dilluns, 30 de desembre de 2013

Un topònim d’origen medieval desaparegut dins el terme de Vilafranca del Penedès: El Pontarró.


Pont de les Masuques d'origen medieval.

Pontarró és un mot que significa un pont petit, tot i que algú creu que més antigament podria significar el pont de dalt o potser el pont de la porta. Aquest últim més relacionat amb l’època dels ibers i que es marquès amb un pont la “fita” del possible poblat iber que hi havia a prop.
Aquest topònim el tenim en diferents llocs de Catalunya, alguns exemples en són el Pedró del Pontarró (Bages) o no molt lluny la capella de la Mare de Déu del Pontarró, una petita ermita de camí, situada a poca distància del pont de fusta del riu Anoia i davant mateix del camí de Montserrat, avui desapareguda.
El que sí sabem del cert és que el topònim Pontarró dins el terme de Vilafranca del Penedès va perdurar fins al segle XVI. Posteriorment ja no es troba en els documents de les diferents èpoques.
La muntanya de Sant Pau, situada en sentit nord de Vilafranca, de 302 m, d’alçada amaga molts vestigis de l’època medieval i també d’èpoques anteriors. Algunes excavacions han deixat al descobert moltes d’aquestes incògnites.
 Vegetació de l'indret
 
El Pontarró estava situat prop d’aquesta muntanya de Sant Pau. Així ens ho demostren els documents notarials i medievals: prop del camí al munt de Pacs del Penedès (sabem que per sobra de la muntanya hi passava el camí cap a la població més propera, la de Pacs), camí general o camí que val al terme de Sant Martí Sarroca, o camí que surt de la Creu de Calendraix (creu de terme encara en peu però ubicat en un altre lloc que no és l’originari), camí de Canyemàs (canemàs) espai on hi havia cànem per fabricar cordes i altres (encara existint en l’actualitat) prop d’una riera anomenada quan passava per aquest indret com la riera de Canyemàs que en direcció cap a Sant Martí Sarroca s’anomena encara avui riera de Llitrà.
Per sobre d’aquesta riera molt probablement hi havia el pont que donaria lloc a l’indret anomenat el Pontarró o “quadra del Pontarró”. Només en alguns documents del segle XV hi hem vist anotat un pont: “ Romeu Girbau alies Roqueta ara de Vila, téé al pontarró 3 quartons de cens una quartera d’ordi. Signat el document el 18/8/1386 pel notari Jaume Garrigues. Límits d’aquestes terres: terra dels hereus de Raimon des Senyechs i ara de Raimon Mestre, Pont del Pontarró i rassa, rassa major que està entre honor dicti hereus i el cami general (el que va a Sant Martí Sarroca) més 2 quarteres de terra que son ad latus dicti terres”.
El nom però el trobem ja el segle X “ 1031: Cartulari de sant Cugat: doc 520. 18/6/ Isovardo y sus hermanos conceden al monasterio el derecho de paso de agua desde el molino de Ermemir hasta el Pontarrono, pudiendo tomar Isovardo la que necesite. Le dan ademas cuatro mancusos para que firmen la escritura los hermanos de Isovardo.
Ens anomena ja el pas de l’aigua per sota el pont i un molí. Sabem també que la riera de Llitrà era també molt propensa a tenir algun dels moliners fariners medievals. Un dels molins que trobem a prop del Pontarró és el molí de Morató, molí d’origen medieval desaparegut però en conserva el nom del camí que hi anava.
 
Un dels camins que pugen a la muntanya de Sant Pau i que potser anaven fins a Pacs del Penedés

Una adoberia medieval, la del notari Bernat Pi (anomenat l’adoberia d’en Pi) i el topònim Horta de Badarres, paraula aquesta última probablement d’origen celta/ibèric estaven situats en aquest mateix indret.
L’any 1326 un Bernat de Pontarró el trobem vivint a Vilafranca. No creiem que fos un dels familiars d’un llinatge de Vilabella (mirar la tesis de “Els Pontarró, de Vilabella. De pagesos i mercaders a nobles (segles XV-XVIII) Salvador- J. Rovira i Gòmez), ja que el primer Pontarró documentat d’aquesta família és de l’any 1358.
M’inclino més a pensar que el tal Bernat de Pontarró era el mateix notari Bernat Pi que en algun moment davant del notari es deuria autoanomenar Bernat de Pontarró per tenir l’adoberia a prop del dit pont, potser d’origen romà.
El pont podria haver estat situat en l’actual carretera que es dirigeix a Sant Martí Sarroca on  actualment n'hi ha un altre on per sota hi passa la riera de Canyemàs/Llitrà al costat de l'edifici la Fassina/alberg de Vilafranca.

 
Actual pont de la carretera des de Vilafranca en dirección a Sant Martí Sarroca que passa per sobre la riera de Canyemàs/LLitrà
 
 




 



 

divendres, 6 de desembre de 2013

La vida quotidiana medieval: Arrests domiciliaris i baralles a Vilafranca del Penedès- any 1453


 
Abans del segle XV, les penes de llibertat podien tenien un caràcter preventiu, és a dir, servien per guardar el delinqüent fins que aquest experimentés la vertadera pena, generalment corporal.[1] Però més endavant, s’acostumava a fugir de les penes corporals i s’anava a les penes privatives de llibertat, dotant-les llavors de caràcter repressiu.

L’arrest domiciliari n’és una de les més acostumades, - no podia sortir de casa seva i/o d’un espai concret d’altres cases o carrers o dels límits de la Vila -. L’arrestat ha de prometre davant del batlle amb sagrament i homenatge de mans i de boca, que ho compliria (com el del vassall al seu senyor). El trencament del qual, és castigat amb una multa (25 lliures o més). Normalment aquesta pena era reservada a faltes lleus (injúries, furts o desafiaments verbals degut a endeutaments a altres persones i/o participació en bandositats, per la mateixa causa) però en el nostre llibre de la Cort del Batlle de l’any 1453, trobem arrests domiciliaris degut a faltes més greus, com la mort a una persona.

En Pere Gravalosa, traginer, és el suposat “culpable” de la mort d’un pagès, anomenat Bertran Rosell. En les primeres pàgines del llibre, aquest Bertran, surt com a testimoni en algunes ordenacions de la Cort del Batlle, més endavant és difunt. L’arrest domiciliari al dit Pere, en un principi, es fa perquè està esperant la decisió de la Cort per aquesta mort: “...està en la mà de la cort...” però posteriorment, surt diferents vegades amb arrest domiciliari per participar en rivalitats amb altres famílies o deutes que no cobra. Els muls que lloga perquè altres pagesos llaurin els seus camps i/o traginin blat o altres gèneres semblen ser la causa d’aquest arrest.

Es troben en el llibre anotats dinou arrests d’aquests tipus. El sabater Miquel Pelegrí és reincident i al final s’ha de presentar davant del batlle per ser empresonat. El baster Pere Sibilia és també arrestar dues vegades. Algunes persones vingudes de fora vila (Mallorca, Cardona, Calataiud) també hi són arrestades, destaquem entre aquestes, a un mestre d’esgrima. Destacarem la baralla contínua que tenien els Gravalosa (tintorers) per un costat, amb els Sibilia (teixidors) per un altre, amb amics tant per un com per l’altre. Probablement la causa eren qüestions del ofici d’ambdós. Els dos “líders” del llinatge son arrestats (per la pau i tranquil·litat) pel batlle amb prec dels singulars de la Universitat de la Vila.

 

ARRESTAT
ESPAI/CASA/CARRERS
CAUSA              /PENA
Pere Gravalosa (traginer)
 
Pere Gravalosa (tintorer)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Pintors)
Arrestat pel batlle
Mort/ enemistats     25 lliures
 
Bandositats
Miquel Geltrú (sastre)
No sortir de casa seva
(viu al c. Pintors)
Enemistats/deutes    25 lliures
Gaspar Martí (teixidor)
No sortir de casa seva
Enemistats               25 lliures
Miquel Pelegrí (sabater)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Cort)
No sortir dels límits de la Vila.
S’ha de presentar al batlle per anar a pressó.
Enemistats
 
                               100 lliures
                               100 lliures
Bartomeu Muntanyana
(fuster de Mallorca)
No sortir de la casa on està (d’Antoni Maeler baster fins la casa de M. Pelegrí totes dues al carrer de la Cort)
Enemistats                25 lliures
Pere Muntaner (pellisser)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes/injúries verbals  25 ll.
Melxior Tintorer (teixidor)
No sortir dels límits de casa seva (viu al c. Cort)
Enemistats               25 lliures
Antoni Palau (sabater)
No sortir de casa seva
Enemistats               25 lliures
Pere Sibilia,  pare (baster)
Pere Sibilia, fill
 
No sortir dels límits de casa seva (c. Pintors) fins les eres dels Ollers i només passant per el portal de Santa Maria no per altres carrers.
No sortir dels limits de casa seva fins a la casa de Miquel Vidal, ferrer (c. Parellada).
Arrestats pel batlle
Bandositats
Miquel Ubac (mestre d’esgrima de Cardona)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes                   25 lliures
Gabriel Borràs (teixidor)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes                   25 llures
Tomàs Ferran (bracer)
No sortir dels límits de la Vila.
Deutes/bandositats   25 ll.                                                      
Joan Prats (draper)
No sortir dels límits de casa seva (c. Vall del Castell).
Deutes                    25 lliures
Joan (mestre sastre)
No sortir dels límits de casa seva.
 Deutes                 50 lliures
Guillem Babau (especier)
No sortir dels límits de la casa de Jaume Babau fins la del Vicens Riba, que és al costat.
Deutes a Barcelona  100 lliures.
Joan Foix (de Pacs del Penedès)
No sortir de la casa del seu germà, Francesc ni dels límits de la Vila de Pacs.
 Deutes                     25 lliures
Joan Fonolleres  (colteller)
No sortir dels límits de casa seva fins l’obrador de Berenguer Vila. Ha de passar per anar al dit obrador pel carrer de Santa Maria, per l’església major i pel fossar .
 Bandositat            25 lliures
Joan Gomis (teixidor de Calataiud, que viu a casa del teixidor Pere Joan)
No sortir dels límits del cantó de la casa de Joan Fonolleres fins la casa de Blai Merles.
 Deutes                  25 lliures
Manuel Mulner (sastre)
S’ha de presentar al batlle per anar a presó
                            100 lliures

 

 

Baralles i treves

Ja hem vist que les guerres privades no eren un privilegi exclusiu de la noblesa; la pagesia i els menestrals també en feien. En cas de no haver-hi el desafiament previ, danys o lesions en béns i individus no implicats en el conflicte, les autoritats podien penalitzar les hostilitats o obligar a signar treves temporals, a vegades, prèvies a la presó.

Era més greu si la baralla o les discussions per una o altra raó passaven en dia de mercat. Els jurats de la Universitat de Vilafranca, en aquest any exposen davant del batlle que en Pere Gostemps del mas Sala situat al terme de Sant Martí Sarroca: “induhit per esperit diabolical no tement Dèu ni la correcció terrenal avui dia de mercat, i en la plaça major de la vila hauria batut en Jaume Roig habitant de la vila, no advertint infringir ne violar lo mercat quis té en la vila així en sembants dies per privilegireial..”

Afegeix la denúncia que ja era un costum per part de Pere Gostemps injuriar i lesionar en dia de mercat en Jaume Roig.

Demanant els dits homes jurats de la Universitat doncs, que s’actuï contra el dit Pere si convé en la intervenció de la reina, per interès i conservació del privilegi reial de tenir mercat a la vila.

No sabem la causa d’aquesta contínua baralla. Jaume Roig era fuster i tenia la seva botiga en el mateix lloc on es celebrava el mercat, a la plaça major.

Els Gostemps eren una família terratinent molt nombrosa que vivien en el mas Sala. Tots ells són molt actius en la vida penedesenca i vilafranquina, adquirint molta influència social, política i econòmica.

El 31 de març d’aquell any els germans Pere, Joan i Bartomeu Gostemps signen treves temporals amb Jaume Roig que han de durar entre el dia d’avui fins la festa de ninou (1 de gener proper vinent) i tots els dies necessaris que vinguin posteriorment. Si no es complís han de pagar 50 lliures. Això ens fa pensar que era més aviat amb la famíla Gostemps el conflicte i no pas amb un tan sols de la família. També es tornen a trobar altres treves pactades entre Antoni Roig pagès de la masia la Riba situada al mateix terme de Sant Martí Sarroca (familiar de Jaume Roig, fuster) amb els dits germans Gostemps i que aquesta vegada s’hi afegeix Antoni Jovells de sant Pere de Riudebitlles i Pere Castellet de la Granada. Podem per tant deduir que és clara la guerra privada o bandositat per una o altra raó, potser econòmica o de domini útil de terres o possessions. Els mateixos protagonistes els tornem a trobar en altres treves pactades aquesta vegada amb el mateix Jaume Roig fuster durant el mes de maig. Com veiem, no va resultar el signar i pactar les treves del mes de març.

Després de l’any 1453, trobem en Pere Gostemps vivint a Miralpeix, al terme de sant Pere de Ribes. El van desterrar? Hi va anar per decisió pròpia? No ho sabem. No hem trobat més dates que ens facin suposar més baralles entre els dos bàndols amb anys posteriors.

 

 

 

 




[1] Les penes imposades, segons el dret català del segle XIII (segons les Costums de Tortosa) podien ser primer, penes de mort: per arrossegament, a la foguera, forca i decapitació, també: mutilació de membres, flagel·lació, marca, vergonya pública, presó, desterrament, infàmia, confiscació de béns, privació d’exercir càrrec públic. Pàg. 130...”El derecho catalán en el sigle XIII” Antonio Aunós Pérez. Edit. Helios. Barcelona. 1926.
 
 

diumenge, 17 de novembre de 2013

VILAFRANCA I MONTBLANC (SEGLES XII FINS EL XVI)

 
 

 
Diferents dades ens confirmen que la relació dels Bonfill (posteriorment els Vilafranca) amb el Penedès era clara. Les possessions de Berenguer Bonfill i la seva família al Penedès eren moltes i fins i tot podia fer donacions, com a propietari que n’era. Bernat i Guillem no sabem exactament si eren fills o germans de Berenguer, però estem segurs que formen part del mateix llinatge, sobretot per les dates, que no estan tan allunyades les unes de les altres.

Per una altra part, l’any 1151, per un judici celebrat a l’església de Santa Margarida, sabem que Pere Berenguer és batlle comtal i que era germà d’Oller, és a dir dos dels fills de Berenguer Bonfill un dels quals és batlle.[1] Precisament Oller l’any 1160 és també batlle, en aquest cas de Tarragona.[2] L’any següent, Oller, vidu de Guillema, dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès els delmes d’uns molins que tenia en el terme de Rafeguera.[3] La relació dels Bonfill és clara també amb Tarragona i Montblanc.

Pere Berenguer és qui l’any 1163 rep del rei Alfons I la carta de població de Montblanc.




[1] Rius, ob.cit., doc. núm. 989: “ Petrus Berengarii, baiulus comitis, et Oler frates eius”…” Signum Petri Berengarii; signum Oler, frater eius”. L’església de Santa Margarida es troba situada dins el nucli de població del mateix nom i municipi, dit actualment Santa Margarida i els Monjos, a la comarca de l’Alt Penedès, a cinc quilòmetres de Vilafranca del Penedès. Fou fundada per Ramon Berenguer IV a principis del segle XII.
[2] La seva signatura amb el seu paper polític dins de Tarragona surt conjuntament amb el batlle de Vilafranca, Pere de Vilafranca, amb el document nùm 87, pàgina 164 del Diplomatari de Santes Creus, on el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fa una donació de terres a la riba del Francolí a l’abat Pere de Valldaura.
[3] Podem situar Rafaguera el 17 de març de 1143 al terme de Gavà, el castlà d’Eramprunyà Guillem Ramon de Santa Oliva cedia al monestir de Sant Cugat de Vallès unes terres a Castelldefels i el molí de Rafeguera.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Carrers medievals de Vilafranca del Penedès (1)


El carrer de la Fruita de gent noble i del forn:
 
Algunes ciutats i/o pobles de Catalunya tenen un carrer amb aquest nom i que en el seu origen és també medieval.

En el carrer de la Fruita de Barcelona s’han trobat una Domus Romana i Sitges Medievals . Es diu que era un nou centre patrimonial de primer ordre, on conviuen en un mateix jaciment vestigis de la Barcino romana i restes d’un casal del Call, el barri jueu de la Barcelona medieval.

Altres ciutats bategen els seus carrers per l'element que hi ha o hi ha hagut.

A Vilanova i la Geltrú té el seu Carrer de la Fruita, perquè hi havia una distribuïdora de fruita, no sabem si en època medieval.

A la població medieval de Bagà fundada l’any 1234 a través d’una carta de franqueses que Galceran de Pinós i la seva esposa Esclarmonda atorgaren als habitants de la vall de Bastereny i que esdevingué la capital de les seves baronies hi ha també un carrer anomenat de la Fruita, molt a prop del Palau dels Pinós.

Fora de Catalunya també podem trobar aquest nom en alguna ciutat d’origen medieval, com per exemple Avilés. Aquest carrer va ser aquell on es celebrava el mercat de la Fruita d’època medieval.

La fruita era molt present a la cuina medieval: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc.

La petita ciutat emmurallada de Barcelona s’alçava entre gremis i confraries dels quals queden encara algunes petjades pel barri Gòtic, com succeeix amb la nomenclatura dels seus carrers. Per tota la ciutat es trobaven places dedicades a la venda i intercanvi de productes alimentaris, camperols que intentaven col·locar el seu gènere i revenedores que espremien tota possibilitat. L’actual plaça de l’Àngel s’anomenava Plaça del Blat i ben a prop se situaven unes altres com la Plaça de l’Oli i la de les Cols. A Portaferrisa se situaven aquells que distribuïen raïms i per això es deia Plaça de la Verema, sent curiós que ja en aquells dies s’utilitzés un sistema similar al de les denominacions d’origen en obligar als venedors a emplaçar-se segons les zones geogràfiques provinents i d’aquesta manera no confondre al comprador.

La ciutat no vivia d’esquena al mar, sinó que depenia del seu port per establir intercanvis comercials que incloïen espècies i altres productes que proveïen els estómacs de Barcelona, i de les seves aigües, d’on provenien els lluços, sardines i altres peixos que mitigaven les quaresmes. La fruita, vegetals i llegums no faltaven mai a la taula de les classes més altes.

El carrer de la Fruita actual de Vilafranca de fet en època medieval tenia dos noms: el dit carrer de la Fruita que anava des de la plaça actual de la Constitució fins a la plaça Lluis Via i des d’aquesta plaça fins al carrer dels Ferrers tenia el nom del Forn de la Fruita.

És un dels carrers que encara conserva la seva estretor medieval (no més de dues passes).

El carrer de la Fruita:

El nom del carrer de la Fruita el trobem en la documentació a partir de l’any 1366: Pere Cortei, del mas Cortei de Sant Cugat Sesgarrigues, ven una casa situada al carrer de la Fruita al mercader Francesc Tàrrega, que era de Guillem Vallès, ja que aquest ara viu a Barcelona. La casa que compra està al costat d’una altra que també és del mateix Francesc Tàrrega.

En aquell temps, el carrer era més llarg, travessava la plaça de la Constitució i anava cap a la plaça de Santa Maria fins agafar el carrer de Sant Bernat.

Els Tàrrega hi van viure durant tot el segle XIV i XV en aquest carrer. Era un llinatge de mercaders i notaris. L’historiador Jaume Arell ens diu: “El mercader Joan Tàrrega [...], fill d’una família de drapers de Vilafranca del Penedès, va formar part d’algunes companyies comercials de Barcelona del segle XV, combinant la residència entre Barcelona, Vilafranca i Flandes (Els mercaders catalans al quatre-cents. Pàg.379.). El pare de Joan, el també mercader Bartomeu Tàrrega, va ser el comprador de les rendes reials de l’any 1406 fins al 1418, és a dir, tots els emoluments i drets que el rei extreia de la vila per raó de mercat i fires i altres, eren arrendats en pública subhasta a la plaça Major. Els arrendataris pagaven el producte de l’arrendament, per terços, al batlle general com a gestor administratiu del patrimoni reial i l’encarregat de fer la subhasta. A partir de ser els cobradors de les rendes reials, els seus beneficis s’incrementaven, el seu poder augmentava, i el seu prestigi social i polític era evident.

Els Tàrrega es van emparentar amb els nobles Avinyó.

Els mercaders i notaris Cabreny van ser un altre llinatge que vivia en aquest carrer. També el mercader Joan Cabreny compra les rendes del rei en subhasta pública i les administra de l’any 1400 al 1402. Si notem que aquest carrer està molt a prop del lloc on es produïa la subhasta (l’actual plaça de la Constitució) i si a més pensem en que en el carrer de la Fruita de Barcelona, en aquell casal medieval dels segles XIII i XIV i on s’han recuperat sitges de grans dimensions, que probablement devien formar part de l’alfòndec, l’equipament del call que acollia als mercaders i els seus productes, potser aquest era un dels espais que els mercaders medievals vilafranquins volien controlar d’una o  altra manera (hem de fer notar, però que el call jueu com també el carrer anomenat alfòndec són situats en altres indrets de la Vila en aquesta època). Altres mercaders i/o notaris que hi viuen són els Pons, els Peralba (en Bernat Peralba, l’any 1381 va ser batlle de Vilafranca), els Prats, els Brugal, els Ferrandell, els Terra.

L’any 1381 hi trobem que té una casa un dels pocs argenters medievals de Vilafranca, en Joan Guitart. Els Cabrera i els Ferrer d’ofici sastre viuen també en aquest carrer. Els Febrer d’oficis matrasser (fabricant de ballestes) i sabaters hi eren també en aquest carrer. Algun baster com Guillem Torra també hi era.

En quant a nobles, hi tenim vivint el 1395 al senyor de Guardiola de Fontrubí, en Ramon Barberà. Va ser a partir del matrimoni de Ramon amb Violant filla de Ramon Brugal. Aquest últim Ramon fa donació de la casa que té al carrer de la Fruita al Barberà.

Un inventari d’una casa situada en aquest carrer ens confirma, com en altres indrets de la vila, que hi tenien el seu celler, el seu estable, la cuina , un pis i les golfes.

Les rendes (impostos) que pagaven aquests veïns per viure en les cases situades en aquest carrer, era als castlans de Vilafranca, com a representants del rei a Vilafranca, (Bartolomé i Hug de Vilafranca als segles XIV i XV) al llinatge Pellisser (com a senyors feudals de quasi mig Vilafranca) i als pobres vergonyants de l’església de Santa Maria de la Vila.

El Forn del carrer de la Fruita:

La part des de la plaça de Lluís Via fins al carrer dels Ferrers s’anomenava el carrer del Forn de la Fruita.
     
El forn estava situat en el lloc on no fa gaire s’ha obert un passatge que va cap al carrer dels Ferrers anomenat Antoni Sabaté Mill. Hagués estat bé donar-li el nom de passatge del Forn de la Fruita. Entre els anys 1450 i 1500 al seu costat hi havia un hostal.
 
Lloc probable on hi havia el forn i ara hi ha un passatge

Tenim dades d’aquest forn de pa des de l’any 1312. En aquest any el castlà de Vilafranca, en Jaume Montoliu dóna els drets que li pertanyen a la seva muller Elisenda sobre el forn i casa que posseïa conjuntament amb el castlà Bernat Canyelles, a Guillem de Sitges, procurador del rei. És a dir, les rendes del forn, que eren dels castlans, passen a ser reials. Guillem paga 1120 sous. Tot i que continua durant tots els segles posteriors de domini reial passa a mans dels castlans una i altra vegada: El castlà Bartomeu de Vilafranca (1422); Galcerà de Vilafranca ( 1425); El castlà Huguet de Vilafranca hi té el domini l’any 1451; fins i tot hi fa treballar un esclau llibert seu anomenat Joan.

El 1373 es dóna llicència a Guillema vídua de Guillem Sunyer per vendre i moldre el pa en aquest forn. Havien de ser pans petits.

Un carrer per tant, que deuria estar en força moviment en aquella època, per la gent que hi vivia, per la venda possible de fruita que hi havia, per l’hostal que hem anomenat, potser pels mercaders que anaven i venien i també per el forn de pa que hi existia.
 
Molt probablement dins de cada llar de l'actual carrer de la Fruita hi ha signes de l'època medieval, alguns ja desapareguts o enderrocats.
 
 

dimecres, 24 de juliol de 2013


El següent retall d'història tracta d'una de tantes famílies medievals que van aconseguir arribar a

formar un patrimoni considerable.

dijous, 18 de juliol de 2013

dimecres, 17 de juliol de 2013

diumenge, 14 de juliol de 2013

El castell de Lavit i els senyors feudals Desfar


 Imatge antiga del terme de Lavit
 
L'església de Santa Maria de Lavit va néixer estretament vinculada al castell de Lavit, del qual era la capella. El castell de Lavit apareix esmentat l'any 956 en la venda d'un alou feta per Aigone i la seva muller Anlo a Gilmon, dit Ènnyec. El castell fou en els seus orígens de la nissaga de Mir Geribert, el qual l'any 1041 hi presidí un judici en cort sobirana. En morir Mir Geribert el 1060, el castell passà a la seva descendència. Els Santmartí posseïren l'alta jurisdicció del terme fins almenys Guillem V de Santmartí, ja que en el seu testament de 1180 només s'esmenta els béns que té al castell de Lavit. Això sembla indicar que ja no tenia el domini directe del castell. Al mateix temps degué actuar dins el terme una nissaga de castlans. Guillem de la Granada en el seu testament del 1198, en el qual signà com a marmessor Ramon de Lavit, deixà el castell de Lavit a la seva neboda Saurina. Al començament del segle XIV el castell fou adquirit per Eimeric de Bellvei, i poc després, l'any 1365, fou comprat per Joan d'Olzinelles, fill d'un conseller reial. Tot seguit, l'any 1372 el rei va cobrar la jurisdicció del lloc i el castell esdevingué patrimoni reial. Aquesta situació es prolongà per poc temps. L'any 1380, Jaume Desfar, conseller reial, va comprar al rei la jurisdicció. Aquesta família la retingué fins al 1405, data en què va vendre el castell a l'orde de l'Hospital. Aquest orde va concedir un privilegi municipal al lloc de Lavit i va posseir drets sobre el castell fins almenys el 1809. Tanmateix, consta que al segle XVIII l'alta jurisdicció de Lavit era de la corona.

"Imatge antiga de l'església, lloc on al seu voltant deuria existir el Castell"

És molt probable que la primitiva església del castell fos consagrada, doncs, per Guislabert, vescomte i bisbe de Barcelona, entre el 1035 i el 1062. Sigui com sigui, a mitjan segle XI el temple estava en construcció. L'any 1030 Ermengarda, mare del magnat de la frontera Mir Geribert, deixà un conjunt de béns que tenia a Lavit per tal que es pogués fer la dedicació de Santa Maria de Lavit. També el 1048 el levita Bonfill, marit de Bonadona, llegà dos mancusos a l'obra de Santa Maria. Es coneixen diversos clergues que regiren aquesta església: Guillem Bernat (1134), Berenguer (1148), o Berenguer de Badalona, que l'any 1170, juntament amb el prevere Ramon, establiren un mas prop de Santa Maria de Lavit. L'església del castell es degué abandonar al segle XIII i se'n construí una de nova, també romànica, damunt les antigues dependències del castell del segle XI.

Jaume Desfar ja poseeix el castell d’any 1375, en aquest any els Febrer del mas Gatell del terme de Lavit, es comprometen a pagar rendes a la univeristat de Lavit i també al senyor del Castell.

"Escut heràldic dels Desfar"

També el rei Pere el Cerimoniós va vendre a Jaume Desfar, juntament amb la jurisdicció l’any 1358 el castell de Vacarisses. El castell va ser propietat d'aquesta família fins finals del segle XVI, quan Isabel Desfar es va casar amb el capità Francesc Amat i la senyoria va passar a aquesta família. També va ser senyor dels castells de Castellbell i de Rellinars.

Els Desfar eren cavallers originaris de Manresa. Vivien molt propers als reis i participant amb moltes batudes catalanes, un d’ells fou veguer de Vilafranca el 1310.
Hug Desfar (Catalunya, segle XIII- Palma de Mallorca 1229). Essen encara molt jove, el 1229 participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I. Trobà la mort a la batalla de Portopí.
Riambau Desfar (Catalunya s. XIII – 1327). Cavaller. Lluità a la batalla del cap d’Orlando, a Sicilia (1299), a favor de Jaume II de Catalunya-Aragó i prengué part en les campanyes de Múrcia i d'Almeria. Fou veguer de  Vilafranca i de  Montblanc (1310) i de  Girona-Besalú (1312, 1317 i 1318). El 1313 anà a  Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l'estol en què viatjava el cronista  Ramon Montaner, amic seu, i l'acomboià fins a Messina. Fou conseller reial (1321-22).
Guillem Desfar (Catalunya. Nàpols 1341) es posà al servei del rei de Sicilia i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.
El Jaume Desfar, primer senyor dels Desfar de Lavit, fou jurista i cavaller. Intervengué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Menorca (1343.44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya. Conseller de Pere III, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan. És autor d’unes gloses a les Constitucions de Catalunya.
Joan Desfar (Catalunya s. XIV) cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedidió de reforç que hi dugé pel seu compte Bernat de Cabrera.
Jaspert Desfar (Catalunya, segle XV). Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del Castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortaleza acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.
El 1385 trobem senyor del castell de Lavit al fill de Jaume, en Tomàs Desfar. La seva muller fou Elvira Avinyó, filla del noble Marc d’Avinyó (senyors d’Avinyonet) i que també posseïen una “quadra” al terme de Lavit anomenada Ribalta. Una filla d’ells, Constança Desfar, fou monja i abadessa del monestir de Santa Clara a Vilafranca.
Cap allà l’any 1400 sabem de Joan Desfar, fill de Tomàs, com a senyor de Lavit. Més endavant marxà a viure al castell de Callar, a Sardenya.
L’any 1402, Elvira conjuntament amb el seu marit Tomàs Desfar, els fills d’aquests Joan Desfar, Lluis Desfar, Dalmau Desfar i Jaspert Desfar, venen a l’orde de l’hospital de Sant Joan de Jerusalem el castell de Lavit amb els seus termes, però no fou fins el 1405 on realment es feu la venda per causes judicials contra els Boixadors, senyors de Castellví de la Marca, que volien el dit Castell.
Tomàs Desfar i Elvira amb els seus fills Joan, Jaspert, Lluis i Dalmau otorguen venda a l’Orde de l’Hospital en lliure alou del castell de Lavit amb la seva fortalesa, honors, molins, jurisdiccions per preu de 90000 sous, aprovaren la venda Violant, muller del cavaller Bernat de Requesens i filla del difunt Joan Desfar, senyor de Castellbell i Vacarises i Blanquina Desfar muller del donzell Dalmau de Torres senyor de Castellgali i filla de Tomas Desfar i d’Elvira. També aprovaren la venda Joaneta, muller de Pere d’Esplugues, donzell i filla de Jaume Desfar i Joan Desfar, procurador del monestir de Vallbona, renunciant als vincles i a la llegítima que pertanyien a Beatriu Desfar, sa germana, religiosa del citat convent. Joan i Beatriu eren fills de Tomas Desfar i Elvira. El mateix Joan otorgà renuncia de drets en favor del orde de l’Hospital, nou senyor de Lavit, en representació de ses altres germanes Constança i Francesca monges del convent de santa Clara de Vilafranca. Els hospitalers compraren lo castell de Lavit amb lo diner procedent de la venda de la vila de Sant Celoni.
Però, els Desfar no marxaren del Penedès medieval. El 1406 Tomàs Desfar compra cases anomenades de Rubio, situades a Sant Marsal, al terme de Castellet i la Gornal. Junt amb el seu fill Joan amplien el seu patrimoni penedesenc comprant la quadra de l’Ortigós (Sant Jaume dels Domenys) per allà l’any 1408.
El 1420 tenim el cavaller Joan Desfar vivint a Vilafranca. El 1422 Elionor, filla de Tomàs Desfar i germana de Joan, es casà amb Bernat Barberà, senyor de la casa d’Estalella (Castellvi de la Marca).
El 1459 Joan Desfar fa testament a Vilafranca:  El guardià dels frares menors del monestir de Sant Francesc de Vilafranca és un dels seus marmessors, conjuntament amb la seva muller Antònia i la seva filla Joana, muller del cavaller Bernat de Montbui, també vivint a Vilafranca. És enterrat a la sala capitular del monestir de Sant Francesc de Vilafranca en el túmul de “bons amic seus”. Deix 50 sous a l’altar de l’església de Lavit. Fa hereva universal a la seva filla Joana. Vol dir per tant, que no tingué fills.

 "Lauda sepulcral de Beatriu Desfar, monja del monestir de Vallbona"A partir d’aquest moment es perd la pista dels Desfar al Penedès. La compra del castell de Lavit va permetre als Desfar ser una altra família més d’aquest nostre Penedès medieval, encara que això si, com a senyors feudals, sotmetent als seus vassalls.