Bellvei medieval

 

Bellvei o Pulcrovicino en llatí veí de bell, del lloc formós, població de la comarca Baix Penedès, va dependre de Castellet, que va durar fins el segle XVIII. El municipi es va formar a partir del final de les senyories el 1835.

Apareix en la documentació el 1037 en un conflicte que va enfrontar al senyor del castell de Castellet mb el monestir de Sant Cugat. Apareix citada la torre de Tedbert que dicunt Bellvzi. La torre va ser una fortalesa dependent del castell de Castellet.

Els cavallers Bellvei

Els nobles Bellvei i els de Castellet van ser senyors d’aquest lloc. Un dels primers fou Bernat de Bellvei, que a mitjans del segle XII actuava per Barcelona. El 1232 es condemna a Pons de Bellvei a pagar un delme per un molí que havia de pagar al monestir de Sant Cugat.

Els Bellvei van actuar en diferents espais també de la comarca del Baix Penedès, lloc del seu origen. Un exemple fou Gerald de Pulcrovicino (Bellvei) procurador del seu germà Berenguer de Pulcrovicino que vivia a l’Arboç del Penedès, el 1356, demana que els notaris de l’escrivania de l’Arboç hagin de prestar sagrament i homenatge al dit Berenguer, ja que cobrava rendes de senyoria de l’escrivania.

Alguns van viure a Vilafranca del Penedès. El 1326 Guillem de Bellvei va adquirir per un període de nou anys el castell de Lavit (Alt Penedès). Una clàusula del seu testament  de l’any 1374 demana fer mil misses per la seva ànima en l’església de Santa Maria de Vilafranca. Fa donacions a l’església de l’Arboç del Penedès, a la de Bellvei, a la de Santa Maria de Lavit, a l’església de Puigdàlber (Alt Penedès) i al monestir dels frares menors de Vilafranca. Algunes persones de cognom Bellvei deurien ser jueus conversos apadrinats pels nobles Bellvei del Penedès. Uns exemples serien Berenguer, draper de l’Arboç. i Nicolau Bellvei que participen com a consellers en la Universitat de l’Arboç. I un Gerald Bellvei que és conseller de la Universitat de Vilafranca.

Un dels Castellet, senyors de Bellvei, fou Gatell de Castellet a diferents anys del segle XIV que també va ser senyor de masos situats en el terme de Castellví de la Marca (Alt Penedès). Gatell estava casat amb Alamanda Bellvei. Una filla Guillemoneta es va casar el 1375 amb el terratinent Raimon Torrents de Castellví de la Marca.

 

El castell i el mercader Bartomeu Tàrrega

El castell de Bellvei, molt probablement era una casa forta que envoltava la primera torre. 

El 1409 Eimeric de Bellvei és senyor del castell. El castlà del castell era Antoni de Barberà. La seva filla Constança es va casa amb Guillem de Masdovelles, familiar dels poetes medievals originaris del terme de l’Arboç del Penedès.

El 1417 Bartomeu Bellvei, fill i hereu d’Eimeric, ven el terme i castell de Bellvei al mercader de Vilafranca Bartomeu Tàrrega i passa a ser el senyor del lloc, que posteriorment va viure a Barcelona. Un germà de Bartomeu Bellvei, en Gerard, que es va casar amb Llorença de Sescomes, filla d’un cavaller de Tarragona, demana obtenir un benefici del preu de venda del castell, que correspondria al pagament de la dot de la seva muller segons capítols fets amb el seu pare Eimeric de Bellvei. Aquest mateix any Bartomeu ven al seu germà Gerard dues esclaves com a canvi del que li devia el seu pare per la dot. Les esclaves eren originaries de Sardenya, de vint i vuit anys respectivament.

Bartomeu Tàrrega el 1420 senyor dret de Bellvei estableix terres situades en el terme. Unes d’elles foren les de la Calçada, topònim que ens indica que estaven ubicades en un dels lloc per on passava la Via Augusta.

A partir de l’any 1420 fins ben entrat el segle XVI, el senyor del castell de Bellvei passa a mans del cavaller Bernat Ferrer de Tarragona.

El lloc de Clariana (Castellet i la Gornal) pagava rendes al castell de Bellvei a finals del segles XV: en Pere Aguilar ven a Joan Urgell veí de Bellvei, la seva heretat. Pagava de cens dotze quarteres d’ordi per la festa de Sant Pere i Sant Feliu. A més de quatre sous i sis diners, tres gallines i tres lliures per Nadal.

La relació dels senyors de Bellvei per tot el Penedès i amb nobles d’altres llocs es evident durant tots els anys de l’edat Mitjana i posteriorment. A Martorell es celebra un acte el 1513 on Bernat Ferrer, que és nebot dels Montbui, senyors del castell de Rosanes, reclamen la part que els hi correspon dels béns del castlà i cavaller Bernat de Vilafranca i dels nobles Des Far que van senyors de Lavit.

No serà fins la meitat del segle XVI quan el fill i hereu de Bernat Ferrer, un altre Bernat, és senyor del castell de Bellvei ( i ara es diu) o quadra de la Muga, amb la seva muller Àngela.

En l’inventari de l’any 1626 del senyor de Castellet Jaume d’Aguilar hi surt que a les seves mans té un pergamí amb data 12 de novembre de 1562 conté la venda feta per lo donzell Bernat Ferrer, senyor del castell, lloc i terme de Bellvei i de la quadra de la Muga, al senyor Jaume d’Aguilar de tot el castell i terme dels dits dos llocs. Parlar de la Muga, (tot i que es diu que té el seu origen en el segle XI) i d’Aguilar seria anar més enllà dels segles medievals.

 

El call jueu de Vilafranca del Penedès a finals del segle XIV

 

Voldria que seguim la pista de la venda d’uns patis i cases que es van vendre a finals del segle XIV i principis del XV. El seguiment d’aquestes vendes i altres, ens dona exemples de cases i horts que ocupaven el call jueu de Vilafranca del Penedès i quins van ser els propietaris posteriors, després de la desaparició del call com a tal, sobretot a partir de l’any 1390, data de l’assalt al barri jueu de Barcelona.

Dues ventes de dos patis estan datats el dilluns, dia vint-i-u d’abril del 1393. En la primera ens diu que el frare Francesc de Vilafranca, de l’orde de Santa Maria de Montesa, com a procurador del cavaller Bartomeu de Vilafranca, domiciliat a Barcelona, ven a Bartomeu Pujades, artesà de Vilafranca, un pati o sòl de terra, on abans hi havia edificada una casa. Està situat a prop del Vall del Castell (l’actual plaça Jaume I, lloc on estava situat el call).

Els límits del pati son, per una part, amb la casa i hort que fou de Pere Miret i ara és del pellisser Pere Rocafort; altra part amb un carrer públic; una altra amb la casa del convers Raimon Avinyó i la del convers Joan Montagut.

Bartomeu Pujades haurà de pagar tres sous de cens al cavaller Bartomeu de Vilafranca anualment per Nadal. Signen com a testimonis el pellisser Pere Rocafort i el pagès Raimon Segarra. Posteriorment fan acte de possessió del dit pati que passa a propietat de l’artesà Pujades. En aquí hi signe com a testimonis el mateix Pere Rocafort, el mercader Francesc Guilera i el sastre Mateu Torner.

A l’endemà dia vint-i-dos el frare Francesc de Vilafranca firma una àpoca de la venda. El preu és de deu lliures. Els testimonis en aquest rebut són el sabater Pere Illes, el botiguer Bernat Pujades i l’escuder del cavaller Bartomeu de Vilafranca, Joan Escolà.

El mateix dia de ala primera venda i any els mateixos (el frare com a procurador de Bartomeu de Vilafranca) venen al pellisser Pere Rocafort un altre pati o hort que és situat darrera de casa seva. Abans era del pellisser Pere Miret. Pagarà també cens de tres sous per Nadal a Bartomeu de Vilafranca.

Els límits d’aquest pati per una part és la casa del pellisser Pere Rocafort; altre pati o hort de l’artesà Bartomeu Pujades; altre part amb casa de l’hostaler i pagès Raimon Sagarra i un carrer públic. Els testimonis només en signa un, en Guillem Solà.

En aquestes dues vendes podem deduir les següents coses: el terreny que es ven a Pujades abans hi havia una casa, dos dels veïns eren jueus conversos. La casa derruïda havia estat d’un jueu.

La venda segona és un pati al costat del primer. Els veïns no son jueus conversos. Aquestes dades ens fan pensar que l’any 1390 hi va haver alguns moviments en el call jueu de Vilafranca, degut segurament a l’atac que hi va haver a Barcelona en el mateix any. Jueus que van fugir, alguns es van convertir i continuaven vivint al call, algunes cases van ser ocupades o venudes a gent que no era jueva. No sabem el preu d’aquest segon pati, però creiem que era la mateixa quantitat, deu lliures.

El frare Francesc de Vilafranca i Bartomeu de Vilafranca

L’orde de Santa Maria de Montesa va ser una orde religiosa i militar fundada pel rei Jaume II d’Aragó l’any 1317. El rei va cedir a l’orde el castell de Montesa, situada a prop dels sarraïns en el regne de València. Fou aprovada pel papa Joan XXII el 10 de juny de 1317.

Francesc de Vilafranca formava part de la família dels castlans del castell de Vilafranca del Penedès. El 1386 el trobem conjuntament amb els seus germans Rogeric i Bartomeu de Vilafranca aprovant uns acords amb els cavallers Pujades, senyor del castell Pujades situat en el terme de Castellví de la Marca (potser familiars del que compra el pati).

Bartomeu de Vilafranca era fill del castlà Ferrer de Vilafranca i vivia a Barcelona. Els castlans del castell de Vilafranca tenien el domini directe en alguns terrenys, horts o edificis que havien estat abandonats del call. Per la documentació trobada quasi sempre era la mateixa quantitat, tres sous anuals pagats en el temps de Nadal.

 

El comprador Bartomeu Pujades

Bartomeu Pujades era artesà, ferrer. Conjuntament amb un altre ferrer, Bernat Baltà de Guardiola de Font-rubí, van constituït societat el 1396. Per això l’any 1407 el trobem vivint a Guardiola. Aquest mateix any fa donació d’una casa situada al carrer del vall prop del pont del castell de Vilafranca, al prevere Pere Illes. Tenia la casa amb domini directe del castlà Bartomeu de Vilafranca amb el pagament de tres sous per Nadal. L’acte de la donació es fa en el castell de Font-rubí.

Els límits de la casa donada són per una part la casa del pellisser Pere Rocafort i per una altra la del mulater Pere Prats. Deduïm aquí que la casa donada s’havia construït entre 1393 i 1407 en el pati que se li va vendre a Bartomeu Pujades. No surten veïns de jueus conversos.

Tot i així el 1408 el mulater Pere Prats ven una casa amb un corral al darrera i amb uns subterranis situada al carrer del Vall del castell al fuster Raimon Solà. Paga cens al castlà Bartomeu de Vilafranca de deu sous. El preu de la venda és de vint-i-tres lliures.

Els límits d’aquesta casa son en dues parts amb la casa de Bartomeu Pujades, altre part amb una altra casa de Raimon Solà i un carrer públic. Deduïm que no és la mateixa casa anterior, n’era una altra. Potser en va construir dues en el pati i només una la va donar al prevere Illes el 1407.

El 1430 el fuster Raimon Solà paga el mateix cens de deu sous al castlà Pere Lluis de Vilafranca, de la casa que li vendre Pere Prats el 1408 situada al carrer Vall del castell. Ara els límits son: per una part altra casa de Raimon Solà i una altra de l’artesà Guillem Solà.

El convers Raimon d’Avinyó

Els Avinyó conversos (de jueus cognoms Gracia) van continuar tenint les seves cases al call de Vilafranca. Raimon és un dels veïns de l’artesà Bartomeu Pujades el 1393.

El 1397 el fill de Raimon, el convers Marc d’Avinyó, ven una casa amb dos portals situada al call. El comprador és el pagès Antoni Sabater. Paga cens de vint-i-dos sous al castlà Bartomeu de Vilafranca. Els límits de la casa son per una part amb la del seu pare Raimon d’Avinyó, la del convers Joan Montagut, un carrer públic i al darrera amb l’hort de l’artesà Bartomeu Pujades. El preu de venda és de quinze lliures.

Com podem veure els veïns son els mateixos de la venda del 1393 a Pujades. Només hi falta el pellisser Pere Rocafort.

El fill Marc d’Avinyó va ser el fundador de la Pia Almoina del monestir de Sant Francesc de Vilafranca l’any 1401. Per això es deuria vendre la casa pròpia del call ja que els seus plans futurs eren uns altres. El 1403 Marc, essent administrador de la Pia Almoina, ven a la seva madrastra Joana, muller segona del seu pare convers Raimon d’Avinyó, una altra casa situada al call. Paga cens de quatre sous al castlà Bartomeu de Vilafranca. El preu de venda son nou lliures.

Els límits de la casa eren per una part la casa de l’escuder (del castlà Bartomeu de Vilafranca) Joan Escolà, per altre part casa del convers Raimon d’Avinyó i un carrer públic. Veiem ara que l’escuder del castlà té una casa pròpia en el call. Fins aquí podem saber que els Avinyó conversos (abans jueus Gracia) amplien les seves propietats vivint al call i que l’escuder Joan Escolà és propietari d’una casa al call.

Un altre jueu convers (de la mateixa família dels Gracia) va ser Berenguer d’Avinyó que tenia el 1405 una casa al call de Vilafranca, proper al corredor de la muralla. Com a veïns té la casa de Marc d’Avinyó. El dit Berenguer és difunt l’any següent, el 1406. Els seus marmessors que son un mercader i un botiguer venen la seva casa amb un hort que tenia Berenguer en el cas al mercader Francesc Guilera. Pagava cens al castlà Bartomeu de Vilafranca pagant vint-i-quatre sous per Sant Miquel. El preu era de set lliures.

El pagès mulater Pere Prats

Una casa que limitava amb la que dona el ferrer Bartomeu Pujades el 1407 era la del mulater i pagès Pere Prats. El 1389 ja era propietat d’una casa al Vall del Castell. Pagava al castlà Bartomeu de Vilafranca cinc sous anuals. Els límits de la casa aquest any hi trobem per una part la del jueu Samuel Salomó, per una altra la de Pere de Pere i un carrer públic. Com podem veure no ens surt cap dels propietaris anteriors.

Recordem que l’any 1407 Pere Prats ven una casa al fuster Raimon Solà també situada al call. Tot i que aquest Pere era l’hereu del seu pare, també de nom Pere.

Això ens pot fer deduir que el pare de Pere era propietari de més d’una casa que abans havien estat de jueus potser ell mateix ho havia estat i en aquest moment ja s’havia convertir al cristianisme.

El 1403 trobem en la documentació també una venda per part d’un jueu convers, Guillem Domingo de l’Arboç del Penedès (fill del jueu Samuel Gracia) venen una casa, que era seva, situada al call de Vilafranca. Pagava cens de vint-i-quatre sous al castlà Bartomeu de Vilafranca. Entre els seus límits hi surt la casa i un pati del jueu Vidal Salomó (pare de Samuel Salomó).

Com a conclusió

Aquests exemples de documentacions resumides aquí ens poden donar aquestes conclusions a finals del segle XIV.

-          Els castlans de Vilafranca son els senyors feudals que tindran domini directe en les cases del call. Abans eren els propis jueus qui ho rebien i s’organitzaven.

-          Jueus conversos seguien sent propietaris de les seves cases. Alguns hi vivien. Altres eren fora, però podien vendre-les, per tant continuaven tenir la propietat.

-          Cristians i jueus convivien conjuntament en el call.

-          Cases del call, abans propietats de jueus, passen a ser de mercaders, fusters o altres oficis que tenien ja un cert prestigi social, econòmic i patrimonial a la Vila.

-          El preu de venda de les cases del call era baix si ho comparem amb altres de carrers propers al call.

Podríem donar molts més exemples per confirmar el que estem dient, però ho deixarem aquí. Qui vulgui aprofundir més pot rellegir molts altres articles penjats en aquest blog, només posant al cercador la paraula call.

 

 

 

 

Els Peiró (segles XIV i XV)

 

Cognom que es diu procedeix del nom llatí -Petrus- “pedra”, altres diuen de –Peire-, variant antiga que es feia servir a Catalunya i en el Llenguadoc.

Les primeres persones que trobem en la documentació amb aquest cognom és l’any 1327. Eren els hostalers Bernat amb la muller Arsenda i Berenguer Peiró, pares i fill.

A Sant Cugat de Sesgarrigues el 1356 forma part de la Universitat d’aquest lloc la dona (un aspecte jo diria únic al nostre país)  Ferraria viuda de Ferrer Peiró.

El 1361 hi trobem el carnisser Guillem Peiró originari de Cubelles, però vivint a Vilafranca. Tenia el sobrenom de Reigia. El significat podria relacionar-se en la casa gran que deuria ser propietari: Reigia es referia a un edifici prop del fòrum romà. Posteriorment Guillem Peiró el trobem vivint a Sitges. Relacionat amb ell un Francesc Peiró de Vilanova surt en un pagament d’un deute el 1390.

El 1389 vivint a Vilafranca, en la documentació, hi surt com a testimoni d’un debitori Arnau Peiró de Gandesa (Tarragona).

Els hostalers Peiró (segle XIV)

Als segles XI i XII ja existien els establiments públics que acollien hostes mitjançant pagament. Per les seves condicions Vilafranca del Penedès era un territori de pas, i eren molts els nouvinguts i viatgers que hi venien.

A Vilafranca hi havia més d’un hostal i la majoria estaven situats al carrer de la Parellada, en algun moment, en la documentació se l’anomena com el carrer dels hostals. Era proper a la porta principal de la muralla, el portal de Santa Maria.

Bernat i Berenguer Peiró tenia l’hostal en aquest carrer, a més eren propietaris de dues cases en un altre carrer de Vilafranca, el de la Fruita. Aquests edificis a vegades els llogava. Sabem que l’any 1380 els va llogar a Miquel Pagès de Tarragona, un probable client del seu hostal.

Acostumaven a tenir serveis per a animals de càrrega i de transport. Els baixos o el pati emporxat es destinaven al bestiar. A l’interior hi havia la cuina, el menjador i les cambres amb màrfegues de palla.

Tots dos, Bernat i Berenguer, formaven part de la Universitat de Vilafranca del Penedès durant l’última meitat del segle XIV, representant als hostalers de la Vila.

A finals del segle XIV, Francesca Carrió, originaria d’Igualada, viuda de l’hostaler Berenguer Peiró va vendre part de l’hostal a família  Marti, originaria de Sant Joan de l’Erm (Lleida), altres probables clients de l’hostal.

El 1394 les cases, les cambres i patis que formaven part de l’alberg (hostal) dels Peiró passen a ser propietat del notari Berenguer Maiol de Vilafranca.

 

Els Peiró de l’hospital de Cervelló (Segle XV)

A Olesa de Bonesvalls, en el terme de l’Hospital, hi viuen a finals del XIV Guillem, Ferrer i Antoni Peiró.

L’any 1401 Maria Ribes, muller de Guillem Peiró de l’hospital de Cervelló, fa redactar el seu testament. Els marmessors són el seu marit i el carnisser d’Olesa de Bonesvalls, en Pere Bartomeu. Demana ser enterrada a l’església de Sant Joan d’Olesa, (documentada al segle XII) no era l’església de l’hospital. Fa deixes als altars que hi ha a la dita església i a la capella de Sant Joan.

Fa altres deixes a diferents persones de la seva família, a la seva mare Saurina, muller del pare Ramon de Ribes; a la germana Guillema, muller de Pere Casanovas de La Granada, a Margarida, muller de Francesc Rosell de l’hospital de Cervelló. A la filla Eulalia li deix vint lliures. Al fil Ferrer deu lliures. A la filla Elisenda, muller de Francesc Bosch de Cantallops, deu sous. Anomena hereu universal al seu fill Francesc Peiró Ribes. Entre els testimonis del testament hi ha un Bernat Peiró d’Olesa, probable familiar seu també.

Fins aquí dades d’un cognom que no va ser molt extens en la baixa edat mitjana pel Penedès. Del Garraf (Vilanova i Sitges) i de l’Alt Penedès (Sant Cugat Sesgarrigues, La Granada, Cantallops, Olesa de Bonesvalls) són els llocs que l’hem trobat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Portell, el Pou de Moranta i el castell de Vilafranca del Penedès

 

Segons el Diccionari d’Alcover i Moll la paraula portell té molts significat: un pas molt estret entre dues muntanyes; una obertura feta a un mur, per la qual es pot passar; un esvoranc en una paret o marge produïda per la força de l’aigua; obertura estreta deixada en una paret o marge per a permetre el pas a homes o a bestiar; porteta de llates o canyes per a tancar un hort o tros petit de terra; espai que queda entre dues cases i que serveix de passatge d’un carrer a un altre; finestra o obertura d’una cambra de vaixell; forat lateral de la calçada, per on l’oli surt i raja dins el safareig i altres.

Mentre que portella, el mateix diccionari, ens diu que és una porta petita dins una altra de més gran o dins una finestra; en una muralla, porta més petita que les altres...

Aquest topònim el trobem en l’època medieval en una delimitació de terres, en noms de pobles i fins i tot amb cognoms de persona.

Hom diu que a Vilafranca del Penedès el carrer del Portell és l’antiga denominació del carrer del Portalet, avui conegut per “Sant Pau” i que fa referència al portal de la muralla d’aquest carrer. Jo dic que era la primera porteta per entrar al castell dels castlans.

Des del segle XII surt en la documentació medieval de Vilafranca del Penedès arribant fins als nostres dies. L’espai anomenat el Portell està situat en el barri de Les Clotes, just entre el carrer de la muralla dels Vallets, al carrer de Sant Pau, agafant parts dels actuals carrers Beneficència i Ponent. Aclarim i intentarem explicar quin espai i el perquè del topònim portell en aquest indret i no en un altre.

Portal de la muralla o carreró?

Una primera data: “...per terra al portal d’en Coloma o al Portell” (1542). A partir d’aquesta informació ja es por deduir que una cosa és el portal de la muralla, que era Coloma, i que corresponia a la muralla de la Vilafranca medieval i una altra és al Portell. La terra indicada estava després del portal de Coloma no del portal del Portell. L’origen del nom Coloma corresponia a una família de sabaters que posseïen terres en aquest indret durant mot temps.

Posem altres dades que ens donen a entendre que Portell no és el nom del portal de la muralla de Vilafranca: “...ven hort al carrer de la Portella, prop el portal de Coloma” (1438); “...terra al Portell, prop el portal de Coloma, amb unes basses...” (1464); “...terra al Portell...” entre els límits d’aquesta terra es diu: “...viarany que va del portal de Coloma a l’era de Codines...” (1496). Una última dada, també del segle XVI, que crec  definitiva: “...unes cases situades al portal de Coloma, al carrer o carreró del Portell que va des del carrer Vall del Castell fins al portal de Coloma...”(1521).

Si ens agafem en aquesta última informació podem veure que el topònim Portell originàriament, era el nom d’un carrer estret (carreró) que començava al capdamunt del carrer de Sant Pau actual que arribava fins el portal de la muralla, a la mida del carrer actual de Muralla dels Vallets, l’anomenat portal de Coloma.

Posteriorment Portell era el nom de la situació de totes les terres/cases que estaven situades a extramurs (fora muralla) en aquest mateix espai. En tenim molts exemples en la documentació: “..terra in lloc que dicitur Portellus..” (1312); “...terra al Portell que va a Castellmós...” (1364) El nom Castellmós es refereix a una casa forta/castell que estava situada a la falda de la muntanya de Sant Jaume, al costat de la de Sant Pau. “...tres pallisses al Portell” (1366), Entre els límits d’aquestes pallisses hi diu camí que puja a l’era de Senyecs i camí que va al vall de la Vila. “...dos horts a prop de les Oliveres d’en Pontons..” (1378); “...tres basses contigües situades a l’era, al Portell...” (1388); “...hort tapiat al Portell...” (1401); “...pallissa a extramurs, al Portell...” (1411); “...hort al Portell, a prop del passatge del Vall...” (1419)...”...terra prop del Vall, al Portell...” (1422). Entre els límits d’aquesta terra hi diu el Vall de la muralla. “...avui es bat a l’era del Portell, al portal de Coloma...” (1453). Es refereix fora el portal, ja que havia de ser un lloc ample per batre el blat.

 

El Pou de Moranta

En època medieval, no hi havia cap font a Barcelona, per atendre les necessitats de la gent. Van cavar el pou conegut com “d’en Moranta”, amb un abeurador per els animals, que encara es pot veure una part sota d’unes escales, posteriorment es va substituir per la Font de Santa Anna, la que està al final del carrer de la Porta de l’Àngel.

Vés per on a Vilafranca en la baixa edat mitjana hi existia un pou anomenat també “d’en Moranta”. Jo m’atreveixo a dir que l’origen del cognom Moranta ve de mur/muralla, per tant seria Pou de la Muralla. I que tant a Barcelona com a Vilafranca aquest pou estava adossat a la muralla de la ciutat medieval. A Vilafranca en tenim alguna referència quan en unes obres d’un bloc del carrer de la Beneficència allà pels anys vuitanta es va descobrir un suposat pou de gel i a prop del portal d’en Coloma. Els arqueòlegs, en la seva memòria, van redactar que el pou va ser construït el 1610. I que per construir-lo van utilitzar-se blocs de la torre de la Vall del Castell (una de les torres del castell dels castlans).

Sabem que a l’època medieval ja havien pous de gel que eren utilitzats per a emmagatzema-hi el gel produït per la neu a l’hivern i conservar els aliments durant l’estiu, però també hi havia pous per abastir d’aigua als habitants d’un poble o d’un castell. Tenim molt clar que aquest pou tenia el seu origen medieval, i posteriorment el deurien fer servir per pou de gel.

Com ja hem avançat el topònim Pou de Moranta el trobem també en la documentació conjuntament amb el de Portell o portal d’en Coloma en el mateix espai que estem comentant: “...terra al Pou de Moranta...” (1404) entre els límits hi diu un caminet que va a l’ermita de Sant Pau. “...terra al Pou de Moranta...” (1421). Entre els límits hi diu una bassa. “...terra al portell...” (1467). Entre els límits d’aquesta terra hi diu camí que baixa de la muralla al Pou de Moranta. “...terra a Pou de Moranta...” (1480). Entre els límits s’hi diu camí que va del Portal d’en Coloma per les Clotes avall. “...terra al Pou de Moranta, al Portell..” (1497).

 

Pont del Vall, el portell i el castell dels castlans

L’artesà Bartomeu Pujades fa donació d’una casa al prevere Pere Illes. Està situada al carrer del Vall, prop del pont del castell de Vilafranca (1405).

El sabater Pere Roca fa una donació a la seva filla Eulàlia en temps del seu casament amb el teixidor Berenguer Bosch. Li dona una casa situada al Portell i un hort tancat amb parets situat al Portell, davant el Pont del Vall (1422).

El castlà Pere de Barberà ven al mercader Antoni Rovira una casa amb un hort que està situada dins el tancat del Castell de Vilafranca. Entre els límits hi ha la casa del castlà Huguet de Vilafranca, el carrer del Vall del Castell, el pont i vall (1474). El mateix any ven al teixidor Llorens Bonastre unes cases, quasi derruïdes, situades dins la muralla del Castell, davant del Pont del Vall.

Per entrar al Castell dels castlans de Vilafranca hi havia un pont, segurament llevadís a l’alçada del carrer de Sant Pau actual. No comentaré moltes coses noves del castell, ja que ho vaig fer en un altre article d’aquest mateix blog que podeu rellegir.

Berenguer Esplugues posseeix una casa situada al carrer del Portell. Els límits de la casa son per una part, una altra casa dels hereus de Batlle, la casa del castlà Bartomeu de Vilafranca i un carrer públic (1345).

Francesca Blanc posseeix una casa situada al carrer del Vall del Castell, una terra al Pou de Moranta i una pallissa amb un hort al Portell (1395).

El sabater Ferrer Salvany té un alberg (casa) al Portell (1420). Entre els límits hi ha el Vall del Castell.

El nom de carrer del Portell, com es pot endevinar, correspon a aquell carreró estret que anava de la porta del castell fins la muralla de la Vila. Les cases dels castlans estaven entre el pont del Vall del Castell i el carreró del Portell. L’origen del topònim Portell era la Portella o porta petita abans de la més gran d’entrada al castell.

Tenir a l’abast l’aigua del pou d’en Moranta és de molta lògica, sabent que per aquest indret hi entraven i sortien els castlans i el rei quan venia a hostejar-se al Palau Reial (l’actual Vinseum) amb el seu seguici i així les bèsties beure aigua en la bassa o basses que hi havia.

 

 

 

 

 

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (segle XI)

 

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs al municipi d’Avinyonet del Penedès. L’any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d’interès nacional.

Conserva part de l’església, originalment romànica, i també l’antic portal amb un timpà esculpit del segle XII i el campanar de planta rectangular amb finestres geminades, d’arquets de mig punt, únic al Penedès. Es conserven restes de les antigues dependències monacals, amb tres trams de galeria del claustre del segle XI al XII i restes escultòriques d’època visigoda.

L’antic monestir benedictí el fundà el 1029 el noble Mir Geribert, per llegat i disposició de la seva mare Ermengarda, germana del comte Ramon Borrell I.

Folc Levita, fill del difunt Mir Geribert, el 1035, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de terres situades al comtat de Barcelona, al Penedès: als lloc de Vidrà (en el terme de Vilafranca del Penedès) i els Gorgs i també un alou situat a Sant Boi del Llobregat.

El 1057 la comtessa Ermesesenda, viuda del comte Borrell, en el seu testament, deix al monestir de Sant Sebastià vint-i-cinc mancusos d’or.

El 1069, Guisla de Besora, segona muller de Mir Geribert, fa donació a Sant Sebastià de terres i drets que tenia en l’església de Sant Valentí de les Cabanyes situats prop La Granada, en el lloc anomenat la Pera.

 

La comunitat

El monestir ja tenia una comunitat religiosa el 1052 regida per un abat. Un tracte fet per l’abat Miró amb l’abadia de Sant Victor de Marsella, el monestir es convertí amb priorat del de Marsella el 1059. Als monjos de Sant Victor, sembla que caldria donar-li les gràcies pel magnífic pantocràtor que presideix la porta d’entrada de l’església, que potser vingué del sud de França, i la part de llevant del claustre, una mostra del romànic. L’any 1279 Berenguer fou prior del monestir. Frares o priors foren també: Galcerà i Berenguer de Ripoll (1342); Romeu de Cavallo (1342); Asmarius Targe prior, Raimon de Puiggrós sagristà, Eimeric Targe, monjo (1358); Raimon de Puig sagristà (1369); Gallardus de Fulgarosio (1365); Bernat de Raynes almoiner i prior (1388); Tolosa (1409);

El monestir en el segle XIV

Molts nobles del Penedès en els testaments ordenaven que se celebressin misses per la seva ànima en el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs durant els anys d’aquest segle. Hi ha més d’una disputa entre els priors del monestir i els pagesos del Penedès.

L’any 1337 hi ha una la del prior del monestir, Gancelini de Chaldayracho d’una part i l’home propi, soliu i afocat del monestir el pagès Bernat Sonet de Sant Pau d’Ordal. Bernat havia de pagar cens de cinc punyerons d’espelta (blat) al monestir per la propietat del mas que posseïa, deia que eren quatre i no cinc. Fins i tot presenta al prior diferents documents, un és el de la venda del mas de l’any 1307 que li va fer l’anterior prior Pere d’Auserran. Un altre document és el fet l’any 1321 on Rabassa de Cantallops li ven dues terres al dit Bernat Sonet i la seva mare Geralda i que pagaven un punyeró (antiga mesura) d’espelta de cens.

 

Rendes del monestir al Penedès

La partida anomena de Castellmós, situada en el terme de Vilafranca, propera a la muntanya de Sant Pau, era d’alous/terres/masies que pagaven rendes al monestir. La majoria de col·lectors d’aquestes, anomenats pel prior del monestir, eren preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Tenim el cas de Pere Torrelles, prevere, que era l’arrendador de les rendes del monestir l’any 1388 però posteriorment va ser el rector de l’església de l’església de Sant Pere d’Avinyonet i ho va haver de deixar en mans d’un altre prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Bartomeu Vendrell.

Tots els pagesos/ nobles propietats de terrenys d’aquest espai havien de prestar sagrament d’homenatge davant del prior o persones anomenades per ell. Aquest va ser el cas d’Alamanda, que al quedar viuda de Pere Cuc, no volia prestar el dit jurament dal monestir. Davant de diferents persones importants del Penedès se li va exigir l’any 1356 en un document notarial: “...madona nos així com a homes del monestir de Sant Sebastià, damunt dits, som obligats amb sagrament e homenatge de pagar...”

Quant el monestir necessitava saber les propietats que anaven canviant de mans, s’havia de fer una crida perquè ell i els propietaris nous s’assabentessin de les rendes que havien de cobrar el primer i pagar els segons: “

Ara oiats, es fa saber que els honrats en Ramon de Barberà donzell veguer de vila del Penedès per lo senyor rei i en Jaume Babau lloctinent del honrat en Bartomeu Sespujades batlle de la vila, per lo dit senyor a tuyt generalment per manament dels dits veguer i batlle o lloctinent fet per lo dit senyor rei amb letra del dit senyor la dada de la qual fou a Barcelona a quatre dies de maig de l’any present en nou a insancia e requesta del molt reverent pare en trist en P. Per la misericordia de Deu cardinal de Tolosa prior del monestir de Sant Sebastià de l’orde de Sant Benet, situat al Penedès que com lo dit prior per conservació dels drets del dit monestir vol e enten aquelles rendes e drets capbrevar i d’aquell capbreu cartes públiques fer per haver ne memoria en esdevenidor per ço los dits honrats veguer e loctinent de batlle per rigor del menament a ells per lo dit senyor rei ..A requerint lo molt honorable frare P. Ça Fàbrega prior del monestir de Sant Salvador de Brea de l’orde desusu dita procurador del dit molt reverend cardinal prior del dit monestir de Sant Sebastià amb aquesta present pública crida die e manera que tota persona de qualque condició..lo dit prior alberchs, cases, vinyes, cases, horts, agres, delme e qualsevulla...capbrevar en poder den Francesc Gabiol notari e escrivà de la dita vila...en fe espai de 30 dies..sots pena de 100 morabatins (1402).

 

El segle XV i el monestir

El 1412 el monestir de Montserrat obtingué el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs per una permuta. El 1468 un tal Bartomeu Vacons, pretengué la possessió del priorat contra el monestir de Montserrat, cosa que originà un plet que va guanyar el monestir. A principis del segle XVI un altre plet amb el prior Francesc Margarit, l’any 1506 i 1510 va acabar amb una concòrdia: el priorat era possessió de Montserrat però de les rendes s’havia de passar una pensió vitalícia al prior Margarit.

En aquest segle comença la reconstrucció de les parts ruïnoses de l’edifici, i aquesta segons la visió del gòtic; la paret de llevant de la torre, la volta de l’església, amb els arcs de reforçament, la paret nord de la mateixa església, que fou reduïda i tancada per ponent amb l’actual façana, on es montà de nou, el portal que havien construït els de Sant Victor i que estaria en la desapareguda paret de ponent, i sobretot el magnífic absis amb arc de creueria en els que s’hi pot contemplar una clau de Sant Sebastià, el patró del monestir munta a cavall. També seran d’aquest temps, els sepulcres que hi ha a la sagristia.

Els noms dels frares i priors del monestir són ja del Penedès, com: Guillem Ballester (1412); Guillem Pere de santa Eulalia, prior (1419-1447); Francesc Quintana, sagristà (1419); Joan Terre (fill de noble-1467-1473).

També amplien el cobrament de les rendes, ja no és només en la partida de Castellmós sinó en altres llocs del Penedès, com, per exemple, Sant Martí Sarroca, Pontarró (Sant Cugat Sesgarrigues), Creu de Moragues o Creu de Granell (Vilafranca), a les Clotes, a Canyemàs (Vilafranca)...

L’espoliació en temps de la guerra civil del segle XX, va esquarterar el priorat, es reservà una part per casa rectoral, i es vengué el restant en pública subhasta. Fou comprat per dos veïns de Vilanova, que es repartiren la compra, convertint en paret mitgera, la que s’havia edificat sobre l’ala de ponent del claustre la que contenia els arcs més antics de tot el conjunt, en els que sols havia quedat un capitell dels tres que hi deurien haver...posteriorment hi va haver més reformes i destrosses, era la casa del rector i la del campaner, aquest com a pagès que era hi va posar el seu corral.

Finalment la Diputació emprengué una reconstrucció el 2011. En quant als elements que es consideren paleocristians, hi ha les arcades reconstruïdes en part últimament de l’ala ponent del claustre, la part baixa de la paret de fons de dita sala, les arrencades d’arc que havia servit d’entrada lateral a l’església i que avui queda fora de la mateixa.

Com a visigòtics, tenim els capitells de la torre, que alguns tenen més treball que els altres, i un dels que havia sigut tret dels arcs que han desaparegut sembla que pot ser (si bé molt mutilat), el que s’ha utilitzat per suplir el capitell romà que faltava en el claustre.

Com a preromànic amb influencia bizantina, hi ha els arcs de l’ala nord del claustre, que també s’hagueren de reconstruir, per estar molt desplomats com passava amb els paleocristians.

És encara, un dels monuments medievals més representatius de la contrada, com ens diu la seva publicitat per animar a la gent a fer la visita. Cal fer-ho.

Els Conill al Penedès medieval

 

Coneixem habitants al Penedès amb el cognom Conill a partir de mitjans del segle XIV. El primer és Bonanat Conill i viu el 1331 en una casa del carrer de la Parellada a Vilafranca.

Els Conill de Castellví de la Marca

A la mateixa àpoca en tenim vivint a Castellví de la Marca al lloc dit Estrada, és el 1338 que hi viuen Guillem Sa Conillera amb la seva muller Saurina.

Sabem d’una estrada longitudinal des d’antic que comunicava Cal Bruna amb el castell de Pujades. Es tenen dades des del segle XI, potser la Via Augusta passant per Can Morgades. Probablement el lloc de les Conilleres i la Conillera Grossa i Xica, deriven del cognom Conill, propietaris d’aquestes contrades. Un Berenguer i un Pere Conill també son en anys del XIV vivint al terme de Castellví. Aquest últim té terres a la Font de les Mercès (1358) del mateix terme. Sabem de les moltes fonts que hi ha a Castellví de la Marca però no amb aquest nom actualment.

El rector de l’església de Sant Sadurní del terme de Castellví de la Marca el 1392 és Arnau Conillera.

El Giponer Conill

El gipó era una peça de vestir que cobria el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyida i ajustada al cos amb mànegues. Els giponers era un dels noms que es donava als sastres.

El sastre Guillem Conill des de finals del segle XIV fins a la meitat del XV pagava a l’erari reial sis diners de cens anualment per haver-li autoritzat el rei, a través del seu conseller reial Bernat Serra, a carregar sobre unes parets d’un carreró que no passa, on ell tenia un alberg, al carrer que no té sortida, anomenat Alfòndec.

A partir de l’any 1428 aquest cens el va pagant Guillem Borràs, un altre sastre, veí d’en Conill.

Posteriorment compra un hospici (casa) situada molt proper, al carrer Barcelona (1412).

Guillem, Pere i Bernat Conill son trobats durant el segle XV en la documentació. Un altre Guillem Conill va ser apotecari, un Pere Conill sabater, un Francesc Conill prevere.

No fou estrany que una branca familiar d’aquests Conill vingués de Bartomeu Conill, l’abat de Poblet i metge que morí el 1458 i que fou elegit abat el 1437 on atenia als monjos malalts i els acollits a l’hospital de pobres de Poblet.

Conill, apotecaris, especiers

L’apotecaria era la botiga on es dispensaven els medicaments elaborats artesanalment. A Catalunya, a l’època medieval, l’especier i l’apotecari tenien les mateixes funcions pel que fa a la preparació i venda de preparats medicinals: xarops, aigües, ungüents… A Catalunya el nom d’apotecari apareix ja el segle XIII. El 1433 per tenir botiga s’exigia passar un examen i deu anys de pràctica, reduïts el 1455 a vuit, i a cinc el 1497. Podien ser elegits membres de les corporacions municipals.

A Vilafranca del Penedès trobem en Pere Conill, especier, casat amb Antonia Carbonell el 1408. Fill del sastre Guillem Conill i Constança. Una filla de Guillem i Constança i germana del primer, es va casar amb Antoni Coll de Sitges el 1413.

Pere tenia una casa i botiga al carrer de la Parellada de Viafranca. Venia espelmes de cera i medicines. Hi ha una compra que li fa el noble Montbrú de cinc lliures i nou sous.

Un fill de Pere fou Guillem Conill. Es casà amb Eulalia. L’hereu era un altre Pere, que també fou apotecari. Tenien i vivien en la casa del carrer Barcelona, situada a les afores de la muralla de la vila. Era aquella casa que va comprar el seu avi, el sastre Guillem Conill. Fins que l’any 1436 els germans Pere, Joan i Constança la venen als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Un altre dels fills fou en Joan Conill, també especier, vivint amb botiga des de mitjans del segle XV al carrer Cap de Creus de Vilafranca, (primer tram de la plaça de la Constitució actual). Moltes ventes no les deuria poder cobrar i per això els clients li deixaven una penyora per cobrir la despesa, molt probablement per medicines. L’any 1453 tenia penyores com una cullera i una copa de plata, una corretja de dona, un mantell vermell, una espasa, un panís...algunes de les penyores no les tornava quan se li pagava, això li va causar algun embolic amb el seu client.

La botiga/casa del carrer Cap de Creus tenia una entrada amb taulells. Darrera hi havia el corral i el pati. Tenia una cambra gran i dues de petites.

Era també, encara posseïdor d’una de les cases de la família situada al carrer de Barcelona de Vilafranca, a extramurs. A finals del XV estava bastant derruïda, estava abandonada. Un fill, en Bernat Conill encara va ser apotecari a finals del XV, però vivint a Barcelona. Es va casar amb una filla del noble Savall de Subirats.

 

El sabater Conill

Els hereus dels apotecaris Conill, a partir del segle XV, canvien d’ofici i treballen de sabaters.

Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II aC. Aquestes associacions van estar controlades per l’Estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el de regular l’exercici del culte, així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.

El sabater Pere Conill tenia el taller i la casa al carrer del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès (l’actual carrer de la Font). La va comprar el 1480 al jueu convers Berenguer Banyeres. Pere es va casar amb Antonia Barberà.

Al canvi de segle els Conill originaris de Vilafranca i/o del Penedès viuen fora. Amb dates molt posteriors (1650) trobem un casament entre Gabriel Font de Tamarit de Llitera (Lleida) amb Elisabet Joana, que era viuda de Francesc Conill, originari de Vilafranca.