dissabte, 7 d’octubre de 2017

 EL COGNOM MEDIEVAL ABEYA / ABEYAR / ABEYÀ / ABELLAR /ABELLÓ




Al capdamunt hi ha les restes del castell d'Abella de la Conca

Abella és un cognom que prové del substantiu "abella", insecte himenòpter. No són massa freqüents els cognoms que tenen a veure amb la fauna, però Abella és un d'aquests. Primitivament podria ser un sobrenom indicat a la persona que es dedicava al conreu de la mel a partir de les abelles. Avella és una forma equivalent del cognom Abella; ambdues tenen el mateix origen i història i fonèticament es pronuncien igual. Un títol nobiliari fou el  de Baró d'Abella, propi de Catalunya. El Rei de la Corona catalano-aragonesa Joan II va concedir el títol a Lluís Millan d'Aragó, cardenal de l'església catòlica el dia 8 de maig de 1477.

Segons la tradició, aquest cognom és originari d'Itàlia i d'aquest país va passar a França i Espanya. Els Abella catalans provenen segurament del castell de l'Abella de la Conca, del qual van prendre el cognom; fou un llinatge de magnats del comtat del Pallars que intervingueren de manera destacada en la política catalana dels segle XIII, XIV i XV. D'aquesta família foren destacats membres Berenguer d'Abella, diplomàtic, conseller i majordom del Rei Pere III. També Ferrer d'Abella, bisbe, que va lluitar al costat del rei català a Sicília l'any 1392.

S’han trobat dades de famílies amb aquest cognom al Penedès, a partir de l’any 1312 fins a finals del segle XX. Els trobem, per exemple, a la parròquia de sant Pere de Subirats i a la de Santa Margarida (als Monjos). Dos masos eren de propietat seva durant el segle XIV: el mas de Savall (Subirats) i el mas Brugalet (Santa Margarida).

El prevere Arnau Abeya oriünd de Peralada fou administrador de l’hospital del sant Esperit de Vilafranca (hospital medieval que estava situat a l’actual carrer de la Font), durant els primers anys del segle XIV. Era família dels Abeya que ja vivien aquí? no ho hem pogut saber encara.

L’any 1448, el prevere de l’església de santa Maria del Mar de Barcelona, Gabriel Avella, signa com testimoni en un afer del castell de sant Martí Sarroca, molt probablement família dels Avellà de Vilafranca del Penedès.

Els Abeyar de Vilafranca del Penedès
Els primers que trobem en la documentació són Arnau i Berenguer Abeyar (escrit així) vivien a Vilafranca del Penedès i eren propietaris de diferents terres situades en el terme durant els anys 1312 i següents.
Francesc i Nicolau Abeya eren clergues de Vilafranca en aquests mateixos anys. Un Tomàs Abeyar és prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca l’any 1358.
El ballester Ramon Abeyar
Ramon Abeyar d’ofici ballester, viu el 1357 al carrer del Pont Nou (actual carrer de sant Bernat ). Ell mateix també és propietari d’un alberg al carrer dels Pintors (actual carrer de la Palma). També posseïa diferents terres situades pel terme de Vilafranca. Fou conseller de la Universitat de Vilafranca durant ben bé deu anys.
Estava casat amb Margarita, filla del paraire Berenguer Jordà de Vilafranca. Ramon, va ser el propietari del Mas Brugalet de la parròquia de Santa Margarida l’any 1379 i posteriors.
La seva filla Bartomeua, es va casar amb Bernat Olesa, paraire de Barcelona. El 1396 Bartomeua signa el seu testament, entre altres coses, demana ser enterrada a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Una altra filla, Eulalia, es va casar amb Bertran Roig, també d’ofici ballester de Vilafranca.
A principis del segle XV Ramon Abeyar ja és difunt. 
Altres Abeyar dels Penedès
Un Raimon Abeyar amb el seu fill també de nom Raimon domiciliat en el terme de Subirats estava casat amb Saurina a l’any 1323.
Gerald Abeyà que viu en el terme de la parròquia de Santa Margarita (els Monjos) casat amb Maria. en l’any 1337.
Bernat Abellar de Vilafranca casat amb Francesca Forner l’any 1384.

El Mas Brugal i el de Brugalet de Santa Margarida
D’aquest Mas en tenim dades justament a partir del segle XIV. El nom de Brugal li ve d’una família anomenada en aquest cognom. El trobem situat en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola i no pas amb el de Santa Margarida.
Dins el terme de la parròquia de Santa Margarida n’hi havia un altre molt probablement més petit, que en un principi, deuria ser dels mateixos Brugal., d’aquí el nom de Brugalet i que va comprar el ballester Ramon Abeyar durant  la primera meitat del segle XIV.
Els Brugal van ser mercaders (drapers) que van viure entre els segles XIV i XV en diferents llocs del Penedès.
En l’any 1387 el Mas Brugalet (mort ja Ramon Abellar) n’és propietari Bernat Company, fill del notari de Vilafranca, Francesc Company.
Mas Savall

El Mas Savall de Subirats
A ponent de Can Rosell de la Costa, a Subirats, a uns 260 metres d’alçada hi ha Can Savall. Segons un document del 23/06/1196 s’esmenta el lloc amb el nom de Sant Pere Aval. Es diu que és una antiga quadra, ara bé, com a tal, nosaltres no hem trobat fins ara, menció anterior al segle XV que ho confirmi, només la de que pertanyia a Raimon Abeyar; sabem que el segle XV era d’un donzell anomenat Montbui.
Cases del poble d'Abella de la Conca

Els Abella d’Isona 
Ja en èpoques modernes si que sabem d’uns Abella que eren originaris d’Isona. El més important el notari de Vilafranca del Penedès, Marià Abella Nogués nascut a Bagà (Solsona), i la seva família vivint a la Vila durant el segle XVIII I XIX. Era fill d’Anton Abella Bonet, també notari i Maria Teresa Nogués, nascuda a Isona (Urgell).
La seva muller era Clara Mullol, filla d’un altre notari de Vilafranca, Jaume Mullol Ferrer.
Actualment a Vilafranca, tenim un edifici que té el nom de “Casa Abella” situat a la plaça de Santa Maria números 3 i 4, ja que pertanyia en aquestes anys del segle XIX amb els anomenats Abella d’Isona, edificat a sobre del que va ser la casa de la Pia Almoina en el segle XV fins el XVII, també amb els números 1 i 3 del carrer de Sant Bernat, que també posteriorment, va pertànyer  a aquesta mateixa família dels Abella.
Pia Almoina any 1401

Aquests Abella podríen haver vingut a Vilafranca del Penedès, per trobar-se amb anteriors Abella, que eren originaris de l’Abella de la Conca? Caldria fer un treball més extens per saber-ho del cert, de moment això ha estat un tast del que sabem d’aquest cognom d’origen medieval que va viure en el nostre Penedès medieval.

Casa Abella- Plaça Santa Maria


dilluns, 4 de setembre de 2017

ACTES DEL CONSELL DE LA UNIVERSITAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS (ANY 1368)  





Hem treballat uns documents de l’any 1368, són un recull de les actes d’alguns Consells particulars i generals de Vilafranca. Aquest document ens dóna informació sobre els temes tractats pel Consell i els oficis dels consellers.

El 7 de gener del 1368, es fa l’elecció dels consellers, segons els oficis dels elegits.



OFICIS MAJORITARIS

D’un total de 209 consellers entre el 2 de gener i el 14 de novembre, observem una tendència d’una major repetició de certs oficis: advocats 13; Carnissers 9; Mercaders 42; Notaris 8; Sabaters 3; Sastres 1; Teixidors Cap.

Sobretot són oficis representatius de la mà mitjana:

Els mercaders centraven la seva activitat econòmica en el comerç a l’engròs, traficaven amb mercaderies o diners, practicaven el comerç exterior. Trobem mercaders a Vilafranca com a consellers al segle XV. A Barcelona, la posició dels mercaders s’enfortí a la darreria del S. XV amb la creació del Consell dels  Vint. A vegades també se’ls anomena botiguers, per tant podem deduir que alguns botiguers vilafranquins a la vegada feien comerç a l’engròs. Dos nuvis són mercaders, la resta formen part de la signatura dels capítols matrimonials, com a testimonis (degut al seu prestigi social ). Molt d’ells cobraven les rendes reials perquè n’eren arrendataris, ja que les havien comprat anteriorment per subhasta pública, que normalment es fei a la Plaça Major (actualment Plaça de la Constitució).

Els advocats, eren les persones versades en qüestions de dret, que actuaven en representació d’altres en un tribunal de justícia. A partir del segle XV foren equiparats als ciutadans honrats. Les diferents famílies que tenien un membre  advocat (per exemple la família Babau), s’emparentaven amb famílies dels castlans de Vilafranca i així ampliar la seva influència. El seu patró era Sant Marc.

Els notaris, són les persones encarregades de donar fe pública d’acord amb les lleis dels contractes i altres actes extrajudicials. El notari pot elevar a públic un document, el fa vàlid i li dóna valor probatori. La notaria era una art o tècnica més que no pas una ciència o estudi teòric de les bases jurídiques. El notari senyorial era l’escrivà de la Cort del Veguer i del Batlle, amb funcions d’auxiliar judicial. El seu patró era Sant Marc, al igual que els advocats.

L’ofici de sabater era primordial dins el conjunt de la menestralia tradicional urbana. A la majoria de viles i ciutats, la confraria de Sant Marc aplegava conjuntament els sabaters i altres menestrals de la pell, com els assaonadors, els blanquers, els corretgers, etc. A Vilafranca hi havia el gremi des del 1.333. Per exigències de la indumentària i les modes, han estat molt vinculats als sastres, però sense perdre la pròpia personalitat.

Els carnissers eren el que venien i compraven la carn. La carnisseria de Vilafranca estava situada a la Plaça Major. Aquest grup tenia molta relació amb els mercaders degut a que els mercaders abastien a molts carnissers.

Els teixidors eren els especialistes en la fabricació de draps de llana o d’una altra fibra tèxtil. Segons la matèria treballada es distingia entre teixidors de llana, de lli, etc. (també manipulaven altres fibres). Durant les darreries de l’època medieval la primacia correspongué als teixidors de llana. La primera matèria li era portada pel paraire, que a més d’aquest li recollia la peça un cop teixida per a posar-la a la venda.

Els sastres eren els que confeccionaven els vestits. Tenien molt contacte amb els teixidors perquè aquests els proporcionaven la matèria primera. El patró dels sastres era Sant Lluc. Dintre dels sastres hi havien els giponers que feien gipons o jaquetes.




OFICIS MINORITARIS



Dins el grup dels oficis minoritaris, destaquen els membres de la mà menor: argenters (1), artesans (7), baster (1), botiguers (4), cavadors (2), corder (1), pellissers etc. Hi han membres de la mà major, com els barbers (2)...

Els argenters, eren menestrals que treballaven l’argent. En aquest moment a Vilafranca només n’hem documentat un: Guillem Guitart. Estaven organitzats en la confraria dels artesans, el patró de la qual era Sant Eloi.

La majoria dels artesans trobats a la documentació, eren ferrers i es concentraven, lògicament, al carrer dels Ferrers. Estaven dintre de la confraria de Sant Eloi.

Els basters, formaven part dintre dels teixidors i paraires. Aquests fabricaven tota mena d’arreus per als animals de càrrega.

Els botiguers, practicaven la venta directa a la menuda d’un producte determinat: d’adrogueria, espècies, queviures, merceria etc. No tenien local propi sinó unes “taules”, que estaven al carrer.

Els cavadors, en el nostre cas, es refereixen a treballadors que realitzen el fossar de les muralles de la vila, que en aquests moments s’estava reconstruint per ordre del rei.

Els que fabricaven cordes o sogues de cànem eren els corders i també elaboraven els fils de les ballestes.

Dintre del grup dels teixidors hi havien els pellissers. Eren els encarregats d’adobar i vendre les pells. Les adobaries solien estar a les afores de les ciutats. A Vilafranca en coneixem dues: una situada al final del Carrer dels Ferrers i una altra al Carrer de Sant Bernat. Totes dues eren controlades per la família dels Salelles.

Els barbers a l’època medieval, eren els professionals de la cirurgia menor, que feia sagnies amb l’aplicació de sangoneres i extraccions dentaries. Els cirurgians eren els professionals que practicaven la cirurgia major. Un i altres formaven confraria i el 1.408 existís la de Barcelona. Al 1860 fou prohibit als barbers de continuar exercint la cirurgia menor. Al segle XIV a la Corona d’Aragó, hi hagueren cirurgians formats "científicament" que havien estudiat la part teòrica, mentre que a la pràctica es valien de l’ensenyament privat, posant-se durant 5 anys al servei - com a barbers – d’un cirurgià vell, mitjançant uns típics contractes d’aprenentatge. Acabada aquesta eren examinats pel gremi de cirurgians. El de Barcelona fou fundat l’any 1400. 
Cognoms de consellers que es van repetint durant el segle XIV




TEMES TRACTATS AL CONSELL

Dotze són les sessions del Consell de Vilafranca, de l’any 1368. En aquests consells es varen tractar diversos temes:

7 de gener de 1368: es nomena a Bartomeu Babau perquè vagi a parlar amb el jueu de la vila  Bonsenyor de Cortal sobre el deute de la pensió d’un censal mort que li deu la Universitat. També s’acorda que cap foraster porti armes dins la vila. Un altre acord va ser que s’havia eliminar el soroll que hi havia a dins la vila, per això segurament dintre d’aquest consell hi va participar un dels hostalers importants de la vila: Bartomeu Rovira. Els hostals eren llocs molt sorollosos i on hi havia moltes baralles. La majoria d’ells estaven situats al carrer de la Parellada. Es determinà a més que no hi hagués frau en les imposicions sobre la carn. Guillem Urgell, carnisser, és present en el consell. També s’aprova renovar els quatre notaris del Consell, que escriuran les ordinacions que es vagin aprovant durant l’any. Els quatre elegits són presents en el consell.

10 de gener de 1368: s’aprova a tots els consellers que no eren a l’anterior que hi assisteixin per tal de jurar el seu càrrec. S’elegeixen els vuit baners nous. S’escullen a Bartomeu Vives (barber), Jaume Porta, Valentí Celoni, Guillem Babau (sastre), Berenguer Cosida (artesà), Guillem Santomàs, Antoni Soler i Berenguer Duran.

25 de gener de 1368: es prenen decisions sobre els vestits de les dones, segons les ordinacions fetes pel rei. S’haurà de pagar un impost sobre els dits vestits. Si no s’acaten les ordres del s’incorrerà en delicte. Es decideix que Pere Bramon (advocat) vagi a parlamentar amb el rei, per negociar alguns aspectes d’aquestes ordinacions. Es decideix que Bartomeu Babau i Bartomeu Rovira parlin amb el lloctinent del batlle general sobre la relació que tenen amb els castlans. S’informa que el clavari ha deixat un dèficit de tres-centes lliures i que s’han de prendre mesures sobre el tema. S’elegeixen els captadors (recaptadors) per a les obres de l’església de Santa Maria i també els captadors dels pobres vergonyants i de l’església de Sant Joan. També s’escullen nous sagristans, (El qui té al seu càrrec el govern de la sagristia i l’endreçament de l’església).

18 de febrer de 1368: es proposa acabar amb les lluites entre els grups d’en Bernat Malet contra el grup d’en Berenguer Vendrell i Guillem Revardes, i també els grups d’en Bartomeu Tallada que lluita contra el grup de Bartomeu Riba. Són un total de vint-i-cinc persones, la majoria mercaders.

25 de febrer de 1368: s’ordena que es donin deu lliures per misses als Frares Menors i a les Monges de Santa Clara cent sous, com es feia cada any. S’ordena que en Pere Bramon, advocat i membre del Consell, faci funcionar el forn de pa del castell, per ordre del rei. Galceran de Barberà demana 10.000 sous a la Universitat que se li deuen segons el testament de Bernat de Barberà (La família Barberà estava emparentada amb els castlans de Vilafranca).

També s’estableix que es construeixi un pont suplementari a un altre que es considera perillós, i que sigui pla. (Aquest pont està situat al Carrer de Sant Bernat i s’anomenarà “el Pont Nou”).

Segurament per això dintre el consell hi havia Vidal Fàbrega, cavador. S’elegeixen quatre persones, una de cada mà, per petició de Bartomeu Babau. Pere Bramon explica la relació de súpliques fetes pel consell al rei i a les Corts, i demanen més privilegis per a la vila. Continua havent-hi problemes amb els carnissers i la venta de carn. Per això tornem a trobar Guillem Urgell (carnisser).

17 d’abril de 1368: s’ordena que els oficials que cobren més diners dels impostos no ho facin. Per aquesta raó s’elegeix Guillem Ametller (notari) com a síndic per controlar-ho. Els jurats decideixen que el retaule de Santa Maria s’acabi el més aviat possible.

5 maig de 1368: per manament del senyor rei es restauren els murs de la vila. S’elegeix a una persona per controlar l’obra, Francesc de Cabreny (mercader). A més a més s’elegeixen 2 consellers, Berenguer Peyró i Guerau Bellvey. A tots aquests se’ls obliga a fer jurament per a que no cometin frau. Arnau Massó (notari) ajudarà al dit Francesc en totes les coses necessàries. Es decideix traspassar cent lliures dels impostos de la carnisseria per l’acabament del retaule de Santa Maria. S’escullen a quatre nous baners: Jaume Girona, Bartomeu Rocafort, Bernat Calopa i Antoni Pujadó.

17 maig de 1368: degut a la falta de forment a la vila les forneres adulteren el pa. Per això es busca una solució: comprar 2000 quarteres de forment. S’escullen dos síndics per a que controlin la compra: Pere Bramon (advocat) i Valentí Sapera (mercader). Conflictes amb els impostos, per a la contrucció del mur, amb Guillem d’Espitlles senyor del castell de La Bleda. S’envia a parlamentar amb el rei a Valentí Sapera i Pere Bramon per solucionar el problema. Pere Massana (mercader) exigeix al consell les 140 lliures que encara se li devien i la universitat decideix vendre un violari per valor de 250 sous per pagar-li. Al saig de la vila, Pere Montserrat, degut a la seva negligència, no se li paga el que li deu. S’elegeix com a nou saig a Bernat Jofre.
Castell de Montsoriu


26 de maig de 1368: per una carta del rei, s’ordena al veguer de la vila que organitzi l’host per anar a defensar el castell de Montsoriu. L’host havia de ser de 38 persones.

3 de juny de 1368: queixa de Guillem Urgell (carnisser) per a que se li vol anular el privilegi reial particular que tenia per a tallar carn a la vila. S’ordena que Ramon Pellisser i Antoni Aragonés anessin a parlamentar amb el rei sobre aquest tema.

10 de juny de 1368: organització de la host per anar al castell de Montsoriu per Bartomeu de Vilafranca, veguer i cavaller de la vila. L’host s’ha de trobar a sota uns ametllers de Sant Cugat Sesgarrigues. Hi ha queixes pels pagament de l’host. Es determina que els encarregats de pagar l’host són els que han de pagar-la.

19 de juny de 1368: per primera vegada hi ha presents cavallers: Bernat de Foix (portaveu del governador de Catalunya), Bartomeu de Vilafranca (veguer de Vilafranca) i Ferran Garcia (de la comanda de Sant Joan de Jerusalem). En el consell es discuteix sobre el pagament de l’host. Es decideix que dos representants de cada mà vagin a Barcelona per a que l’infant els intenti solucionar el problema.

20 de juny de 1368: continuen els problemes en el pagament de l’host de Montsoriu, sense arribar a cap solució.

Fins aquí unes pinzellades d’aquells acords que es van decidir l’any 1368 a la Universitat (Ajuntament de Vilafranca del Penedès).

dijous, 10 d’agost de 2017

Viatjar en època medieval i els peregrins.


Haver estat un mes fent el camí de Sant Jaume des de Sant Jean Pied de Port fins a Santiago de Compostela em va fer pensar en els peregrins medievals i com es viatjava en aquell temps.
A partir del segle XIII, coincidint amb l’apogeu del pelegrinatge jacobeu, els reis i els senyors feudals comencen a construir hospitals al llarg de la Via Mercadera entre Sant Boi i Cervera, com és el cas de  l’hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls. Fou fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló, senyor dels castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Gelida i molts d’altres. La seva missió era acollir els vianants i peregrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès, per Sant Boi i Olesa.


La vida medieval en el segle XIII
Sabem que en aquests anys, hi havia una conscienciació molt gran per part de l’home medieval de la necessitat d’ajudar i protegir els pobres i els malalts.
També en aquell temps en un mateix territori hi convivien els cristians, els jueus i els musulmans, amb les seves respectives llengües, les seves creences i religions.
També hi havia el problema de les guerres i de les bandositats, que provoquen inseguretat constant en la vida de cada dia. Una conseqüència de la guerra eren els captius.
La vida civil no era tampoc fàcil: casar una filla era un problema difícil de resoldre per a la majoria de les famílies, perquè de vegades pagar un dot esdevé molt difícil.
i encara tenim el problema de les malalties i de les epidèmies, amb les quals calia conviure. Què dir de l’angoixa constant per aconseguir collites suficients? tenir una bona collita o no tenir-la representava poder menjar el proper hivern o bé morir de gana. Les expectatives de vida eren baixíssimes. Tot plegat una vida realment dura.



Viatjar en el segle XIII
Viatjar no era gens fàcil per a la gent del segle XIII. Si es viatjava per mar, hi havia els perills de les tempestes.
Ramon Llull ens explica, en la seva autobiografia. la dramàtica experiència d’un naufragi: “Com la dita nau anàs en Genova, e fos ja prop de Port Pisà, seguís una gran tempesta en la mar, de la qual la nau ferí, e molts hi moriren, e alguns escaparen amb l’ajuda de nostre senyor, entre els quals lo dit reverend mestre (ell mateix) e un companyó, qui escaparen amb la barca, perduts però los llibres e la roba...”
Els desplaçaments per terra, potser no eren tan perillosos com anar en vaixell pel Mediterrani, però també comportaven molts perills. La inseguretat feia que la gent s’agrupés per anar pels camins per poder-se protegir si feia falta, encara que no es coneguessin, i que tothom anés amb ganivets a sobre.  

En 1219, el rei Jaume atorga salvaguarda o guiatge als traginers i mulers del monestir de Sant Cugat del Vallès que transporten menjar i roba dels frares, en atenció a la freqüència amb què son robats i vexats als camins.
Per lluitar contra aquesta inseguretat, que afectava tant els camins com les poblacions, el rei Jaume fa una crida perquè la gent s’armi i, sota el toc de campanes, surtin a defensar-se conjuntament contra els possibles atacants. Aquesta crida que fa el rei, concretament als veïns del Pla del Llobregat, és el testimoni més antic que es té sobre el toc de sometent: “molt sovint dampnificats pels lladres quels furtaven los fruits i altres béns, ordenà que constituïts los dits pagesos per parròquies, això és sant Boi, sant Joan Despí, santa Maria de Cornellà, és a dir tots los homens del Pla del Llobregat, puguessen tenir armes en llurs cases, com ballestes, espases i llanses, amb les quals se pugessen defendre, e qui qualsevol de ells era dampnificats o robat per algun lladre o bandoler, tocàs la campana...”

I el rei mana al veguer de Barcelona que tots aquests pagesos tinguin a casa seva una ballesta, una llança o bé una espasa. La situació d’aquestes pagesos deuria ser bastant desesperant quan, al cap de dos anys d’aquesta crida, molt d’ells acaben abandonant i es traslladen en grup a Tortosa, on deuria ser més fàcil aconseguir bones terres, sense tants perills.
Si al Pla del Llobregat hi havia perill de lladres i bandolers, el problema devia ser encara molt més greu en zones més muntanyoses i aïllades.
Els camins eren molt dolents; la majoria són encara restes de les antigues vies romanes, que encara perduren.
En aquest segle XIII, els carros només es fan servir per transportar les mercaderies. En els desplaçaments per terra, la mula és l’animal amb un protagonisme més gran. La mula era un animal molt apreciat, perquè era més intel·ligent i més sofert que el cavall, aguantava millor la calor, agafava menys malalties i vivia més anys. Quan passava per un terreny rocallós o per qualsevol coster, la mula no cau mai; en canvi, el cavall podia relliscar més fàcilment. I també era millor la mula que el ruc perquè era més ràpida i tenia més potència. El ruc era la mula dels pobres. Al segle XIII el cavall encara era un animal de luxe. Només en tenien els nobles i la gent de diners.
Es viatja per tant, amb mula, amb ruc, amb cavalls i amb carro, però sobretot es viatja a peu i a peu les distàncies resulten molt llargues.
Per anar de Barcelona a Venècia, a cavall, es podia tardar uns dos mesos. Sabem que el rei Jaume, que anava a cavall, per anar de Perpìnyà a Barcelona necessitava quatre o cinc dies.
Quan s’ha de travessar un riu, cal esperar que no baixi gaire aigua o bé passar amb barques. De ponts n’hi ha pocs. La majoria són de fusta i, quan baixa una riuada, l’aigua se’ls emporta. les riuades són, en aquell temps, molt freqüents i intenses, ja que els cabals dels rius no estan regulats; no hi ha pantans ni rescloses.

A tota la vall baixa del Llobregat tan sols hi ha en aquest temps un pont: el de Martorell. El de Sant Boi no es construirà fins a començaments del XIV. Les riuades no sols s’enduen els ponts de fusta; a vegades, fins i tot, els de pedra: el pont de Martorell se’l va endur l’aigua a mitjans del segle XII (1143) i també el 1283. La reconstrucció del pont després d’aquesta última riuada va tardar molt, es va fer a començaments del segle XIV, un pont davant de la vila de Sant Boi, a les mateixes portes del Delta.

Viatjar també costa diners. Al segle XIII també hi ha peatges, com actualment en les autopistes. Els nobles locals fan pagar quan es passa per les seves terres o bé es travessa un dels seus ponts. També cal pagar per entrar a la majoria de ciutats.
Hem parlat del pont de Sant Boi que es va construir de nou, com que el va construir la ciutat de Barcelona, aquesta es quedava el peatge que calia pagar per passar pel pont. Tothom havia de pagar, animals i persones. En quedaven, exempts, però els ciutadans de Barcelona i els veïns de sant Boi.
En aquell temps, ens sorprendria a l’hora de desplaçar-nos, no trobar mai als camins cap cartell indicador que indiqui el nom d’una població, ciutat vila, poblet o hospital. No n’hi havia.

Com que el transport per terra és tant lent i dificultós, les grans vies de comerç són les marítimes. Així, el sistema comercial marítim és el que resulta més econòmic. Es transporten les mercaderies per mar i pels rius. L’Ebre és navegable en aquest temps des de Tortosa fins a Saragossa. És pel riu que baixa el blat i tots els altres productes que vénen d’Aragó.
Viatjar, doncs com diem no era gens fàcil, però no per això l’home medieval es queda a casa. Cal anar als mercats i a les fires de poblacions que tant poden ser veïnes com molt llunyanes. També es viatja als monestirs, com hem dit, a venerar les relíquies, com Sant Cugat o Santiago de Compostela, o bé adorar una mare de déu, com la de Montserrat.


El rei Pere va a resar davant de la Mare de Dèu de Montserrat abans d’enfrontar-se amb els francesos, aquell Pere que va estar a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, com diu la cronica Bernat Desclot: e venc-se’n a un monestir de monjos negres, qui és en Catalunya, e es lloc de gran devoció e eon Déus ha fet tots temps molts miracles e virtuts a tot hom; e lo lloc és apellat Santa Maria de Montserrat, e és lloc fort salvatge e agrest e entre grans muntanyes e feres assediat...e aquí lo rei estec e vetllà tota una nit davant l’altar de madona sancta Maria.. 

Viatgen els monjos, els predicadors, els que compren i venen bestiar, els missatgers, els artesans, arquitectes, vidriers, picapedrers,,,els estudiants, els aventurers, els rodamóns...
Ramon Llull, va néixer a Mallorca el 1232, estudia a Paris, es trasllada a Montpeller on imparteix classes, Més tard, va a Roma, Gènova, Tunis, Nàpols, Roma, Montpeller, París, Barcelona, Mallorca, Xipre, Armènia..va a Pisa, Avinyó..No sembla pas que per ell fos gaire problema viatjar.
 No deixa de sorprendre la gran mobilitat del rei Jaume. Tant aviat s’està a Barcelona, com a València Montpeller o qualsevol altra ciutat o poble dels seus dominis.
El rei Jaume amb més de 50 anys, una edat ja força avançada per a la gent d’aquest temps: L’any 1263 del vuit de gener al 15 d’abril està a Saragossa, el 24 d’abril a Lleida, el 22 de juny a Lleida, el 8 de juliol a Barcelona del 8 d’agost fins el 12, s’està a Vilafranca, el 16 és de nou a Barcelona...


Els peregrins

Anar de pelegrinatge era una opció d’aquell temps. Els viatges dels pelegrins duraven setmanes, mesos, amb mitjanes de 30 a 40 quilometres diaris (unes set o vuit hores de marxa), si el terreny és pla i fàcil. Els perills, com hem dit eren abundants, les dificultats al llarg del camí, les tempestes, l’assalt dels lladres i de les malalties, les possibilitats de perdre’s al llarg de les rutes de pelegrinatge...
En alguns casos al costat dels monestirs, hi ha els hospitals, gràcies a aquests centres els pelegrins són acollits tant si estan malalts com si no, se’ls  dóna de menjar i són atesos de franc.
La duresa d’aquests viatges i els perills en què poden trobar-se els pelegrins ens han estat explicats per un francès que va fer el camí de Santiago a mitjans del segle XII:
Quan els pelegrins surten de la terra de la Gascunya, han de travessar un riu, on moltes vegades els barquers pugen tants pelegrins, després de cobrar, que la barca es bolca, ofegant-se els pelegrins, fet que els alegra ja que així poden apoderar-se de les despulles dels nàufrags..
La fam, les malalties i les epidèmies com hem dit eren altres aspectes que es barrejaven amb les penes i treballs dels caminants d’aquelles èpoques. Qualsevol malaltia podria comportar greus conseqüències, els coneixements mèdics estaven lluny de poder fer algun servei quan realment es necessitaven. El fill del rei Jaume, en Pere el Gran, va morir als 45 anys d’edat, pel que alguns diuen d’una pulmonia, altres de ferides de guerres anteriors que es van infectar, anant de Barcelona a Salou i passant per l’hospital d’Olesa, el cronista Ramon Muntaner ens diu : e com fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e aquell refredament venc-li cremoreta de febre..que hac romandre a Sent Climent aquell dia, E el metge maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, e guardaren-la;,,e aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca del Penedès, e com fo lla, lo mal li fo entixegat (enverinat)...

Les paraules viaje, voyage, i travel expressen encara avui el que significava viatjar en aquells segles de l’edat mitjana, contenen la paraula llatina viaticum, amb la que es designava la provisió necessària pel camí. El vocable anglès travel té la mateixa arrel que el francés travail, que significa treball. Justament el que en aquells temps volia dir viatjar: molt treball i cansament. 
Des de Sant Boi, el peregrí o els pelegrins s’enfilaven en direcció a Vilafranca pel “camí de les Cavalcadures” que va per les muntanyes a Vilafranca on el camí es topa amb el camí que ve de Barcelona per Tarragona (la Via Augusta).
El camí continua fins a Sant Climent de Llobregat, Begues (on existeix al barri de la Rectoria la capella d'origen medieval de Sant Cristòfol, protector de peregrins), Olesa de Bonesvalls, Les Gunyoles (des d'on es podia anar directament a Vilafranca per Sant Pere Molanta) i La Granada (on es creuava amb l'antiga Via Augusta).
És per aquests camins, per on van arribar els primers repobladors de la Catalunya Nova.

El Peregrí Jaume

L’any 1373 un cavaller i mercader de l’illa de Malta, Jaume de Peregri, del regne de Sicília, cau malalt al hospital d’Olesa, i aquí hi fa testament davant els seus amics de Vilafranca Arnau Girona i Francesc Serrat.
Ell i la seva família visqueren a Vilafranca ja l’any 1285. Un germà seu, en Bernat Peregri era franciscà, potser aquest estava a l’hospital d’Olesa, un altre germà en Bartomeu Peregri va ser batlle de Vilafranca. Tenia terres a tot el terme de Vilafranca.
En Jaume Peregri el 1323 tenia taules de venta de les seves mercaderies a la plaça del blat de Vilafranca. El cognom Pelegri o Peregri es va escampar pel Penedès gràcies a la vinguda aquestes terres d’aquest mercader de l’illa de Mata.
Ell era l’hereu d’un altre Jaume Peregri, que s’autotitulava noble, es a dir cavaller. El Jaume Peregri de l’hospital molt probablement tenia un hostal en aquest lloc, ja que el seu fill Bernat és hostaler posteriorment a Vilafranca i en un document es diu que el 1401 amb el seu pare vivia a l’hospital d’Olesa, i tenia terres en propietat que ara pertanyien al llinatge Cervelló, és a dir els fundadors de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls.
És en aquests anys del segle XIV i XV quant es va constituir el barri d’origen medieval de l’Hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls.


dilluns, 5 de juny de 2017

Aspectes de la vida quotidiana de Vilafranca a l’any 1453




Els llibres de la cort del batlle són volums on les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic i a més seguir la vida quotidiana de l’època en aspectes tant privats com públics.

El veguer i el batlle a l’edat mitjana formaren una cúria o cort integrada per gent amb responsabilitats diferents.

La Cúria o cort restà unificada en l’autoritat del Batlle, el qual, en nom del Rei, entenia en qüestions polítiques i cívils, i la del Veguer, que ho feia en les judicials. El Veguer o Regent de Cort, era qui representava l’autoritat reial en la seva demarcació o vegueria, excloses les baronies. D’ell depenien totes les qüestions judicials. Les civils o polítiques eren incumbència del Batlle, a la vegada, administrador de les rendes senyorials. El Batlle, com el Veguer, també ho era per designació reial i la seva autoritat se circumscrivia solament a l’àmbit local.

El batlle de l’any 1453, va ser anomenat per rei, era el cavaller Andreu Bisbal, que a més d’exercir el càrrec de batlle a la vila, era senyor del castell de Cunit.

La jurisdicció del batlle ve caracteritzada pel seu àmbit local. El batlle era representant de la jurisdicció reial, i, per tant, no s’identifica amb l’òrgan rector del municipi o no depèn d’ell, encara que moltes vegades vol participar molt en el govern de la ciutat, en la universitat de la vila.

Com a càrrecs polítics hi havia el sots-veguer i el sots-batlle com a caràcter de càrrec propi i el lloctinent que substituïa al batlle si aquest no podia estar present o era fora de la vila. El lloctinent en aquest any a la vila va ser el mercader Joan Prats.

Hem de fer esment, que en aquell any hi tenia estada a la Vila, la reina Maria. Ja des de el juliol de l’any anterior, el 1452, per causa de les morts que hi havia a Barcelona va venir cap a Vilafranca on va prorrogar les Corts que es varen celebrar en el monestir dels franciscans de Vilafranca.

Com a càrrecs tècnics, cada cort tenia el seu propi assessor, que acostumava a ser un jurista de la vila, o bé també un notari. Aquests eren els veritables experts que aplicaven el dret, ja que batlles i veguers eren càrrecs polítics sense ser persones que necessàriament entenguessin de lleis. El jurista assessor del batlle, era Joan Malet, que per cert, era menor de dies. També hi ha diferents notaris, el més majoritari en els afers d’aquest any, era en Joan Mercer.

Càrrecs administratius: incloïen l’escrivania de les corts. Cada escrivania tenia el seu titular, que era un notari, en aquest any va ser Berenguer Cardona.

També hi havia els càrrecs executoris: els encarregats d’executar les feines mecàniques atribuïdes a cada cort. Rebien el nom de saigs o missatgers. Vicens Ferragut, Guillem Ramon, Pere Devesa i Miquel de Jordi són els d’aquell any.

L’any 1453 era uns d’aquells anys on hi va haver una crisis econòmica forta, però que començà molt abans. Les causes en són moltes: agitacions socials contra el poder feudal, epidèmies, baixa demografia... A Catalunya, aquesta crisi va portar en aquest mateix segle a la guerra civil l’any 1462/72 que encara va agreujar el problema. El llibre en qüestió es troba a l’Arxiu Comarcal de Vilafranca del Penedès. Consta de 265 pàgines. Des del gener fins el novembre d’aquell any 1453.

Algunes de les coses que surten en aquest llibre de la Cort del Batlle de l’any 1453, són:


Els deutors i els creditors:

En aquest llibre els deutes de la majoria dels habitants de la vila és un dels aspectes que més queda al descobert: més de 500 persones entre deutors i creditors. Entre aquestes, abunden els bracers (92); els hi segueixen sabaters (88); els llauradors (54); els sastres (39); els teixidors (34); els fusters (30); els carnissers (25); els traginers (23); els paraires i boters (15); especiers (11); espasers i mercaders (10); blanquers (7); els mulaters (8); mestres de cases (6); hostalers i pentinadors de llana (4); els avarquers, forners, ferrers, corredors d’orella, barbers, carcellers (3); assaonadors, advocats (2); notaris, cantirers, pintors (1); una fembra del bordell.

Entre els deutors podem parlar d’Arnau Tutusaus que deu fins a 20 creditors. És llaurador vivint a la quadra de la Riba al terme dels Monjos Alguns dels seus acreditors son mercaders de Valencia. Un altre deutor és Joan Mercer bracer, fins a 15 vegades. Un sabater Bernat Duran, fins a 10 vegades. Un sol mercader vilafranquí Lluis Prats, fins a 13 vegades, - a més, aquest Lluís, és el lloctinent del batlle- . Un deute que tenia el pintor Bernat Mates fill de Joan Mates de Barcelona. Un altre d’una fembra del bordell a un prevere.

a vegades els deutes eren pagades amb penyores, allò que es posa en mans d’algú com a garantia del pagament: surten flassades, bacins (plats), espases, calderes, coltells, mantells, ballestes, cotes de malla, mantons, corretges, un anell d’or, copes d’argent, corretges d’argent, conques (olles), culleres d’argent, tasses d’argent, robes - a vegades sotils ( que eren molt senzilles) -.


Herències:

Vàries són els problemes hereditaris en que hi havia d’intervenir el batlle per concloure a qui li pertanyien els béns del difunt. Moltes d’aquestes persones morien i no deixaven reglamentat el seu testament i llavors actuava el batlle. Alguns exemples són:

Els béns de Guillem Sanahuja carnisser que mora sense testament. Els creditors exigien el pagament de tot el que se li devia davant del batlle: entre ells els mercaders Joan Prats, Jaume Gual i Guillem Benet de València per la venda de 424 bèsties entre moltons, ovelles i anyells. Es parla d’aquestes bèsties que encara hi havia a la casa del difunt i que les intervenia el batlle al corral situat al carrer de sant Julià. Exigeix també  el batlle pagaments de deute al pastor que cuitava aquestes bèsties del carnisser Sanahuja., Joan Miralles, nascut a Tortosa. També la vídua Clara, reclama tenir dret com a usufructuaria dels béns del seu marit, primer ho fa davant de la reina i amb una carta d’aquesta s’adreça al batlle; l’herència del cavaller Guerau de Montbrú, on la seva vídua també davant de la reina exigeix el pagament de la seva dot. Actuar sobre els béns del cavaller i castlà de la Vila, Pere Febrer que van anar a parar a mans dels Boixadors, cavallers també de la vila i saber si això es podia permetre legalment.


Obres i reparacions:

Les obres o afers relacionats amb cases, sigui de contruccions, reparacions o molèsties als veïns també afectaven a les decisions de la cort del batlle: qüestions entre veïns per la causa de l´obertura d’una finestra que mira a la cuina d’un veí al carrer dels Ferrers; una altra finestra o “forat” que mira al corral d’un altre veí; el demanar danys i perjudicis per la caiguda d’una paret i que va a parar al corral per causa de la pluja; personar-se el batlle i arquitectes i comprovar el perill que amenaça per caure una casa de Pere Amorós, al carrer Canyemàs (l’actual Farran) i decidir que cal construir una paret de suport; decidir treure un arc d’una casa a la Parellada, ja que és causant del deteriorament d’una paret; actuar en defensa d’un veí perquè culpa al blanquer Nicolau Salelles per “la calcinada o raudorada” degut a adobar les pells i que li va a parar al seu hort i han mort tres llimoners i presseguers.


dilluns, 1 de maig de 2017

El poder dels llinatges familiars a la Universitat de Vilafranca (segle XIV-XV)




D’entre els llinatges que són representats a la universitat de Vilafranca del Penedès de cada ofici n’hi ha de majoritaris –aquells que tenen més patrimoni de béns mobles i immobles– i d’altres que són minoritaris o senzillament no en formen part. S’agafen com a mostra els consells de l’any 1365 a l’any 1369.

Els Pellissers

Els Pellissers són els més destacats. Des de l’any 1207 cobren ja diferents rendes a la vila. Algunes d’elles van ser donades per concessió reial. El carrer Pellissers, el pou dels Pellissers o el carrer Bernat Pellisser són alguns dels topònims de l’època que vénen a demostrar la influència del seu poder. Obtenen la senyoria del castell de Sant Pere de Ribes.

Personatges del llinatge estan situats en diferents centres de poder, com ara Berenguer Pellisser, majoral del monestir de Santes Creus (1311),[1] representants de la Universitat de Vilafranca a les Corts (1342, 1362), Pere Pellisser, degà del Penedès (1372), administradors dels drapers de Vilafranca (1391), clavaris de la universitat de la vila (1397), rectors d’esglésies del Penedès (Francesc i Joan Pellisser, de l’església de Sant Pere de Subirats el 1398, 1399, 1401), frares menors del monestir de Sant Pere de Vilafranca (Joan i Valentí Pellisser el 1401), consellers i jurats a la universitat de la vila com a notaris, advocats o mercaders durant ben bé tots els anys del segle XV, procuradors de les monges de Santa Clara (1403), col·lectors dels drets de la Diputació del General (1497), batlles de la vila durant els anys del segle XV i també Rafael Pellisser el 1510. Pellissers mercaders van anar a viure a Barcelona i Tarragona.

Altres es van desplaçar a pobles del voltant de Vilafranca, a Sant Cugat Sesgarrigues i a Fontrubí sobretot, cobrant també rendes com a senyors feudals en aquests llocs i continuant ostentant alguns centres de poder, com l’exemple de Nicolau Pellisser, síndic de Barcelona.

A finals del segle XV en la documentació notarial són anotats com a burgesos de la vila. Personatges del llinatge Pellisser els situem a València i a Mallorca a finals del segle XV i a principis del XVI: el cavaller de València Gaspar Pellisser (1493) i el celler Jaume Pellisser de Mallorca (1535). Els trobem anotats en llibres de notaris de Vilafranca del Penedès, això ens fa pressuposar la relació familiar amb els de Vilafranca.

Els Babau

La família dels Babau la trobem en la documentació també al segle XIII: Serenissimus. Rex Iacobus, 5 Idua Augusti 1236. Francino de Palacio donavit palatium, seu domos, quals ipse seríssimus Rex Villafranca Peniten. Possidebat, hacque inter alias a dicta clausula...”. El palau en qüestió correspon a l’actual Vinseum. Bernat Babau l’any 1282 compra rendes al castlà Pere de Vilafranca. Tres dels edificis medievals més emblemàtics de la vila, que encara queden en peu, van arribar a ser propietat dels Babau: el palau reial, ja anomenat, la Casa Baltà o Babau i l’edifici de la Biblioteca Torras i Bages.

La importància del llinatge en diferents centres de poder es dóna durant tot el segle XIV, XV i posteriors. Formen part de la universitat, com a jurats, consellers o batlles, lloctinents. Van arribar a conquerir altres centres de poder, com a advocats i representant una quantitat important de nobles i cavallers del Penedès, o com a procuradors d’altres espais potencials com Guillem Babau, procurador de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Vilafranca del Penedès (1341) o Jaume Babau, advocat dels frares menors de Vilafranca (1456).

A finals del segle XV també la documentació els anota com a donzells, cavallers o burgesos de la vila. Van emparentar-se amb nobles i senyors feudals de la comarca, com els Puigmoltó (senyors de l’Arboç), els Vilafranca, els Espitlles (senyors de la parròquia de Santa Margarida), els Far (senyors de Torrelavit), els Avinyó (senyors d’Avinyonet i de Pontons), els Savall (senyors de Subirats) o amb personatges influents tan econòmicament com políticament, que havien anat a mercadejar fora de les nostres fronteres. Jaume Pasqual, mercader resident a Palerm, es casà amb Elionor, filla de l’advocat Jaume Babau de Vilafranca (1466) i també casà a filles amb altres llinatges importants de la vila: Clara amb Joan Pellisser (1434).

Eren advocats i sastres, però sobretot mercaders. Un inventari de l’any 1422 d’un dels edificis anomenats anteriorment on vivia el mercader Francesc Babau ens relata que havia format companyia mercantil amb un altre mercader de Vilafranca anomenat Vicens Riba. Comerciaven amb Bruges, Flandes i Anglaterra enviant safrà.

És interessant llegir que el dit safrà el “trameteren per terra per la via de Muntpelyer de Gènova” o “per la via de Mallorques per les galeres de venessians dues bales de safrà de Balaguer”. També comerciaven amb Tarragona i Montblanc enviant cuir per a sabaters d’aquestes dues ciutats. Els beneficis que treien d’aquestes vendes i d’invertir en compra de rendes o vendes de censals morts, i la representació constant que van tenir en la universitat de la vila en els anys dels segles XIV i XV, els va repercutir en l’ampliació del seu patrimoni i poder. La influència dels Babau en les resolucions dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca va ser considerable. Hem comptat més de deu persones del llinatge que van ser preveres durant aquests anys.

Els dos llinatges anteriors serien els més destacats de tots els consellers de la universitat quant al fet de posseir influència i poder en les decisions de la vila en els anys dels segles XIV, XV i posteriors.


Els Baró

El poder d’altres llinatges és molt més important a partir del segle XIV i el XV. Més enllà d’aquests anys ja no trobem dades de la família. Potser la raó és que el seu origen no era vilafranquí o van entrar a viure a la vila més tard dels anys del segle XIII. Per exemple, els Baró. La Pobla de Baró era un espai de la vila on els Baró cobraven rendes per cases o terres durant els segles XIV i XV. Tenim dades de la família des de l’any 1344, quan el prevere Bartomeu Baró era l’escrivà de la vila. Eren originaris del terme de Subirats (Alt Penedès). Majoritàriament eren ferrers, però també van ser sastres. El poder el van aconseguir participant en la universitat, però també casant-se amb notaris de la vila. Tenim a les nostres mans un procés llarg contra Geraldona, muller del ferrer Berenguer Baró, acusada d’apropiar-se d’una casa que no li pertanyia. La importància del procés i els més de vint-i-cinc testimonis que hi surten donen a entendre la influència a la vila d’aquesta família (1376).

Els Bramon

La família Bramon són procedents de Vilademàger (la Llacuna, Alt Penedès). Van ser advocats. Pere Bramon, comissari reial (1376). Constança Bramona va ser monja al monestir de Santa Clara durant els primers anys del segle XV. Morí el 1420. A partir d’aquesta data se’ns perd la pista de la família a la vila.


Els Cabreny

Dels Cabreny que van comprar en més d’un any, les rendes del rei. Aquest fet i les diferents intervencions en la universitat donen fe del seu poder. Ja l’any 1294 els trobem relacionats amb cavallers: Guillem Baulabó ven als germans Bernat i Guillem Cabreny de Vilafranca terres i un mas situats a la parròquia de Santa Margarida, i obté així homes propis, solius i afocats com a senyors feudals. Mercaders, advocats, notaris i emparentats amb altres senyors feudals de la comarca faran que el seu patrimoni sigui important.

Els Ferrer

Els Ferrer artesans era una de les altres famílies majoritàriament representades en la universitat. Molts són els Ferrer que viuen a la vila durant el segle XIV. No hem trobat dades anteriors. El notari, prevere de l’església de Santa Maria, Guillem Ferrer, és el primer en la documentació (1344). Pere Ferrer és saig de la vila (1346). Són originaris del terme d’Olivella (Garraf). Hi ha en la família sastres, carnissers, sabaters, mercaders. Les relacions tant matrimonials com polítiques amb nobles o senyors de la comarca són manifestes en els anys dels dos segles (XIV i XV): són tutors de fills de senyors feudals. El físic Berenguer Ferrer és un personatge conegut en l’esfera vilafranquina. Formà part de la universitat durant anys (1420 i posteriors). Més tard ell i els seus fills es desplacen a viure a Barcelona. A finals del segle XV alguns Ferrer de la vila són nomenats burgesos.

Els Fuster

En la documentació veiem anotat un Bartomeu Fuster, notari de l’escrivania de la vila l’any 1344. Geralda i Francesc Fuster eren beguins, fill i filla del frare beguí Bernat Fuster. Van ser acusats d’heretgia conjuntament amb altres beguins (1344-1345): els Fuster van ser els principals acusats. Posteriorment van ser mercaders, notaris (aquests seran els que participaran en la universitat) o preveres, com Mateu Fuster, que era rector de l’església de Santa Magdalena de Vilafranca (1399). Foren administradors d’herències de persones jueves convertides al cristianisme (1409). A finals del segle XV van a viure a Barcelona.

Els Marti

Bernat Martí l’any 1280 era veguer de Vilafranca. Els Martí van ser una família molt estesa. Formaren part de la universitat des de molt aviat: jurats, consellers, rectors (de la capella de Sant Salvador de Vilafranca el 1344), preveres i filles monges de Santa Clara de Vilafranca. Moltes branques vivien en pobles de la comarca (Sant Pere de Riudebitlles, la Llacuna, l’Arboç). Un molí a prop de la vila s’anomenava de Ramon Martí (1366-1489). Van ser notaris, mercaders, teixidors, barbers, paraires. Els cirurgians Martí eren importants a la vila: participaven en tots els afers polítics del segle XVI.

Els Roca

La família Roca era originària de Sitges. Viuen a la vila a partir dels primers anys del segle XIV. Van començar exercint l’ofici de sabaters. Posteriorment van ser flequers del forn de pa del carrer de la Fruita (aquests són els que estaven a la universitat). Més tard se n’anaren a viure a Sant Martí Sarroca. Una branca, a Vilarodona, on el prevere Bernat Roca fou rector de l’església. Més enllà del segle XV ja perdem el rastre de la família.

Els Soler

Finalment per comentar les famílies que més vegades van estar exercint el càrrec dins de la universitat durant els segles XIV i el XV tenim els Soler. Els trobem també als anys del segle XIV vivint a la vila. Començaren com a notaris. Participaren com a baners en la universitat. Els Soler carnissers són els consellers. Cent vint-i-sis bèsties tenia el carnisser Bartolomé Soler l’any 1399. S’emparentaren amb els castlans de Vilafranca i participaren dels seus béns, com el de la casa Pujades (Castellví de la Marca). Foren rectors d’esglésies (la Bleda, 1417). Compraren masies a pobles de la comarca (Mas de la Buadella i Mas Bruguers a Sant Martí Sarroca, Mas Soler a Fontrubí). En els anys del segle XV són advocats, sastres i cirurgians. L’any 1484 Joan Soler de Vilafranca és col·lector de Barcelona. En els anys del segle XVI són anomenats burgesos en la documentació i celebren matrimonis amb el llinatge dels cavallers Barberà.



Després d’aquest breu repàs de les famílies més influents en la política vilafranquina, que els va repercutir en la possessió d’un gran patrimoni de béns familiars i privats. Tots els cognoms de les famílies que en el segle XIV participen com a consellers, jurats o batlles, també ho fan els anys del segle XV. Això ens acaba confirmant que participar en un centre de poder a l’època feia que es poguessin exercir d’altres càrrecs i aconseguir més beneficis.









[1] Els anys escrits entre parèntesis són alguns dels anys trobats en la documentació, però seria extens posar-los tots.