dimecres, 24 de juliol de 2013


El següent retall d'història tracta d'una de tantes famílies medievals que van aconseguir arribar a

formar un patrimoni considerable.

dijous, 18 de juliol de 2013

dimecres, 17 de juliol de 2013

diumenge, 14 de juliol de 2013

El castell de Lavit i els senyors feudals Desfar


 Imatge antiga del terme de Lavit
 
L'església de Santa Maria de Lavit va néixer estretament vinculada al castell de Lavit, del qual era la capella. El castell de Lavit apareix esmentat l'any 956 en la venda d'un alou feta per Aigone i la seva muller Anlo a Gilmon, dit Ènnyec. El castell fou en els seus orígens de la nissaga de Mir Geribert, el qual l'any 1041 hi presidí un judici en cort sobirana. En morir Mir Geribert el 1060, el castell passà a la seva descendència. Els Santmartí posseïren l'alta jurisdicció del terme fins almenys Guillem V de Santmartí, ja que en el seu testament de 1180 només s'esmenta els béns que té al castell de Lavit. Això sembla indicar que ja no tenia el domini directe del castell. Al mateix temps degué actuar dins el terme una nissaga de castlans. Guillem de la Granada en el seu testament del 1198, en el qual signà com a marmessor Ramon de Lavit, deixà el castell de Lavit a la seva neboda Saurina. Al començament del segle XIV el castell fou adquirit per Eimeric de Bellvei, i poc després, l'any 1365, fou comprat per Joan d'Olzinelles, fill d'un conseller reial. Tot seguit, l'any 1372 el rei va cobrar la jurisdicció del lloc i el castell esdevingué patrimoni reial. Aquesta situació es prolongà per poc temps. L'any 1380, Jaume Desfar, conseller reial, va comprar al rei la jurisdicció. Aquesta família la retingué fins al 1405, data en què va vendre el castell a l'orde de l'Hospital. Aquest orde va concedir un privilegi municipal al lloc de Lavit i va posseir drets sobre el castell fins almenys el 1809. Tanmateix, consta que al segle XVIII l'alta jurisdicció de Lavit era de la corona.

"Imatge antiga de l'església, lloc on al seu voltant deuria existir el Castell"

És molt probable que la primitiva església del castell fos consagrada, doncs, per Guislabert, vescomte i bisbe de Barcelona, entre el 1035 i el 1062. Sigui com sigui, a mitjan segle XI el temple estava en construcció. L'any 1030 Ermengarda, mare del magnat de la frontera Mir Geribert, deixà un conjunt de béns que tenia a Lavit per tal que es pogués fer la dedicació de Santa Maria de Lavit. També el 1048 el levita Bonfill, marit de Bonadona, llegà dos mancusos a l'obra de Santa Maria. Es coneixen diversos clergues que regiren aquesta església: Guillem Bernat (1134), Berenguer (1148), o Berenguer de Badalona, que l'any 1170, juntament amb el prevere Ramon, establiren un mas prop de Santa Maria de Lavit. L'església del castell es degué abandonar al segle XIII i se'n construí una de nova, també romànica, damunt les antigues dependències del castell del segle XI.

Jaume Desfar ja poseeix el castell d’any 1375, en aquest any els Febrer del mas Gatell del terme de Lavit, es comprometen a pagar rendes a la univeristat de Lavit i també al senyor del Castell.

"Escut heràldic dels Desfar"

També el rei Pere el Cerimoniós va vendre a Jaume Desfar, juntament amb la jurisdicció l’any 1358 el castell de Vacarisses. El castell va ser propietat d'aquesta família fins finals del segle XVI, quan Isabel Desfar es va casar amb el capità Francesc Amat i la senyoria va passar a aquesta família. També va ser senyor dels castells de Castellbell i de Rellinars.

Els Desfar eren cavallers originaris de Manresa. Vivien molt propers als reis i participant amb moltes batudes catalanes, un d’ells fou veguer de Vilafranca el 1310.
Hug Desfar (Catalunya, segle XIII- Palma de Mallorca 1229). Essen encara molt jove, el 1229 participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I. Trobà la mort a la batalla de Portopí.
Riambau Desfar (Catalunya s. XIII – 1327). Cavaller. Lluità a la batalla del cap d’Orlando, a Sicilia (1299), a favor de Jaume II de Catalunya-Aragó i prengué part en les campanyes de Múrcia i d'Almeria. Fou veguer de  Vilafranca i de  Montblanc (1310) i de  Girona-Besalú (1312, 1317 i 1318). El 1313 anà a  Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l'estol en què viatjava el cronista  Ramon Montaner, amic seu, i l'acomboià fins a Messina. Fou conseller reial (1321-22).
Guillem Desfar (Catalunya. Nàpols 1341) es posà al servei del rei de Sicilia i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.
El Jaume Desfar, primer senyor dels Desfar de Lavit, fou jurista i cavaller. Intervengué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Menorca (1343.44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya. Conseller de Pere III, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan. És autor d’unes gloses a les Constitucions de Catalunya.
Joan Desfar (Catalunya s. XIV) cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedidió de reforç que hi dugé pel seu compte Bernat de Cabrera.
Jaspert Desfar (Catalunya, segle XV). Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del Castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortaleza acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.
El 1385 trobem senyor del castell de Lavit al fill de Jaume, en Tomàs Desfar. La seva muller fou Elvira Avinyó, filla del noble Marc d’Avinyó (senyors d’Avinyonet) i que també posseïen una “quadra” al terme de Lavit anomenada Ribalta. Una filla d’ells, Constança Desfar, fou monja i abadessa del monestir de Santa Clara a Vilafranca.
Cap allà l’any 1400 sabem de Joan Desfar, fill de Tomàs, com a senyor de Lavit. Més endavant marxà a viure al castell de Callar, a Sardenya.
L’any 1402, Elvira conjuntament amb el seu marit Tomàs Desfar, els fills d’aquests Joan Desfar, Lluis Desfar, Dalmau Desfar i Jaspert Desfar, venen a l’orde de l’hospital de Sant Joan de Jerusalem el castell de Lavit amb els seus termes, però no fou fins el 1405 on realment es feu la venda per causes judicials contra els Boixadors, senyors de Castellví de la Marca, que volien el dit Castell.
Tomàs Desfar i Elvira amb els seus fills Joan, Jaspert, Lluis i Dalmau otorguen venda a l’Orde de l’Hospital en lliure alou del castell de Lavit amb la seva fortalesa, honors, molins, jurisdiccions per preu de 90000 sous, aprovaren la venda Violant, muller del cavaller Bernat de Requesens i filla del difunt Joan Desfar, senyor de Castellbell i Vacarises i Blanquina Desfar muller del donzell Dalmau de Torres senyor de Castellgali i filla de Tomas Desfar i d’Elvira. També aprovaren la venda Joaneta, muller de Pere d’Esplugues, donzell i filla de Jaume Desfar i Joan Desfar, procurador del monestir de Vallbona, renunciant als vincles i a la llegítima que pertanyien a Beatriu Desfar, sa germana, religiosa del citat convent. Joan i Beatriu eren fills de Tomas Desfar i Elvira. El mateix Joan otorgà renuncia de drets en favor del orde de l’Hospital, nou senyor de Lavit, en representació de ses altres germanes Constança i Francesca monges del convent de santa Clara de Vilafranca. Els hospitalers compraren lo castell de Lavit amb lo diner procedent de la venda de la vila de Sant Celoni.
Però, els Desfar no marxaren del Penedès medieval. El 1406 Tomàs Desfar compra cases anomenades de Rubio, situades a Sant Marsal, al terme de Castellet i la Gornal. Junt amb el seu fill Joan amplien el seu patrimoni penedesenc comprant la quadra de l’Ortigós (Sant Jaume dels Domenys) per allà l’any 1408.
El 1420 tenim el cavaller Joan Desfar vivint a Vilafranca. El 1422 Elionor, filla de Tomàs Desfar i germana de Joan, es casà amb Bernat Barberà, senyor de la casa d’Estalella (Castellvi de la Marca).
El 1459 Joan Desfar fa testament a Vilafranca:  El guardià dels frares menors del monestir de Sant Francesc de Vilafranca és un dels seus marmessors, conjuntament amb la seva muller Antònia i la seva filla Joana, muller del cavaller Bernat de Montbui, també vivint a Vilafranca. És enterrat a la sala capitular del monestir de Sant Francesc de Vilafranca en el túmul de “bons amic seus”. Deix 50 sous a l’altar de l’església de Lavit. Fa hereva universal a la seva filla Joana. Vol dir per tant, que no tingué fills.

 "Lauda sepulcral de Beatriu Desfar, monja del monestir de Vallbona"A partir d’aquest moment es perd la pista dels Desfar al Penedès. La compra del castell de Lavit va permetre als Desfar ser una altra família més d’aquest nostre Penedès medieval, encara que això si, com a senyors feudals, sotmetent als seus vassalls.