divendres, 27 de maig del 2016

El convent de Santa Clara de Vilafranca (segle XIV)




Monestir de Pedralbes també de l'orde de les clarisses (segle XIV)

És el nom del convent de les clarisses desaparegut que existia a Vilafranca del Penedès en època medieval i que estava situat a l’actual plaça de Milà i Fontanals.

El papa Innocenci IV, confirmà la regla de Santa Clara l’any 1253 escrita per ella mateixa, fundada en altíssima pobresa, i per un privilegi únic, escrigué el mateix pontifici, a la part superior de la mateixa, en la mateixa cel·la a on la santa agonitzava.

El monestir de Santa Clara de Vilafranca fou fundat per la reina Blanca d’Anjou i de Nàpols de 15 anys d’edat,  muller del monarca d’Aragó Jaume II “el Just”, la qual, es diu, que per les moltes temporades que havia sojornat al Palau reial vilafranquí, junt amb la família reial, hi volgué deixar un record. Era l’any 1298. Tot i que sembla que es va començar a construir dos anys després d’aquesta data:

Un document del fill de Blanca, el rei Alfons amb data de l’any 1303 ens confirma ja la seva construcció: “recelantes quod illustríssima domina Blancha bone memoriae Regina Aragonum, mater nostra, fundavit el instituït monasterium Minorissarum Villefrancae”.

El rei Jaume II, pren el monestir sota la seva especial protecció l’any 1307 amb aquestes paraules: “ad honorem Dei et beati Francisco recepimus sub nostra protectione, custodia et guidatico spetiali, monasterium Sanctae Clatae situm juxta Villafranchan Penitensem et totum conventum...”, d’aquesta manera, quedaven garantides les necessitats bàsiques de la comunitat d’unes 22 monges, que era una de les més grans de Catalunya.

L’any 1308 la reina Blanca d’Anjou en el seu testament de València anomena la cura de la seva edificació donat que duraren anys les obres de construcció, dient “noviter constructi” tot i havent-hi ja monges en l’edifici.

L’edifici[1]

Segons Galimany i Fumerol (2000) el convent de Santa Clara: va optar per unes solucions arquitectòniques de l’ús de la coberta de fusta i els arcs de diafragma, que classifiquen l’edificació dins dels que conservaven la tradició arquitectònica primigènia de les ordres mendicants, en contraposició de edificacions d’altres convents de clarisses més ostentosos, com podria ser Santa Maria de Pedralbes o el mateix de Sant Francesc de Vilafranca, que té volta de creueria amb una línea de més lluïment de l’espai interior, i no en una línia més funcional com es podia qualificar a santa Clara de Vilafranca.

El convent estava configurat per una sèrie de dependències habituals: primer, una planta baixa on estarien les zones de via de les monges: refectori, dormitoris i cuina, possiblement al voltant del claustre. Al primer pis, hi hauria l’espai destinat a l’hostatgeria o infermeria. Sabem que comptava amb alguna cambra reial. També hi havia, doncs, claustre, sala capitular, església, campanar, un forn de pa, un hort, vinyes i algun camp sembrat de blat. De l’existència d’un hospital sols hi ha la data del llibre verd de Vilafranca (que es basa moltes vegades amb història oral i no documental).

El claustre adossat a l’església solia tenir una forma quadrada o lleugerament rectangular amb galeries cobertes.

A l’església hi havia l’altar major i cinc capelles amb els corresponents altars.

Un inventari de l’any 1567

Aquest any i trobat a l’arxiu de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona un inventari ens pot donar una idea de com era l’església, el monestir i les dependències del convent:

Un altar major al fons de l’església amb un retaule de fusta; una ara guarnida de fusta; dues escaletes de fusta tenyides de verd per parar l’altar major; un sacra; a mà dreta de l’altar major hi ha un altre altar fet de guix i a sobre un retaule pintat al mig una imatge de Santa Úrsula.

A la mà esquerra de l’altar major hi ha un altre altar de pedra i guix; hi ha un retaule pintat de diversos personatges i al mig del retaule hi ha pintada la salutació dels àngels a Nostra Senyora.

Darrera l’altar major hi ha una apartament amb dues portes amb un armari amb pany i clau, dins el qual està guardat el corpus (Eucaristia) amb un cofret molt petit cobert de llauna de ferro amb el corresponent pany i clau. Dins del cofret hi ha uns corporals on està reservat Corpus. En aquest armari també hi ha una capsa rodona de fusta prima on s’hi ha troba lo següent: Una pedra de cristall encastada amb argent sobredaurat i en dita pedra i cristall i guarnició de plata hi ha trossets de fusta o pedra que s’indica que són relíquies i la pedra està penjada amb un cordo de seda verda amb un boto de fil d’or/ una creueta d’argent sobredaurada esmaltada de verd i sobre aquest esmalt hi ha la figura de Crist. En aquesta creu hi ha el fust de la santa vera creu i al darrera hi ha unes lletres esmaltades que diuen: “et factus est in agonia prolixius orabat”. La llargada de la creu és de mig pam més o menys/ Un sedat vermell dins el qual hi ha un paper i dins d’aquest uns cabells, el paper diu que els cabells són de la gloriosa Santa Clara/ un altra sedat de tafetà groc en el que hi ha embolicat un trosset de fust, diu que és relíquia/ Un trosset de drap de lli, en que hi ha embolicat tres pedretes molt petites, diu que són relíquies/ Un trosset de vellut en el que hi ha un poquet de vel de dita Santa Clara/ Una altra capseta pintada i un poquet llargueta a dins la qual hi ha un sedat verd amb cinc paperets en els que es diu que hi ha relíquies/ una pedra que diu pesar un parell d’onzes/ un altre sedat amb el que hi ha uns grans de saltiris de fusta i amb unes altres relíquies segons es diu/  Al davant de dit armari hi ha dues tovalloles blanques sobreposades i sobre l’armari una post amb el qual hi ha pintada la Verònica..

Un altre altar que es diu de la nostra senyora de la Consolació. Sobre aquest altar hi ha una escaleta de fusta sobre la qual hi ha una imatges amb Nostra Senyora amb en Jesús al braç amb un mantell de damasc blanc i taronja. La imatge de nostra senyora té un joiell de pedra fina lleonada, de grandària de una mitja fava feta com un cor, guarnida d’or amb una veta negra penjat i al cap de dita pedra o joiell, una gla/ tres cortines de gassa sobre la imatge de nostra senyora amb la flocadura groga i vermella/ Un rast de saltiris de corall posats al coll de dita imatge de nostra senyora/ cinc retaules petits de tall o granaria de llibre de cor més o menys.

 Un altre retaule de nostra senyora de dita forma, que té les bores blaves amb unes esteles blanques

Un altre altar amb el seu pal·li de guadamassil (cuir treballat) sobredaurat amb la imatge de nostra senyora de bulto amb un mantell de xamellot morat, guarnit de tafetà groc i sobre dit altar hi ha un retaule pintat amb diversos personatges/ al costat de dit altar hi ha un caixonet de fusta per posar diners amb el corresponent pany i clau. Està buit/

Un altre altar amb un pal·li de xamellot blanc molt vell, unes estovalles i sobre l’altar, un retaule pintat amb diversos personatges.

A la part de l’església hi ha un rotllo d’esquelles i un esqueller a la paret/ al campanar, una campana.

El rei concedeix llicència per construir un forn al convent de santa Clara el 1325 perquè les monges coguin el pa, el que suposa un privilegi que no tenen els germans franciscans del monestir de sant Francesc de Vilafranca.

El 1450 hi ha la construcció de la sala capitular i que les seves finestres donen a la plaça o era del Sant Esperit, l’actual plaça de Milà i Fontanals.
Santa Clara d'Asis


La seva desaparició

És l’any 1567 quant el convent, sense esperança d’arreglar-se, les tres monges que quedaven i amb els seus béns i arxius, fou a parar després de la liquidació de les pedres conventuals al convent de Jerusalem de Barcelona, amb autoritat subdelegada apostòlica del bisbe de Barcelona, Guillem de Cassador, però no és dins el 1570 quan ordena la fusió de les monges clarisses del convent de Vilafranca amb el de Sant Maria de Jerusalem, junt amb les terres, relíquies i joies litúrgiques. Algunes cases actuals de Vilafranca tenen en alguns espais de la seva estructura arquitectònica restes del dit monestir.

En aquest any era abadessa Marquesa Mateu (Mateua) i les dues monges l’Elisabet Sembrana i la Jerònima Queraltó (Queralta).

El 1618 fou alienat i abandonat per les dues monges el novembre d’aquell any després d’haver mort l’abadessa.

L’edifici però encara quedà en peu ja que el 1700 concretament el 10 de setembre van arribar al convent les despulles de Sant Fèlix des de Roma, que serà posteriorment el patró des de de Vilafranca. A l’endemà entren a Santa Maria on s’exposaren el 30 d’agost de l’any 1701.
Capitells del convent de Santa Clara en una casa del centre de Vilafranca.


En els anys últims del segle XVIII hi trobem vivint a la encara capella de Santa Clara a l’ermità Baltasar Bosch que l’any 1781 en els documents, és anotat com l’ermità de l’ermita de Santa Clara de Vilafranca. L’any següent ho és Josep Balaguer. El 1785 l'ermità és Josep Junyent fill de Josep Junyent pagès i de Raimunda Gili. El 1808 la capella fou cremada per les tropes franceses.


La comunitat

Unes 250 dones van professar com a monges i van viure al llarg dels 270 anys. Entre 1430 i 1449 hi ha una renovació important de la comunitat (46 monges) que provocaren una crisi en el si de la congregació i de la seva influència.

A finals del segle XIV i XV període d’inestabilitat espiritual, les normes i vots foren trencats diverses vegades i a les famílies els hi podria produir un recel a l’hora d’ingressar les filles al convent. Altre període és el 1390-1409 i el període de govern de Joan II i de la guerra dels remences, el que ens faria adonar que en períodes de crisi i inseguretat augmenten els ingressos al convent.

La primera abadessa fou Guillem de Castellví i Montcada i s'enterrà al mateix convent.

Algunes de les monges del convent les enumerem tot seguit. Cal fixar-se amb el cognom que es feminitza. Investigant l’origen familiar de moltes d’elles veiem que sobresurten de moltes famílies nobles del Penedès amb molt de patrimoni escampat per arreu.

El primer any on trobem la primera comunitat de monges clarisses documentat de Vilafranca, fou el 1324: Geralda de Plegamans abadessa/ monges: Margarita Sabatera, Ferrera Juncosa, Francesca de Trilla, Alemanda de Cervelló, Clara de Puig, Geralda Juncosa, Elisenda de Llotger, Elisenda de Bitulona (Badalona), Alemanda de Causerenys, Saurina de Garacis, Geralda Sabatera, Constança de Vallsmoll, Berenguer Pellissera, Berenguera de Casaldona, Geralda de Lillet, Subirana de Castellbell, Blanca Vilella, Geralda SaRovira, Sibil·la de Viariis, Bartomeua de Castells, Guillemona Eimeriga/.

Al 1368 son: Clara de Senyecs abadessa, i les monges: Francesca Plana, Elisenda Montoliu, Joana Mata, Constança Oliva, Constança Avinyó, Blanca sa Fabrega, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Clara Alamanya, Constança de Canyelles, Mario de Vilafranca, Sibilia Micera, Clara Nota, Constança Bramona, Geraldona Micera.

El 1404: Constança d’Avinyó, vicària Sibilia Misser escollida abadessa, Joana Mata, Agnés Sespujades, Geraldona Missera, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Constança Bramona, Clara den Ot, Maria Goleta, Constança de Far, Geraldona Mata, Magdalena Ponça, Agnés d’Avinyó, Elisenda Solana, Geraldona Giberta, Maria Campamar, Violant Caldoria, Francesca Palau.

El 1418: Maria Goleta abadessa del monestir de santa Clara, Clara Nota, Maria Fresqueta, Magdalena Ponça, Francesca Marquesa, Eufrasina de Vilafranca, Mario Pellissera,  Isabel Pellisser, Blanca Coltellera, Eulalia Roga, Blanquina Ferrera, Eulalia Foresa, Antonia Solsona.

El 1427: Maria Goleta abadessa. Monges: Isabel Batlle./Clara Bruguens./Blanquina Colteller/Isabel de Torres./Eufrasina i Isabel de Vilafranca/Blanquina Ferrera./Maria Fresqueta /Maria Goleta./Francesca Marquesa./Clara Martina./Constança Pellisser./Isabel Pellissera /Maria Pellissera./Magdalena Ponça/.

1444: abadessa: Margarita de Montecatheno monges: Isabel de Corbaria vicaria i tresorera, Violans de Centelles tresorera, Violans de Pallas tesorera, Sibilia de Pallas, Beatrix de Estapate, Mandina de Busquets, Joana Solera, Antigona Martina, Mandina Citges, Clara de Vallsecha, Caterina Çalada, Caterina Dezrius, Dalmata Relada, Isabel Madrentere, Caterina Llulla, Angelina Ces Anasses, Francina Olivella, Constança Vidala, Constança Lulla, Isabel de Villalba, Aldonsa Terrena, Justicia barona, Eufrasina Brugal, Sibilia de Sobreriba, Constança Moragues, Isabel Tallada, Joaneta des Torrens Isabel Pellissera, Rafaela Ferrera, Margarita Sa Vila.

En temps de la guerra civil entre Joan II i la Generalitat de Catalunya i en que Vilafranca va rebre de valent (1462-1472) les monges a l’estar en el convent situat a extramurs de Vilafranca, van haver de refugiar-se dins de la ciutat, en cases de propietat de l’església de Santa Maria de la Vila, en l’any 1477 només hi ha: Caterina Berga abadessa, Isabel de Vilafranca, Isabel Savall, Joana Amargosa, Clara Verdeguera, Francina Mirona et Clara Martina, monges de santa Clara...convocades a l’església o cases que posseeix la dia església al cap de la plaça del blat.

1498: Joan Piquera, abadessa, Caterina Berga vicaria, Yolanda Cinera, Isabel Merlesa, Benedictus Cardona, Margarita Alegre, Eufrasina Calteberia, Bernardina Cardona, Justina Tamerida, Joana Berga, Joana Pellicera et Eufrasina Carreres...











[1] Part d’aquest article és d’un treball acadèmic que va elaborar Montserrat Albet i Noya el curs 2008-2009.

dissabte, 14 de maig del 2016

El cavaller Pere Febrer (segle XIV-XV)


Castell de Fontrubí

El 1387, la reina Violant de Bar, ordenava al seu procurador Pere Febrer que prengués possessió dels castells, viles, llocs i parròquies de la Geltrú, Vilanova, Cubelles, Sitges, Ribes i altres propietats situades al Penedès, que eren de Bernat Fortià. Aquestes possessions eren cessions que rebé Violant, per part del seu espòs, el rei Joan. Entre aquestes, també hi hagué el castell de Sant Martí Sarroca.

També els procuradors del rei Joan I van vendre a Pere Febrer el 3 d’octubre de 1381 la jurisdicció del castell de la Bleda, del Castellet i de les quadres de Santa Margarida i Moja. El rei Joan I va vendre el castell de Fontrubí amb els seus termes a Pere de Febrer, el 17 de març de 1391. El comprador ja n’havia pres possessió l’any 1387, com a procurador de la reina Violant, ja que havia estat beneficiada amb aquest castell, com amb altres, en perjudici de Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·lia.

Pere Febrer, fou l’administrador, en nom de la Corona, de tots els llocs que havia posseït Bernat de Fortià quan li foren confiscats pel rei. Febrer fou posat com a procurador del territori de Fontrubí per la reina Violant l’any 1387 i comprà la jurisdicció de Fontrubí al rei Joan I l’any 1391 per 88.000 sous. L’any 1398 acceptà l’ofici de capitania de Vilafranca i la seva vegueria. Existeix un sarcòfag al monestir dels frares menors de Vilafranca, a la capella de Sant Jordi, on diu que és de Pere Febrer, cavaller

El testament d’aquest Pere Febrer fill, signat l’any 1407, reflexa els béns que posseïa i que passen a formar part dels castlans de la vila, a causa sobretot del seu enllaç matrimonial amb Joana Canyelles, filla del castlà Bertran de Canyelles.


El testament del cavaller Pere Febrer

Ens diu el testament que Pere comprà el castell de Fontrubí i fou qui va construir la capella dels frares menors a Vilafranca, referint-se a la capella de Sant Francesc. Nomena marmessors i executors del seu testament vuit persones: els honrats Guillem de Montbrú, Jaume Farreter, Gabriel Sapila, Ramon Oló, advocat; la seva muller Joana i el seu fill Pere Febrer; Pere Bargalló, prevere, i Guillem Amorós.

Guillem de Montbrú era casat amb Úrsula, germana del castlà Galcerà de Vilafranca, fill de Bartomeu del castell.

Ramon Oló va ser advocat del castlà Bartomeu. Era un ciutadà honrat i prou important a la vila; fins va ser batlle l’any 1397. Estava vinculat estretament amb els castlans i va participar de forma activa en la Universitat de la vila.

Guillem Amorós era cavaller i formava part dels homes de palau. Va presidir més d’una vegada a les Corts els nobles del Penedès. Tenia moltes relacions tant a dins de les comarques del Penedès com a fora. La seva filla Elisenda es casà amb un mercader de Girona. L’any 1398 és procurador de Pere Febrer.

Perquè puguin ser pagades la seva sepultura, misses, novenes i cap d’any i altres fets piadosos, pren per la seva ànima 3.500 sous, i si aquesta quantitat no resulta suficient, vol que es faci ús dels altres béns seus. Per pagar aquests diners posa en mans dels seus marmessors tota la plata que el dia de la seva mort tingui, tant a casa seva com a fora. També poden disposar del seu arnès de cavaller i encara de moltes altres coses.

Vol ser soterrat en l’hàbit de l’orde dels frares menors de Vilafranca, a la capella que ell anomena “seva”, la dels frares menors, i amb l’hàbit franciscà i junt amb el seu fill Bertran, també cavaller, que era difunt.

En les seves disposicions per preparar el seu enterrament ordena:

- Que es comprin dues peces de drap de sis a set lliures la peça. Una part s’ha de posar sobre el llit de mort.

- Que quatre frares vagin a casa seva i estiguin amb el seu cos dia i nit fent pregàries, menjant allà, i que siguin ells mateixos qui portin el cos a soterrar. A aquests frares se’ls donarà les vuit canes de drap, o sigui dues a cada un. Si ells no el volen, que es doni als pobres vergonyants per amor de Déu.

- Del drap que sobrarà de les dues peces que hauran estat comprades, que siguin fetes dotze gramalles i dotze caperons, i que siguin donats a pobres vergonyants.

- Que vuit d’aquests pobres duguin també el seu cos conjuntament amb els quatre frares.

- Que dos frares menors i un prevere (de l’església de Santa Maria) siguin els que comencin a dir les trenta misses de Sant Amador. Que el prevere digui la missa a l’altar de Sant Miquel o de Santa Maria.


Fa deixes de 250 sous al monestir dels frares menors perquè li diguin 250 misses d’acord amb el que ell ha demanat. També 150 sous perquè se celebrin aniversaris a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Deixa 100 sous perquè sigui dita missa cada diumenge o festa anual a casa seva perquè la seva muller pugui oir-la, durant l’any de plor. Ens fa pensar l’obligació que hauria de tenir la vídua a quedar-se a casa per guardar dol durant un any. Demana  que el frare que el confessi per darrera vegada rebi 30 sous.

Altres deixes : Que dels 3.500 sous se’n donin tres a cada una de les monges de Santa Clara de Vilafranca perquè diguin el salteri. Era costum dotar a les monges de Santa Clara, però en aquest cas hem de fer notar que la seva cunyada sor Constança de Canyelles era l’abadessa del dit monestir. Deixa també a una altra monja anomenada Francesca Saplana 200 sous.

Al monestir de Santa Clara també hi deixa 5 sous; als cinc hospitals de la vila, 6 diners a cadascun; a les onze capelles de fora la vila 12 diners a cadascuna: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Santa Maria de Penafel, Sant Andreu, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Maria dels Horts, Sant Pau de Vallmoll, Santa Maria de la Tallada, Sant Esperit, Santa Magdalena i Sant Jaume de la Calçada.

Fa deixes també als seus esclaus. Podem esbrinar que com a mínim en tenia sis, encara que n’eren més. En el testament llegim el nom de Guillem Guerau com un dels seus esclaus. No sembla deixar-li diners, sinó més aviat béns mobles: vestits, gramalles, caperons...Deixa franc i lliure un dels seus esclaus anomenat Jordi, però vol que sigui vestit de negre com els altres. I si vol restar a la casa amb el seu hereu, que pugui fer-ho i que aquest l’hagi de proveir, sa i malalt, de totes les seves necessitats.

També Martí, esclau bord, fill del Jordi, vol que tingui els mateixos drets que concedeix a aquest, però abans cal que serveixi el seu hereu per espai de vuit anys a partir del dia en què ell, Pere Febrer, hagi deixat d’existir.

Vol que en Martí -un altre esclau- en cas que no li interessi la carta de manumissió que li ha fet, i a partir del dia que ell hagi mort, hagi de servir el seu hereu per un període de tres anys, i passat aquest temps que resti franc i lliure i que pugui fer totes les seves voluntats. Però si vol quedar-se a la casa de l’hereu, pot fer-ho, i aquest l’ha de proveir, sa o malalt, de totes les seves necessitats.

Vol que Llorença, esclava borda i filla del dit Martí, després d’haver servit el seu hereu per espai de quinze anys, resti també franca i lliure. A més, fa càrrec al seu hereu que passats aquests quinze anys li doni marit “per amor de Déu i de son pare quin ha servit”. Vol que dels seus béns siguin donats 100 sous a Pere Sart si vol marxar, però com que és vell i no es podria guanyar la vida, els dóna a càrrec del seu hereu que sí que es vol quedar a casa.

Fa deixes als seus parents: es pren 300 sous perpetualment cada any per la seva ànima i les persones següents: el seu pare, la seva mare, els seus fills Bertran i Pere, la seva germana, el seu padrastre i canvista Bernat Bertran, la seva muller Joana, el pare i la mare de la seva muller, la nora Beatriu, esposa del seu fill Bertran, i el pare i la mare de Beatriu...

El Pallars

També deixa a Eufrasina, Joaneta i Isabel, filles del seu fill Bertran i Beatriu, ambdós difunts, 200 sous a cada una. També 1000 sous de censal mort que es pren sobre el castell de Subirats, els quals eren de Bernat de Pallars, pare de Beatriu, muller del dit Bertran Febrer fill, i mare d’Eufrasina, Joaneta i Isabel, els quals 1.000 sous censals  al senyor Arnau Roger de Pallars, com a tutor de Beatriu havia venuts a  Raimon Alemany de Cervelló, senyor de Subirats. Els Pallars posseïen part de la baronia dels Cervelló des del segle XIV. El rei Jaume II, l’any 1309, permutà amb els comtes de Pallars el feu de la dita baronia de Cervelló. Els Pallars la tingueren a les seves mans durant 65 anys. Gelida també fou dels Pallars durant el segle XIV. Primer fou posseïda per la comtessa Sibil·la I, després per Arnau Roger II, que morí el 1343. Fa suposar, doncs, que l’Arnau Roger de Pallars era aquest mateix.

Veiem que Bernat i Arnau Roger de Pallars consten com a familiars dels Febrer; per tant, també dels castlans de Vilafranca. No sabem exactament com és que el pare de Beatriu, Bernat, viu a Vilafranca en aquell moment. Els béns d’un Bernat Pallars es venen en un encant públic a Barcelona l’any 1380, i aquest va ser confrare de la Santa Trinitat del Carmel. Aquest Bernat de Pallars, pare de Beatriu, podria ser el fill de Ramon Roger II de Pallars, i Sibil·lia de Cardona, per tant, nebot d’Arnau Roger II. La mare de Beatriu i esposa de Bernat Pallars, era del llinatge dels Erill. Durant els anys del segle XV, veiem els Erill ocupant espais del Penedès, com el mateix castell de Subirats.

El testament fa referència a uns censals que posseïa la mare de Beatriu a Sant Cugat del Vallès i a la quadra de Valldoreix, la senyoria del mas de Caselles (del terme de Montbui). Dels altres béns deixa a Lluís Ferrater, fill de l’honrat Jaume Ferrater, marmessor seu i casat amb Isabel, germana de la seva muller Joana, 1.000 sous; i uns altres 1.000 sous només a la seva muller Joana.

Els hereus: els castlans de Vilafranca del Penedès

Nomena hereus universals el seu fill Pere i la seva muller Joana de Canyelles. Si mora el seu fill Pere, i també els fills o filles d’aquest, tota l’heretat íntegra i el castell de Fontrubí havia d’anar a parar a la seva néta Alfrasina, filla del seu fill Bertran, difunt. Sí morís sense descendència, passaria a mans de l’altra néta Isabel. Consta en el testament que hi tenia un acord econòmic amb la seva dona, que havia signat amb el senyor Bartomeu de Vilafranca del castell, com a tutor, i amb el consentiment d’Elisenda i de Francesc Llaurador, mare i oncles respectivament, de la seva muller. Llavors els béns es repartiran així: Primer al fill del castlà Bartomeu de Vilafranca de la baronia de Riudefoix pel al dot de la seva muller Saurina, i tia de la seva dona, 4.500 sous. Igualment 2.000 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. A sor Constança de Canyelles, monja de Santa Clara, germana de la seva muller, 2000 sous. A Ramon de Vilafranca o, si es mor, a Roger de Vilafranca, germans, 500 sous que tenia sobre l’esmentada heretat. Al frare Llorenç Oliver, predicador, 1200 sous sobre la dita heretat per un violari que prenia. També 1300 sous a Elisenda, mare de la seva muller. Fa també a Jaume Ferrater i a la seva muller Isabel, germana de la seva muller, 1500 sous, els quals tenia sobre la dita heretat. En conclusió, podem dir que si moren els seus descendents bona part dels seus béns passen a mans de la seva muller.

Fa deixes també als pobres vergonyants i a donzelles pobres a maridar. També disposava de pensions de censals morts que deixa per assegurar aquells 300 sous que perpetualment s’havia pres. Algunes les rebia de gent de l’Arboç, altres de gent de Vilafranca, però també d’indrets molt allunyats: de Perpinyà, que pren cada any sobre l’aljama dels jueus d’aquesta ciutat, que són 377 sous i 3 diners; també 130 sous de censal mort que pren sobre tres castells que són a la Vall d’Uixó, al regne de València...

Els Febrer van posseir el castell de Fontrubí fins a mitjans del segle XV, i després passà als Barberà. Pere Febrer fill vivia entre Fontrubí, Vilafranca i Barcelona. L’any 1404 és marmessor d’un canviador de Barcelona. Disposava d’un escuder, anomenat Alfons Muñoz.


El sarcòfag de Bernat de Febrer

Es tracta d’un túmul ubicat sota un arc soli a la capella oberta a la banda de l’epìstola, próxima als peus de la nau. Té una figura jacent i el frontal del sarcòfag s’orna amb quatre ploraners aïllats dins uns espais de perfil arquitectònic coronats per arcades. Aquests vesteixen gramalles de dol i es cobreixen el cap amb les caputxes. La imatge del militar duu la indumentària apropiada al seu rang: cobreix el seu cos amb una cota de malles i amb perpunt. Duu capmall sobre el cap i també un bacinet. Va armat amb una espasa que li penja d’una corretja. El llom d’un braxet li serveix per recolzar els peus. Té les mans en actitud d’oració. Probablement estem davant d’una obra del segle XIV. Està en una capella de fundació particular com ho evidencia els escuts a la part alta de la paret, esculpits i pintats. El retaule d’aquesta capella funerària era dedicat a Sant Jordi, obra de Lluís Borrassà. Quan Pere Febrer diu el lloc on vol ésser enterrat diu: lla en en aquell lloch on en Bertran Febrer, cavaller, fill meu, fos soterrat, so és a través del altar per, co que com lo prevera dirà la misa tenga los seus peus de sobre lo meu cors.