dissabte, 30 de gener del 2016

L’Hospital medieval dels pobres de Vilafranca del Penedès (segle XII)




A l’edat mitjana hi havia dues menes de pobres: els captaires o pobres de Crist, és a dir, els que eren ostensiblement pobres de solemnitat, i els vergonyats, que patien una pobresa amagada. Podem dir, doncs, que existia una certa jerarquització en el món marginal.

Francesc Eiximenis en parlava en els seus escrits i recomanava als prínceps que no desemparessin als pobres en moments de crisi, en especial als vergonyats que s’havien vist abocats a la pobresa per diverses circumstàncies, però que no sempre ho havien estat.

En aquest context contemplem la creació d’institucions que pretenen, almenys, pal·liar en la mesura del possible les necessitats dels més desfavorits. Així doncs, per solidaritat, per caritat cristiana o per evitar possibles avalots, en el món medieval es van crear institucions assistencials, entre elles les almoines i els hospitals.

A través d’aquestes fundacions i de les obres de caritat de persones particulars s’intentava pal·liar els dèficits alimentaris, cobrir les necessitats més bàsiques dels desvalguts, facilitar la redempció de captius, oferir alberg als pelegrins, dotar les noies amb pocs recursos. Tanmateix, amb independència de cada moment, el principal problema era la pobresa: alimentar els afamats, donar aixopluc als sense sostre i tenir cura dels malats pobres.

Pel que fa a les solidaritats privades i institucionals, evidencien les necessitats socials que s’havien de cobrir, abans i ara: l’alimentació, el vestit, el sostre, la cura dels infants i dels malalts pobres de qualsevol nació i condició; tot plegat és prou eloqüent com per tornar a subratllar-ho.


L’hospital dels captaires o pobres de Crist de Sant Pere de Vilafranca

Entre tots els hospitals que va tenir Vilafranca, hi va haver fins a vuit establiments assistencials diferents : Sant Valentí (1141), Sant Llàtzer (s. XII), Sant Esperit (s. XIII), Santíssima Trinitat (s. XIV), Blanca de Cervellò (s. XIV), Santa Maria (s. XIV) i Sant Pere (segle XII),  el més interessant és el de Sant Pere, fundat abans de l’any 1200 per Bernat de Vilafranca, anomenat clergue, del llinatge dels castlans de Vilafranca. En el segle XIII, es fa esment de l’hospital de Sant Pere de la Calçada, nom aquest, posat per estar situat en el ramal de la Via Augusta, (l’actual carrer de Sant Pere).

L’hospital fundat per Bernat de Vilafranca, familiar dels castlans de Vilafranca, estaria situat al costat del monestir dels franciscans que s’aixecà posteriorment, per allà l’any 1230.

L’edifici

L’edifici podria haver estat una estructura palatina, en la línia de les cases senyorials que en aquells moments s’aixecaven arreu de Catalunya. Tan sols la façana principal manté l’esperit original, si bé són igualment visibles els efectes del pas del temps. La porta d’accés, de mig punt i situada al mig, roman parcialment tapiada en la seva part inferior. Tampoc no sembla massa coherent el lloc que ocupa la fornícula presidida per una imatge malmesa d’un sant -presumiblement sant Pere-, desplaçada cap al cantó dret. Originàriament devia estar just a sobre de la porta, però intervencions posteriors, com és el cas de les finestres del primer pis, haurien condicionat el seu trasllat. En canvi, sí que sembla original una altra finestra, en la planta baixa i a l’esquerra de l’entrada, emmarcada per un guardapols i recolzada damunt mènsules amb motius florals, segurament realitzada a la fi del segle XV o començament del XVI.

L’hospital tenia una església, la de Sant Pere, la porta podria haver estat la comentada anteriorment, on a sobre s’hi situava la figura de Sant Pere actualment malmesa.

Alguns documents del segle XIV ens recorda també una altra capella, la de Sant Jaume de la Calçada, que era situada al costat de la de Sant Pere: Nicolau Oller i la seva muller Bruneta, en el testament que fan conjuntament, volen ser enterrats a la casa dels frares menors, davant la porta de la capella de Sant Jaume de la Calçada (1348); Constança, muller del cavaller Bernat Coll, fa deixes en el seu testament per ornaments a la capella de Sant Jaume construïda al costat de l’església de Sant Pere...(1348); Blanca de Cervelló en el seu testament ens diu que és patrona de l’hospital de Sant Pere i que té el benefici de l’església de Sant Jaume construïda al costat de l’hospital, (1396).

Al segle XV podem saber que l’hospital tenia un hort diferent de l’hort del monestir dels franciscans: Jaume Manresa ven a Nadal Marti un hort situat a prop de l’hort del monestir dels frares menors i de l’hort de l’hospital de Sant Pere (1401).


L’hospital al segle XVII

A partir d’uns inventaris trobats de l’hospital de Sant Pere de diferents anys del segle XVII, podem deduir com era i què hi havia en l’església de Sant Pere i de quins espais disposava el dit hospital. Molt probablement eren els mateixos des de la seva construcció inicial del segle XII. Tot i així, és en aquests anys, a partir de la lectura d’aquests inventaris, és quan notem que s’hi fan reformes i s’hi construeix un primer pis.

Sabem que en l’any 1616 els administradors de l’hospital protesten per la construcció d’una casa, que limitava en una de les parets de l’hospital i que sense el permís de l’hospital ni rebre cap indemnització l’han “carregada” sobre dita paret i han fet “esclatar” unes arcades del dit hospital, “la volta de la cambra de les dones ”. A més han construït la casa més alta que la del dit hospital per por a caure sobre les dites cambres en un altre qualsevol moment i el que és pitjor: “que no mate axi les malaltes com altres persones que estaran en dit hospital ...”

Demanen els dits administradors que si de cas, es pagui alguna cosa a l’hospital per haver carregat tot el pes de la casa sobre la paret del dit hospital. I que a més la casa construïda té unes finestres que miren dins l’hospital que també demanen que es tapin. Això ens fa pensar en que aquest any encara no estava construït la planta de dalt i per tant l’edifici constava solament d’una part baixa.

Les cambres tant d’homes com de dones estan compostes de sis llits cadascuna, altre aspecte aquest, que ens diu que no era gaire gran l’hospital. Quan es fa l’obra nova es fa una cambra a dalt amb vuit llits més. Sabem que l’hospital l’any 1697 compra 12 flassades noves de Mallorca que s’ha afegeixen a les que ja té.
L'hospital medieval dels pobres de Santa Coloma de Queralt


Els administradors de l’hospital

Segurament ja en el segle XIV, l’Hospital depenia d’administradors sota la dependència del rector de la parròquia de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Aquesta organització sembla que existí bastant de temps.

Acostumaven a ser dos preveres de l’església de Santa Maria i quatre persones de la Vila. Entre aquestes últimes, hi havia sempre un farmacèutic/apotecari/adroguer i un cirurgià/metge.

Els inventaris es fan pel canvi anual dels administradors i era obligació que el fessin els nous administradors i el comparessin amb el de l’any anterior i afegir coses noves o posar el que hi faltava.

El buidat dels inventaris van des de l’any 1672 fins l’any 1703. Consten de més de cinquanta fulls. Si el que existeix en un any continua el següent a vegades es repeteix el mateix o només es fa un resum. L’orde dels espais sempre és el mateix començant per l’església i acabant amb la cambra de les dones. Les habitacions anomenades : “Cambra d’Espuny” ide “Pelegrins” i del “Capellà” desapareixen des de l’any 1683. Fet aquest, que ens fa entendre que hi va haver en aquests anys la construcció del nou espai al primer pis i també s’hi afegeix a partir de l’any 1697 el quarto nou del capellà.

També a partir d’aquest any hi ha l’espai el cor de l’església de Sant Pere. El lloc aquell de l’església en el qual estan els cantors.

L’església de l’hospital de Sant Pere

L’església era petita si ens fixem en les coses que hi havia durant aquests anys. També sabem que tenia el seu campanar amb una sola campana de coure.

Enumerem alguns altres aspectes relacionats en el fet de dir missa: un retaule de Sant Pere daurat; un crist davant l’altar; un altre crist per ajudar a bon morir als pobres; un calze de plata amb la seva patena; un missal amb la seva sacra (cadascuna de les tres posts o quadros que es col·loquen una al mig i dues als extrems de la mesa de l'altar i contenen certes oracions que el sacerdot ha de dir sense mirar el missal) i faristol; altre missal vell; una casulla de dues cares, una blanca i encarnada i l’altra morada; un camis (túnica blanca que cobreix el cos del sacerdot des del coll fins als peus, per dir missa); dos candelers de llautó; una esquelleta (campaneta que penja prop de la sagristia i que es toca per anunciar que surt una missa); quatre estovalles; un pal·li d’altar; un quadre de la Passió;  el llibre de l’estada de l’hospital; dos bancs llargs que estan arrambats a les parets de l’església;  vuit tamborets, tres de rodons i els altres plans que eren per les semmaneres (vuit dones voluntàries que feien captes pels carrers de la Vila) ; una bacina de llautó amb la seva llàntia i corda; una campaneta de coure que es fixada a la paret que serveix per lloar a Déu;
L'hospital medieval dels pobres de Jerez de los Caballeros


La cambra de baix

Aquest espai ens fa pensar en una mena de subterrani que deuria existir molt petit. En ell hi trobem quasi tots els anys tres llits de camp (el format de cordes o corretges, plegable, per a esser transportat); un llit de monja (el que té una amplada de quatre a cinc pams, apte per a dormir-hi còmodament una sola persona); un bressol pels tolits, és a dir pels pobres amb mancança d’algun moviment del seu cos o d’algun membre i finalment un cep amb pany i clau (un cep era com una argolla que podia posar-se a un peu o al coll per fermar una persona). Hauria de servir molt probablement per lligar algun pobre malalt i un fèretre o caixa d’àlber per a portar els cadàvers a enterrar.

A l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona, també hi consta que hi ha ceps per lligar als malalts. Ho sabem per la denúncia feta pels metges en un informe presentat als administradors de l’Hospital el 1747:

“Posen en notícia de V.S. que los pobres malalts se vehuen castigats per qualsevol falta que cometian, per petita que sia y rarament experimentan la pena ab intervenció nostra; perquè se pren la llibertat de castigar-los lo Sr. Prior, infermers, infermeres, majors i menors, llevantlos lo menjar y fent-los passar ab dieta o posant-los de peus o de coll al sep, y algunes ocasions despedirlos y traurelos del Hospital: abús tan irregular com insofrible”.

Creiem que és clar el perquè la cambra de baix està amagada i fora de la vista de la gent que podia entrar a l’església.

La cuina de l’hospital

En aquí hi trobem elements normals per poder cuinar. Entre ells una caldera d’aram, cassons, una olla de ferro colat, un bracet d’aram, un escalfador, una paella...

A més hi ha altres coses que no pertanyen a la cuina com un cofre gran per posar la roba blanca i una campaneta de coure per anar a  captar per la Vila.
L'hospital dels Pelegrins medieval d'Olesa de Bonesvalls


La cambra de l’hospitaler

Hi trobem en els inventaris l’habitació on dorm l’hospitaler. Sabem que des de com a mínim el segle XIV disposava l’hospital de l’hospitaler que acostumava a ser pagès, per tant també deuria treballar l’hort. Només el veiem canviat a partir de l’any 1683. En la cambra només hi ha un llit de camp.

En una altra segona cambra al costat de l’anterior hi ha un altre llit de camp.

La sala Gran de l’hospital

Deuria estar molt a prop de l’entrada. En el primer any 1672 només hi trobem una cadira de mà per a portar els pobres malalts a l’hospital, la caixa del cirurgià i una bacina de llautó. A partir de l’any 1697, hi podem llegir que hi ha un quadre amb  el de Nostre Senyor quant el volien clavar a la creu, un armari on els servicials (servents) hi tenien la mel i l’oli per donar als malalts, una cullera de ferro i un càntir d’oli amb el seu embut i mesura.

Cambra d’Espuny

El cognom d’Espuny és degut a que deuria ser un espai donat pel noble cavaller Josep Espuny que vivia entre Barcelona i Vilafranca i que també posteriorment va deixar diferents deixes al monestir dels franciscans. En aquesta cambra només hi ha un llit de monja amb el seu matalàs. Desapareix en els inventaris a partir de l’any 1683.

Cambra dels Pelegrins

L’origen de l’hospital dels pobres, com ja hem comentat, suposava donar aixopluc també als pelegrins que passaven per la Via Augusta. No deurien ser una quantitat gran  en aquestes anys però si que creiem que en els segles sobretot XIV i XV n’eren molts més, ja que en l’habitació només hi ha un altre llit amb el seu matalàs i en aquesta hi trobem quatre cortines negres. També desapareix en les obres d’ampliació durant el segle XVII.

Cambra dels homes

En un principi (1675) hi ha cinc llits de mig pilars,  per després haver-hi sis llits de ferro que donà a l’hospital el burgès Josep Pintor de Vilafranca, que tenia l’ofici de teixidor de lli. Hi surt també vuit cortines de cordellat de color verd amb les seves barretes per penjar-les i un quadre de Nostre Senyor amb el seu altar.

Cambra del capellà

Només hi ha un llit de bancs amb el seu matalàs i una cortina verda amb la seva barreta de ferro.

Cambra de les dones

Hi ha els mateixos llits que la dels homes, que en són cinc en un primer moment i després sis, que donà també el mateix Josep Pintor anomenat. Un retaule amb el quadre de Nostra Senyora de la Concepció, vuit cortines de cordellat de color verd amb les barres per penjar-les i quatre tauletes amb els seus calaixos.

Cor de l’església de Sant Pere

L’espai es comença a enumerar en els inventaris a partir de l’any 1683. Apart de ser segurament el lloc on es deuria cantar era també com les “golfes o magatzem” de l’hospital. Deuria estar situat en aquell primer pis que van construir. En aquí hi trobem

un cofre i dues caixes. Dins d’elles hi ha diferents tipus de roba com 65 llençols, vànoves, dormidors, camises, dotzenes de fil, 11 coixineres, benes de sangrar,23 matalassos, tres banderes amb les seves cordes per la festa de Sant Pere...

Les rendes de l’hospital

L’hospital dels pobres de Crist de Sant Pere de Vilafranca es finançava a part del recapte per la Vila, dels censals que rebia de gent particular tan de Vilafranca com de la comarca. En els inventaris hi consta el llibre major dels censals i rendes que rep l’hospital que està tancat en un escó, és a dir un banc llarg tancat amb set panys i 14 claus que son los actes de les rendes de dit hospital de les quals claus les set son en lo dipòsit de la casa de la vila i les altres set tenen això és 4 una cada majordom, altre lo jurat en cap, altre lo receptor de pecúnies de dit hospital i l’altra lo notari de dit hospital/. 

Només és en l’any 1675 que hi ha una relació/memorial de tots aquests censals que rep l’hospital cada mes. El mes de gener és el més extens. En total són més de 500 rendes entre particulars i  universitats de llocs. Hi ha la quantitat de lliures i sous.


Les rendes que cobra l’hospital el mes de juny:
Full de l'inventari any 1672

Fa lo general de Catalunya el 28/6/ - 22 lliures 27 sous sis diners/ fa Pere Pasqual de Ribes avui Damià Pasqual de Vilanoveta el 24/6/ una lliure cinc sous/ fan els hereus de Pere Castellví difunt, argenter de vila el 28/6 dos lliures 20 sous/ fa Simeó Vilar paraire de vila el 24/6/ sis sous/ fa Joan Martorell teixidor de lli de vila el 24/ una lliura cinc sous/ fa Jaume Garriga botiguer de Barcelona avui Bonaventura Garriga de vila el 22/6 – dos lliures deu sous/ fa Josep Escarrer hostaler per mitja anyada de l’hostal té llogat a dit hospital el 21/6/ 13 lliures/ fa la senyor Riart senyor del terme de Castellet el 24/6/ sis lliures 17 sous/ fa la universitat de vila per les imposicions el 24/6/ tres lliures cinc sous/ fa Francesc Pujador i Francesc son fill de vila..dos lliures deu sous/ fa Josep Dalorta pagès de vila el 15/6/ una lliura/ fa Pau Pinyol de Guardiola terme de santa Maria de Bellver el 4/6/ cinc lliures/ fa lo senyor Anton Llacuna de l’Arboç el 24/6/ 30 lliures/.

Sabem també que des del segle XII l’hospital rep moltes deixes testamentàries per part de la gent de Vilafranca o comarca.

La lectura d’aquests inventaris, ens donen una idea de la importància d’aquell hospital de pobres que es construí en el segle XII i que encara en l’actualitat podem esbrinar algun element que es veu en les seves parets antigues, al costat de l’església de Sant Francesc (antigament la de Sant Jaume de la Calçada) i el monestir dels franciscans.

dissabte, 9 de gener del 2016

El jueu de Vilafranca, Benvenist de Saporta.



Benvenist de Porta era fill d’Abraham de Saporta. La muller de Benvenist, era Iamila. El seu germà Astruc de Porta, a l’any 1286 el trobem vivint a Besalú. Un dels seus fills fou Vidal sa Porta. Tots vivient al call jueu en diferents anys d’aquest segle XIII-XIV. El primer document notarial en què hi trobem el seu nom és de l’any 1244.
Benvenist durant els últims anys del segle XIII ocupà un lloc econòmic importat en la cort de Jaume I d’Aragó qui el va anomenar batlle de Barcelona, Girona, Perpinyà i Lleida. També li donà el control de l’encunyació de moneda a Barcelona. No fou pas l’únic jueu que va ser batlle de Barcelona, però si l’últim. La confiança, per tant, del rei Jaume cap a Benvenist era totalment plena. El cognom sa Porta el segueixen portant diferents jueus de Vilafranca en els anys del segle XIV, com Bonsenyor Ça Porta (1332); Perfet Sullam Ça Porta (1350) o Samuel Sullam Ça Porta (1352) famílies que deurien emparentar amb les del Benvenist de Porta.
Francisco J. Hernández ens diu que Benvenist podria haver nascut entre la segona i tercera dècada del segle XIII, possiblement a Vilafranca, en que en l’aljama continuava empadronat fins al final de la seva vida, encara que tingués residència a Barcelona on morí[1]. Aquest mateix autor ens assenyala que l’agost del 1257, molt jove, apareix en la documentació com a batlle de Barcelona i prestamista, el seu client més important, és la Corona.

Els batlles tenien un paper molt més actiu que els reis en la política econòmica de la Corona, como revela la documentació d’últims anys del regnat de Jaume II.
En aquests anys la fiscalitat reial va estar dominada per dos batlles barcelonesos molt diferents, com ens continua dient el mateix Hernàndez, un era Guillem Grony, figura del patriciat local que havia estat conseller de Barcelona en el Consell de Cent i que va intervenir en les relacions comercials de Jaume I amb Tunis i Benvenist de Saporta, que també va participar en aquesta operació. Però Benvenist feu molts més contactes (1257-1269, 1262.1264, 1267).
La gestió econòmica s’evidenciava en els acords de 1257 i els deu anys posteriors, quan Benvenist concedeix crèdits a la Corona que recupera amb els ingressos tributaris de les batllies sota el seu control. A més de Barcelona, aquestes foren les de Colliure, Girona, Lleida, Mallorca, Perpinyà i Vilafranca del Penedès.


La col·laboració entre el rei i el batlle jueu no es reduïa només al món de les finances. Dins de la campanya regia de penetració pacífica a Nord Àfrica, Benvenist actuà com amfitrió de l’ambaixador enviat a Barcelona pel sultà de Tunis a l’estiu de 1257. A petició de Jaume I, regalà al sultà una sèrie de falcons, cavalls i mules (molt probablement comprades a mulaters del Penedès) i també s’encarregà d’enviar al nord d’Àfrica, abrics i aliments en un vaixell posat per ell mateix per millorar les relacions entre les dues potències marítimes.

L’any 1262 el rei concedeix a Benvenist de Porta pel seu servei com a batlle reial, el domini del cobrament de vint-i-quatre quarteres de terra que hi ha en el terme de Vilafranca, unes al lloc que s’anomena el “Camp del Terrós”, una quadra existent entre Sant Cugat Sesgarrigues i Vilafranca del Penedès, unes altres al camp que fou de Torroella, al camp de la Figuera, el camp que fou del castlà Pere de Vilafranca situat sota l’església de Sant Julià i un altre camp que és prop del Puig d’Olèrdola.
A Barcelona, el 25 de juliol de l’any 1268, és a dir, el día 13 del mes de Av i l’any era el 5028 des de la creació del món hi morí Benvenist de Saporta. Ho deixava tot als seus fills Abraham i Tolosana. La seva muller rebia el seu dot i altres beneficis. També es guardava mil sous per les filles d’un antic soci a condició de rebre a canvi, una carta on digués que els Saporta no els devia cap diner.
Benvenist segurament parlava i escrivia l’àrab, Després de segles sota règims islàmics, els jueus havien adoptat aquesta llengua com a seva. Sabem que a Vilafranca també hi havia àrabs i convivien amb els jueus dins el call. D’aquí bé que els reis aprofitessin els jueus per connectar amb alguns països àrabs, sobretot Alfons X a Castella i Jaume I a Catalunya i Aragó.
Entre els seus últims serveis a l’infant Jaume va ser prestar-li 15000 sous el 1265 i un rosí, per valor de 500 sous, entregat a l’infant Pere el febrer de 1268. Benvenist va acceptar que la devolució d’aquest préstec se li fes al seu fill Vidal, anticipant ja la transmissió de la seva hereditària de la seva fortuna, que la mort li succeí cinc mesos després.

Fins i tot, el rei Jaume decideix sobre el testament escrit en hebreu pel ja difunt Benvenist de Porta, l’any 1268. Aprova els seus sis marmessors que són: Jahudà de la Cavalleria, Astruc Sa Porta, Isma’il Ibn Venist de Morella, Mossé Sullam, Perfet de sa Rela i la vídua Jamïla. El text distingeix entre el difunt com a “Benvenist” i el seu marmessor com a “Ibn Venist”. L’origen del darrer, corrobora la conclusió que els seus avantpassats inmediats eren judeoaràbics; el seu nom és a la vegada l’Isma’il àrab i el Yishmael jueu.


Els Benvenist eren una família poderosa dels regnes i d’Occitània, i també del nord d’Àfrica; a la Catalunya del segle XIII tres generacions porten el títol honorífic o noble ha-Nasi. Entre els altres marmessors, Jahudà de la Cavalleria era particularment distingit, com a tresorer del regne d’Aragó. La presència de tals notables féu que el rei Jaume els dispensés a tots sis d’haver de fer l’acostumat inventari dels béns del difunt.
Al ser un testament molt complex, no ens estendrem amb ell sinó que el resumirem i deixarem constància només de la importància de que tot i que l’acta original hebrera se ha perdut, i el que es té és una traducció al romança català (trasnlat fehel del testament d’en Benbenist de Saporta, lo qual fo fet en abrayc/ lo qual fo traspassada en romans) no deixa de ser rellevant per la història del món jueu.

Bonanasc de Besalú, havia deixat els seus béns als seus fills Sara i Belshom i a Benvenist de Porta de Vilafranca. A la mort de Benvenist deixà que aquests béns els reclamés el seu fill Vidal i als marmessors el seu control. Intervé en aquest cas el jueu, jurista Salomó Ben Adret, dient que Bonanasc de Besalú havia mort sense fer testament i tots els seus béns eren pel seu fill Belshom. El rei Jaume I sentencià a favor dels hereus de Benvenist de Porta i contra el jueu jurista. Els testimonis de la sentència foren personatges rellevants en aquells moments de Catalunya i del Penedés: el bisbe barceloní Arnau de Gurb, Guillem de Cervelló (senyor de Valedemàger- La Llacuna), Guillem de Vilafranca (castà del castell de la Vila), Fra Ramon de Penyafort, el futur sant i que vivia a la parròquia de Santa Margarida, entre altres. El procés va ser bastant complex tot i així es va protegir els béns que havien d’anar a Vidal, fill de Benvenist de Porta.

Benvenist es va limitar a confiar la seva fortuna als seus dos fills a través del grup dels seus marmessors ja anomenats. La seva voluntat havia de ser acceptada per la mateixa Corona perquè els seus hereus fossin reconeguts com a tals. Els marmessors varen sol·licitar una confirmació oficial, que els hi fou donada quaranta dies després de la data del testament, el tres de setembre de 1268. La confirmació fou datada a la cancillería notarial de Vilafranca del Penedès.
A Valldaura, antic lloc d’espai i de caça dels comtes de Barcelona, es varen trobar dos fragments de lloses sepulcrals hebraiques. En una d’elles hi havia una inscripció amb unes lletres que hom diu les data entre els segles XIII i XV. La inscripció traduïda diu: “Aquesta és la sepultura de la senyora Dolça vídua de l’il·lustre rabí Benvenist”. Hom ens diu que Dolça (iamila) és el nom de la muller de Benvenist de Saporta.
Aquest fou resumida la vida d’un altre jueu d’origen penedesenc, concretament de Vilafranca del Penedès.





[1] Hispania Judaica Bulletin. Articles, Reviews, Bibliography and Manuscripts on Sefarad. Editors: Yom Tov Assis and Raquel Ibáñez-Sperber. No 5 5767/2007. The Mandel Institute of Jewis Studies. The Hebrew University of Jerusalem:”El Testamento de Benvenist de Saporta” 1268 ps 115...