dimecres, 26 d’octubre del 2011

La “fortalesa” de Miralpeix i els Gibert del Garraf



La quadra o torre de Miralpeix es troba en els documents al segle XI. L’any 1057 el bisbe de Barcelona i la família de Mir Geribert donen a Arnau Arluví la torre que anomenen Miralpeix, que està inhabitable, situada al terme del castell de Ribes, a la vora de la mar. Els senyors d’aquesta torre, masia o quadra es cognominaran Miralpeix. Raimon de Miralpeix dicta testament l’any 1175. Demana ser enterrat a la casa dels cavallers hospitalers. Els seus fills, Bernat i Raimon de Miralpeix lliuren rendes del dit lloc al monestir de Santes Creus, l’any 1189.
Els Miralpeix van ampliar el seu patrimoni més enllà de la nostra comarca. El 1215, Pere de Miralpeix i la seva muller Maria, filla de Pere Escanset de Cervera, venen cases en aquesta ciutat que li pertanyien. El 1303, Arnau de Miralpeix, posseeix terres a les Clotes, al terme de sant Martí Sarroca.
Galcerà de Ribes, com a senyor del terme on era situat la quadra de Miralpeix, el 1339 concedeix a Bernat de Miralpeix el permís de residir amb la seva família al castell tot i que ha de tenir a Galcerà com a senyor. Pere de Miralpeix es casà el 1351 amb Elisenda, filla del cavaller Jaume de Montoliu. El seu fill, Jaume de Miralpeix, presta homenatge i fa jurament de fidelitat al cavaller Berenguer de Ribes, tot i residir en el castell el 1361.
El 1369, Constança i el seu marit, el cavaller Jaume de Miralpeix, són senyors de l’anomenat castell i de la quadra de Gallifa situada al terme de Vilanova de Cubelles.
A mitjans del segle XIV els Miralpeix comencen a tenir problemes econòmics i venen censals morts (els prèstecs medievals) a diferents mercaders, persones que encara posseïen un bon coixí de diners. El fill de Jaume i Constança, el Berenguer de Miralpeix s’uní amb matrimoni amb Blanca, filla de Bernat de Palafolls i li és donat la possessió de la fortalesa o castell de Miralpeix com a dot l’any 1383, segurament també per els mateixos problemes econòmics. La mare de Blanca es casà en segones núpcies amb el cavaller Francesc de Montbui. La quadra de Miralpeix en aquells moments passà a mans dels Montbui. Un altres fill i germà de Berenguer, un també Jaume de Miralpeix,  fou senyor ja només de la quadra de Gallifa.
Durant diferents anys del segle XIV, en els documents notarials de les nostres comarques hi trobem el mercader Pere Gibert de Miralpeix. Ell i el seu llinatge eren originaris de l’anomenada “fortalesa”. En un principi va viure a Vilanova de Cubelles. Es casà amb Elisenda, filla de Guillem Gual del mas de la Riba, mas situat al terme de santa Margarida i els Monjos. Al cap de poc temps es quedà vidu. Es dedicà a ser tutor de Borrassina, filla de Borràs Gual del mas de les Clotes, mas situat a sant Martí Sarroca. També fou procurador del cavaller Raimon de Castellbisbal. Degut a aquestes “feines” va viure a santa Margarida i els Monjos, Vilanova de Cubelles, sant Martí Sarroca i Vilafranca fins l’any 1388. Es tornà a unir en matrimoni amb Francesca, filla del mercader de Vilafranca, Bernat Babau. Aquest fet el va fer propietari de cases i terres del terme de Vilafranca que li pertanyien com a marit de Francesca, hereva del seu pare, a més de cobrar diferents rendes senyorials. El seu fill va ser el també mercader, Raimon Gibert, que va viure també al Penedès, concretament a Calafell. El 1431 ven un esclau sarraï, anomenat Joan, per el preu de 39 florins d’or. En Pere Gibert, germà de Raimon, va viure al carrer dels Ferrers de Vilafranca el 1433. L’any 1489 encara el fill d’aquest és anomenat Joan Gibert de Miralpeix.
Una “fortalesa”, una quadra, una masia, un castell, una torre, noms aquests que corresponen al mateix espai. Un espai medieval que s’hauria, com altres, de conservar.
L’historiador vilanoví Vicens Carbonell Virella, l’any 2009, ja ho feia esment amb un article molt més extens que aquest i que cal continuar llegint i saber la història de Miralpeix fins l’actualitat. Aquesta es l’adreça del dit article:


divendres, 21 d’octubre del 2011

Les nobles Montoliu del Penedès


Detall de l'escut dels Montoliu al portal d'una casa en el Pla de la Seu, de la ciutat de Tarragona.

Durant els períodes d’absència dels seus marits nobles, bastant freqüents i en ocasions llargues, com exigien els seus compromisos i càrrecs militars i polítics-administratius, el normal era que es prodigués una delegació de suplència pel govern de casa seva i estats atorgada pel seu titular. Al llarg de la Baixa Edat Mitjana, l’activitat de la dona noble administrava, comprava, venia i efectuava qualsevol classe de negoci jurídic sobre els béns patrimonials. Els testaments dels seus marits són una útil font d’informació, i que deixa a les seves mullers enfront de la casa i els dominis senyorials: una castlana, per ser filla d’un castlà de Vilafranca governà aquesta vila conjuntament amb altres castlans durant els primers anys del segle XIV; vídues de nobles s’encarregaren de recuperar la seva economia que tenien en el moment de vida del seu marit; monges que arriben a ser abadeses potenciant i participant encara del poder econòmic, social i polític que tenien en temps passat i decideixen formar part de l’altre poder senyorial feudal: el religiós, són les protagonistes d’aquest capítol medieval penedesenc.
Elisenda de Vilafranca, muller de Jaume Montoliu, l’any 1312 fou la primera castlana coneguda del castell de Vilafranca. Aquest mateix any empenyorà totes les parts i porcions que tenia d’aquesta castlania al rei Jaume II, com el forn i la casa que posseïa a mitges amb altres castlans de Vilafranca situat a carrer de la Fruita d’aquesta vila. L’any 1379, Elisenda, ja vídua, és monja clarisa al monestir de santa Clara de Vilafranca del Penedès.
La filla única de Jaume i Elisenda, una altra Elisenda, fou l’hereva dels seus pares i es casà amb Galcerà de Barberà, senyor de Cubelles. A la casa de Cubelles se celebrà un pacte per poder pagar la dot de la seva filla Agnès, que es casà amb el cavaller Bernat Castellbisbal, senyor del castell de Calafell el 1376.
A partir de l’any 1388, Elisenda Montoliu, com a vídua de Galcerà s’encarregà de cobrar rendes del castell de Cubelles i altres deutes que li devien al seu marit. A més cobrava rendes a la muntanya de Pacs del Penedès, situada al terme de Vilafranca.
Blanca de Montoliu és senyora de Catllar i de Puigdelfí l’any 1330. Es casà amb el noble Berenguer de Requesens el 1351. El castell de Catllar formava part del domini dels Montoliu, qui el va conservar fins aquest mateix any 1351. Més endavant, també va ser monja del monestir de santa Clara de Tarragona.
Agnès de Montoliu va ser vídua del senyor del castell de Calafell: d’Eimeric Calafell. Era tia del cavaller Jaume de Montoliu, que vivia a Vilafranca el mateix any. La seva germana, Esclaramunda es casà amb el noble Guillem de Barberà.
Sabrina, filla del difunt Romeu de Montoliu, senyor de Ferran del camp de Tarragona, es casà amb Jaume Salada de Vilademàger, a la Llacuna.
Francesca, que fou muller del senyor i cavaller de Cubelles Pere de Montoliu, l'any 1367 es casà amb el pellisser de Vilafranca, Raimon Soler.
La vídua del cavaller Simó de Montoliu, veí de Vilafranca, participa en el pagament de la construcció de la muralla de la vila a finals del segle XV.
Els Montoliu, homes i dones, llinatge noble del Camp de Tarragona, va tenir la seva presència també en el Penedès. Aquestes i altres mullers de la noblesa van fer ampliar el seu prestigi social, econòmic i polític durant tota la Baixa Edat Mitjana del dit llinatge.

divendres, 7 d’octubre del 2011

La muntanya medieval de Sant Pau de Vilafranca


La capella de Sant Pau, situada a la dita muntanya, és datada a l’any 900. En els documents també és anomenada Sant Pau de Vallmoll. Aquest nom li ve de les aigües que hi havia al seu peu i que envoltaven part de les Clotes. Altres topònims de la zona també deriven del mateix aspecte: el Castellmos, situat a la muntanya de Sant Jaume, la creu de Vallmoll. Per tant, Sant Pau protegia de la pesta que originaven les aigües de les Clotes.
El nom d’ermita ja el trobem en els documents a partir de la mateixa data. L’any 1489 l’ermita de Sant Pau és situada a la Roca, podem suposar a dins de la roca com l’actual.
No és fins el segle XV que les terres, vinyes i oliveres situades en aquesta muntanya, se situen a la muntanya de Sant Pau. En els temps anteriors s’anomena la muntanya de Pacs. Era el camí per on s’anava a la població de Pacs del Penedès i Sant Martí Sarroca. Els castlans de Vilafranca arriben a ser durant el segle XIV i XV senyors de Pacs i de Sant Martí Sarroca. Si a més sabem que l’única entrada del castell dels castlans estava situada en direcció al camí que anava a la muntanya de Pacs, l’actual carrer de Sant Pau, s’entén la seva preferència pels pobles que eren més a prop del seu castell. També una de les vies més importants derivades de la Via Augusta passava molt a prop de la muntanya: era l’anomenada Via Mercadera. Moltes masies estaven situades a prop d’aquesta via: Masia de les Clotes (Sant Martí Sarroca), Masia Mercadera (Pacs del Penedès)...l’any 1366 un camí del castell dels castlans es dirigia al camí reial que va a Pacs del Penedès.
L’any 1324 el rei autoritza als jueus de Vilafranca situar la seva segona sinagoga a la muntanya de Sant Pau, el barri dels jueus situat davant de l’església de Santa Maria era ja massa ple i no es podia fer altra sinagoga. L’any 1392 hi ha una inspecció reial a l’ermita i mana que la sinagoga del jueus de Vilafranca situada en aquell indret passi als ermitans de Pacs. Les joies de la sinagoga també passaran als ermitans. Ho demanen els ermitans Domingo Pallares i el frare Jaume que volen residir en la cel·la que hi ha situada a la muntanya de Pacs.

Des de el 1209 els jueus també disposen del seu cementiri a la muntanya de Sant Pau anomenat de Montjuïc. Data aquesta que ens fa suposar que els jueus a partir d’aquesta data ja existien a Vilafranca. Alguns jueus fins i tot eren propietaris de terres en aquest espai.
L'Arquebisbat de Tarragona, com a institució feudal, cobrava rendes per totes les terres que hi havia en aquesta muntanya. La muntanya de Sant Jaume, era el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs el que les cobrava.
La Vilafranca medieval s’estenia més per aquest indret, més moviment hi havia per aquests camins: el camí de la Pelegrina, el camí de Pacs, el camí de Sant Martí Sarroca, el camí a la Granada, el camí a les Cabanyes o Sant Valentí, el camí cap a Sant Cugat Sesgarrigues...
Cal saber la història del que ens envolta i no només les vinyes formaven part del Penedès. La muntanya netejada per l’Ajuntament de Vilafranca fa evident les vinyes i el tipus de ceps que hi ha plantats, però també hagués calgut fer conèixer al públic la història de la muntanya de Sant Pau o de la Muntanya de Pacs del Penedès. Recordem que també l’Ajuntament ha comprat la muntanya de Sant Jaume. Una altra muntanya amb història que cal recuperar i divulgar.