El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (segle XI)

 

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs al municipi d’Avinyonet del Penedès. L’any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d’interès nacional.

Conserva part de l’església, originalment romànica, i també l’antic portal amb un timpà esculpit del segle XII i el campanar de planta rectangular amb finestres geminades, d’arquets de mig punt, únic al Penedès. Es conserven restes de les antigues dependències monacals, amb tres trams de galeria del claustre del segle XI al XII i restes escultòriques d’època visigoda.

L’antic monestir benedictí el fundà el 1029 el noble Mir Geribert, per llegat i disposició de la seva mare Ermengarda, germana del comte Ramon Borrell I.

Folc Levita, fill del difunt Mir Geribert, el 1035, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de terres situades al comtat de Barcelona, al Penedès: als lloc de Vidrà (en el terme de Vilafranca del Penedès) i els Gorgs i també un alou situat a Sant Boi del Llobregat.

El 1057 la comtessa Ermesesenda, viuda del comte Borrell, en el seu testament, deix al monestir de Sant Sebastià vint-i-cinc mancusos d’or.

El 1069, Guisla de Besora, segona muller de Mir Geribert, fa donació a Sant Sebastià de terres i drets que tenia en l’església de Sant Valentí de les Cabanyes situats prop La Granada, en el lloc anomenat la Pera.

 

La comunitat

El monestir ja tenia una comunitat religiosa el 1052 regida per un abat. Un tracte fet per l’abat Miró amb l’abadia de Sant Victor de Marsella, el monestir es convertí amb priorat del de Marsella el 1059. Als monjos de Sant Victor, sembla que caldria donar-li les gràcies pel magnífic pantocràtor que presideix la porta d’entrada de l’església, que potser vingué del sud de França, i la part de llevant del claustre, una mostra del romànic. L’any 1279 Berenguer fou prior del monestir. Frares o priors foren també: Galcerà i Berenguer de Ripoll (1342); Romeu de Cavallo (1342); Asmarius Targe prior, Raimon de Puiggrós sagristà, Eimeric Targe, monjo (1358); Raimon de Puig sagristà (1369); Gallardus de Fulgarosio (1365); Bernat de Raynes almoiner i prior (1388); Tolosa (1409);

El monestir en el segle XIV

Molts nobles del Penedès en els testaments ordenaven que se celebressin misses per la seva ànima en el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs durant els anys d’aquest segle. Hi ha més d’una disputa entre els priors del monestir i els pagesos del Penedès.

L’any 1337 hi ha una la del prior del monestir, Gancelini de Chaldayracho d’una part i l’home propi, soliu i afocat del monestir el pagès Bernat Sonet de Sant Pau d’Ordal. Bernat havia de pagar cens de cinc punyerons d’espelta (blat) al monestir per la propietat del mas que posseïa, deia que eren quatre i no cinc. Fins i tot presenta al prior diferents documents, un és el de la venda del mas de l’any 1307 que li va fer l’anterior prior Pere d’Auserran. Un altre document és el fet l’any 1321 on Rabassa de Cantallops li ven dues terres al dit Bernat Sonet i la seva mare Geralda i que pagaven un punyeró (antiga mesura) d’espelta de cens.

 

Rendes del monestir al Penedès

La partida anomena de Castellmós, situada en el terme de Vilafranca, propera a la muntanya de Sant Pau, era d’alous/terres/masies que pagaven rendes al monestir. La majoria de col·lectors d’aquestes, anomenats pel prior del monestir, eren preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Tenim el cas de Pere Torrelles, prevere, que era l’arrendador de les rendes del monestir l’any 1388 però posteriorment va ser el rector de l’església de l’església de Sant Pere d’Avinyonet i ho va haver de deixar en mans d’un altre prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Bartomeu Vendrell.

Tots els pagesos/ nobles propietats de terrenys d’aquest espai havien de prestar sagrament d’homenatge davant del prior o persones anomenades per ell. Aquest va ser el cas d’Alamanda, que al quedar viuda de Pere Cuc, no volia prestar el dit jurament dal monestir. Davant de diferents persones importants del Penedès se li va exigir l’any 1356 en un document notarial: “...madona nos així com a homes del monestir de Sant Sebastià, damunt dits, som obligats amb sagrament e homenatge de pagar...”

Quant el monestir necessitava saber les propietats que anaven canviant de mans, s’havia de fer una crida perquè ell i els propietaris nous s’assabentessin de les rendes que havien de cobrar el primer i pagar els segons: “

Ara oiats, es fa saber que els honrats en Ramon de Barberà donzell veguer de vila del Penedès per lo senyor rei i en Jaume Babau lloctinent del honrat en Bartomeu Sespujades batlle de la vila, per lo dit senyor a tuyt generalment per manament dels dits veguer i batlle o lloctinent fet per lo dit senyor rei amb letra del dit senyor la dada de la qual fou a Barcelona a quatre dies de maig de l’any present en nou a insancia e requesta del molt reverent pare en trist en P. Per la misericordia de Deu cardinal de Tolosa prior del monestir de Sant Sebastià de l’orde de Sant Benet, situat al Penedès que com lo dit prior per conservació dels drets del dit monestir vol e enten aquelles rendes e drets capbrevar i d’aquell capbreu cartes públiques fer per haver ne memoria en esdevenidor per ço los dits honrats veguer e loctinent de batlle per rigor del menament a ells per lo dit senyor rei ..A requerint lo molt honorable frare P. Ça Fàbrega prior del monestir de Sant Salvador de Brea de l’orde desusu dita procurador del dit molt reverend cardinal prior del dit monestir de Sant Sebastià amb aquesta present pública crida die e manera que tota persona de qualque condició..lo dit prior alberchs, cases, vinyes, cases, horts, agres, delme e qualsevulla...capbrevar en poder den Francesc Gabiol notari e escrivà de la dita vila...en fe espai de 30 dies..sots pena de 100 morabatins (1402).

 

El segle XV i el monestir

El 1412 el monestir de Montserrat obtingué el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs per una permuta. El 1468 un tal Bartomeu Vacons, pretengué la possessió del priorat contra el monestir de Montserrat, cosa que originà un plet que va guanyar el monestir. A principis del segle XVI un altre plet amb el prior Francesc Margarit, l’any 1506 i 1510 va acabar amb una concòrdia: el priorat era possessió de Montserrat però de les rendes s’havia de passar una pensió vitalícia al prior Margarit.

En aquest segle comença la reconstrucció de les parts ruïnoses de l’edifici, i aquesta segons la visió del gòtic; la paret de llevant de la torre, la volta de l’església, amb els arcs de reforçament, la paret nord de la mateixa església, que fou reduïda i tancada per ponent amb l’actual façana, on es montà de nou, el portal que havien construït els de Sant Victor i que estaria en la desapareguda paret de ponent, i sobretot el magnífic absis amb arc de creueria en els que s’hi pot contemplar una clau de Sant Sebastià, el patró del monestir munta a cavall. També seran d’aquest temps, els sepulcres que hi ha a la sagristia.

Els noms dels frares i priors del monestir són ja del Penedès, com: Guillem Ballester (1412); Guillem Pere de santa Eulalia, prior (1419-1447); Francesc Quintana, sagristà (1419); Joan Terre (fill de noble-1467-1473).

També amplien el cobrament de les rendes, ja no és només en la partida de Castellmós sinó en altres llocs del Penedès, com, per exemple, Sant Martí Sarroca, Pontarró (Sant Cugat Sesgarrigues), Creu de Moragues o Creu de Granell (Vilafranca), a les Clotes, a Canyemàs (Vilafranca)...

L’espoliació en temps de la guerra civil del segle XX, va esquarterar el priorat, es reservà una part per casa rectoral, i es vengué el restant en pública subhasta. Fou comprat per dos veïns de Vilanova, que es repartiren la compra, convertint en paret mitgera, la que s’havia edificat sobre l’ala de ponent del claustre la que contenia els arcs més antics de tot el conjunt, en els que sols havia quedat un capitell dels tres que hi deurien haver...posteriorment hi va haver més reformes i destrosses, era la casa del rector i la del campaner, aquest com a pagès que era hi va posar el seu corral.

Finalment la Diputació emprengué una reconstrucció el 2011. En quant als elements que es consideren paleocristians, hi ha les arcades reconstruïdes en part últimament de l’ala ponent del claustre, la part baixa de la paret de fons de dita sala, les arrencades d’arc que havia servit d’entrada lateral a l’església i que avui queda fora de la mateixa.

Com a visigòtics, tenim els capitells de la torre, que alguns tenen més treball que els altres, i un dels que havia sigut tret dels arcs que han desaparegut sembla que pot ser (si bé molt mutilat), el que s’ha utilitzat per suplir el capitell romà que faltava en el claustre.

Com a preromànic amb influencia bizantina, hi ha els arcs de l’ala nord del claustre, que també s’hagueren de reconstruir, per estar molt desplomats com passava amb els paleocristians.

És encara, un dels monuments medievals més representatius de la contrada, com ens diu la seva publicitat per animar a la gent a fer la visita. Cal fer-ho.