divendres, 10 de novembre de 2017

LES POBLES (BARRIS) MEDIEVALS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS




Creiem que amb la concessió de les franqueses l’any 1025 al Penedès, a Vilafranca i molt probablement a altre llocs del Penedès, una sèrie de magnats de l’aristocràcia o gent benestant de la vila se n’aprofitaren. En un principi eren pocs: els castlans Vilafranca, els Babau, els Pellisser... Posteriorment, a partir de l’estudi detallat de documents notarials, veiem que la Vilafranca dels segles XIV i XV creix fora muralles, amb terres, carrers, places i cases noves. El domini d’aquests espais el posseïen una sèrie de persones amb prestigi social, polític i econòmic de la vila. Actuaven com a senyors feudals arrendant espais aloers i apropiant-se, tan sols amb el vist i plau de la universitat, de la qual ells formaven part, de terres, horts i cases per poder-ne treure beneficis econòmics i també polítics.

Per una banda, tenim els espais que anomenarem antics: un era aquell on situaríem el naixement de la vila, a l’actual barri de Sant Julià, lloc de la torre Dela, origen de Vilafranca; l’altre seria el call jueu, on els jueus ubicaren els seus edificis i sinagogues. En aquests dos espais els castlans Vilafranca i successors hi continuaran tenint el domini senyorial, cobrant censos de terres, horts i cases. Per una altra banda, Vilafranca creix al voltant del lloc on se celebrava la fira, també a partir del lloc on s’ubicava el mercat de la carn i el peix, a més de l’ampliació fora murs, d’espais a prop de la Via Augusta i el portal –situat en el mateix indret– de la muralla, el de Santa Maria. En aquests altres llocs, els magnats potents de la vila, ubicats en el poder local, com a batlles, com a consellers o altres rangs polítics o econòmics, eren els senyors dominants i ampliaven molt més el seu prestigi.

En els documents notarials, en forma d’establiments, vendes, compres de terres, horts o cases, els espais anomenats els trobem escrits amb la denominació de pobla i el nom del senyor feudal, magnat o benestant que hi posseïa el domini. Vilafranca des de mitjans del segle XIV estava dividida en pobles. Totes comencen dins de l’espai urbà per ampliar-se fora murs. Eren nous nuclis de poblacions. També algunes institucions eclesiàstiques s’apropiaren de les franqueses d’aquests espais i participaven conjuntament dels beneficis amb els magnats, arrendant o subarrendant amb aquests, com el monestir de Santes Creus, el de Sant Cugat del Vallès, la Pia Almoina de Vilafranca o la catedral de Barcelona.

La distribució d’aquestes pobles va donar pas a l’existència d’uns carrers que van mostrar una imatge física de la població de Vilafranca més àmplia i capaç d’acollir més població.

És a principis del segle XIV quan les pobles comencen a sorgir en la documentació notarial, moment en què la població té un creixement notable. Tot i que hi va haver una crisi a la segona meitat del segle XIV, i que durà fins a finals del XV, no sembla reduir-se la població a Vilafranca.

Fem ara un recorregut per aquestes pobles i situem-les dins de l’espai urbà o a l’exterior d’aquest, i enumerem els seus carrers i els senyors que les dominaven.


La pobla dels Jueus

Era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. Al mateix temps s’ampliava per fora de la muralla i tenia noms relacionats amb els castlans: la mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca o carrer de Ramon de Vilafranca.

Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molt a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El nom de pobla dels Jueus el trobem escrit en els documents a partir de l’any 1312 fins a la meitat del segle XV. Els carrers que formaven part d’aquesta pobla tenien els següents noms: dels Sarraïns o Batipalmes; de Santes Creus; de Canyemàs; Vall del Castell; d’Aiguaviva de Senyecs; de Sant Julià. També en formaven part els portals de Canyemàs, de Salelles i de Coloma.


La pobla d’en Baró

Els Baró van ser els primers forners de Vilafranca. Formaven part del poder eclesiàstic i de la universitat de la vila. En aquests llocs de prestigi van aconseguir prou poder per ampliar el seu patrimoni durant els segles XIV i XV.

Els primers forns de pa dins del recinte urbà de Vilafranca van ser dos: un situat al costat del castell dels castlans i l’altre situat al cèntric carrer de la Parellada. Aquests forns eren del domini dels castlans de la vila. Un Baró va ser a principis de l’any 1312 forner del forn del castell. Berenguer Baró fou el forner del de la Parellada a finals del segle XIV i principis del XV. Berenguer, a més, es casà amb Geralda, filla del llinatge Mercer, que durant temps va custodiar el palau reial de la vila.

Quant a la relació amb el poder eclesiàstic, trobem en la documentació quatre preveres, dos d’ells són fills dels forners. Obtenen terres i horts a prop de la capella de Santa Maria Magdalena que formen part dels béns reials de la vila. També posseïen terres molt a prop del monestir de Santa Clara. Van ser els fundadors de dos beneficis: el de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria de Vilafranca i el que Berenguer Baró com a rector de l’església de Moja fundà en aquesta mateixa església, el de Sant Martí.

Els Baró també van ser sastres, artesans i ferrers. Els seus béns immobles els trobem en la documentació per uns espais del centre urbà com a l’exterior durant els segles XIV i XV: cases a prop del castell dels castlans i del seu forn, cases al carrer de la Parellada, cases al carrer Pintors i al carrer Torregrossa. Tres carrers molt a prop els uns dels altres.

Fora muralles hi trobem en propietat seva terres i horts al carrer de Santa Maria Magdalena, a Cassera, al Coll de Salom, al fossar dels sarraïns, a la Tria de Palau, a Melió, a la muntanya de Pacs, a Vallmoll, Castellmós, Santa Clara...

Durant aquest temps també formen part de la universitat com a consellers o com a saigs, és a dir, com a oficials de la batllia per executar les penes imposades pels tribunals.

L’espai anomenat la pobla d’en Baró ocupava els carrers exteriors. En aquests llocs eren situades la majoria de terres de propietat del llinatge dels Baró, que arrendaven a diferents persones, actuaven com a senyors feudals. Els carrers o espais principals que formaven part d’aquesta pobla eren el del carrer de la Creu d’Ot –actualment carrer de Montserrat–, el carrer de Santa Maria Magdalena i el carrer de les Cabanyes, carrers tots situats a l’exterior de la muralla.

Podem assegurar que la creixença d’aquests espai va ser deguda també a un nucli antic de poblament: la masia de les Clotes era un d’aquests llocs que la documentació anterior als anys del segle XIV esmenta i situa en aquest indret. També és a prop el poble veí de les Cabanyes, en què al segle XIII ja hi havia la comanda de Sant Joan de Jerusalem –era el seu enclavament anterior abans de ser al centre de la vila–. A més, l’existència del castell de Castellmós, des del segle X, fa pensar que l’espai era ja poblat.


La pobla de Llotger o de Peralba

El nom de Llotger el tenia aquesta pobla a partir de la segona meitat del segle XIV. Posteriorment va dir-se pobla de Peralba.

Els Llotger, arran d’alts càrrecs que van obtenir i gràcies al seu ofici de mercaders i advocats que ampliava els seus beneficis econòmics i de prestigi social, cobraven rendes de cases, horts i pallisses en els carrers que formaven part d’aquesta pobla.

Tenim notícies d’aquest llinatge a partir de l’any 1252. A Borràs de Llotger, batlle reial, li estableixen una terra amb cases, que tenia en alou Maria, vídua de Ramon de Mataró, al lloc de Sunyer, dins del terme d’Olèrdola. Al document ens diu que podia vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria estableixen a Borràs de Llotger, una terra amb cases, que tenien en alou al castell d’Olèrdola, al lloc de Sunyer, i una altra terra a Mataró. Borràs Llotger i els seus donarien a Maria i als seus deu quarteres d’ordi. Podria vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria...

L’any 1267 trobem Borràs Llotger a Vilafranca, on liquida un censal que li vengué el prior de Sant Pere de Riudebitlles. Es relacionà amb el cavaller Bernat Coll de Vilafranca del Penedès l’any 1348. Comencem a trobar mercaders anomenats Llotger l’any 1315. Aquest mateix any és batlle de la vila Pere Llotger, mercader. També és el collidor de les rendes reials de Vilafranca del Penedès l’any 1323. L’any 1309, l’advocat Guillem de Llotger de Vilafranca és acusat com a corrupte i posteriorment és perdonat pel rei. El més prolífic en la documentació és Joan Llotger, entre els anys 1361 i 1405. Formava part de la Universitat de Vilafranca i durant aquests anys era l’advocat que representava la universitat en qualsevol dels seus afers.

Tot el llinatge s’emparentà amb filles o fills d’advocats tant de Vilafranca com de Barcelona. L’hereu del mercader Bernat Llotger va ser Jaume Peralba l’any 1421. D’aquí que la pobla canviés el seu nom per dir-se de Peralba.

Els carrers de la pobla més importants eren els de Barcelona, el carreró de l’Alfòndec i part de la Parellada. Era situada a prop del portal principal de la muralla –Santa Maria– i travessant el pas de la Via Augusta. El seu creixement era degut al fet que era un dels llocs més concorreguts de fora de la muralla. En aquest espai s’ubicava el bordell, els hostals, i molt a prop s’hi celebrava la fira.

Ja hem dit que el nom de Peralba és el que comencem a trobar en el segle XV referit a la mateixa pobla de Llotger, sobretot a partir de l’any 1421, que és quan Jaume de Peralba és nomenat hereu dels béns de Bernat Llotger.

Comencem a tenir notícies del llinatge Peralba l’any 1312 amb el ja anomenat Jaume Peralba. No sabem l’origen d’aquest llinatge. Un Romeu de Peralba, el 1373, és hostaler. Tots els que hem trobat a la documentació notarial formen part un any o altre de la Universitat de Vilafranca del Penedès. Bernat de Peralba va ser batlle de Vilafranca l’any 1426. L’any 1454 Caterina, muller d’uns Peralba, té una esclava anomenada Margalida.

Els veiem tots relacionats amb els hostalers de Vilafranca. A més, l’espai que porta el seu nom ocupa justament el lloc on estan situats els hostals de la vila, al costat del portal principal de la muralla, el de Santa Maria. Moltes pallisses, cases i horts dels carrers que ocupen aquesta pobla paguen cens als Peralba.


La pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus

El nom de la pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus va ser degut a l’existència en aquest espai d’un forn de pa del domini del dit monestir. El mateix indret on s’ubicava el dit forn se l’anomenava carrer del forn dels monjos. Aquest carrer ha desaparegut de la Vilafranca actual. Era un forn prou important, sobretot per la gent que era de fora vila ja que sense haver d’entrar al centre urbà podia obtenir el pa necessari. Estava situat en l’actual Rambla de la Nostra Senyora, a l’exterior de la muralla. Aquest forn de pa, les cases, els horts i les terres d’aquest indret, participaven de la recollida de rendes del dit monestir a Vilafranca del Penedès. Podem veure que és a prop de l’anterior pobla –la de Llotger–. La ubicació del forn segurament era deguda a la proximitat amb la fira.

D’aquesta pobla surten dades en la documentació, a partir de l’any 1313 fins a l’any 1422. Posteriorment el mateix espai s’anomena pobla del carrer Nou. Aquest carrer sembla situar-se al lloc on existia el forn dels monjos, i probablement va ser una prolongació del mateix carrer.                                                   
         

La pobla de Llobet

Finalment l’última de les pobles que podem trobar en la documentació notarial dels segles XIV i XV és la de Llobet.

El nom és originari del llinatge Llobet. Aquesta família la trobem ja relacionada amb Vilafranca l’any 1298, en un procés instat per Jaume Llobet de Barcelona contra Bartomeu de Mans, de Vilafranca, per extorsions comeses al pare de Jaume, Bernat Llobet (difunt). L’anomenat Jaume va néixer a Vilafranca. Participa també en aquest procés Guillem Llobet com a escrivà reial. L’any 1368 Galcerà Llobet és escrivà reial i viu a Barcelona, però es relaciona amb el seu germà Pere, que viu a Vilafranca.

Van ser homes de palau, notaris, mercaders, paraires, advocats, sastres (Joan Llobet, paraire de Vilafranca, forma una societat mercantil amb la família Consell, de Montpeller). Fou un llinatge molt extens, que vivia tant a Vilafranca com a Barcelona. Molts d’ells van participar molt sovint en la política de la vila.

El nom de la pobla de Llobet sembla referir-se més als Llobet de la segona meitat del segle XIV fins a finals del segle XV. Eren escrivans reials o homes de palau. El nom el trobem anotat a partir de l’any 1429. Les cases, pallisses, horts i terres d’aquest indret pagaven rendes als dits Llobet. Dos són els carrers principals d’aquesta pobla, el de Blanca de Cervelló, inexistent en l’actualitat, on hi havia un dels hospitals medievals que era administrat per la noble Blanca de Cervelló. Fou derruït a finals del segle XV. Una part del carrer de Sant Pere o carrer del monestir dels frares menors era un altre dels carrers d’aquesta pobla.

L’origen d’aquest espai exterior de la muralla de la vila va ser degut a la creixença de la celebració de la fira en aquest indret. L’hospital de Blanca de Cervelló estava situat aquí, també per rebre, si era necessari, la visita de la gent forastera que anava a la fira. El fet que el monestir dels frares menors i el seu hospital per a pobres fos en aquest lloc, va fer que molta gent s’apropiés d’espais on hi havia cases i terres o en fes de noves i cobrés rendes.

Durant aquest temps l’espai territorial exterior estava en mans d’una classe si no ben bé noble, almenys una classe ascendent quant a prestigi econòmic i social.

Els usos d’aquests espais del centre urbà i els nous carrers que es construeixen durant la meitat del segle XIV i el segle XV van anar constituint-se com a part de l’engranatge urbà, social i econòmic i, per tant, participaven de la xarxa de poder d’unes classes socials que s’anaven formant justament en aquest segle i mig.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

 EL COGNOM MEDIEVAL ABEYA / ABEYAR / ABEYÀ / ABELLAR /ABELLÓ




Al capdamunt hi ha les restes del castell d'Abella de la Conca

Abella és un cognom que prové del substantiu "abella", insecte himenòpter. No són massa freqüents els cognoms que tenen a veure amb la fauna, però Abella és un d'aquests. Primitivament podria ser un sobrenom indicat a la persona que es dedicava al conreu de la mel a partir de les abelles. Avella és una forma equivalent del cognom Abella; ambdues tenen el mateix origen i història i fonèticament es pronuncien igual. Un títol nobiliari fou el  de Baró d'Abella, propi de Catalunya. El Rei de la Corona catalano-aragonesa Joan II va concedir el títol a Lluís Millan d'Aragó, cardenal de l'església catòlica el dia 8 de maig de 1477.

Segons la tradició, aquest cognom és originari d'Itàlia i d'aquest país va passar a França i Espanya. Els Abella catalans provenen segurament del castell de l'Abella de la Conca, del qual van prendre el cognom; fou un llinatge de magnats del comtat del Pallars que intervingueren de manera destacada en la política catalana dels segle XIII, XIV i XV. D'aquesta família foren destacats membres Berenguer d'Abella, diplomàtic, conseller i majordom del Rei Pere III. També Ferrer d'Abella, bisbe, que va lluitar al costat del rei català a Sicília l'any 1392.

S’han trobat dades de famílies amb aquest cognom al Penedès, a partir de l’any 1312 fins a finals del segle XX. Els trobem, per exemple, a la parròquia de sant Pere de Subirats i a la de Santa Margarida (als Monjos). Dos masos eren de propietat seva durant el segle XIV: el mas de Savall (Subirats) i el mas Brugalet (Santa Margarida).

El prevere Arnau Abeya oriünd de Peralada fou administrador de l’hospital del sant Esperit de Vilafranca (hospital medieval que estava situat a l’actual carrer de la Font), durant els primers anys del segle XIV. Era família dels Abeya que ja vivien aquí? no ho hem pogut saber encara.

L’any 1448, el prevere de l’església de santa Maria del Mar de Barcelona, Gabriel Avella, signa com testimoni en un afer del castell de sant Martí Sarroca, molt probablement família dels Avellà de Vilafranca del Penedès.

Els Abeyar de Vilafranca del Penedès
Els primers que trobem en la documentació són Arnau i Berenguer Abeyar (escrit així) vivien a Vilafranca del Penedès i eren propietaris de diferents terres situades en el terme durant els anys 1312 i següents.
Francesc i Nicolau Abeya eren clergues de Vilafranca en aquests mateixos anys. Un Tomàs Abeyar és prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca l’any 1358.
El ballester Ramon Abeyar
Ramon Abeyar d’ofici ballester, viu el 1357 al carrer del Pont Nou (actual carrer de sant Bernat ). Ell mateix també és propietari d’un alberg al carrer dels Pintors (actual carrer de la Palma). També posseïa diferents terres situades pel terme de Vilafranca. Fou conseller de la Universitat de Vilafranca durant ben bé deu anys.
Estava casat amb Margarita, filla del paraire Berenguer Jordà de Vilafranca. Ramon, va ser el propietari del Mas Brugalet de la parròquia de Santa Margarida l’any 1379 i posteriors.
La seva filla Bartomeua, es va casar amb Bernat Olesa, paraire de Barcelona. El 1396 Bartomeua signa el seu testament, entre altres coses, demana ser enterrada a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Una altra filla, Eulalia, es va casar amb Bertran Roig, també d’ofici ballester de Vilafranca.
A principis del segle XV Ramon Abeyar ja és difunt. 
Altres Abeyar dels Penedès
Un Raimon Abeyar amb el seu fill també de nom Raimon domiciliat en el terme de Subirats estava casat amb Saurina a l’any 1323.
Gerald Abeyà que viu en el terme de la parròquia de Santa Margarita (els Monjos) casat amb Maria. en l’any 1337.
Bernat Abellar de Vilafranca casat amb Francesca Forner l’any 1384.

El Mas Brugal i el de Brugalet de Santa Margarida
D’aquest Mas en tenim dades justament a partir del segle XIV. El nom de Brugal li ve d’una família anomenada en aquest cognom. El trobem situat en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola i no pas amb el de Santa Margarida.
Dins el terme de la parròquia de Santa Margarida n’hi havia un altre molt probablement més petit, que en un principi, deuria ser dels mateixos Brugal., d’aquí el nom de Brugalet i que va comprar el ballester Ramon Abeyar durant  la primera meitat del segle XIV.
Els Brugal van ser mercaders (drapers) que van viure entre els segles XIV i XV en diferents llocs del Penedès.
En l’any 1387 el Mas Brugalet (mort ja Ramon Abellar) n’és propietari Bernat Company, fill del notari de Vilafranca, Francesc Company.
Mas Savall

El Mas Savall de Subirats
A ponent de Can Rosell de la Costa, a Subirats, a uns 260 metres d’alçada hi ha Can Savall. Segons un document del 23/06/1196 s’esmenta el lloc amb el nom de Sant Pere Aval. Es diu que és una antiga quadra, ara bé, com a tal, nosaltres no hem trobat fins ara, menció anterior al segle XV que ho confirmi, només la de que pertanyia a Raimon Abeyar; sabem que el segle XV era d’un donzell anomenat Montbui.
Cases del poble d'Abella de la Conca

Els Abella d’Isona 
Ja en èpoques modernes si que sabem d’uns Abella que eren originaris d’Isona. El més important el notari de Vilafranca del Penedès, Marià Abella Nogués nascut a Bagà (Solsona), i la seva família vivint a la Vila durant el segle XVIII I XIX. Era fill d’Anton Abella Bonet, també notari i Maria Teresa Nogués, nascuda a Isona (Urgell).
La seva muller era Clara Mullol, filla d’un altre notari de Vilafranca, Jaume Mullol Ferrer.
Actualment a Vilafranca, tenim un edifici que té el nom de “Casa Abella” situat a la plaça de Santa Maria números 3 i 4, ja que pertanyia en aquestes anys del segle XIX amb els anomenats Abella d’Isona, edificat a sobre del que va ser la casa de la Pia Almoina en el segle XV fins el XVII, també amb els números 1 i 3 del carrer de Sant Bernat, que també posteriorment, va pertànyer  a aquesta mateixa família dels Abella.
Pia Almoina any 1401

Aquests Abella podríen haver vingut a Vilafranca del Penedès, per trobar-se amb anteriors Abella, que eren originaris de l’Abella de la Conca? Caldria fer un treball més extens per saber-ho del cert, de moment això ha estat un tast del que sabem d’aquest cognom d’origen medieval que va viure en el nostre Penedès medieval.

Casa Abella- Plaça Santa Maria


dilluns, 4 de setembre de 2017

ACTES DEL CONSELL DE LA UNIVERSITAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS (ANY 1368)  





Hem treballat uns documents de l’any 1368, són un recull de les actes d’alguns Consells particulars i generals de Vilafranca. Aquest document ens dóna informació sobre els temes tractats pel Consell i els oficis dels consellers.

El 7 de gener del 1368, es fa l’elecció dels consellers, segons els oficis dels elegits.



OFICIS MAJORITARIS

D’un total de 209 consellers entre el 2 de gener i el 14 de novembre, observem una tendència d’una major repetició de certs oficis: advocats 13; Carnissers 9; Mercaders 42; Notaris 8; Sabaters 3; Sastres 1; Teixidors Cap.

Sobretot són oficis representatius de la mà mitjana:

Els mercaders centraven la seva activitat econòmica en el comerç a l’engròs, traficaven amb mercaderies o diners, practicaven el comerç exterior. Trobem mercaders a Vilafranca com a consellers al segle XV. A Barcelona, la posició dels mercaders s’enfortí a la darreria del S. XV amb la creació del Consell dels  Vint. A vegades també se’ls anomena botiguers, per tant podem deduir que alguns botiguers vilafranquins a la vegada feien comerç a l’engròs. Dos nuvis són mercaders, la resta formen part de la signatura dels capítols matrimonials, com a testimonis (degut al seu prestigi social ). Molt d’ells cobraven les rendes reials perquè n’eren arrendataris, ja que les havien comprat anteriorment per subhasta pública, que normalment es fei a la Plaça Major (actualment Plaça de la Constitució).

Els advocats, eren les persones versades en qüestions de dret, que actuaven en representació d’altres en un tribunal de justícia. A partir del segle XV foren equiparats als ciutadans honrats. Les diferents famílies que tenien un membre  advocat (per exemple la família Babau), s’emparentaven amb famílies dels castlans de Vilafranca i així ampliar la seva influència. El seu patró era Sant Marc.

Els notaris, són les persones encarregades de donar fe pública d’acord amb les lleis dels contractes i altres actes extrajudicials. El notari pot elevar a públic un document, el fa vàlid i li dóna valor probatori. La notaria era una art o tècnica més que no pas una ciència o estudi teòric de les bases jurídiques. El notari senyorial era l’escrivà de la Cort del Veguer i del Batlle, amb funcions d’auxiliar judicial. El seu patró era Sant Marc, al igual que els advocats.

L’ofici de sabater era primordial dins el conjunt de la menestralia tradicional urbana. A la majoria de viles i ciutats, la confraria de Sant Marc aplegava conjuntament els sabaters i altres menestrals de la pell, com els assaonadors, els blanquers, els corretgers, etc. A Vilafranca hi havia el gremi des del 1.333. Per exigències de la indumentària i les modes, han estat molt vinculats als sastres, però sense perdre la pròpia personalitat.

Els carnissers eren el que venien i compraven la carn. La carnisseria de Vilafranca estava situada a la Plaça Major. Aquest grup tenia molta relació amb els mercaders degut a que els mercaders abastien a molts carnissers.

Els teixidors eren els especialistes en la fabricació de draps de llana o d’una altra fibra tèxtil. Segons la matèria treballada es distingia entre teixidors de llana, de lli, etc. (també manipulaven altres fibres). Durant les darreries de l’època medieval la primacia correspongué als teixidors de llana. La primera matèria li era portada pel paraire, que a més d’aquest li recollia la peça un cop teixida per a posar-la a la venda.

Els sastres eren els que confeccionaven els vestits. Tenien molt contacte amb els teixidors perquè aquests els proporcionaven la matèria primera. El patró dels sastres era Sant Lluc. Dintre dels sastres hi havien els giponers que feien gipons o jaquetes.




OFICIS MINORITARIS



Dins el grup dels oficis minoritaris, destaquen els membres de la mà menor: argenters (1), artesans (7), baster (1), botiguers (4), cavadors (2), corder (1), pellissers etc. Hi han membres de la mà major, com els barbers (2)...

Els argenters, eren menestrals que treballaven l’argent. En aquest moment a Vilafranca només n’hem documentat un: Guillem Guitart. Estaven organitzats en la confraria dels artesans, el patró de la qual era Sant Eloi.

La majoria dels artesans trobats a la documentació, eren ferrers i es concentraven, lògicament, al carrer dels Ferrers. Estaven dintre de la confraria de Sant Eloi.

Els basters, formaven part dintre dels teixidors i paraires. Aquests fabricaven tota mena d’arreus per als animals de càrrega.

Els botiguers, practicaven la venta directa a la menuda d’un producte determinat: d’adrogueria, espècies, queviures, merceria etc. No tenien local propi sinó unes “taules”, que estaven al carrer.

Els cavadors, en el nostre cas, es refereixen a treballadors que realitzen el fossar de les muralles de la vila, que en aquests moments s’estava reconstruint per ordre del rei.

Els que fabricaven cordes o sogues de cànem eren els corders i també elaboraven els fils de les ballestes.

Dintre del grup dels teixidors hi havien els pellissers. Eren els encarregats d’adobar i vendre les pells. Les adobaries solien estar a les afores de les ciutats. A Vilafranca en coneixem dues: una situada al final del Carrer dels Ferrers i una altra al Carrer de Sant Bernat. Totes dues eren controlades per la família dels Salelles.

Els barbers a l’època medieval, eren els professionals de la cirurgia menor, que feia sagnies amb l’aplicació de sangoneres i extraccions dentaries. Els cirurgians eren els professionals que practicaven la cirurgia major. Un i altres formaven confraria i el 1.408 existís la de Barcelona. Al 1860 fou prohibit als barbers de continuar exercint la cirurgia menor. Al segle XIV a la Corona d’Aragó, hi hagueren cirurgians formats "científicament" que havien estudiat la part teòrica, mentre que a la pràctica es valien de l’ensenyament privat, posant-se durant 5 anys al servei - com a barbers – d’un cirurgià vell, mitjançant uns típics contractes d’aprenentatge. Acabada aquesta eren examinats pel gremi de cirurgians. El de Barcelona fou fundat l’any 1400. 
Cognoms de consellers que es van repetint durant el segle XIV




TEMES TRACTATS AL CONSELL

Dotze són les sessions del Consell de Vilafranca, de l’any 1368. En aquests consells es varen tractar diversos temes:

7 de gener de 1368: es nomena a Bartomeu Babau perquè vagi a parlar amb el jueu de la vila  Bonsenyor de Cortal sobre el deute de la pensió d’un censal mort que li deu la Universitat. També s’acorda que cap foraster porti armes dins la vila. Un altre acord va ser que s’havia eliminar el soroll que hi havia a dins la vila, per això segurament dintre d’aquest consell hi va participar un dels hostalers importants de la vila: Bartomeu Rovira. Els hostals eren llocs molt sorollosos i on hi havia moltes baralles. La majoria d’ells estaven situats al carrer de la Parellada. Es determinà a més que no hi hagués frau en les imposicions sobre la carn. Guillem Urgell, carnisser, és present en el consell. També s’aprova renovar els quatre notaris del Consell, que escriuran les ordinacions que es vagin aprovant durant l’any. Els quatre elegits són presents en el consell.

10 de gener de 1368: s’aprova a tots els consellers que no eren a l’anterior que hi assisteixin per tal de jurar el seu càrrec. S’elegeixen els vuit baners nous. S’escullen a Bartomeu Vives (barber), Jaume Porta, Valentí Celoni, Guillem Babau (sastre), Berenguer Cosida (artesà), Guillem Santomàs, Antoni Soler i Berenguer Duran.

25 de gener de 1368: es prenen decisions sobre els vestits de les dones, segons les ordinacions fetes pel rei. S’haurà de pagar un impost sobre els dits vestits. Si no s’acaten les ordres del s’incorrerà en delicte. Es decideix que Pere Bramon (advocat) vagi a parlamentar amb el rei, per negociar alguns aspectes d’aquestes ordinacions. Es decideix que Bartomeu Babau i Bartomeu Rovira parlin amb el lloctinent del batlle general sobre la relació que tenen amb els castlans. S’informa que el clavari ha deixat un dèficit de tres-centes lliures i que s’han de prendre mesures sobre el tema. S’elegeixen els captadors (recaptadors) per a les obres de l’església de Santa Maria i també els captadors dels pobres vergonyants i de l’església de Sant Joan. També s’escullen nous sagristans, (El qui té al seu càrrec el govern de la sagristia i l’endreçament de l’església).

18 de febrer de 1368: es proposa acabar amb les lluites entre els grups d’en Bernat Malet contra el grup d’en Berenguer Vendrell i Guillem Revardes, i també els grups d’en Bartomeu Tallada que lluita contra el grup de Bartomeu Riba. Són un total de vint-i-cinc persones, la majoria mercaders.

25 de febrer de 1368: s’ordena que es donin deu lliures per misses als Frares Menors i a les Monges de Santa Clara cent sous, com es feia cada any. S’ordena que en Pere Bramon, advocat i membre del Consell, faci funcionar el forn de pa del castell, per ordre del rei. Galceran de Barberà demana 10.000 sous a la Universitat que se li deuen segons el testament de Bernat de Barberà (La família Barberà estava emparentada amb els castlans de Vilafranca).

També s’estableix que es construeixi un pont suplementari a un altre que es considera perillós, i que sigui pla. (Aquest pont està situat al Carrer de Sant Bernat i s’anomenarà “el Pont Nou”).

Segurament per això dintre el consell hi havia Vidal Fàbrega, cavador. S’elegeixen quatre persones, una de cada mà, per petició de Bartomeu Babau. Pere Bramon explica la relació de súpliques fetes pel consell al rei i a les Corts, i demanen més privilegis per a la vila. Continua havent-hi problemes amb els carnissers i la venta de carn. Per això tornem a trobar Guillem Urgell (carnisser).

17 d’abril de 1368: s’ordena que els oficials que cobren més diners dels impostos no ho facin. Per aquesta raó s’elegeix Guillem Ametller (notari) com a síndic per controlar-ho. Els jurats decideixen que el retaule de Santa Maria s’acabi el més aviat possible.

5 maig de 1368: per manament del senyor rei es restauren els murs de la vila. S’elegeix a una persona per controlar l’obra, Francesc de Cabreny (mercader). A més a més s’elegeixen 2 consellers, Berenguer Peyró i Guerau Bellvey. A tots aquests se’ls obliga a fer jurament per a que no cometin frau. Arnau Massó (notari) ajudarà al dit Francesc en totes les coses necessàries. Es decideix traspassar cent lliures dels impostos de la carnisseria per l’acabament del retaule de Santa Maria. S’escullen a quatre nous baners: Jaume Girona, Bartomeu Rocafort, Bernat Calopa i Antoni Pujadó.

17 maig de 1368: degut a la falta de forment a la vila les forneres adulteren el pa. Per això es busca una solució: comprar 2000 quarteres de forment. S’escullen dos síndics per a que controlin la compra: Pere Bramon (advocat) i Valentí Sapera (mercader). Conflictes amb els impostos, per a la contrucció del mur, amb Guillem d’Espitlles senyor del castell de La Bleda. S’envia a parlamentar amb el rei a Valentí Sapera i Pere Bramon per solucionar el problema. Pere Massana (mercader) exigeix al consell les 140 lliures que encara se li devien i la universitat decideix vendre un violari per valor de 250 sous per pagar-li. Al saig de la vila, Pere Montserrat, degut a la seva negligència, no se li paga el que li deu. S’elegeix com a nou saig a Bernat Jofre.
Castell de Montsoriu


26 de maig de 1368: per una carta del rei, s’ordena al veguer de la vila que organitzi l’host per anar a defensar el castell de Montsoriu. L’host havia de ser de 38 persones.

3 de juny de 1368: queixa de Guillem Urgell (carnisser) per a que se li vol anular el privilegi reial particular que tenia per a tallar carn a la vila. S’ordena que Ramon Pellisser i Antoni Aragonés anessin a parlamentar amb el rei sobre aquest tema.

10 de juny de 1368: organització de la host per anar al castell de Montsoriu per Bartomeu de Vilafranca, veguer i cavaller de la vila. L’host s’ha de trobar a sota uns ametllers de Sant Cugat Sesgarrigues. Hi ha queixes pels pagament de l’host. Es determina que els encarregats de pagar l’host són els que han de pagar-la.

19 de juny de 1368: per primera vegada hi ha presents cavallers: Bernat de Foix (portaveu del governador de Catalunya), Bartomeu de Vilafranca (veguer de Vilafranca) i Ferran Garcia (de la comanda de Sant Joan de Jerusalem). En el consell es discuteix sobre el pagament de l’host. Es decideix que dos representants de cada mà vagin a Barcelona per a que l’infant els intenti solucionar el problema.

20 de juny de 1368: continuen els problemes en el pagament de l’host de Montsoriu, sense arribar a cap solució.

Fins aquí unes pinzellades d’aquells acords que es van decidir l’any 1368 a la Universitat (Ajuntament de Vilafranca del Penedès).

dijous, 10 d’agost de 2017

Viatjar en època medieval i els peregrins.


Haver estat un mes fent el camí de Sant Jaume des de Sant Jean Pied de Port fins a Santiago de Compostela em va fer pensar en els peregrins medievals i com es viatjava en aquell temps.
A partir del segle XIII, coincidint amb l’apogeu del pelegrinatge jacobeu, els reis i els senyors feudals comencen a construir hospitals al llarg de la Via Mercadera entre Sant Boi i Cervera, com és el cas de  l’hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls. Fou fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló, senyor dels castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Gelida i molts d’altres. La seva missió era acollir els vianants i peregrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès, per Sant Boi i Olesa.


La vida medieval en el segle XIII
Sabem que en aquests anys, hi havia una conscienciació molt gran per part de l’home medieval de la necessitat d’ajudar i protegir els pobres i els malalts.
També en aquell temps en un mateix territori hi convivien els cristians, els jueus i els musulmans, amb les seves respectives llengües, les seves creences i religions.
També hi havia el problema de les guerres i de les bandositats, que provoquen inseguretat constant en la vida de cada dia. Una conseqüència de la guerra eren els captius.
La vida civil no era tampoc fàcil: casar una filla era un problema difícil de resoldre per a la majoria de les famílies, perquè de vegades pagar un dot esdevé molt difícil.
i encara tenim el problema de les malalties i de les epidèmies, amb les quals calia conviure. Què dir de l’angoixa constant per aconseguir collites suficients? tenir una bona collita o no tenir-la representava poder menjar el proper hivern o bé morir de gana. Les expectatives de vida eren baixíssimes. Tot plegat una vida realment dura.



Viatjar en el segle XIII
Viatjar no era gens fàcil per a la gent del segle XIII. Si es viatjava per mar, hi havia els perills de les tempestes.
Ramon Llull ens explica, en la seva autobiografia. la dramàtica experiència d’un naufragi: “Com la dita nau anàs en Genova, e fos ja prop de Port Pisà, seguís una gran tempesta en la mar, de la qual la nau ferí, e molts hi moriren, e alguns escaparen amb l’ajuda de nostre senyor, entre els quals lo dit reverend mestre (ell mateix) e un companyó, qui escaparen amb la barca, perduts però los llibres e la roba...”
Els desplaçaments per terra, potser no eren tan perillosos com anar en vaixell pel Mediterrani, però també comportaven molts perills. La inseguretat feia que la gent s’agrupés per anar pels camins per poder-se protegir si feia falta, encara que no es coneguessin, i que tothom anés amb ganivets a sobre.  

En 1219, el rei Jaume atorga salvaguarda o guiatge als traginers i mulers del monestir de Sant Cugat del Vallès que transporten menjar i roba dels frares, en atenció a la freqüència amb què son robats i vexats als camins.
Per lluitar contra aquesta inseguretat, que afectava tant els camins com les poblacions, el rei Jaume fa una crida perquè la gent s’armi i, sota el toc de campanes, surtin a defensar-se conjuntament contra els possibles atacants. Aquesta crida que fa el rei, concretament als veïns del Pla del Llobregat, és el testimoni més antic que es té sobre el toc de sometent: “molt sovint dampnificats pels lladres quels furtaven los fruits i altres béns, ordenà que constituïts los dits pagesos per parròquies, això és sant Boi, sant Joan Despí, santa Maria de Cornellà, és a dir tots los homens del Pla del Llobregat, puguessen tenir armes en llurs cases, com ballestes, espases i llanses, amb les quals se pugessen defendre, e qui qualsevol de ells era dampnificats o robat per algun lladre o bandoler, tocàs la campana...”

I el rei mana al veguer de Barcelona que tots aquests pagesos tinguin a casa seva una ballesta, una llança o bé una espasa. La situació d’aquestes pagesos deuria ser bastant desesperant quan, al cap de dos anys d’aquesta crida, molt d’ells acaben abandonant i es traslladen en grup a Tortosa, on deuria ser més fàcil aconseguir bones terres, sense tants perills.
Si al Pla del Llobregat hi havia perill de lladres i bandolers, el problema devia ser encara molt més greu en zones més muntanyoses i aïllades.
Els camins eren molt dolents; la majoria són encara restes de les antigues vies romanes, que encara perduren.
En aquest segle XIII, els carros només es fan servir per transportar les mercaderies. En els desplaçaments per terra, la mula és l’animal amb un protagonisme més gran. La mula era un animal molt apreciat, perquè era més intel·ligent i més sofert que el cavall, aguantava millor la calor, agafava menys malalties i vivia més anys. Quan passava per un terreny rocallós o per qualsevol coster, la mula no cau mai; en canvi, el cavall podia relliscar més fàcilment. I també era millor la mula que el ruc perquè era més ràpida i tenia més potència. El ruc era la mula dels pobres. Al segle XIII el cavall encara era un animal de luxe. Només en tenien els nobles i la gent de diners.
Es viatja per tant, amb mula, amb ruc, amb cavalls i amb carro, però sobretot es viatja a peu i a peu les distàncies resulten molt llargues.
Per anar de Barcelona a Venècia, a cavall, es podia tardar uns dos mesos. Sabem que el rei Jaume, que anava a cavall, per anar de Perpìnyà a Barcelona necessitava quatre o cinc dies.
Quan s’ha de travessar un riu, cal esperar que no baixi gaire aigua o bé passar amb barques. De ponts n’hi ha pocs. La majoria són de fusta i, quan baixa una riuada, l’aigua se’ls emporta. les riuades són, en aquell temps, molt freqüents i intenses, ja que els cabals dels rius no estan regulats; no hi ha pantans ni rescloses.

A tota la vall baixa del Llobregat tan sols hi ha en aquest temps un pont: el de Martorell. El de Sant Boi no es construirà fins a començaments del XIV. Les riuades no sols s’enduen els ponts de fusta; a vegades, fins i tot, els de pedra: el pont de Martorell se’l va endur l’aigua a mitjans del segle XII (1143) i també el 1283. La reconstrucció del pont després d’aquesta última riuada va tardar molt, es va fer a començaments del segle XIV, un pont davant de la vila de Sant Boi, a les mateixes portes del Delta.

Viatjar també costa diners. Al segle XIII també hi ha peatges, com actualment en les autopistes. Els nobles locals fan pagar quan es passa per les seves terres o bé es travessa un dels seus ponts. També cal pagar per entrar a la majoria de ciutats.
Hem parlat del pont de Sant Boi que es va construir de nou, com que el va construir la ciutat de Barcelona, aquesta es quedava el peatge que calia pagar per passar pel pont. Tothom havia de pagar, animals i persones. En quedaven, exempts, però els ciutadans de Barcelona i els veïns de sant Boi.
En aquell temps, ens sorprendria a l’hora de desplaçar-nos, no trobar mai als camins cap cartell indicador que indiqui el nom d’una població, ciutat vila, poblet o hospital. No n’hi havia.

Com que el transport per terra és tant lent i dificultós, les grans vies de comerç són les marítimes. Així, el sistema comercial marítim és el que resulta més econòmic. Es transporten les mercaderies per mar i pels rius. L’Ebre és navegable en aquest temps des de Tortosa fins a Saragossa. És pel riu que baixa el blat i tots els altres productes que vénen d’Aragó.
Viatjar, doncs com diem no era gens fàcil, però no per això l’home medieval es queda a casa. Cal anar als mercats i a les fires de poblacions que tant poden ser veïnes com molt llunyanes. També es viatja als monestirs, com hem dit, a venerar les relíquies, com Sant Cugat o Santiago de Compostela, o bé adorar una mare de déu, com la de Montserrat.


El rei Pere va a resar davant de la Mare de Dèu de Montserrat abans d’enfrontar-se amb els francesos, aquell Pere que va estar a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, com diu la cronica Bernat Desclot: e venc-se’n a un monestir de monjos negres, qui és en Catalunya, e es lloc de gran devoció e eon Déus ha fet tots temps molts miracles e virtuts a tot hom; e lo lloc és apellat Santa Maria de Montserrat, e és lloc fort salvatge e agrest e entre grans muntanyes e feres assediat...e aquí lo rei estec e vetllà tota una nit davant l’altar de madona sancta Maria.. 

Viatgen els monjos, els predicadors, els que compren i venen bestiar, els missatgers, els artesans, arquitectes, vidriers, picapedrers,,,els estudiants, els aventurers, els rodamóns...
Ramon Llull, va néixer a Mallorca el 1232, estudia a Paris, es trasllada a Montpeller on imparteix classes, Més tard, va a Roma, Gènova, Tunis, Nàpols, Roma, Montpeller, París, Barcelona, Mallorca, Xipre, Armènia..va a Pisa, Avinyó..No sembla pas que per ell fos gaire problema viatjar.
 No deixa de sorprendre la gran mobilitat del rei Jaume. Tant aviat s’està a Barcelona, com a València Montpeller o qualsevol altra ciutat o poble dels seus dominis.
El rei Jaume amb més de 50 anys, una edat ja força avançada per a la gent d’aquest temps: L’any 1263 del vuit de gener al 15 d’abril està a Saragossa, el 24 d’abril a Lleida, el 22 de juny a Lleida, el 8 de juliol a Barcelona del 8 d’agost fins el 12, s’està a Vilafranca, el 16 és de nou a Barcelona...


Els peregrins

Anar de pelegrinatge era una opció d’aquell temps. Els viatges dels pelegrins duraven setmanes, mesos, amb mitjanes de 30 a 40 quilometres diaris (unes set o vuit hores de marxa), si el terreny és pla i fàcil. Els perills, com hem dit eren abundants, les dificultats al llarg del camí, les tempestes, l’assalt dels lladres i de les malalties, les possibilitats de perdre’s al llarg de les rutes de pelegrinatge...
En alguns casos al costat dels monestirs, hi ha els hospitals, gràcies a aquests centres els pelegrins són acollits tant si estan malalts com si no, se’ls  dóna de menjar i són atesos de franc.
La duresa d’aquests viatges i els perills en què poden trobar-se els pelegrins ens han estat explicats per un francès que va fer el camí de Santiago a mitjans del segle XII:
Quan els pelegrins surten de la terra de la Gascunya, han de travessar un riu, on moltes vegades els barquers pugen tants pelegrins, després de cobrar, que la barca es bolca, ofegant-se els pelegrins, fet que els alegra ja que així poden apoderar-se de les despulles dels nàufrags..
La fam, les malalties i les epidèmies com hem dit eren altres aspectes que es barrejaven amb les penes i treballs dels caminants d’aquelles èpoques. Qualsevol malaltia podria comportar greus conseqüències, els coneixements mèdics estaven lluny de poder fer algun servei quan realment es necessitaven. El fill del rei Jaume, en Pere el Gran, va morir als 45 anys d’edat, pel que alguns diuen d’una pulmonia, altres de ferides de guerres anteriors que es van infectar, anant de Barcelona a Salou i passant per l’hospital d’Olesa, el cronista Ramon Muntaner ens diu : e com fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e aquell refredament venc-li cremoreta de febre..que hac romandre a Sent Climent aquell dia, E el metge maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, e guardaren-la;,,e aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca del Penedès, e com fo lla, lo mal li fo entixegat (enverinat)...

Les paraules viaje, voyage, i travel expressen encara avui el que significava viatjar en aquells segles de l’edat mitjana, contenen la paraula llatina viaticum, amb la que es designava la provisió necessària pel camí. El vocable anglès travel té la mateixa arrel que el francés travail, que significa treball. Justament el que en aquells temps volia dir viatjar: molt treball i cansament. 
Des de Sant Boi, el peregrí o els pelegrins s’enfilaven en direcció a Vilafranca pel “camí de les Cavalcadures” que va per les muntanyes a Vilafranca on el camí es topa amb el camí que ve de Barcelona per Tarragona (la Via Augusta).
El camí continua fins a Sant Climent de Llobregat, Begues (on existeix al barri de la Rectoria la capella d'origen medieval de Sant Cristòfol, protector de peregrins), Olesa de Bonesvalls, Les Gunyoles (des d'on es podia anar directament a Vilafranca per Sant Pere Molanta) i La Granada (on es creuava amb l'antiga Via Augusta).
És per aquests camins, per on van arribar els primers repobladors de la Catalunya Nova.

El Peregrí Jaume

L’any 1373 un cavaller i mercader de l’illa de Malta, Jaume de Peregri, del regne de Sicília, cau malalt al hospital d’Olesa, i aquí hi fa testament davant els seus amics de Vilafranca Arnau Girona i Francesc Serrat.
Ell i la seva família visqueren a Vilafranca ja l’any 1285. Un germà seu, en Bernat Peregri era franciscà, potser aquest estava a l’hospital d’Olesa, un altre germà en Bartomeu Peregri va ser batlle de Vilafranca. Tenia terres a tot el terme de Vilafranca.
En Jaume Peregri el 1323 tenia taules de venta de les seves mercaderies a la plaça del blat de Vilafranca. El cognom Pelegri o Peregri es va escampar pel Penedès gràcies a la vinguda aquestes terres d’aquest mercader de l’illa de Mata.
Ell era l’hereu d’un altre Jaume Peregri, que s’autotitulava noble, es a dir cavaller. El Jaume Peregri de l’hospital molt probablement tenia un hostal en aquest lloc, ja que el seu fill Bernat és hostaler posteriorment a Vilafranca i en un document es diu que el 1401 amb el seu pare vivia a l’hospital d’Olesa, i tenia terres en propietat que ara pertanyien al llinatge Cervelló, és a dir els fundadors de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls.
És en aquests anys del segle XIV i XV quant es va constituir el barri d’origen medieval de l’Hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls.