divendres, 2 de novembre de 2018

25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.



Degut a que la història medieval de Vilafranca del Penedès és poc sabuda. Que aquesta època, tot i esser l’origen de la vila, no hi ha restes arqueològiques conservades que ens ajudin a saber com era i com vivia la gent, he decidit, conjuntament amb l’editorial Andana de Vilafranca, fer un llibret d’unes cent pàgines on deixi clar molts dels fets que han ocorregut durant aquell temps medieval amb el títol
25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.
El preu d’edició d’aquest llibre no està al meu abast i en aquests moments no crec que hi hagi ningú que pugui costejar-lo del tot. Per això he pensat que l’única manera per poder-lo editar és fer una mena de “micromecenatge” amb la gent que li pugui interessar participar en aquesta edició. He pensat que a través de les xarxes socials i algun medi de comunicació, trobar i engrescar unes cent persones, nombre exacte, que poguessin aportar la quantitat de trenta euros cadascuna d’elles (tres mil és el preu total de l’edició). Qui participi tindrà el llibre gratuït i a més el seu nom i cognoms estarà en un llistat en el llibre.
La forma seria la següent: ingressar en el compte
ES87 0081 0046 1100 0170 4778 que pertany a l’EDITORIAL ANDANA
Escriure en el text pel LLIBRE MEDIEVAL
Enviar posteriorment a mi mateix, a l’adreça josepbosch1@gmail.com posant el nom i el telèfon de qui ha fet el ingrés. D’aquesta manera si no es pogués arribar aconseguir la quantitat, es tornaria la quantitat a les persones que l’haguessin fet.
El llibre consta de 25 capítols amb un lectura senzilla, resumida, dels diferents aspectes més importants per saber la història medieval de Vilafranca. No s’ha aprofundeix històricament, sinó només es relaten fets que cal saber. A cadascun dels capítols els acompanya un document que reforça l’escrit o un esquema.
Qui volgués saber més ja hi ha llibres al respecte que ho fan o jo mateix en aquest bloc o/i conferències que vaig fent o han estat posades en alguns llibres conjuntament amb altres historiadors.
Els capítols tenen aquests títols:
1- Mite i realitat de la Torre Dela
2- Els fundadors del nom Vilafranca
3- El primer fortí amb els castlans
4- La vila closa
5- El barri barrat dels jueus
6- L’edifici del sobirà
7- Negociar i mercadejar a la vila i al mercat
8- Les vies públiques
9- Pregar i honrar
10- L’església que mana
11- Frares menors
12- Cenobi de les menoretes
13- La comanda hospitalera
14- Hospitalitat i acolliment
15- Institució de caritat
16- Fembres públiques
17- Menestrals i productors
18- Poders arreu
19- Dones a l’oblit
20- Ciutadans de tota mena
21- Fossars i túmuls
22- Indumentàries que protegien
23- Les estances familiars
24- Lluites i bàndols
25- Senyors i burgesos
El primer capítol sencer és aquest:


Mite i realitat de la Torre Dela
Un document inèdit de l'any 1055 recull la venda que va fer Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseïa al territori de la torre Dela, dins del terme del castell d’Olèrdola.
Aquest és el document més antic que coneixem on s’esmenta la Torre Dela, que amb tota seguretat va néixer amb la funció d’afermar un assentament de població. A la seva empara i protecció es va desenvolupar una petita comunitat, l’embrió de la Vilafranca actual.
Un segon document, de l’any 1065, ens confirma la existència de la torre. Es tracta d’una escriptura que conté la permuta i venda que Armengol Ebri i la seva muller Bellordis van fer al comte Ramon Berenguer d’un alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, propietat de Ramon Berenguer i la comtessa Almodís, i 770 mancusos d’or.
En una altra escriptura del mateix any, s’hi pot llegir que Esteve Mir, Edelvira i Guisla van vendre al comte Ramon Berenguer una propietat que posseïen al comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, concretament l’alou de la torre de Dela, per 17 mancusos.
La Torre Dela fou destruïda l’any 1108, amb la invasió dels almoràvits, i va ser reconstruïda donant lloc ja de forma definitiva a l’assentament que acabarà sent Vilafranca.
Comentari del pergamí que acompanya al capítol:

La lectura del pergamí de l’any 1055, demostra que ja a l’Edat Mitjana, abans de que existís una veritable trama urbana, a l’espai que ocupa l’actual Vilafranca hi havia un assentament de població que amb tota seguretat encara no estava organitzat políticament.
Les terres que es van vendre limitaven: per l’est, amb la via calçada que anava a Tarragona (la via passava pel que actualment són els carrers dels Ferrers, de la Cort i Sant Pere); pel sud, amb la riera de Vitrà (actualment riera de Llitrà); per l’oest, amb el cim de la muntanya Guixer (que correspondria a l’actual muntanya de Sant Pau); i pel nord amb el castell de Mos i els seus termes (el castell estava situat a la que avui coneixem com a muntanya de Sant Jaume).

El document data del 25 de setembre de l’any 1055. Va signar la venda Bonfill, sacerdot. És dipositat  a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès.

dijous, 25 d’octubre de 2018

La Granada medieval (X - XIII)



Origen de la Granada, terres del Bisbat
La primera documentació que trobem del terme daten del segle X.
El poble, segons es diu, s’edificà sobre els vestigis d’un poblat anterior, d’origen romà, situat a la vora la Via Augusta.
Entre el 937 i el 961 parlen de l’ocupació de la Granada pel bisbe Guillem Wilara de Barcelona. L’any 1950 es coneix el document més antic de la Turrem de Granatam.
El castell de la Granada hom l’edificà en el lloc on posteriorment fou la casa del castlà, on ara hi ha Cal Mitjans i Cal Cuscó. El 974 s’esmenta el castell en una venda feta al terme d’Olèrdola.
L’església de Sant Cristòfol ja existia l’any 991, situat dins el terme del castell d’Olèrdola.
El 11 de juliol de 1005, Gotmar fa donació a favor de la Seu de la santa Creu i santa Eulalia de Barcelona (catedral de Barcelona) d’un mas amb cort i pou, situat dins de Barcelona, de dues vinyes i d’una casa amb terra, hort i arbres, situades al Vallès, al terme de Polinyà, i d’unes vinyes situades al Penedès, a la Granada, amb la condició que les posseiran mentre visquin ell i la seva muller i que en lliuraran anualment la tasca a la Seu: Afrontat de parte orientis in ipso prato vel in ipsa terra de sancta Cruce et sancte Eualia, et de meridie in ipsa terra de Ermengarda, que vocant Bonafilia, et de occiduo in ipsa vinea de ermengarda similiter, et de circio in via qui pergit ad sanctum Martinum”.
Bernat, clergue de la Granada
El 18 de novembre de 1002 unes propietats que eren terra, vinyes, cases, corral, molins i prats que estaven situades a la Granada un repoblador, de nom Guilera, permuta amb unes altres que eren de l’abat Odó del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Aquest mateix any en un document de vendes de terra a Vidrà, dins el terme de Vilafranca del Penedès, hi ha la signatura Bernat, clergue de Granada.
Creiem que aquest Bernat, fou un dels primers senyors del terme de la Granada. Un document de l’any 1037 el situa com a fill d’Hodegari, un dels primers pobladors del terme:
“...sobre la ordalia feta per els termes de Calders Santa Oliva i Castellet...la comtesa Ermessendis i l’abat de santt Cugat del Vallès van donar a Bernat, fill de Hodegari, la part major a condició de que quedes ferme la divisió que s’havia fet. Bernat va renunciar a favor de Sant Cugat el que injustament detentava, i per les seves pròpies mans va posar sobre l’altar de Sant Cugat l’escrit en que consignava la seva renúncia. Aquesta renúncia fou feta el 19/7/ de 1037 (en realitat el 20/7/1036) fou confirmada el 30 del mateix mes en el castell de La Granada en poder de l’abat Guitart i en presencia de Eneas Mir, Ramon Ricolf, monjo, Armengol, clergue i Gombau, també clergue...”
El 1060, també signat per Bernat cregue de la Granada amb la venta que fan Berenguer i la seva dona Ponça a Duran un alou situat al lloc de la Roca, al Penedès, a prop del terme del desaparegut Castellmós i de l’actual de la Granada, pel preu de 7 unces d’or i 1 mancús...al lloc dit Pera (les Cabanyes) ...signa Bernardi, clerici de Granata.
La Torre del castell
L’any 1003 hi ha una escomesa sarraïna comandada per Abdal MAlik Yusuf que destruí la torre que hi havia a l’alou o terres del bisbat. Dos anys més tard fou reconstruïda pel bisbe Eci.
L’any 1005, el bisbe Aeci de Barcelona va vendre una casa barcelonina  que el producte de la venda es dediqués a la restauració de la torre de la Granada, destruïda.
També es ven/permuten altres propietats del bisbat de Barcelona per la reparació de la Torre de La Granada. Cal treure la conclusió d’aquestes vendes/permutes i veure-hi la importància que se li donava en aquest lloc per la defensa de la frontera del Penedès. Un altra fou la següent:
El 25 de març de 1008 Aeci, bisbe de Barcelona, i els canonges de la seva Seu permuten amb Oruç Grec, jutge, un alou situat al comtat de Barcelona, al Maresme, al terme de Mata, a la parròquia de santa Maria de Civitas Fracta (Mataro), a canvi de 2 mujades de vinya situades al territori de Barcelona, al clot de la Mel...expendimus iam dictas uncias II de auro in opere de ipsa turre que vocant Granata, qui est in planiciem Penitense, in predium sedis nostre prelibate qui est in apenditio de castrum Olerdula, in ipsa Marcha.” I també en un altre document de l’any 1009. O en aquest altre de l’any 1012 on es reben diners per la dita reparació.
Deodat, bisbe de Barcelona, i els canonges de la Seu permuten amb Geribert i la seva muller Eiga un alou situat al comtat de Barcelona, a la Marca, al terme del castell d’Olèrdola, fins a la riera de Llitrà, a canvi d’uns alous situats al territori de Barcelona, al terme de la parròquia de Sant Andreu o de Vila-picina i a Rubí, afegint-hi 20 unces d’or a més de la cessió que fa al comte Ramon Borrell de Barcelona d’un alou a Avinyonet del Penedès perquè aquest aprovi la permuta. In termino et accessu castrum Olertula, locum vocitatum Victrano. Id sunt, casas, curtes, solos et superpositos, terras, vineas, arboribus diversi generis, puteos, aquarum discursibus, pratis, pascuis atque garricis seu ecopolis magnis vel minimis. Que affrontat prenotato alaude de parte orientis in alaude de Geriberto, frater Uzalardo vicecomite, vel de conjugue eius nomine Ermengardis seu in ipsa Clota, de meridie in ipsa via calciata pergentis ad Terracona vel ubique, de occiduo in alaude qui olim fuit condam Erimagno et sic inde preotenditur usque in flumine Victrano, de circi in monte de ipsa Gissera et in alaude de Gondebaldo, vel in termine de Pax...in opere turrim de ipsa Granata inmisimus...”
El 18 de maig de 1015 també es permuta i es rep onces d’or per l’obra de la Granada, potser també cal entendre que ja no només era per la reparació de la torre sinó per restaurar la població en aquest espai:
“...Pere, fill del difunt Odesind, permuta amb la Canònica un alou situat al terme d’Aiguallonga, al lloc anomenat Camp dels Salzes, sota la Font Calçada, i 2 unces d’or per l’obra de la Granada, a canvi d’unes terres situades al terme del castell d’Olèrdola, al lloc anomenat Vallmoll. Afrontatur de àrte orientis in terra de Olibane qui fuit vicarius de Fonte Rubia vel in medio prato sive in aragalio qui inde transit vel, in terra de Eldemare vicario de erempruniano, de meridie in ipso medio prato vel in terra de Matefredo, de occiduo similiter in terra de prefixo Matefredo vel de Ermenardo vel in terra sancti Cucufati seu in terra qui fuit de condam Gelmiro, de circi in ipsa strata calciata vel in terra de Elidemare iam dicto et in terra qui fuit de condam Alsindo et de Basilia...”
Alguns primers topònims medievals
Alguns dels primers topònims que trobem en la documentació medieval de la Granada, un d’ells era Pinells, l’any 1017 on Odó i la seva muller Gerberga permuten amb l’església de Sant Miquel de Barcelona, representada per Deodat, bisbe de Barcelona, un alou situat al comtat de Barcelona, al Penedès, al lloc anomenat Pinells, i 5 unces d’or, a canvi d’un alou situat als comtats de Barcelona i Girona.
El de Pinells diu: “...quod nobis advenit ad me Odo per donationem que mihi fecit Cusca deodicata et ad me Gerberga per voce parentorum meorum vel per omnesque voces. Qui affrontant predictum alodem, id est, terras et vineas, cultas et eremas, garricas et arbores varii generis, casas et casales et aquas, prata vel pascua et ipsa ruvira, de parte aquilonis in terra Haianrico vel eres suos, de meridie de in terra de Sancte Crucis Sancteque Eulalie vel eres suos, de occiduo in termine de castro Sancti Martini, de circi in alaude de Sindaredus Livolo vel eres suos”. Hi veiem que hi ha terres i vinyes cultes, terres ermes, garrigues i arbres de diversos genères, cases, casals, rieres, prats...
Una donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès, l’any 1098, fa donació d’unes terres (alou) al lloc dit Pinells: “ ...in loco Pinellos; et affrontat: de parte orientis in torrente qui inde discurrit vel in limite et in via pergenti ad Granatam, de meridie in eadem via de Granata et in limite qui exinde deducitur, de occiduo in alodio quod fuit Raimundi Seniofredi de Riorubeo vel in ipso torrente, de circi in eodem torrente usque in torrentem quem supra taxa vimus....
Malconsell
Un altre fou el de Malconsell, que ara pertany al terme de Santa Fe. El trobem en un document de l’any 1042. També anomena la torre de la Granada, que és nostra, del bisbat .El document és una confirmació que el puig de Malconsell pertany al bisbat de Barcelona:
“...Diversos testimonis donen fe, a l’altar de Sant Cristòfol de l’església de la Granada, situada al comtat de Barcelona, al Penedès, que el puig de Malconsell és alou de la Seu de Barcelona, del monestir de Sant Cugat i de Sant Miquel de Barcelona...prope ipsam turrem de ipsa Granada, quod sub nostra presentia vidimus tenere et possidere ipsum pugio qui vocatur Malconsell, et ipsum alodium quod Ellemari condam hominis fuit et de Sulmo ad Deusdedit, episcopum Sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie, per vocem predicte sedis, sicut resonat in ipsis scripturis ecclesie Sancti Cucuphatis cenobii et Sancti Michaelis et predicte sedis, cum auditorio Savarici condam et filiorum suorum Bonifilii clerici et Sulmo et Dominici, ad...vidimus tenere et posidere...”
I encara tenim un altre document més antic dels anteriors, de l’any 1013 on hi surten els dos topònims, el de Pinells i el de Malconsell i que pertanyen al bisbat de Barcelona. Cal pensar, que potser en aquests llocs va començar a haver-hi la primera població del terme, al voltant de la Torre de la Granada. El document ens diu aixó:
Acta de restitució de la carta de permuta dels alous de Pinells i Malconsell, situats al comtat de Barcelona, al Penedès, que havia estat feta per Savaric, la seva muller Bonasinda i els seus fills amb el bisbe Deodat i la Seu de la Santa Creu i Santa Eulalia de Barcelona, el 16/10/1013 “...id sunt, domos, cum solis et superpositis de omnibus aliis heedificis, terras et vineas, cultas et heremas, simul cum ipso pugio Malconsell et araboribus varii generis et aquas et pratis et pascuis et ipsa ruvira et casalibus. Et afronttat predicta omnia de aquilone in terra Aianrici vel heredum suorum, de meirdie in terra Sancte Crucis Sancteque Eualie, de occiduo in termino castri sancti Martini, de circio in alodio Sendredi Luvilonis et heredum suorum...”
L’any 1195 l’abat de Sant Cugat del Vallès permuta amb el castlà Guillem de la Granada, la meitat del que posseeixen a Malconsell, rebent a canvi una hisenda: “....oriente in alodio quod Poncii Maiol que tenet modo Geraldus de Curtilio, a meridie in alodio Bernardi de Garricis...”.
La Pera
És un altre dels topònims que trobem en la documentació, però està situat a prop del terme de la Granada, no pas dins el terme. L’any 1060 Berenguer, fill de Bernat, i la seva muller Ponça venen a Guisla Gombau un alou amb terres, vinyes, aigua, cases i corrals, situat al comtat de Barcelona, al Penedès, al lloc anomenat la Pera, pel preu de 7 unces d’or i 1 mancús. Les afrontacions eren:”... a parte orientis in termine de ipsa Granada, de meridie in termine de Castro Moz, de occiduo in termine de castro Pax, de circii in termine de castrum Sancti Martini...”. Es parla del castell de Castellmós que estava situat a la muntanya de Sant Jaume dins el terme de Vilafranca, el terme de Pacs del Penedès i el terme de Sant Marti Sarroca.
O aquest altre de l’any 1069 que ens diu que Guisla, senyora del castell de Sant Marti i filla de Gombau de Besora, fa donació al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d’un alou i dels drets que té a l’església de Sant Valenti màrtir, que és dins d’aquest alou, situat al comtat de Barcelona, al Penedès, al terme del castell d’Olèrdola, al lloc de la Pera, prop de la Granada, per la salvació de la seva ànima, la del seu marit Mir Geribert, difuntm i la dels seus parents: “...Afrontat namque predicta omnia a parte orientis in termine de ipsa Granada, de meridie in termine de Castro Moz, de occiduo in termine de castro Pax, de circio in termine de castro sancti Martini...”
A l’any 1090 trobem una altra venda d’un mas anomenat Pedra (que podria ser el topònim Pera anterior i que va obtenir el nom del lloc on es va edificar: Ramon Sunifred, la seva muller Ermengarda, el seu germà Guitard i la seva muller Adelaida venen a Arnau Guillem un mas anomenat Pedra, situat al comtat de Barcelona, dins del terme de la Granada, al lloc anomenat Pedra, pel preu de 15 unces. “...Afronta a orientis in alaude qui fuit de Guiriberti Lobeti, de meridie in alaude Mironi Cunilii, de occiduo in alaude Sancti Sebastiani, a circii in alaude Sancte Crucis...”
Madrigueres
Dins del terme de la Granada hi trobem el topònim Madrigueres, que el situem a prop del castell de Farran, l’any 1096, quan Ramon Trasoer i la seva muller Adelaida, donen a la catedral de Barcelona, unes vinyes, amb la condició que ho tindran mentre visquin: “...Afronta orientis in ipso fevo de Petrus Mironi, de meridie in vineas de Guilabert Vacca, de occiduo in vineas de Bernardi Guilelmi, a parte vero circii similiter. Et alias pecias vineas afronta orientis in vinyes de Bernardus Guilelmi, de meridie in via que pergit ad Ferran, et de occiduo in alodio de Arnalli Odger, a parte vero circii in vinyes de Mironi Guitardi...”
Més endavant, l’any 1136, tenim un altre document, també de donació, ara al monestir de Sant Cugat del Vallès d’una terra: “...sita en el alodio de Madrigueras, en la parroquia de san Cristobal de La Granada...”.
Mas Cortei
El Mas que va desaparèixer amb la construcció de les vies de l’AVE, ja hi era l’any 1143. El 1195 hi trobem com a masover Ferrer Barceló. En el mateix document que ja hem anomenat, hi surt també el nom de Gerald de Cortei:
L’abat de Sant Cugat del Vallès permuta amb el castlà Guillem de la Granada, la meitat del que posseeixen a Malconsell, rebent a canvi una hisenda: “....oriente in alodio quod Poncii Maiol que tenet modo Geraldus de Curtilio, a meridie in alodio Bernardi de Garricis...”.
Els senyors d’aquest mas eren els Cortei, originaris de Ribes. L’any 1328 encara Galcerà Cortei i la seva muller Elisenda. Conjuntament amb el mas, era propietat d’homes, fembres, rendes i tots els drets que li pertanyien...per tant era tot un senyor feudal.
Durant diferents anys va ser un dels masos més importants del terme de La Granada. Un exemple, l’any 1777, Ramon Vidal era masover del dit mas.
El mercat de la Granada i el castlà Guillem
Tot i que creiem que hauria estat molt abans, una de les primeres dades que trobem d’un dels primers mercats del Penedès, el de la Granada, fou a l'any 1133, on Guillem de la Granada dóna a Pere Alemany un corral que ara té Bernat Bonfill dins del terme :”...intus villa Granata simul cum ipsa apissione quam habes facta iuxta casa de Buschet ad ipsum mercadal...”
Aquest Guillem creiem que va ser un dels primers castlans del castell de La Granada. En un altre document de l’any 1138, el tornem a trobar quan fa una donació als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem i torna a sortir en les afrontacions el mercat:”...En Guillem de la Granada feu donació a domino Deu i hospitali de Jerusalem ipsas cases que sunt Petri Alamandi cum solo et superpositis..in comtato Barchinone in ipsa Granata ad forum habent afrontationes ab oriente in casa de Businet, a meiridie in ipso marchato, amb occident in domo Esteve..facta carta donacione III calendes medi sub 1138 año I regente Ledoico rege...”
Guiillem de la Granada el trobem també en documents l’any 1196, on lii venen terres situades al terme.
L’any 1198 Guillem el tenim com a cortesà del rei Alfons I i fa testament. fa deixes al monestir de Poblet, propietats que té a Avinyonet menys aquelles que deixa als templers. A aquests últims els hi confià els homes d’Avinyonet.
L’any 1227 l’abat de Poblet, va vendre al bisbe de Barcelona, les propietats que Guillem de la Granada els hi va deixà en el seu testament.
L’any 1170 sabem que el germà de Guillem, és en Bertran. Tots dos són molt propers al rei Alfons. Tant que el dit rei fa entrega el castell d’Avinyonet a Guillem. Bertran obtenia les terres que estaven situades a Puigroig, molt a prop de La Granada.
Altres castlans de cognom la Granada, fou Ramon (1174) i Gilabert de la Granada amb la seva muller Mia (1178).
La Granada dels Cervelló
El poble i terres de la Granada medieval fou feu, és a dir, de propietat del llinatge dels Cervelló a finals del segle XI i posteriors.
Fou l’any 1060, el noble Guerau Alemany de Cervelló s’apropià del terme de la Granada, on hi havia les terres del bisbe de Barcelona Guillara que morí a finals del segle X. La raó va ser la donació que li feu el compte Berenguer Ramon II, ja que Guerau participà en les campanyes a l’emirat de Balasinya (califat de Còrdova) participant en el setge de Xàtiva i altres conquestes conjuntament amb el dit compte. Era el seu home de confiança.
També el noble Bernat Guillem de Queralt, cosí de Guerau Alemany de Cervelló, prengué al bisbe de Barcelona, la meitat de les terres de la partida de nom Malconsell, que ara pertany al terme de Santa Fe, i una altra meitat que prengué del terme de Sant Cugat Sesgarrigues.
Això, de fet, va ser una situació anòmala. El dit Bernat Guillem de Queralt seguidament va donar la seva part al seu cosí Guerau Alemany de Cervelló. Així es va ampliar el seu feu, apropiant- de les terres episcopals de la Granada.
L’any 1193, el fill de Guerau, Guillem de Cervelló, va rebre el feu de la Granada inclòs el castell, segons va deixar escrit en el seu testament, també li deix el castell de Cervelló, el de Gelida amb els seus termes, el de Farran, el de la Llacuna, el de Miralles amb els seus termes, el castell de Roqueta i el castell d’Aguiló amb els seus termes...a la seva filla Elisenda  també li fa donació de part dels castells de Farran i la Granada.
L’any 1196, aquest mateix Guerau fill, integra el feu de la Granada en el dot de la seva filla Mahalda, casada amb el noble Guillem d’Aguiló. Però demana que el feu quedi en masn del seu fill Guillem de Cervelló. La Granada podria seguir integrada al gran domini de la família Cervelló, amb centre al castell de Farran, no pas amb el de la Granada.
L’any 1247 és senyor del castell Guillem de Cervelló. Uns pocs anys següents, el 1251, el monestir de Santes Creus rep unes rendes de 30 quarteres d’ordi, que li paga el mas Oller. És en aquest mateix any que el mas fa donació al dit monestir, el noble Guillem de Cervelló. D’aquest mas en tenim referències fins a finals del segle XV de propietat dels Oller origen dels Ollers de Sant Cugat Sesgarrigues.
L’any 1251 Guillem de Cervelló fa donacions al bisbat de Barcelona totes les rendes i delmes de La Granada. A partir d’aquest moment en tots els fogatjaments (focs, que pagaven impost) consta que el castell de La Granada torna a ser del bisbe de Barcelona.
Fins aquí referències de La Granada en els seus inicis. No serà fins el segle XVII quan el poble de La Granada, serà de propietat del senyor rei. 


dissabte, 15 de setembre de 2018

El convent de Sant Francesc (any 1230)



El probable temple romà, que podria haver estat el lloc on s’assentà el convent de Sant Francesc de Vilafranca, ha anat perdent pes durant els anys. A partir d’unes descobertes de l’any 1959 de sota el paviment d’una de les capelles que hi ha a l’església de Sant Francesc, al costat del convent, ens descobriren uns murs subterranis fets amb carreus, a una profunditat de 1,40 metres. També es creia d’origen romà el que aparegué sota un dels altars laterals: una escala que comunica amb una àmplia volta subterrània que abraça tota la paret central de l’altar que queda al damunt. Les parets d’argamassa de cal o guix, i l’habitació, estaven plens de diferents materials de detritus. Hom els atribueix els  murs com a romans i la sala seria una cripta romana. No s’han trobat altres restes que demostrin aquesta teoria.
Segons la Crònica Franciscana, el convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès és molt semblant al convent gran de Sant Francesc de Barcelona. En quant al seu origen, ens diu la mateixa Crònica que no se sap del cert. Més endavant ens anota que el cronista general de l’orde Gonzaga i l’analista de la religió Uvadingo en el tom.2 dels seus Anals, assegura que l’origen d’aquest convent és d’abans de l’any 1291, perquè en aquest mateix any, el 2 d’octubre, el papa Nicolau IV, va enviar una carta a petició del guardià i religiós menor del convent de Vilafranca, dirigit a l’arquebisbe de Tarragona. En aquesta Butlla, dóna permís perquè el prelat de Tarragona que posseïa a cens una terra veïna al convent el pogués vendre i fer un convent més capaç.
El temple era d’estil gòtic i d’una sola nau en aquell any 1291.

L’origen del convent de Sant Francesc de Vilafranca ens diu Pere Sanahuja que ens pot ajudar a saber-ho un antic sepulcre de marbre on diu : “Anno Domini millesimo ducentesimo quadragesimo primo obiit dominus de Ecubol”. La traducció seria que l’any del senyor de 1241 va morir el senyor d’Ecubol. La crònica Franciscana ens situa a l’any 1738 aquest sepulcre dins de l’església i en la capella major a la part de l’epístola i ens amplia dient que és un sepulcre de marbre ben treballat i que té de llarg quatre pams i dos d’ample. A la cobertura hi ha una estàtua de relleu, d’un cavaller armat, amb un escut a la mà esquerra, amb un dibuix d’un cérvol i allà és on hi ha l’anomenada inscripció.
Ens diu la Crònica que abans d’aquest any del 1241 estava feta l’església (l’actual de Sant Francesc). Tothom està d’acord en què fou abans de l’any 1241. Tot i que Mn. Planas el posa construït el 1283.
Els tres convents al sud de Barcelona, Vilafranca, Montblanc i Tarragona, es troben estretament lligats a la visita de sant Francesc a la zona, com deiem abans, les primeres referències a la fundació de convents en aquesta zona daten de la dècada dels anys 1230.
López i Sanahuja, citant un document publicat a la Revista de Estudios Franciscanos, afirma que la casa de Montblanc ja existia l’any 1238. (A. Lòpez, La provincia..., p.206; P. Sanahuja, Historia..., p.96 )Tant Montblanc com Vilafranca foren cases franciscanes importants, i el rei i el seu seguici sovint s’allotjaven a la de Montblanc, de vegades sent responsables de provocar-hi seriosos danys.
A Vilafranca era habitual que les eleccions dels governants de la ciutat o dels consellers (jurats) se celebressin dins el convent, i Sanahuja el descriu com d’estil ojival però amb alguns trets romànics. Per sobre de l’altar hi havia retaules que mostraven escenes lligades a l’espiritualitat franciscana. (P. Sanahuja, Historia..., p. 77).
La casa de Vilafranca esdevingué famosa per una raó diferent: va ser la casa de molts franciscans espirituals i beguins i al final del segle tretze, començaments del catorze fou el centre d’aquestes activitats (Vegeu J. Perarnau i Espelt, “L’alia informatio beguinorum” d’Arnau Vilanova, Barcelona, 1978.)
Gairebé en seguretat les cases de Vilafranca i Montblanc ja existien cap a la dècada dels 1230, però no hi ha documentació que confirmi o rebati aquestes dates.
El que si sabem, però, és que a partir de l’any 1248 comencen a fer-se donacions en els testaments diferents persones de Vilafranca i el Penedès:
El 30 d’abril de 1248 el cavaller Bernat de Corbins en el seu testament llega a favor dels framenors de Vilafranca.
El 12 d’abril de 1258 és el cavaller Pons de Ribes en el seu testament que deix a la taula dels mateixos religiosos de Vilafranca 10 sous.
El 1273 és Bernat Roig, familiar dels Corbins, qui deix a la casa dels frares menors 12 diners.
El cavaller Berenguer de Lorda el 1290 de la Torrella de Pacs deix als frares menors 10 sous per misses.
El 1294 és el castlà Bernat de Vilafranca que vol ser enterrat a la casa dels frares menors de Vilafranca, deix a la taula dels frares menors 20 sous. A l’altar de santa Maria de la dita església dels frares menors deix 10 sous.

El convent als segles XIII, XIV i XV
El 1279 el convent no deuria ser molt gran, en un principi, ja que una ordre del rei Pere el Gran, disposà en aquest any que els franciscans del convent de Vilafranca prediquin en la sinagoga del call jueu de Vilafranca.
El 1323 el rei Jaume ordena als jurats de la Universitat de Vilafranca que el voltant del convent dels franciscans estigui protegit. És a dir que les obres d’edificis que es facin es tingui en compte que no vulnerin la privacitat dels frares, les finestres que no donin  vistes al convent o als horts ja que van en contra del detriment del monestir.
El 1352 el rei Pere III el Cerimoniós, concedeix permís al convent per fer una sèrie de reparacions. Entre elles el terrat que suporta l’edifici, les celes on s’allotgen la gent sana o que va de trànsit per la vila. Els diners per les reparacions mana al batlle que surtin dels impostos que ha de pagar la Universitat al rei. En total 500 sous.
El rei Joan I en l’any 1388 concedeix als frares menors del convent immunitat i ser exemptes de pagar cap impost reial o local. Ho fa saber a la Universitat de Vilafranca.
El mateix rei, l’any següent, els hi dóna privilegi per tenir procurador perquè els pugui representar en qualsevol tipus d’ornament jurídic o assumptes de vendes i compres.
Bartomeu Mestre mercader de Vilafranca l'anomenen com al seu procurador.
L’any 1453 els franciscans protesten a la Universitat de la Vila per una prostituta que s’exhibeix davant del monestir, al carrer de Sant Pere, demanant que intercedeixi per fer-la fora.
Sabem que davant hi havia un hostal, lloc segurament on també s’hi devia practicar la prostitució: el 10 de febrer del 1461 s’hi allotjà en aquest hostal que era de Joan Sabater, el gerent del vicegovernador de Catalunya el noble Galcerà de Recasens que s’hi havia amagat pels aldarulls que hi va haver aquell any a Barcelona.
Obres al convent  (segle XIV)
La cambra del rei: El convent disposava d’una cambra pel rei quan venia a la vila o s’hi celebrava corts en la sala capitular. Disposem d’unes obres que es van fer en el monestir al costat de la cambra del rei. El document ens diu que l’any 1384 el fuster Guillem Torra i el mestre de cases Raimon Berart construeixen una grada (reixa, un portal tancat) al costat de la cambra on el rei dormia. També van arreglar el teulat de la cambra del rei posant canyes i fusta.
L’any 1388 sabem també que hi va haver obres, però no en quina part del convent es van fer.

L’hort del convent de Sant Francesc

Tant l’hospital de Sant Pere com el convent disposaven d’horts per separat. Una data de l’any 1401 ens assenyala els dos horts situats al davant de la cantonada del carrer de Sant Pere amb la Rambla de Sant Francesc.
De fet, el convent ja tenia ja hort contigu el 1306. D’aquest any, apareix una provisió reial prohibint que la citada finca fora utilitzada per camí públic. Ordena el rei que en lo successiu el trànsit es faci per un altre terreny proper al mencionat hort, el que també havia comprat els frares.
El 1435 en l’hort del monestir s’hi celebren els capítols matrimonials entre Guillem Gual de La Riba i Angelina Masdovelles.
Cap a finals del segle XV l’hort del monestir s’amplià o canviar de lloc per la part del darrera, cap al carrer Vidal i també en el lloc on avui hi ha el col·legi de Sant Josep (segle XVII). Així ens ho indiquen els documents. 

Un contracte de l’hortolà (1408)
El divendres dia 28 de juny de l’any 1408 en un acte fet al monestir dels frares menors es signen uns capítols entre Tomàs Alzina, mestre in sacra pàgina del monestir general de l’ordre dels frares menors i els frares conventuals del monestir següents: Pere Çavila guardià del monestir, Gabriel Bartaró vicari, Blas Serra mestre natural, Guillem Martí, Martí de Molpia, Joan Sunor, Tomàs Marquès, Guillem Sunor, Guillem Boter, Blas Filera, Joan de Berga, Gerard de Casanova i Martí Miquel, que són convocats i congregats en la sala capitular de dins del monestir per manament del dit Tomàs Alzina, per negocis dels dits frares i l’hortolà Guillem Martorell de Vilafranca per pactar i signar els capítols per l’arrendament de l’hort del dit monestir al dit Guillem, des de la festa de Tots Sants passada fins a cinc anys. Els acords són els següents:
Primer, que el dit hortolà ha de proveir al convent d’hortalisses totes les quaresmes i dejunis tot l’any que fan els frares. Sinó n’hi ha en l’hort, que ell en procuri, comprant-ne, però si hi ha aigua en el pou per regar una taula (mesura d’aigua de la regada, que és la quantitat d’aigua que cap de cavalló –llom de terra entre dos solcs de sembradura o regadiu, o entre dues taules d’hort- a cavalló sense córrer molt, i equival a uns 900 litres per minut), en el temps de carnaval tingui de donar hortalisses dos dies a la setmana.
També ha de proveir als frares que vinguin al convent de pas, en cas que ells vulguin.
També que en temps de carbasses, un dia a la setmana ha de proveir i donar al convent.
També en temps de raves, donar-ne a sopar dos dies a la setmana.
També ha de tenir arreglada amb el seu cost la sínia, el pou i l’aljub – dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat en la terra, revestit de pedres i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l’aigua de la pluja que corre per terra-.
També ha de cuidar la bèstia que la faci anar, però si l’aljub actualment necessita reparació, que del lloguer s’arregli i si altra vegada ho necessita que el convent pagui la meitat i l’altre l’hortolà.
...també que haia adobar la casa de l’hort qui li serves e lo porxo cum mester sia/ ...també que haia a tenir encondret les parres de l’hort e podar e ligar e fermar e cascun haia e plantar en l’hort 10 arbres entre figueres e altres bons arbres...

Fins aquí un saber més d’aquest monestir/convent que tenim a Vilafranca del Penedès i que li caldria donar-li més valor històric.


dissabte, 18 d’agost de 2018

El rellotger Jaume Ferrer i el rellotge de Vilafranca del Penedès (1473)




Al segle XIII, el rei castellà Alfons X el Savi en la seva obra “Llibres dels relogios” inclosa en els “llibres del Saber d’Astronomia” descriu cinc tipus de rellotges: el rellotge de la pedra, que no era més que un de sol; el rellotge d’aigua o clepsidra; el rellotge de candela, una simple vela de cera amb una llarga metxa que durava tota una nit; el rellotge de mercuri o rellotge de l’argent viu, en essència una clepsidra amb mercuri; i finalment el rellotge de palau de les hores, un sistema molt enginyós de mesura del temps, que segurament mai va arribar a construir-se i que consistia en un enorme rellotge de sol de la grandària d’un edifici circular amb dotze obertures o finestres per on entraria successivament la llum que incidiria reflectida en el sòl. Tots ells eren artefactes poc fiables a l’hora de calcular amb precisió el temps a les ciutats, que, tot i així, seguia marcat per unes campanes que no sonaven per indicar els moments de res, sinó els temps de treball. Començaven el seu repicar al començament de la jornada i tornaven a sonar a l’hora de menjar i després del temps de descans, per tornar a tocar quan el treball acabava.
El rellotge a la Baixa Edat Mitajana
El rellotge a la ciutat en la Baixa Edat Mitjana (segle XIV_XV) es denominava horologium, nom donat a qualsevol artefacte capaç de mesurar el temps, però això no va ser possible amb cert rigor fins al desenvolupament del mecanisme que va donar pas als primers rellotges mecànics. Aquest sistema es basava en el bloqueig i alliberament de la roda del rellotge que dirigeix el moviment i que produeix l seu peculiar so, el tic-tac.
És impossible adjudicar a un regne o país l’invent o instal·lació del primer rellotge públic. Els primers rellotges comunals havien de ser mecanismes molt simples que mancaven d’esfera i seguien informant de l’hora a través de les campanes.
Se sap que durant els segles XIV i XV apareixen rellotges mecànics en moltes ciutats d’Alemanya, França i Anglaterra. A Itàlia, va ser Milà la primera a instal·lar un a la torre del campanar de Sant Eustorgio en 1309. Cinquanta anys després, la torre del palau de la Cité de París té el primer rellotge públic gràcies a la iniciativa del rei Carles V de França. Després el de Praga, un dels rellotges més famosos d’Europa. Es tracta d’un rellotge astronòmic, que va ser realitzat al voltant de 1486 per Nicholas de Kadan i Jan Sindel.
L’aparició dels rellotges comunals a les ciutats va donar pas al naixement d’un nou ofici, el de rellotger.
Era un artesà especialitzat que havia de treballar no només amb materials com a fusta, ferro, o llautó, i fer-ho amb exactitud, sinó que també havia de saber llegir i escriure així com tenir coneixements astronòmics. Realitzava un treball de precisió per dissenyar el diàmetre de les rodes dentades i pinyons que componien el mecanisme dels rellotges i gaudia per això d’una posició avantatjosa en relació a altres treballadors que també participaven en la fabricació d’un rellotge, com els fusters, els ferrers o els que fonien les campanes.
Alguns rellotgers famosos a la fi de l’Edat Mitjana van ser l’italià Giovanni Dondi, qui en 1364 va construir el primer rellotge astronòmic del món; l’abat de Saint Albans, Ricardo de Wallingford que també va fabricar un per al seu monestir al segle XIV, o l’alemany Peter Henlein, qui en 1505 va realizar rellotges tan petits que podem considerar-los de butxaca.

Vilafranca a finals del segle XV
Vilafranca del Penedès, com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, acabava de sortir de la guerra civil que va durar deu anys, des de l’any 1462 fins el 1472. Calia organitzar de nou la ciutat. Vilafranca, va tenir un paper important en aquesta guerra, la Concòrdia de Vilafranca signada aquí mateix, l’any 1461 entre Joan II de Navarra i els representants de la Generalitat d’aquell any, va ser l’espurna que posteriorment va engegar la guerra, ja que Joan II va trencar l’anomenada Concòrdia. Vilafranca i el Penedès van patir conseqüències tan humanes com d’espais derruïts.
L’església de Santa Maria de Vilafranca en el segle XV
la comunitat de preveres data de l’any 1366. Moltes confraries estan ja fundades en el segle XIV. La nau, pertanyent a la transició bizantí-ogival, fou construïda a pesar de la guerra del segle XV.
L’església de Santa Maria es va acabar de construir el segle XV, segons es pot llegir al costat de la portalada lateral: “La consagració fonch feta per lo R. Archebisbe de Tarragona, patriarcha de la Alexandria, habent llochs del R. Bisbe de Barcelona fonch feta lo darrer Diumenge del mes de agost de 1484; foren jurats, los honors en Joan Pellisser, ms. Jaume Babau, Bernardí Conill y Joan Rovira,”.
L’any 1449 es fa: “reparament e adobament del cor...”. L’any 1456 el cor es refà amb noves cadires fetes pel fuster de Barcelona Matíes Bonafé. En aquesta reparació també hi participaren diferents fusters de Vilafranca i comarca.
L’any 1480 l’església té òrgans, segons es pot comprovar amb aquest escrit: “...el prevere Pere Albinyana, dels seus béns, que cobra rendes, vol que vagin a parar a sonar los òrgans en l’església e per conservació dels òrgans i en fa donació...”
El campanar de l’església, és del segle XIV. Va tenir tres nivells de creixença, el més baix és el del rodador, l’altre el de la torre més estreta i curta, la de les campanes de les hores, i el tercer, el de la cúpula cònica. La part més primitiva arribava fins el rodador (s.XIV); la primera creixença arribà fins la teulada de la torre de les hores; i finalment, la cúpula (s.XVI). La campana “Seny Major” va ser hissada per primera vegada l’any 1402.
La Universitat o Ajuntament de Vilafranca
La Casa de la Vila, es va situar al carrer de la Cort, l’any 1599. Anteriorment va ser una casa medieval que va passar a ser propietat del municipi en aquest any.
Durant el segle XV la Universitat es reunia en diferents llocs a vegades al mateix edifici del carrer de la Cort, casa de Joan Pellisser, pagant un lloguer. També a la Plaça del Blat (actualment de la Constitució) en un edifici al costat de la carnisseria de la mateixa Universitat es reunia quan convenia, no era un lloc fix. També trobem reunits als consellers de la Universitat a l’interior de la capella de Sant Joan o a l’església de Santa Maria: “...mes agost 1449 los hbles Ferrer Pellisser, Joan Malet, Jaume Babau i Bartomeu Ferrer, jurats en lo dit any, congregats amb llur honrat consell en l’església de sant Joan de la Vila...”

Els rellotgers  Ferrer
A Catalunya es coneixen vuit rellotgers, que a la vegada eren ferrers, entre ells en Jaume Ferrer, rellotger domiciliat a Barcelona, que va exercir durant finals del segle XIV i principis del XV.
La ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XV, disposava d’un sistema horari molt rudimentari, que consistia en un despertador situat dintre del campanar de la catedral que tocava vint i quatre batallades cada hora; d’aquest despertador en tenia cura el rellotger Jaume Ferrer. Les hores, segons les marcaven aquell despertador i un rellotge de sol posat sobre tres peus de ferro i decorat amb l’escut de la ciutat, eren tocades per dos menestrals, anomenats sonadors, damunt la gran campana Honorata que estava situada al cim del campanar de les Hores.
L’any 1453, els Consellers de la Ciutat van escoltar al rellotger, bombarder i capaç de fer qualsevol enginy, en Bernat Vidal, que els oferí un cert artifici: “de manera que lo seny de les hores que tocha contínuament, tocaria per si mateix ab cert contrapés, i no seria necessari fer-les tocar a mans com fins a llavors era estat fet”.
Les coses però no van anar bé, ja que en Bernat es morí abans d’acabar l’obra i els seus fills, que es van fer responsables de continuar-la, no eren gaire responsables.
El 8 d’octubre de l’any 1473 el mateix Jaume Ferrer, es va fer càrrec d’acabar l’obra.
Als Llibres de la Seu de Barcelona, Jaume Ferrer consta documentat com a “ralotger” i com a “ferrer de la fàbricha de la Seu”.
El seu fill, de nom també Jaume Ferrer, fou un mestre rellotger vivint a Barcelona. Ja disposava en l’any 1500 del títol de Mestre de Rellotges de la Ciutat de Barcelona, essent també el responsable del gran rellotge de la ciutat. La seva reputació era tal, que en l’any 1494 la ciutat de Barcelona li encarrega el seu quart rellotge. També va construir el rellotge del campanar de la parròquia de Santa Maria d’Igualada en l’any 1484. Era considerat en l’època com mestre de Mestres essent un referent per rellotgers de la seva època.
El 18 de juliol de 1479, el pare, també com a ferrer, cobrà els adobs efectuats al cavall de la figura de coure de Sant Jordi que coronava la font del claustre. A partir dels anys vuitanta, es fa difícil saber si els encàrrecs documentats són assumits per ell o el seu fill. Així, per exemple, sabem que el 21 d’agost de l’any 1482, ell o el seu fill signa àpoca de pagament pel rellotge de la vila d’Igualada, i el 12 de setembre de 1483 havia concordat el rellotge de la Seu de Vic. L’any 1484, ell o el seu fill inicià la construcció del rellotge de Santa Maria d’Igualada, feina que de ben segur finalitzà el seu fill cap el 1490.
Jaume Ferrer I, deuria morir entre el gener i l’abril de 1486, ja que els pagaments a partir d’aquesta data només hi consta el seu fill.
El seu fill, entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida. I l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera. A partir d’aquest moment Jaume Ferrer II va ser el rellotger més sol·licitat del Principat.
Jaume Ferrer II treballà com a rellotger i campaner. El 19 d’agost i el 19 de febrer de 1484 se li pagaren dues campanes per al rellotge de la Seu de Barcelona, una que sonava les hores i l’altra els quarts. En aquests pagaments, consta documentat com a “relotge menor de dies” i “relotge menor de dret”, cosa que permet suposar que estava en procés de substituir el seu pare, ja gran, en el càrrec de ferrer de la Seu de Barcelona. Entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida  i l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera.

El rellotge de Vilafranca (1473)
El 13 de febrer de l’any 1473 trobem uns capítols fets e fermats entre els jurats de la Universitat de Vilafranca, en Joan Prats, major de dies, els mercaders Pere Feliu Mascaró i Pere Salelles i el pellisser Pere Punyera en nom de la dita Universitat i del consell general de la Vila i de l’altra en Jaume Ferrer II (fill) ferrer de Barcelona, mestre de rellotges e altres fàbriques de la part altra.
Aquest rellotge s’haurà de fer: “...i acabat amb tota perfecció d’ací fins per tot el mes d’abril...” O sigui que només estarà fet al cap de dos mesos i mig.
A la vegada el fabricant, en Jaume Ferrer, li posa una garantia: “..que si d’ací a 12 anys primers vinents inclusius lo dit rellotge se destorbarà e se trencarà alguna cosa en aquell o de la artelleria que a na aquell serà necessària que ell e a mesió seva e despeses pròpies sia tengut aquella dobar e tornar a lloc e perfecció dit rellotge...”
És també acordat que lo dit rellotge serà a costa del dit Jaume Ferrer i que la Universitat de Vilafranca no haurà de donar cap cosa que necessiti el dit rellotge, sinó només: “...la fusta necessària per fer la casa o lloc on dit rellotge starà, e la clavo e ferramenta necessària a na aquella casa, i la messió necessària per la seva boca tan solament tant com stara en metre dit rellotge e no pus avant e si més stara haia estar e fersa la provisió a cost e a messio seva...”
El pagament que donarà la universitat pel treball del dit rellotge e: “...per totes les ferramentes e eines que en dit rellotge metrà i per fer aquell menester haurà e metre 40 lliures...” La Universitat ho pagarà d’aquesta manera: “...això és d’aci fins mitjans lo mes de març primervinent deu lliures, e a les meses primers vinents altres deu lliures, e les restants 20 lliures de les meses primervinents a un any...”
La quantitat a pagar era més reduïda en relació amb altres rellotges que va construir arreu del Principat. La majoria de rellotges que va construir era entre 70 i 80 lliures. Però això no ens ha de fer pensar que el rellotge no era semblant a altres que construïa.
Els testimonis que signen els capítols són el cavaller Joan Gual, el sastre Jaume Peó i Jaume Baró, veguer de la cort del veguer de Vilafranca.
Així acaben els capítols sense anunciar a on es posarà el rellotge.
Estem davant d’un document que ens diu que Vilafranca va tenir el primer rellotge públic l’any 1473. Molt probablement, pel que anteriorment hem dit, aquest rellotge es deuria posar al campanar de l’església de Santa Maria per assenyalar els quarts i les hores o potser tenia el propòsit d’organització de la vida social. Mercats, entrades i sortides de la ciutat, hores de tancament de portes, etc. Tot això es sincronitzava amb un rellotge de torre o campanar que, habitualment, era municipal, com és el nostre cas.
Per l’any, al mateix temps, es relaciona amb l’acabament de l’església i del campanar, per què no posar-lo al mateix campanar acabat de fer? . Actualment hi ha un rellotge d’engranatges de l’any 1929. Es diu que el primer rellotge mecànic fou col·locat l’any 1882. Ara podem dir, que el primer fou l’any 1473 i era un rellotge possiblement, també, mecànic. Un aspecte més que cal que s’inscrigui en la història medieval de Vilafranca del Penedès.