dissabte, 5 de juny de 2021

La baronia de Riudefoix (Sant Martí Sarroca)

 

La baronia de Riudefoix està situada prop de la Serra de Dalt, dins el terme de Sant Martí Sarroca. Es troba prop del riu Foix, a una alçada de 285 metres.

La baronia era el nom que tenia un domini jurisdiccional, des del segle XII. El senyor o home notable era el baró, condició que se li atribuïa pel fet de tenir domini sobre aquesta jurisdicció en mer i mixt imperi i el dret de posar un batlle jurisdiccional permanent al dit lloc. Al Principat, a la baixa edat mitjana, la paraula baró va servir per designar els grans magnats i, en un sentit diferent des del segle XIV, nobles posseïdors de terres senyorials.Una masia fortificada era el domicili del dit senyor.

La masia que té també aquest nom, és de tipus basilical. Actualment té el nom de Cal Pere Jorba. Hom diu que té el seu origen en el molí que s’esmenta el 2 de juliol de 1086 al testament de Ramon Mir, del Cartulari de Sant Cugat.

És un edifici de planta quadrada format pels baixos i dos pisos. La coberta és a quatre vessants. Té murs d’un gruix considerable i contraforts. Dins el clos de l’edifici hi ha la capella de Sant Llorenç. Als baixos, arc escarser de grans dimensions amb arestes aixamfranades. Portal adovellat de mig punt que va al celler. Al primer replà de l’escala, un portal petit de mig punt. A la planta noble, portal de pedra picada amb arcada conopial, amb motllures a les arestes, molt ben treballat. Al sostre del rebedor, dues filades de motllures d’estuc, amb dibuixos de flors. El portal d’entrada de l’edifici és de mig punt, amb un elm damunt seu, com a distintiu nobiliari. L’edifici actual i de la capella se situa al segle XVI, feta sobre una edificació molt més antiga. El conjunt és completat per un baluart. Actualment se li han fet moltes reformes, i s’ha destruït allò que era important de conservar.

El llinatge dels Riudefoix del segle XII el situem originari d’aquesta masia i baronia. Si més no, n’eren propietaris. El 1161 Bernat de Riudefoix i la seva muller Berenguera venen a Valldaura la torre de Valldosera, amb l’església que hi ha edificada, amb tots els alous conreats i sense conrear, amb els delmes i les primícies i tot el que hi hagi per cent vint morabatins d’or ajadins.

Aquesta propietat l’han heretat del seu avi Bertran Ot i de la seva àvia Rotlenda, els quals l’havien comprat a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Aquest document el signen com a testimoni el germà de Bernat, Raimon de Riudefoix, i un Miró Guillem de Torrelles de Foix, població a prop de Sant Martí Sarroca.

Podem encara ampliar la informació d’aquest lloc amb un altre document, de l’any 1168, en què Bernat de Riudefoix dóna garanties a l’abat Pere de Valldaura que protegirà la propietat de Valldosera, que el monestir de Santes Creus li va comprar, de tot damnatge que contra ella pugui fer qualsevol persona. Durant la seva absència ho farà Guillem de Sant Martí. I dóna com a garantia de la seva paraula el seu honor de Riudefoix. El dit Guillem pertanyé al llinatge dels Sant Martí. Era fill de Jordà de Sant Martí, senyor del castell homònim.

Al segle XIV Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers, amb la seva primera muller Sabrina i posteriorment amb Sibil·la, va ser el senyor, batlle i posseïdor de les terres que envoltaven la baronia i la dita masia. Després de la seva mort, a finals d’aquest mateix segle, passà a mans del seu fill també anomenat Bartomeu dels Pellissers, amb la seva muller Beatriu, i els hereus d’aquest. El mestre racional -l’encarregat de cobrar les rendes reials- reclama a Pere de Vilafranca, fill d’aquest segon Bartomeu dels Pellissers, els comptes del seu pare sobre la batllia del castell de Sant Martí Sarroca (1402). Aquest mateix any Pere és batlle de Sant Martí i senyor de Riudefoix. Encara que la baronia de Riudefoix la compartia amb Raimon de Riudefoix, hereu de Ferrer de Riudefoix, probablement també fill del primer Bartomeu dels Pellissers, per tant, oncle de Pere.

A la mort de Pere, va passar a mans dels Avinyó del Penedès. Això va ser perquè Blanca, filla de Bartomeu dels Pellissers i germana de Pere, es va casar amb Pere d’Avinyó. Posteriorment Pere va vendre la seva part de la baronia. Francesca d’Avinyó, monja del monestir de Valls i filla de Blanca i Pere d’Avinyó, confirma la venda que fa Pere de Vilafranca al noble Bernat de Barberà de Vilafranca, senyor de la casa de la Rovira Roja, situada al mateix terme de Sant Martí Sarroca. Una part de la baronia de Riudefoix li pertanyia a Francesca, per herència de la seva mare, Blanca. El 1440 Pere de Barberà és senyor de la casa de Riudefoix. Per tant, els Barberà continuen ampliant el seu patrimoni.

El 1464, en la guerra civil, Gerald de Barberà, castlà de Vilafranca, posseeix la baronia de Riudefoix o una part d’aquesta. Roderic de Perca, cavaller de la casa del rei Carles, s’apropià de les cases, el fortí del castell de Vilafranca i la casa de Riudefoix, que era del dit Gerald, i va declarar-lo rebel.

Els Avinyó, doncs, deurien encara participar del cobrament de rendes de la baronia, perquè l’any 1485 el donzell Miquel d’Avinyó ven pel preu de 450 lliures a la Pia Almoina de Barcelona el que li pertanyia del lloc de Riudefoix, que consistia en delmes, censos, tasques i quèstia.

Els Barberà recuperaren la part que els corresponia de la casa de Riudefoix després de la guerra. El cavaller Pere de Barberà amb la seva muller Alduncia és qui hi fa estada a finals del segle XV. Més enllà, al XVI, hi trobem el cavaller Gerald Joan de Barberà, senyor de Querol i de la casa de Riudefoix.

Els Vilafranca i la seva relació amb la baronia de Riudefoix va fer ampliar el seu patrimoni i el seu poder. Recordem que els Barberà estaven entroncats amb els castlans.

Els Senyors de la baronia de Riudefoix als segles XIV i XV foren Bartomeu de Vilafranca (dels Pellicers) de Vilafranca que en primeres nùcpies fou casat amb Sabrina Tosit i en segones amb Sibil·lia Salvà. Posteriorment fou del fill i hereu del primer un altre Bartomeu de Vilafranca (dels Pellicers) casat amb Beatriu Boixadors. Un dels fills seus fou Ferrer de Vilafranca i de Riudefoix. Una filla fou casada amb el noble Huguet de Montagut, senyor del castell de Miralles (l'Anoia). Cap a mitjans del segle XV la baronia pertanyia al fill de Bartomeu i Beatriu, en Pere de Vilafranca, casat amb Clara Bellstar (filla del noble Umbert de Bellstar). Unes germanes de Pere fou Blanca que es va casar amb el noble Pere d'Avinyó i Beatriu que es va casar amb el noble Ramon de Cunit.



 

dissabte, 3 d’abril de 2021

Els Muntanyans del Penedès (segles XIV_XV)

 

Ermita de Muntanyans
Un noble cavaller de cognom Muntanyans fou general de galeres. Es documenta a mitjans del segle XV. Fills seus foren Francesc de Muntanyans, casat amb Isabel Corbera, baronesa de Púbol (població baix empordanesa). La filla era Violant.

Hi havia Muntanyans a Mallorca: Jaume Muntanyans Morell (lloctinent del governador de Mallorca, 1476), el seu fill Jaume Muntanyans de Verí i els seus néts, Jaume i Nicolau Muntanyans i Berard., Tots ells, advocats i alts càrrecs del govern. En aquest mateix segle hi va haver Muntanyans a Lleida, a Girona, a Terrassa.

A Torredembarra hi ha l’espai natural protegit dels Muntanyans, entre la platja d’aquest poble i Creixell i entre aquest i Roda de Berà. Hi és per conservar ecosistemes (dunes i maresmes sobretot). La paraula muntanyans té el seu origen en les dunes.

Proper a la Ràpita (proper a Santa Margarida i els Monjos) en un turó anomenat Muntanyans, existeix l’ermita dedicada a Santa Maria de Muntanyans. El primer document d’aquesta església és de l’any 1341, en un document d’Albert de Muntanyans. Uns Muntanyans van viure en els segles XIV i XV al Penedès. En aquest article vull fer esment de les dades que he anat trobant d’aquesta família i els llocs on van viure del Penedès.

 

Púbol
Els primers Muntanyans (Arboç del Penedès)

És a l’Arboç on trobo la primera data d’un Muntanyans: un document de l’any 1290, que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya. És una àpoca (rebut autoritzat pel rector de l’església de l’Arboç, Ramon de Bocegalls) en què Blanca, muller de l’advocat de l’Arboç Berenguer Eimeric, reconeix haver pagat una quantitat al noble Jaume Rovira. Els testimonis del reconeixement del pagament són Guillem de Gelida, Raimon de Muntanyans i Ramon Figueres, escolars de l’església de l’Arboç.

Posteriorment, en l’any 1323, un Berenguer de Muntanyans és batlle de la població de l’Arboç, encara que el trobo escrit també com a Muntanyana. El document en qüestió, és un registre de la cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on el rei Jaume concedeix, al batlle, l’edifici on ell solia hostejar-se situat a la dita població.  Aquest Berenguer fou captador del bací dels pobres vergonyants de l’Arboç (1351). Uns anys després, el 1357 hi situem a la població un hospici (casa) situada al carrer Major de propietat de Berenguer de Muntanyans. És en aquest any quan en la documentació hi trobem el mercader Berenguer de Muntanyans (Muntanyana) assistint de conseller en la Universitat de Vilafranca del Penedès. Sabem del cert que és el mateix Berenguer, i que el seu origen és de l’Arboç. A Vilafranca té una casa al carrer de Sant Julià (l’actual carrer de Sant Bernat) el 1358. L’any següent presta diners a la Universitat de l’Arboç. Això voldria dir que tenia prou capacitat per poder invertir en préstecs (censals morts). En la mateixa Universitat de l’Arboç en els anys 1358-62 hi ha els consellers Pere, Bernat (barber), Joan, Jaume i Bartomeu (sabater) de Muntanyans o Muntanyana.

Pere de Muntanyans de l’Arboç, el 1395, ha de vendre part del seu patrimoni per tenir diners i poder deixar lliure la seva filla que està  a mans de Nicolau Mota propietari del Mas de Rocaplana, situat al terme de Castellet de la Gornal. La filla es diu Elisenda. No sabem el perquè estava captiva. Segurament pel mateix motiu l’any 1396, existeix un procés entre ell i el batlle de l’Arboç, en Berenguer Sadurní.

La casa situada a l’Arboç, d’aquest Pere de Muntanyans, és venuda l’any 1431 a Nicolau Vives, també de la mateixa població, per part del nét de Pere, el sacristà de la catedral de Tarragona, Guillem Vives.

En la guerra civil dels anys 1462-1472 contra Joan II de Navarra, Bartomeu de Muntanyans, especier/apotecari de l’Arboç,  lluita a favor del rei. Sabem que l’any 1473 viu a Tarragona continuant el seu ofici. La causa sembla ser que la botiga que tenia a l’Arboç va ser destruïda en temps de la guerra. Estava situada al carrer Rua o la Plaça.

Altres Muntanyans que viuen a l’Arboç durant el segle XV foren Francesc i Miquel Muntanyas (a vegades escrit Muntanyana). Aquest últim vivint al carrer Estruc. També el pagès Ferrer de Muntanyans que viu al carrer Abeurador.

Un familiar d’aquests Muntanyans de l’Arboç era Bernat de Muntanyans en què entre els anys 1380-1422 fou rector i notari de l’església de La Granada del Penedès.

Els Muntanyans de Vilafranca del Penedès

El mercader Berenguer de Muntanyans (natural de l’Arboç) es va casar amb Romieta. Una filla seva fou Francesca que es va casar amb Nicolau Marcer, que es cuidava del Palau reial de Vilafranca (1378). El testament de Berenguer és redactat el 1368 en un notari de Vilafranca. Els marmessors són Berenguer Vallent i el noble Gerard de Bellvei de l’Arboç del Penedès. Demana, que amb consens del guardià del monestir dels franciscans de Vilafranca, es venguin els seus béns. Entre aquests béns hi ha la casa amb una pallissa situades al carrer de Sant Bernat i una altra casa al carrer Coltellers (part de l’actual carrer de la Parellada) i encara una més al carrer dels Ferrers. En aquest carrer hi cobrava diferents censals (censos-rendes) entre cases i horts. Es venen al mercader Bartomeu Mestre de Vilafranca pel preu de quinze lliures i deu sous el 1380.

A mitjans del segle XV en la documentació notarial de Vilafranca del Penedès hi trobem anotat dos fusters (pare i fill) de nom Bartomeu i Jaume de Muntanyans respectivament, originaris de Mallorca, Aspecte aquest, que crec més anecdòtic que no pas que fossin família dels mallorquins que hem comentat al principi.

 

Una carrer de l'Arboç del Penedès
Els nobles Muntanyans

Comencem a veure nobles/cavallers Muntanyans l’any 1388. Violant, filla del noble Francesc de Muntanyans i Francesca, s’uneix en matrimoni amb el castlà i noble de Mediona Joan de Barberà. L’origen d’aquest Francesc és de la parròquia de Sant Joan d’Horta (Barcelona) que li pertanyia per herència. Era el baró de Púbol. Podem ara saber que aquest Francesc era el que després es va casar en segones núpcies amb Isabel Corbera (com ja hem dit). Aquest Francesc el 1390 fa diferents vendes de terres situades en el terme de Montagut (al Penedès).

L’any 1399 i 1400 Francesc de Muntanyans és el veguer de Vilafranca del Penedès. Un germà de Francesc va ser en Jaume de Muntanyans. Va ser comanador de la casa dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem a Vilafranca el 1408.

Una nissaga dels Muntanyans  vivien a la vila de Terrassa. Antoni Guillem de Muntanyans va promoure la construcció al 1441 d’una font amb abeurador i al costat dels murs del castell palau de Terrassa. Va ser ambaixador a Sicília i persona de confiança dels reis. Entre els anys 1495-98 era posseïdor dels béns situats a Pacs del Penedès i Vilafranca del noble Joan de Barberà, per tant, familiar de Violant de Muntanyans. Un fill d’aquest Antoni Guillem fou un altre Francesc de Muntanyans, que va ser castlà de Terrassa el 1457. El fill d’aquest Francesc, fou Dimas de Muntanyans, que el 1499 se li fa donació de la castlania de Terrassa. Dimas en aquests anys el trobem també relacionat amb els  béns dels nobles Requesens que hi havia a Vilanova i la Geltrú. Se l’anomena d’Horta. Tornem a veure, doncs, que tots són originaris de Púbol.

La baronia de Púbol fou una jurisdicció senyorial centrada en el castell de Púbol. En el segle XIV la baronia passà a mans dels Campllong, una família de l’oligarquia burgesa ennoblida de Girona. El 1368 Pere el Cerimoniós vengué la baronia, a Jaspert de Campllong, notari de Girona. Descendent dels Campllong fou Margarida de Campllong, senyora de les baronies de Púbol i d’Esponellà, que es casà amb Bernat de Corbera, passant la baronia al llinatge dels Corbera i, més tard als Requesens (Francesc de Requesens i de Corbera – Campllong), als Muntanyans-Horta (cognomenats Requesens. Campllong).

Els nobles/cavallers Muntanyas tenen relació amb el Penedès medieval degut al casament amb els Barberà, senyors de molts castells de les nostres comarques, a partir de l’any 1388.

 L’església/ermita de Muntanyans sembla molt clar que va ser fundada pels de l’Arboç del Penedès, que no tenien res a veure amb els nobles Muntanyans de Púbol. Molt probablement el turó era propietat d’aquesta família, començant per aquell Berenguer de Muntanyans que va ser batlle de l’Arboç el 1323.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

divendres, 26 de febrer de 2021

La casa dels Pellicer del carrer de la Cort de Vilafranca del Penedès

 

L’edifici actual de l’Ajuntament de Vilafranca es va comprar el 1559 al notari Bernat Pellicer i s’hi va traslladar. El 1604 es va fer una reforma. Posteriorment s’hi va afegir el cos de l’esquerra. A la planta baixa hi ha sitges i diferents arcades d’origen medieval.

El 1892 l’arquitecte municipal Antoni Vila Palmés planteja unes reformes i va dissenyar un projecte que no es va executar mai. El 1893 Santiago Güell Grau, que acabava d’obtenir el títol d’arquitecte planteja més reformes totes de caire modernista i finalment va ser l’arquitecte municipal Eugeni Campllonch que les acabés d’enllestir amb la reforma de la façana el 1909. Però en aquest blog volem deixar constància dels antics propietaris d’aquell edifici, que molt poca cosa té a veure amb l’actual sinó fos pels seus fonaments, els Pellicer.

Els Pellicer va ser un llinatge que va acaparar quasi tota la política, econòmica i social tant de Vilafranca, com d’altres llocs del Penedès. Uns carrers van tenir el nom:  dels Pellicers (l’actual de la Font de Vilafranca), de Bernat Pellicer ( el Puigmoltó actual).

El document més antic on hi ha dades dels Pellicer és del 1202, Pere Pellicer signa com a testimoni en la venda d’una casa. Uns anys després (1207) un altre ens parla d’unes cases situades a la plaça de Vilafranca, del difunt Pere Pellicer (cal suposar que era l’actual plaça de la Constitució, única que existia llavors).

Vull referir-me aquí tan sols als Pellicer que tenien relació amb el carrer de la Cort i de l’edifici que llavors va passar a ser l’Ajuntament actual.

El nom del carrer li ve de l’escrivania de la Cort del Veguer i del Batlle que es situava justament en la casa anomenada de Macià (al costat de la casa de la Vila) i el mateix edifici de l’Ajuntament durant l’època medieval.

Durant els anys del segle XIII els Pellicer de Vilafranca els tenim també vivint a Barcelona i posseint cases en aquesta ciutat. Un dels primers veguers que va haver-hi al Penedès fou Bernat Pellicer (1275). En aquests anys doncs, ja disposaven de l’edifici on s’administrava l’escrivania del veguer i del batlle. A mitjans del XIV un Bernat i Guillem Pellicer participen com a testimonis en un litigi entre l’església de Santa Maria de Vilafranca i el veguer sobre els límits de l’escrivania (1344). Comenten que aquests límits es van decidir en la casa del difunt Pere Pellicer que és advocat.

L’arrendatari Joan Pellicer

El 1386 parts de la casa Pellicer la llogava el mercader Joan Pellicer al batlle i al veguer. Es reconeix el pagament per part dels escrivents/juristes Bernat i Ramon Brugal a l’anomenat Joan de  set lliures, dos sous i tres diners, que correspon a tres anys, cinc mesos i dos dies que Guerau Ses Corts va exercir de batlle i va utilitzar l’edifici per fer reunions de la Universitat (Ajuntament). El 1402 diferents notaris de Vilafranca (Pere Codines, Berenguer Gabiol, Pere Mas, Francesc Claver, Berenguer Alegre, Pere Pere, Joan Cabreny) amb el batlle Guillem Ribalta es reuneixen a casa de Joan Pellisser per organitzar l’administració dels documents notarials per agrupar-los i guardar-los a la casa.

La viuda Clara i els hereus de Joan Pellicer

El 1412 la casa (actual Ajuntament) pertany als hereus de Joan Pellisser. L’hereu va ser el fill Guillem Pellicer d’ofici paraire. Però l’usdefruit dels seus béns eren de la seva muller Clara.

L’any 1420, Clara, viuda de Joan Pellicer, rep una carta del batlle de Vilafranca i els prohoms de la vila perquè l’escrivania de la cort està tancada junt amb les escriptures de notaris perquè la torni a obrir i arrendar o donar els llibres al nou notari: “...com vos Clara oiats tancada, per vostra pròpia autoritat la casa de l’escrivania de la cort del batlle...dir e lliurar les seves escriptures...que el notari Pere Tauler...mana a vos Clara que la obri o les escriptures donats al dit Pere Tauler...”. Es dona la carta a Guillem, fill i hereu de Joan Pellicer. Sabem que es va tornar a obrir i Guillem continuava cobrant el lloguer d’una part de la casa durant la primera meitat del segle XV. A la resta de l’edifici hi vivien la viuda Clara i l’hereu Guillem Pellicer. A la mort de Guillem els seus béns passen a parts iguals a Ferrer Pellicer (oncle de Guillem) i el seu fill a un altre Joan Pellicer.

La donació de la casa (1441)

Aquest any, en el mes de març, es signen uns capítols matrimonials entre Joan (de 16 anys), fill de l’apotecari Ferrer Pellicer (germà del mercader difunt Joan Pellicer) i Joana amb Eufrasina, (quinze anys) filla del mercader Francesc Guilera i Blanca. Tots de Vilafranca del Penedès.

L’hereu Guillem, fill del mercader difunt Joan Pellicer conjuntament amb la seva mare Clara, el primer, oncle del nuvi Joan per part de mare i ella com la seva àvia i per tant mare de l’apotecari Ferrer Pellicer, li fan donació del alberg (casa) situada al carrer de la Cort i de tots els mobles que en aquell moment existeixen. A més de tots els censos i censals que tenen en alou com de senyoria. I de totes les propietats, camps, vinyes, terres, horts i altres propietats en qualsevol lloc estiguin, que siguin dels dits Guillem i Clara. Ordenen que el frare Pere Pons (germà de Clara) tingui habitació la resta de la seva vida en la dita casa. També li donen dos-florins d’or perquè els utilitzin amb obres a la casa.

La casa limitava per la dreta amb el barber Nicolau Gorner, pel davant amb el carrer de Sant Joan i la botiga de l’especier Miquel Comes i en una part del carrer de la Cort.

El maltractament

Teresa Vinyoles ens diu que en plena època feudal es van constituir els llinatges, es formaren els cognoms relacionats amb el nom del pare i canviaren les lleis respecta al matrimoni i al dot; de manera que es van crear unes noves estratègies de poder per les quals l’home, senyor de la família, fins ii tot podia disposar d’un peculiar ius maletractandi. Fou una evolució constant vers formes de domini patriarcal més clarament visibles als darrers segles medievals que no pas durant els primers. En tenim un exemple, en la denúncia (aspecte curiós) per part d’Eufrasina, muller de Joan Pellicer, fill de Ferrer Pellicer i Joana, propietaris, en aquest moment, de la casa.

La reina Maria, muller i lloctinent del rei Alfons IV escriu el trenta de maig de 1449 al batlle de Vilafranca i li diu: “...li han fet exposició d’un judici contra l’apotecari Joan Pellicer per part de la seva muller Eufrasina, declarant aquesta que ha estat maltractada...super maltractaments...” ordena que s’indemnitzi a la muller pagant-li cent florins d’or a més del seu arrest. El germà d’Eufrasina, en Bartomeu Guilera, va barallar-se i defensar la seva germana. La reina demana també el seu arrest. Aquest fet passa dins la casa del carrer de la Cort. En el procés es diu que Ferrer Pellicer, pare de Joan, i Blanca, mare de Eufrasina, van permetre aquests fets. La reina Maria demana el perdó d’ells dos i que Joan Pellicer i Bartomeu Guilera arribin a fer les paus. Si ho prometen davant el batlle només hauran de pagar una multa (l’anomenada en Joan i deu sous Bartomeu). Anys posteriors segueixen junts, per tant, sembla que no va anar més enllà.

La casa dels Pellicer i la guerra civil (1462-1472)

Mort Alfons IV sense fills legítims heretà la corona catalano-aragonesa el seu germà Joan, rei de Navarra. Joan II s’havia casat amb primeres núpcies amb Blanca de Navarra, del qual enllaç va néixer l’infant Carles de Viana, però aviat enviudà i es va casar amb Joana Enriquez. Carles de Viana que residia a Sicília on era molt apreciat per tothom, va provocar gelosia del seu pare qui li va requerir abandonar Sicília i li va prohibir que entrés a Navarra. Aquest va venir a Barcelona on fou rebut amb molta alegria i festa que al comte-rei, el seu pare.

El vint-i-u de gener de 1461 la reina Joana signà a Vilafranca un document forçat proclamant hereu al príncep de Viana. A l’any següent van estar a Vilafranca del Penedès el rei Joan II i la seva muller amb un exèrcit franco-espanyol de 16.000 soldats. Es cremaren totes les escriptures dels notaris i s’aportaren tots els béns movibles, i mataren a cinc-cents homes dels més importants de Vilafranca.

El 1464 Joan de Tafalla, botiller del rei Joan II, s’apropia, en nom del rei, de les cases amb els seus horts, l’escrivania de la cort del batlle i pren possessió, en aquest moment estava llogada la casa al cantirer Gabriel Fons. Tots els béns de Ferrer i Joan Pellicer van ser expropiats per ser rebels a les causes reials. Entre aquests fins i tot hi ha els seus esclaus. En els documents es llegeix el nom del serf de nom Marti i de quaranta-cinc anys que era propietat de Joan Pellicer i del seu pare. Tramita la possessió l’algutzir del rei Llorens Muñoz. Dos mil sous que formaven part d’aquests bens es van fer servir per l’enterrament i funerals d’Eleonor, filla de Joan Pellicer, que havia estat casada amb el mercader Francesc Prats. Així ho va decidir el protonotari reial Gaspar Maimò (1468).

A partir d’aquest any es llegeix en els documents notarials que Joan Pellicer continua cobrant rendes de cases situades al carrer de la Cort. És la venda d’una casa que fa el teixidor Melxior Tintorer al baixador Gabriel Mas, el qual havia de pagar el cens de sis sous  vuit diners, per Sant Miquel, a Joan Pellicer (1468).

A l’any 1471 la casa amb el seu pati torna als Pellicer. Hi continuen vivint l’apotecari Ferrer i el mercader Joan, pare i fill. El 1473 dins la casa de Joan Pellicer, es signen els capítols matrimonials entre el teixidor Marc Lunes i Eulàlia Puig.

Els últims dies del segle XV el mercader Joan Pellicer és escollit, pel rei, batlle de Vilafranca del Penedès. L’hereu de Joan va ser Rafael Pellicer que continua llogant la casa a la Cort del batlle. L’any 1504 cobra del batlle Bernat Ferrer quatre lliures;  el 1512 del batlle Francesc Llaurador setze lliures. Rafael també va ser batlle de Vilafranca (1510-15). Fill d’aquest Rafael era el notari Bernat Pellisser que va vendre la casa a l’Ajuntament el 1559.

La casa Macià i la de l’Ajuntament

Les dues cases, una al costat de l’altra, eren en el seu inici la casa dels Pellicer. Posteriorment es van vendre per separat. Els burgesos Macià la tenen des dels anys del segle XVII.

L’any 1876 el propietari va ser Frederic Macià Miret. Tenia el número catorze del carrer de la Cort. Tenia un pis i unes baixos. Hi existien dos cups, una quadra i unes golfes. La superfície era de cinc-centes setanta-sis metres quadrats. Unida a la casa hi havia un paller, un pati al darrera i un hort. Els límits en aquell any foren, entre altres, a l’esquerra la casa consistorial.

L’Ajuntament en aquest mateix any 1876, l’alcalde fou Ramon Freixas Miret. La casa tenia el número dotze. Disposava d’una planta baixa, un primer pis i golfes. La superfície era de sis-centes catorze metres i deu centímetres quadrats. Els límits eren a l’est el carrer de Santa Maria, al sud el carrer de la Cort, a l’oest amb Frederic Macià i al nord Francesc Mestre i Joan Trius.

Les dues cases, que en un inici era una, no van canviar gaire la seva estructura ( tot i una reforma de l’any 1604) fins el 1895.

Les imatges que acompanyen aquest text són de l'Ajuntament en unes obres del segle XX i la casa Macià. La imatge del plànol és de l'any 1920 fet per l'arquitecte Antoni Pons.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dilluns, 4 de gener de 2021

L’església/capella romànica i el carrer de Santa Maria de Magdalena de Vilafranca del Penedès

 

Una de les esglésies romàniques desaparegudes i situades en el terme de Vilafranca del Penedès va ser la de Santa Maria de Magdalena.

Fou fundada l’any 1030 pel compte Berenguer Ramon. Tenia quatre capelles. Una era la de la mateixa Santa Magdalena, la de Sant Pau, que la fundà el castlà Bernat de Vilafranca el 1294, la de Santa Anna i la de Sant Jaume. Va tenir diferents rectors que vivien a la casa/rectoria que deuria haver-hi al costat. El primer rector trobat és del 1304 fou en Romeu Oller, que participa, com testimoni, en un conflicte entre l’església de Santa Maria i el monestir dels franciscans de Vilafranca.

El protector de l’església va ser el noble Berenguer de Lillet, que la dotà d’una capellania, una casa, hort i vinya el 1300. Berenguer, com el seu fill Ferrer de Lillet, foren batlles generals de Catalunya. En el sepulcre, situat en la capella, de Berenguer de Lillet es trobava aquesta inscripció: “Berengarius de Lileto tumulo requiescit in isto hone fecit cellam, dotavit ac ipse capellam dor...i surgat in eo qui crimina pungat. Amen”.

Es desconeix exactament la ubicació de la capella, sabem que estava a extramurs de Vilafranca, en direcció al carrer actual de Santa Maria de Magdalena i al cementiri. Hom es diu que el cementiri ocupa el lloc on era edificada.

Algun historiador la situava enfront del corriol de Fontallada i de la coma de Xamar. La capella/església estava situada a l’extrem del carrer actual de Santa Maria de Magdalena. El 1344 veiem un document que ens la situa en línia recta des del carrer de Sant Pere fins a l’església de Magdalena.

El carrer Vallmoll era l’actual carrer de Montserrat que acabava a l’església de Magdalena. Per tant podem situar-la entre l’actual de Magdalena i el de Montserrat.

L’era de Codines des de l’any 1323 era situada propera a l’església: “...en el carrer de Codines a extramurs i a prop de Santa Maria Magdalena hi ha el camí que va a l’era de Codines...”

Les capelles tenien benefici, que es retribuïen amb renda pròpia. El rector de l’església de Sant Pere de Ribes en Guillem Gener el 1331 era beneficiat de la capella de Santa Maria Magdalena. El 1347 era el rector Raimon Plana de l’església de Sant Pere d’Avinyó beneficiat de la capella. El fill Pere Plana era el rector de l’església. El 1392 també el prevere Mateu Fuster n’era beneficiat a més de ser el rector.

Durant els anys del segle XIV hi ha moltíssimes donacions testamentaries a la capella de Santa Maria Magdalena.

L’advocat Jeroni Malet de Barcelona l’any 1496 té el patronatge de l’església. És a dir tenia el dret de cobrar les rendes que rebia l’església pels seus beneficis i capellanies.

L’any 1839 l’església va ser transformada en torre de defensa. Era propera la seva desaparició. L’actual cementiri es va construir a finals del segle XIX en el lloc anomenat de Santa Magdalena.

Actualment un pedró situat al costat de la creu de terme de Santa Maria Magdalena en el mateix carrer, recorda l’existència de la capella en una imatge amb rajola de la Santa.

Edificis del carrer Santa Maria Magdalena (XIV)

L’església estava situada per on hi passava la Via Augusta que venia del poble de les Cabanyes travessant Vilafranca per els carrers actuals de Santa Maria Magdalena, Ferrers, Cort i Sant Pere. Durant els segles XIV hi ha forces edificis propers a l’església. Dels anys del segle XIV, el monestir de Santes Creus va comprar drets de senyoria al notari Pere de Santa Creu sobre cases i obradors existents en aquest carrer.

Comentem algunes cases que surten en la documentació del segle XIV.

Arnau i el fill, el forner Berenguer Baró (1323), tenien casa “a prop capella de Santa Maria Magdalena” En algunes dades la situen al costa mateix i fins i tot de l’hort de la rectoria (1323). L’espai anomenat la pobla d’en Baró (les pobles eren els espais en què diferents senyors obtenien rendes de la població que hi vivia) ocupava carrers exteriors a la muralla, un d’ells el de Santa Maria Magdalena, que es devia poblar justament en el segle XIV i es va ampliar durant el XV.

El sastre Jaume Anglès (1383) hi tenia casa amb hort al costat de “la rectoria de Santa Maria Magdalena”. A més hi cobrava diferents rendes de cases i horts situats al mateix carrer.

Cases/pallisses amb horts tenien el 1323: el mercader Bernat Guardiola; els advocats Bernat Marti i Ramon Aragonès; els preveres Bartomeu Miró i Guillem Solanes; el carnisser Pere Prats; el fuster Ramon Ferrer; el pagès Ramon Albareda. El sastre Berenguer Oller (1325).

El 1347 els preveres de l’església de Santa Maria cobraven rendes sobre possessions que tenien en aquest carrer:  al notari Pere Codines per unes cases que havia llogat al pastor Bertran Batlle; per cases i hort que havien estat del teixidor Pasqual Vidal i ara tenia el sabater Francesc Colomer; per unes cases que va comprar el mercader Pere Font a Guilera (mercader); per unes cases que eren del sastre Berenguer Mir que havia comprat al sabater Mulner; per una casa del carnisser Francesc Birles; al pagès Guillem Febrer per unes cases que comprà al sastre Pere Claver; per les cases i hort del pagès Bernat Miquel que havia comprat al teixidor Berenguer Roig; per cases i hort del prevere Pere Alegre que abans eren del pagès Jaume Comes del Mas Bruguers; per les cases que foren del pagès Tomàs del mas Brugueres i ara són del carnisser Pere Esperó; per la casa del sabater Francesc Carbó que va comprar al teixidor Mas; per la casa i hort del pagès Berenguer Marc del Pla que va comprar al pagès Tarascó; per la casa i hort del prevere Bartomeu Soler que abans era el fuster Esblada; per casa i hort del sabater Pere Bosch; per casa i hort que era del sabater Figuera; per casa i hort de la muller de Bofill; per casa que era de Margalida i ara és de Cortès; per la casa que fou del prevere Terrassa; per la casa que de la muller del sabater Guillem Jordà; per la casa de la muller del pagès Jacint Ortolà; per l’hort del paraire Guillem Pellisser que va comprar al mercader Bernat Babau; per unes cases del forner Berenguer Baró.

Altres persones que vivien en aquest anys del segle XIV al carrer de Santa Magdalena eren el mestre de cases Guillem Feliu que vivia amb el seu germà el prevere Ramon Feliu (1348); l’apotecari Francesc Vilanova (1350). El 1352 el notari Ramon Oló, que llavors vivia a Empúries, a través del seu procurador, ven a l’aventurer Vidal Fabrega un pis sobre uns baixos situat en el carrer. 

Cases del notari Pere Marti (1360)

Ramon Marti únic fill del notari Pere Marti, com hereu, ven rendes, que cobrava el seu pare, sobre diferents cases situades en el carrer de Santa Maria Magdalena: una casa on hi viu Maria viuda del picapedrer Arnau Guilera; una altra que hi viu el prevere Arnau Ferran i la casa que hi viu el cirurgià Bernat Castellví.

Altres cases que limiten amb aquestes són la del mercader Jaume Oller; la del sastre Vendrell; del mercader Valentí Sapera; l’artesà Romeu Bramon; el corral del sastre Analla; la “super casa” de l’advocat Ferrer Aragonés i la casa i adoberia del mercader Jaume Prats.

El propietari del Mas de les Clotes situat al terme de Sant Marti Sarroca, era de Borràs Gual, un terratinent de l’època que cobrava rendes de cases i terrenys situats en el carrer de Santa Magdalena. Un pati el ven al pagès Bernat Estrany. Limita amb altres terrenys que els hi estableix Borràs, als pagesos Bartomeu Escardó i Jaume Ortolà (1380).

Durant els últims anys d’aquest segle XIV es van venent cases situades al carrer: El notari Joan Baiona ven casa al carnisser Guillem Marcer, nascut a Sant Joan de l’Erm del terme de Subirats (1383); el notari Pere Codines ven casa al sabater Bernat Roig (1383); el sastre Jaume Tarascó ven casa amb hort al sabater Berenguer Mas (1383); el sastre Pere Claver venen unes cases amb hort al pagès Guillem Febrer (1386); el corredor d’orella Antoni Esblades ven casa al pagès Guillem Oliver (1388); el pagès Guillem Caulera ven hort al teixidor Bernat Pasqual (1388); el noble Gisbert de Barberà ven una pallissa al pellisser Bartomeu Soler (1392).

Aquest carrer va ser bastant poblat durant el segle XIV. A través dels fogatges podem saber que l’any 1378 Vilafranca tenia 453 focs, equivalents a uns 2500 habitants. El carrer de Santa Maria Magdalena va ser un d’aquells primers carrers que es va poblar durant els anys dels segles XIV i XV, per diferents raons: una, tot i estar situat a extramurs de Vilafranca, estava molt a prop d’un portal de la muralla, el que tancava el carrer dels Ferrers; altra, l’edificació de l’església/capella de Santa Maria de Magdalena i el monestir de Santa Clara (situat molt proper) influïen en la seva seguretat; una més, des d’aquest carrer hi sortien altre vies, com la de les Cabanyes que passava per davant de la casa de Sant Valentí i es podia enllaçar amb el camí reial que passava per sota de la muntanya de Sant Pau i anar cap al camí de Barcelona. Tot i això durant la guerra civil del segle XV (1462-1472) va ser un dels carrers on es van destruir molts edificis.

 

 

 

divendres, 27 de novembre de 2020

El testament del noble Bartomeu Ses Pujades (1409)




Abans de  1409 havia fet un altre testament, que s’anul.la degut a la redacció d’aquest. Encara hi ha un altre signat l’any 1438, molt proper a la seva mort. Tots estan registrats per notaris de Vilafranca.

La família

Comença dient-nos que és fill de l’honrat Berenguer Ses Pujades de Vilafranca. No ens parla de la mare sí de l’àvia que era Bernarda. Els pares foren Berenguer i Blanca filla del noble Guillem de Penyafel. El seu pare es va casar en segones núpcies amb Agnès filla del noble Guillem Roig de Tortosa.

L’àvia Bernarda signa testament l’any 1383. Viu a Vilafranca. Anomena els marmessors a l’advocat Bartomeu Babau i el noble (i familiar) Marc de Puigmoltó. Desitja ser enterrada al monestir dels franciscans de Vilafranca. El va fer redactar abans de ser mare, ja que diu que si no tingués descendència els seus béns fossin donats a la Pia Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona.

La muller de Bartomeu era Maria filla del castlà Bernat de Vilafranca Les filles van ser Clareta, Eleonor, Maria, Brigida i Isabel. Els fills eren Bertran (que era difunt el 1409) i Pere. Les filles Clareta i Brigida van ser monges. La primera en el monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona i la segona en el monestir de Pedralbes.

Els marmessors que anomena, en el testament, són l’oncle Guillem Savall, el seu nebot Bernat Salvà i la muller Maria. Vol ser enterrat al monestir dels frares menors (franciscans) de Vilafranca, en el vas del seu avi matern Guillem de Penafel (Penyafel).

Són cosins en Bartomeu de Vilafranca (cosí germà), Geraldona, muller d’Huguet de Montagut, cosina germana, i Constança, muller de Marc de Puigmoltó, cosina germana. Els avis foren un altre Berenguer Ses Pujades i l’avia Bernarda, difunta el 1383, que havia estat muller del noble Guillem de Penafel (Penyafel) abans de casar-se amb Berenguer i aquest s’havia casat amb primeres núpcies amb Constança.

Donacions pies

Bartomeu fa donacions a diferents esglésies. La majoria situades en el terme de Vilafranca del Penedès. A l’església de Santa Maria, al bací dels captius cristians i el dels pobres vergonyants de la mateixa església, a l’església de Sant Joan dels Hospitalers de la vila. A l’església de la muntanya de Sant Pau. A les de Santa Digna, Sant Jaume de Castellmós, Sant Salvador de la Calçada i Sant Julià.

També als dos monestirs de Vilafranca, el dels franciscans i el de Santa Clara. A cadascun dels hospitals de la mateixa vila. Al monestir de Santa Maria de Montserrat. A l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. També a l’església de Santa Maria de Beliana (Urgell).

En quant al vas del seu avi matern situat al monestir dels franciscans de Vilafranca, on  vol ser soterrat, ordena que hi hagi pintats dos senyals. Actualment només hi ha el de Penafel (Penyafel), mana que aquests siguin desfets i es tornin a pintar, un senyal de Ses Pujades i altre de Penafel. Per fer això fa donació de deu florins d’or.

També fa deixes a l’abadessa del monestir de Santa Clara, Elvira Savall, la seva cosina.

Feus i possessions de Bartomeu Ses Pujades

Bartomeu mana que, una vegada mort, es vengués la meitat dels fruits del feu de Vilafranca per pagar les deixes. Però no només tenia aquest feu en propietat.

El feu de l’Almunia (Castellví de la Marca) li pertanyia per herència dels avis Bernat Ses Pujades i Ramona de Pacs. Fou donat a Ramona l’any 1284 pel noble Asbert de Vernet. El 1311 els marmessors del dit Vernet venen a Bernat, altre feu situat al mateix terme de Castellví de la Marca, que estava sota el domini senyorial del comte de Foix.

El besavi Bernat Ses Pujades era senyor de la casa de les Pujades situada al terme de Castellví de la Marca. Posteriorment va passar a Saurina, filla de Bernat Ses Pujades (oncle de Bartomeu), es va casar amb el castlà Bernat de Vilafranca i l’hereu de la casa de Pujades fou un fill d’aquests, en Lluis de Vilafranca.

A la mort d’aquest va passar les possessions al seu fill  Berenguer Ses Pujades, avi de Bartomeu. També va obtenir els feus d’Olèrdola, la casa de Beliana (Urgell) i les propietats de Vilafranca que havien estat del noble Guerau de Beliana, de qui el seu besavi era hereu.

Aquest feu, degut a les donacions i/o vendes injustes, va portar bastant maldecaps als nobles Ses Pujades. L’any 1324 el sotsveguer de Vilafranca va exigir als hereus el pagament d’unes quantitats que devia Guerau de Beliana. El 1326 els hereus dels nobles Vernet volen recuperar el feu de Castellví que els hi havia venut els marmessors dels Asbert. Tot finalitzà quan Bernat, el besavi, va pagar més diners als hereus dels dit Vernet. Va ser aquest mateix any quan els castlans de Castellví de la Marca confirmen el feu que té en propietat Bernat Ses Pujades, que incloïa el delme del pa, del vi, de la carn, del formatge i de la llana.

El 1345 el feu de l’Almunia va passar a mans d’un altre fill del besavi Bernat, en Guillem Ses Pujades, canonge de la Seu de Barcelona i ardiaca de Morvedre (València). La investidura és atorgada pel procurador del vescomte de Castellbó, senyor de Montcada, Roger Bernat de Foix, que havia adquirit el castell i terme de Castellví. Després de la  mort de Guillem el feu l’obté Bernat (oncle de Bartomeu). Posteriorment va passar als seus hereus, a la filla Saurina que estava casada amb el castlà Bernat de Vilafranca. I molt més endavant al fill d’aquests Pere Lluis de Vilafranca.

Olèrdola

El feu d’Olèrdola

Com hem comentat Berenguer Ses Pujades, avi de Bartomeu, va obtenir el feu del castell d’Olèrdola, que tenia el noble Guerau de Beliana, de qui el besavi de Bartomeu, era hereu.

L’any 1324 el noble Bernat de Canyelles protesta per aquesta donació del feu a Berenguer Ses Pujades. Es dirigida al pare i tutor de Berenguer, en Bernat Ses Pujades.

El demandant, a través del sotsveguer de Vilafranca, Ramon de Gravalosa i l’assessor de la cort del veguer Arnau de Vallmoll, exposa una querella per l’impagament de mil sis-cents morabatins alfonsins d’or, tres mil tres-centes vuit sous i tres diners que devia el difunt Guerau de Beliana i que pel deute havia hipotecat el feu d’Olèrdola, la casa de Beliana i les propietats que tenia a Vilafranca del Penedès. No sembla que s’hagués satisfet.

Per aquest feu (o castlania major) el mestre racional del rei demanava, l’any 1400, al noble Guillem Ses Pujades, els títols conforme li pertanyia el feu del castell d’Olèrdola. Havia d’anar a Barcelona a ensenyar-los. Després passà a Bertran de Gallifa. Més endavant, com hereu de Gallifa, passa a  Bertran Ses Pujades, fill de Bartomeu. La castlania menor, a principis del segle XIII, la posseïa l’avi Guillem de Penyafel. Després passà al noble Eimerich d’Espitlles que la va vendre a Bartomeu.

L’any 1416 la castlania major d’Olèrdola la va obtenir Bartomeu després de la mort del seu fill Bertran que la tenia tot i tenir la castlania menor (sotscastlà). Per tant, les tenia totes dues. En el testament Bartomeu ordena : “....per ço com una persona no pot poseis dues castlanies en un castell so es a saber major e menor e com jo haia la castlania d’Olèrdola major que tinc cos a cos per lo senyor rei...ordeno que lo dit Pere fill meu e hereu meu posescha la dita castlania menor e la castlania major ques te cos a cos per lo senyor rei poseesca Eleonor filla meva...”. És a dir, la castlania menor la tindria el seu hereu, el fill Pere. I la castlania major passaria a la filla Eleonor. Si és moris passaria a les altres filles Maria i sinó a Isabel. Anomena hereu universal de tots els seus béns al seu fill Pere Ses Pujades.

El testament acaba dient : “...Aquesta vull que sia la darrera mia voluntat e darrer meu testament lo qual valega per testament...”

Castell de Pujades (Castellví de la Marca)

L’últim testament (1438)

Doncs el testament anterior no va ser l’últim i ni la seva última voluntat ja que l’any 1438 amb data del setze de novembre redacta un altre testament (ara sí és l’últim). Ens diu que viu a Vilafranca. Anomena marmessors a la seva muller Maria, el noble Bernat Salvà, senyor de la Bisbal del Penedès (familiar) i el gendre Joan Berenguer de Masdovelles, casat amb la seva filla Blanca Ses Pujades. Vol ser enterrat al claustre del convent dels franciscans de Vilafranca. Anomena hereva universal a la seva néta Elisenda, filla del seu fill difunt Pere Ses Pujades. Com veiem l’hereu va morir abans que ell.

Bartomeu Ses Pujades en els primers anys dels anys 1408 al 1413 va ser batlle de Vilafranca del Penedès anomenat pel rei.

Aquí deixem escrites algunes dades més d’un dels nobles que va viure al nostre Penedès medieval.