El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs al municipi d’Avinyonet del Penedès. L’any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d’interès nacional.
Conserva
part de l’església, originalment romànica, i també l’antic portal amb un timpà
esculpit del segle XII i el campanar de planta rectangular amb finestres
geminades, d’arquets de mig punt, únic al Penedès. Es conserven restes de les
antigues dependències monacals, amb tres trams de galeria del claustre del
segle XI al XII i restes escultòriques d’època visigoda.
L’antic
monestir benedictí el fundà el 1029 el noble Mir Geribert, per llegat i disposició
de la seva mare Ermengarda, germana del comte Ramon Borrell I.
Folc
Levita, fill del difunt Mir Geribert, el 1035, amb els seus germans Mir i
Seniol fan donació al monestir de terres situades al comtat de Barcelona, al
Penedès: als lloc de Vidrà (en el terme de Vilafranca del Penedès) i els Gorgs
i també un alou situat a Sant Boi del Llobregat.
El
1057 la comtessa Ermesesenda, viuda del comte Borrell, en el seu testament,
deix al monestir de Sant Sebastià vint-i-cinc mancusos d’or.
El
1069, Guisla de Besora, segona muller de Mir Geribert, fa donació a Sant
Sebastià de terres i drets que tenia en l’església de Sant Valentí de les
Cabanyes situats prop La Granada, en el lloc anomenat la Pera.
La comunitat
El monestir ja tenia una comunitat religiosa el 1052 regida per un abat. Un tracte fet per l’abat Miró amb l’abadia de Sant Victor de Marsella, el monestir es convertí amb priorat del de Marsella el 1059. Als monjos de Sant Victor, sembla que caldria donar-li les gràcies pel magnífic pantocràtor que presideix la porta d’entrada de l’església, que potser vingué del sud de França, i la part de llevant del claustre, una mostra del romànic. L’any 1279 Berenguer fou prior del monestir. Frares o priors foren també: Galcerà i Berenguer de Ripoll (1342); Romeu de Cavallo (1342); Asmarius Targe prior, Raimon de Puiggrós sagristà, Eimeric Targe, monjo (1358); Raimon de Puig sagristà (1369); Gallardus de Fulgarosio (1365); Bernat de Raynes almoiner i prior (1388); Tolosa (1409);
El monestir
en el segle XIV
Molts nobles del Penedès en els testaments ordenaven que
se celebressin misses per la seva ànima en el monestir de Sant Sebastià dels
Gorgs durant els anys d’aquest segle. Hi ha més d’una disputa entre els priors
del monestir i els pagesos del Penedès.
L’any 1337 hi ha una la del prior del monestir, Gancelini de Chaldayracho d’una part i l’home
propi, soliu i afocat del monestir el pagès Bernat Sonet de Sant Pau d’Ordal.
Bernat havia de pagar cens de cinc punyerons d’espelta (blat) al monestir per
la propietat del mas que posseïa, deia que eren quatre i no cinc. Fins i tot
presenta al prior diferents documents, un és el de la venda del mas de l’any
1307 que li va fer l’anterior prior Pere
d’Auserran. Un altre document és el fet l’any 1321 on Rabassa de Cantallops
li ven dues terres al dit Bernat Sonet i la seva mare Geralda i que pagaven un
punyeró (antiga mesura) d’espelta de cens.
Rendes del
monestir al Penedès
La partida anomena de Castellmós, situada en el terme de
Vilafranca, propera a la muntanya de Sant Pau, era d’alous/terres/masies que pagaven
rendes al monestir. La majoria de col·lectors d’aquestes, anomenats pel prior
del monestir, eren preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Tenim
el cas de Pere Torrelles, prevere, que era l’arrendador de les rendes del
monestir l’any 1388 però posteriorment va ser el rector de l’església de l’església
de Sant Pere d’Avinyonet i ho va haver de deixar en mans d’un altre prevere de
l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Bartomeu Vendrell.
Tots els pagesos/ nobles propietats de terrenys d’aquest
espai havien de prestar sagrament d’homenatge davant del prior o persones
anomenades per ell. Aquest va ser el cas d’Alamanda, que al quedar viuda de
Pere Cuc, no volia prestar el dit jurament dal monestir. Davant de diferents
persones importants del Penedès se li va exigir l’any 1356 en un document
notarial: “...madona nos així com a homes
del monestir de Sant Sebastià, damunt dits, som obligats amb sagrament e
homenatge de pagar...”
Quant el monestir necessitava saber les propietats que
anaven canviant de mans, s’havia de fer una crida perquè ell i els propietaris
nous s’assabentessin de les rendes que havien de cobrar el primer i pagar els
segons: “
Ara oiats,
es fa saber que els honrats en Ramon de Barberà donzell veguer de vila del
Penedès per lo senyor rei i en Jaume Babau lloctinent del honrat en Bartomeu
Sespujades batlle de la vila, per lo dit senyor a tuyt generalment per manament
dels dits veguer i batlle o lloctinent fet per lo dit senyor rei amb letra del
dit senyor la dada de la qual fou a Barcelona a quatre dies de maig de l’any
present en nou a insancia e requesta del molt reverent pare en trist en P. Per
la misericordia de Deu cardinal de Tolosa
prior del monestir de Sant Sebastià de l’orde de Sant Benet, situat al
Penedès que com lo dit prior per conservació dels drets del dit monestir vol e
enten aquelles rendes e drets capbrevar i d’aquell capbreu cartes públiques fer
per haver ne memoria en esdevenidor per ço los dits honrats veguer e loctinent
de batlle per rigor del menament a ells per lo dit senyor rei ..A requerint lo
molt honorable frare P. Ça Fàbrega
prior del monestir de Sant Salvador de Brea de l’orde desusu dita
procurador del dit molt reverend cardinal prior del dit monestir de Sant
Sebastià amb aquesta present pública crida die e manera que tota persona de
qualque condició..lo dit prior alberchs, cases, vinyes, cases, horts, agres,
delme e qualsevulla...capbrevar en poder den Francesc Gabiol notari e escrivà
de la dita vila...en fe espai de 30 dies..sots pena de 100 morabatins (1402).
El segle XV
i el monestir
El 1412 el monestir de Montserrat obtingué el monestir de
Sant Sebastià dels Gorgs per una permuta. El 1468 un tal Bartomeu Vacons, pretengué la possessió del priorat contra el
monestir de Montserrat, cosa que originà un plet que va guanyar el monestir. A
principis del segle XVI un altre plet amb el prior Francesc Margarit, l’any
1506 i 1510 va acabar amb una concòrdia: el priorat era possessió de Montserrat
però de les rendes s’havia de passar una pensió vitalícia al prior Margarit.
En aquest segle comença la reconstrucció de les parts ruïnoses
de l’edifici, i aquesta segons la visió del gòtic; la paret de llevant de la
torre, la volta de l’església, amb els arcs de reforçament, la paret nord de la
mateixa església, que fou reduïda i tancada per ponent amb l’actual façana, on
es montà de nou, el portal que havien construït els de Sant Victor i que
estaria en la desapareguda paret de ponent, i sobretot el magnífic absis amb
arc de creueria en els que s’hi pot contemplar una clau de Sant Sebastià, el
patró del monestir munta a cavall. També seran d’aquest temps, els sepulcres
que hi ha a la sagristia.
Els noms dels frares i priors del monestir són ja del
Penedès, com: Guillem Ballester
(1412); Guillem Pere de santa Eulalia, prior (1419-1447); Francesc Quintana, sagristà (1419); Joan Terre (fill de noble-1467-1473).
També amplien el cobrament de les rendes, ja no és només
en la partida de Castellmós sinó en altres llocs del Penedès, com, per exemple,
Sant Martí Sarroca, Pontarró (Sant Cugat Sesgarrigues), Creu de Moragues o Creu
de Granell (Vilafranca), a les Clotes, a Canyemàs (Vilafranca)...
L’espoliació en temps de la guerra civil del segle XX, va
esquarterar el priorat, es reservà una part per casa rectoral, i es vengué el
restant en pública subhasta. Fou comprat per dos veïns de Vilanova, que es
repartiren la compra, convertint en paret mitgera, la que s’havia edificat
sobre l’ala de ponent del claustre la que contenia els arcs més antics de tot
el conjunt, en els que sols havia quedat un capitell dels tres que hi deurien
haver...posteriorment hi va haver més reformes i destrosses, era la casa del
rector i la del campaner, aquest com a pagès que era hi va posar el seu corral.
Finalment la Diputació emprengué una reconstrucció el
2011. En quant als elements que es consideren paleocristians, hi ha les arcades
reconstruïdes en part últimament de l’ala ponent del claustre, la part baixa de
la paret de fons de dita sala, les arrencades d’arc que havia servit d’entrada
lateral a l’església i que avui queda fora de la mateixa.
Com a visigòtics, tenim els capitells de la torre, que
alguns tenen més treball que els altres, i un dels que havia sigut tret dels
arcs que han desaparegut sembla que pot ser (si bé molt mutilat), el que s’ha
utilitzat per suplir el capitell romà que faltava en el claustre.
Com a preromànic amb influencia bizantina, hi ha els arcs
de l’ala nord del claustre, que també s’hagueren de reconstruir, per estar molt
desplomats com passava amb els paleocristians.
És encara, un dels monuments medievals més representatius
de la contrada, com ens diu la seva publicitat per animar a la gent a fer la
visita. Cal fer-ho.