dilluns, 20 de desembre del 2021

Castellet i els Castellet

 



El Caseriu de Torrelletes, situat al costat de la carretera de Castellet a les Massuques, pujant al deshabitat agrupament de Can Balaguer, on hi ha vestigis d’una casa forta, Cal Cremat, els monòlits gegants dels Pujol Florit, els masos de Can Cassanyes i la Casa Alta, el Fondal de la Bovera, Sant Esteve de Castellet amb el seu pont romà...són alguns dels noms que ens verifiquen la antiguitat d’aquest terme, que junt amb la Gornal (actualment) forma part d’aquest municipi de l’Alt Penedès. La mateixa església de les Massuques és un temple romànic de tres absis, construït sobre un altre de visigòtic. Pel seu voltant s’hi han trobat restes romanes.

Població en el segle X -XII

El 977 el comte Borrell ven a Unifred Amat el castell de Sant Esteve de Castellet per seixanta monedes d’or. Els seus límits són els castells de Castellví de la Marca, el de l’Olèrdola, el terme de Cubelles, Banyeres, Santa Oliva...:”...in termine de Kastrum Vetere et aderet secum termine de Olerdola et de aquilanis abviat se cum termine de iam dicta Olerdola, et de altano aderet se in serra qui est super Crespa Rocha et pervadit usque in ipsa terra qui est inter predicto termine de Sant Esteban e termine de Cubelles, et deinde vadit usque in ipso kaldario qui est de Santa Oliva, vel in termine quod resonat in preceptum sant Cugat. subinngit ipsa Guardia de Bagnarias, seu in serra qui est inter termino predicti sant esteve et iam dicta santa Oliva...”.

Propietats del monestir de Sant Cugat del Vallès

El 998 una donació testamentària feta pel prevere Teudemon, segurament un bisbe, ja que es referia a aquest nom (el cartulari de Sant Cugat del Vallès) com a domnus meu, la catedral de Barcelona rebé tots els béns que tenia, apart de diferents terres situades en el terme de Vilafranca del Penedès hi havia també els masos de Castellet amb les seves terres i el blat que es trobés allí i les vinyes que havia comprat a Ferriol i Castíssima i a un altre Ferriol i a Bonet, amb el vi que s’hi trobés, dos cafissos d’ordi de la pròxima collita, sis cafissos de vi i un nombre indeterminat d’ovelles, cabres i porcs i sis oques.

El 1002 L’abat Odó de Sant Cugat ven a Arnulf l’alou de terres anomenat de Castellet.

El 1008 és Mirosa i el seu fill Bonfill que venen a l’abat Odó unes cases i un corral amb terres a més d’un hort, situades en el terme de Castellet. També li son venudes al monestir de Sant Cugat del Vallès unes terres, cases i vinyes per part d’Adrover i la seva filla, situades a Castellet. El 1009 rep el monestir cases, corrals, terres, vinyes...per part  d’Ermessenda, situades en el terme.

El 1062 en el testament del bisbe Guislabert, entre els seus legats hi ha el castell de Castellet a la Seu de Barcelona.

El 1065 Bernard, fill de Joan, la muller Ermetruit amb el germà Ramon venen a l’Abat Andreu, terres situades a Castellet a prop del Palau i de l’església de Sant Esteve.

El 1066 Adalbert i la seva muller Adelaida permuten amb Gaucelm Guillem i la muller Ermessenda un alou amb terres, vinyes, prats, aigua, arbres, cases, casals i horts, situats en el terme d’Olèrdola, al lloc anomenat Sant Valentí (avui les Cabanyes) al terme de Castellet...

Aquests són alguns dels documents que ens asseguren la població existent en els primers segles de la repoblació d’aquesta part de l’anomenada Catalunya Nova. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, en l’apartat de Cancelleria hi ha molts pergamins relacionats amb Castellet, sobretot en l’any 1018.

 

El monestir de Sant Cugat del Vallès
Un judici (1036)

La comtessa Ermèssenda, el dinou de juliol d’aquest any, acompanyada del seu nét el comte Ramon (Berenguer I) va presidir el judici on Guitart, abat de sant Cugat del Vallès i Bernat, fill de Hodegari, que un any després van arribar a un acord mutu sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet després d’haver-se sotmès la resolució d’una causa a l’ordalia coneguda com per albatum. El monestir de Sant Cugat del Vallès va recórrer a temps passats per a donar legitimitat a les seves demandes: als preceptes dels reis francs Lluís d’Ultramar i el seu fill Lotario “..et appetebat supradictis Guitardus, abba, terminum Sancti Olive sive ipso Kaller de collo, qui est subtus parada que dicunt Episcopalem et per ipsas planas ultra (ipso reger prope ipsa turre qui fuit) de Tedbert que dicunt (Beluizi), sive per ipsa gralera, et ipsum kastrum, que dicunt Kalefell, simul cum ipso stangnos que dicunt Ollero usque (in ipsum mare), sicut resonat in preceptum Sancti Chucuphatis, (quod domnus Ledovicus, rex Franchorum, genitor Leutarii, regis) similiter franchorum, fecit (ad confirmamdas res ecclesiaticas) huic cenobio collatas aut in (postmodum) concedendas...”

El castell

El castell que en un principi s’anomenava de Sant Esteve s’esmenta per primera vegada l’any 977  A Unifred Amat (que ja hem comentat) amb el pacte que hauria d’edificar murs i refer torres i després que passés als seus descendents. El 1076 Rotland Bernat, fill de Bernat Otger, va vendre la meitat de la fortalesa al comte Ramon Berenguer I.

A principis del segle XII, Jordà de Santmartí, hereu del terme de Castellet, jurà fidelitat al conte de Barcelona pel castell i el 1132 es comprometé a no damnificar els honors del monestir de Sant Cugat del Vallès situats en els límits del castell. Els Santmartí fins al segle XIII conserven diversos drets sobre el castell i el terme.

Després dels nobles Castellet, el castell passà a la corona i el rei Marti l’Humà el 1405 va vendre l’alta jurisdicció a Pere de Torrelles, dels Torrelles passà als Desplà i d’aquests a Bernat de Requesens el 1460.

Durant la guerra civil de 1462 a 1472 fou pres per les tropes del rei Pere IV, tornà als Requesens i finalment fou venut a Guillem de Peralta. Després fou dels Aguilar, dels Icard i finalment dels Queralt, comtes de Santa Coloma fins l’abolició de les senyories l’any 1837.

 


Els Castellet (X -XII)

Entre els segles X i XIV, la família Castellet posseí el castell com a castlania menor i el domini del terme. Els Castellet ocuparen càrrecs en l’administració reial i destacaren en la conquesta de la Catalunya Nova.

Amat de Castellet és un dels primers que es troben en la documentació l’any 977 (ja hem comentat). Era casat amb Riquilda. Es fills van ser Otger, Bernat i Guillem.

Un document signat per Otger de Castellet (fill d’Unifred) l’any 1024 i el seu fill s’esmenta en una discussió de límits el 1037.

Un Albert de Castellet, el 1162, compra una vinya a Bernat de Castellnou, en un lloc anomenat Villa Alta, situada en la parròquia de Castellet.

La Granada


Castlans de La Granada

El 1067 Bertran Guillem de Castellet, que era castlà del castell de La Granada (Alt Penedès) marit d’Ermengarda, ambdós signen una venda feta al comte, dels drets que li pertocaven, sobre el castell de Pontons. Aquest Bertran, que en alguns documents el trobem com a Bertran de Castellet actua en diferents llocs del Penedès (La Granada, Pontons...) en anys del segle XI. Molt probablement també fill d’Otger.

Els castlans Castellet del castell de La Granada posteriorment s’anomenaven en els documents de la Granada. El 1170 Guillem de la Granada és germà de Bertran de Castellet, segons alguns autors (Margarit...).

Aquest Guillem de La Granada el 1198 dicta testament, entre altres coses lega al seu nebot Berenguer de Castellet: “...llegant omnem meum honorem integriter quod ego habeo per commutacione de sancti domo Cucuphatis qui est ad Malum Consilium, cum vineam que tenet Vives de Podioalber, exceptis podium quod dimitto Berengario de Castelleto, nepote meo...”

Bertran de Castellet

El 1167 un altre Bertran i el fill Raimon de Castellet són marmessors del testament del noble Ramon de Subirats (Barberà), A Raimon li deix una euga.

Aquest Bertran és molt probablement un dels tutors dels Gornal l’any 1174 que signa una concòrdia i avinença feta entre l’abat Pere de Santes Creus i Ramona vídua de Pere de Gornal, amb motiu del plet que sostenien sobre la propietat del castell i terme de Montornès. Ramona, amb el consell i assessorament de Bertran de Castellet i Miró de Castellvell, tutors dels seus fills, menors d’edat, i en presència del bisbe de Barcelona, Bernat de Berga, del noble Bernat de Castellnou i altres prohoms assistents a l’acte, renuncia a tots els drets i a tota la jurisdicció que ella i els seus fills tenen sobre Montornès, a canvi de 40 morabatins que rep de l’abat Pere en nom del monestir de Santes Creus.

El 1186 Guillem de la Gornal i la seva germana Ermessenda renuncien, davant l’abat Hug, tots els drets i la jurisdicció que tenen sobre el castell i terres de Montornès, propietat dels monjos de Santes Creus.

El 1194 una escriptura feta a Tarragona en el mes de juliol de 1194 conté la recepció que Bertran de Castellet va fer del senyor rei Alfons en l’alou que posseïa prop de Vilafranca del Penedès...

 

Bellvei del Penedès

Els Castellet (XIII)

Saurina, filla, probable, de Berenguer de Castellet va ser muller del castlà Guillem de Mediona (del castell de Mediona, a l’Alt Penedès), El 1224 trobem una donació que fa el matrimoni, per la salvació de les seves ànimes, de les dels seus pares i de tots els fidels difunts, dels masos de Comalonga i de Pere de Ferrera que tenen al terme de Castellví de la Marca del Penedès al monestir de Santes Creus.

Un altre Bertran de Castellet té dificultats l’any 1253 per recuperar el vassallatge dels homes de la Llacuna, situada en el terme Castellet, ja que viu a Vilafranca del Penedès. El rei Jaume I el recolza i demana al veguer i batlle de Vilafranca que també ho facin. En el seu testament de l’any 1255 fa donació de la quadra de la Llacuna al monestir de Santes Creus. Li fou donada el 1248 per Bertran de Castellet i la seva muller Blanca.

Bertran de Castellet, que vivia a Vilafranca com hem dit, participava en altres afers no adequats. En tenim referències en notícies quant el 1282, Pere II demana informació al sotsveguer de Vilafranca i al de l’Arboç del Penedès sobre el negoci de mercaders que té Bertran de Castellet. Un dels fills de Bertran i Blanca foren Gispert i Bertran de Castellet.

La muller d’aquest últim fou Leonor, que el 1319 té permís per construir un oratori privat en el castell i rep del bisbat de Barcelona el permís per escoltar missa en el castell (amb la seva família) durant dos anys.

Bertran de Castellet té un monument funerari conservat al si de l’església de sant Francesc de Vilafranca, mort durant la campanya militar conduïda per l’infant Alfons el Benigne a Sardenya el 1323.

 Els Castellet (XIV-XV)

A partir d’aquest moment veiem que alguns Castellet actuen fora del Penedès tot i no deixar de cobrar algunes rendes que encara tenien en el terme.

Una sentència entre els senyors de Sant Pere de Ribes i Bertran de Castellet s’executa el 1312, sembla ser per uns deutes que Bertran tenia sobre les Universitats de Cubelles i Castellet. El 1315 Bertran anomena procuradors a diferents persones del terme de Castellet pel mateix assumpte.

El noble Bartomeu Castellet el 1318 casa la seva filla Agnès amb el cavaller Bernat de Vilademajor. El pare li dóna diferents rendes que rep a santa Eulalia de Rosana...aquesta dóna al noble Bernat de Vilademajor per dot seva masos a santa Eulalia de Rosana...i de la parròquia de santa Julià al Pallars.

Brumissenda i Clara de Castellet són monges en el monestir de Pedralbes de Barcelona en el 1333.

La castlania menor o feu que encara tenien els Castellet en el castell el rei el 1336 la constitueix al fill i hereu de Bertran de Castellet, un altre Bernat i a la seva muller Constança.

 

El Mas dels Botins 

Gatell de Castellet

Gatell de Castellet va ser senyor del terme de Bellvei del Penedès que depenia del de Castellet, també tenia un feu en el terme de Castellví de la Marca, com a mínim el 1354. Tenim documentació d’aquest any com aquella en què va ser tutor, anomenat pel veguer de Vilafranca, de Bernat Rosell fill del difunt Bernat Rosell de la Cunillera, (situada a Castellví de la Marca) o quan ven a Bernat Puigdat del Puig Especial, situat al terme de Castellví, una terra amb tot el seu solar i que pugui treballar durant dos anys. La terra està situada al camp major de les Comes. Formava part dels béns de Rosell. O aquella en què Berenguer Sadurni amb la seva muller Blanca, de Puig Special situat a Castellví, reconeix deure a la capella de santa Maria de Vinet, del mateix terme, 50 sous que tenia en comanda Gatell de Castellet de Bellvei. Una filla de Gatell i la muller Alamanda, fou Guillema, que es casà amb el Raimon Torrents de Castellví de la Marca. Uns fills foren Bartomeu Castellet, que va ser propietari del mas Botins situat a Santa Fe del Penedès i Pere Castellet, hereu i senyor de Bellvei.

Gispert i Blas de Castellet

La documentació ens indiquen que Blas era el senyor del feu de Castellet en l’any 1359 conjuntament amb el seus pares Gispert i Constança de Maça.

El 1384 Blas participa en un procés de jurisdiccions entre els habitants del terme de Castellet i el batlle de la Universitat afavorint als primers i acusant de traïdors als segons.

Una filla de Blas era Francesca que el 1398 es va casar amb el noble Francesc de Manresa.

Una altra filla, Leonor es va casar amb el noble i senyor de Torredembarra, Gabriel Icart. Un germà i el posterior senyor del feu de Castellet va ser Antoni de Castellet. Un altre germà era Lluis de Castellet, casat amb Sibil·la, filla de Pere Ça Torra de Barcelona. Un altre fill de Gispert i Constança era un Gispert de Castellet casada amb Leonor.

Tant Blas com els seus pares prenien rendes també d’un feu situat en el terme Avinyonet del Penedès i en la quadra de Cortei, situada en el terme de Vilanova de Cubelles. També el noble  Miquel Seva, senyor de la casa de Fonollar (Sitges) li va deixar en herència un feu en aquest castell, que el va reclamar el senyor del castell d’Eramprunyà, Lluis Marc.

Bartomeu Castellet dels Botins

Ja hem dit que Bartomeu Castellet era el propietari del mas de Botins situat en el terme de Santa Fe del Penedès. Abans era del seu pare Gatell. Ell el trobem vivint al mas a partir de l’any 1387. La població de Santa Fe és molt propera a La Granada. Recordem que els castlans del castell de La Granada eren familiars dels Castellet. Molt probablement la possessió d’aquest mas i altres espais de les dues poblacions ja els hi venia d’antic.

Bartomeu, a més va ser batlle de La Granada el 1388 i l’encarregat de cobrar les rendes de la població en nom del bisbe de la Seu de Barcelona.

Una filla de Bartomeu era Saurina, que el 1397 es casa amb Francesca Miró de Sant Pere Molanta. El mas passa a mitjans del segle XV a mans d’un altre Gatell de Castellet. Després tornà a mans d’un altre Bartomeu Castellet (1464) que no hi va viure, habitava a Vilafranca del Penedès casat amb Eulalia. Una filla va ser Isabel que es va casar amb Joan Serra del mas.

Els nobles/senyors originaris del castell de Castellet a finals del segle XV no van tenir la influència que tenien tot i que Antoni Castellet, el germà de Blas, va haver de reivindicar la seva jurisdicció sobre el feu de Castellet amb el noble Pere de Torrelles, senyor del castell l’any 1404.

Gispert i Leonor van cobrar rendes a partir de mitjans del segle XV de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) i de la Bisbal del Penedès. A finals del segle XV, un Pere Castellet encara va ser castlà del castell de La Granada (1481). El cognom Castellet, però va perdurar en el temps posterior.

 

 

dissabte, 6 de novembre del 2021

Els jueus conversos Febrer

 

Coneixem el cognom Febrer d’uns jueus que es van batejar a partir de l’any 1392. Vivien al call jueu de Vilafranca del Penedès. Els seus cognoms abans de ser batejats eren Gracia. Probablement el padrí del bateig va ser Pere Febrer, que va ser procurador de la reina Violant Bar, segona muller del rei Joan I a més de castlà del castell de Vilafranca pel casament amb Joana Canyelles, filla d’un castlà del castell de Vilafranca. En un article anterior podeu llegir més informació:

https://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2015/05/el-llinatge-dels-febrer-amb-els.html

Els Febrer conversos que van viure a Vilafranca, foren Hug Febrer, Francesc Febrer, els dos fills de nom Pere (abans Astruc Gracia) i Francesc (abans Salomó Gracia) la muller de Pere de nom Joana (abans Colrana) i  Francesc (fill) que té disset anys el 1392 i Berenguer Febrer (fill del segon Francesc Febrer).

Joana (abans Colrana) era germana del convers Ramon d’Avinyó (abans Salcell Gracia). I fill de Ramon fou Marc d’Avinyó (abans Samuel Gracia).

Els jueus conversos tenien un camí ple de dificultats. La societat cristiana, aquells que els varen obligar d’una o altra manera a convertir-se, es van despreocupar totalment d’ells. Molts s’havien de refer-se econòmicament i adaptar-se a la nova situació, ja que com a cristians el seu marc econòmic i mercantil era diferent. S’ha de tenir en compte també les dificultats que sorgiren arran de la no conversió del cònjuge, fills o germans, propiciant separacions i ruptures familiars i/o econòmiques.

La família enfrontada

Sabem que a Vilafranca no hi va haver una violència en el call i no es van produir aspectes violents cap a ells. Però el que passava arreu, la violència a Barcelona l’any 1391 i a altres llocs va donar perquè molts jueus del call vilafranquí canviessin de religió o com a mínim aparentment.

Els fills de Francesc Febrer, en Francesc i Pere, van protestar davant del rei Martí, el 1398, que el seu pare ha actuat violentament contra ells perquè fossin batejats. Sembla que això ja portava cua des de l’any 1392. És el vint-i-set d’agost del 1398 quant el rei signa sentència contra el pare amb una pena de cent florins que ha de pagar a l’erari públic. El tretze de novembre d’aquest mateix any és Berenguer Febrer (nebot de Pere i fill del segon Francesc i menor d’edat) qui demana al rei se li restitueixi tot el que li pertany com a fill del seu pare. Tot i que la cort del batlle de Vilafranca va decidir a favor del seu oncle Pere, el rei impugna la sentència i reclama que se li torni al dit Berenguer el que li correspon.

Va ser el trenta d’agost del 1398 quant a Vilafranca, en presència com a testimonis del notari Pere d’Om, Francesc Guilera, Bernat Ferrer mercader de Barcelona i Pere Vilella de San t Martí Sarroca i el batlle Guillem Ribalta de Vilafranca, conjuntament amb Francesc i Pere Febrer (fills de Francesc) es presenten al carrer Canyemàs (carrer que formava part del call jueu de Vilafranca) davant de la façana de la casa de l’advocat Jaume Solanes, que va comprar diferents cases jueves després de 1391, per fer complir el manament reial del dia vint-i-set i cobrar la  multa de cent florins al pare, a més de la restitució al dit Berenguer dels seus béns per part del seu oncle. Francesc tenia vint-i-cinc anys. Entre moltes altres coses  l’oncle Pere va dir que : “....Berenguer no volia viure amb el seu pare, perquè rebia coltellades (ganivetades) a la cara i l’altre dia el volia escanyar i el bastonava i el nafrava i va anar a viure amb mi...”

El batlle ordena a Francesc Febrer, pare de Berenguer, que mani al seu fill que visqui amb ell i no a casa del seu oncle Pere i que així ho demanava el rei. Davant de tothom es entregat Berenguer al seu pare. El batlle continua dient: “...dit fill estigui amb el seu pare i mare i que el pare ha de fer bones obres al fill, encara que és difícil perquè el pare pateix follia...i mana que es busqui un tutor al fill i el seu pare Francesc ingressi a l’hospital de Colom de Barcelona...” El tutor va ser el mateix oncle Pere.

Els Febrer i el call de Vilafranca

El 1379 hi havia encara la casa d’Astruc Gracia (Pere Febrer) situat al costat del primer portal del call, el portal de Canyemàs.

Tot i que moltes cases del call són venudes a particulars, el 1400 encara hi ha una bassa del convers Pere Febrer és situada a la pobla dels jueus (nom que se li va donar posteriorment al call i els carrers que l’envoltaven).

Els negocis dels Febrer

El noble Berenguer de Masdovelles de l’Arboç del Penedès li arrenda a Pere Febrer la cavalleria el 1400 sobre rendes que rebia a l’Arboç. El preu era de tres-cents sous.

La relació amb el padrí el noble Pere Febrer, castlà del castell, es evident quant en un document del castlà signa com a testimonis Pere i Berenguer Febrer, conversos de Vilafranca l’any 1401. Pere, la muller Joana i el germà Francesc reclamen a la universitat de Vilafranca unes pensions que els hi devien del cobrament d’un censal mort que van prestar a la dita universitat el 1403.

Sabem que el 1404 Pere Febrer era difunt. L’hereu és Marc Alanya, (fill del jueu Samuel Gracia) també convers. El disset d’agost es publica una clàusula del seu testament on anomena marmessors a la seva muller Joana i al convers Ramon d’Avinyó. Vol ser enterrat al cementiri dels franciscans a Vilafranca, al seu túmul. Anomena hereu al convers Marc Alanya. Fa diferents deixes de censals als procuradors dels aniversaris de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.

A partir d’aquesta data hi ha bastant documentació on l’hereu Marc conjuntament amb la viuda Joana reclamen totes els deutes que havia de rebre Pere o els seus hereus. Demanen als mercaders de Barcelona Lluis Queralt i Berenguer Cortei que fessin d’àrbitres en la reclamació de la dot de la viuda i participin en la reclamació dels deutes. Entre aquests hi ha el reclam de les pensions de censals morts que cobrava el difunt de la universitat de l’Arboç del Penedès.

El 1406 sabem que la viuda Joana actua fen préstecs a particulars, que són conversos de Barcelona. Suposo que era una manera de tenir contacte directe entre conversos i ajudar-se mútuament. No deuria ser fàcil ser un convers en una societat totalment cristiana. L’any 1414 és l’últim any en que trobem el Francesc Febrer com a testimoni en un document i el 1421 a Joana viuda de Pere Febrer estant al servei del seu germà, el convers Ramon d’Avinyó de Vilafranca i vivint en una casa del call jueu, propietat del dit Ramon.

 

 

 

 

 

divendres, 6 d’agost del 2021

El topònim Mujades dels castlans (segles XIV-XV)

 

 

Una mujada és una mesura superficial agrària pròpia de la zona de Barcelona, equivalent a 4,896,5 metres quadrats. El diccionari Alcover ens diu que tenia aproximadament 49 àrees. També, ens diu que és un tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia, i que té aproximadament la dita mesura. En altres llocs ens diu que la mujada era una unitat de mesura agrària d’àrea d’origen romà, en llatí modiata. Equivalent a cent per cent peus romans. Usada especialment pels pagesos del barcelonès.

Sigui quin sigui el seu significat sabem que era una mesura agrària important en l’edat mitjana. Es feia servir per indicar quin espai de terra ocupava un pagès/propietari.

En el terme de Vilafranca del Penedès hi havia un espai que tenia els noms en diferents anys de les Mujades d’Huc o de mossèn Soval/ de Ferrer de Vilafranca o de Bartomeu de Vilafranca/ sobretot durant els anys dels segles XIII, XIV i XV. El topònim encara el trobem en la documentació fins a finals del XVI. Intentarem, en aquest article, situar-lo en el terme de la Vilafranca medieval.

Avanço però la hipòtesis de l’espai anomenat així deuria ser un dels primers llocs poblats de fora muralla de la vila. Anem-ho a comprovar.

Modiatam Ferrari de Vilafranca/modiatam de Vila/modiatam Bartomeu de Vilafranca

Modiatam Huc de Vilafranca

Ferrer de Vilafranca va ser castlà de Vilafranca del Penedès la primera meitat del segle XIII. Era l’hereu del castlà Guillem de Vilafranca, familiars dels castlans de la població de Montblanc. Segons el testament de Ferrer (1285) deixà la castlania al seu fill, de nom també Ferrer de Vilafranca.

El nom de modiatam Ferrari de Vilafranca el comencem a trobar l’any 1312. El document confirma els cobraments de cens a Ferrer. L’Elisenda, muller de Pere de Pere, havia de pagar deu quartans (mesura agrària equivalent a la dotzena part d’una quartera) d’ordi per una terra. I Borràs Linater pagava nou quarteres i tres quartans. Aquestes terres estaven situades a prop de Vilafranca i al costat de les Mujades de Ferrer. El mateix Ferrer de Vilafranca en té de la seva propietat.

Propers a les modiates de vila l’any 1416 hi ha horts i cases: l’hort de la muller de Jaume Mateu, el de Berenguer de Saifores. En el segle XV també hi trobem cases edificades: la de Pere Montagut, casa de Berenguer Juncosa. Terres dels hereus de Pere Liart.

Alguns jueus reben rendes de terres/farraginals del lloc: Salamó Mateu, un hort que fou de Jucef Salamó. Hort del jueu Berenguer Bisoldoni.

En alguns anys d’aquest segle també se l’anomena Mujades de Bartomeu de Vilafranca (1400). Uns anys més tard (1406) el mateix Bartomeu ven al carnisser Bernat Senyechs un hort situat a la pobla dels jueus. La terra és propera a les Mujades. Ens situa els límits, entre aquests el carrer de Sant Julià.

El nom de Mujades del noble i castlà Huc de Vilafranca ho trobem a partir de mitjans del segle XV: era de Linater prop les Mujades d’Huguet de Vilafranca (1422).

Les Mujades del prevere/degà Soval

L’església també va participar del cobrament de rendes d’aquest espai de les Mujades. El prevere Pere Soval va ser anomenat degà del Penedès els últims anys del segle XV. És en aquest moment on trobem en la documentació també les Mujades de Soval: “...el ferrer Valentí Solà és propietari d’una terra a les Mujades del reverendíssim Soval...”(1475). En els límits hi surt el camí que va a la creu de terme anomenat de Calendraix, també anomenada de Pontarró.

En un inventari de l’any 1487 d’una casa dels mercaders Salelles situada al carrer de Sant Bernat de Vilafranca, entre les seves propietats hi llegim també un farraginal prop del vall de la muralla situada al final d’aquest carrer. En els límits hi surt el camí que va a les Mujades o a la creu de Calendraix i al camí de les Fontanilles.

Sobre els béns que li són expropiats als castlans de Vilafranca a finals del segle XV (algun dia en parlarem més extensament d’aquesta interessant informació) hi figuren una terra de tres jornals situada a les Mujades. Està situada a prop del portal de Canyemàs (1490).


Situació de les Mujades

El 1379 en la documentació hi trobem un camí que puja a la mujada de Ferrer de Vilafranca. Les dades d’aquest document són del castell de Vilafranca, es parla de la casa del castlà Boixadors, Ramon de Vilafranca, els castlans Febrer. Si sabem que el castell estava situat en el quadrat entre els carreres Escudellers, Vall del Castell, Plaça de l’Oli i part del Jaume I. El camí en qüestió deuria sortir del castell i pujava cap a les Mujades. Hem vist també que les situaven prop del carrer de Sant Julià, (actual carrer de Sant Bernat) i dins la pobla dels jueus (proper al call jueu de Vilafranca).

 El 1425 proper a les Mujades hi ha un camí que va a la bassa i era de Salelles, la creu de Calendraix, Fontanilles. La creu de Calendraix seria la creu de les Clotes, actualment ubicada a la zona esportiva. Fontanilles era el nom d’una partida situada en el barri de Sant Julià. El portal de la muralla era el del final del carrer, abans de Jueus, ara del Marquès d’Alfarràs.

L’anomenada pobla dels jueus era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’hi afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. També s’ampliava per fora de la muralla. Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molts a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El topònim Mujades era el lloc que abraçava des de l’actual Font dels Alls fins al final del carrer actual del Marquès d’Alfarràs i encara molt més avall.

Podem encara trobar documents que ens parlen de mujades en alguns indrets del Penedès, com aquest de l’any 1919 on Josep Arnan Vallès té una vinya situada en el terme de Terrassola (Lavit) en la partida anomenada la Tarroja i Rieral, d’una extensió de deu mujades, o sigui nou hectàrees, trenta àrees, vint-i-quatre cent. Sembla molt diferent de com es calculava en aquell temps medieval.

 

 

 

dissabte, 5 de juny del 2021

La baronia de Riudefoix (Sant Martí Sarroca)

 

La baronia de Riudefoix està situada prop de la Serra de Dalt, dins el terme de Sant Martí Sarroca. Es troba prop del riu Foix, a una alçada de 285 metres.

La baronia era el nom que tenia un domini jurisdiccional, des del segle XII. El senyor o home notable era el baró, condició que se li atribuïa pel fet de tenir domini sobre aquesta jurisdicció en mer i mixt imperi i el dret de posar un batlle jurisdiccional permanent al dit lloc. Al Principat, a la baixa edat mitjana, la paraula baró va servir per designar els grans magnats i, en un sentit diferent des del segle XIV, nobles posseïdors de terres senyorials.Una masia fortificada era el domicili del dit senyor.

La masia que té també aquest nom, és de tipus basilical. Actualment té el nom de Cal Pere Jorba. Hom diu que té el seu origen en el molí que s’esmenta el 2 de juliol de 1086 al testament de Ramon Mir, del Cartulari de Sant Cugat.

És un edifici de planta quadrada format pels baixos i dos pisos. La coberta és a quatre vessants. Té murs d’un gruix considerable i contraforts. Dins el clos de l’edifici hi ha la capella de Sant Llorenç. Als baixos, arc escarser de grans dimensions amb arestes aixamfranades. Portal adovellat de mig punt que va al celler. Al primer replà de l’escala, un portal petit de mig punt. A la planta noble, portal de pedra picada amb arcada conopial, amb motllures a les arestes, molt ben treballat. Al sostre del rebedor, dues filades de motllures d’estuc, amb dibuixos de flors. El portal d’entrada de l’edifici és de mig punt, amb un elm damunt seu, com a distintiu nobiliari. L’edifici actual i de la capella se situa al segle XVI, feta sobre una edificació molt més antiga. El conjunt és completat per un baluart. Actualment se li han fet moltes reformes, i s’ha destruït allò que era important de conservar.

El llinatge dels Riudefoix del segle XII el situem originari d’aquesta masia i baronia. Si més no, n’eren propietaris. El 1161 Bernat de Riudefoix i la seva muller Berenguera venen a Valldaura la torre de Valldosera, amb l’església que hi ha edificada, amb tots els alous conreats i sense conrear, amb els delmes i les primícies i tot el que hi hagi per cent vint morabatins d’or ajadins.

Aquesta propietat l’han heretat del seu avi Bertran Ot i de la seva àvia Rotlenda, els quals l’havien comprat a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Aquest document el signen com a testimoni el germà de Bernat, Raimon de Riudefoix, i un Miró Guillem de Torrelles de Foix, població a prop de Sant Martí Sarroca.

Podem encara ampliar la informació d’aquest lloc amb un altre document, de l’any 1168, en què Bernat de Riudefoix dóna garanties a l’abat Pere de Valldaura que protegirà la propietat de Valldosera, que el monestir de Santes Creus li va comprar, de tot damnatge que contra ella pugui fer qualsevol persona. Durant la seva absència ho farà Guillem de Sant Martí. I dóna com a garantia de la seva paraula el seu honor de Riudefoix. El dit Guillem pertanyé al llinatge dels Sant Martí. Era fill de Jordà de Sant Martí, senyor del castell homònim.

Al segle XIV Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers, amb la seva primera muller Sabrina i posteriorment amb Sibil·la, va ser el senyor, batlle i posseïdor de les terres que envoltaven la baronia i la dita masia. Després de la seva mort, a finals d’aquest mateix segle, passà a mans del seu fill també anomenat Bartomeu dels Pellissers, amb la seva muller Beatriu, i els hereus d’aquest. El mestre racional -l’encarregat de cobrar les rendes reials- reclama a Pere de Vilafranca, fill d’aquest segon Bartomeu dels Pellissers, els comptes del seu pare sobre la batllia del castell de Sant Martí Sarroca (1402). Aquest mateix any Pere és batlle de Sant Martí i senyor de Riudefoix. Encara que la baronia de Riudefoix la compartia amb Raimon de Riudefoix, hereu de Ferrer de Riudefoix, probablement també fill del primer Bartomeu dels Pellissers, per tant, oncle de Pere.

A la mort de Pere, va passar a mans dels Avinyó del Penedès. Això va ser perquè Blanca, filla de Bartomeu dels Pellissers i germana de Pere, es va casar amb Pere d’Avinyó. Posteriorment Pere va vendre la seva part de la baronia. Francesca d’Avinyó, monja del monestir de Valls i filla de Blanca i Pere d’Avinyó, confirma la venda que fa Pere de Vilafranca al noble Bernat de Barberà de Vilafranca, senyor de la casa de la Rovira Roja, situada al mateix terme de Sant Martí Sarroca. Una part de la baronia de Riudefoix li pertanyia a Francesca, per herència de la seva mare, Blanca. El 1440 Pere de Barberà és senyor de la casa de Riudefoix. Per tant, els Barberà continuen ampliant el seu patrimoni.

El 1464, en la guerra civil, Gerald de Barberà, castlà de Vilafranca, posseeix la baronia de Riudefoix o una part d’aquesta. Roderic de Perca, cavaller de la casa del rei Carles, s’apropià de les cases, el fortí del castell de Vilafranca i la casa de Riudefoix, que era del dit Gerald, i va declarar-lo rebel.

Els Avinyó, doncs, deurien encara participar del cobrament de rendes de la baronia, perquè l’any 1485 el donzell Miquel d’Avinyó ven pel preu de 450 lliures a la Pia Almoina de Barcelona el que li pertanyia del lloc de Riudefoix, que consistia en delmes, censos, tasques i quèstia.

Els Barberà recuperaren la part que els corresponia de la casa de Riudefoix després de la guerra. El cavaller Pere de Barberà amb la seva muller Alduncia és qui hi fa estada a finals del segle XV. Més enllà, al XVI, hi trobem el cavaller Gerald Joan de Barberà, senyor de Querol i de la casa de Riudefoix.

Els Vilafranca i la seva relació amb la baronia de Riudefoix va fer ampliar el seu patrimoni i el seu poder. Recordem que els Barberà estaven entroncats amb els castlans.

Els Senyors de la baronia de Riudefoix als segles XIV i XV foren Bartomeu de Vilafranca (dels Pellicers) de Vilafranca que en primeres nùcpies fou casat amb Sabrina Tosit i en segones amb Sibil·lia Salvà. Posteriorment fou del fill i hereu del primer un altre Bartomeu de Vilafranca (dels Pellicers) casat amb Beatriu Boixadors. Un dels fills seus fou Ferrer de Vilafranca i de Riudefoix. Una filla fou casada amb el noble Huguet de Montagut, senyor del castell de Miralles (l'Anoia). Cap a mitjans del segle XV la baronia pertanyia al fill de Bartomeu i Beatriu, en Pere de Vilafranca, casat amb Clara Bellstar (filla del noble Umbert de Bellstar). Unes germanes de Pere fou Blanca que es va casar amb el noble Pere d'Avinyó i Beatriu que es va casar amb el noble Ramon de Cunit.



 

dissabte, 3 d’abril del 2021

Els Muntanyans del Penedès (segles XIV_XV)

 

Ermita de Muntanyans
Un noble cavaller de cognom Muntanyans fou general de galeres. Es documenta a mitjans del segle XV. Fills seus foren Francesc de Muntanyans, casat amb Isabel Corbera, baronesa de Púbol (població baix empordanesa). La filla era Violant.

Hi havia Muntanyans a Mallorca: Jaume Muntanyans Morell (lloctinent del governador de Mallorca, 1476), el seu fill Jaume Muntanyans de Verí i els seus néts, Jaume i Nicolau Muntanyans i Berard., Tots ells, advocats i alts càrrecs del govern. En aquest mateix segle hi va haver Muntanyans a Lleida, a Girona, a Terrassa.

A Torredembarra hi ha l’espai natural protegit dels Muntanyans, entre la platja d’aquest poble i Creixell i entre aquest i Roda de Berà. Hi és per conservar ecosistemes (dunes i maresmes sobretot). La paraula muntanyans té el seu origen en les dunes.

Proper a la Ràpita (proper a Santa Margarida i els Monjos) en un turó anomenat Muntanyans, existeix l’ermita dedicada a Santa Maria de Muntanyans. El primer document d’aquesta església és de l’any 1341, en un document d’Albert de Muntanyans. Uns Muntanyans van viure en els segles XIV i XV al Penedès. En aquest article vull fer esment de les dades que he anat trobant d’aquesta família i els llocs on van viure del Penedès.

 

Púbol
Els primers Muntanyans (Arboç del Penedès)

És a l’Arboç on trobo la primera data d’un Muntanyans: un document de l’any 1290, que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya. És una àpoca (rebut autoritzat pel rector de l’església de l’Arboç, Ramon de Bocegalls) en què Blanca, muller de l’advocat de l’Arboç Berenguer Eimeric, reconeix haver pagat una quantitat al noble Jaume Rovira. Els testimonis del reconeixement del pagament són Guillem de Gelida, Raimon de Muntanyans i Ramon Figueres, escolars de l’església de l’Arboç.

Posteriorment, en l’any 1323, un Berenguer de Muntanyans és batlle de la població de l’Arboç, encara que el trobo escrit també com a Muntanyana. El document en qüestió, és un registre de la cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on el rei Jaume concedeix, al batlle, l’edifici on ell solia hostejar-se situat a la dita població.  Aquest Berenguer fou captador del bací dels pobres vergonyants de l’Arboç (1351). Uns anys després, el 1357 hi situem a la població un hospici (casa) situada al carrer Major de propietat de Berenguer de Muntanyans. És en aquest any quan en la documentació hi trobem el mercader Berenguer de Muntanyans (Muntanyana) assistint de conseller en la Universitat de Vilafranca del Penedès. Sabem del cert que és el mateix Berenguer, i que el seu origen és de l’Arboç. A Vilafranca té una casa al carrer de Sant Julià (l’actual carrer de Sant Bernat) el 1358. L’any següent presta diners a la Universitat de l’Arboç. Això voldria dir que tenia prou capacitat per poder invertir en préstecs (censals morts). En la mateixa Universitat de l’Arboç en els anys 1358-62 hi ha els consellers Pere, Bernat (barber), Joan, Jaume i Bartomeu (sabater) de Muntanyans o Muntanyana.

Pere de Muntanyans de l’Arboç, el 1395, ha de vendre part del seu patrimoni per tenir diners i poder deixar lliure la seva filla que està  a mans de Nicolau Mota propietari del Mas de Rocaplana, situat al terme de Castellet de la Gornal. La filla es diu Elisenda. No sabem el perquè estava captiva. Segurament pel mateix motiu l’any 1396, existeix un procés entre ell i el batlle de l’Arboç, en Berenguer Sadurní.

La casa situada a l’Arboç, d’aquest Pere de Muntanyans, és venuda l’any 1431 a Nicolau Vives, també de la mateixa població, per part del nét de Pere, el sacristà de la catedral de Tarragona, Guillem Vives.

En la guerra civil dels anys 1462-1472 contra Joan II de Navarra, Bartomeu de Muntanyans, especier/apotecari de l’Arboç,  lluita a favor del rei. Sabem que l’any 1473 viu a Tarragona continuant el seu ofici. La causa sembla ser que la botiga que tenia a l’Arboç va ser destruïda en temps de la guerra. Estava situada al carrer Rua o la Plaça.

Altres Muntanyans que viuen a l’Arboç durant el segle XV foren Francesc i Miquel Muntanyas (a vegades escrit Muntanyana). Aquest últim vivint al carrer Estruc. També el pagès Ferrer de Muntanyans que viu al carrer Abeurador.

Un familiar d’aquests Muntanyans de l’Arboç era Bernat de Muntanyans en què entre els anys 1380-1422 fou rector i notari de l’església de La Granada del Penedès.

Els Muntanyans de Vilafranca del Penedès

El mercader Berenguer de Muntanyans (natural de l’Arboç) es va casar amb Romieta. Una filla seva fou Francesca que es va casar amb Nicolau Marcer, que es cuidava del Palau reial de Vilafranca (1378). El testament de Berenguer és redactat el 1368 en un notari de Vilafranca. Els marmessors són Berenguer Vallent i el noble Gerard de Bellvei de l’Arboç del Penedès. Demana, que amb consens del guardià del monestir dels franciscans de Vilafranca, es venguin els seus béns. Entre aquests béns hi ha la casa amb una pallissa situades al carrer de Sant Bernat i una altra casa al carrer Coltellers (part de l’actual carrer de la Parellada) i encara una més al carrer dels Ferrers. En aquest carrer hi cobrava diferents censals (censos-rendes) entre cases i horts. Es venen al mercader Bartomeu Mestre de Vilafranca pel preu de quinze lliures i deu sous el 1380.

A mitjans del segle XV en la documentació notarial de Vilafranca del Penedès hi trobem anotat dos fusters (pare i fill) de nom Bartomeu i Jaume de Muntanyans respectivament, originaris de Mallorca, Aspecte aquest, que crec més anecdòtic que no pas que fossin família dels mallorquins que hem comentat al principi.

 

Una carrer de l'Arboç del Penedès
Els nobles Muntanyans

Comencem a veure nobles/cavallers Muntanyans l’any 1388. Violant, filla del noble Francesc de Muntanyans i Francesca, s’uneix en matrimoni amb el castlà i noble de Mediona Joan de Barberà. L’origen d’aquest Francesc és de la parròquia de Sant Joan d’Horta (Barcelona) que li pertanyia per herència. Era el baró de Púbol. Podem ara saber que aquest Francesc era el que després es va casar en segones núpcies amb Isabel Corbera (com ja hem dit). Aquest Francesc el 1390 fa diferents vendes de terres situades en el terme de Montagut (al Penedès).

L’any 1399 i 1400 Francesc de Muntanyans és el veguer de Vilafranca del Penedès. Un germà de Francesc va ser en Jaume de Muntanyans. Va ser comanador de la casa dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem a Vilafranca el 1408.

Una nissaga dels Muntanyans  vivien a la vila de Terrassa. Antoni Guillem de Muntanyans va promoure la construcció al 1441 d’una font amb abeurador i al costat dels murs del castell palau de Terrassa. Va ser ambaixador a Sicília i persona de confiança dels reis. Entre els anys 1495-98 era posseïdor dels béns situats a Pacs del Penedès i Vilafranca del noble Joan de Barberà, per tant, familiar de Violant de Muntanyans. Un fill d’aquest Antoni Guillem fou un altre Francesc de Muntanyans, que va ser castlà de Terrassa el 1457. El fill d’aquest Francesc, fou Dimas de Muntanyans, que el 1499 se li fa donació de la castlania de Terrassa. Dimas en aquests anys el trobem també relacionat amb els  béns dels nobles Requesens que hi havia a Vilanova i la Geltrú. Se l’anomena d’Horta. Tornem a veure, doncs, que tots són originaris de Púbol.

La baronia de Púbol fou una jurisdicció senyorial centrada en el castell de Púbol. En el segle XIV la baronia passà a mans dels Campllong, una família de l’oligarquia burgesa ennoblida de Girona. El 1368 Pere el Cerimoniós vengué la baronia, a Jaspert de Campllong, notari de Girona. Descendent dels Campllong fou Margarida de Campllong, senyora de les baronies de Púbol i d’Esponellà, que es casà amb Bernat de Corbera, passant la baronia al llinatge dels Corbera i, més tard als Requesens (Francesc de Requesens i de Corbera – Campllong), als Muntanyans-Horta (cognomenats Requesens. Campllong).

Els nobles/cavallers Muntanyas tenen relació amb el Penedès medieval degut al casament amb els Barberà, senyors de molts castells de les nostres comarques, a partir de l’any 1388.

 L’església/ermita de Muntanyans sembla molt clar que va ser fundada pels de l’Arboç del Penedès, que no tenien res a veure amb els nobles Muntanyans de Púbol. Molt probablement el turó era propietat d’aquesta família, començant per aquell Berenguer de Muntanyans que va ser batlle de l’Arboç el 1323.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

divendres, 26 de febrer del 2021

La casa dels Pellicer del carrer de la Cort de Vilafranca del Penedès

 

L’edifici actual de l’Ajuntament de Vilafranca es va comprar el 1559 al notari Bernat Pellicer i s’hi va traslladar. El 1604 es va fer una reforma. Posteriorment s’hi va afegir el cos de l’esquerra. A la planta baixa hi ha sitges i diferents arcades d’origen medieval.

El 1892 l’arquitecte municipal Antoni Vila Palmés planteja unes reformes i va dissenyar un projecte que no es va executar mai. El 1893 Santiago Güell Grau, que acabava d’obtenir el títol d’arquitecte planteja més reformes totes de caire modernista i finalment va ser l’arquitecte municipal Eugeni Campllonch que les acabés d’enllestir amb la reforma de la façana el 1909. Però en aquest blog volem deixar constància dels antics propietaris d’aquell edifici, que molt poca cosa té a veure amb l’actual sinó fos pels seus fonaments, els Pellicer.

Els Pellicer va ser un llinatge que va acaparar quasi tota la política, econòmica i social tant de Vilafranca, com d’altres llocs del Penedès. Uns carrers van tenir el nom:  dels Pellicers (l’actual de la Font de Vilafranca), de Bernat Pellicer ( el Puigmoltó actual).

El document més antic on hi ha dades dels Pellicer és del 1202, Pere Pellicer signa com a testimoni en la venda d’una casa. Uns anys després (1207) un altre ens parla d’unes cases situades a la plaça de Vilafranca, del difunt Pere Pellicer (cal suposar que era l’actual plaça de la Constitució, única que existia llavors).

Vull referir-me aquí tan sols als Pellicer que tenien relació amb el carrer de la Cort i de l’edifici que llavors va passar a ser l’Ajuntament actual.

El nom del carrer li ve de l’escrivania de la Cort del Veguer i del Batlle que es situava justament en la casa anomenada de Macià (al costat de la casa de la Vila) i el mateix edifici de l’Ajuntament durant l’època medieval.

Durant els anys del segle XIII els Pellicer de Vilafranca els tenim també vivint a Barcelona i posseint cases en aquesta ciutat. Un dels primers veguers que va haver-hi al Penedès fou Bernat Pellicer (1275). En aquests anys doncs, ja disposaven de l’edifici on s’administrava l’escrivania del veguer i del batlle. A mitjans del XIV un Bernat i Guillem Pellicer participen com a testimonis en un litigi entre l’església de Santa Maria de Vilafranca i el veguer sobre els límits de l’escrivania (1344). Comenten que aquests límits es van decidir en la casa del difunt Pere Pellicer que és advocat.

L’arrendatari Joan Pellicer

El 1386 parts de la casa Pellicer la llogava el mercader Joan Pellicer al batlle i al veguer. Es reconeix el pagament per part dels escrivents/juristes Bernat i Ramon Brugal a l’anomenat Joan de  set lliures, dos sous i tres diners, que correspon a tres anys, cinc mesos i dos dies que Guerau Ses Corts va exercir de batlle i va utilitzar l’edifici per fer reunions de la Universitat (Ajuntament). El 1402 diferents notaris de Vilafranca (Pere Codines, Berenguer Gabiol, Pere Mas, Francesc Claver, Berenguer Alegre, Pere Pere, Joan Cabreny) amb el batlle Guillem Ribalta es reuneixen a casa de Joan Pellisser per organitzar l’administració dels documents notarials per agrupar-los i guardar-los a la casa.

La viuda Clara i els hereus de Joan Pellicer

El 1412 la casa (actual Ajuntament) pertany als hereus de Joan Pellisser. L’hereu va ser el fill Guillem Pellicer d’ofici paraire. Però l’usdefruit dels seus béns eren de la seva muller Clara.

L’any 1420, Clara, viuda de Joan Pellicer, rep una carta del batlle de Vilafranca i els prohoms de la vila perquè l’escrivania de la cort està tancada junt amb les escriptures de notaris perquè la torni a obrir i arrendar o donar els llibres al nou notari: “...com vos Clara oiats tancada, per vostra pròpia autoritat la casa de l’escrivania de la cort del batlle...dir e lliurar les seves escriptures...que el notari Pere Tauler...mana a vos Clara que la obri o les escriptures donats al dit Pere Tauler...”. Es dona la carta a Guillem, fill i hereu de Joan Pellicer. Sabem que es va tornar a obrir i Guillem continuava cobrant el lloguer d’una part de la casa durant la primera meitat del segle XV. A la resta de l’edifici hi vivien la viuda Clara i l’hereu Guillem Pellicer. A la mort de Guillem els seus béns passen a parts iguals a Ferrer Pellicer (oncle de Guillem) i el seu fill a un altre Joan Pellicer.

La donació de la casa (1441)

Aquest any, en el mes de març, es signen uns capítols matrimonials entre Joan (de 16 anys), fill de l’apotecari Ferrer Pellicer (germà del mercader difunt Joan Pellicer) i Joana amb Eufrasina, (quinze anys) filla del mercader Francesc Guilera i Blanca. Tots de Vilafranca del Penedès.

L’hereu Guillem, fill del mercader difunt Joan Pellicer conjuntament amb la seva mare Clara, el primer, oncle del nuvi Joan per part de mare i ella com la seva àvia i per tant mare de l’apotecari Ferrer Pellicer, li fan donació del alberg (casa) situada al carrer de la Cort i de tots els mobles que en aquell moment existeixen. A més de tots els censos i censals que tenen en alou com de senyoria. I de totes les propietats, camps, vinyes, terres, horts i altres propietats en qualsevol lloc estiguin, que siguin dels dits Guillem i Clara. Ordenen que el frare Pere Pons (germà de Clara) tingui habitació la resta de la seva vida en la dita casa. També li donen dos-florins d’or perquè els utilitzin amb obres a la casa.

La casa limitava per la dreta amb el barber Nicolau Gorner, pel davant amb el carrer de Sant Joan i la botiga de l’especier Miquel Comes i en una part del carrer de la Cort.

El maltractament

Teresa Vinyoles ens diu que en plena època feudal es van constituir els llinatges, es formaren els cognoms relacionats amb el nom del pare i canviaren les lleis respecta al matrimoni i al dot; de manera que es van crear unes noves estratègies de poder per les quals l’home, senyor de la família, fins ii tot podia disposar d’un peculiar ius maletractandi. Fou una evolució constant vers formes de domini patriarcal més clarament visibles als darrers segles medievals que no pas durant els primers. En tenim un exemple, en la denúncia (aspecte curiós) per part d’Eufrasina, muller de Joan Pellicer, fill de Ferrer Pellicer i Joana, propietaris, en aquest moment, de la casa.

La reina Maria, muller i lloctinent del rei Alfons IV escriu el trenta de maig de 1449 al batlle de Vilafranca i li diu: “...li han fet exposició d’un judici contra l’apotecari Joan Pellicer per part de la seva muller Eufrasina, declarant aquesta que ha estat maltractada...super maltractaments...” ordena que s’indemnitzi a la muller pagant-li cent florins d’or a més del seu arrest. El germà d’Eufrasina, en Bartomeu Guilera, va barallar-se i defensar la seva germana. La reina demana també el seu arrest. Aquest fet passa dins la casa del carrer de la Cort. En el procés es diu que Ferrer Pellicer, pare de Joan, i Blanca, mare de Eufrasina, van permetre aquests fets. La reina Maria demana el perdó d’ells dos i que Joan Pellicer i Bartomeu Guilera arribin a fer les paus. Si ho prometen davant el batlle només hauran de pagar una multa (l’anomenada en Joan i deu sous Bartomeu). Anys posteriors segueixen junts, per tant, sembla que no va anar més enllà.

La casa dels Pellicer i la guerra civil (1462-1472)

Mort Alfons IV sense fills legítims heretà la corona catalano-aragonesa el seu germà Joan, rei de Navarra. Joan II s’havia casat amb primeres núpcies amb Blanca de Navarra, del qual enllaç va néixer l’infant Carles de Viana, però aviat enviudà i es va casar amb Joana Enriquez. Carles de Viana que residia a Sicília on era molt apreciat per tothom, va provocar gelosia del seu pare qui li va requerir abandonar Sicília i li va prohibir que entrés a Navarra. Aquest va venir a Barcelona on fou rebut amb molta alegria i festa que al comte-rei, el seu pare.

El vint-i-u de gener de 1461 la reina Joana signà a Vilafranca un document forçat proclamant hereu al príncep de Viana. A l’any següent van estar a Vilafranca del Penedès el rei Joan II i la seva muller amb un exèrcit franco-espanyol de 16.000 soldats. Es cremaren totes les escriptures dels notaris i s’aportaren tots els béns movibles, i mataren a cinc-cents homes dels més importants de Vilafranca.

El 1464 Joan de Tafalla, botiller del rei Joan II, s’apropia, en nom del rei, de les cases amb els seus horts, l’escrivania de la cort del batlle i pren possessió, en aquest moment estava llogada la casa al cantirer Gabriel Fons. Tots els béns de Ferrer i Joan Pellicer van ser expropiats per ser rebels a les causes reials. Entre aquests fins i tot hi ha els seus esclaus. En els documents es llegeix el nom del serf de nom Marti i de quaranta-cinc anys que era propietat de Joan Pellicer i del seu pare. Tramita la possessió l’algutzir del rei Llorens Muñoz. Dos mil sous que formaven part d’aquests bens es van fer servir per l’enterrament i funerals d’Eleonor, filla de Joan Pellicer, que havia estat casada amb el mercader Francesc Prats. Així ho va decidir el protonotari reial Gaspar Maimò (1468).

A partir d’aquest any es llegeix en els documents notarials que Joan Pellicer continua cobrant rendes de cases situades al carrer de la Cort. És la venda d’una casa que fa el teixidor Melxior Tintorer al baixador Gabriel Mas, el qual havia de pagar el cens de sis sous  vuit diners, per Sant Miquel, a Joan Pellicer (1468).

A l’any 1471 la casa amb el seu pati torna als Pellicer. Hi continuen vivint l’apotecari Ferrer i el mercader Joan, pare i fill. El 1473 dins la casa de Joan Pellicer, es signen els capítols matrimonials entre el teixidor Marc Lunes i Eulàlia Puig.

Els últims dies del segle XV el mercader Joan Pellicer és escollit, pel rei, batlle de Vilafranca del Penedès. L’hereu de Joan va ser Rafael Pellicer que continua llogant la casa a la Cort del batlle. L’any 1504 cobra del batlle Bernat Ferrer quatre lliures;  el 1512 del batlle Francesc Llaurador setze lliures. Rafael també va ser batlle de Vilafranca (1510-15). Fill d’aquest Rafael era el notari Bernat Pellisser que va vendre la casa a l’Ajuntament el 1559.

La casa Macià i la de l’Ajuntament

Les dues cases, una al costat de l’altra, eren en el seu inici la casa dels Pellicer. Posteriorment es van vendre per separat. Els burgesos Macià la tenen des dels anys del segle XVII.

L’any 1876 el propietari va ser Frederic Macià Miret. Tenia el número catorze del carrer de la Cort. Tenia un pis i unes baixos. Hi existien dos cups, una quadra i unes golfes. La superfície era de cinc-centes setanta-sis metres quadrats. Unida a la casa hi havia un paller, un pati al darrera i un hort. Els límits en aquell any foren, entre altres, a l’esquerra la casa consistorial.

L’Ajuntament en aquest mateix any 1876, l’alcalde fou Ramon Freixas Miret. La casa tenia el número dotze. Disposava d’una planta baixa, un primer pis i golfes. La superfície era de sis-centes catorze metres i deu centímetres quadrats. Els límits eren a l’est el carrer de Santa Maria, al sud el carrer de la Cort, a l’oest amb Frederic Macià i al nord Francesc Mestre i Joan Trius.

Les dues cases, que en un inici era una, no van canviar gaire la seva estructura ( tot i una reforma de l’any 1604) fins el 1895.

Les imatges que acompanyen aquest text són de l'Ajuntament en unes obres del segle XX i la casa Macià. La imatge del plànol és de l'any 1920 fet per l'arquitecte Antoni Pons.