dijous, 10 d’agost de 2017

Viatjar en època medieval i els peregrins.


Haver estat un mes fent el camí de Sant Jaume des de Sant Jean Pied de Port fins a Santiago de Compostela em va fer pensar en els peregrins medievals i com es viatjava en aquell temps.
A partir del segle XIII, coincidint amb l’apogeu del pelegrinatge jacobeu, els reis i els senyors feudals comencen a construir hospitals al llarg de la Via Mercadera entre Sant Boi i Cervera, com és el cas de  l’hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls. Fou fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló, senyor dels castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Gelida i molts d’altres. La seva missió era acollir els vianants i peregrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès, per Sant Boi i Olesa.


La vida medieval en el segle XIII
Sabem que en aquests anys, hi havia una conscienciació molt gran per part de l’home medieval de la necessitat d’ajudar i protegir els pobres i els malalts.
També en aquell temps en un mateix territori hi convivien els cristians, els jueus i els musulmans, amb les seves respectives llengües, les seves creences i religions.
També hi havia el problema de les guerres i de les bandositats, que provoquen inseguretat constant en la vida de cada dia. Una conseqüència de la guerra eren els captius.
La vida civil no era tampoc fàcil: casar una filla era un problema difícil de resoldre per a la majoria de les famílies, perquè de vegades pagar un dot esdevé molt difícil.
i encara tenim el problema de les malalties i de les epidèmies, amb les quals calia conviure. Què dir de l’angoixa constant per aconseguir collites suficients? tenir una bona collita o no tenir-la representava poder menjar el proper hivern o bé morir de gana. Les expectatives de vida eren baixíssimes. Tot plegat una vida realment dura.



Viatjar en el segle XIII
Viatjar no era gens fàcil per a la gent del segle XIII. Si es viatjava per mar, hi havia els perills de les tempestes.
Ramon Llull ens explica, en la seva autobiografia. la dramàtica experiència d’un naufragi: “Com la dita nau anàs en Genova, e fos ja prop de Port Pisà, seguís una gran tempesta en la mar, de la qual la nau ferí, e molts hi moriren, e alguns escaparen amb l’ajuda de nostre senyor, entre els quals lo dit reverend mestre (ell mateix) e un companyó, qui escaparen amb la barca, perduts però los llibres e la roba...”
Els desplaçaments per terra, potser no eren tan perillosos com anar en vaixell pel Mediterrani, però també comportaven molts perills. La inseguretat feia que la gent s’agrupés per anar pels camins per poder-se protegir si feia falta, encara que no es coneguessin, i que tothom anés amb ganivets a sobre.  

En 1219, el rei Jaume atorga salvaguarda o guiatge als traginers i mulers del monestir de Sant Cugat del Vallès que transporten menjar i roba dels frares, en atenció a la freqüència amb què son robats i vexats als camins.
Per lluitar contra aquesta inseguretat, que afectava tant els camins com les poblacions, el rei Jaume fa una crida perquè la gent s’armi i, sota el toc de campanes, surtin a defensar-se conjuntament contra els possibles atacants. Aquesta crida que fa el rei, concretament als veïns del Pla del Llobregat, és el testimoni més antic que es té sobre el toc de sometent: “molt sovint dampnificats pels lladres quels furtaven los fruits i altres béns, ordenà que constituïts los dits pagesos per parròquies, això és sant Boi, sant Joan Despí, santa Maria de Cornellà, és a dir tots los homens del Pla del Llobregat, puguessen tenir armes en llurs cases, com ballestes, espases i llanses, amb les quals se pugessen defendre, e qui qualsevol de ells era dampnificats o robat per algun lladre o bandoler, tocàs la campana...”

I el rei mana al veguer de Barcelona que tots aquests pagesos tinguin a casa seva una ballesta, una llança o bé una espasa. La situació d’aquestes pagesos deuria ser bastant desesperant quan, al cap de dos anys d’aquesta crida, molt d’ells acaben abandonant i es traslladen en grup a Tortosa, on deuria ser més fàcil aconseguir bones terres, sense tants perills.
Si al Pla del Llobregat hi havia perill de lladres i bandolers, el problema devia ser encara molt més greu en zones més muntanyoses i aïllades.
Els camins eren molt dolents; la majoria són encara restes de les antigues vies romanes, que encara perduren.
En aquest segle XIII, els carros només es fan servir per transportar les mercaderies. En els desplaçaments per terra, la mula és l’animal amb un protagonisme més gran. La mula era un animal molt apreciat, perquè era més intel·ligent i més sofert que el cavall, aguantava millor la calor, agafava menys malalties i vivia més anys. Quan passava per un terreny rocallós o per qualsevol coster, la mula no cau mai; en canvi, el cavall podia relliscar més fàcilment. I també era millor la mula que el ruc perquè era més ràpida i tenia més potència. El ruc era la mula dels pobres. Al segle XIII el cavall encara era un animal de luxe. Només en tenien els nobles i la gent de diners.
Es viatja per tant, amb mula, amb ruc, amb cavalls i amb carro, però sobretot es viatja a peu i a peu les distàncies resulten molt llargues.
Per anar de Barcelona a Venècia, a cavall, es podia tardar uns dos mesos. Sabem que el rei Jaume, que anava a cavall, per anar de Perpìnyà a Barcelona necessitava quatre o cinc dies.
Quan s’ha de travessar un riu, cal esperar que no baixi gaire aigua o bé passar amb barques. De ponts n’hi ha pocs. La majoria són de fusta i, quan baixa una riuada, l’aigua se’ls emporta. les riuades són, en aquell temps, molt freqüents i intenses, ja que els cabals dels rius no estan regulats; no hi ha pantans ni rescloses.

A tota la vall baixa del Llobregat tan sols hi ha en aquest temps un pont: el de Martorell. El de Sant Boi no es construirà fins a començaments del XIV. Les riuades no sols s’enduen els ponts de fusta; a vegades, fins i tot, els de pedra: el pont de Martorell se’l va endur l’aigua a mitjans del segle XII (1143) i també el 1283. La reconstrucció del pont després d’aquesta última riuada va tardar molt, es va fer a començaments del segle XIV, un pont davant de la vila de Sant Boi, a les mateixes portes del Delta.

Viatjar també costa diners. Al segle XIII també hi ha peatges, com actualment en les autopistes. Els nobles locals fan pagar quan es passa per les seves terres o bé es travessa un dels seus ponts. També cal pagar per entrar a la majoria de ciutats.
Hem parlat del pont de Sant Boi que es va construir de nou, com que el va construir la ciutat de Barcelona, aquesta es quedava el peatge que calia pagar per passar pel pont. Tothom havia de pagar, animals i persones. En quedaven, exempts, però els ciutadans de Barcelona i els veïns de sant Boi.
En aquell temps, ens sorprendria a l’hora de desplaçar-nos, no trobar mai als camins cap cartell indicador que indiqui el nom d’una població, ciutat vila, poblet o hospital. No n’hi havia.

Com que el transport per terra és tant lent i dificultós, les grans vies de comerç són les marítimes. Així, el sistema comercial marítim és el que resulta més econòmic. Es transporten les mercaderies per mar i pels rius. L’Ebre és navegable en aquest temps des de Tortosa fins a Saragossa. És pel riu que baixa el blat i tots els altres productes que vénen d’Aragó.
Viatjar, doncs com diem no era gens fàcil, però no per això l’home medieval es queda a casa. Cal anar als mercats i a les fires de poblacions que tant poden ser veïnes com molt llunyanes. També es viatja als monestirs, com hem dit, a venerar les relíquies, com Sant Cugat o Santiago de Compostela, o bé adorar una mare de déu, com la de Montserrat.


El rei Pere va a resar davant de la Mare de Dèu de Montserrat abans d’enfrontar-se amb els francesos, aquell Pere que va estar a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, com diu la cronica Bernat Desclot: e venc-se’n a un monestir de monjos negres, qui és en Catalunya, e es lloc de gran devoció e eon Déus ha fet tots temps molts miracles e virtuts a tot hom; e lo lloc és apellat Santa Maria de Montserrat, e és lloc fort salvatge e agrest e entre grans muntanyes e feres assediat...e aquí lo rei estec e vetllà tota una nit davant l’altar de madona sancta Maria.. 

Viatgen els monjos, els predicadors, els que compren i venen bestiar, els missatgers, els artesans, arquitectes, vidriers, picapedrers,,,els estudiants, els aventurers, els rodamóns...
Ramon Llull, va néixer a Mallorca el 1232, estudia a Paris, es trasllada a Montpeller on imparteix classes, Més tard, va a Roma, Gènova, Tunis, Nàpols, Roma, Montpeller, París, Barcelona, Mallorca, Xipre, Armènia..va a Pisa, Avinyó..No sembla pas que per ell fos gaire problema viatjar.
 No deixa de sorprendre la gran mobilitat del rei Jaume. Tant aviat s’està a Barcelona, com a València Montpeller o qualsevol altra ciutat o poble dels seus dominis.
El rei Jaume amb més de 50 anys, una edat ja força avançada per a la gent d’aquest temps: L’any 1263 del vuit de gener al 15 d’abril està a Saragossa, el 24 d’abril a Lleida, el 22 de juny a Lleida, el 8 de juliol a Barcelona del 8 d’agost fins el 12, s’està a Vilafranca, el 16 és de nou a Barcelona...


Els peregrins

Anar de pelegrinatge era una opció d’aquell temps. Els viatges dels pelegrins duraven setmanes, mesos, amb mitjanes de 30 a 40 quilometres diaris (unes set o vuit hores de marxa), si el terreny és pla i fàcil. Els perills, com hem dit eren abundants, les dificultats al llarg del camí, les tempestes, l’assalt dels lladres i de les malalties, les possibilitats de perdre’s al llarg de les rutes de pelegrinatge...
En alguns casos al costat dels monestirs, hi ha els hospitals, gràcies a aquests centres els pelegrins són acollits tant si estan malalts com si no, se’ls  dóna de menjar i són atesos de franc.
La duresa d’aquests viatges i els perills en què poden trobar-se els pelegrins ens han estat explicats per un francès que va fer el camí de Santiago a mitjans del segle XII:
Quan els pelegrins surten de la terra de la Gascunya, han de travessar un riu, on moltes vegades els barquers pugen tants pelegrins, després de cobrar, que la barca es bolca, ofegant-se els pelegrins, fet que els alegra ja que així poden apoderar-se de les despulles dels nàufrags..
La fam, les malalties i les epidèmies com hem dit eren altres aspectes que es barrejaven amb les penes i treballs dels caminants d’aquelles èpoques. Qualsevol malaltia podria comportar greus conseqüències, els coneixements mèdics estaven lluny de poder fer algun servei quan realment es necessitaven. El fill del rei Jaume, en Pere el Gran, va morir als 45 anys d’edat, pel que alguns diuen d’una pulmonia, altres de ferides de guerres anteriors que es van infectar, anant de Barcelona a Salou i passant per l’hospital d’Olesa, el cronista Ramon Muntaner ens diu : e com fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e aquell refredament venc-li cremoreta de febre..que hac romandre a Sent Climent aquell dia, E el metge maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, e guardaren-la;,,e aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca del Penedès, e com fo lla, lo mal li fo entixegat (enverinat)...

Les paraules viaje, voyage, i travel expressen encara avui el que significava viatjar en aquells segles de l’edat mitjana, contenen la paraula llatina viaticum, amb la que es designava la provisió necessària pel camí. El vocable anglès travel té la mateixa arrel que el francés travail, que significa treball. Justament el que en aquells temps volia dir viatjar: molt treball i cansament. 
Des de Sant Boi, el peregrí o els pelegrins s’enfilaven en direcció a Vilafranca pel “camí de les Cavalcadures” que va per les muntanyes a Vilafranca on el camí es topa amb el camí que ve de Barcelona per Tarragona (la Via Augusta).
El camí continua fins a Sant Climent de Llobregat, Begues (on existeix al barri de la Rectoria la capella d'origen medieval de Sant Cristòfol, protector de peregrins), Olesa de Bonesvalls, Les Gunyoles (des d'on es podia anar directament a Vilafranca per Sant Pere Molanta) i La Granada (on es creuava amb l'antiga Via Augusta).
És per aquests camins, per on van arribar els primers repobladors de la Catalunya Nova.

El Peregrí Jaume

L’any 1373 un cavaller i mercader de l’illa de Malta, Jaume de Peregri, del regne de Sicília, cau malalt al hospital d’Olesa, i aquí hi fa testament davant els seus amics de Vilafranca Arnau Girona i Francesc Serrat.
Ell i la seva família visqueren a Vilafranca ja l’any 1285. Un germà seu, en Bernat Peregri era franciscà, potser aquest estava a l’hospital d’Olesa, un altre germà en Bartomeu Peregri va ser batlle de Vilafranca. Tenia terres a tot el terme de Vilafranca.
En Jaume Peregri el 1323 tenia taules de venta de les seves mercaderies a la plaça del blat de Vilafranca. El cognom Pelegri o Peregri es va escampar pel Penedès gràcies a la vinguda aquestes terres d’aquest mercader de l’illa de Mata.
Ell era l’hereu d’un altre Jaume Peregri, que s’autotitulava noble, es a dir cavaller. El Jaume Peregri de l’hospital molt probablement tenia un hostal en aquest lloc, ja que el seu fill Bernat és hostaler posteriorment a Vilafranca i en un document es diu que el 1401 amb el seu pare vivia a l’hospital d’Olesa, i tenia terres en propietat que ara pertanyien al llinatge Cervelló, és a dir els fundadors de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls.
És en aquests anys del segle XIV i XV quant es va constituir el barri d’origen medieval de l’Hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls.


dilluns, 5 de juny de 2017

Aspectes de la vida quotidiana de Vilafranca a l’any 1453




Els llibres de la cort del batlle són volums on les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic i a més seguir la vida quotidiana de l’època en aspectes tant privats com públics.

El veguer i el batlle a l’edat mitjana formaren una cúria o cort integrada per gent amb responsabilitats diferents.

La Cúria o cort restà unificada en l’autoritat del Batlle, el qual, en nom del Rei, entenia en qüestions polítiques i cívils, i la del Veguer, que ho feia en les judicials. El Veguer o Regent de Cort, era qui representava l’autoritat reial en la seva demarcació o vegueria, excloses les baronies. D’ell depenien totes les qüestions judicials. Les civils o polítiques eren incumbència del Batlle, a la vegada, administrador de les rendes senyorials. El Batlle, com el Veguer, també ho era per designació reial i la seva autoritat se circumscrivia solament a l’àmbit local.

El batlle de l’any 1453, va ser anomenat per rei, era el cavaller Andreu Bisbal, que a més d’exercir el càrrec de batlle a la vila, era senyor del castell de Cunit.

La jurisdicció del batlle ve caracteritzada pel seu àmbit local. El batlle era representant de la jurisdicció reial, i, per tant, no s’identifica amb l’òrgan rector del municipi o no depèn d’ell, encara que moltes vegades vol participar molt en el govern de la ciutat, en la universitat de la vila.

Com a càrrecs polítics hi havia el sots-veguer i el sots-batlle com a caràcter de càrrec propi i el lloctinent que substituïa al batlle si aquest no podia estar present o era fora de la vila. El lloctinent en aquest any a la vila va ser el mercader Joan Prats.

Hem de fer esment, que en aquell any hi tenia estada a la Vila, la reina Maria. Ja des de el juliol de l’any anterior, el 1452, per causa de les morts que hi havia a Barcelona va venir cap a Vilafranca on va prorrogar les Corts que es varen celebrar en el monestir dels franciscans de Vilafranca.

Com a càrrecs tècnics, cada cort tenia el seu propi assessor, que acostumava a ser un jurista de la vila, o bé també un notari. Aquests eren els veritables experts que aplicaven el dret, ja que batlles i veguers eren càrrecs polítics sense ser persones que necessàriament entenguessin de lleis. El jurista assessor del batlle, era Joan Malet, que per cert, era menor de dies. També hi ha diferents notaris, el més majoritari en els afers d’aquest any, era en Joan Mercer.

Càrrecs administratius: incloïen l’escrivania de les corts. Cada escrivania tenia el seu titular, que era un notari, en aquest any va ser Berenguer Cardona.

També hi havia els càrrecs executoris: els encarregats d’executar les feines mecàniques atribuïdes a cada cort. Rebien el nom de saigs o missatgers. Vicens Ferragut, Guillem Ramon, Pere Devesa i Miquel de Jordi són els d’aquell any.

L’any 1453 era uns d’aquells anys on hi va haver una crisis econòmica forta, però que començà molt abans. Les causes en són moltes: agitacions socials contra el poder feudal, epidèmies, baixa demografia... A Catalunya, aquesta crisi va portar en aquest mateix segle a la guerra civil l’any 1462/72 que encara va agreujar el problema. El llibre en qüestió es troba a l’Arxiu Comarcal de Vilafranca del Penedès. Consta de 265 pàgines. Des del gener fins el novembre d’aquell any 1453.

Algunes de les coses que surten en aquest llibre de la Cort del Batlle de l’any 1453, són:


Els deutors i els creditors:

En aquest llibre els deutes de la majoria dels habitants de la vila és un dels aspectes que més queda al descobert: més de 500 persones entre deutors i creditors. Entre aquestes, abunden els bracers (92); els hi segueixen sabaters (88); els llauradors (54); els sastres (39); els teixidors (34); els fusters (30); els carnissers (25); els traginers (23); els paraires i boters (15); especiers (11); espasers i mercaders (10); blanquers (7); els mulaters (8); mestres de cases (6); hostalers i pentinadors de llana (4); els avarquers, forners, ferrers, corredors d’orella, barbers, carcellers (3); assaonadors, advocats (2); notaris, cantirers, pintors (1); una fembra del bordell.

Entre els deutors podem parlar d’Arnau Tutusaus que deu fins a 20 creditors. És llaurador vivint a la quadra de la Riba al terme dels Monjos Alguns dels seus acreditors son mercaders de Valencia. Un altre deutor és Joan Mercer bracer, fins a 15 vegades. Un sabater Bernat Duran, fins a 10 vegades. Un sol mercader vilafranquí Lluis Prats, fins a 13 vegades, - a més, aquest Lluís, és el lloctinent del batlle- . Un deute que tenia el pintor Bernat Mates fill de Joan Mates de Barcelona. Un altre d’una fembra del bordell a un prevere.

a vegades els deutes eren pagades amb penyores, allò que es posa en mans d’algú com a garantia del pagament: surten flassades, bacins (plats), espases, calderes, coltells, mantells, ballestes, cotes de malla, mantons, corretges, un anell d’or, copes d’argent, corretges d’argent, conques (olles), culleres d’argent, tasses d’argent, robes - a vegades sotils ( que eren molt senzilles) -.


Herències:

Vàries són els problemes hereditaris en que hi havia d’intervenir el batlle per concloure a qui li pertanyien els béns del difunt. Moltes d’aquestes persones morien i no deixaven reglamentat el seu testament i llavors actuava el batlle. Alguns exemples són:

Els béns de Guillem Sanahuja carnisser que mora sense testament. Els creditors exigien el pagament de tot el que se li devia davant del batlle: entre ells els mercaders Joan Prats, Jaume Gual i Guillem Benet de València per la venda de 424 bèsties entre moltons, ovelles i anyells. Es parla d’aquestes bèsties que encara hi havia a la casa del difunt i que les intervenia el batlle al corral situat al carrer de sant Julià. Exigeix també  el batlle pagaments de deute al pastor que cuitava aquestes bèsties del carnisser Sanahuja., Joan Miralles, nascut a Tortosa. També la vídua Clara, reclama tenir dret com a usufructuaria dels béns del seu marit, primer ho fa davant de la reina i amb una carta d’aquesta s’adreça al batlle; l’herència del cavaller Guerau de Montbrú, on la seva vídua també davant de la reina exigeix el pagament de la seva dot. Actuar sobre els béns del cavaller i castlà de la Vila, Pere Febrer que van anar a parar a mans dels Boixadors, cavallers també de la vila i saber si això es podia permetre legalment.


Obres i reparacions:

Les obres o afers relacionats amb cases, sigui de contruccions, reparacions o molèsties als veïns també afectaven a les decisions de la cort del batlle: qüestions entre veïns per la causa de l´obertura d’una finestra que mira a la cuina d’un veí al carrer dels Ferrers; una altra finestra o “forat” que mira al corral d’un altre veí; el demanar danys i perjudicis per la caiguda d’una paret i que va a parar al corral per causa de la pluja; personar-se el batlle i arquitectes i comprovar el perill que amenaça per caure una casa de Pere Amorós, al carrer Canyemàs (l’actual Farran) i decidir que cal construir una paret de suport; decidir treure un arc d’una casa a la Parellada, ja que és causant del deteriorament d’una paret; actuar en defensa d’un veí perquè culpa al blanquer Nicolau Salelles per “la calcinada o raudorada” degut a adobar les pells i que li va a parar al seu hort i han mort tres llimoners i presseguers.


dilluns, 1 de maig de 2017

El poder dels llinatges familiars a la Universitat de Vilafranca (segle XIV-XV)




D’entre els llinatges que són representats a la universitat de Vilafranca del Penedès de cada ofici n’hi ha de majoritaris –aquells que tenen més patrimoni de béns mobles i immobles– i d’altres que són minoritaris o senzillament no en formen part. S’agafen com a mostra els consells de l’any 1365 a l’any 1369.

Els Pellissers

Els Pellissers són els més destacats. Des de l’any 1207 cobren ja diferents rendes a la vila. Algunes d’elles van ser donades per concessió reial. El carrer Pellissers, el pou dels Pellissers o el carrer Bernat Pellisser són alguns dels topònims de l’època que vénen a demostrar la influència del seu poder. Obtenen la senyoria del castell de Sant Pere de Ribes.

Personatges del llinatge estan situats en diferents centres de poder, com ara Berenguer Pellisser, majoral del monestir de Santes Creus (1311),[1] representants de la Universitat de Vilafranca a les Corts (1342, 1362), Pere Pellisser, degà del Penedès (1372), administradors dels drapers de Vilafranca (1391), clavaris de la universitat de la vila (1397), rectors d’esglésies del Penedès (Francesc i Joan Pellisser, de l’església de Sant Pere de Subirats el 1398, 1399, 1401), frares menors del monestir de Sant Pere de Vilafranca (Joan i Valentí Pellisser el 1401), consellers i jurats a la universitat de la vila com a notaris, advocats o mercaders durant ben bé tots els anys del segle XV, procuradors de les monges de Santa Clara (1403), col·lectors dels drets de la Diputació del General (1497), batlles de la vila durant els anys del segle XV i també Rafael Pellisser el 1510. Pellissers mercaders van anar a viure a Barcelona i Tarragona.

Altres es van desplaçar a pobles del voltant de Vilafranca, a Sant Cugat Sesgarrigues i a Fontrubí sobretot, cobrant també rendes com a senyors feudals en aquests llocs i continuant ostentant alguns centres de poder, com l’exemple de Nicolau Pellisser, síndic de Barcelona.

A finals del segle XV en la documentació notarial són anotats com a burgesos de la vila. Personatges del llinatge Pellisser els situem a València i a Mallorca a finals del segle XV i a principis del XVI: el cavaller de València Gaspar Pellisser (1493) i el celler Jaume Pellisser de Mallorca (1535). Els trobem anotats en llibres de notaris de Vilafranca del Penedès, això ens fa pressuposar la relació familiar amb els de Vilafranca.

Els Babau

La família dels Babau la trobem en la documentació també al segle XIII: Serenissimus. Rex Iacobus, 5 Idua Augusti 1236. Francino de Palacio donavit palatium, seu domos, quals ipse seríssimus Rex Villafranca Peniten. Possidebat, hacque inter alias a dicta clausula...”. El palau en qüestió correspon a l’actual Vinseum. Bernat Babau l’any 1282 compra rendes al castlà Pere de Vilafranca. Tres dels edificis medievals més emblemàtics de la vila, que encara queden en peu, van arribar a ser propietat dels Babau: el palau reial, ja anomenat, la Casa Baltà o Babau i l’edifici de la Biblioteca Torras i Bages.

La importància del llinatge en diferents centres de poder es dóna durant tot el segle XIV, XV i posteriors. Formen part de la universitat, com a jurats, consellers o batlles, lloctinents. Van arribar a conquerir altres centres de poder, com a advocats i representant una quantitat important de nobles i cavallers del Penedès, o com a procuradors d’altres espais potencials com Guillem Babau, procurador de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Vilafranca del Penedès (1341) o Jaume Babau, advocat dels frares menors de Vilafranca (1456).

A finals del segle XV també la documentació els anota com a donzells, cavallers o burgesos de la vila. Van emparentar-se amb nobles i senyors feudals de la comarca, com els Puigmoltó (senyors de l’Arboç), els Vilafranca, els Espitlles (senyors de la parròquia de Santa Margarida), els Far (senyors de Torrelavit), els Avinyó (senyors d’Avinyonet i de Pontons), els Savall (senyors de Subirats) o amb personatges influents tan econòmicament com políticament, que havien anat a mercadejar fora de les nostres fronteres. Jaume Pasqual, mercader resident a Palerm, es casà amb Elionor, filla de l’advocat Jaume Babau de Vilafranca (1466) i també casà a filles amb altres llinatges importants de la vila: Clara amb Joan Pellisser (1434).

Eren advocats i sastres, però sobretot mercaders. Un inventari de l’any 1422 d’un dels edificis anomenats anteriorment on vivia el mercader Francesc Babau ens relata que havia format companyia mercantil amb un altre mercader de Vilafranca anomenat Vicens Riba. Comerciaven amb Bruges, Flandes i Anglaterra enviant safrà.

És interessant llegir que el dit safrà el “trameteren per terra per la via de Muntpelyer de Gènova” o “per la via de Mallorques per les galeres de venessians dues bales de safrà de Balaguer”. També comerciaven amb Tarragona i Montblanc enviant cuir per a sabaters d’aquestes dues ciutats. Els beneficis que treien d’aquestes vendes i d’invertir en compra de rendes o vendes de censals morts, i la representació constant que van tenir en la universitat de la vila en els anys dels segles XIV i XV, els va repercutir en l’ampliació del seu patrimoni i poder. La influència dels Babau en les resolucions dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca va ser considerable. Hem comptat més de deu persones del llinatge que van ser preveres durant aquests anys.

Els dos llinatges anteriors serien els més destacats de tots els consellers de la universitat quant al fet de posseir influència i poder en les decisions de la vila en els anys dels segles XIV, XV i posteriors.


Els Baró

El poder d’altres llinatges és molt més important a partir del segle XIV i el XV. Més enllà d’aquests anys ja no trobem dades de la família. Potser la raó és que el seu origen no era vilafranquí o van entrar a viure a la vila més tard dels anys del segle XIII. Per exemple, els Baró. La Pobla de Baró era un espai de la vila on els Baró cobraven rendes per cases o terres durant els segles XIV i XV. Tenim dades de la família des de l’any 1344, quan el prevere Bartomeu Baró era l’escrivà de la vila. Eren originaris del terme de Subirats (Alt Penedès). Majoritàriament eren ferrers, però també van ser sastres. El poder el van aconseguir participant en la universitat, però també casant-se amb notaris de la vila. Tenim a les nostres mans un procés llarg contra Geraldona, muller del ferrer Berenguer Baró, acusada d’apropiar-se d’una casa que no li pertanyia. La importància del procés i els més de vint-i-cinc testimonis que hi surten donen a entendre la influència a la vila d’aquesta família (1376).

Els Bramon

La família Bramon són procedents de Vilademàger (la Llacuna, Alt Penedès). Van ser advocats. Pere Bramon, comissari reial (1376). Constança Bramona va ser monja al monestir de Santa Clara durant els primers anys del segle XV. Morí el 1420. A partir d’aquesta data se’ns perd la pista de la família a la vila.


Els Cabreny

Dels Cabreny que van comprar en més d’un any, les rendes del rei. Aquest fet i les diferents intervencions en la universitat donen fe del seu poder. Ja l’any 1294 els trobem relacionats amb cavallers: Guillem Baulabó ven als germans Bernat i Guillem Cabreny de Vilafranca terres i un mas situats a la parròquia de Santa Margarida, i obté així homes propis, solius i afocats com a senyors feudals. Mercaders, advocats, notaris i emparentats amb altres senyors feudals de la comarca faran que el seu patrimoni sigui important.

Els Ferrer

Els Ferrer artesans era una de les altres famílies majoritàriament representades en la universitat. Molts són els Ferrer que viuen a la vila durant el segle XIV. No hem trobat dades anteriors. El notari, prevere de l’església de Santa Maria, Guillem Ferrer, és el primer en la documentació (1344). Pere Ferrer és saig de la vila (1346). Són originaris del terme d’Olivella (Garraf). Hi ha en la família sastres, carnissers, sabaters, mercaders. Les relacions tant matrimonials com polítiques amb nobles o senyors de la comarca són manifestes en els anys dels dos segles (XIV i XV): són tutors de fills de senyors feudals. El físic Berenguer Ferrer és un personatge conegut en l’esfera vilafranquina. Formà part de la universitat durant anys (1420 i posteriors). Més tard ell i els seus fills es desplacen a viure a Barcelona. A finals del segle XV alguns Ferrer de la vila són nomenats burgesos.

Els Fuster

En la documentació veiem anotat un Bartomeu Fuster, notari de l’escrivania de la vila l’any 1344. Geralda i Francesc Fuster eren beguins, fill i filla del frare beguí Bernat Fuster. Van ser acusats d’heretgia conjuntament amb altres beguins (1344-1345): els Fuster van ser els principals acusats. Posteriorment van ser mercaders, notaris (aquests seran els que participaran en la universitat) o preveres, com Mateu Fuster, que era rector de l’església de Santa Magdalena de Vilafranca (1399). Foren administradors d’herències de persones jueves convertides al cristianisme (1409). A finals del segle XV van a viure a Barcelona.

Els Marti

Bernat Martí l’any 1280 era veguer de Vilafranca. Els Martí van ser una família molt estesa. Formaren part de la universitat des de molt aviat: jurats, consellers, rectors (de la capella de Sant Salvador de Vilafranca el 1344), preveres i filles monges de Santa Clara de Vilafranca. Moltes branques vivien en pobles de la comarca (Sant Pere de Riudebitlles, la Llacuna, l’Arboç). Un molí a prop de la vila s’anomenava de Ramon Martí (1366-1489). Van ser notaris, mercaders, teixidors, barbers, paraires. Els cirurgians Martí eren importants a la vila: participaven en tots els afers polítics del segle XVI.

Els Roca

La família Roca era originària de Sitges. Viuen a la vila a partir dels primers anys del segle XIV. Van començar exercint l’ofici de sabaters. Posteriorment van ser flequers del forn de pa del carrer de la Fruita (aquests són els que estaven a la universitat). Més tard se n’anaren a viure a Sant Martí Sarroca. Una branca, a Vilarodona, on el prevere Bernat Roca fou rector de l’església. Més enllà del segle XV ja perdem el rastre de la família.

Els Soler

Finalment per comentar les famílies que més vegades van estar exercint el càrrec dins de la universitat durant els segles XIV i el XV tenim els Soler. Els trobem també als anys del segle XIV vivint a la vila. Començaren com a notaris. Participaren com a baners en la universitat. Els Soler carnissers són els consellers. Cent vint-i-sis bèsties tenia el carnisser Bartolomé Soler l’any 1399. S’emparentaren amb els castlans de Vilafranca i participaren dels seus béns, com el de la casa Pujades (Castellví de la Marca). Foren rectors d’esglésies (la Bleda, 1417). Compraren masies a pobles de la comarca (Mas de la Buadella i Mas Bruguers a Sant Martí Sarroca, Mas Soler a Fontrubí). En els anys del segle XV són advocats, sastres i cirurgians. L’any 1484 Joan Soler de Vilafranca és col·lector de Barcelona. En els anys del segle XVI són anomenats burgesos en la documentació i celebren matrimonis amb el llinatge dels cavallers Barberà.



Després d’aquest breu repàs de les famílies més influents en la política vilafranquina, que els va repercutir en la possessió d’un gran patrimoni de béns familiars i privats. Tots els cognoms de les famílies que en el segle XIV participen com a consellers, jurats o batlles, també ho fan els anys del segle XV. Això ens acaba confirmant que participar en un centre de poder a l’època feia que es poguessin exercir d’altres càrrecs i aconseguir més beneficis.









[1] Els anys escrits entre parèntesis són alguns dels anys trobats en la documentació, però seria extens posar-los tots.

dimecres, 29 de març de 2017

Els Canyelles, els Penyafel i els Banyeres (segles X al XIII)


Canyelles


L’ historiador de Vilanova, Albert Virella, ens comenta que s’ha pres el nom de Dalmau de Canyelles com el començament d’una nissaga de cert relleu, de la qual sobresurt el bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles. Basant-se sobretot en el testament d’aquest bisbe, fet l’any 1252, insinua que el Dalmau de Canyelles i Vidal no eren familiars, tot i que afirma que Vidal Canyelles tenia origen penedesenc.

El testament de Vidal de Canyelles fou fet l’any 1252. Nosaltres, podem ben bé dir, que Vidal era fill de Dalmau de Canyelles, el castlà de Vilafranca del Penedès, l’any 1191.

Els Canyelles i els Penyafel

El lloc de Penyafel està situat dins el terme d’Olèrdola. Batejà l’indret com l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel, i encara perdura amb aquest nom. A ponent s’hi trobava el topònim Vidrà - de Rafaguera, topònim exacte d’una masia al terme de l’Eramprunyà:

“...a ponent de Penyafel, quan el massís s’arqueja per deixar pas al riu Foix, el topònim Vidrà acabava perquè altre prengués la identificació del lloc. Aquí arrelà el nom de Rafeguera dintre el segle desè...”

Com a marmessors del testament de Vidal de Canyelles hi ha Guillem de Penyafel i el seu germà Bernardí, els dóna 300 i 100 morabatins respectivament, a més de deixar al seu nebot Guillemó de Penyafel la mula que tenia per costum muntar.
Penyafel


El març de l’any 1097 Gombau Ramon de Santa Oliva, castlà del castell d’Eramprunyà, dictà el seu testament. En ell, a més de parlar d’Eramprunyà i del castell de Candasens i d’especificar els drets que hi tenia, diu:

La fortalesa de Penyafel amb tots els seus alous, i els alous de Sant Martí i tots els alous del Penedès, excepte els de Santa Oliva (...) que siguin per al meu germà Guillem Ramon”. Després aclareix que els de Santa Oliva i altres que exposa, vol donar-los a la seva muller mentre visqui, i si ella no vol o no els pot tenir, també siguin per al seu germà.

Sabem que els Bonfill, repobladors de la plana del Penedès, venien també d’Eramprunyà. Seguin l’historiador de Sant Cugat Sesgarrigues, Antoni Margarit, i reafirmant el que ell diu, del topònim Penyafel en dóna testimoni per primera vegada Altimir i Feliu, originaris de Castelldefels. Passada la ràtzia d’Almansor, Feliu i Altimir estan establerts al terme d’Olèrdola. El mateix autor ens diu que els anomenats Feliu i Altimir són originaris de Castelldefels. I que d’ells derivaria el topònim Penyafel-

Si tenim en compte les propietats com a castlà que tenia l’anomenat Gombau Ramon sobre el castell d’Eramprunyà, podríem afirmar sense gaire dubte en equivocar-nos a què tornem a tenir gent vinguda a repoblar al Penedès i probablement familiars del Mir Geribert i, per tant, dels Bonfill, tenint en compte tots els béns que tenien a Sant Martí Sarroca i altres llocs del Penedès.

Els Penyafel sabem que eren familiars de Vidal de Canyelles, ja que així ens ho diu el seu testament, i devien ser també germans Guillem de Penyafel i el seu germà Bernardí, ja que ens parla del nebot Guillemó Penyafel, fill segurament del primer.

(L’any 1313 hi ha una disputa entre els cavallers Guillem de Penyafel, com hereu del seu pare Bernat de Penyafel, per la possessió del castell d’Olèrdola i Eimeric d’Espitlles, senyor del castell de la Bleda (Sant Martí Sarroca). Es presenta la queixa davant del veguer de Vilafranca, Berenguer de Canyelles. La filla de Guillem, Saurina, es casà amb el cavaller Berenguer de Sespujades, senyor de l’Almunia (Castellví de la Marca a l’Alt Penedès).
Banyeres del Penedès


Els Canyelles i els Banyeres

Fixem-nos encara en un altre nom que surt en el testament de Vidal de Canyelles, en què deixa als germans Arnau i Geraldó de Banyeres totes les pedres precioses que tenia, i al segon tots els llibres que tenia de dret civil.

Santa Oliva i Banyeres del Penedès són a tocar. En el precepte que Sant Cugat del Vallès rebé de Lluís d’Ultramar l’any 938, en el qual es concedeix l’alou de Santa Oliva, apareix per primera vegada anomenat el castell de Banyeres del Penedès. Sabem que Guadal, bisbe de Barcelona, l’any 1032, cedí a Mir Llop Sanç i a la seva muller el castell de Banyeres. Mir Llop el deixà en testament l’any 1045 a la seva muller Quixol i al seu cunyat Miró Seniofred (casat amb Eg, germana de Mir Llop Sanç). D’aquí passa per herència a Pere Mir de Banyeres, que fou el primer membre del llinatge que es cognominà Banyeres. Tornem, per tant, a trobar familiars de Mir Geribert en aquestes terres, i formen part de la branca original dels Bonfill, ja anomenats i estudiats en altres capítols d’aquest bloc medieval del Penedès.






dilluns, 6 de març de 2017

El topònim Argamassa (segle XIV)




El significat d’argamassa és una mescla de calç, sorra i aigua usada per ajuntar les pedres, les rajoles, etc., en les construccions. També s'anomena argamassa a la mescla de calç i grava que s'empra per a la construcció de murs.
Antigament va ser molt emprada com a morter per unir les pedres  o maons en la construcció de murs i cases. Ja es feia servir des del neolític.
En documents medievals hi trobem explicacions com aquestes, que ens confirma la seva utilització: “...les parets de pedra es fonamenten sobre una capa gruixuda d’argamassa, que actuava de protecció contra la humitat...”;
En l’ampliació de la muralla de Vilafranca del Penedès a finals del segle XIV s’hi fa servir l’argamassa: “...mana en la seva comissió feta del mur que de la terra fins amunt se fassa una cana d’argamassa e en aquest trast que es de la torra qui el cantó den Comes entro a la torra...” (1369); i ja no diem més endavant, els utilitzaven els mestre de cases per la construcció d’edificis: “...Mes indicaren los dits mestres de cases per una paret es necessaria la qual es entre lo celler i una botiga i argamassa i mans i altres coses 2 lliures...”(1569).

Podem pensar que el lloc on s’anomenava Argamassa, era aquell espai on es trobava tot el necessari per la construcció i poder fer l’argamassa, és a dir, pedres,sorra, calç, grava...

Era també un espai per tenir-hi terres, vinyes i camps de blat. El domini senyorial d’aquestes terres, és a dir qui cobrava rendes, eren els monestirs, primer, el de Santes Creus, després Sant Cugat del Vallès, Sant Pau del Camp de Barcelona i també la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria a finals del segle XV.
El mas de l'Alzina situat al polígon de Moja,
actualment derruït


L’argamassa de Bramon (segle XV)

Topònim trobat en el mateix lloc. Pere Bramon era advocat de Vilafranca a la meitat del segle XIV. És a finals d’aquest segle quan s’utilitza l'argamassa de Bramon en els documents notarials. Va ser conseller de la Universitat de Vilafranca durant uns anys. Podríem pensar que l’advocat Pere, era propietari de part d’aquest lloc on era fàcil trobar-hi el material necessari per fer-hi argamassa. I qui el necessitava li havia de pagar algun cens.

Sabem que el nom d’argamassa de Bramon hi és a partir de l’any 1393.

Per altra banda sí que veiem que qui també cobrava cens per terres que es treballaven en aquest lloc, era el monestir de Santes Creus durant el segle XV.

L’any 1421 un hostaler, en Bernat Malet de Vilafranca, ven una terra situada a l’argamassa de Bramon, a la família Gravalosa de Sant Martí Sarroca, però han de pagar cens al monestir de dues quarteres de forment i vuit quarteres d’ordi.

El 1422 en Jaume Gual propietari del Mas de l’Alzina de Vilafranca, té terra a l’argamassa que havia estat de Pere Bramon, ara difunt. En aquest jurament de propietat ens situa la terra del dit Gual, d’aquesta manera: “...epart del camí general que va de Vilafranca a l’Arboç, una rassa de terra que abans fou vinya de Pere Gos, una terra de Jaume Gual, una terra de Joan Cabreny i una altra dels hereus de Ferrer Esplugues...”

El 1429 els Gual continuaven tenint en terres en aquest espai. Els límits d’una altra terra ens situa “...camí general, terra del notari Jaume Maiol, terra de Jaume Babau, terra d’en Riu...” En aquest cas és al monestir de Sant Cugat del Vallès que s’hi ha de pagar un cens.

En l’any 1451 el notari Gaspar Maimó ven a Pere Gual del mas de l’Alzina una terra de set quartons al lloc anomenat l’argamassa d’en Bramon. Els seus límits són:”...terra de Jaume Gual i el camí general que va a l’Arboç...”
El mas Rabassa


L’argamassa (Finals del XV i posteriors)

A partir de l’any 1469 deixa de dir-se de Bramon per tornar al seu nom original: l’argamassa. Aquest mateix any és el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona qui estableix terres a l’argamassa, un d’ells fou al prevere Bartomeu Miró, li estableixen una terra erma que conté dues quarteres. Està situada entre el :”...camí general que va de Vilafranca al Mas de Rabassa i el camí que va cap al lloc de Moja i a l’Arboç...” Bartomeu ha de donar un parell de gallines cada any, per Nadal, al monestir de Sant Pau com a cens.

Crec que podem assegurar que en aquest moment l’espai anomenat l’argamassa s’amplia en quant a terres de cultiu i s’allarga fins a la carretera de Moja travessant la carretera principal, la N-340.

És el 1473, en el capbreu de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, quan el clergue Raimon Rabassa jura tenir terra pagant cens a la comunitat, a l’argamasa. Els límits són una “...terra de Joan Conill, una altra de Jaume Papiol i el camí que va al mas de Francesc Rabassa...”

El forner Valentí Rocafort és propietari d’una terra que conté una quartera i mitja d’ordi i una vinya plantada situades a l’argamassa. Els límits són camí general,terra dels hereus de Nicolau Salelles, el camí que va a la riera i terra del notari Francesc Vidal.
La riera de Llitrà actual. Una part del seu tram
era la riera de Morató


La riera de Morató (segle XV)

Trobem anomenat en els límits de les terres que estan situades a l’argamassa, la riera de Morató.

El molí de Morató el trobem datat el segle XIV. Actualment encara existeix el camí de Morató, situat en un dels ramals del camí que va de Vilafranca a la Bleda. La riera de Morató era la que portava aigua al molí.

En el mateix capbreu dels preveres, a l’any 1474 el pagès Pere Gravalosa, de Sant Martí Sarroca, que és propietari d’una terra que té dues quarteres de forment a l’argamassa. Els límits d’aquesta terra són : “...camí genral que va de Vilafranca a Tarragona, terra dels hereus de Pere Gual de l’Alzina, terra dels hereus d’Antoni Carbonell sabater, la riera de Morató, terra del sabater Pere Alzina, vinya de Francesc Vidal...

El pagès Bartomeu Salelles hi té terra erma, inculta a l’argamassa, a prop de la riera de Morató, de la terra del pagès Simeó Oliver, dels hereus del blanquer Nicolau Salelles, del caminet que va a Moja i del que va a la riera de Morató.

La guerra civil del XV i la partida de l’argamassa

La guerra civil que durà deu anys (1462-1472) entre la Generalitat catalana,que afavorien al príncep de Viana, i Joan II de Navarra que volia ser rei català i que va ser ajudat per tropes franceses, va fer que algunes de les terres cultivades que ocupaven aquest espai, fossin arrasades o deixades sense cultivar:

el pagès Pere Gravalosa en el jurament que va haver de fer l’any 1475 davant del procurador dels preveres de l’església de Santa Maria, per dir que una de les terres era seva, va dir: “...els francesos la van fer malbé quan guerrejaren a la vila i no tinc cap document que acrediti que és meva...” Els límits, segons diu, eren el camí general que va a Tarragona i la riera de Morató i diferents terres dels Gual del Mas de l’Alzina.

L’argamasseta

Aquest és el topònim que passa a dir-se el mateix lloc a partir de finals del segle XVI. Fins i tot en el segle XIX en un inventari hi trobem el nom de la partida de l’argamasseta d’una terra que afronta amb terres de Manuel Macià i la riera de Morató.

El material que en els seus orígens tenia aquest espai per fer argamassa era ja reduït i molt probable ja ni havia res per aprofitar. Les terres de cultiu, però, segueixen formant part del paisatge del lloc anomenat l’argamassa.






diumenge, 5 de febrer de 2017

Els Blancafort, sabaters i avarquers.




Els orígens dels sabaters

Una de les representacions suposadament més antigues de les que es disposen sobre l’ofici d’un sabater data de fa 4000 anys. Es tracta d’un fresc egipci, no massa ben conservat, trobat en la tomba de Rejmire a Tebas, que esbossa una espècie de història de distints oficis. Altre dels testimonis escrits sobre l’ofici de sabater apareix per primera vegada en l’àrea germànica durant el segle VI dC. en el dret borgonyó, i en el segle IX en les lleis de Carlemagne (capítol XLV sobre hisendes). Al citat document, s’obliga a l’administrador de la hisenda a buscar bons artesans.

Per a posar fi a les desavinences que des de l’antiguitat regnaven entre els romans, el segon emperador romà, Numa Pompilla (715-672 aC.) dividí als ciutadans en nou comunitats segons la tradició, tenint en compte llur llinat

Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II a. C. Aquestes associacions van estar controlades per l’estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el regular l’exercici del culte així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.


Els gremis de sabaters

A finals del segle XI, les confraries van derivar en els gremis medievals. Els gremis de sabaters determinaven les seves pròpies regles i observaven el compliment de forma molt estricta, Fixaven els preus, exercien estrictes controls de qualitat i dictaven les ordenances per la regulació de la producció dels horaris de treball i de les condicions d’admissió, així com les disposicions sobre la formació d’aprenents i oficials. Així mateix, supervisaven la vida social dels seus membres.

Als membres dels gremis de sabaters se’ls imposava una sèrie d’obligacions, entre altres, hi havia aquestes:

-Realitzar els treballs de sabateria amb llum diürna, és a dir, estava prohibit realitzar els treballs després de la porta del sol.

-L’obra havia de ser perfecta, sense defectes, seguint criteris d’art i els transgressors se’ls imposava una multa.

-Tenien l’obligació, en cas de malaltia, de col·laborar amb la família del sabater realitzant els seus treballs i, en cas de mort, a alimentar per un temps a la viuda i als fills.


Els sabaters a Vilafranca del Penedès al segle XIV i XV

La confraria de sabaters suscitava el recel dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

A l’any 1332 es va establir la confraria de sabaters i cuirassers (relacionat amb el cuir) amb el permís del vicari perpetu de dita església.

Alguns sabaters eren Pere Albinyana, Pere Borràs, Pere Bosch, Antoni Brugal, Marti Clapers, Berenguer Ferrer, Berenguer Mas, Pere Mas, Pere Massana, Arnau Masseguer, Bernat Pastor, Romeu Quer, Bernat Roig, Nadal Salvany, Antoni Soler, Bartomeu Traval...

En el segle XV hi trobem: Pere Alzina, Pere Arboç, Bernat Eimerich, Francesc Bas, Pere Blanch, Francesc Borrell, Bartomeu Borràs, Pere Brugal, Joan Busquet, Joan Calendraix, Francesc Carbó,  Antoni Carbonell, Bernat Carbonell, Pere Castell, Joan Closes, Pere Codines, Pere Coll, Guillem Coloma, Pere Coloma, Joan Coloma, Pere Conill, Salvador Cordella, Joan Crispià, Francesc Cuch, Andreu Cullerer, Gabriel Cullerer, Bernat Duran, Lluis Febrer, Gabriel Ferran, Pere Ferrer, Joan Ferrux, Jaume Figuera, Pere Figuera, Berenguer Figuera, Miquel Figuerola, Jaume Fuyana, Gaspar Fuyana,  Joan Galter, Jaume Garriga, Joan Girart,  Llorens Gomar, Pere Gual, Bartomeu Gual, Tomàs Guardiola, Pere Joan, Joan Jofre, Francesc Julià, Joan Julià, Marc Illes, Bonanat Jané, Antoni Jofre,Bernat Lleves, Jaume Llombart, Pere Llor, Pere Llorens, Joan Lluna, Bernat Maiol, Pere Marquès, Tomàs Marquès, Miquel Massana, Joan Mata, Arnau Merlés, Pere Mestre, Tomàs Miquel, Guillem Moliner,Bernat Monistrol, Bartomeu Montagut, Francesc Pastor,  Joan Pasqual, Miquel Pelegrí, Pere  Perdigó, Pere Piquer, Arnau Pujol, Bartomeu Pujol, Antoni Quer, Bartomeu Respall, Francesc Roca, Pere Roig, Joan Roig, Francesc Roig, Gabriel Rosa, Baltasar Rosell, Francesc Rosselló, Pere Rosselló, Valentí Saiornat,  Nicolau Salelles,  Francesc Salvany, Raimon Salvany, Ramon Solà, Bartomeu Subirana, Jaume Tintorer, Berenguer Torrella, Pere Uruga, Joan Vall...

Els sabaters/avarquers Blancafort

El cognom Blancafort al Penedès medieval el comencem a trobar l’any 1220. Un Pere Blancafort s’uní amb matrimoni amb Saurina, filla del noble Bernat Salvà, el que serà posteriorment el senyor de la Bisbal del Penedès.

Durant els primers anys del segle XIV Bartomeu de Blancafort viu a Vilafranca del Penedès. És pagès i traginer. Compra una mula el 1321 a Guillem Oliver d’Igualada. És propietari de terres situades a les Clotes (1323/1416) situades en el terme de Viloafranca. Viu al carrer de Puigmoltó.


El sabater Pere Blancafort

El primer sabater de cognom Blancafort és Pere. És propietari de terra a les Clotes (1347/1390/1400/1409/1412), a la quadra de Ferruç (1348) i al camp de Pere de Pere (Sant Pere Molanta-1348), al fossar dels sarraïns (1391),Vallmoll (1400), Puigroig (1400), la Pelegrina (1433).

És propietari d’una era situada a extramurs, que el seu pare li va comprar a Pere Oller. Està situada molt a prop del portal del Sant Esperit (final del carrer de la Font actual-1400/1432)

L’any 1369 ajuda a reparar la muralla de Vilafranca, venent a la Universitat una partida de reble (Conjunt de trossos de pedra petits que s'usen per a omplir buits entre les pedres grosses quan es construeix una paret). Aspecte aquest que ens pot indicar que el seu origen era pagès. Família del primer Bartomeu Blancafort.

Pere formava part de l’administració del gremi dels sabaters, que tenien de patró a Sant Miquel i Santa Maria (1394/1404).

La muller de Pere, és Maria. L’any 1400 una filla, Clara, es casa amb el barber de Vilafranca, Marc Puig. Pel seu dot rep Pere una terra a Ferruç, una altra a Vallmoll, una altra a Puigroig i una altra a les Clotes.

Un altre fill és Francesc, que el 1414 es casa amb Francesca filla del sabater Nicolau Salelles. En aquest cas la dot de Francesca serà de 120 lliures, una quantitat bastant elevada.

Una altra filla, Maria, es casa amb el sabater Francesc Borrell de Vilafranca.

En aquest moment, Pere i família ja disposen d’un cert coixí econòmic i inverteixen en la compra i venta d’immobles. L’any següent venen al batlle de Vilafranca, Guillem Mercer, una casa situada al carrer Graupere, que havíem comprat en el moment de rebre el dot de Francesca. El preu de la venta és de 39 lliures.

Forma part com a conseller de la Universitat de Vilafranca del Penedès dels anys 1390 fins el 1405.

Viu al carrer de la Palma.

L’any 1433 Pere Blancafort és difunt. L’hereu universal és la seva filla Maria, casada amb el sabater Francesc Borrell.

L’avarquer/sabater Francesc Blancafort

L’avarquer li ve de l’avarca, que era aquell calçat rústec compost d'una sola de cuiro i alguns correigs i cordells que la subjecten al peu i al turmell.

És el fill de Pere. És propietari de l’era del carrer del Sant Esperit (1422/1425/1433) on disposa de farraginal (on hi ha sembrat farratge; tros de terra situat prop de l'era, i destinat a fer-hi farratge) . Té terra a extramurs, al Portell (1423), a la Tria (1426), a la quadra de Vallmoll (1429),

També va formar part de l’administració dels sabaters i cuirassers, amb honor de Sant Miquel (el Santa Maria desapareix de la documentació-1422).


L’avarquer Miquel Blancafort

En la documentació Miquel ja no surt com a sabater sinó com avarquer. És el fill i hereu de Francesc.

És propietari de terres situades dins el terme de Vilafranca:  a la muntanya de Sant Pau, dins el terme de Vilafranca (1435), a Montjuic (1463/1474), a la Tria (1467/1469/1474/1480), Canyemàs (1473), a la Fira (1473), a Ferruç (1473), a Fontanilles (1473),a Montaspre (1473), a la Pelegrina (1473)...

Continua essent propietari de l’era amb farraginal, situada a extramurs. Els documents ens la situen ara, a prop del camí que va al Pou Nou (l’actual carrer de Montserrat) i prop del vall de la muralla de la Vila.

Miquel disposava de més patrimoni i diners i per això prestava a interès a altres persones que en tenien necessitat. L’any 1453 li deuen diners per préstecs que els hi feu, el barber Francesc Vives, el sabater Pere Alzina, el ferrer Antoni Ferrer, el moliner Guillem Solà, el sabater Antoni Garrigues i l’especier Francesc Roig...

Compra terres per després vendre-les. El 1470 en ven unes situades a Fontanilles a Bernat Gual i unes que són a les Clotes al mercader Gaspar Ferran.

La seva muller és Clara.

La seva filla Eulalia es casa amb el barber Ramon Vives el 1468. Rep de dot la quantitat de 110 lliures.

Viu al carrer de la Ferradura (el nom actual és de la Indústria). La casa deuria ser gran, ja que es situa al costat mateix de la capella de Sant Joan i la part del darrera donava al carrer de la Palma, tot i que cal entendre que hi havia diferents corralons entre un carrer i l’altre. Hi havia un hort que s’entrava per el carrer de Sant Joan.

El 1483 Miquel Blancafort és difunt.

El fill i hereu de Miquel, és Pere Blancafort. El seu ofici és avarquer i cuirasser (de cuir). És propietari de terra al Portell.

La seva muller és Margarita. És difunt el 1505. Va morir molt jove.

Un fill d’aquest Pere, fou un altre Pere Blancafort, d’ofici blanquer (qui té per ofici assaonar les pells) a finals del segle XV. L’ofici de sabater i/o d’avarquer sembla ser que ja no aportava tants beneficis als Blancafort. Aquets Pere es casa el 1498 amb Eufrasina Vallès, filla d’un blanquer.

El blanquer Francesc Blancafort

Un altre fill de Miquel, és Francesc. El seu ofici també és blanquer. El 1483 es casa amb Isabel, filla del calderer Gabriel Coloma. Com a regal per aquesta unió, el seu germà Pere, li fa donació d’una casa al carrer dels Ferrers i d’una terra situada a la Tria.

Francesc té terra a la Costa (1499), a la Tria (1483/1497)...

A  principis del segle XVI, Francesc, el blanquer, és l’encarregat d’arrendar en forn de pa públic que estava situat al carrer de la Parellada i era del domini del noble Masdovelles (1509). Compra cases situades a la única plaça que hi havia en aquells moments a Vilafranca, a la plaça Major (l’actual de Constitució) el 1512...

Deduïm que els Blancafort primer pagesos, després sabaters/avarquers i posteriorment blanquers, van anar canviant d’ofici segons la demana del moment i els beneficis que es podien aconseguir. Un exemple com altres d’aquell Penedès medieval.