dissabte, 18 d’agost del 2012

Cognoms de famílies dels segles XIV i XV al Penedès: La lletra E.


"L'escut nobiliari dels Espuny situat al monestir dels franciscans de Vilafranca, en el suposat lloc on hi havia la biblioteca del monestir"

Els pagesos Eiximenis, de Vilanova de Cubelles i de Vilafranca al carrer Pou Nou (l’actual Montserrat); els sastres Elies, originaris de Pacs del Penedès; els fusters, picapedres i corredors d’orella Esblades, del carrer Blanca de Cervelló de Vilafranca (carrer prop del de Sant Pere actual); els teixidors, sastres, coltellers...Escardó originaris del mas Romaní de Pacs del Penedès però vivint al carrer Cap de Creus (l’actual Constitució) i altres de Vilafranca; els cantarers Escayol de la plaça de l’Oli de Vilafranca; Els advocats...Escofet del carrer Pou Nou de Vilafranca (l’actual Montserrat); els escuders Escola, originaris de Sant Jaume dels Domenys, però vivint a Pacs del Penedès; els notaris Espaers, originaris de Valls, els notaris i sabaters Esparreguera del carrer Canyemàs de Vilafranca; els ferrers Espasa, originaris de l’Arboç, però vivint a Vilafranca; els pagesos Espelt de la Granada del Penedès; els Esperol de Vilafranca; els nobles, cavallers Espitlles, senyors del castell de la Bleda i d’Espitlles (Santa Margarita), vivint també a Vilafranca; els mercaders, després nobles i cavallers Espuny, actuant i vivint a diferents llocs del Penedès; dels mercaders, sabaters...Esplugues del carrer de Barcelona a Vilafranca; els notaris i mestres d’escola Esquerra de Vilafranca; els carnissers, mercaders... Estavella del carrer de la Cort de Vilafranca;  els fusters, mercader, sastres...Esteve al carrer del Mar de Vilafranca (actual Sant Joan) originaris de diferents llocs del Penedès; els pagesos Estrany del carrer Santa Maria Magdalena de Vilafranca; 

Topònims que han quedat en el lloc on hi havia el castell d'Espitlles.




dilluns, 13 d’agost del 2012

Els dos Berenguers del segle XIV, senyors del castell de Subirats



El castell de Subirats situat a l’Alt Penedès té molta història. És documentat el 917 com a residència del vescomte de Barcelona Ermenard i del seu germà Usalard. La seva construcció va afermar (com altres ) la defensa i protecció de la frontera amb el Penedès al convertir-lo en un robust fortí.
Però no voldria parlar de tota la història del castell (serà en un altre moment), sinó de dos Berenguers que van ser senyors del dit castell durant el segle XIV i que van tenir molt de ressò no tant a la comarca com al Principat de Catalunya i que no es van autoanomenar “de Subirats”.
Anteriorment, a finals del segle XIII ,abans dels nostres Berenguers, eren senyors del castell el llinatge dels Sant Marti, conegut aquest llinatge com a senyors que eren del castell de Sant Martí Sarroca.


Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de Valencia, tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva filla Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. El seu fill Berengueró morí abans que ell.
En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut,  Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...
Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.
Berenguer d’Abella: Fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llicmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella. Trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa de Sicília el 1411.
Si Berenguer Vilaragut va tenir poc protagonisme en les nostres comarques aquest no va ser el cas de Berenguer d’Abella. Un Ferrer d’Abella, nascut a l’Arboç del Penedès, fou un eclesiàstic dominicà, molt probablement fou familiar del Berenguer d’Abella.  Ferrer, el 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar. Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicillia) i des del 1325 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode. Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina. Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis de beguins a Vilafranca.
Un altre Ferrer d’Abella, fou cavaller, probablement també de la família del nostre Berenguer, en 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Fou apreciat de Pere el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant un captiveri, a la vila d’Utiel. Filla d’aquest Ferrer, n’era Blanca d’Abella que es casà amb Bernat de Fonollar, senyor de Sitges: “Sibil·lia de Fortià, acompanyat pel seu germà Bernat de Fortià, Berenguer d’Abella i Bartolomé de Linos, el comte de Pallars i altres fugí secretament de Palau (era la 4t muller de Pere III) el 1386, primer fou a Sitges i després a Sant Martí Sarroca...” La fugida primer cap a Sitges era potser també decisió de Berenguer, ja que hi tenia família que podria protegir a la reina.
Un dels protagonistes d’aquesta època anomenat també Abella, fou el ballester de professió Raimon d’Abella.  Ja el 1323 viu un Raimon d’Abella al terme de Subirats, era fill d’un altre Raimon d’Abella. Creiem que aquest últim era el ballester que vivia a Vilafranca durant alguns anys del segle XIV i que morí a principis del XV. Tenia el seu alberg al carrer Pintors (la Palma actual) i fabricava ballestes per gent de Barcelona i soldats del rei. La seva filla, Eulalia, es casà amb un dels altres pocs ballester que vivien a la vila en aquells anys, en Bernat Roig. Una altra filla casà amb un pellisser de Barcelona anomenat Bernat Olesa. El cognom Abella justament el comencem a tenir a partir del segle XIV a les nostres contrades, tindria alguna cosa a veure en Berenguer d’Abella? 

dijous, 2 d’agost del 2012

El terme de Foix, el castell i l'ermita, els senyors feudals




L’any 1976 hi va haver uns treballs d’arranjament a l’ermita de Santa Maria de Foix que s’alça a 661 metres d’altitud. Data del segle XII amb dues naus menors. Fou consagrada l’any 1309. Al segle XIII pertanyé als Cervelló i des del 1388 als Pinós. Al segle XV als Peguera, que foren senyors de Foix i de Torrelles.
L’any 1017 en el testament del comte Borrell, que féu amb motiu del pelegrinatge a Roma, en què nomena marmessors la seva dona Adelet, el seu gendre Miró i a Bonhom, el vicari de Sant Martí Sarroca, fa usufructuària a la seva dona de la meitat dels seus alous dominicals del castell de Foix, les vinyes de Marmellar i l’alou de Vilasar. Deixa al seu fill Sunyer el castell de Marmellar. Deixa a la seva filla Quíxol l’alou de la Bleda. Deixa als seus fidels Arluví i Odó l’alou que era d’Adalet i les vinyes que té Eldemar, sota servei del seu fill, qui té el castell de Foix. Com veiem el castell ja existia abans de l’ermita. El Lloc de Torrelles pertanyia al terme de l’antic castell de Foix, documentat al 1067, que posteriorment va pertànyer a Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV. Més tard (el 1093) un tal Arnau dóna a Baldó la castellania del castell de Foix. . El 1185 surt esmentat per primera vegada el lloc de Torrelles de Foix . Al 1198, Guillem de la Granada, concedeix el Castell de Foix a Guillem de Tarragona, i deixà unes terres perquè els seus marmessors hi edifiquessin una església en honor de Déu i la Verge Maria.
L’Albareda és un dels termes d’origen medieval, situat al castell de Foix. L’any 1212 existeix una concòrdia entre els cosins Ramon d’Albareda i Pere d’Albareda. Ramon cedeix a Pere la meitat de la propietat d’Albareda que ha heretat del seu oncle Guillem d’Albareda, a canvi de rebre 110 sous. El segle XV unes cases dels Albareda de Foix estaven situades a Vilafranca en el lloc de l’actual “font dels Alls”.
Raimon Carbó l’any 1317 és un dels primers rectors/notari de l’església de Santa Maria de Foix. Fou procuradors dels nobles Cervelló quan eren els senyors del castell. Era originari d’un llinatge sorgit del mas Rugat situat al terme de Castellví de la Marca. Foren senyors terratinents de diferents llocs del Penedès: La Granada, Castellví, Torrelles de Foix, Santa Fe del Penedès, Guardiola, Subirats, Pacs del Penedès...
Guillem Calva fou també un rector de l’església de Santa Maria de Foix l’any 1368 que també ho fou de l’església de Sant Jaume dels Domenys. La relació per tant entre els terme de Castellví de la Marca i el de Foix hi era sovint durant aquest segle. Francesc Calabuig l’any 1389 fou un altre dels rectors de l’església de Santa Maria de Foix, originari del mas Calabuig situat al terme de Sant Martí Sarroca.
El 1332 hi ha una donació de la castlania i feu del castell de Foix amb tots els drets i pertinences que els pertany pels nobles Guillem de Tona cavaller i Alamanda, a favor del seu fill absent de Tona en contemplació del matrimoni amb Constança filla de Bernat de Petra i Brumisenda.
Els Petra, posteriorment Sapera, eren un llinatge penedesenc arrelat a Vilafranca des de principis del segle XIII. Aquest Bernat era notari. Rep la notaria d’Olèrdola aquest mateix any per part del rei Alfons. Va ser batlle general de Catalunya l’any 1344. Pera conèixer la importància del llinatge fixem-nos en el testament de la mare de Bernat, Margarita, en el seu testament, l’any 1334. El seu marit i pare de Bernat, fou l’advocat Berenguer de Petra. Dóna deixes a les capelles existents a Vilafranca: Sant Julià, Sant Salvador de la Calçada, Santa Maria de Penyafel, Sant Andreu de la Picollera, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Digna, Santa Maria dels Horts, Santa Maria de la Tallada, Santa Magdalena. I Altres espais de fora del Penedès: com una quartera de faves al monestir de Montserrat. A L’església de Sant Bernabé d’Òdena una quartera de forment. Al monestir del Carme de Barcelona una quartera de forment. Als fills de Raimon Porta de Cervera també li fa deixes, igual a la filla del noble Guillem de Manresa. A la seva filla Geralda que és muller del cavaller Bernat Torrelles (probable descendent del que van donar nom al lloc de Torrelles). Elegeix ser enterrada al cementiri de Sant Joan de Vilafranca o al monestir dels franciscans.
   
 Masia Soler de Secabecs
Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia ( ca l’Isaach, de la caseria de la Llombarda ) al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha la masia del Soler de Secabecs. El 1309, el cavaller Guillem de Secabecs de Foix manifesta que ha edificat una capella en el castell de Secabecs a honor de Sant Andreu, essent anomenat primer rector Guillem de Font, prevere. L’any 1406, Ferrer Ramonat, prevere beneficiat en l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona també ho és de la capella de Sant Andreu construïda al lloc del castell de Secabecs. El fill de Guillem de Secabecs, un altre Guillem, fou frare de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Berenguer de Secabecs el 1329 fou degà del Penedès i administrador de la cort reial. També foren els Secabecs, senyors del Mas Ollers, situat a Castellví de la Marca. Durant aquest segle XIV el noble i cavaller Berenguer tenia el seu propi alberg (casa) al carrer de la Palma anomenat també el carrer de Secabecs (es comença a trobar el seu nom a partir de l’any 1388).
El Castell de Foix va pertànyer posteriorment a la corona, que al 1388 el rei Joan I el va vendre a Bernat de Pinós.  El llinatge Pinós fou originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l'Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès. Bernat era fill de Bertran de Pinós, el que des del 1375 almenys, era protonotari del rei Pere III i de l’infant Joan.
El seu fill Bernat de Pinós, doctor en lleis, comprà a l'infant Martí la vila de Pertusa amb el castell i les seves aldees (1395). Fill d'aquest fou Roger de Pinós. És possible que pertangués a aquesta línia Bernat de Pinós (mort el 1464), doctor en ambdós drets, que s'establí a Sicília des d'abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444. El 1397 el rei ha de demanar a Bernat que signi la pau amb sagrament i homenatge entre ell i alguns homes del terme de Foix i el cavaller Marc d’Avinyó, que es disputava la senyoria del dit castell.
Roger de Pinós, senyor del castell després del seu pare Bernat, encara tenia diferents trifulgues contra els homes del terme de Foix i amb els cavallers, senyors d’altres castells del Penedès. El 1414 es diu: “..debat guerra rancos e males voluntats fossen entre Roger de Pinós cavaller senyor del castell de Foix, el noble Joan de Barberà cavaller en aquest cas, però de Torrelles, i els cavallers Avinyó ..les dites parts acorden repartir-se les rendes dels albergs, horts, camps, vinyes, terres, honors, possessions, vaxelles, vinariis, mobles, homens, censals..que hi ha en el terme...” Graida de Pinós, fou la seva muller i al quedar vídua es casà amb Gerald Alemany de Peguera. A la mort d’aquest segon marit l’any 1431, passa a ser senyora del castell de Foix. La seva filla fou Brigida de Peguera.

Els Peguera sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d'importants béns i d'un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190. El 1488, Grahida, muller del magnífic Gerald Alemany de Peguera de Foix ordena testament. Els Peguera continuaren essent posseïdors del castell i de Torrelles fins més enllà del segle XVI. El 1574 Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya – Aragó, primer marqués de Foix al 1710; la nissaga dels Peguera es va extingir amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, que morí soltera al 1881 i va deixar el seu patrimoni a les salesianes.
Durant el segle XII fins el XV altres llinatges de nobles i cavallers de diferents espais del Penedès tenien o volien formar part d’aquest terme, cobrant rendes o posseint patrimoni: els Boixadors, els Santjust, els Desplà, els Barberà, els Senyechs...

Com sempre, un dels aspectes que es pot veure en uns dels llocs més emblemàtics de la nostra història medieval penedesenca no és gens adient. Una escala metàl·lica trenca tot el conjunt de la gran ermita que domina un bon tros d’aquest Gran Penedès i no ajuda gens a pensar com vivien aquella gent.