Els cognoms medievals penedesencs del segle XV: la lletra D

 Església sant Marçal de Terrassola on hom suposa que al costat hi havia el castell de Lavit, possessió dels senyors els nobles Desfar en el segle XV. 

Els nobles Dablices de la casa del Puig de Castellví de la Marca; Els Dach de Vilafranca; Els Dalmau, notaris i altres oficis originaris del Penedès vivint en molts indrets del Penedès, a Vilafranca, al carrer Pintors (Palma); Els Dalot de Vilafranca; Els mestres de cases Darts de Vilafranca; Els Dela, uns probables fundadors de Vilafranca, originaris d’Urpi; Els carnissers Delmes de Vilafranca; Els fusters Delerm del Vall del castell de Vilafranca; Els nobles Des Far, senyors de Torrelavit; Els avarquers Despí del carrer de sant Pere de Vilafranca i els de Pacs del Penedès; Els Desplà, nobles i mercaders de Barcelona, però familiaritzats amb nobles penedesencs; Els Despobordres de Vilafranca; Els Deu de Puigdalber; Els sabaters Devesa, al carrer dels Monjos (Barcelona) de Vilafranca; Els Didac de les Comes (Menes) de Vilafranca; Els Diliver de Barcelona, però originaris de Vilafranca; Els Dolcets de Vilafranca; Els Domenech de Vilafranca, però originaris de València; Els sastres i fusters Domingo, en diferents llocs del Penedès; Els Donya de l’Arboç del Penedès; Els nobles Dorcau;  Els basters Dorlencs del carrer del sant Esperit de Vilafranca; Els Drapers de Vilafranca; Els botiguers i sabaters Dunnus de Moja; Els fusters Durruis de Vilafranca; Els pagesos i vidriers Duran del carrer de la Cort de Vilafranca i els d’Avinyonet del Penedès.

Senyal (signatura) de Guillem Domingo, batlle de Vilafranca a principis del segle XV.

La capella del sant Sepulcre d’Olèrdola i els Tallada

Una visita a la capella més medieval que tenim al Penedès val la pena. La llàstima és que hem de demanar permís per visitar-la, ja que forma part de la casa anomenada de “La Tallada” dins el municipi de sant Miquel d’Olèrdola. Per tant, és una capella situada dins d’una propietat privada. L’any 1976 no es podia visitar. Actualment un grup d’unes quinze persones pot demanar autorització per veure-la. La capella del sant Sepulcre és una bona mostra del romànic medieval del segle XII. Fou fundada pels monjos hospitalaris de sant Joan de Jerusalem. La capella juntament amb la finca on està situada, la Tallada, fou venuda el 1287 al monestir de sant Cugat del Vallès, però tornà als monjos de sant Joan. Quant l’església i convent de santa Anna de Barcelona fundada per monjos hospitalaris, fou convertida en col·legiata aquesta capella del sant Sepulcre passà a ser propietat privada de la finca.

Durant el segle XIV es comencen a donar deixes en els testaments per part de la gent de la comarca a l’església del sant Sepulcre d’Olèrdola per ornaments del seu altar. El 1386, el pagès Bonanat Ferrer, oriünd de Canyelles, compra una vinya situada en aquest indret. Pagava el dit cens feudal als administradors del sant Sepulcre. Un d’aquests administradors era el frare Guillem Pere. Aquest personatge formava part dels beguins que vivien en aquella època a prop del monestir dels frares menors de Vilafranca i que van ser acusats d’heretges per la inquisició d’aquell temps.

La capella de sant Andreu de la Picollera és una de les capelles medievals que envoltaven el municipi de Vilafranca en què ningú mai s’ha posat d’acord on estava situada. S’han trobat notícies des de l’any 1273. Crec que puc assegurar que la dita capella correspon a la mateixa del sant Sepulcre. El que no puc saber de moment és perquè el dit nom, sinó fos que tenia un altar dedicat en aquest sant: “Guillem Tarroga sastre deix a sant Andreu del Sepulcre 12 diners....” Els límits de les terres , els camins que surten d’aquestes i altres aspectes ajuden molt a creure que és la mateixa capella. El mateix Guillem Pere, anomenat abans, deix en el seu testament fet l’any 1344 a sant Andreu 4 diners. També tenia un altar dedicat a sant Salvador: L’any 1294: “El castlà Bernat de Vilafranca dóna a la capella del sant Sepulcre de sa Tallada 5 sous i al seu altar dedicat a sant Salvador 10 sous...”

El castell de la Tallada, la quadra de Magrinyà, Torreblanca, Mas Rabassa, Mas Sala, Mas Nadal, la capella de santa Maria dels Horts, camí a Puigroig, quadra de Fontallada...són topònims medievals de l’entorn.

La quadra de la Tallada és un dels més antics. El 908 un tal Godafred fa una donació als almoiners de la casa del monestir de santa Maria de colomars, horts, molins...situats a la Tallada.

Els nobles, senyors feudals del dit lloc eren els Fontallada. L’arxiu de santa Anna de Barcelona ens dóna molta informació sobre aquest lloc i els Fontallada, n’escric alguns expemples: El 1152 Isarn dóna al seu nebot Bernat tots els drets que té a la Tallada per herència de Guerau de Figuerola;  El 1179, en el plet suscitat entre el Sant Sepulcre, d’una banda, i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de la deixa testamentària que Seniol Guillem havia llegat al dit orde, Pere d’Oló, Bernat Marcuç i Pere de Ripoll per manament de Bertran de Castellet, adjudiquen al sant Sepulcre la propietat objecte de litigi i prescriuen que en cas de dubte sobre els noms dels llocs deixats hom recorri a l’arbitri dels homes de la terra i estableixen també que tingui una còpia del testament del susdit Seniol Guillem; El 1180, en el plet suscitat entre el sant Sepulcre d’una banda i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de l’honor que aquell tenia i treballava a la Tallada, Berenguer Bou vicari del rei, Sunyer i Ruric, monjo i prepòsit de Sant Cugat, adjudiquen al predit orde la propietat corresponent a la deixa testamentària que Seniol Guillem llegà a l’esmentat orde així com l’església edificada en honor del Sant Sepulcre prop la Tallada juntament amb els béns alous i comminen Bernat Tallada que provi que l’honor objecte del litigi no pertany al Sant Sepulcre i prescriuen alhora que, si no pot demostrar-ho, lliuri al Sepulcre la part de l’honor que li per toca pel testament de Seniol Guillem i que ell es quedi allò que certifiqui com a seu.

El 1182, Guillen de Claramunt dóna a Berenguer de la Tallada i als seus descendents la quadra que té a la Secuita, dins el terme del castell de Montoliu, perquè la posseeixin perpètuament en règim de lliure i franc alou. Com a fiança – ferma de dret – Guillem de Claramunt rep de Berenguer de la Tallada 80 sous, a condició que no tingui cap altre senyor.

El 1187, Pere de Fontallada dóna a la seva muller Ermessenda  com a esponsalici la meitat dels seus drets sobre el castell de la Bisbal del Penedès i tot l’honor que te al Gaià, per a que ho tingui en usdefruit vitalici. Com veien eren posseïdors d’altres espais del Penedès medieval.

El 1199, Pere de Fontallada, d’una banda, i les seves nétes Ermessenda i Gueralda i el marit d’aquesta, Bernat de Vallfort, (senyor d’una altra casa senyorial important de Castellet) de l’altra, després de múltiples enfrontaments, estableixen concòrdia sobre el repartiment del castell de la Bisbal.

El 1220, es coneix a Guerau de Fontallada, ja que ordena el seu testament. El seu pare és en Pere de Fontallada. Disposa ser enterrat a l’església de santa Maria de la Bisbal del Penedès.

El 1304, Pere de Tallada, donzell, administrador dels béns del seu nebot Guillem de Bauló, promet a Bernat i Guillem de Crebany, de Vilafranca del Penedès, que servarà la compra de dues peces de terra que els dits Bernat i Guillem havien fet a Guillem de Bauló i la seva dona Saurina, pares del dit Guillem, sense oposar-s'hi tal com havia fet en altres temps.

El 1309, el frare Ramon de Tallada preposit del Penedès del monestir de sant Cugat del Vallès i el cavaller Guillem de Montbui en el lloc de Capellades  discuteixen sobre les rendes que pertanyen a un i a l’altre del dit lloc.

Galceran de Tallada, rector, Guillem Tallada, Asbert de Tallada del castell de sant Martí Sarroca, Genovés Tallada de Vilafranca, que havia construït una capella dedicada a santa Maria de la Tallada en la parròquia d’Avinyonet del Penedès, Umbert Çatallada, Pere Çatallada del castell de Jafre a Ribes, Berenguer Ça Tallada cavaller de les cases de Ça Rafaguera de la parròquia de santa Margarida (als Monjos), Joan Tallada fill i hereu del cavaller Berenguer de Tallada, Berenguer de Tallada del mas Abadal de santa Margarita....són alguns dels nobles i cavallers que van actuar i dominar bona part del Penedès medieval.

La capella del sant Sepulcre, les pintures romàniques sobre el judici final del seu interior, el castell o finca de la Tallada i tot el voltant d’aquest espai pertanyia a les formes de vida medievals d’aquella època. Caldria poder visitar i restaurar tot allò que està a punt de desaparèixer. Cal conservar-ho i aprofundir en el seu estudi.

El mas de Pontons i els Avinyó (Sabater)

El mas de Pontons és situat a prop del límit nord - oriental del terme. L’actual edifici és una masia fortificada reformada als segles XVII o XVIII. En la part superior de cadascun dels quatre costats hi ha una garita sobresortint, i en diferents punts dels murs presenta arpilleres. 

Durant els primers segles del repoblament del terme de Pontons i voltants el llinatge de Pontons es qui dominava aquest espai. Abans de l’any 1330, veiem que en la documentació Jaume Sabater, és el senyor del mas de Pontons. Jaume era un jueu convers que vivia a Barcelona, però també el veiem signant documents notarials com testimoni al Penedès.

En aquest any Ramon Bosch del terme del castell de Foix, conjuntament amb la seva muller Elisenda, venen a Jaume, del mas de Pontons, un cens de cinc quarteres de blat, sobre tot el mas del Bosch i dos molins que tenen pel noble Guillem de Cervelló.

Al cap de sis anys, el 1336 fa donació Jaume, del dit mas de Pontons amb tots els seus homes, drets i censos, que té en franc alou a la seva filla Ferrerona amb motiu del seu matrimoni amb Pere d’Avinyó. Veiem per tant que el mas de Pontons passa a ser propietat dels Avinyó d’Avinyonet. Jaume, a més, fa donació d’una casa amb hort, situada a Barcelona en el carrer de Montcada, la qual està sota el domini de la prepositura del mes de febrer de la Canònica de la Seu. El pare, però, es reserva l'usdefruit de tots aquests béns.

El 1360, un altre Jaume Sabater, alies d’Avinyó, anomenat cavaller o donzell,  fill de Ferrerona i Pere, reconeix rebre diferents pensions de censals morts, en concepte de la restitució de la dot de la seva muller difunta Llorença, filla d’Arnau de Foses alies de Cabrera. També reconeix haver rebut de Joan de Vall, ciutadà de Barcelona, 26.000 s. pels quals li va vendre un censal mort de 2.000 s. de pensió anual. Dels quals 15.000 són per lluïr un violari de 2.500 s. a Arnau de Bastida i 11.000 s. que dit Joan per mandat de Jaume, dóna a Maria, esposa d'Arnau de Foses àlies de Cabrera, hereus de la seva difunta filla Llorença, esposa de dit Jaume, en concepte de restitució de la dot de dita Llorença.

El mateix any aquest mateix Jaume, ven a Joan Vall, que viu a la casa del rei, un cens sobre un balneari que es troba al carrer Banys vells de Barcelona: Jaume Sabater, àlies d´Avinyó, cavaller, fill del difunt Pere d'Avinyó, cavaller, ven a Joan de Vall, de la casa del rei, ciutadà de Barcelona, un cens de 2.000 s.m.b. sobre un balneari que es troba al carrer dels Banys vells de la ciutat de Barcelona, que té per la pabordia del mes de gener de la canònica de Barcelona que en rep anualment 12 s. de cens. El preu de la venda és de 26.000 s.m.b

Aquest mateix any, el germà de Jaume Sabater, també anomenat Pere d’Avinyó, com el seu pare, com a procurador de Jaume, d’Huguet d’Avinyó de la casa de Ribalta, de Lavit i d’altres habitants del terme de Pontons, es comprometen a pagar una pensió de censal mort que havien venut a Joan Vall, de la casa del rei de Barcelona. El pagament de les pensions i liquidació d’aquest censal porta diferents enfrontaments judicials/notarials entre els familiars de Llorença Foses, muller difunta de Jaume Sabater i membres de Barcelona:  Joan Vall reconeix rebre de Bernat de Pedra, advocat i procurador de Jaume Sabater, donzell, àlies d’Avinyó, fill del difunt cavaller Pere d’Avinyó, la quantitat de 5.200 sous per a la lluïció d’una part del cens de 2000 sous anuals que el dit Jaume Sabater havia venut en encant públic. El 17/12/1365: Joan Vall de la casa del rei, fa definició a Jaume Sabater, àlies d’Avinyó, senyor de la casa de Pontons, de 400 sous d’un censal mort de 100 lliures de pensió anual i 5200 sous de preu. El 09/01/1374: Jaume Sabater, àlies d’Avinyó, fill del difunt cavaller Pere d’Avinyó, ven a Francesca, vídua de Joan Vall de la casa del rei, un censal mort de 200 sous de pensió, que rep dels Banys Vells, i d’una altra casa contigua pel preu de 130 lliures. Inclouen el compromís els fiadors de Jaume Sabater: Pere, Ramon i Marc d’Avinyó.

A la mort de la seva primera muller, abans de l’any 1360, Jaume va tenir fills amb Clara. Existeix una carta reial que legitima els fills que va tenir posteriorment amb la seva segona muller o amistançada. Segurament es feu per qüestions d’herència per saber a qui anaven a parar les propietats d’aquesta branca dels Avinyó.

El fill hereu, el cavaller Pere d’Avinyó, va ser vicegovernador de Catalunya l’any 1390.

Una casa, una masia fortificada que cal conservar per la història que té, tant a Pontons, com Avinyonet del Penedès a Vilafranca del Penedès i a tota Catalunya. A veure si es fa el mateix en el Mas de Pontons, que ja té aspectes d’abandonament, com s’ha fet en la recuperació de la capella de santa Maria dels Horts a Vilafranca, que ja vam denunciar por aquí el seu mal estat i que ara està ja tancada i sembla millor que abans o l’església del Morrocurt a Fontrubí que algun partit polític del poble intenta que es restauri, ja que està tota a terra. Pensem que val la pena tenir en compte la història passada per arreglar la present que està bastant deteriorada.

El Mas de Pontons i  alguns principals nobles cavallers Avinyó:

Segle XIV:

1336: Jaume Sabater = Llorença Foses (alies Cabrera)

          Mas de Pontons

          Barcelona          Filla : Ferrerona = Pere d’Avinyó

                                               Mas de Pontons

                                               Lluc Sabater alies d’Avinyó

                                               Mas de Pontons

                                               Bernat d’Avinyó 

                                               Donzell hereu. Viu a  Nàpols

                                               Jaume d’Avinyó 

                                               Donzell Vilafranca

                                               Nicolana = Valenti Golet

                                                                    Jurista de Vilafranca

Segle XV:

1465: Lluc d’Avinyó = Elionor

          donzell  +Pontons                  Fills : Bernat

                                                          Jaume 

                                                          Bartomeu Cebrià  d’Avinyó 

                                                          Violant = Joan Valtanell

                                                                           cavaller/Foix

Segle XVI:

1553:                               Violant d’Avinyó

                                         senyora quadra del mas de Pontons

                                                                 Filla : Angela de Boixadors 

                                                                            hereva

La Pelegrina i Vilafranca del Penedès

El “coll de Peregrino” el trobem per primera vegada en els documents l’any 1312. El topònim li ve amb tota seguretat degut a l’estada a Vilafranca durant els anys del segle XIV, XV i més endavant de la família Pelegrí. L’any 1325 trobem a Mateu, Guillem, Bartolomé, Jaume, Maria i Raimon Pelegrí, propietaris de moltes terres situades en aquest indret. Eren originaris del Mas Pelegrins, situat a la parròquia de santa Margarida, un dels espais primers de poblament que va haver-hi al Penedès.

Els Pelegrins van ser sobretot mercaders, encara que l’any 1285 ja trobem el primer Bernat Pelegrí com a rector de l’església de Santa Maria. El 1342 un Bernat Pelegrí va ser batlle de Vilafranca. Se l’anomenava Bernat Pelegrí de Malta, ja que havia fet viatges a la illa de Malta, a Sicília, també un fill seu, Pere Pelegrí era anomenat de Malta. Aquest últim va ser hostaler al carrer de la Parellada, lloc on hi havia molts hostals destinats a acollir els viatgers o forasters que arribaven a la Vila a participar en la fira i/o mercat medieval o tan sols volien descansaven del seu llarg viatge.

L’actual espai anomenat “La Pelegrina”, que trobem a prop de Vilafranca del Penedès i on es pot caminar o córrer entre vinyes fins el terme de La Granada, arribant als Pujols, no es correspon exactament amb el territori antic medieval.

Potser el lloc de la capella de sant Pelegrí

El barri actual de l’Espirall i una mica més cap al nord seria l’amplitud que tenia en aquells anys (sobretot els segles XIV i XV), el que es deia la Pelegrina. Més al nord hi hauria el Coll del Bou (actualment hi queda el topònim la Torreta dels Bous); la quadra de Benages o sant Hilari, 1372: Bernat Llobera i la muller Elisenda venen a Bernat Massó sastre vinya plantada amb vendimia a Benages a quadra de sant Hilari, on es diu que va ser la primera capella dels Trinitaris en la nostra contrada; també era la Pelegrina un lloc on hi devia haver força aigua, prop de la quadra de Castellmós, situada al marge de la muntanya de sant Jaume, nom que li ve per l’aigua entollada que existia en aquell indret, i més al nord doncs, també existia el torrent de la Pelegrina, o el rec de la Pelegrina, que molt probablement era l’aigua que portava l’actual torrent anomenat de la Torreta, més enllà el torrent de l’adobaria i que arribava fins el mas de la Rabassa. L’aigua doncs, servia per regar els múltiples horts, vinyes i camps d’aquest indret, però també era la que anava cap al centre de la vila i feia servir els homes i dones d’aquells anys, 1474: ... l’altra terra que conté 4 quartans de cens 8 punyerons d’ordi, limita amb el rec d’aigua que va al abeurador de la vila; també una creu de terme ajudava a situar els límits del municipi medieval vilafranquí, noms tots de la mateixa creu: la creu de la Pelegrina; la creu de Calendraix (pel mas que hi ha en aquest lloc); la creu de Moragues, nom de Bernat Moragues originari de Barcelona, potser família de l’escultor medieval barceloní Pere Moragues; creu de la Granada, per haver-hi diferents camins que sortien de la dita creu cap aquesta població o fins i tot cap a finals del segle XV, la creu de ferro, que probablement no era l’original. La creu potser original, la trobem ara, situada a la cruïlla de la carretera de les Cabanyes.

També era La Pelegrina l’espai on se situava el “fossar dels sarraïns”. Pocs, van ser els sarraïns que van viure en els anys medievals a Vilafranca, mentre el dels jueus era a la muntanya de sant Pau, el dels sarraïns era a la Pelegrina, 1400: Pere Massana mercader té a la quadra de la Pelegrina, sota fossar dels sarraïns, terra de mitja quartera...

Tenim notícies d’una casa anomenada La Pelegrina l’any 1582 edificada en aquest espai. Més endavant ja hi trobem la Finca de la Pelegrina i apropiant-se com a propietaris, de molt més espai que anomenem “La Pelegrina” una finca que encara existeix actualment. Seria interessant fer més història dels topònims que ens envolten i conèixer que tenim i d’on ve el que tenim.

Balcons i finestres de la Vilafranca medieval i modernista

Les cases medievals eren molt diferents de les actuals. Els camperols passaven la major part del dia fora, per el que les corrents d’aire i la poca llum de les finestres sense vidres no els molestaven. Resultava possible jutjar la categoria social d’una casa mirant les seves finestres. Els pobres només tenien obertures cobertes de baldes de fusta que tancaven de nit o quan feia fred. La gent acomodada disposava de finestres translúcides, cobertes de tela mullada. Deixaven passar la llum i evitaven les corrents, i podrien obrir-se quan arribava el bon temps.

Teresa Vinyoles, historiadora medievalista, ens diu que quan Barcelona era una ciutat emmurallada i calia aprofitar al màxim el seu espai interior, a causa de l’estretor dels carrers els veïns sovint tenien les finestres completament cara a cara. La diferència entre vida pública i privada de vegades arribava a ser imperceptible fins el punt que: les parets i els sostres tenien orelles, però els ulls de les cases eren especialment les finestres. Gent de tota condició i sexe es feia a la finestra. Finestres i carrers eren dos espais diferents, però comunicats. Aquesta situació feia que els orificis de les cases poguessin servir alhora per veure i ser vist pels altres en una societat on el vidre era un luxe que no tothom posseïa i calia triar entre preservar la intimitat tancant els porticons de fusta o bé que la llum natural entrés a casa. Cal pensar que a les nostres viles medievals penedesenques també deuria ser així.

Conjuntament amb les finestres, ara, tenim els balcons. Aquests, serveixen encara per moltes més coses: per aturar-nos i repenjar-nos a les seves baranes, mirar, observar, parlar... a vegades amb persianes obertes o recollides. També així eren i són les tribunes, aquests espais coberts i closos amb vidres, sobre la plataforma d’un balcó. A Vilafranca del Penedès tenim molts edificis aixecats cap a finals del segle XIX, els anomenats modernistes. En aquests edificis hi poden hi ha finestres que tenen el seu origen en l’època medieval i finestres modernistes fetes per arquitectes locals de l’època tant medieval com modernista.

Alguns s’aguanten molt bé perquè hi han hagut reformes molt cautes per no apartar-se de l’estil de l’edifici, altres no ho han tingut gens en compte, altres estan en ruïnes i a punt de desaparèixer. 

Això vol ser una mostra d’algunes d’aquestes finestres, obertures i balcons del centre de la vila. Són obertures de la Rambla Nostra Senyora (raval medieval); Rambla Sant Francesc (carrer Torregrossa) carrer de la Cort; Plaça de la Constitució (carrer Cap de Creus i del castell); carrer Escudellers; la Parellada (Coltellers); carrer de les “Mosques”; carrer de la Industria (carrer Sant Esperit); carrer dels Ferrers; carrer de la Palma (carrer dels Pintors); Avinguda Barcelona (raval); carrer Misser Rufet.

Alguns cognoms medievals penedesencs que comencen amb la lletra C

El mas Calabuig al terme de Sant Martí Sarroca

Cabanyes, botiguers de Ribes i Vilanova; Cabeça sastres de l’Arboç del Penedès; Cabot, pagesos de Pacs del Penedès; Cabra del carrer de la Fruita de Vilafranca del Penedès; Cabrera, sastres de Vilafranca; Cahaca de Vilafranca; Calabuig, pagesos del mas Calabuig de sant Martí Sarroca; Calaf, carnissers, originaris de sant Jaume dels Domenys; Calafell, cavallers del Penedès; Calanda, notaris del carrer Graupere de Vilafranca; Calanera amb terres a les Clotes de Vilafranca; Calderer, de Vilafranca; Caldes, carnissers, preveres de Vilafranca; Caldoria, de sant Cugat Sesgarrigues, originaris de València; Calendraix, pagesos, sastres, sabaters, del mas Calendraix prop de Vilafranca; Calidis de Vilafranca; Calopa, sastres de Vilafranca, però també de sant Pau d’Ordal; Calossa, picapedrers de l’Arboç del Penedès; Calsada, pagesos de Vilafranca; Calsareny, notaris de Vilafranca; Calva, sabaters de Vilafranca; Calvet, notaris de Vilafranca; Çamar o Samar, pagesos de Ribes; Camarasa, hostalers; Campamar, carnissers del carrer Pintors (Palma) de Vilafranca; Campanera, pagesos del mas de les Clotes de sant Martí Sarroca; Camps, assaonadors de Vilafranca i Barcelona; Campselles, preveres; Canals, del carrer de Barcelona de Vilafranca; Canon, mestres de cases de Vilafranca; Canyemàs, pagesos del carrer de Sant Pere de Vilafranca; Çapila o Sapila, mercaders, cavallers de Vilafranca i Barcelona; Capellades, pagesos/mercaders de La Granada del Penedès; Capmany, originaris de França, vivint a Vilafranca; Carbó, pagesos/notaris de santa Fe del Penedès; Carbonell, pagesos/mercaders de Castellví de la Marca, Barcelona, Vilafranca; Carboner, de Vilafranca; Çanoguera o Sanoguera, preveres de Vilafranca; Carç, preveres de Vilafranca; Cardo, de Fontrubí; Cardona, mercaders/cavallers...de Barcelona i Vilafranca; Carreres, mestres de cases de Pacs del Penedès; Carreter, del carrer del Graupere de Vilafranca; Carrio, notaris de Vilafranca; Cartró, teixidors de Subirats; Casals, sastres de Vilafranca; Casanoves, picapedres/sastres/teixidors del carrer de la Parellada de Vilafranca; Cases, sabaters/pagesos del mas de la Costa de sant Pere Molanta, de la Geltrú, de Banyeres del Penedès...; Casina, de Vilafranca; Casola, de Torrelles de Foix; Castell, teixidors de Castellví/Vilafranca/Arboç; Castellar, pagesos del carrer de sant Pere de Vilafranca; Castellbisbal, cavallers de Cubelles i del Penedès; Castellet, cavallers....del mas Botins de La Granada; Castelló, paraires de Vilafranca; Castellmós, cavallers de Vilafranca; Castellví, cavallers, teixidors...de Vilafranca i del Penedès;

Església de sant Sadurní al terme de Castellví de la Marca

Català, de Cunit; Caulera, pagesos del carrer Puigmoltó de Vilafranca; Caules, pellissers de Vilafranca, Caus, de Sant Martí Sarroca; Cavaller, corredors d’orella de Vilafranca, de Puigdàlber; Cavals, de Vilafranca; Cayiç, sastres de l’Arboç del Penedès; Cehern, de Vilafranca; Cendrós, de Castellví de la Marca; Çatorra o Satorra, cavallers de Torrelles de Foix; Celma, picapedrers de Vilafranca; Celon de Vilobí del Penedès i Vilafranca; Cendrós, de Castellví de la Marca; Cerç, de Vilafranca; Cercom, de l’Arboç del Penedès; Cerdà o Serdà, teixidors/sabaters de Castellet, de l’Arboç, de Vilafranca...; Ceriol, de sant Pere Molanta; Cervelló, cavallers de diferents llocs del Penedès; Cervera, de Torrelles de Foix; Cespreses, mercaders de Vilafranca; Cespujades, cavallers del Penedès; Cigar, sastres de Vilafranca; Cigie o Sitges, notaris de Vilafranca; Cirera, moliners del molí del Coll prop de Vilafranca; Ciscarts, pregoners de l’Arboç del Penedès; Clapers, hostalers/pagesos...de Vilafranca i de santa Fe del Penedès; Claver, sastres/notaris de Vilafranca; Clergue, preveres de Vilafranca; Closes, sabaters de Vilafranca; 

Coca, sabaters de Vilafranca; Codines, fusters/notaris de Vilafranca; Coll, cavallers/notaris de Vilafranca originaris de Torrelles de Foix; Colldesança, ferres/notaris de Vilafranca; Coloma, picapedres/sabaters...de Vilafranca; Colomer, teixidors/sabaters de Vilafranca i Barcelona; Colteller, notaris/advocats/preveres de Vilafranca i de l’Arboç; Comabella, cavallers del Penedès; Comalonga, notaris...del mas Comalonga de Castellví de la Marca; Comes, teixidors de Vilafranca; Company, notaris de l’Arboç; Conesa, moliners de Vilafranca; Conill, picapedres/pagesos/botiguers... de Vilafranca; Corbera, de Castellví de la Marca; Cordella, sabaters de Vilafranca; Corder, artesans del carrer de la Parellada de Vilafranca; Corredor, del carrer de santa Maria de Vilafranca; Corretger, advocats de Vilafranca; Cortal, pagesos de Vilafranca; Cortei, mercaders de la Geltrú; Cortés, sabaters/mercaders del carrer del sant Esperit de Vilafranca (de la Font); Corts, cavallers de Piera; Cosida, artesans del carrer dels Ferrers de Vilafranca; Costa, corders de Vilafranca; Cotaut, metges de la Plaça del Blat de Vilafranca; Crayel, teixidors de Vilafranca i de l’Arboç; Crebei o Cabreny, mercaders/notaris de Vilafranca; Creixell, pagesos de Pacs del Penedès; Crespo, de Vilafranca; Croses, de l’Arboç del Penedès; Crispià, preveres d’Avinyonet del Penedès; Cuc, pagesos de Castellví i de Vilafranca; Cucullada, del carrer de sant Pere de Vilafranca; Cullerer, pagesos del carrer Pintors de Vilafranca; Curbins o Combis de Vilafranca; Cucrest, de Vilafranca; Curça, hostalers de Vilafranca; Curri, de Castellví de la Marca;

Calendraix o Ca l'Andrax al terme de Vilafranca/La Granada

 Senyal de Bartomeu Cespujades, que fou batlle de Vilafranca del Penedès el 1409.

Les adoberies medievals a Vilafranca del Penedès

Restes de la possible adoberia trobada al final del carrer dels Ferrers de Vilafranca.

L’adober era el qui adobava les pells. Converteix la pell de matèria putrescible, què és quan es separa de l’animal, en una altra que es conserva llargament i que té moltes aplicacions. Acostumaven sempre a situar-se a extramurs de la muralla i arran dels portals.

Tenim documentades a Vilafranca al segle XV : l’adoberia de Rovira. El mercader i paraire (que es dedicava a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) Antoni Rovira era el propietari de l’adoberia. Abans era propietat d’un altre mercader en Joan Santa Eulàlia. Estava situada prop de la muralla del final del carrer de la Palma (abans de Pintors); l’adoberia d’en Pi, del mercader Jaume Pi, situada a les Clotes, no sabem exactament el lloc. I les dues dels Salelles: una situada al final del carrer de sant Bernat (abans sant Julià) i l’altre situada al final del carrer dels Ferrers arran del portal de La Granada. Climent Salelles, Bartolomé Salelles i altres noms del mateix llinatge eren teixidors, blanquers, paraires i mercaders. L’any 1474 en un document trobem que a l’adoberia de Climent Salelles hi ha 4 basses fora els murs, prop el vall d’on es tanca l’adoberia. A més a casa del dit Climent es troba cups i calç que formen part de la dita adoberia. Més enllà del segle XV trobem noms diferents però que són de les mateixes adoberies: la del blanquer Pere Pasqual (1568); la d’en Damià (1587); la del carrer de santa Maria Magdalena (1619); I no fa molts anys encara coneixíem amb el nom d´Adoberia,  un edifici pròxim a la plaça de l’Era Enrajolada.

Els blanquers són els que tenien cura de les operacions preliminars de l’adob de pells: remullar, encalcinar, pelar, descarnar i adobar en clots i remeses. Les estances on treballaven eren  blanques, a causa de la calç que feia servir, d’aquí prové el nom de blanquer.  Altres historiadors diuen que el nom prové perquè obtenien les pells "en blanc" que eren lliurades després als assaonadors. S’organitzaren en gremi al s. XIII. Al final del XV començà una etapa de decadència.

Mentre que en el segle XVI, en el fogatge de 1.553 hi surten 32 blanquers, això voldria dir una puixança en el treball d’aquest ofici. Els Pometa vivien a Viladellops, però en Joan Pometa era blanquer a Vilafranca, fill d’un sastre. Tenia una casa al carrer de sant Joan. (probablement treballava a l’adoberia del carrer dels Pintors).

  Dibuix de l'adoberia que hi havia a Lleida en època medieval.

Els paraires fabricaven teixits de llana. Tenien cura de les feines preparatòries de la llana abans de la filatura : el rentat, el pentinat, l’emborrada i la corda de la fibra. El paraire fou essencial en la indústria tèxtil des del s. XIII fins les acaballes del s. XVIII . Exercia l’element empresarial i directiu. Comprava la llana i la donava a treballar als teixidors, tintorers, abaixadors, tot reservant-se l’aprest final i la comercialització. Gaudia d’una situació preeminent dins la jerarquia de gremis,  des del s. XV fins al s. XVII. La seva activitat era industrial, sovint els oficis de paraires i  de teixidors coincidien en un mateix.

Si tenim en compte que l’any 1.553 a Vilafranca hi havia 29 paraires, segons el fogatje, durant el segle XV, segurament eren molts més, ja que al 1.374 s’organitzà a Vilafranca el Gremi de Teixidors.

La família Santomàs eren paraires/teixidors a Vilafranca ja al segle XIV.

Els teixidors eren també especialistes en la fabricació de draps de llana o d’una altra fibra tèxtil. Segons la matèria treballada es distingia entre teixidors de llana, de lli, etc. (també manipulaven altres fibres). Durant les darreries de l’època medieval la primacia correspongué als teixidors de llana^. La primera matèria li era portada pel paraire, que a més d’aquest li recollia la peça un cop teixida per a posar-la a la venda.

En el fogatge de 1553 hi surten 6 teixidors de llana i 13 de lli. Hem de suposar també que abans d’aquesta data n’eren molt més.

Els Escardó va ser una família de teixidors durant el segle XV: tenien casa al carrer Barcelona, fora de la muralla, al carrer de sant Julià... Van ser molt actius. En les seves unions matrimonials acostumaven a fer-ho amb gent noble o important de tot el Penedès i segur que exportaven molts del seus productes acabats. Es coneix una remesa que van enviar al ducat de Savoia (França).

Els assaonadors eren els que treballaven en dona sèu o assaonar pells o cuirs, és a dir, recollir les pells en crosta del blanquer i fer-hi les operacions d’engreixar, tenyir, treure arrugues...d’acabament. Lliurava així un article enllestit per a l’ús dels sabaters, dels basters i d’altre personal d’ofici relacionats amb la pell. A Barcelona, ja el segle XIV, havien constituït una confraria.

En el fogatge del 1553 hi ha 5 assaonadors.

A Vilafranca en trobem des de mitjans del segle XV:  Bartomeu Canon, Melxior Martí,  Marc Vila que fou originari de Tarragona i visqué a Vilafranca. La família Peixó eren blanquers i assaonadors des de l’any 1453. Eren originaris de Sant Cugat Sesgarrigues. Tenien alberg al carrer dels Ferrers (probablement treballaren en l’adoberia del final del carrer). Llàstima, que com sempre, no es deixà al descobert la troballa d'aquesta indústria medieval.   

Alguns cognoms medievals Penedesencs per ordre alfabètic: el seu domicili i ofici del segle XV. La lletra B.

"Senyal de Raimon Brugal,mercader de Vilafranca del Penedès, comprador de les rendes reials de la vila l'any 1390"

Babau: mercaders, advocats i senyors de diferents carrers i cases de Vilafranca; Babot : pagesos de Font-rubí i les Cabanyes; Baçabices: sastres de Vilafranca; Badoc: de Vilafranca; Bages: pagesos de Pacs del Penedès; Bainer: ferrers de Vilafranca; Baixador: de Vilafranca; Balaguer: coltellers, notaris, teixidors de Vilafranca al carrer dels Coltellers (part del carrer de la Parellada); Balcells: de Vilafranca; Ballet: pentinadors de llana de Vilafranca; Ballester: notaris, pagesos, ballesters, paraires del carrer sant Joan de Vilafranca; Banús: pagesos de Vilafranca; Banyeres: metges al carrer del sant Esperit de Vilafranca; Barber: sastres de Vilafranca; Barberà: nobles de diferents castells i cases del Penedés: Mediona, Castellví de la Marca, castell de Vilafranca....;Barceló: pagesos del carrer del Coll de Vilafranca; Barcelona: de l’Arboç del Penedès; Barcos: de Vilafranca; Barenys: de Vilafranca; Barrera: mestres de cases a la pobla de Llobets de Vilafranca; Bargalló: senyors de Castellví de la Marca; Bargant: barbers de Vilafranca; Baró: forners i altres oficis del carrer del sant Esperit de Vilafranca; Barqueta: mercaders originaris d’Altafulla, però vivint a Vilafranca; Barrot: paraires de l’Arboç; Bartomeu: notaris i altres oficis de Vilafranca; Baruta: sabaters i altres oficis de Vilafranca; Bas: sabaters originaris de Castellet però vivint al carrer del sant Esperit a Vilafranca; Baster: de Vilafranca; Bastol del mas Pujol de Subirats; Batet: de Vilafranca; Bausols: de Vilafranca; Batlle: teixidors i altres oficis del carrer de Puigmoltó de Vilafranca; Bayona: pagesos conversos del carrer dels Ferrers de Vilafranca; Bellera: senyors del castell de Pacs del Penedès;  Bellmunt: de Vilafranca; Bellot: apotecaris de l’Arboç; Bellvei: nobles de l’Arboç del Penedès; Benages: al carrer Sant Esperit (de la Font) de Vilafranca i de l’Arboç; Benapres: pagesos de l’Arboç del Penedès; Benet: traginers de Vilafranca; Berart: picapedrers al carrer Pintors (Palma) de Vilafranca; Berenguer: sabaters de Vilafranca; Bergadà: sabaters del carrer dels Ferrers de Vilafranca; Bernarda: hostalers de Vilafranca; Bernat: sastres del carrer dels Ferrers de Vilafranca; Bertolí: sastres de Vilafranca; Bertran: fusters del carrer dels Ferrers de Vilafranca i els nobles, senyors del castell de Gelida; Besora: de l’Arboç i Vilafranca; Beulús: fusters de Vilafranca; Biganda: sabaters de Vilafranca; Birles: notaris de Vilafranca; Bisanya: de Vilafranca; Bisuldó: de Vilafranca; Bisarts: picapedrers conversos de Vilafranca; Bisbal: senyors del castell de Cunit, per vivint a Vilafranca, al carrer de sant Joan; Blanc: sabaters del carrer de la Cort de Vilafranca; Blancafort: sabaters del carrer del Puigmoltó de Vilafranca; Boeri: preveres de Vilafranca; Boixadors, senyors de diferents castells del Penedès i del castell de Vilafranca; Bolet: sabaters del mas Guilera de Terrassola i Lavit (Alt Penedès); Bonaneta: carnissers de Vilafranca; Bonasenya: de Vilafranca; Bonastre: teixidors del carrer del sant Esperit de Vilafranca; Bonaventura: carnissers de Vilafranca; Bonell: físics del carrer de sant Pere de Vilafranca; Bonet: de sant Martí Sarroca; Bonjuern: de Canyelles; Bonfill: pagesos de sant Cugat Sesgarrigues; Boni: manyans de Vilafranca; Bordic: sabaters de Vilafranca; Bordoi: corredor d’orella de Vilafranca; Borrell: sabaters de l’Arboç; Borràs: del mas Avui de Castellví de la Marca; Borrot: de Vilafranca; Borsai: de Vilafranca; Bosch: notaris i altres oficis del carrer de sant Esperit de Vilafranca; Bossagai: sabaters de Vilafranca; Boví: manyans de Vilafranca; Bramon: artesans del carrer de santa Maria Magdalena de Vilafranca; Brixart: picapedrers de Vilafranca; Brugal: del mas Brugal de Santa Margarita i de l’Arboç; Bruguinyà: sastres de Vilafranca; Bruguers: mercaders de Vilafranca; Brunet: picapedrers del carrer de sant Joan de Vilafranca; Bruquetes: de La Granada del Penedès; Buac: sabaters de l’Arboç; Buadella: de Vilafranca; Bufaganyes: de La Llacuna; Bugatell: de Vilafranca; Bugia: sabaters del carrer dels Ferrers a Vilafranca; Burguet: argenters de Vilafranca; Burrull: de Vilafranca; Busquets: advocats i altres oficis de Vilafranca; Buulo: notaris de Vilafranca; 

"Senyal de Miret Buulo, notari de Vilafranca del Penedès"

El castell de Cunit i els seus senyors feudals

En un memorial d’actes de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona hi ha un document, sense data i que es pot situar entre els anys 1131 a 1162, on el comte Ramon Berenguer IV fa donació a Dalmau de Cunit, i a la seva descendència del castell de Cunit...Durant tot el segle XII veiem el noble Dalmau, primer senyor del castell de Cunit. Altres llinatges semblants fan referència a possessions situades a Tàrrega i a Salmella.

En el segle XIII la quadra de Cunit, igualment com les de Vilanova, Rocacrespa, Segur, Enveja i Aderró, s’esmenta com a possessió situada dins el terme i jurisdicció de Cubelles.

El 1352 Jaume Marc senyor de la baronia d’Eramprunyà, fa reclamació de la potestad de la casa de la Sentiu ( Gavà ) al donzell Eimeric de Cunit. El qual s’esmenta com a propietari de la quadra de la Centiu a Eimeric de Cunit. El 1373 s’esmenta el donzell Berenguer de Cunit que posseia el fogatjament del 1359 de les quadres de Cunit i Segur. Cunit igualment com altres feus del castell de Cubelles fou cedit a finals del segle XIV a Bernat de Fortià, incorporant-se novament a la corona quan els béns d’aquest noble foren confiscats.

Durant el segle XV no trobem notícies del castell i quadra de Cunit. Sols a partir de l’any 1462, Andreu Bisbal, senyor de Cunit fou declarat enemic de la cosa publica del Principat el 9 de novembre del difícil any 1462 en temps de la guerra civil contra el rei Joan II. Andreu Bisbal en els anys anteriors visqué a Vilafranca del Penedès al carrer de sant Joan a casa del senyor de Pacs del Penedès, Bellera. L’any 1475 Andreu Bisbal és difunt. La seva vídua Caterina fa un inventari dels seus béns: en aquest any encara disposa de la jurisdicció del castell de Cunit. Va ser també el senyor de la casa de Puig-roig, situat al terme de sant Pere Molanta, que en el moment de l’inventari hi havia 60 ovelles de la seva propietat.

Mes endavant hi trobem en la documentació un Joan de Cunit, que fou porter del rei, que viu a la població de l’Arboç del Penedès (1485).

A principis del segle XVI, Joan de Gualbes, advocat de Barcelona, fou el senyor del castell de Cunit. Com a tal, senyor feudal, estableix terres a Joan Gaçó de la Geltrú l’any 1502.

El castell de Pujades (Castellví de la Marca)

És un castell fortificat i edificat el 1117. Ubicat molt a la vora de la Múnia, al terme de Castellví de la Marca. Es distingeix cada vegada menys les restes d’una torre rodona amb els murs i contraforts. Es va restaurar el 1864. Va ser possessió de Bertran Pujades. El cognom Pujades el trobem a Vilafranca durant el segle XIV i posteriors. Els Pujades encara eren propietaris el segle XIV del castell. Un Bartomeu Pujades va ser batlle de Vilafranca en els anys últims d’aquest segle. Agnés, filla d’un Bartomeu, s’uní amb matrimoni amb Joan d’Espitlles, senyor del castell de la Bleda a sant Martí Sarroca. L’any 1438 el cavaller i batlle de Vilafranca Bartomeu Pujades, ara vivint a Vilafranca elegeix ser enterrat al claustre del monestir dels franciscans de Vilafranca. Els castlans Vilafranca el posseïen durant els anys posteriors. El primer fou Bernat de Vilafranca que es casà el 1393 amb Sabrina, filla de Bernat Ces Pujades. El 1405 Blanca, filla de Bernat, s’uní amb matrimoni amb Joan Ermengol, senyor de Prades que va viure al castell de Pujades durant un temps. Pere Lluís de Vilafranca, fill de Bernat, fou l’hereu del dit castell. A finals del segle XV un altre Bernat de Vilafranca, fill de Pere Lluís, era el propietari. Una filla del batlle Bartomeu de Pujades, també anomenada Blanca, s’uní amb matrimoni amb Joan Berenguer Masdovelles  Els Masdovelles d’aquesta manera van estar emparentats amb els Vilafranca. Aquests, doncs, van ser els posseïdors a partir de finals del segle XV del castell de Pujades. A principis del segle XVI, el cavaller Lluís de Masdovelles i Vilafranca encara hi viu. Els Marquès d’Alfarràs van ser els que van tenir com a seu el dit castell en èpoques posteriors.

Actualment el castell és de propietat privada, d’una empresa d’elaboració de vi. Llàstima que van desapareixent les restes d’aquella històrica edificació.