La zona llana de la comarca del Baix Penedès, en la conca del torrent de la Bisbal, o del Vendrell, pertanyia bàsicament al monestir de Sant Cugat del Vallès, en bona part per antiga donació o confirmació del rei franc Lluís Ultramar l’any 938.
L’any
1011 el comte de Barcelona. Ramon Borrell, la comtessa Ermesen i els bisbes
Deusdedit de Barcelona, Borrell d’Osona, Pere Girona i Ermengol d’Urgell,
autoritzen a l’abat Guitard de Sant Cugat poder donar les terres situades a
Santa Oliva on es va edificar el castell i l’església. El monestir va concedir terres
a Isnabert pel seu repoblament, mantenint-se certs drets, construint-se una
casa i una torre.
El
1018 el comte Borrell confirmen a Sant Cugat l’alou de Santa Oliva, afegint el
alous de Moja i Albinyana. Més tard els terme de Santa Oliva, Calders i
Castellet (1037).
Ramon
Isnabert i família donen a Agela i altres un alou que tenien en el castell de
Santa Oliva el 1045. El prevere Guillem, amb motiu d’un viatge a Jerusalem el
1130, dóna a la seva germana i família totes les terres que en el terme del
castell de Santa Oliva, amb la condició, però, que si torna de la ciutat santa
les pugui recuperar.
El
1158 el bisbe de Barcelona va concedir les església de Sant Julià, al castell,
i de Santa Maria al monestir de Sant Cugat perquè s’hi establís un priorat.
Els nobles Santa Oliva
Durant
els anys següents Santa Oliva hauria patit els efectes d’una ràtzia dels
almoràvits. A mitjans del segle XII, es va reconstruir, el lloc va passar al
llinatge dels Santa Oliva que van mantenir diferències amb el monestir de Sant
Cugat. Els primers van ser Guillem i el fill Ramon de Santa Oliva, que també
van ser castlans del castell de La Granada (1143).
També
familiars foren Pere de Santa Oliva, que fou sots-castlà del castell d’Eramprunyà
i Berenguer de Santa Oliva, abat del monestir de Sant Cugat.
Una
sentència del 1183 donava el castell i terme a Bernat de Santa Oliva (germà de
Berenguer) però sota la senyoria del monestir.
Un Guillem
de Santa Oliva és acusat en una altra sentència promulgada pel veguer reial
Jorba el 1238 sobre el castell a favor del monestir de Sant Cugat. De resultes d’això
Saurina de Santa Oliva ven el castell al monestir uns anys després (1243).
Familiars
dels Santa Oliva van ser els nobles Vernet, senyors d’un alou de Sant Marti
Sarroca, que anys després demanen el seu dret sobre el castell en una altra
sentència contra el monestir. Reben una compensació econòmica per part del
monestir (1248). Es pot deduir la importància per part del monestir de Sant
Cugat del Vallès en tenir la plena propietat del castell, de l’església, el
priorat i del seu terme, com a senyor/institució feudal.
A
partir de finals del segle XIV sorgeix en la documentació la Universitat de
Santa Oliva entre ells persones de cognom Santa Oliva, un total d’unes quaranta
persones hi forment part l’any 1382. És en aquests anys que el castell passa a
tenir dret feudal el rei Pere el Cerimoniós.
El Priorat de Santa Oliva
Es
diu que el priorat de Santa Maria de Santa Oliva, fou creat a partir de la
donació del bisbe de Barcelona del que es té notícies des del 1173, es devia
establir a l’església de Santa Maria, coneguda com la Rectoria o El Monestir,
però, després que els benedictins del monestir van comprar el castell, van
passar el priorat a Sant Julià, mantenint les funcions parroquials de l’església
de Santa Maria. Es diu que al segle XV ja no hi havia cap monjo.
El
1303 en una visita pastoral del Bisbe de Barcelona a l’església de Santa Oliva
(no especifica quina és ni es parla de Priorat) es diu que el frare Ramon de
Sant Marti és monjo i administra l’església.
L’any
1403 hem trobat un document on l’encapçalament diu: capítols sobre la comanda de l’església i del Priorat de Santa Oliva i
el seu servei”, per tant diferenciant dos edificis.
En
son només quatre. El primer ens diu que el prevere Antoni Marti de Vilafranca,
com a procurador del frare Bartomeu Garriga de l’orde Sant Benet, prior del
Priorat de Santa Oliva encomana l’església del dit Priorat i del regiment de la
cura de les ànimes del Priorat al prevere Pere Alzina de Vilafranca, des de la
passada festa de Sant Joan, durant un any. El segon capítols només aclareix que
el prevere Alzina ha de tenir residència a la casa del Priorat. El tercer que
ha de tenir contínuament un prevere i dos escolans.
Aquestes
escolans faran servei a l’església i la casa del Priorat (Santa Maria) i també
en l’església que és dins del castell de Santa Oliva (l’actual Verge del Remei,
abans Sant Julià), així com els diumenges, les festes entre setmana i en els
dies que no siguin festa, segons és acostumat a fer els serveis. Tot i així pot
tenir només un escolà, si volgués.
El
quart capítol ens diu que el seu salari ha de sortir dels casaments, testaments
i altres activitats acostumades a fer en les esglésies. Tot ho haurà de fer per
autoritat del prior.
Dedueixo per tant, que tot i que el Priorat benedictí de Santa Oliva a partir del segle
XV està abandonat hi té encara un poder feudal.
