santa Maria de Vilafranca i el veguer sobre els límits de l’escrivania (1344). Comenten que aquests límits es van decidir en la casa del difunt Pere Pellicer que és advocat.

L’arrendatari Joan Pellicer

El 1386 parts de la casa Pellicer la llogava el mercader Joan Pellicer al batlle i al veguer. Es reconeix el pagament per part dels escrivents/juristes Bernat i Ramon Brugal a l’anomenat Joan de  set lliures, dos sous i tres diners, que correspon a tres anys, cinc mesos i dos dies que Guerau Ses Corts va exercir de batlle i va utilitzar l’edifici per fer reunions de la Universitat (Ajuntament). El 1402 diferents notaris de Vilafranca (Pere Codines, Berenguer Gabiol, Pere Mas, Francesc Claver, Berenguer Alegre, Pere Pere, Joan Cabreny) amb el batlle Guillem Ribalta es reuneixen a casa de Joan Pellisser per organitzar l’administració dels documents notarials per agrupar-los i guardar-los a la casa.

La viuda Clara i els hereus de Joan Pellicer

El 1412 la casa (actual Ajuntament) pertany als hereus de Joan Pellisser. L’hereu va ser el fill Guillem Pellicer d’ofici paraire. Però l’usdefruit dels seus béns eren de la seva muller Clara.

L’any 1420, Clara, viuda de Joan Pellicer, rep una carta del batlle de Vilafranca i els prohoms de la vila perquè l’escrivania de la cort està tancada junt amb les escriptures de notaris perquè la torni a obrir i arrendar o donar els llibres al nou notari: “...com vos Clara oiats tancada, per vostra pròpia autoritat la casa de l’escrivania de la cort del batlle...dir e lliurar les seves escriptures...que el notari Pere Tauler...mana a vos Clara que la obri o les escriptures donats al dit Pere Tauler...”. Es dona la carta a Guillem, fill i hereu de Joan Pellicer. Sabem que es va tornar a obrir i Guillem continuava cobrant el lloguer d’una part de la casa durant la primera meitat del segle XV. A la resta de l’edifici hi vivien la viuda Clara i l’hereu Guillem Pellicer. A la mort de Guillem els seus béns passen a parts iguals a Ferrer Pellicer (oncle de Guillem) i el seu fill a un altre Joan Pellicer.

La donació de la casa (1441)

Aquest any, en el mes de març, es signen uns capítols matrimonials entre Joan (de 16 anys), fill de l’apotecari Ferrer Pellicer (germà del mercader difunt Joan Pellicer) i Joana amb Eufrasina, (quinze anys) filla del mercader Francesc Guilera i Blanca. Tots de Vilafranca del Penedès.

L’hereu Guillem, fill del mercader difunt Joan Pellicer conjuntament amb la seva mare Clara, el primer, oncle del nuvi Joan per part de mare i ella com la seva àvia i per tant mare de l’apotecari Ferrer Pellicer, li fan donació del alberg (casa) situada al carrer de la Cort i de tots els mobles que en aquell moment existeixen. A més de tots els censos i censals que tenen en alou com de senyoria. I de totes les propietats, camps, vinyes, terres, horts i altres propietats en qualsevol lloc estiguin, que siguin dels dits Guillem i Clara. Ordenen que el frare Pere Pons (germà de Clara) tingui habitació la resta de la seva vida en la dita casa. També li donen dos-florins d’or perquè els utilitzin amb obres a la casa.

La casa limitava per la dreta amb el barber Nicolau Gorner, pel davant amb el carrer de Sant Joan i la botiga de l’especier Miquel Comes i en una part del carrer de la Cort.

El maltractament

Teresa Vinyoles ens diu que en plena època feudal es van constituir els llinatges, es formaren els cognoms relacionats amb el nom del pare i canviaren les lleis respecta al matrimoni i al dot; de manera que es van crear unes noves estratègies de poder per les quals l’home, senyor de la família, fins ii tot podia disposar d’un peculiar ius maletractandi. Fou una evolució constant vers formes de domini patriarcal més clarament visibles als darrers segles medievals que no pas durant els primers. En tenim un exemple, en la denúncia (aspecte curiós) per part d’Eufrasina, muller de Joan Pellicer, fill de Ferrer Pellicer i Joana, propietaris, en aquest moment, de la casa.

La reina Maria, muller i lloctinent del rei Alfons IV escriu el trenta de maig de 1449 al batlle de Vilafranca i li diu: “...li han fet exposició d’un judici contra l’apotecari Joan Pellicer per part de la seva muller Eufrasina, declarant aquesta que ha estat maltractada...super maltractaments...” ordena que s’indemnitzi a la muller pagant-li cent florins d’or a més del seu arrest. El germà d’Eufrasina, en Bartomeu Guilera, va barallar-se i defensar la seva germana. La reina demana també el seu arrest. Aquest fet passa dins la casa del carrer de la Cort. En el procés es diu que Ferrer Pellicer, pare de Joan, i Blanca, mare de Eufrasina, van permetre aquests fets. La reina Maria demana el perdó d’ells dos i que Joan Pellicer i Bartomeu Guilera arribin a fer les paus. Si ho prometen davant el batlle només hauran de pagar una multa (l’anomenada en Joan i deu sous Bartomeu). Anys posteriors segueixen junts, per tant, sembla que no va anar més enllà.

La casa dels Pellicer i la guerra civil (1462-1472)

Mort Alfons IV sense fills legítims heretà la corona catalano-aragonesa el seu germà Joan, rei de Navarra. Joan II s’havia casat amb primeres núpcies amb Blanca de Navarra, del qual enllaç va néixer l’infant Carles de Viana, però aviat enviudà i es va casar amb Joana Enriquez. Carles de Viana que residia a Sicília on era molt apreciat per tothom, va provocar gelosia del seu pare qui li va requerir abandonar Sicília i li va prohibir que entrés a Navarra. Aquest va venir a Barcelona on fou rebut amb molta alegria i festa que al comte-rei, el seu pare.

El vint-i-u de gener de 1461 la reina Joana signà a Vilafranca un document forçat proclamant hereu al príncep de Viana. A l’any següent van estar a Vilafranca del Penedès el rei Joan II i la seva muller amb un exèrcit franco-espanyol de 16.000 soldats. Es cremaren totes les escriptures dels notaris i s’aportaren tots els béns movibles, i mataren a cinc-cents homes dels més importants de Vilafranca.

El 1464 Joan de Tafalla, botiller del rei Joan II, s’apropia, en nom del rei, de les cases amb els seus horts, l’escrivania de la cort del batlle i pren possessió, en aquest moment estava llogada la casa al cantirer Gabriel Fons. Tots els béns de Ferrer i Joan Pellicer van ser expropiats per ser rebels a les causes reials. Entre aquests fins i tot hi ha els seus esclaus. En els documents es llegeix el nom del serf de nom Marti i de quaranta-cinc anys que era propietat de Joan Pellicer i del seu pare. Tramita la possessió l’algutzir del rei Llorens Muñoz. Dos mil sous que formaven part d’aquests bens es van fer servir per l’enterrament i funerals d’Eleonor, filla de Joan Pellicer, que havia estat casada amb el mercader Francesc Prats. Així ho va decidir el protonotari reial Gaspar Maimò (1468).

A partir d’aquest any es llegeix en els documents notarials que Joan Pellicer continua cobrant rendes de cases situades al carrer de la Cort. És la venda d’una casa que fa el teixidor Melxior Tintorer al baixador Gabriel Mas, el qual havia de pagar el cens de sis sous  vuit diners, per Sant Miquel, a Joan Pellicer (1468).

A l’any 1471 la casa amb el seu pati torna als Pellicer. Hi continuen vivint l’apotecari Ferrer i el mercader Joan, pare i fill. El 1473 dins la casa de Joan Pellicer, es signen els capítols matrimonials entre el teixidor Marc Lunes i Eulàlia Puig.

Els últims dies del segle XV el mercader Joan Pellicer és escollit, pel rei, batlle de Vilafranca del Penedès. L’hereu de Joan va ser Rafael Pellicer que continua llogant la casa a la Cort del batlle. L’any 1504 cobra del batlle Bernat Ferrer quatre lliures;  el 1512 del batlle Francesc Llaurador setze lliures. Rafael també va ser batlle de Vilafranca (1510-15). Fill d’aquest Rafael era el notari Bernat Pellisser que va vendre la casa a l’Ajuntament el 1559.

La casa Macià i la de l’Ajuntament

Les dues cases, una al costat de l’altra, eren en el seu inici la casa dels Pellicer. Posteriorment es van vendre per separat. Els burgesos Macià la tenen des dels anys del segle XVII.

L’any 1876 el propietari va ser Frederic Macià Miret. Tenia el número catorze del carrer de la Cort. Tenia un pis i unes baixos. Hi existien dos cups, una quadra i unes golfes. La superfície era de cinc-centes setanta-sis metres quadrats. Unida a la casa hi havia un paller, un pati al darrera i un hort. Els límits en aquell any foren, entre altres, a l’esquerra la casa consistorial.

L’Ajuntament en aquest mateix any 1876, l’alcalde fou Ramon Freixas Miret. La casa tenia el número dotze. Disposava d’una planta baixa, un primer pis i golfes. La superfície era de sis-centes catorze metres i deu centímetres quadrats. Els límits eren a l’est el carrer de Santa Maria, al sud el carrer de la Cort, a l’oest amb Frederic Macià i al nord Francesc Mestre i Joan Trius.

Les dues cases, que en un inici era una, no van canviar gaire la seva estructura ( tot i una reforma de l’any 1604) fins el 1895.

Les imatges que acompanyen aquest text són de l'Ajuntament en unes obres del segle XX i la casa Macià. La imatge del plànol és de l'any 1920 fet per l'arquitecte Antoni Pons.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dilluns, 4 de gener de 2021

L’església/capella romànica i el carrer de Santa Maria de Magdalena de Vilafranca del Penedès

 

Una de les esglésies romàniques desaparegudes i situades en el terme de Vilafranca del Penedès va ser la de Santa Maria de Magdalena.

Fou fundada l’any 1030 pel compte Berenguer Ramon. Tenia quatre capelles. Una era la de la mateixa Santa Magdalena, la de Sant Pau, que la fundà el castlà Bernat de Vilafranca el 1294, la de Santa Anna i la de Sant Jaume. Va tenir diferents rectors que vivien a la casa/rectoria que deuria haver-hi al costat. El primer rector trobat és del 1304 fou en Romeu Oller, que participa, com testimoni, en un conflicte entre l’església de Santa Maria i el monestir dels franciscans de Vilafranca.

El protector de l’església va ser el noble Berenguer de Lillet, que la dotà d’una capellania, una casa, hort i vinya el 1300. Berenguer, com el seu fill Ferrer de Lillet, foren batlles generals de Catalunya. En el sepulcre, situat en la capella, de Berenguer de Lillet es trobava aquesta inscripció: “Berengarius de Lileto tumulo requiescit in isto hone fecit cellam, dotavit ac ipse capellam dor...i surgat in eo qui crimina pungat. Amen”.

Es desconeix exactament la ubicació de la capella, sabem que estava a extramurs de Vilafranca, en direcció al carrer actual de Santa Maria de Magdalena i al cementiri. Hom es diu que el cementiri ocupa el lloc on era edificada.

Algun historiador la situava enfront del corriol de Fontallada i de la coma de Xamar. La capella/església estava situada a l’extrem del carrer actual de Santa Maria de Magdalena. El 1344 veiem un document que ens la situa en línia recta des del carrer de Sant Pere fins a l’església de Magdalena.

El carrer Vallmoll era l’actual carrer de Montserrat que acabava a l’església de Magdalena. Per tant podem situar-la entre l’actual de Magdalena i el de Montserrat.

L’era de Codines des de l’any 1323 era situada propera a l’església: “...en el carrer de Codines a extramurs i a prop de Santa Maria Magdalena hi ha el camí que va a l’era de Codines...”

Les capelles tenien benefici, que es retribuïen amb renda pròpia. El rector de l’església de Sant Pere de Ribes en Guillem Gener el 1331 era beneficiat de la capella de Santa Maria Magdalena. El 1347 era el rector Raimon Plana de l’església de Sant Pere d’Avinyó beneficiat de la capella. El fill Pere Plana era el rector de l’església. El 1392 també el prevere Mateu Fuster n’era beneficiat a més de ser el rector.

Durant els anys del segle XIV hi ha moltíssimes donacions testamentaries a la capella de Santa Maria Magdalena.

L’advocat Jeroni Malet de Barcelona l’any 1496 té el patronatge de l’església. És a dir tenia el dret de cobrar les rendes que rebia l’església pels seus beneficis i capellanies.

L’any 1839 l’església va ser transformada en torre de defensa. Era propera la seva desaparició. L’actual cementiri es va construir a finals del segle XIX en el lloc anomenat de Santa Magdalena.

Actualment un pedró situat al costat de la creu de terme de Santa Maria Magdalena en el mateix carrer, recorda l’existència de la capella en una imatge amb rajola de la Santa.

Edificis del carrer Santa Maria Magdalena (XIV)

L’església estava situada per on hi passava la Via Augusta que venia del poble de les Cabanyes travessant Vilafranca per els carrers actuals de Santa Maria Magdalena, Ferrers, Cort i Sant Pere. Durant els segles XIV hi ha forces edificis propers a l’església. Dels anys del segle XIV, el monestir de Santes Creus va comprar drets de senyoria al notari Pere de Santa Creu sobre cases i obradors existents en aquest carrer.

Comentem algunes cases que surten en la documentació del segle XIV.

Arnau i el fill, el forner Berenguer Baró (1323), tenien casa “a prop capella de Santa Maria Magdalena” En algunes dades la situen al costa mateix i fins i tot de l’hort de la rectoria (1323). L’espai anomenat la pobla d’en Baró (les pobles eren els espais en què diferents senyors obtenien rendes de la població que hi vivia) ocupava carrers exteriors a la muralla, un d’ells el de Santa Maria Magdalena, que es devia poblar justament en el segle XIV i es va ampliar durant el XV.

El sastre Jaume Anglès (1383) hi tenia casa amb hort al costat de “la rectoria de Santa Maria Magdalena”. A més hi cobrava diferents rendes de cases i horts situats al mateix carrer.

Cases/pallisses amb horts tenien el 1323: el mercader Bernat Guardiola; els advocats Bernat Marti i Ramon Aragonès; els preveres Bartomeu Miró i Guillem Solanes; el carnisser Pere Prats; el fuster Ramon Ferrer; el pagès Ramon Albareda. El sastre Berenguer Oller (1325).

El 1347 els preveres de l’església de Santa Maria cobraven rendes sobre possessions que tenien en aquest carrer:  al notari Pere Codines per unes cases que havia llogat al pastor Bertran Batlle; per cases i hort que havien estat del teixidor Pasqual Vidal i ara tenia el sabater Francesc Colomer; per unes cases que va comprar el mercader Pere Font a Guilera (mercader); per unes cases que eren del sastre Berenguer Mir que havia comprat al sabater Mulner; per una casa del carnisser Francesc Birles; al pagès Guillem Febrer per unes cases que comprà al sastre Pere Claver; per les cases i hort del pagès Bernat Miquel que havia comprat al teixidor Berenguer Roig; per cases i hort del prevere Pere Alegre que abans eren del pagès Jaume Comes del Mas Bruguers; per les cases que foren del pagès Tomàs del mas Brugueres i ara són del carnisser Pere Esperó; per la casa del sabater Francesc Carbó que va comprar al teixidor Mas; per la casa i hort del pagès Berenguer Marc del Pla que va comprar al pagès Tarascó; per la casa i hort del prevere Bartomeu Soler que abans era el fuster Esblada; per casa i hort del sabater Pere Bosch; per casa i hort que era del sabater Figuera; per casa i hort de la muller de Bofill; per casa que era de Margalida i ara és de Cortès; per la casa que fou del prevere Terrassa; per la casa que de la muller del sabater Guillem Jordà; per la casa de la muller del pagès Jacint Ortolà; per l’hort del paraire Guillem Pellisser que va comprar al mercader Bernat Babau; per unes cases del forner Berenguer Baró.

Altres persones que vivien en aquest anys del segle XIV al carrer de Santa Magdalena eren el mestre de cases Guillem Feliu que vivia amb el seu germà el prevere Ramon Feliu (1348); l’apotecari Francesc Vilanova (1350). El 1352 el notari Ramon Oló, que llavors vivia a Empúries, a través del seu procurador, ven a l’aventurer Vidal Fabrega un pis sobre uns baixos situat en el carrer. 

Cases del notari Pere Marti (1360)

Ramon Marti únic fill del notari Pere Marti, com hereu, ven rendes, que cobrava el seu pare, sobre diferents cases situades en el carrer de Santa Maria Magdalena: una casa on hi viu Maria viuda del picapedrer Arnau Guilera; una altra que hi viu el prevere Arnau Ferran i la casa que hi viu el cirurgià Bernat Castellví.

Altres cases que limiten amb aquestes són la del mercader Jaume Oller; la del sastre Vendrell; del mercader Valentí Sapera; l’artesà Romeu Bramon; el corral del sastre Analla; la “super casa” de l’advocat Ferrer Aragonés i la casa i adoberia del mercader Jaume Prats.

El propietari del Mas de les Clotes situat al terme de Sant Marti Sarroca, era de Borràs Gual, un terratinent de l’època que cobrava rendes de cases i terrenys situats en el carrer de Santa Magdalena. Un pati el ven al pagès Bernat Estrany. Limita amb altres terrenys que els hi estableix Borràs, als pagesos Bartomeu Escardó i Jaume Ortolà (1380).

Durant els últims anys d’aquest segle XIV es van venent cases situades al carrer: El notari Joan Baiona ven casa al carnisser Guillem Marcer, nascut a Sant Joan de l’Erm del terme de Subirats (1383); el notari Pere Codines ven casa al sabater Bernat Roig (1383); el sastre Jaume Tarascó ven casa amb hort al sabater Berenguer Mas (1383); el sastre Pere Claver venen unes cases amb hort al pagès Guillem Febrer (1386); el corredor d’orella Antoni Esblades ven casa al pagès Guillem Oliver (1388); el pagès Guillem Caulera ven hort al teixidor Bernat Pasqual (1388); el noble Gisbert de Barberà ven una pallissa al pellisser Bartomeu Soler (1392).

Aquest carrer va ser bastant poblat durant el segle XIV. A través dels fogatges podem saber que l’any 1378 Vilafranca tenia 453 focs, equivalents a uns 2500 habitants. El carrer de Santa Maria Magdalena va ser un d’aquells primers carrers que es va poblar durant els anys dels segles XIV i XV, per diferents raons: una, tot i estar situat a extramurs de Vilafranca, estava molt a prop d’un portal de la muralla, el que tancava el carrer dels Ferrers; altra, l’edificació de l’església/capella de Santa Maria de Magdalena i el monestir de Santa Clara (situat molt proper) influïen en la seva seguretat; una més, des d’aquest carrer hi sortien altre vies, com la de les Cabanyes que passava per davant de la casa de Sant Valentí i es podia enllaçar amb el camí reial que passava per sota de la muntanya de Sant Pau i anar cap al camí de Barcelona. Tot i això durant la guerra civil del segle XV (1462-1472) va ser un dels carrers on es van destruir molts edificis.