dimecres, 17 d’abril del 2019

Menescals o Manescals (Segle XIV-XV)

Aplicació d'una sagnia al cavall (1390)


Els menescals eren les persones que tenien cura de les malalties de les bèsties. Eren els veterinaris  medievals. Aquest ofici va anar tradicionalment lligat al de ferrador fins a les acaballes del segle XVIII.
L’origen de la menescalia medieval es troba en els ferradors que, proveïts d’un bagatge mèdic, acabarien per especialitzar-se cada vegada més en la cura dels equins fins a esdevenir professionals de gran consideració entre determinats sectors d ela societat, sobretot a l’àmbit urbà. A València,ferrers, ferradors i menescals integraven, des del segle XIII, una confraria o gremi únic. A Barcelona, formaven un dels braços del gremi de ferrers. A Vilafranca els tenim també junts ferrers i menescals dins la confraria de Sant Eloi durant la Baixa Edat Mitjana.
Les competències de ferrers i menescals es confongueren durant tota la Baixa Edat Mitjana perquè uns i altres ferraven equins com els guarien de les malalties. Els notaris empraven els mots combinats ferrer-menescal. Tal com va passar amb el canvi de denominació de barber a barber-cirurgià, la incorporació del terme menescal era sinònim de progrés econòmic i social molt més que el de ferrer.
Els menescals efectuaven les seves activitats en ple carrer, davant mateix de l’obrador. Una mena de vela o tenda, que se sostenia amb dos pals encastats a la paret de l’edifici, servia per fer ombra i protegir els clients, els animals, els mateixos menescals i els ajudants o aprenents que solien tenir mentre es realitzaven les tasques oportunes en aquest espai.
La valoració de la menescalia i dels seus practicants va ser cada vegada més gran, i la confiança i el recurs al menescal, com a expert en l’art de la menescalia, capaç de solucionar els problemes de salut dels animals, millorar-ne l’estat i assegurar-ne la perdurabilitat, es féu cada vegada més evident.
Malalties de les extremitats dels cavalls (1502)
Els menescals Vidal
L’any 1373 ja trobem documentat un dels primers menescals del Penedès. Aquest fou en Jaume Vidal. El llegim en un registre de la cancelleria reial. És acusat de la mort d’un home estranger de nom Pere Mir originari de Perpinyà a Vilafranca. Sabem que Jaume era fill d’un altre menescal, Bonanat Vidal i Guillema.
El rei però el perdonà, el mateix document ens diu que té un bon ofici i és bona persona.
El Batlle de Vilafranca de l’any 1387 li ven a Jaume Vidal un obrador amb una cambra. Molt probablement fou al carrer de la Parellada. El preu era molt elevat, 85 lliures.
En alguns moment, com hem indicat més amunt, Jaume Vidal el trobem amb l’ofici de menescal i ferrer (1387), (1388), (1409).
El fill de Jaume fou Joan Vidal, també d’ofici menescal i ferrer tenia una casa al carrer de la Parellada de Vilafranca a partir de l’any 1418 i un gran hort a prop del monestir de Santa Clara, fora muralla. La muller fou Joana Solà, filla d’un ferrer de Vilafranca. El 1446 Joan era difunt.
Miquel Vidal, fill i hereu de Joan, també fou menescal i ferrer. Tenia també terres a les afores de la muralla de Vilafranca.
El 1387 trobem el nom d’Andreu Vidal, també d’ofici menescal. El juny d’aquell any compra una casa situada al carrer de Penyafort a Vilafranca. Carrer que estava situada a extramurs al lloc actual de la Rambla Nostra Senyora. Havien d’estar situats molt a prop dels camins on hi passaven molta més gent. La muller era Llúcia. La filla Caterina es va casar amb l’hostaler de Vilafranca, Bartomeu Ballester.
El 1470 un document notari de Vilafranca hi trobem l’hostaler i menescal de Tarragona, de nom Gaspar Vidal. Molt probable familiar dels Vidal de Vilafranca. El document és una cessió de dos cavalls que tenia Gaspar i que els tornava al noble de Vilafranca, Joan Castellví. Potser per curar? per ferrar?. No ho sabem.
El menescal Nadal
Els anys 1420, 1422, 1433 és Joan Nadal menescal. Té també un hort a prop del monestir de Santa Clara de Vilafranca. No en tenim més referències. Creiem que era originari de l’Arboç del Penedès, ja que posteriorment, al segle XVI, hi detallem ferrers de cognom Vidal.
El menescal Llorens
El 1497 és menescal Pere Llorens de Vilafranca. No en tenim tampoc més dades.
Menescal amb el seu ajudant (1390)
Els menescals Tintorer
Els menescals/ferrers de la Baixa Edat Mitjana a Vilafranca són els que més hem trobat en documents notarials i altres. I molt probablement són els que més van treballar de l’ofici. El 1390 Nicolau Tintorer és acusat i paga una multa per haver dit jurat: “ per lo cul de Déu” considerat una blasfèmia.
Va formar part en els anys del XIV del consell de la Universitat de Vilafranca, com a representant dels oficis de menescals i ferrers. Era propietari de moltes terres situades en el terme de Vilafranca: a les Clotes, Puigciuró, al molí de Ramon Marti, Fontanilles, Pelegrina, Sant Hilari, Benages...
Els fills Joan i Bartomeu Tintorer també van ser menescals/ferrers. Joan l’any 1453 va haver de pagar una multa per haver mort un mul de pèl negre, que suposadament havia de curar. Ho va haver de pagar al seu propietari que era Pere Baltà de Fontrubi:
“...Cert es que en Joan Tintorer menescal de Vilafranca sots pena de la dobla e ma e poder de micer Joan Malet menor de dies conseller del dit hble lloctinent del batlle donar e pagar an Pere Valtà del terme de Fontrubia del lloc dels Picanys 4 florins d’or d’aragó feta avinença entre ells de e per raó d’un mul de pell negre lo qual se deia esser mort per culpa del dit Joan Tintorer en poder del qual lo dit Pere Valtà lavia més per cert accident que aquell dit mul havia en lo ventre....”.
A l’hora de tenir cura dels cavalls, els tractats de menescalia posen l’èmfasi en el règim preventiu, constituït per l’alimentació, el lloc on l’animal reposa habitualment (l’estable) i la sagnia terapèutica. Però, com en el cas dels humans, quan el règim preventiu fallava i la malaltia feia acte de presència, la terapèutica feia ús de tres accions, que s’aplicaven per aquest ordre: el recurs a la dieta, l’ús de fàrmacs, d’origen vegetal animal o mineral, i la cirurgia. Moltes vegades la cura no acabava bé.
Tot i haver-hi a Vilafranca i al Penedès moltes mules o ases, no sembla que aquest ofici fou molt extens en la Baixa Edat Mitjana.
Algunes d’aquestes referències s’han copiat de la web titulada “ l’art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana. El valor dels equins i de la seva salut”: