divendres, 23 de novembre del 2012

Robert d'Aguiló i els seus descendents al Penedès (segles X-XV)



Selma

El 977 o el 978 el bisbe Vives de Barcelona cedí el lloc de Selma en feu a Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. El 1142 Guillem de Santmartí, la seva muller Beatriu i el seu fill Guillem cediren el castell amb tots els seus termes i en franc alou als templers. El 1171 el bisbe de Barcelona els cedia també la parròquia, esmentada ja el 1154, amb totes les rendes i els drets, però continuà formant part de la diòcesi. Els templers hi crearen la comanda de Sant Cristòfol de Selma (el primer comanador conegut és R. Solar el 1196) i sembla que toparen amb la família de Robert d'Aguiló, que hi pretenia drets i amb la qual firmaren una concòrdia el 1225.
 Escultura de Robert d'Aguiló a la façana de l'Ajuntament de Tarragona.

Robert d’Aguiló:
Conegut també com Robert Bordet, fou un aventurer normand que es traslladà des de Normandia a la Península Ibèrica a començaments del segle XI. Va néixer a Cullei (actual Orne). El seu nom podria ser una catalanització de la seva ciutat de naixement, Aculley (en llatí Aculeo). Altres fonts diuen que va prendre el nom del castell d’Aguiló a l’Alt Penedès. Més tard la seva família es va dir “Tarragona”. A l’any 1224 Robert va arribar a ser governador del territori conquerit de Tudela i es manté en el càrrec els dos anys següents. El 14 de març de 1129, li fou concedida l’autoritat secular del districte de Tarragona per Olegario, bisbe de Barcelona, amb el títol de “príncep de Tarragona”. Rebé bona part de les terres del Camp de Tarragona, terres conquerides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i en les que havia de procedir al repoblament i a la defensa. Es manté en el càrrec fins el 1153.
 L’any 1133 formava part de la host d’Alfons I d’Aragó.
Es casà amb Agnes Sibylla, filla de Guillem Capra (difunta en 1170), de la que va tenir quatre fills: Guillem (mort el 1168, suposadament assassinat per ordre de l’arquebisbe de Tarragona), Robert, Ricard, i Berenguer (que conjuntament amb Robert, assassinaren al bisbe Huc de Cervelló l’any 1171.

                                                                       Escut dels Aguiló del Penedès
Guillem de Tarragona (Aguiló):
Fou príncep de Tarragona (1154/57.1157). Era fill del normand Robert d’Aguiló i la seva esposa Agnés.
Arribà a Tarragona amb el seu pare, quan fou nomenat príncep de Tarragona. De seguida acceptà tasques de govern, donant suport al seu pare.
Poc després de morir el seu pare, renuncià al títol de Príncep però continuà governant la ciutat, tot i que es restabliren alguns drets a l'arquebisbe de Tarragona. El 1163 és nomenat arquebisbe Hug de Cervelló, qui des d'un primer moment s'enfontrà àgriament amb els Aguiló fins al punt que el propi rei Alfons el Cast viatjà fins Tarragona per intentar calmar la situació. Huc de Cervelló fou un bisbe català, fill de Guerau Alemany IV de Cervelló. Va participar a les campanyes contra els àrabs. El 1165 va fundar el convent de canonges regulars d'agustins de Sant Miquel d'Escornalbou. Va concedir cartes de poblament a molts llocs del Camp de Tarragona, sol o be juntament amb el rei.
L'enemistat existent entre el seu antecessor Bernat Tort i el cavaller normand Robert d'Aguiló es va agreujar en el transcurs del seu pontificat, i Guillem d'Aguiló, comte de Tarragona i fill i hereu de Robert, va arribar a usar la violència. La vídua i fills de Robert no volgueren reconèixer la donació que l'arquebisbe havia fet al comte de Barcelona de bona part del domini de la Mitra. El rei Alfons es va decantar contra la família Aguiló.
Poc després de l'arribada de la comitiva reial, aparegué mort Guillem d'Aguiló, presumptament l'ordre vindria del propi arquebisbe, que seria assassinat anys més tard pel germà de Guillem, Berenguer d'Aguiló que varen tenir que exiliar-se a Mallorca, impossibilitant així, qualsevol intent de reconstituir com a senyoriu el principat de Tarragona, que havia quedat integrat definitivament en el comptat de Barcelona, sota la sobirania del comte de Barcelona i príncep de Catalunya, així com de les Corts Catalanes.
El 1175, se li concedí una part dels drets legítims al fill de Guillem, anomenat també Guillem, qui sembla que posaria les bases de la futura nissaga dels Aguiló, senyors del castell d'Aguiló.


Els Aguiló al Penedés i al Garraf/ Vallmoll/ El Mas o casa dels Aguiló al Penedés (Castellví de la Marca/Pla de Manlleu/Selma) Gallifa/ Cubelles/ Vilafranca del Penedès.

Trobem Raimon Aguiló i la seva muller Adaleus l’any 1056. En aquest any el matrimoni  van vendre a Berenguer Guadallus unes terres, vinyes i cases al comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola i al lloc anomenat Vallmoll. En la definició dels limits s’esmentava la Torre Dela a Ponent, (Vilafranca) i l’església de Sant Valentí o el puig del castell Mocium, al nord (les Cabanyes).
El 1157 Guillem d’Aguiló (potser el fill de Robert) i la seva muller Amanlit atorguen en emfiteusi a Pere Carbonell i a la seva muller Arsén l’alou de Seniell del castell de Fontrubí, amb la condició que no tindran altre senyor que ell.
El 1210, el fill de Guillem, també anomenat Guillem d’Aguiló, amb la seva muller Alda, per la salvació de la seva ànima i de la dels seus pare i parents, dóna en franc i lliure alou, el mas de les Vidales, situat al terme del castell de Font-rubí, al monestir de Santes Creus.
El 1212, hi ha una donació que fa Guillema de Castellvell iel seu fill Guillem de Montcada (o Montagut) d’un sester d’ordi anual bo i net dels delmes de Rodonyà, i d’una mitgera d’ordi, que anualment reben de lloçol del mas de Comalonga, al terme de Castellví de la Marca. També confirmen la donació d’aquest mas que Guillem Aguiló als monjos pel sosteniment de l’església del monestir.

Església de Castellví de la Marca

El Mas Aguiló a Selma que pertanyia a Guillem d’Aguiló, surt arran de la visita pastoral d’aquest any , quan desenvolupava el càrrec de jurat de la universitat de Selma.
El 1354, Berenguer Alzina, resident a Vilarodona, és procurador de la seva muller Geralda, germana de Guillem d’Aguiló de Selma, posseïdor del mas d’aquest nom
Aquest mateix any, el batlle de Castellví de la Marca, Guillem Roig, conjuntament amb Ferrerona muller del castlà Gispert de Barberà i el batlle Marc Guilera ven a Antoni Arbó del mateix terme, una terra que forma part de les pertinències del mas de Aguiló (segurament és el mateix de Selma).
També el mateix any, Ferrerona muller del cavaller i castlà Gispert de Barberà, de Castellví i el batlle Marc Guilera anomenat per noble senyor Roger Bernat vescomte de Castellbó (senyor de Montcada), aproven el cens d’una gran casa de Jaume Aguiló de Manlleu del mateix terme.
El batlle Arnau Roig amb Ferrerona muller de Gispert de Barberà castlà del castell vell i el batlle de Castellví Marc Guilera reconeixen tenir el domini de la casa de Jaume Aguiló del Manlleu
El 1377 els trobem vivint al Garraf:  Pere Aguiló, resident abans al lloc de Gallifa i ara a la vila de Cubelles, procurador dels esposos Jaume de Miralpeix, senyor del castell de Miralpeix i de la quadra de Gallifa, i Constança, promet a Berenguer Paulega, de Vilanova de Cubelles, que pagarà 157 sous de censal mort, assignats sobre 50 lliures que lliura anualment a la universitat de la vila de Valls.

                                       Nucli històric de Cubelles

El 1388 uns Aguiló són sabaters a Vilafranca: Berenguer i Pere Aguiló. Vivien al carrer de Sant Pere.
El 1394 trobem a la mateixa vila un Aguiló amb l’ofici de coltellers: Joan Aguiló.
El 1409, Violant filla del cavaller Raimon de Castellbisbal i  muller de Guillem D’Aguiló, heretà la quadra d’Enveja i la castlania del castell de Cubelles.
Guillem d’Aguiló és castlà del castell de Cubelles conjuntament amb el seu fill Joan Aguiló l’any 1418.
L’any 1420 el matrimoni Guillem i Violant participen en el casament del senyor del castell de la Bleda, Eimeric d’Espitlles amb Constança filla de Guillem Aguiló i Violant.
A partir dels anys posteriors el cognom Aguiló es quedà en les nostres contrades penedesenques.

Castell d'Aguiló, Santa Coloma de Queralt.

 La primera referència d’aquest castell data de l’any 1018, quan Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, cedí aquesta fortalesa al seu fill Alemany, aquest el va infeudar a Amat Elderic d’Orís, que l’any 1041 el va donar a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera i muller del dit Alemany, aquesta nissaga el va tindre fins al segle XIII.
L’any 1132, Alaric de Timor que el devia tenir en feu, el va donar al seu fill Ramon.
L’any 1170, hi hagué una concòrdia entre Guerau Alemany V de Cervelló, senyor d’aquest castell, amb Guillem d’Aguiló, Berenguer d’Aguiló, Pere i Arnau, arran de les lluites entre les dues famílies.
L’any 1193, Pere d’Aguiló, fill de Guillem d’Aguiló, llegà aquesta castlania a Pere de Timor i al seu fill Guillem tot l’alou que tenia en aquest castell.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

La quadra de Botanet i "els Mirons"



 "Restes del Castellot de la Barquera"
El topònim de “La quadra de Botanet” el trobem en els documents notarials durant els segles XIV i XV, situant terres, vinyes i masies. Era un dels topònims àrabs que hi havia en el terme d’Olèrdola. El nom li ve d’ una torre àrab que es situava en algun indret i se’n té notícia ja des de l’any 1058. És en aquest any que Seniol, en el seu testament deixà a l’església edificada en honor del Sant Sepulcre d’Olèrdola, diverses propietats alhora que d’altres béns, deixà la torre de Tallada a la seva filla Maria i gendre Isarn, i la torre de Botanet a la seva esposa amb la disposició que una vegada morta passi a llur filla Ermegarda. La de Botonet era una torre islàmica anterior a la ocupació cristiana ocupant un espai de prop de Vilafranca. El significat de Botanet és  “embassament d’aigua”.



Un embassament d'aigua situat en el lloc
El topònim, encara actual, del Castellot de la Barquera, hom diu que podria correspondre a la torre que s’aixecava dins l’antiga quadra de Fontallada, al mateix terme d’Olèrdola, es tenen dades des de l’any 1001. El nom de barquera correspondria al significat d’una propietat rústica que un es reserva per a treballar-la. També és el nom de la masia actual de la Barquera. Les restes permeten deduir que el conjunt tenia planta quadrada irregular d'uns 15 x 26 metres, i una torre de planta circular. També és possible d'apreciar-hi les bases d'alguns murs que devien configurar diverses estances. El material de construcció és la pedra, poc treballada, però disposada d'una manera regular.



El mas de la Barquera
La memòria`popular ens diu que en el mateix lloc on hi ha situat el mas i prop de l'església de Sant Pere Molanta, sota del Papiol, hi ha un turó que fou habitat pels moros durant més de set-cents anys. Encara hi ha  vestigis d'una fortalesa: el “castell dels moros”. La torre de Botanet i el Castellot de la Barquera molt probablement correspon a la mateixa torre.
Dos masos importants i molt actius en els segles XIV i XV, hi eren molt a prop: el Mas Rabassa i el Mas Miró o de “Mirons” El Pas de Miró, era un pont que hi havia travessant la riera de Vilafranca, tocant al Mas dit del Miró. El cognom de Miró deriva de Mir, sabem que és procedent dels primers habitants que van ocupar el territori, potser familiars de Mir Geribert?
El primer Miró d’aquest mas el trobem en la documentació notarial, l’any 1358: Pere Miró i la seva muller Francesca Riba, fill de Nicolau Miró del Mas des Mirons d’Olèrdola. Encara que trobem l’any 1258 un altre Pere Miró que fou batlle de Vilafranca, molt probablement originari d’aquest mas. Un altre Miró, en Bernat, l’any 1404 és propietari del Mas Montorgull situat a la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs. El mateix any un altre Bartomeu Miró, anomenat “de la Costa” ho és del mas de Cinioles, al terme de Sant Pere Molanta, probablement el mateix mas anomenat també “dels Mirons”.
I encara, un altre Guillem Miró, és també propietari del mas de Bauluç, de la parroquia de santa Fe del Penedès. I en Joan Miró del mas de la Rovira, de la parròquia de Santa Margarida, als Monjos.
                                         Església de Corbera
L’any 1378, en Pere Miró, rector de l’església de Corbera (de Llobregat) fa donació a una tia seva, de nom Valentina, vidua del mercader Guillem Ferrer, de diferents rendes que ell cobra de censals. Tots aquests censals corresponen a persones del Penedès o institucions: el monestir dels franciscans de Vilafranca. El preu el posà el vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Ferrer Rafard; també l’advocat Pere Pellisser pagava rendes al dit Miró per diverses propietats que tenia en el carrer Vallmoll de Vilafranca i terres a Puigciuró (Sant Cugat Sesgarrigues), a la Tallada; també pagava rendes a Miró, en Jaume Prats per dos horts situats al portell, a Vilafranca...és clar, que Pere Miró era originari del Penedès
Veiem per tant bastant extens els “Mirons” pel Penedès i també en altres indrets.
El coneixement dels topònims i els cognoms ens ajuden a fer i recordar més història medieval.
Unes noves fotos de "La Barquera" actualitzades per els que fan aqui abaix comentaris:
Molt agraït:
 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

La Taula Rodona sobre l´Hospital de Cervelló centra l´atenció de la Festa Major

 
 
 
 
El passat diumenge va tenir lloc la Festa Major del Barri de l’Hospital, i la Taula rodona commemorativa del 750è aniversari de la fundació de l’Hospital de Cervelló va ser l’acte de referència. La taula rodona va comptar amb la participació dels historiadors Josep Campmany i Josep Bosch, Magí Miret, arqueòleg territorial de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Tillo, regidor de cultura de l’Ajuntament d’Olesa de Bonesvalls, i el mossèn Anton Roca. A l’acte hi va assistir una cinquantena de persones que es van reunir a la capella de l’hospital.

Es va repassar la importància geoestratègica d’aquesta construcció i la seva evolució històrica. En concret, se celebraven els 750 anys del testament de Guillem II de Cervelló en el qual deixa escrit la fundació de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls. La seva situació, a un camí ral principal, el va convertir en un centre de gran importància. Un altre dels aspectes destacats és que ha mantingut bona part de l’estructura original, tot i que des de fa un temps, sobretot des d’unes fortes ventades que es van produir fa un parell d’anys, presenta alguns desperfectes.
 
 
Caldria organitzar una associació per la defensa, l'estudi i la conservació del dit hospital.
 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Taula rodona a Olesa de Bonesvalls sobre l'hospital medieval

http://www.olesadebonesvalls.net/index.asp?doc=noticies&id=2961


Josep Bosch: “L´Hospital hauria de revertir en el poble d´Olesa de Bonesvalls a nivell cultural i fins i tot econòmic”05/10/2012

Josep Bosch serà un dels ponents a la taula rodona que el proper diumenge, a partir de les 10:15, tindrà lloc a la capella de l’Hospial de Cervelló, amb el títol: ‘Els 750 anys de l’Hospital Medieval de Cervelló: passat, present i futur’. Historiador especialitzat en la història medieval i membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, el seu coneixement de la importància que va tenir aquest Hospital a nivell comarcal i de tot el principat es absolut, i abans de taula rodona ha respòs a una entrevista per a la web municipal.


diumenge, 23 de setembre del 2012

Un pagès penedesenc del segle XV: Jaume Escardó


"Mas Escardó"
La majoria de ciutats medievals d’aquesta época eren artesanals o mercantils, en el cas de Vilafranca a més era pagesa. Es bat el gra a qualsevol indret. Dins de la ciutat hi vivien alguns hortolans i llauradors, la majoria part de ciutadans conreen horts a les eixides de les cases o bé fora de la muralla. Alguns crien pollastres i gallines a patis i golfes. Quasi tots es feien el seu propi vi a casa seva amb el producte de les seves vinyes.
Les parròquies del territori estan habitades sobretot per pagesos, molts dels quals vivien sota el domini d’algun senyor eclesiàstic o laic; alguns burgesos inverteixen en terres viuen part de l’any a les seves torres escampades pel pla, administren la seva producció i viuen essencialment de les rendes agràries.
Trobem el llinatge Escardó pel Penedès a partir del segle XIV. Un Pere Escardó posseix terres l’any 1357 a Puigciuró, a Vallmoll, al cami de Vilafranca a Barcelona, lloc proper a Sant Cugat Sesgarrigues. Bernat Escardó, sastre és conseller de la Universitat de Vilafranca el 1367/68. També fou conseller posteriorment Francesc Escardó (1376). Berenguer i el pagès Bartolomé Escardó signen diferents documents notarials com a testimonis l’any 1362. Bartolomé paga cens als preveres de Vilafranca per una terra que treballa a Cantallops. Viu a Vilafranca, al carrer del Sant Esperit (l’actual de la Font). Ven conjuntament amb la seva muller Catalina vinya que posseïen a Caradellops (Cantallops) a un bon preu de 20 lliures i 20 sous. Francesc Escardó prevere, paga cens per terra que fa treballar situada prop del monestir de Santa Clara de Vilafranca. Pere Escardó també és prevere en aquests anys. Posseeix terres a Santa Digna (prop carretera de Vilanova). El 1386 un altre Pere Escardó amb la seva muller Guillema fan donació de béns que eren de la germana de Guillema, Romia a la muller d’Arnau Fonolleres, colteller de Vilafranca.

Jaume Escardó fou un pagès  va viure a principis del segle XV a Vilafranca. Es casà amb Maria. La seva filla Constança fou la muller d’un altre pagès Marti Rovira. El fill Pere Escardó ja va canviar d’ofici, era teixidor. Es casà amb Lucia Piera, filla del saig de Vilafranca, Guillem Piera (oficial de justícia que tenia al seu càrrec de fer les citacions, d’executar els embargaments o bé d’executar les penes a què eren condemnats els reus). Jaume, pagava 20 sous anuals per un censal mort (els préstecs medievals) a la viuda de l’advocat Joan Llotger i 20 sous més als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Treballava una terra situada al Coll de Celom, prop del mas de Rabassa del terme d’Olèrdola. Qui tenia el domini de la dita terra, Ramon Rabassa, cobrava el cens d’una quartera d’ordi que li entregava Jaume cada any.
Jaume i el seu fill Pere posseïen terres a Celom; al carrer de les Pellisses de Vilafranca (prop del monestir de Santa Clara), a la Tallada (a Olèrdola); a Puigroig, (terme de la Granada). Vivia a Vilafranca, al carrer de Barcelona, prop del forn dels Monjos.
Arrel del matrimoni de la seva filla Constança, donà com a dot diferents estris del seu celler: un cup, aquell recipient d’obra, cavat a terra quasi sempre, on el most fermentava tot transformant-se en vi; un follador, aquell altre recipient dins el qual es trepitja el raïm per fer-ne vi (folla els raïms). Sumades entre els dos (cup i follador) hi cabien unes 25 somades que equival a uns 5.000 litres de vi. S’estimava a un preu de 25 florins (aquella moneda d’or i d’argent que estigué en ús des del segle XIII fins al segle XVI, amb valors que oscil·laven entre 11 i 17 sous per florí); també fa donació de dues bótes de mena (de vi blanc sobretot), estimat al preu de 33 sous.
També dóna terra que conté 5 quarteres de forment (mesura d’àrids de capacitat variable segons les comarques, tindria 12 quartans- aproximat a 14 quilos).
En quant a cuina dóna: una olla de coure estimada amb 20 sous; un poal de coure (una galleda) estimat amb 11 sous; una llosa (del foc: pedra damunt la qual es fa el foc a la cuina); un aster (suport per sostenir un dels caps de l’aster), la llosa i l’aster són estimats amb 3 sous.
També li fa donació del següent aixovar: 12 canes de drap de lli (una cana és la mida que consta de 8 pams i equival a un 1,60 centímetres) estimat amb 36 sous; dues flassades barrades, estimades amb 30 sous; un mantell amb estimació de 44 sous; una aljubà (túnica llarga fins els genolls, que portaven els sarraïns tant homes com dones i que arribà a usar-se també entre els cristians) estimada amb 44 sous; un llençol i un manil (peça de roba de llana o de fil, generalment llistada, que serveix d’estovalles en les cases de pagès) estimades aquestes dues robes amb 10 sous;
Per treballar a la terra també dóna dos càvecs i una destral estimat tot amb 12 sous.
La muller es passava moltes estones a casa i el seu temps era per cosir, per això també li fan donació d’uns telers i 3 pintes (de teler), estimat amb 33 sous.

Tot això dóna com a dot al futur marit de la seva filla Constança, en Marti Rovira, perquè ho posseeixi tota la seva vida. Si de cas Constança ha de recuperar aquest dot els cobraria dels seus béns.
Ser productor de vi, tenir fruits de les seves terres o dels que treballa, la importància de la roba, dels estris de cuina i de “ l’ofici” de la muller són vistos en aquesta donació.
Els pagesos vivien bé, essent propietaris o ser vassalls d’altres senyors nobles, sobretot en llocs propers a Vilafranca, ciutat franca medieval.
En el terme de Subirats, existeix una masia anomenada “Cal Escardó”. Hi visqué algú d’aquest llinatge?.


dissabte, 18 d’agost del 2012

Cognoms de famílies dels segles XIV i XV al Penedès: La lletra E.


"L'escut nobiliari dels Espuny situat al monestir dels franciscans de Vilafranca, en el suposat lloc on hi havia la biblioteca del monestir"

Els pagesos Eiximenis, de Vilanova de Cubelles i de Vilafranca al carrer Pou Nou (l’actual Montserrat); els sastres Elies, originaris de Pacs del Penedès; els fusters, picapedres i corredors d’orella Esblades, del carrer Blanca de Cervelló de Vilafranca (carrer prop del de Sant Pere actual); els teixidors, sastres, coltellers...Escardó originaris del mas Romaní de Pacs del Penedès però vivint al carrer Cap de Creus (l’actual Constitució) i altres de Vilafranca; els cantarers Escayol de la plaça de l’Oli de Vilafranca; Els advocats...Escofet del carrer Pou Nou de Vilafranca (l’actual Montserrat); els escuders Escola, originaris de Sant Jaume dels Domenys, però vivint a Pacs del Penedès; els notaris Espaers, originaris de Valls, els notaris i sabaters Esparreguera del carrer Canyemàs de Vilafranca; els ferrers Espasa, originaris de l’Arboç, però vivint a Vilafranca; els pagesos Espelt de la Granada del Penedès; els Esperol de Vilafranca; els nobles, cavallers Espitlles, senyors del castell de la Bleda i d’Espitlles (Santa Margarita), vivint també a Vilafranca; els mercaders, després nobles i cavallers Espuny, actuant i vivint a diferents llocs del Penedès; dels mercaders, sabaters...Esplugues del carrer de Barcelona a Vilafranca; els notaris i mestres d’escola Esquerra de Vilafranca; els carnissers, mercaders... Estavella del carrer de la Cort de Vilafranca;  els fusters, mercader, sastres...Esteve al carrer del Mar de Vilafranca (actual Sant Joan) originaris de diferents llocs del Penedès; els pagesos Estrany del carrer Santa Maria Magdalena de Vilafranca; 

Topònims que han quedat en el lloc on hi havia el castell d'Espitlles.




dilluns, 13 d’agost del 2012

Els dos Berenguers del segle XIV, senyors del castell de Subirats



El castell de Subirats situat a l’Alt Penedès té molta història. És documentat el 917 com a residència del vescomte de Barcelona Ermenard i del seu germà Usalard. La seva construcció va afermar (com altres ) la defensa i protecció de la frontera amb el Penedès al convertir-lo en un robust fortí.
Però no voldria parlar de tota la història del castell (serà en un altre moment), sinó de dos Berenguers que van ser senyors del dit castell durant el segle XIV i que van tenir molt de ressò no tant a la comarca com al Principat de Catalunya i que no es van autoanomenar “de Subirats”.
Anteriorment, a finals del segle XIII ,abans dels nostres Berenguers, eren senyors del castell el llinatge dels Sant Marti, conegut aquest llinatge com a senyors que eren del castell de Sant Martí Sarroca.


Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de Valencia, tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva filla Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. El seu fill Berengueró morí abans que ell.
En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut,  Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...
Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.
Berenguer d’Abella: Fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llicmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella. Trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa de Sicília el 1411.
Si Berenguer Vilaragut va tenir poc protagonisme en les nostres comarques aquest no va ser el cas de Berenguer d’Abella. Un Ferrer d’Abella, nascut a l’Arboç del Penedès, fou un eclesiàstic dominicà, molt probablement fou familiar del Berenguer d’Abella.  Ferrer, el 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar. Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicillia) i des del 1325 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode. Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina. Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis de beguins a Vilafranca.
Un altre Ferrer d’Abella, fou cavaller, probablement també de la família del nostre Berenguer, en 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Fou apreciat de Pere el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant un captiveri, a la vila d’Utiel. Filla d’aquest Ferrer, n’era Blanca d’Abella que es casà amb Bernat de Fonollar, senyor de Sitges: “Sibil·lia de Fortià, acompanyat pel seu germà Bernat de Fortià, Berenguer d’Abella i Bartolomé de Linos, el comte de Pallars i altres fugí secretament de Palau (era la 4t muller de Pere III) el 1386, primer fou a Sitges i després a Sant Martí Sarroca...” La fugida primer cap a Sitges era potser també decisió de Berenguer, ja que hi tenia família que podria protegir a la reina.
Un dels protagonistes d’aquesta època anomenat també Abella, fou el ballester de professió Raimon d’Abella.  Ja el 1323 viu un Raimon d’Abella al terme de Subirats, era fill d’un altre Raimon d’Abella. Creiem que aquest últim era el ballester que vivia a Vilafranca durant alguns anys del segle XIV i que morí a principis del XV. Tenia el seu alberg al carrer Pintors (la Palma actual) i fabricava ballestes per gent de Barcelona i soldats del rei. La seva filla, Eulalia, es casà amb un dels altres pocs ballester que vivien a la vila en aquells anys, en Bernat Roig. Una altra filla casà amb un pellisser de Barcelona anomenat Bernat Olesa. El cognom Abella justament el comencem a tenir a partir del segle XIV a les nostres contrades, tindria alguna cosa a veure en Berenguer d’Abella? 

dijous, 2 d’agost del 2012

El terme de Foix, el castell i l'ermita, els senyors feudals




L’any 1976 hi va haver uns treballs d’arranjament a l’ermita de Santa Maria de Foix que s’alça a 661 metres d’altitud. Data del segle XII amb dues naus menors. Fou consagrada l’any 1309. Al segle XIII pertanyé als Cervelló i des del 1388 als Pinós. Al segle XV als Peguera, que foren senyors de Foix i de Torrelles.
L’any 1017 en el testament del comte Borrell, que féu amb motiu del pelegrinatge a Roma, en què nomena marmessors la seva dona Adelet, el seu gendre Miró i a Bonhom, el vicari de Sant Martí Sarroca, fa usufructuària a la seva dona de la meitat dels seus alous dominicals del castell de Foix, les vinyes de Marmellar i l’alou de Vilasar. Deixa al seu fill Sunyer el castell de Marmellar. Deixa a la seva filla Quíxol l’alou de la Bleda. Deixa als seus fidels Arluví i Odó l’alou que era d’Adalet i les vinyes que té Eldemar, sota servei del seu fill, qui té el castell de Foix. Com veiem el castell ja existia abans de l’ermita. El Lloc de Torrelles pertanyia al terme de l’antic castell de Foix, documentat al 1067, que posteriorment va pertànyer a Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV. Més tard (el 1093) un tal Arnau dóna a Baldó la castellania del castell de Foix. . El 1185 surt esmentat per primera vegada el lloc de Torrelles de Foix . Al 1198, Guillem de la Granada, concedeix el Castell de Foix a Guillem de Tarragona, i deixà unes terres perquè els seus marmessors hi edifiquessin una església en honor de Déu i la Verge Maria.
L’Albareda és un dels termes d’origen medieval, situat al castell de Foix. L’any 1212 existeix una concòrdia entre els cosins Ramon d’Albareda i Pere d’Albareda. Ramon cedeix a Pere la meitat de la propietat d’Albareda que ha heretat del seu oncle Guillem d’Albareda, a canvi de rebre 110 sous. El segle XV unes cases dels Albareda de Foix estaven situades a Vilafranca en el lloc de l’actual “font dels Alls”.
Raimon Carbó l’any 1317 és un dels primers rectors/notari de l’església de Santa Maria de Foix. Fou procuradors dels nobles Cervelló quan eren els senyors del castell. Era originari d’un llinatge sorgit del mas Rugat situat al terme de Castellví de la Marca. Foren senyors terratinents de diferents llocs del Penedès: La Granada, Castellví, Torrelles de Foix, Santa Fe del Penedès, Guardiola, Subirats, Pacs del Penedès...
Guillem Calva fou també un rector de l’església de Santa Maria de Foix l’any 1368 que també ho fou de l’església de Sant Jaume dels Domenys. La relació per tant entre els terme de Castellví de la Marca i el de Foix hi era sovint durant aquest segle. Francesc Calabuig l’any 1389 fou un altre dels rectors de l’església de Santa Maria de Foix, originari del mas Calabuig situat al terme de Sant Martí Sarroca.
El 1332 hi ha una donació de la castlania i feu del castell de Foix amb tots els drets i pertinences que els pertany pels nobles Guillem de Tona cavaller i Alamanda, a favor del seu fill absent de Tona en contemplació del matrimoni amb Constança filla de Bernat de Petra i Brumisenda.
Els Petra, posteriorment Sapera, eren un llinatge penedesenc arrelat a Vilafranca des de principis del segle XIII. Aquest Bernat era notari. Rep la notaria d’Olèrdola aquest mateix any per part del rei Alfons. Va ser batlle general de Catalunya l’any 1344. Pera conèixer la importància del llinatge fixem-nos en el testament de la mare de Bernat, Margarita, en el seu testament, l’any 1334. El seu marit i pare de Bernat, fou l’advocat Berenguer de Petra. Dóna deixes a les capelles existents a Vilafranca: Sant Julià, Sant Salvador de la Calçada, Santa Maria de Penyafel, Sant Andreu de la Picollera, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Digna, Santa Maria dels Horts, Santa Maria de la Tallada, Santa Magdalena. I Altres espais de fora del Penedès: com una quartera de faves al monestir de Montserrat. A L’església de Sant Bernabé d’Òdena una quartera de forment. Al monestir del Carme de Barcelona una quartera de forment. Als fills de Raimon Porta de Cervera també li fa deixes, igual a la filla del noble Guillem de Manresa. A la seva filla Geralda que és muller del cavaller Bernat Torrelles (probable descendent del que van donar nom al lloc de Torrelles). Elegeix ser enterrada al cementiri de Sant Joan de Vilafranca o al monestir dels franciscans.
   
 Masia Soler de Secabecs
Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia ( ca l’Isaach, de la caseria de la Llombarda ) al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha la masia del Soler de Secabecs. El 1309, el cavaller Guillem de Secabecs de Foix manifesta que ha edificat una capella en el castell de Secabecs a honor de Sant Andreu, essent anomenat primer rector Guillem de Font, prevere. L’any 1406, Ferrer Ramonat, prevere beneficiat en l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona també ho és de la capella de Sant Andreu construïda al lloc del castell de Secabecs. El fill de Guillem de Secabecs, un altre Guillem, fou frare de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Berenguer de Secabecs el 1329 fou degà del Penedès i administrador de la cort reial. També foren els Secabecs, senyors del Mas Ollers, situat a Castellví de la Marca. Durant aquest segle XIV el noble i cavaller Berenguer tenia el seu propi alberg (casa) al carrer de la Palma anomenat també el carrer de Secabecs (es comença a trobar el seu nom a partir de l’any 1388).
El Castell de Foix va pertànyer posteriorment a la corona, que al 1388 el rei Joan I el va vendre a Bernat de Pinós.  El llinatge Pinós fou originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l'Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès. Bernat era fill de Bertran de Pinós, el que des del 1375 almenys, era protonotari del rei Pere III i de l’infant Joan.
El seu fill Bernat de Pinós, doctor en lleis, comprà a l'infant Martí la vila de Pertusa amb el castell i les seves aldees (1395). Fill d'aquest fou Roger de Pinós. És possible que pertangués a aquesta línia Bernat de Pinós (mort el 1464), doctor en ambdós drets, que s'establí a Sicília des d'abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444. El 1397 el rei ha de demanar a Bernat que signi la pau amb sagrament i homenatge entre ell i alguns homes del terme de Foix i el cavaller Marc d’Avinyó, que es disputava la senyoria del dit castell.
Roger de Pinós, senyor del castell després del seu pare Bernat, encara tenia diferents trifulgues contra els homes del terme de Foix i amb els cavallers, senyors d’altres castells del Penedès. El 1414 es diu: “..debat guerra rancos e males voluntats fossen entre Roger de Pinós cavaller senyor del castell de Foix, el noble Joan de Barberà cavaller en aquest cas, però de Torrelles, i els cavallers Avinyó ..les dites parts acorden repartir-se les rendes dels albergs, horts, camps, vinyes, terres, honors, possessions, vaxelles, vinariis, mobles, homens, censals..que hi ha en el terme...” Graida de Pinós, fou la seva muller i al quedar vídua es casà amb Gerald Alemany de Peguera. A la mort d’aquest segon marit l’any 1431, passa a ser senyora del castell de Foix. La seva filla fou Brigida de Peguera.

Els Peguera sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d'importants béns i d'un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190. El 1488, Grahida, muller del magnífic Gerald Alemany de Peguera de Foix ordena testament. Els Peguera continuaren essent posseïdors del castell i de Torrelles fins més enllà del segle XVI. El 1574 Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya – Aragó, primer marqués de Foix al 1710; la nissaga dels Peguera es va extingir amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, que morí soltera al 1881 i va deixar el seu patrimoni a les salesianes.
Durant el segle XII fins el XV altres llinatges de nobles i cavallers de diferents espais del Penedès tenien o volien formar part d’aquest terme, cobrant rendes o posseint patrimoni: els Boixadors, els Santjust, els Desplà, els Barberà, els Senyechs...

Com sempre, un dels aspectes que es pot veure en uns dels llocs més emblemàtics de la nostra història medieval penedesenca no és gens adient. Una escala metàl·lica trenca tot el conjunt de la gran ermita que domina un bon tros d’aquest Gran Penedès i no ajuda gens a pensar com vivien aquella gent.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Joan Mates: pintor vilafranquí del gòtic medieval




Joan Mates fou un pintor gòtic, català documentat entre 1390 - 1431, que s'inscriu dins del corrent que s'ha anomenat estil gòtic internacional de Catalunya, sorgit al voltant de la personalitat de Lluís Borrassà. Mates va ser un artista expressiu, que utilitzava els contrastos de línies per modelar les figures. D'aquesta manera va aconseguir que les seves obres destaquessin sobretot per la seva elegància, en què també es reflecteix l'empremta dels il·luminadors franco-flamencs.
Procedent de Vilafranca del Penedès l'any 1390, era fill de Bernat Mates que tenia d’ofici seller (menestral que fabricava i venia selles per a cavall) i Maria vídua en primeres núpcies de Guillem Respall sabater. Vivia la família al carrer Pintors, l’actual carrer de la Palma) nom posat ja l’any 1375, per ser el carrer on vivien altres pintors de l´època medieval com Pere Salvador – no tant conegut- l’any 1344. Va tenir de muller l’any 1415 a Constança. Quan el seu pare va morir, Joan Mates es va establir a Barcelona al taller de Pere Serra, amb qui va tenir una llarga relació i col·laboració, junts van treballar en el retaule de la Verge amb els Sants de Siracusa (1400) i, quan es va produir la defunció del seu mestre, va recuperar altres encàrrecs seus, com el del retaule de l'Anunciació per l'església de Sant Francesco de Stampace de Càller (Sardenya), o el desaparegut retaule de sant Tomàs i sant Antoni de la catedral de Barcelona, segons un document del 20 d'abril de 1409.
Fou hereu del seu pare i a la mort d’aquest, es va encarregar de pagar la dot a la seva mare i administrar els seus béns que tenia a Vilafranca. Va haver de buscar “préstecs”-censals morts- per fer-ho.
Va tenir bona relació amb alts càrrecs de l'església i la noblesa catalana i amb mecenes com les famílies Cabrera, Cervelló, Queralt o Foix. Va realitzar diversos encàrrecs destinats per a diferents parts d'Aragó i Catalunya. El retaule de Sant Jaume de Vallespinosa (1406-1410), patrocinat per la família Cervelló, es troba al Museu Diocesà de Tarragona.
Tot i residir permanentment a Barcelona va realitzar estades per atendre encàrrecs a la zona de Vilafranca del Penedès d'on era originari. Hi consten poders atorgats a persones de la població com el notari i cunyat seu en Francesc Gabiol el 1402 i a Berenguer Ferrer el 1403 i 1418. En aquest període va realitzar per al santuari de Santa Maria de Penyafel (Santa Margarida i els Monjos) els retaules de sant Miquel i de santa Llúcia. L’any 1415 cobrà 55 lliures d’aquells 60 florins que va costar el retaule sobre santa Llúcia i Caterina que feu per l’administració de Sant Lluc de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
Per a la catedral de Barcelona, se li va encarregar el gran retaule de Sant Ambrosi i Sant Martí de Tours (1411-1415), encara conservat i d'altres avui desapareguts com el retaule de Santa Anna i Sant Miquel (1406-1409) segons una carta de pagament del 5 de juny de 1406, el retaule de Santa Agnès (1412-1413) segons una carta de pagament del 8 de juliol de 1412, així com l'esmentat retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni (1409) iniciat per Pere Serra. Per a la Pia Almoina de Barcelona, el de Sant Sebastià i Calvari, guardat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, executat l'any 1431 en els límits finals de la seva producció. Un altre retaule que va fer de Santa Margarita era per la catedral de Barcelona per l’any 1400, segons un document judicial trobat a l’arxiu de Vilafranca, on també diu que es va construir amb fusta d’àlber.
Joan Mates l’any 1431 feu testament.  El seu fill i hereu va ser Bernat Mata, també pintor vivint a Barcelona.  En el testament, reconeix rebre 22 lliures que era el preu d’un retaule que el seu pare va fer pel lloc de Bellvei del Penedès, entrant així també en administrar tots els béns que el seu pare tenia a Vilafranca i comarca. El fill Bernat no sembla haver tingut bona relació amb altres persones que visqueren a la Vila: l’any 1453 davant de la cort del batlle es demana que arriben a pactar pau Huguet Guarner, manescal del regne de França d’una part i Bernat Mata pintor de la vila; Bernat va denunciar davant del batlle que Pere Cuc mestre de cases i el mulater Arnau Tutusaus li deuen diners que no li volen pagar;  El 1437 encara en els documents medievals es deia que en el carrer dels Pintors hi havia la casa de Joan Mates, pintor de la vila.

Mireu aquest vídeo sobre un dels retaules de Joan Mates.


diumenge, 17 de juny del 2012

La Moja medieval i la seva Torre



Moja és un dels quatre pobles històrics que pertany al municipi d’Olèrdola. En aquest nucli de població hi ha una torre de defensa circular. Al seu entorn van créixer els habitants de Moja. És el més poblat del terme d’Olèrdola. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud. L’església parroquial de sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcades i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades.
La Torre és, sens dubte, l’element distintiu d’aquells masos i un nombre significatiu de concessions té per objecte la seva construcció-recpnstrucció; L’any 1114 l’abat Rotllan de sant Cugat del Vallès encomana a Bernat Arnau i a la seva muller Sicarda la batllia de Moja amb la torre “perquè la construeixin i defensin amb totes les coses de la seva batllia”. El 1187 l’abat Guillem de sant Cugat del Vallès encomana a Guerau de Moja i a la seva mare Agnès la fortalesa i la batllia de Moja, li dóna en feu els alous de la dominicatura amb el redelme, el braçatge i la tercera part de tots els plets de la dominicatura. Aquestes rendes es justifiquen per les funcions del batlle en l’administració de justícia senyorial en aquest territori. Aquest batlle esdevé beneficiari d’una tercera part dels ingressos de justícia i, juntament amb la batllia, rep en comanda una torre o fortalesa. La comanda de 1187, que posa fi a un llarg contenciós entre el monestir de sant Cugat i els batlles de Moja, estipula l’obligació de Guerau de donar la potestat de la torre als abats o als seus enviats, d’obrar-la i defensar-la amb els homes de la batllia de Moja.
En quant al lloc de Moja, l’any 976, els testamentaris d’Arviansi donen al monestir de Santes Creus, la meitat de les terres que el difunt posseïa a la Madriguera de Vidrà (Olèrdola). A migdia d’aquest alou, hi tenia terres el jutge Teudiscle, que correspon a Moja.
Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 dóna el seu alou de Moja al monestir de sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme.
El comte Ramon Berenguer III, aconsellat pels castellans d’Olèrdola, concedeix privilegis i llibertats als pobladors d’aquest castell i que s’estableixin dins dels termes de santa Margarida, santa Digna, Font Tallada, Viladellops i Montrodó i també a Moja. L’any 1108, va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’any 1197 una de les parellades de sant Cugat del Vallés a la dominicatura (era aquella part del domini, terres, homes i drets, que els els senyors es reservaren com a propi per a la seva explotació directa) de Moja, és dividida en sorts i establerta a dotze tinents, tots de Moja, aquests eren: a favor de Juan Bertran de Moja, de Sonet Ferrer i la seva muller Solestenda, Narbonet i la seva muller Nina, Berenguer d’Alió i la seva muller Pereta, Arnau Guadall, Pere Ros i la seva muller Subirana, Guillem Feliu i la seva muller Dolça, Messeguer i la seva muller Barcelona, Bernat de Moja i la seva muller Agnès, Bernat Galí i la seva muller Berenguera, Joan Guadall, i Pere de Magraner i la seva muller Provença. Els límits d’aquestes terres entre altres situa a l’est la “villam de Moya” a l’oest “in via que vadit ad mansum de Puteo et apud Olerdulam
El 1234, el rei Jaume I confirma tots els castells i possessions del monestir de sant Cugat del Vallès, entre elles la “dominicaturam de Modia
Segle XIV: La família Brugal era una de les famílies senyorials terratinents que hi vivien durant aquest segle i posteriors en el seu propi “Mas Brugal o Brugalet”: Guillem, Jaume, Pere, Antoni Brugal....alguns Brugal van ser sabaters/mercaders que van viure a Vilafranca. Molts actes notarials d’aquesta família estan signats en el lloc de Moja. El 1348, Guillem Brugal deix en herència a les seves quatre filles moltes terres situades a Moja. També els Alzina eren família senyorial terratinent d’aquestes terres;  L’any 1376, trobem al prevere Pere Rocafort, com a rector de l’església de Moja. El 1384, Pere Sarroca de la parròquia de santa Margarida (Olèrdola) té una terra a les “Comes de Moja”, al lloc anomenat “lo Ronxics”. El 1388, és rector de l’església de Moja, el prevere Berenguer Baró fins l’any 1404. El frare Bernat Perdinyà del monestir de sant Cugat del Vallès (encara senyors feudals del lloc), estableix una masia a Ferrer Pujo de Moja. Presta jurament i homenatge al dit monestir com a vassall seu.
Segle XV: El monestir de sant Cugat del Vallès continua establint terres a nova gent que ve a viure al lloc. La població en aquests anys deuria ser més gran, ja que l’any 1425 “al portal del bon consell” de Moja es celebra una assemblea per part dels prohoms de la seva universitat (Ajuntament), hi assistiren: els consellers Pere Mercer, Bartolomé Jofre alies Serra, Marc Mascaró, Pere Dunnus, Antoni Pujador, Francesc Pujador, Francesc Plana, Jaume Dunnus, Antoni Barceló, Guillem Alzina, Bartolomé Pugo, Francesc Alzina, Jaume Riu, Arnau Bertran i Pere Bertran homes de Moja.
El 1426 és rector de l’església el prevere Pere Amorós.
La pedrera de Moja era molt activa durant els segles XIV i XV: “...volsos e ligadors que fecius de pedrera deMoja” per fer l’obra del portal de la muralla de Canyemàs de Vilafranca del Penedès. La “Roca Salera o Roca Llisa”,El Pujol de Moja”,  El pou de Moja”, “El Clot de Moja”, “La Pedrera de Moja”, “La bassa de Moja”, eren topònims d’aquests anys medievals que pertanyen a Moja.
La restauració actual de la Torre de Moja és poca adient a el que hauria de ser, però no deix de recordar un espai del Penedès situat en el gran terme d’Olèrdola que cal conservar i explicar d’una o d’altra manera.



dissabte, 26 de maig del 2012

Els cognoms medievals penedesencs del segle XV: la lletra D


 Església sant Marçal de Terrassola on hom suposa que al costat hi havia el castell de Lavit, possessió dels senyors els nobles Desfar en el segle XV. 

Els nobles Dablices de la casa del Puig de Castellví de la Marca; Els Dach de Vilafranca; Els Dalmau, notaris i altres oficis originaris del Penedès vivint en molts indrets del Penedès, a Vilafranca, al carrer Pintors (Palma); Els Dalot de Vilafranca; Els mestres de cases Darts de Vilafranca; Els Dela, uns probables fundadors de Vilafranca, originaris d’Urpi; Els carnissers Delmes de Vilafranca; Els fusters Delerm del Vall del castell de Vilafranca; Els nobles Des Far, senyors de Torrelavit; Els avarquers Despí del carrer de sant Pere de Vilafranca i els de Pacs del Penedès; Els Desplà, nobles i mercaders de Barcelona, però familiaritzats amb nobles penedesencs; Els Despobordres de Vilafranca; Els Deu de Puigdalber; Els sabaters Devesa, al carrer dels Monjos (Barcelona) de Vilafranca; Els Didac de les Comes (Menes) de Vilafranca; Els Diliver de Barcelona, però originaris de Vilafranca; Els Dolcets de Vilafranca; Els Domenech de Vilafranca, però originaris de València; Els sastres i fusters Domingo, en diferents llocs del Penedès; Els Donya de l’Arboç del Penedès; Els nobles Dorcau;  Els basters Dorlencs del carrer del sant Esperit de Vilafranca; Els Drapers de Vilafranca; Els botiguers i sabaters Dunnus de Moja; Els fusters Durruis de Vilafranca; Els pagesos i vidriers Duran del carrer de la Cort de Vilafranca i els d’Avinyonet del Penedès.


Senyal (signatura) de Guillem Domingo, batlle de Vilafranca a principis del segle XV.

divendres, 11 de maig del 2012

La capella del sant Sepulcre d’Olèrdola i els Tallada



Una visita a la capella més medieval que tenim al Penedès val la pena. La llàstima és que hem de demanar permís per visitar-la, ja que forma part de la casa anomenada de “La Tallada” dins el municipi de sant Miquel d’Olèrdola. Per tant, és una capella situada dins d’una propietat privada. L’any 1976 no es podia visitar. Actualment un grup d’unes quinze persones pot demanar autorització per veure-la. La capella del sant Sepulcre és una bona mostra del romànic medieval del segle XII. Fou fundada per l'ordre del Sepulcre. La capella juntament amb la finca on està situada, la Tallada, fou venuda el 1287 al monestir de sant Cugat del Vallès, però tornà a l'orde del Sepulcre fins l'any 1489 en que es suprimí l'orde del Sepulcre passant a ser propietat dels hospitalers de Sant Joan.
Durant el segle XIV es comencen a donar deixes en els testaments per part de la gent de la comarca a l’església del sant Sepulcre d’Olèrdola per ornaments del seu altar. El 1386, el pagès Bonanat Ferrer, oriünd de Canyelles, compra una vinya situada en aquest indret. Pagava el dit cens feudal als administradors del sant Sepulcre. Un d’aquests administradors era el frare Guillem Pere. Aquest personatge formava part dels beguins que vivien en aquella època a prop del monestir dels frares menors de Vilafranca i que van ser acusats d’heretges per la inquisició d’aquell temps.
La capella de sant Andreu de la Picollera és una de les capelles medievals que envoltaven el municipi de Vilafranca en què ningú mai s’ha posat d’acord on estava situada. S’han trobat notícies des de l’any 1273. Crec que puc assegurar que la dita capella correspon a la mateixa del sant Sepulcre. El que no puc saber de moment és perquè el dit nom, sinó fos que tenia un altar dedicat en aquest sant: “Guillem Tarroga sastre deix a sant Andreu del Sepulcre 12 diners....” Els límits de les terres , els camins que surten d’aquestes i altres aspectes ajuden molt a creure que és la mateixa capella. El mateix Guillem Pere, anomenat abans, deix en el seu testament fet l’any 1344 a sant Andreu 4 diners. També tenia un altar dedicat a sant Salvador: L’any 1294: “El castlà Bernat de Vilafranca dóna a la capella del sant Sepulcre de sa Tallada 5 sous i al seu altar dedicat a sant Salvador 10 sous...”
El castell de la Tallada, la quadra de Magrinyà, Torreblanca, Mas Rabassa, Mas Sala, Mas Nadal, la capella de santa Maria dels Horts, camí a Puigroig, quadra de Fontallada...són topònims medievals de l’entorn.
La quadra de la Tallada és un dels més antics. El 908 un tal Godafred fa una donació als almoiners de la casa del monestir de santa Maria de colomars, horts, molins...situats a la Tallada.
Els nobles, senyors feudals del dit lloc eren els Fontallada. L’arxiu de santa Anna de Barcelona ens dóna molta informació sobre aquest lloc i els Fontallada, n’escric alguns expemples: El 1152 Isarn dóna al seu nebot Bernat tots els drets que té a la Tallada per herència de Guerau de Figuerola;  El 1179, en el plet suscitat entre el Sant Sepulcre, d’una banda, i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de la deixa testamentària que Seniol Guillem havia llegat al dit orde, Pere d’Oló, Bernat Marcuç i Pere de Ripoll per manament de Bertran de Castellet, adjudiquen al sant Sepulcre la propietat objecte de litigi i prescriuen que en cas de dubte sobre els noms dels llocs deixats hom recorri a l’arbitri dels homes de la terra i estableixen també que tingui una còpia del testament del susdit Seniol Guillem; El 1180, en el plet suscitat entre el sant Sepulcre d’una banda i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de l’honor que aquell tenia i treballava a la Tallada, Berenguer Bou vicari del rei, Sunyer i Ruric, monjo i prepòsit de Sant Cugat, adjudiquen al predit orde la propietat corresponent a la deixa testamentària que Seniol Guillem llegà a l’esmentat orde així com l’església edificada en honor del Sant Sepulcre prop la Tallada juntament amb els béns alous i comminen Bernat Tallada que provi que l’honor objecte del litigi no pertany al Sant Sepulcre i prescriuen alhora que, si no pot demostrar-ho, lliuri al Sepulcre la part de l’honor que li per toca pel testament de Seniol Guillem i que ell es quedi allò que certifiqui com a seu.
El 1182, Guillen de Claramunt dóna a Berenguer de la Tallada i als seus descendents la quadra que té a la Secuita, dins el terme del castell de Montoliu, perquè la posseeixin perpètuament en règim de lliure i franc alou. Com a fiança – ferma de dret – Guillem de Claramunt rep de Berenguer de la Tallada 80 sous, a condició que no tingui cap altre senyor.
El 1187, Pere de Fontallada dóna a la seva muller Ermessenda  com a esponsalici la meitat dels seus drets sobre el castell de la Bisbal del Penedès i tot l’honor que te al Gaià, per a que ho tingui en usdefruit vitalici. Com veien eren posseïdors d’altres espais del Penedès medieval.
El 1199, Pere de Fontallada, d’una banda, i les seves nétes Ermessenda i Gueralda i el marit d’aquesta, Bernat de Vallfort, (senyor d’una altra casa senyorial important de Castellet) de l’altra, després de múltiples enfrontaments, estableixen concòrdia sobre el repartiment del castell de la Bisbal.
El 1220, es coneix a Guerau de Fontallada, ja que ordena el seu testament. El seu pare és en Pere de Fontallada. Disposa ser enterrat a l’església de santa Maria de la Bisbal del Penedès.
El 1304, Pere de Tallada, donzell, administrador dels béns del seu nebot Guillem de Bauló, promet a Bernat i Guillem de Crebany, de Vilafranca del Penedès, que servarà la compra de dues peces de terra que els dits Bernat i Guillem havien fet a Guillem de Bauló i la seva dona Saurina, pares del dit Guillem, sense oposar-s'hi tal com havia fet en altres temps.
El 1309, el frare Ramon de Tallada preposit del Penedès del monestir de sant Cugat del Vallès i el cavaller Guillem de Montbui en el lloc de Capellades  discuteixen sobre les rendes que pertanyen a un i a l’altre del dit lloc.
Galceran de Tallada, rector, Guillem Tallada, Asbert de Tallada del castell de sant Martí Sarroca, Genovés Tallada de Vilafranca, que havia construït una capella dedicada a santa Maria de la Tallada en la parròquia d’Avinyonet del Penedès, Umbert Çatallada, Pere Çatallada del castell de Jafre a Ribes, Berenguer Ça Tallada cavaller de les cases de Ça Rafaguera de la parròquia de santa Margarida (als Monjos), Joan Tallada fill i hereu del cavaller Berenguer de Tallada, Berenguer de Tallada del mas Abadal de santa Margarita....són alguns dels nobles i cavallers que van actuar i dominar bona part del Penedès medieval.
La capella del sant Sepulcre, les pintures romàniques sobre el judici final del seu interior, el castell o finca de la Tallada i tot el voltant d’aquest espai pertanyia a les formes de vida medievals d’aquella època. Caldria poder visitar i restaurar tot allò que està a punt de desaparèixer. Cal conservar-ho i aprofundir en el seu estudi.