dissabte, 15 de setembre de 2018

El convent de Sant Francesc (any 1230)



El probable temple romà, que podria haver estat el lloc on s’assentà el convent de Sant Francesc de Vilafranca, ha anat perdent pes durant els anys. A partir d’unes descobertes de l’any 1959 de sota el paviment d’una de les capelles que hi ha a l’església de Sant Francesc, al costat del convent, ens descobriren uns murs subterranis fets amb carreus, a una profunditat de 1,40 metres. També es creia d’origen romà el que aparegué sota un dels altars laterals: una escala que comunica amb una àmplia volta subterrània que abraça tota la paret central de l’altar que queda al damunt. Les parets d’argamassa de cal o guix, i l’habitació, estaven plens de diferents materials de detritus. Hom els atribueix els  murs com a romans i la sala seria una cripta romana. No s’han trobat altres restes que demostrin aquesta teoria.
Segons la Crònica Franciscana, el convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès és molt semblant al convent gran de Sant Francesc de Barcelona. En quant al seu origen, ens diu la mateixa Crònica que no se sap del cert. Més endavant ens anota que el cronista general de l’orde Gonzaga i l’analista de la religió Uvadingo en el tom.2 dels seus Anals, assegura que l’origen d’aquest convent és d’abans de l’any 1291, perquè en aquest mateix any, el 2 d’octubre, el papa Nicolau IV, va enviar una carta a petició del guardià i religiós menor del convent de Vilafranca, dirigit a l’arquebisbe de Tarragona. En aquesta Butlla, dóna permís perquè el prelat de Tarragona que posseïa a cens una terra veïna al convent el pogués vendre i fer un convent més capaç.
El temple era d’estil gòtic i d’una sola nau en aquell any 1291.

L’origen del convent de Sant Francesc de Vilafranca ens diu Pere Sanahuja que ens pot ajudar a saber-ho un antic sepulcre de marbre on diu : “Anno Domini millesimo ducentesimo quadragesimo primo obiit dominus de Ecubol”. La traducció seria que l’any del senyor de 1241 va morir el senyor d’Ecubol. La crònica Franciscana ens situa a l’any 1738 aquest sepulcre dins de l’església i en la capella major a la part de l’epístola i ens amplia dient que és un sepulcre de marbre ben treballat i que té de llarg quatre pams i dos d’ample. A la cobertura hi ha una estàtua de relleu, d’un cavaller armat, amb un escut a la mà esquerra, amb un dibuix d’un cérvol i allà és on hi ha l’anomenada inscripció.
Ens diu la Crònica que abans d’aquest any del 1241 estava feta l’església (l’actual de Sant Francesc). Tothom està d’acord en què fou abans de l’any 1241. Tot i que Mn. Planas el posa construït el 1283.
Els tres convents al sud de Barcelona, Vilafranca, Montblanc i Tarragona, es troben estretament lligats a la visita de sant Francesc a la zona, com deiem abans, les primeres referències a la fundació de convents en aquesta zona daten de la dècada dels anys 1230.
López i Sanahuja, citant un document publicat a la Revista de Estudios Franciscanos, afirma que la casa de Montblanc ja existia l’any 1238. (A. Lòpez, La provincia..., p.206; P. Sanahuja, Historia..., p.96 )Tant Montblanc com Vilafranca foren cases franciscanes importants, i el rei i el seu seguici sovint s’allotjaven a la de Montblanc, de vegades sent responsables de provocar-hi seriosos danys.
A Vilafranca era habitual que les eleccions dels governants de la ciutat o dels consellers (jurats) se celebressin dins el convent, i Sanahuja el descriu com d’estil ojival però amb alguns trets romànics. Per sobre de l’altar hi havia retaules que mostraven escenes lligades a l’espiritualitat franciscana. (P. Sanahuja, Historia..., p. 77).
La casa de Vilafranca esdevingué famosa per una raó diferent: va ser la casa de molts franciscans espirituals i beguins i al final del segle tretze, començaments del catorze fou el centre d’aquestes activitats (Vegeu J. Perarnau i Espelt, “L’alia informatio beguinorum” d’Arnau Vilanova, Barcelona, 1978.)
Gairebé en seguretat les cases de Vilafranca i Montblanc ja existien cap a la dècada dels 1230, però no hi ha documentació que confirmi o rebati aquestes dates.
El que si sabem, però, és que a partir de l’any 1248 comencen a fer-se donacions en els testaments diferents persones de Vilafranca i el Penedès:
El 30 d’abril de 1248 el cavaller Bernat de Corbins en el seu testament llega a favor dels framenors de Vilafranca.
El 12 d’abril de 1258 és el cavaller Pons de Ribes en el seu testament que deix a la taula dels mateixos religiosos de Vilafranca 10 sous.
El 1273 és Bernat Roig, familiar dels Corbins, qui deix a la casa dels frares menors 12 diners.
El cavaller Berenguer de Lorda el 1290 de la Torrella de Pacs deix als frares menors 10 sous per misses.
El 1294 és el castlà Bernat de Vilafranca que vol ser enterrat a la casa dels frares menors de Vilafranca, deix a la taula dels frares menors 20 sous. A l’altar de santa Maria de la dita església dels frares menors deix 10 sous.

El convent als segles XIII, XIV i XV
El 1279 el convent no deuria ser molt gran, en un principi, ja que una ordre del rei Pere el Gran, disposà en aquest any que els franciscans del convent de Vilafranca prediquin en la sinagoga del call jueu de Vilafranca.
El 1323 el rei Jaume ordena als jurats de la Universitat de Vilafranca que el voltant del convent dels franciscans estigui protegit. És a dir que les obres d’edificis que es facin es tingui en compte que no vulnerin la privacitat dels frares, les finestres que no donin  vistes al convent o als horts ja que van en contra del detriment del monestir.
El 1352 el rei Pere III el Cerimoniós, concedeix permís al convent per fer una sèrie de reparacions. Entre elles el terrat que suporta l’edifici, les celes on s’allotgen la gent sana o que va de trànsit per la vila. Els diners per les reparacions mana al batlle que surtin dels impostos que ha de pagar la Universitat al rei. En total 500 sous.
El rei Joan I en l’any 1388 concedeix als frares menors del convent immunitat i ser exemptes de pagar cap impost reial o local. Ho fa saber a la Universitat de Vilafranca.
El mateix rei, l’any següent, els hi dóna privilegi per tenir procurador perquè els pugui representar en qualsevol tipus d’ornament jurídic o assumptes de vendes i compres.
Bartomeu Mestre mercader de Vilafranca l'anomenen com al seu procurador.
L’any 1453 els franciscans protesten a la Universitat de la Vila per una prostituta que s’exhibeix davant del monestir, al carrer de Sant Pere, demanant que intercedeixi per fer-la fora.
Sabem que davant hi havia un hostal, lloc segurament on també s’hi devia practicar la prostitució: el 10 de febrer del 1461 s’hi allotjà en aquest hostal que era de Joan Sabater, el gerent del vicegovernador de Catalunya el noble Galcerà de Recasens que s’hi havia amagat pels aldarulls que hi va haver aquell any a Barcelona.
Obres al convent  (segle XIV)
La cambra del rei: El convent disposava d’una cambra pel rei quan venia a la vila o s’hi celebrava corts en la sala capitular. Disposem d’unes obres que es van fer en el monestir al costat de la cambra del rei. El document ens diu que l’any 1384 el fuster Guillem Torra i el mestre de cases Raimon Berart construeixen una grada (reixa, un portal tancat) al costat de la cambra on el rei dormia. També van arreglar el teulat de la cambra del rei posant canyes i fusta.
L’any 1388 sabem també que hi va haver obres, però no en quina part del convent es van fer.

L’hort del convent de Sant Francesc

Tant l’hospital de Sant Pere com el convent disposaven d’horts per separat. Una data de l’any 1401 ens assenyala els dos horts situats al davant de la cantonada del carrer de Sant Pere amb la Rambla de Sant Francesc.
De fet, el convent ja tenia ja hort contigu el 1306. D’aquest any, apareix una provisió reial prohibint que la citada finca fora utilitzada per camí públic. Ordena el rei que en lo successiu el trànsit es faci per un altre terreny proper al mencionat hort, el que també havia comprat els frares.
El 1435 en l’hort del monestir s’hi celebren els capítols matrimonials entre Guillem Gual de La Riba i Angelina Masdovelles.
Cap a finals del segle XV l’hort del monestir s’amplià o canviar de lloc per la part del darrera, cap al carrer Vidal i també en el lloc on avui hi ha el col·legi de Sant Josep (segle XVII). Així ens ho indiquen els documents. 

Un contracte de l’hortolà (1408)
El divendres dia 28 de juny de l’any 1408 en un acte fet al monestir dels frares menors es signen uns capítols entre Tomàs Alzina, mestre in sacra pàgina del monestir general de l’ordre dels frares menors i els frares conventuals del monestir següents: Pere Çavila guardià del monestir, Gabriel Bartaró vicari, Blas Serra mestre natural, Guillem Martí, Martí de Molpia, Joan Sunor, Tomàs Marquès, Guillem Sunor, Guillem Boter, Blas Filera, Joan de Berga, Gerard de Casanova i Martí Miquel, que són convocats i congregats en la sala capitular de dins del monestir per manament del dit Tomàs Alzina, per negocis dels dits frares i l’hortolà Guillem Martorell de Vilafranca per pactar i signar els capítols per l’arrendament de l’hort del dit monestir al dit Guillem, des de la festa de Tots Sants passada fins a cinc anys. Els acords són els següents:
Primer, que el dit hortolà ha de proveir al convent d’hortalisses totes les quaresmes i dejunis tot l’any que fan els frares. Sinó n’hi ha en l’hort, que ell en procuri, comprant-ne, però si hi ha aigua en el pou per regar una taula (mesura d’aigua de la regada, que és la quantitat d’aigua que cap de cavalló –llom de terra entre dos solcs de sembradura o regadiu, o entre dues taules d’hort- a cavalló sense córrer molt, i equival a uns 900 litres per minut), en el temps de carnaval tingui de donar hortalisses dos dies a la setmana.
També ha de proveir als frares que vinguin al convent de pas, en cas que ells vulguin.
També que en temps de carbasses, un dia a la setmana ha de proveir i donar al convent.
També en temps de raves, donar-ne a sopar dos dies a la setmana.
També ha de tenir arreglada amb el seu cost la sínia, el pou i l’aljub – dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat en la terra, revestit de pedres i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l’aigua de la pluja que corre per terra-.
També ha de cuidar la bèstia que la faci anar, però si l’aljub actualment necessita reparació, que del lloguer s’arregli i si altra vegada ho necessita que el convent pagui la meitat i l’altre l’hortolà.
...també que haia adobar la casa de l’hort qui li serves e lo porxo cum mester sia/ ...també que haia a tenir encondret les parres de l’hort e podar e ligar e fermar e cascun haia e plantar en l’hort 10 arbres entre figueres e altres bons arbres...

Fins aquí un saber més d’aquest monestir/convent que tenim a Vilafranca del Penedès i que li caldria donar-li més valor històric.


dissabte, 18 d’agost de 2018

El rellotger Jaume Ferrer i el rellotge de Vilafranca del Penedès (1473)




Al segle XIII, el rei castellà Alfons X el Savi en la seva obra “Llibres dels relogios” inclosa en els “llibres del Saber d’Astronomia” descriu cinc tipus de rellotges: el rellotge de la pedra, que no era més que un de sol; el rellotge d’aigua o clepsidra; el rellotge de candela, una simple vela de cera amb una llarga metxa que durava tota una nit; el rellotge de mercuri o rellotge de l’argent viu, en essència una clepsidra amb mercuri; i finalment el rellotge de palau de les hores, un sistema molt enginyós de mesura del temps, que segurament mai va arribar a construir-se i que consistia en un enorme rellotge de sol de la grandària d’un edifici circular amb dotze obertures o finestres per on entraria successivament la llum que incidiria reflectida en el sòl. Tots ells eren artefactes poc fiables a l’hora de calcular amb precisió el temps a les ciutats, que, tot i així, seguia marcat per unes campanes que no sonaven per indicar els moments de res, sinó els temps de treball. Començaven el seu repicar al començament de la jornada i tornaven a sonar a l’hora de menjar i després del temps de descans, per tornar a tocar quan el treball acabava.
El rellotge a la Baixa Edat Mitajana
El rellotge a la ciutat en la Baixa Edat Mitjana (segle XIV_XV) es denominava horologium, nom donat a qualsevol artefacte capaç de mesurar el temps, però això no va ser possible amb cert rigor fins al desenvolupament del mecanisme que va donar pas als primers rellotges mecànics. Aquest sistema es basava en el bloqueig i alliberament de la roda del rellotge que dirigeix el moviment i que produeix l seu peculiar so, el tic-tac.
És impossible adjudicar a un regne o país l’invent o instal·lació del primer rellotge públic. Els primers rellotges comunals havien de ser mecanismes molt simples que mancaven d’esfera i seguien informant de l’hora a través de les campanes.
Se sap que durant els segles XIV i XV apareixen rellotges mecànics en moltes ciutats d’Alemanya, França i Anglaterra. A Itàlia, va ser Milà la primera a instal·lar un a la torre del campanar de Sant Eustorgio en 1309. Cinquanta anys després, la torre del palau de la Cité de París té el primer rellotge públic gràcies a la iniciativa del rei Carles V de França. Després el de Praga, un dels rellotges més famosos d’Europa. Es tracta d’un rellotge astronòmic, que va ser realitzat al voltant de 1486 per Nicholas de Kadan i Jan Sindel.
L’aparició dels rellotges comunals a les ciutats va donar pas al naixement d’un nou ofici, el de rellotger.
Era un artesà especialitzat que havia de treballar no només amb materials com a fusta, ferro, o llautó, i fer-ho amb exactitud, sinó que també havia de saber llegir i escriure així com tenir coneixements astronòmics. Realitzava un treball de precisió per dissenyar el diàmetre de les rodes dentades i pinyons que componien el mecanisme dels rellotges i gaudia per això d’una posició avantatjosa en relació a altres treballadors que també participaven en la fabricació d’un rellotge, com els fusters, els ferrers o els que fonien les campanes.
Alguns rellotgers famosos a la fi de l’Edat Mitjana van ser l’italià Giovanni Dondi, qui en 1364 va construir el primer rellotge astronòmic del món; l’abat de Saint Albans, Ricardo de Wallingford que també va fabricar un per al seu monestir al segle XIV, o l’alemany Peter Henlein, qui en 1505 va realizar rellotges tan petits que podem considerar-los de butxaca.

Vilafranca a finals del segle XV
Vilafranca del Penedès, com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, acabava de sortir de la guerra civil que va durar deu anys, des de l’any 1462 fins el 1472. Calia organitzar de nou la ciutat. Vilafranca, va tenir un paper important en aquesta guerra, la Concòrdia de Vilafranca signada aquí mateix, l’any 1461 entre Joan II de Navarra i els representants de la Generalitat d’aquell any, va ser l’espurna que posteriorment va engegar la guerra, ja que Joan II va trencar l’anomenada Concòrdia. Vilafranca i el Penedès van patir conseqüències tan humanes com d’espais derruïts.
L’església de Santa Maria de Vilafranca en el segle XV
la comunitat de preveres data de l’any 1366. Moltes confraries estan ja fundades en el segle XIV. La nau, pertanyent a la transició bizantí-ogival, fou construïda a pesar de la guerra del segle XV.
L’església de Santa Maria es va acabar de construir el segle XV, segons es pot llegir al costat de la portalada lateral: “La consagració fonch feta per lo R. Archebisbe de Tarragona, patriarcha de la Alexandria, habent llochs del R. Bisbe de Barcelona fonch feta lo darrer Diumenge del mes de agost de 1484; foren jurats, los honors en Joan Pellisser, ms. Jaume Babau, Bernardí Conill y Joan Rovira,”.
L’any 1449 es fa: “reparament e adobament del cor...”. L’any 1456 el cor es refà amb noves cadires fetes pel fuster de Barcelona Matíes Bonafé. En aquesta reparació també hi participaren diferents fusters de Vilafranca i comarca.
L’any 1480 l’església té òrgans, segons es pot comprovar amb aquest escrit: “...el prevere Pere Albinyana, dels seus béns, que cobra rendes, vol que vagin a parar a sonar los òrgans en l’església e per conservació dels òrgans i en fa donació...”
El campanar de l’església, és del segle XIV. Va tenir tres nivells de creixença, el més baix és el del rodador, l’altre el de la torre més estreta i curta, la de les campanes de les hores, i el tercer, el de la cúpula cònica. La part més primitiva arribava fins el rodador (s.XIV); la primera creixença arribà fins la teulada de la torre de les hores; i finalment, la cúpula (s.XVI). La campana “Seny Major” va ser hissada per primera vegada l’any 1402.
La Universitat o Ajuntament de Vilafranca
La Casa de la Vila, es va situar al carrer de la Cort, l’any 1599. Anteriorment va ser una casa medieval que va passar a ser propietat del municipi en aquest any.
Durant el segle XV la Universitat es reunia en diferents llocs a vegades al mateix edifici del carrer de la Cort, casa de Joan Pellisser, pagant un lloguer. També a la Plaça del Blat (actualment de la Constitució) en un edifici al costat de la carnisseria de la mateixa Universitat es reunia quan convenia, no era un lloc fix. També trobem reunits als consellers de la Universitat a l’interior de la capella de Sant Joan o a l’església de Santa Maria: “...mes agost 1449 los hbles Ferrer Pellisser, Joan Malet, Jaume Babau i Bartomeu Ferrer, jurats en lo dit any, congregats amb llur honrat consell en l’església de sant Joan de la Vila...”

Els rellotgers  Ferrer
A Catalunya es coneixen vuit rellotgers, que a la vegada eren ferrers, entre ells en Jaume Ferrer, rellotger domiciliat a Barcelona, que va exercir durant finals del segle XIV i principis del XV.
La ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XV, disposava d’un sistema horari molt rudimentari, que consistia en un despertador situat dintre del campanar de la catedral que tocava vint i quatre batallades cada hora; d’aquest despertador en tenia cura el rellotger Jaume Ferrer. Les hores, segons les marcaven aquell despertador i un rellotge de sol posat sobre tres peus de ferro i decorat amb l’escut de la ciutat, eren tocades per dos menestrals, anomenats sonadors, damunt la gran campana Honorata que estava situada al cim del campanar de les Hores.
L’any 1453, els Consellers de la Ciutat van escoltar al rellotger, bombarder i capaç de fer qualsevol enginy, en Bernat Vidal, que els oferí un cert artifici: “de manera que lo seny de les hores que tocha contínuament, tocaria per si mateix ab cert contrapés, i no seria necessari fer-les tocar a mans com fins a llavors era estat fet”.
Les coses però no van anar bé, ja que en Bernat es morí abans d’acabar l’obra i els seus fills, que es van fer responsables de continuar-la, no eren gaire responsables.
El 8 d’octubre de l’any 1473 el mateix Jaume Ferrer, es va fer càrrec d’acabar l’obra.
Als Llibres de la Seu de Barcelona, Jaume Ferrer consta documentat com a “ralotger” i com a “ferrer de la fàbricha de la Seu”.
El seu fill, de nom també Jaume Ferrer, fou un mestre rellotger vivint a Barcelona. Ja disposava en l’any 1500 del títol de Mestre de Rellotges de la Ciutat de Barcelona, essent també el responsable del gran rellotge de la ciutat. La seva reputació era tal, que en l’any 1494 la ciutat de Barcelona li encarrega el seu quart rellotge. També va construir el rellotge del campanar de la parròquia de Santa Maria d’Igualada en l’any 1484. Era considerat en l’època com mestre de Mestres essent un referent per rellotgers de la seva època.
El 18 de juliol de 1479, el pare, també com a ferrer, cobrà els adobs efectuats al cavall de la figura de coure de Sant Jordi que coronava la font del claustre. A partir dels anys vuitanta, es fa difícil saber si els encàrrecs documentats són assumits per ell o el seu fill. Així, per exemple, sabem que el 21 d’agost de l’any 1482, ell o el seu fill signa àpoca de pagament pel rellotge de la vila d’Igualada, i el 12 de setembre de 1483 havia concordat el rellotge de la Seu de Vic. L’any 1484, ell o el seu fill inicià la construcció del rellotge de Santa Maria d’Igualada, feina que de ben segur finalitzà el seu fill cap el 1490.
Jaume Ferrer I, deuria morir entre el gener i l’abril de 1486, ja que els pagaments a partir d’aquesta data només hi consta el seu fill.
El seu fill, entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida. I l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera. A partir d’aquest moment Jaume Ferrer II va ser el rellotger més sol·licitat del Principat.
Jaume Ferrer II treballà com a rellotger i campaner. El 19 d’agost i el 19 de febrer de 1484 se li pagaren dues campanes per al rellotge de la Seu de Barcelona, una que sonava les hores i l’altra els quarts. En aquests pagaments, consta documentat com a “relotge menor de dies” i “relotge menor de dret”, cosa que permet suposar que estava en procés de substituir el seu pare, ja gran, en el càrrec de ferrer de la Seu de Barcelona. Entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida  i l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera.

El rellotge de Vilafranca (1473)
El 13 de febrer de l’any 1473 trobem uns capítols fets e fermats entre els jurats de la Universitat de Vilafranca, en Joan Prats, major de dies, els mercaders Pere Feliu Mascaró i Pere Salelles i el pellisser Pere Punyera en nom de la dita Universitat i del consell general de la Vila i de l’altra en Jaume Ferrer II (fill) ferrer de Barcelona, mestre de rellotges e altres fàbriques de la part altra.
Aquest rellotge s’haurà de fer: “...i acabat amb tota perfecció d’ací fins per tot el mes d’abril...” O sigui que només estarà fet al cap de dos mesos i mig.
A la vegada el fabricant, en Jaume Ferrer, li posa una garantia: “..que si d’ací a 12 anys primers vinents inclusius lo dit rellotge se destorbarà e se trencarà alguna cosa en aquell o de la artelleria que a na aquell serà necessària que ell e a mesió seva e despeses pròpies sia tengut aquella dobar e tornar a lloc e perfecció dit rellotge...”
És també acordat que lo dit rellotge serà a costa del dit Jaume Ferrer i que la Universitat de Vilafranca no haurà de donar cap cosa que necessiti el dit rellotge, sinó només: “...la fusta necessària per fer la casa o lloc on dit rellotge starà, e la clavo e ferramenta necessària a na aquella casa, i la messió necessària per la seva boca tan solament tant com stara en metre dit rellotge e no pus avant e si més stara haia estar e fersa la provisió a cost e a messio seva...”
El pagament que donarà la universitat pel treball del dit rellotge e: “...per totes les ferramentes e eines que en dit rellotge metrà i per fer aquell menester haurà e metre 40 lliures...” La Universitat ho pagarà d’aquesta manera: “...això és d’aci fins mitjans lo mes de març primervinent deu lliures, e a les meses primers vinents altres deu lliures, e les restants 20 lliures de les meses primervinents a un any...”
La quantitat a pagar era més reduïda en relació amb altres rellotges que va construir arreu del Principat. La majoria de rellotges que va construir era entre 70 i 80 lliures. Però això no ens ha de fer pensar que el rellotge no era semblant a altres que construïa.
Els testimonis que signen els capítols són el cavaller Joan Gual, el sastre Jaume Peó i Jaume Baró, veguer de la cort del veguer de Vilafranca.
Així acaben els capítols sense anunciar a on es posarà el rellotge.
Estem davant d’un document que ens diu que Vilafranca va tenir el primer rellotge públic l’any 1473. Molt probablement, pel que anteriorment hem dit, aquest rellotge es deuria posar al campanar de l’església de Santa Maria per assenyalar els quarts i les hores o potser tenia el propòsit d’organització de la vida social. Mercats, entrades i sortides de la ciutat, hores de tancament de portes, etc. Tot això es sincronitzava amb un rellotge de torre o campanar que, habitualment, era municipal, com és el nostre cas.
Per l’any, al mateix temps, es relaciona amb l’acabament de l’església i del campanar, per què no posar-lo al mateix campanar acabat de fer? . Actualment hi ha un rellotge d’engranatges de l’any 1929. Es diu que el primer rellotge mecànic fou col·locat l’any 1882. Ara podem dir, que el primer fou l’any 1473 i era un rellotge possiblement, també, mecànic. Un aspecte més que cal que s’inscrigui en la història medieval de Vilafranca del Penedès.



dilluns, 16 de juliol de 2018

Argenters del Penedès



Un argenter és aquell menestral que tenia l’ofici de treballar principalment la plata però també altres metalls preciosos i fins i tot combinar-los amb pedres precioses.
A Catalunya aquest ofici va agafar relleu quan l’art gòtic estava ja en ple auge en els gustos culturals de l’època, moment en el qual els obradors d’argent dels monestirs començaren a ser substituïts per professionals en llurs tallers familiars urbans.
La confraria d’argenters de Barcelona està documentada ja des de l’any 1381, data en la qual el llavors infant Joan I va cedir-los el privilegi d’autoritzar o no l’entrada d’aquells que aspiraven a exercir aquest ofici a la ciutat. Els nous permisos s’anunciaven durant la diada de Sant Eloi, el patró del gremi.
Al Penedès, i concretament a Vilafranca, hi havia alguns argenters, pocs, si els comparem als que hi havia a grans ciutats, com a Barcelona durant els segles medievals.
L’argenter Guillem Guitart
L’any 1356 trobem documentat aquest argenter a Vilafranca. Una corretja de plata que va treballar pel cavaller Ramon Berenguer d’Espitlles va costar 8 lliures i 18 sous i mig.
El trobem representant als argenters de la vila, quasi a ell mateix, formant part del consell de la Universitat l’any 1361 fins el 1374.
L’any 1377 signa el seu testament. Els seus marmessors són el prevere Guillem Crispià, el pagès Marc Cuc de Santa Fe del Penedès i Pere Guitart de Sitges. Anomena hereu al seu fill Joan Guitart. Fa deixes a les seves filles Joaneta i Geraldona i al seu fill Arnau Guitart de Sitges. Anomena tutora dels seus fills a la seva muller Clara.
Tenia el seu taller que després passà al seu fill Joan, situat al carrer de la Fruita.
Un altre fill seu, de nom també Guillem i argenter, germà de Joan, tenia el seu taller i vivenda al carrer de la Font (abans del Sant Esperit).
Alamanda, filla de Guillem, es casà amb el sastre de Vilafranca, Bernat Esplugues.
L’any 1416 és l’última data que hem trobat de l’argenter Guillem Guitart, fill, quan ja és difunt.
Carrer de l'Argenteria a Barcelona 

L’argenter Miquel Jofre
L’argenter Miquel Jofre el comencem a trobar en els documents els primers anys del segle XV. Molt probablement el seu pare fou el carnisser Bartomeu Jofre, exercint el seu ofici a Vilafranca.
L’any 1412 ven terres, que tenia en propietat, situades a Magrinyà, dins el terme de Sant Miquel d’Olèrdola. També l’any següent, el 1413 en compra unes altres en el terme de Moja. L’any 1414 té terres dins de Vilafranca, a prop de la muralla, situades molt a prop del carrer de la Palma (abans dels Pintors). L’any 1437 té en propietat  el seu taller i vivenda al dit carrer dels Pintors.
L’argenter Miquel Jofre el trobem documentat a Cervera entre els anys 1420 i 1446. Molt probablement també tenia un altre taller en la dita ciutat. En la primera data, s’establí a la població juntament amb el seu germà Pere, després que el consell municipal els hagués fet un préstec de 20 lliures per tal que poguessin començar a produir “obra d’or d’argenteria”. Al cap de tres anys, aquesta quantitat havia de ser tornada. L’última notícia de Miquel Jofre a la dita ciutat és de l’any 1446 i té relació amb una falsificació de moneda atribuïda a un altre argenter de Cervera. El seu germà Pere, també argenter, és esmentat, novament, en un altre document de l’any 1428.
La producció que coneixem de Miquel Jofre a Cervera és aquesta: el reliquiari de Santa Maria i un parell de vergues d’argent.
El reliquiari de Santa Maria fou una peça important. L’elevat cost, 277 lliures, 18 sous i 10 diners, ho certifica. sabem que era d’argent daurat i contenia esmalts, els quals mostraven la imatge de la Verge amb son fill als braços i, al peu, un petit cérvol que era el senyal de la vila. L’obra, destinada a l’església de Santa Maria i fabricada durant l’any 1422, pesava trenta marcs, set unces i un argenç i el seu valor es calcula a raó de 9 lliures per marc d’argent.
Les dues vergues, també d’argent daurat, foren fetes l’any 1430 per a la paeria de Cervera. L’argenter cobrà, en total, 26 lliures, 5 sous i 6 diners, que corresponien a les partides següents: 3 lliures, 8 sous i 9 diners, per l’argent que hi posà; 38 sous i 6 diners, per compensar la quantitat d’argent perduda en fondre les peces; 20 lliures, 16 sous i 3 diners, pels treballs, i 2 sous per les dues fustes col·locades a l’interior de les vergues. Calgué, a més, comprar una dobla i tres ducats. Aquestes quatre monedes d’or proporcionaren el metall necessari per a daurar les vergues.
Trobem el seu fill Pere Jofre, també argenter, com a ciutadà de Barcelona l’any 1444.
El 5 de març de 1444 es signa un contracte d’aprenentatge entre Pere Jofre, argenter ciutadà de Barcelona, i Pere Esteve, argenter de la mateixa ciutat, amb motiu que Miquel Jofre, fill del primer, pugui aprendre l’ofici amb el segon durant l’espai de sis anys.
El 1480 Miquel Jofre, ven encara terres que tenia situades a Magrinyà. A partir d’aquesta data no en sabem res més de Miquel ni de la seva família ni de la seva producció.
L’argenter Arnau Clapers
De Vilafranca. L’any 1347 el tenim documentat comprant una vinya a les Cabanyes. Originari dels Clapers de Santa Fe del Penedès.
L’argenter Bernat Llopart
De València. Surt en la documentació de Vilafranca els anys 1419 i 1422 com a procurador dels Llopart de Sant Sadurní de Subirats.
A partir d’aquestes dades el trobem com a argenter de Barcelona. Fou aprenent de Marc Canyes i ciutadà de Barcelona. Hi ha moltes obres seves que actualment es conserven com el reliquiari de la Veracreu, procedent de Sant Cugat del Vallès (1419) i la creu de Sant Nicolau de la Confraria del mateix nom de Cervera (1435). Va Passar a ser argenter del rei al final dels anys del segle XV.
Carrer Pou de la Pina de Vilafranca, abans de l'Argenteria 

L’argenter Francesc Burguet
De Barcelona. L’any 1397 en la documentació hi trobem els capítols matrimonials de Maria filla de Marti Clapers hostaler de Vilafranca i Agnés amb Francesc Burguet argenter de vila fill de Pere Burguet difunt teixidor de Barcelona i Francesca. Rep per dot, l’argenter Francesc, una casa al carrer de la Parellada. Aquest mateix any Francesc Burguet, ciutadà de Barcelona, signa una escriptura de procuració al prevere Pere Burguet i que actuï en el seu nom en els seus afers a Barcelona. És clar que vol quedar-se a Vilafranca.
Les cases medievals de Vilafranca disposaven de diferents utensilis elaborats amb plata, així ho fa evident molts inventaris de l`època: tasses, corretges, sivelles, culleres, objectes religiosos...molts deurien ser comprats a Barcelona o altres indrets.
Durant els segles posteriors a partir del segle XVI els argenters al Penedès i a Vilafranca van ser més nombrosos. Fins i tot es deurien concentrar en un carrer anomenat l’Argenteria, que seria l’actual carrer del Pou de la Pina a Vilafranca.


divendres, 4 de maig de 2018

Els fills del castlà Ferrer de Vilafranca i de Geralda



A la mort de Ferrer, segons el testament de l’any 1285, la castlania de Vilafranca passà a mans de  Jaume de Montoliu, gendre de Bernat, marit de la seva filla Elisenda, tot i que no era la part que corresponia a Ferrer, ja que aquest últim l’any 1312 ven la seva part al rei Jaume II. També els fills de Ferrer, Ferreró i Pericó, van obtenir una part de la seva herència. L’únic que va ser castlà d’aquests tres va ser Ferreró, l’hereu del seu pare, segons un trasllat de l’any 1286, on hi ha la donació del pare Ferrer al seu fill Ferrer, davant del notari de Vilafranca Mateu Ferrandell, de tota la castlania de la vila, amb tots els seus drets i pertinències i un forn de pa que posseïa.
Del mateix any també hem trobat un altre trasllat d’una escriptura, que conté la definició que Pericó de Vilafranca va fer a favor del seu germà Ferreró de Vilafranca de tots els béns que el seu pare li havia donat. Això fa suposar que Ferreró era l’hereu dels béns del seu pare Ferrer. Aquests deurien ser menors d’edat quan el seu pare va morir, i per això la castlania no va anar a parar a les seves mans.
Un altre trasllat fet davant del mateix notari de Vilafranca, Mateu Ferrandell, conté la donació i definició que Ferrer de Vilafranca va fer, a favor del seu fill Ferreró de Vilafranca, d’aquells 300 morabatins que s’havia retingut sobre la casa de Puigroig, situada dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues. Part d’aquesta herència deuria passar a la seva muller Geralda i és per això que trobem un trasllat de l’any 1308 que conté la concòrdia feta entre els seus fills Pere de Vilafranca i Ferrer de Vilafranca, com a hereus de la seva mare Geralda, per aquests mateixos 300 morabatins. Notarem que no es parla de la castlania, ja que va passar a mans de Jaume Montoliu.
Ferrer de Vilafranca vivia l’any 1312 al castell de Vilafranca. El seu alberg estava situat al costat del, també castlà, Bernat de Canyelles i del d’Elisenda, filla de Bernat de Vilafranca.
El fill de Ferrer, Ferreró o Ferrer, va ser veguer de Barcelona i del Vallès. El podem trobar entre els cavallers que van a la conquesta del Rosselló l’any 1344.   
Un altre fill, Umbert, va ser comanador de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que es va fundar a Vilafranca el segle XIII. Molt abans, l’any 1170, els castlans Berenguer i Pere de Vilafranca donaren a l’hospital unes cases situades a Vilafranca. A partir de llavors els castlans sempre han tingut en compte els hospitalers en els seus testaments. Això vol dir que abans que els hospitalers es traslladessin del petit poble de les Cabanyes del Penedès a Vilafranca, ja tenien possessions en la vila. El 1307 Umbert, manava l’encomanda de Vilafranca fins l’any 1318, i sembla que ell fou el qui va començar la construcció de la capella de sant Joan, encara avui dia en peu.
Encara en relació amb aquesta capella, l’any 1307 Elisenda, filla del difunt Bernat de Vilafranca, castlà de vila, i tia d’Umbert, amb el consentiment del seu marit Jaume Montoliu i dels també castlans Ferrer de Vilafranca i Bernat de Canyelles, fa una venda a favor de Pere Soler, castellà d’Amposta de l’orde del dit hospital, de tot el dret, domini i jurisdicció que tenen sobre les cases i hort que foren d’en Guillem Jafer, sobre les cases que foren de Berenguer Ferran i de Guillem Babau, i sobre la quarterada i mitja de terra que l’orde de l’Hospital pot adquirir a prop de les esmentades cases – cases que eren en el lloc on es va construir la capella de sant Joan- Veiem, per tant, que la presència d’aquest orde a Vilafranca és obra dels castlans d’aquesta època.
Un altre dels fills de Ferrer i Geralda, Bartomeu, molt probablement va ser també frare del mateix orde. El trobem en documents de l’any 1303 com el frare Bartolomé de Vilafranca, i podria ser el comanador de l’orde a la  població d’Alguaire. A partir d’aquest moment trobarem altres Vilafranca com a frares de Sant Joan, com el frare Pere de Vilafranca, l’any 1381 i posteriors, el frare Ferrer de Vilafranca el 1387 -en aquest cas de l’orde de Montesa- o Joan de Vilafranca l’any 1447.

La castlana Alamanda i els Bartomeu
Ferrer de Vilafranca, fill de Ferrer i Geralda, fou castlà. Es casà amb Alamanda anomenada n’Agranda (que podria ser un afegit al seu nom perquè era d’una alçada destacada en l’època).  L’any 1349 Ferrer ja és difunt. La seva vídua fou la castlana, així ens ho diu la documentació. L’any 1356 Alamanda dicta testament. Fa hereu el fill Bartomeu de Vilafranca i el substitueix la filla Constança, muller de Guillem Raimon de Barberà.
Així doncs, l’any 1389 l’hereu, Bartomeu de Vilafranca, és el castlà del castell, conjuntament amb Bertran Febrer i la castlana Elisenda, muller de Galcerà de Barberà. El castlà Bartomeu es casà en primeres núpcies amb Constança, filla del noble Bernat de Tous que fou conseller reial i promotor de l’antiga església gòtica de la població Sant Martí de Tous (l’Anoia). Bartomeu deuria ser molt jove quan es casà, se li reconeixen onze fills que va tenir amb Constança. La seva muller fa testament l’any 1376 i l’any 1399 es casà amb Violant, pertanyent a una branca familiar dels Febrer, senyors del castell de  Fontrubí i filla del també castlà de Vilafranca Bertran Febrer. Tenen quatre fills.
El Bartomeu de Pellissers
Surt en la documentació dels mateixos anys un altre Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers. Aquest carrer corresponia al també anomenat llavors del Sant Esperit o, actualment, de la Font. En tot moment els notaris diferencien un Bartomeu de l’altre amb l’afegit del Bartomeu del castell –el castlà- o el Bartomeu del carrer dels Pellissers.
 El Bartomeu de Pellissers es casà amb Sibil·la, familiar dels nobles Salbà (senyors de la Bisbal del Penedès). El Bartomeu dels Pellissers va ser també fill del castlà Ferrer d’una altra relació del dit Ferrer o potser un fill bastard. El segur és que no fou fill d’Alamanda, ja que és hereu del pare i no de la mare. És per això que cal creure que era el gran, el primogènit. L’any 1381 és difunt.

El Bartomeu del castell
L’hereu d’Alamanda fou el qui seguí la castlania: Bartomeu del castell. Els castlans d’aquesta època estableixen encara les diferents cases, patis o horts que són en els espais al voltant del castell de Vilafranca, i en cobren les rendes. L’any 1397 el rei Martí concedeix a Bartomeu tots els privilegis que ja tenien els seus antecessors en el cobrament de rendes. Un altre Bartomeu, fill del Bartomeu del castell, combinava el seu domicili entre Vilafranca i Barcelona.
Va participar a les Corts de Montsó l’any 1362. Formava part del braç dels cavallers. L’any 1366 fou veguer de Vilafranca.
Hem comentat ja que en el castell hi vivia la castlana Elisenda, muller de Galcerà de Barberà - segona castlana que surt en aquesta època- .Una filla de Bartomeu del castell, Isabel, es casà amb Pere Barberà. Fou cavaller i senyor de la casa d’Estalella, situada al terme de Castellví de la Marca. També la germana de Bartomeu, Constança, es casà amb Guillem Ramon de Barberà, senyor de la mateixa casa.
Els castlans de Vilafranca continuarien la seva presència fins a finals del segle XV, tot i que la guerra civil va parar aquella costum que tenien de passar-se la direcció de la castlania des del segle XII entre ells i els seus familiars.


dissabte, 31 de març de 2018

El carrer dels Ferrers de Vilafranca del Penedès



Carrer d’origen medieval que va des de la plaça de la Constitució (abans Cap de Creus) fins la muralla dels Vallets (actualment va més avall). En aquest indret hi havia un portal de la muralla, anomenat en la majoria de documents com el portal de La Granada situat en la cruïlla entre la muralla dels Vallets i el mateix carrer de Ferrers.
Trobem a part de la muralla i el portal un carrer que anava fins al carrer del Sant Esperit (l’actual carrer de la Font) seria la primera travessia que trobem en aquest carrer (l’actual Galceran). El carrer dels Ferrers és també una de les vies per on hi passava la famosa Via Augusta romana que continuava pel carrer de la Cort i el carrer de Sant Pere fins tornar a agafar la carretera general de la nacional 340.
Davant mateix del carrer Galceran hi havia un passatge, el passatge del forn de la Fruita, que anava des del carrer dels Ferrers al carrer de la Fruita, passatge on hi havia el dit forn.
En la documentació notarial, referint-se aquest carrer, hi trobem més d’una vegada, declinacions en llatí com el plural genitiu fabrum, que el seu significat seria el d’obrer o artesà, per tant, jo aventuraria que el seu nom original era carrer d’artesans i no exclusivament de ferrers, incloent-hi diferents tallers o obradors artesanals. Tot i que hi dominaven els ferrers.
Les cases dels Solanes
La primera data que hem trobat amb el nom de carrer dels Ferrers és de l’any 1292. En aquest document hi ha una casa que pertany al fuster Arnau Solanes. La seva muller Elisenda, després de la defunció del seu marit, ven la casa al sastre Bernat Montserrat.
La família Solanes la tenim vivint en aquest carrer fins el segle XV. I no només són propietaris d’una casa sinó més d’una. L’any 1407 hi viu l’advocat Jaume Solanes. El mateix document ens diu que un altre Guillem Solanes, sabater, viu en una altra casa del mateix carrer.
Anterior a aquesta data, els Solanes eren propietaris de més d’una casa, com ja hem dit. Un document de l’any 1389 es parla d’unes cases que foren de Solanes.
La filla del sastre Bernat Montserrat, Geraldona,es va casar amb el fuster Pere Bertran. La casa del seu pare, va passar a ser del dit Pere Bertran.
L’any 1421 la casa passa a ser propietat del fuster Joan Bertran. L’any 1450 la mateixa casa es ven a l’assaonador de pells Vicens Sogornat que la té fins a finals del segle XV.

El sabater Francesc Coll
El 1411 el sabater Francesc Coll i la seva muller Eulàlia Alió, filla d’un sastre, compren una casa al carrer dels Ferrers, que era del mercader Guillem Mestre. Ha de pagar un cens de la dita casa al mercader Antoni Brugal de deu sous.
Es van casar justament aquest any. Francesc rep de dot de la seva muller una terra situada a Morató i una pallissa al carrer de Sant Julià (l’actual de Sant Bernat).
El 1413, Francesc, conjuntament amb la seva muller Eulàlia, lloguen al franciscà Pere Ferrer una casa amb un hort situada al carrer de Sant Pere, davant del monestir que és de la seva propietat. Pagava cens, d’aquesta casa, a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
L’any 1432, el fill de Francesc, un altre Francesc i també sabater, és l’hereu que ocupa la dita casa.
A Finals del segle XV la casa encara és propietat del sabater Francesc Coll.
La casa del sabater Francesc Coll estava situada a la part que donava al carrer de la Font. Era una de les cases que hi havia entre el carrer de la Parellada i el carrer Galceran.
Quan compra la casa Francesc Coll al costat mateix hi tenia la seva el sabater Berenguer Ferrer. L’any 1432 ell ja és difunt i passa a ser propietat dels seus hereus.
Els Ferrer
Bartomeu i Pere Ferrer són artesans, ferrers. Són els fills i hereus del sabater Berenguer Ferrer. Però ja tenien altres cases al mateix carrer. Sabem que el manyà Bartomeu el 1415 hi viu en una i Arnau Ferrer (un altre possible germà) també manyà, en té una altra el 1425. També coneixem que al carrer hi tenia casa el capellà Arnau Ferrer ja l’any 1366.
El Bartomeu manyà es va casar amb la Joana Boixador, que era filla d’un jueu convers. Un fill de Pere Ferrer, fou un altre Bartomeu, que també fou manyà. Es casà amb Jaumeta Torrents, filla d’un propietari de Pacs. Per dot rep terres situades a les Clotes de Vilafranca.
De la seva família també hi trobem el 1448 el baster Pere Ferrer, que conjuntament amb la seva muller Francina, aquest any, venen un pati amb arcs i arbres que tenen darrera de casa seva al dit carrer. També venen un altre pati gran situat al costat.
Com veiem la família Ferrer hi tenien més d’una casa en el carrer. ¿No podem pas suposar que el nom del carrer fos per la importància d’aquesta família en la vila i en aquest carrer? No ho creiem, ja que el cognom Ferrer estava escampat per la Vila en els segles XIV i XV, era molt comú.

Els Ferrux
També com a veí dels sabaters Francesc Coll i Berenguer Ferrer hi tenia casa i obrador el sabater Jaume Tort que tenia el sobrenom Ferrux, que algú potser ho relacionaria a l’ofici de ferrer, encara que no he creiem del cert, ja que familiars d’aquest Jaume tenien l’ofici d’especier i altres que no eren ferrer. M’inclinaria més per pensar que l’origen d’aquest sobrenom era Ferrús, un altre cognom que deuria d’adoptar al casar-se amb una filla d’algun personatge important anomenat així. Cal fer evident que en aquesta època també existeix un topònim de terres dins el terme de Vilafranca que té aquest mateix nom, probablement lloc que deuria ocupar propietats dels Ferrús.
L’any 1407 Jaume hi té la casa al carrer dels Ferrers. Un fill seu, l’hereu, també de nom Jaume, és sabater i amb un altre ofici, el d’especier i té la botiga en el mateix carrer l’any 1446.
En època de la guerra civil del segle XV (1462-1472) el sabater/especier Jaume Tort és partidari del rei Joan (el rei navarrès) i per tant, contrari a la Generalitat.
Els Ferragut
El mercader Guillem Mestre va ser qui va vendre la casa al sabater Berenguer Ferrer.
Aquesta casa i d’altres del mateix carrer, Guillem les va comprar l’any 1407 als hereus de l’artesà Miquel Ferragut, que era ferrer, el seu cognom deriva d’aquest ofici. Estava casat amb la Sibil·la Hortolà, filla d’un ferrer originari de Torrelles de Foix però que vivia a Vilafranca.
L’any 1360 trobem el seu pare Bartomeu Ferragut documentat també com a ferrer. Ell participa durant diferents anys en les decisions de la Universitat (l’Ajuntament). És representant de l’ofici en els consells de la Universitat. Un germà seu, en Berenguer Ferragut era sastre i no ferrer.
Qui les ven a Guillem Mestre va ser un altre ferrer, en Berenguer Cosida, com a procurador dels hereus de Miquel Ferragut. Però una altra de les cases dels Ferragut la va comprar anteriorment Berenguer Cosida en el mateix carrer.

Els Cosida
El ferrer Berenguer Cosida també formava part dels consellers de la Universitat de Vilafranca durant diferents anys del segle XIV. El seu germà Joan Cosida, també ferrer, té una casa en el dit carrer, però la ven l’any 1414 al pagès Raimon Segarra. Era, però també propietari d’unes altres cases que estaven derruïdes l’any 1422. És en aquest any quan fa donació d’aquestes derruïdes al noble Marc de Puigmoltó, que li pagava cens per les dites cases. Aquestes cases tenien una superfície que arribava fins el carrer de la Font (anteriorment carrer del Sant Esperit).
Els Cosida van ser una família prou important a Vilafranca i al Penedès. Entre ells hi havia preveres, hostalers, un d’ells, Francesc Cosida, va ser porter del rei, és a dir, formava part de la custòdia del rei, vivint a Barcelona durant els anys primers del segle XV.
Acabem aquest esbós sobre el carrer dels Ferrers (tenim moltes altres coses per a dir, però ja hi haurà un altre moment) comentant aspectes de les cases.
L’any 1453 hi ha una disputa entre el sabater Jaume Torrelles i el calderer Guillem Rosell. La causa és una finestra (un forat) que hi ha en la paret mitjanera entre les dues cases. És una finestra petita que està situada sobre el replà del pas de la cuina a la casa de Guillem Rosell que mira sobre el corral de la casa de Jaume Torrelles que fa un pam d’ample i dos d’alt. Tots dues estan situades al carrer dels Ferrers.
Representants de la Universitat de Vilafranca fan d’intermediari per solucionar el conflicte. Diuen que Rosell hi posi una barra de ferro per tapar la dita finestra. A més, descobreixen que hi ha un altre forat en una cambra de la casa que també mira sobre el corral del veí i mana al dit Rosell que el tapi. Les cases en aquell temps es tocaven unes a les altres i era bastant difícil disposar d’una intimitat.