dilluns, 8 de juliol de 2019

Sant Salvador de la Calçada


La capella romànica de sant Salvador de la Calçada ja existia abans de l’any 985, la situaríem en el terme de Vilafranca del Penedès en el traçat de la Via Augusta al final del carrer de Sant Pere entre la cruïlla de les actuals carreteres N-240 i la de Moja.
Moltes són les dades documentals que ens la situen en aquest indret (actualment hi ha la plaça de Sant Salvador abans un camp de futbol...), d’aquí hi ha per exemple:.. el itinerari general que va de Vilafranca a l’Arboç del Penedès, el camí que va de Vilafranca a l’església de Sant Salvador, el camí que va al molí de Morató...”. Un altre camí anava des de la creu de terme de Sant Julià fins l’església de Sant Salvador. Un altre camí era el que anava de la capella de Sant Salvador al Pas de Na Calçada (situat al inici de la carretera actual que va a l’Almunia). Era anomenat a prop el també camí general que va a Tarragona (1499).
Els topònim que envolten la capella, alguns son el Coll de la Creu (per la creu de terme); la quadra de Masdovelles (espai que pagava rendes als nobles i poetes del segle XV, originaris del terme de l’Arboç); L’hospital de Blanca de Cervelló (hospital per peregrins que estava situat entre la carretera de Tarragona actual i el carrer de Sant Pere); el camí que puja a Moja (1414)...
La creu de terme de San Salvador

L’any 1400 es celebrà un acte de venda al porxo de la capella de Sant Salvador, situada en el terme d’Olèrdola. Era un acte de venda d’un censal mort (préstec) entre la família Brugal de Moja i Guillem Gual del mas de la Riba. La pensió s’havia de pagar als propietaris del Mas d el’Alzina, (familiars de Guillem Riba i mas molt a prop de la capella de Sant Salvador).
L’any 1294 tenia un altar dedicat a Sant Antoni de Pàdua, sant que va morir a Pàdua el 1231. L’altar es deuria construir feia molt poc.
El 1344 trobem documentat el rector de la capella de nom Francesc Marti.
L’any 1404 una data ens fa pensar que hi hauria un cementiri : Guillem Creixell ven les terres que tenia al camp de Sant Salvador al prevere Guillem Babau conjuntament amb la sepultura que ha fet, després de la seva mort serà també de propietat de Babau.
L’any 1412 hi vivia a la capella de Sant Salvador un frare de nom Joan Deodat. Ho sabem perquè el mercader Guillem Mestre li deix tres florins i mig d’or en el seu testament signat el cinc de gener.
El 1423 veiem escrit que la capella de Sant Salvador de la Calçada (Calsada) té benefici propi, és a dir, rep renda pròpia en diferents llocs del terme de Vilafranca. Un d’aquests eren algunes terres situades a la Pedrera, prop Moja. Una vinya paga de cens al benefici de la capella dues quarteres d’ordi anuals. Les rendes cobrades anaven al benefici de Sant Marc, un altre altar construït en la capella.
L’any 1707 veiem escrit en el testament de l’espardenyer Josep Castellet que dins l’ermita hi ha una imatge de Santa Marina. L’espardenyer demana que es celebri una missa davant d’aquesta imatge per la seva ànima.
El Mas (o masos) de Sant Salvador
L’any 1207 ja trobem un mas amb vinya situat en aquest lloc. Aquest mas i les terres que l’envoltaven va estar en litigi entre dos senyories dominicals (senyors feudals) el Bisbat de Barcelona i Berenguera, viuda del noble Arnau Ferragut, en aquells moments casada en segones núpcies amb Pere d’Anota. El document ens diu que estava situat “... al Penadés, terme del castell de Olerdula, al lloch dit Sant Salvador de la Calciata...”
El 1211 continua aquest el conflicte per el domini senyorial d’aquest mas. En un judici amb data del setze d’agost s’invaliden les vendes d’algunes terres, que eren propietat del mas, fetes per la viuda Berenguera, però es donen validesa a les que feu Guillem Ferragut, nebot del dit Arnau i es concloïa que el Bisbat ho acceptés. 
No és fins el 1233 que el nom del mas de Sant Salvador surt en un altre document, no podem assegurar que sigui el mateix, però seria el més probable. En aquest es diu que es fa acte de tenir fi o de posar fi (definició)  tot els drets que tenia sobre el mas i les seves terres Saurina, filla del difunt Berenguer de Sant Salvador, que era casada amb Berenguer Coll, els dóna al bisbat de la Seu de Barcelona, rep a canvi Saurina, la quantitat de vuit-cents sous.
El 1373 sabem que el corredor d’orella Pere Cavaller conjuntament amb la seva muller Elisenda venen al pagès Francesc Vendrell una vinya situada al carrer de Sant Pere al mas que està situat prop de l’església de Sant Salvador, podria ser ben bé l’anterior o algun altre ja que segurament n’hi havia més d’un mas en aquest indret.
Sembla que era un lloc bastant transitat per la gent de Vilafranca, primer per les terres i horts que hi havia i que s’havien d’anar treballant, pels pastors d’ovelles que aprofitaven la gespa o el que fos per pasturar o fins i tot per jugar alguns minyons, tenim un exemple l’any 1497 en que el pastor del carnisser Nadal Castellví va donar una bufetada a un minyó prop de l’església de Sant Salvador i va haver de pagar una multa de quatre sous al tresorer reial.
El Mas de l’Alzina
Jaume Gual del mas de la Riba situat dins del terme de Vilafranca i part amb el de Sant Marti Sarroca, i la seva muller Romia, l’any 1379, degut al matrimoni entre el seu fill Jaume i Gueraldona, filla de Raimon Solà i Gueraldona de Laverna, del terme de Foix, fan donació al seu fill  pro partem hereditate et legitima vestra paterna et materna primer, la mare Romia de consensu et voluntate dicti Jacobi, li fa donació de manssum meum vocatum de la Ultzina, parrochie Sancti Salvatoris, cum campis, vineis, plantis, arboribus et cum omnibus aliis honoribus et possesionibus.
El mas de l’Alzina li deuria arribar a Romia, a través del dot, donat pels seus pares en el moment del casament amb en Jaume, o com herència. El marit de Romia millorava la donació afegint-hi uns camps de safrà, forment i blat a prop del mas de l’Alzina.
Tots els fills van rebre en el moment del seu casament un mas. És a dir cada fill té la seva part quan es casa. Totes les donacions corresponen a la part d’herència i legítima que els hi pertoca. Sembla evident que en Guillem fou el més afavorit en relació amb els altres germans, pel patrimoni més extens del mas de la Riba respecte als demés, seria l’hereu. En Bernat, en Pere i en Berenguer, reberen masos a Pacs. Jaume, fou afavorit pel legat matern del mas de l’Alzina, ja que totes les possessions d’aquest, eren prou amplies. La proximitat del mas de l’Alzina, a Vilafranca, fou decisiva per l’evolució cada vegada més gran del seu patrimoni.
L’any 1386 Jaume Gual del mas de l’Alzina es considera aloer de la parròquia de Sant Salvador de la Calçada, es a dir, amb possessió del domini útil d’un bé immoble, lliure sense pagar cap cens i si de cas molt petit.
L’any 1414 Joana Salelles es va casar amb Pere Gual del mas de l’Alzina. El sogre, el sabater Nicolau, va donar de dot diferents terres situades a la quadra de Sant Salvador, és a dir, prop del mas de l’Alzina.
La relació dels Gual del mas de l’Alzina amb la capella de Sant Salvador era molt estreta. Per exemple, l’any 1453, Pere Gual del mas, com hereu del seu pare Jaume Gual, aquest li va manar que pagués un cens als franciscans del monestir de Vilafranca. Pere hi va posar una condició, que es fes la missa de difunts del seu pare en la capella de Sant Salvador i especifica on estava situada: “...prop de la creu davant el pou, el pou del coll de la creu, en el itinerari general que va de Vilafranca al Arboç...”
També quant ens trobem en l’inventari del teixidor Lluís Riu ens comenta d’una vinya situada a : “...sant salvador e desso lo mas de la alzina...”(1473).
Terres a la quadra de Sant Salvador
Al voltant de la capella hi havia terres i horts que es treballaven.
La primera data que ens situa terres en aquest espai és de l’any 1312: “...Et tres quarterias et quatuor quartanos et terciam partem quartani ordei super tribus peciis terre quas Bernardus Poncii habet et tenet per nos quarum due sunt alia vero est in quadra dicta de sancto Salvatore et terminatur in tenedonibus heredum Matei Ferrandell difunt, et heredum Berengarii Bernardi difunt...”
Tenia terres de forment, ordi o vinya per exemple: l’advocat Pere Bramon (1361); el noble Asbert de Barberà (1393); el noble Marc de Puigmoltó (1393); el sabater Bartomeu Tarrat (1400); el notari Pere Arnau de Seradell (1400); el sastre Guillem Vidal (1411); el teixidor Antoni Janer (1411); el sastre Pere Ferragut (1418); el mercader Nicolau Mestre (1420); el sabater Pere Salvany (1423);  l’especier Lluis Rabassa (1423); el teixidor Antoni Janer (1425); l’artesà Berenguer Baró (1425); el sabater Pere Salvany (1426); l’hostaler Blas Merles (1429); el mercader Ferruix (1446); el mercader Joan Prats (1466); el teixidor Melxior Tintorer (1467); el prevere Gaspar Tintorer (1469); el monestir dels frares menors de Vilafranca (1473); el barber Antoni Vives (1473); el prevere Joan Galter (1473); el teixidor Gabriel Bruguers (1473); el noble Miquel d’Avinyó (1473); el carnisser Joan Ripoll (1474); el prevere Esteve Calendraix (1474); el noble Francesc Bussot (1475); el barber Antoni Vives (1476); el teixidor Lluis Riu (1481); el pagès Bernat Andreu (1481); el mercader Gaspar Ferran (1481)...
Capella romànica de Santa Maria dels Horts. Única que queda en peu
situada en el terme de Vilafranca del Penedès

Domini eclesiàstic
La capella pertanyia, com totes les del terme, a l’església parroquial de Santa Maria, però tenia una jurisdicció eclesiàstica feudal independent i cobrava cens per terres situades dins la quadra de Sant Salvador. Es pagava el dia de Sant Pere i sant Feliu en el mes d’agost, ...catorze punyerons d’ordi per terra prop església de Sant Salvador que treballava Arnau Rovira (1361); es pagava cens als aniversaris de l’església de Santa Maria de sis sous (1393);  El 1411 el cens als aniversaris fou de mitja quartera d’ordi o d’una quartera o d’una quartera i mitja d’ordi depenia de l’extensió de la terra, també cens de 19 punyerons (mesura) d’ordi (1429).
La confraria o administradors dels sastres també cobraven cens a partir de mitjans del segle XV. 
A finals del segle XV hi cobra rendes a la quadra de Sant Salvador la Seu de Barcelona. 
Un petit llistat de terres trobades en aquest indret l’any 1400 que pagava cens als aniversaris de l'església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès:
El sastre Andreu Rabassa per una quartera i mitja de vinya/ cens una quartera d’ordi per Sant Pere i Sant Feliu. La té en propietat des de l’any 1373.
El carnisser Bartomeu Palnega. Paga cens una quartera d’ordi. La té des de el 1396.
El mercader Valentí Sapera. Paga cens de dues quarteres, tres punyerons i tres palmades d’ordi.
El sastre Joan Calendraix. Paga cens de mitja quartera i quatre palmades d’ordi.
El sastre Berenguer Vendrell. Paga cens de mitja quartera d’ordi. La té des del 1344. També hi té una vinya de mitja quartera. Paga el mateix cens. la té des del 1373.
Eulàlia, filla del mercader Pere Palnega. Paga cens una quartera d’ordi.
El mercader Bartomeu Terrat. Paga cens d’una quartera d’ordi.
L’any 1453 hi trobem alguna terra que hi cobra cens el monestir de Sant Cugat del Vallès a la mateixa festa de Sant Pere i Sant Feliu amb cens d’una quartera d’ordi.
Deixes per la capella de Sant Salvador
Durant el segle XIII els Vilafranquins comencen a deixar en els seus testaments sous o diners per la capella i s’utilitzava per fer-hi misses o arreglar altars.
La quantitat anava des de set diners fins a cinc sous, alguns exemples de testamentaris que hi van deixar algun emolument econòmic: Saurina viuda del noble Pere Ribalta (1327); Guillem Janer, rector de Ribes (1331); el draper Pons Plana (1334); Elisenda viuda del carnisser Calders (1340); Geralda viuda de l’apotecari Llotger (1348); El capellà Ramon Feliu de Lavit (1348); Constança viuda del noble Bernat Coll (1348); el mercader Jaume Pi (1348); Guillem Garrigues (1349); Alamanda, viuda del draper Pere Plana (1355); el notari Berenguer Ferran (1362); el prevere Guillem Busquet (1362); el paraire Pere Mates (1370); el notari Pere Mercer (1371); Constança viuda del noble i castlà Bartomeu de Vilafranca (1376); Maria muller del mercader Joan Celom (1391); el pagès Pere Campamà (1393); el teixidor Berenguer Riba (1400); el sastre Guillem Tarroga (1400); el prevere Guillem Solà (1420)...
De capella a ermita de sant Salvador
Com altres capelles romàniques que existien en el terme de Vilafranca del Penedès a partir del segle XVI hi vivien ermitans, sigui per esperit de penitència i contemplació, sigui en compliment d’un encàrrec.
L’any 1599 hi vivia a la capella l’ermità i teixidor Mateu Rubió originari del Mas Baulobo situat en el terme de Sant Marti Sarroca. L’any següent trobem un inventari dels béns de Mateu que tenia dins de l’ermita.
L’any 1681 l’ermità fou el pagès Pere Castellví amb la seva filla Magdalena, que aquest any es casa amb el pagès Josep Oliva.
El paraire Cristòfol Marrugat està a l’ermità l’any 1712, originari de La Granada.
El forner Ramon Mas de Vilafranca hi fa estada durant l’any 1750.
La capella fou enrunada l’any 1820.










dijous, 6 de juny de 2019

Eres medievals a Vilafranca del Penedès (segles XIV-XV)



Segons el diccionari d’Alcover i Moll la paraula era té vuit significats. Pot ser un espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetres, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre’ls i separar la palla del gra; O també un espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar; a més pot ser un edifici on es guarda el farratge per al bestiar; un espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d’estesa de materials en diferents oficis (rajoler, carboner...); una parada o taula d’hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (d’aquest ens diu que es fa servir pel Penedès)...Al meu entendre tots els topònims i antropònims que es troba en èpoques medievals, sobretot a Vilafranca del Penedès, relacionats amb la paraula Era tenen més a veure amb el primer significat que amb els altres.
Les seves dimensions i formes eren variables, encara que com a mínim havien de tenir l’amplada suficient perquè un trill tirat per una mula pogués girar, donant voltes sobre la superfície, durant hores, sense forçar massa les corbes perquè l’animal treballés còmodament.
Al costat de l’era, solia construir-se un cobert, per protegir els sacs de gra. A Vilafranca del Penedès, com a altres certs pobles, l’era era d’ús col·lectiu amb dret d’empriu, és a dir, una norma jurídica del dret consuetudinari català codificada en tant en forma d’usatge com en forma de costum que determina el dret d’ús comunal per part dels veïns d’una vila pagant una renda al propietari de l’era.
L’any 1426 els jurats de la Universitat de Vilafranca del Penedès en una reunió celebrada al monestir dels frares menors demanen a l’apotecari Ferrer Alemany que els hi donés el seu pati que té per a construir-hi una era nova i una plaça pública. Estaria situada on en l’actualitat hi ha la Rambla de Sant Francesc tocant a la carretera. Aquí estem parlant d’una era comunal de propietat municipal, com altres que comentarem.
L’operació del batre es limitava a uns pocs dies a l’any, generalment al juliol o a l’inici d’agost. La neteja de l’era era una tasca tant important com feixuga. Quan eren eres de terra batuda, la preparació ja començava al maig: rascar, cobrir de fang i compactar amb rodet. A les eres enrajolades, s’havia d’arrencar les herbes de les juntes i tapar els forats amb argila. Les de terra batuda eren les que existien a Vilafranca, no n’hi havia cap d’enrajolada.
Les eres que trobem documentades tenen noms de persones, són la de Berenguer de Saifores, Bernat Pascual, Babau, Berenguer Gravalosa, Boixadors, Cabreny, Caldes, Codines, Ferrer de Vilafranca, Fonolleres, Granell, Gravalosa, Jaume Montserrat, Joan Rufet, Joan Terra, Linater, Poc, Raimon de Vilafranca, Raimon Senyechs, Solanes, Soler, Vicens Riba, Ollers i Miquel Blancafort. En trobem cinc amb noms diferents, són: mestre d’escola, Santa Clara, Sant Esperit, del castell  i Plaça Nova. Anem a comentar-les.
Caldria començar dient que la ciutat de la Vilafranca medieval era artesanal, camperola i mercantil. Es bat el gra a qualsevol indret. I que moltes persones, senyors feudals o no, s’apropiaven d’un terreny,on es pogués batre el blat, i cobraven als pagesos o a qui volgués batre, una renda i així ampliar el seu estat econòmic.
Era del  noble Berenguer Saifores
La primera referència a aquesta era és de l’any 1323.
Berenguer Saifores, fill de l’advocat Mir Saifores, formava part d’un a família de nobles que es van emparentar amb els Castellbisbal i els Avinyó, per donar només dos cognoms importants en el Penedès medieval. Els Saifores tenen el seu origen en la població del mateix nom que des del segle XIII es situat dins el terme del Vendrell, al Baix Penedès.
 Berenguer té casa a Vilafranca des de l’any 1312 en el carrer de santes Creus (l’actual sant Bernat). Era propietat de terres al “pont de Sant Julià o “pont nou de Sant Julià”; al “Terrós”; “Pontarró”;  a “quadra de Canyemàs”; a la “muntanya de Pacs”...
El dit “Pont de Sant Julià” es refereix a un pont que es va construir al final de l’actual carrer Sant Bernat per sobre del portal de la muralla, en aquest indret durant algun any del segle XIV i donava pas a la part sud de Vilafranca.
L’era de Berenguer de Saifores la situaríem justament a l’altra banda d’aquest pont, a extramurs, al final del carrer de Santes Creus (Sant Bernat).
Era del castlà Ferrer de Vilafranca
Creiem que és la mateixa de la del Berenguer de Saifores. La primera notícia ens la dóna l’any 1388 on es ven una terra i una bassa al costat situada al carrer de Sant Julià (també nom del carrer de Sant Bernat) prop de l’era de Ferrer de Vilafranca.
Molt probablement el nom era el primer que deuria tenir l’era, ja que Ferrer de Vilafranca va ser castlà del castell de Vilafranca durant diferents anys del segle XIII.
Era del teixidor Bernat Pascual
Bernat Pascual l’any 1388 ja tenia terres en propietat en el carrer de Santa Maria Magdalena de Vilafranca. El 1409 ja era difunt, però el nom encara perdurà en la era, tot i que encara la tenien en propietat dels seus hereus els Pascual blanquers.  L’anaven llogant perquè altre gent batés en la seva era cobrant-li un tant. Sabem que aquest mateix any es bat forment. Algunes de les persones que bat en aquesta era són el pellisser Pere Ferrer de Vilafranca i el pagès Bartomeu Morgades durant l’any 1453.
Situem aquesta era prop de l’església de Santa Magdalena, també a extramurs en direcció nord de Vilafranca.
Era del noble Babau
Va ser l’advocat Bartomeu Babau a finals del segle XIV que el trobem relacionat amb l’era de Babau. La situem cap al principi del carrer de Sant Pere, on Bartomeu hi tenia la casa on vivia i que els avantpassats ja ocupaven des de principis del segle XIII.
Era del mulater Berenguer Gravalosa
Gravalosa la tenia en propietat. No sembla que la llogués a ningú. Només la feia servir ell mateix. A prop d’aquesta era hi havia diferents horts de gent de la vila. El nom d’era en alguns moments el trobem escrit com el “camp de Berenguer Gravalosa” aspecte aquest, que ens fa suposar, que no deuria tenir ben bé la forma rodonenca que donaríem a les altres eres.
La situem a extramurs al carrer de Barcelona (actualment la Rambla Nostra Senyora).
Era dels nobles Boixadors
Creiem que és la mateixa de la del noble Babau. A finals del segle XV la trobem anotada amb el nom de Boixadors, just en els anys de l’acabament de la guerra civil. Els nobles Boixadors, com a fidels al rei Joan de Navarra, van rebre moltes terres i béns que tenien a la Vila els rebels a la seva causa i a la vegada es van familiaritzar amb els nobles Babau i van rebre la propietat d’aquesta era situada al principi del carrer de Sant Pere. Els Babau hi tenien encara algun hort en el mateix lloc durant el segle XV.
Posteriorment aquesta era passa a dir-se de Farran, del noble Gaspar Ferran. D’aquest lloc hi sortia el camí que anava a la capella de Sant Julià.
Era del notari Cabreny
Amb data de l’any 1408 es quan la veiem anotada en els llibres. El notari Joan Cabreny era el propietari i el que la llogava per batre el blat. Situada al final del carrer dels Ferrers de Vilafranca, a extramurs.
Era del pagès Caules
La comencem a veure l’any 1426 molt a prop de l’era comunal que vol construir la Universitat de Vilafranca, a l’actual Rambla de Sant Francesc, tocant a la carretera.
El pagès Bernat Caules tenia la seva era que llogava a altres pagesos o gent que necessitava batre. L’any 1453 hi trobem blat espelta, que s’ha de batre, que no es seu sinó d’Antoni Fort.
Era del notari Pere Codines
És la més documentada de totes. L’any 1323 és la primera data. Existia en el mateix lloc l’horta de Codines. Hi trobem també oliveres de Codines.
L’era de Codines tenia aquest nom fins i tot com una quadra, “quadra de Codines, a prop de l’era (1422)”. Per tant, estem en un lloc més ampli que una “simple era” de propietat d’alguna persona. Però sí que sabem que si batia durant els anys del segle XIV i XV,
L’any 1386 un document (i altres de diferents anys) ens concreta el lloc exacte on està situada: “...en el carrer de Codines a extramurs i a prop de Santa Maria Magdalena hi ha el camí que va a l’era de Codines...”;  carreró que va a l’era de Codines” (1412);
També en algun moment hi trobem frases com “...sota l’era de Codines...que ens la situa clarament a les Clotes o a la Pelegrina.
Seria un dels carrers o camins que anaven a la muntanya de Sant Pau, podria ser ben bé l’actual carrer Baldomero Lostau.
Els horts i els farraginals abundaven en aquest indret on molta gent de Vilafranca hi tenia en propietat i hi treballava. Hem de pensar en l’espai moll que hi havia molt a prop, a la part de sota la muntanya de Sant Pau. Existeixen els mots, per exemple, de Castellmós o Vallmoll.
Des de l’era de Codines hi havia diferents camins: un camí que es dirigia a Muntanyans (Arboç del Penedès). Un carrer anava de la mateixa era cap al carrer de Santa Maria Magdalena (1419); un camí que anava cap al cami de les Cabanyes (1422); “ camí que va per les Clotes avall” (1422); “vierany que va de la vila a l’era de Codines” (1422); “vierany que va de les eres de Codines a Sant Valentí de les Cabanyes” (1423). Aquí ens refereix més d’una de era que hi existia. De fet, hi trobem altres eres en el mateix espai: com la que es va construir el 1458 que fou del sabater Gabriel Cullerer o la de Jaume Marti (el mateix any) que fou del mercader Ot.
 Un camí que va a la Bleda” (1456). “Vierany que va al pou de Moranta” (1458). Es refereix a un pou en el lloc actual del carrer dels Banys. “Camí que va a la capella de Santa Maria Magdalena” (1473);
A finals del segle XV sembla que el topònim “era de Codines” agafava un tros molt més gran fins al mateix carrer de Sant Pau actual. Hi trobem “el camí que baixava del Portell” (1471). Es refereix al mateix carrer de Sant Pau. “Vierany que va del portal de Coloma a l’era de Codines” (1496). Portal de la muralla situat al capdamunt del carrer de Sant Pau.                                      
L’any 1453 sabem també que el mercader Valentí Rocafort hi tenia ordi, a punt de batre, en un cobert en la mateixa era. En el mateix any la dona Barruça hi bat forment.
Era del colteller Joan Fonolleres
Tenim la primera dada l’any 1474 on un farraginal que solia ser bassa i hort situat al carrer de Santa Maria Magdalena de Vilafranca estava a prop de l’era de Fonolleres. Estaria dins de l’espai gran de diferents eres amb el topònim: Eres d’en Codines.
Els coltellers eren els menestrals que tenia l’ofici de fer i vendre coltells i altres eines tallants.
Era de l’hostaler i mercader Pere Granell
Va ser l’any 1463 on a prop del portal de Coloma (portal de la muralla del carrer de Sant Pau) hi ha un viarany que va a l’era de Granell.
Molts altres topònims relacionats amb els Granell trobem en el terme de Vilafranca del Penedès, com el de la creu de Granell, creu de terme que estava situada a les Clotes.
Era del mulater Berenguer Gravalosa
El 1414 la deduïm situada a prop de l’hospital de Blanca de Cervelló, concretament una mica més enllà de l’antic hospital de Sant Francesc, al carrer de Sant Pere. El dit hospital de Blanca ha desaparegut i estava situat més o menys pel carrer Vidal en direcció a l’Avinguda de Tarragona. L’era Gravalosa la deuria utilitzar pel seu ús propi.
En aquest any es situen moltes pallisses en aquest indret (lloc cobert per guardar-hi palla).
Era del “honrat” mercader Jaume Montserrat
És a l’any 1475 que a l’espai de l’era de Codines se situa també l’era de Jaume Montserrat, també molt a prop de la de Fonolleres.
Era del batlle de Vilafranca Joan Rufet
L’actual Rambla de Sant Francesc era un lloc a extramurs fàcil de construir eres. L’any 1453 trobem la del batlle de Vilafranca Joan Rufet, (el seu ofici era barber) que la deuria llogar a gent diversa per batre el blat. En aquest mateix any el prevere Joan Monistrol hi té forment i ordi per batre. El document la situa a prop de la Torregrossa, la torre de defensa que es va construir per la defensa de la vila no gaire anys endarrere, i que en trobem restes actuals sota l’aparcament de la Rambla de Sant Francesc.
Era de l’escrivà de la Cort del Batlle Joan Terre
Situada a la mateixa Rambla de Sant Francesc, al costat de la del batlle Joan Rufet. L’any 1453 hi ha un celler de forment amb ordi del sastre Antoni Casanoves que hi ha “...entre l’era de Joan Terre i de la de Joan Rufet a la Torregrossa...”
Eres de la Plaça Nova
La data és de l’any 1447 on es comenta que el sastre Jaume Bertran és amenaçat de mort en les eres de la Plaça Nova per part de Romeu Llobet i la baralla entre els dos en aquesta plaça.
El document ens aclareix que hi ha més d’una era a la Plaça Nova. La dita plaça era on s’hi jugava el joc de ballesta. Un ban de l’any 1453 es llegeix: “...jugar a ballesta en la plaça nova fora el mur...” o “...en la pallissa que hi ha a la plaça nova al costat d’on juguen a ballestes...” Situem les eres a la Rambla de Nostra Senyora. Es deuria construir la plaça entre els anys 1440 -1445.
Era del notari Borràs Linater
La primera referència d’aquesta era és de l’any 1312, la data més antiga que hem trobat de les eres aquí comentades. Estava situada a la part sud de Vilafranca, entre el carrer de Sant Bernat i l’actual carrer del Marquès d’Alfarràs (abans carrer dels jueus). No gaire lluny de les eres del castlà Ferrer de Vilafranca. Molt probable que l’era l’anés llogant per batre el blat a qui ho volgués.
El notari Borràs va ser un dels primers escrivans que va tenir Vilafranca del Penedès.
Era del prevere Gaspar Poc
L’única que hem trobat que es d’un prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Sembla que era de tota la comunitat de preveres de la dita església. Una data de l’any 1453 ens diu que el prevere Gabriel Analla té ordi en l’era de Poc, que és de Francina de Rones i s’ha de batre. Estava situada molt a prop de les eres de Sant Esperit, que més endavant comentarem, a extramurs a l’actual plaça Milà i Fontanals.
Era del veguer Ramon de Vilafranca
De la família dels castlans de Vilafranca era Ramon. L’any 1400 unes super cases eran situades sota de l’era de Ramon de Vilafranca. Situada en el que més tard serà el camp dels beguins o l’era de Boixadors, que ja hem comentat. Molt a prop del carrer de Sant Pere.
Era del mercader Ramon Senyecs
Els Senyecs van ser un llinatge molt poderós a la nostra comarca, vivien entre Vilafranca i Sant Sadurni (Subirats)i tenien moltes propietats entre masies, castells i terres.
És l’any 1366 quan molt a prop del Portell, l’entrada del castell de Vilafranca, hi ha tres pallisses que estan a prop del camí que puja a l’era de Ramon Senyecs i el camí que va al vall de la muralla de Vilafranca. El camí que puja sembla indicar que és un camí que anava o va a la muntanya de Sant Pau, després de baixar cap a les Clotes, lloc on hi havia l’era.
Era de l’advocat Jaume Solanes
És també en l’any 1453 on trobem que en aquesta era hi ha forment i ordi que s’ha de batre, hi ha de fer Joan Figuerola. El propietari del blat era el monestir de Santes Creus, que sabem que hi tenien un lloc pel cobrament de les rendes que rebien del Penedès a Vilafranca en el carrer Sant Bernat de Vilafranca. Joan Claramunt com a procurador del dit monestir es queixa davant de la cort del batlle de que el tal Figuerola encara no l’havia batut. Tornem a veure doncs, una era que es llogava per la feina de batre.
Era del prevere Francesc Soler
Una altra era amb el nom d’un prevere, el de Francesc Soler, la trobem per primera vegada en la documentació l’any 1475 on a prop del monestir de Santa Clara existeix un carrer que va a l’era de Soler al monestir, que fou de Marti Guasch i ara és del baster Marc Sibilia. Com veiem el cognom Soler continua essent com es coneix aquesta era, tot i haver canviat de propietari.
Era del mercader Vicens Riba de Barcelona
Tot i que Vicens Riba era originari de Vilafranca des de l’any 1440 estava vivia a Barcelona. Ell encara era propietari de l’era. L’any 1453 es troba la primera informació i un dia d’aquest any hi havia forment de l’especier Francesc Roig que s’havia de batre.
Per tant, cal pensar que llogava l’era per fer-hi batre.
La situem al carrer de Sant Pere. Sabem que l’any 1414 el mercader Vicens Riba compra un hort am bassa i pou al carrer de Sant Pere de Vilafranca. Hi deuria construir-hi posteriorment l’era.
Era del pagès Pere Oller
L’any 1400 la començarem a trobar documentada. Situada a prop del portal de Santa Maria de la muralla de Vilafranca, en la Rambla de Nostra Senyora i el vall de la dita muralla.
A vegades trobem anotat les eres dels Ollers, referint-se al dit Pere i al seu fill Bartomeu Oller, també pagès.
Molt probablement era una era pròpia, que batien el seu propi blat. No hem trobat referències a un possible lloguer de l’era.
L’any 1454 els jurats de la Universitat de Vilafranca (potser per apropiar-la dels Ollers) venen l’era dels Ollers als preveres de l’església de Santa Maria pel preu de quatre lliures. Continua però dient-se l’era dels Ollers.
Era del mestre de l’escola
En aquest nom la trobem documentada l’any 1453. En aquell moment hi havia forment per batre que era de Pere Llorens.
En aquesta data hem trobat el nom d’un mestre de música vivint a Vilafranca. Es tracta de Nicolau Savall. Vivia en una casa del carrer del Cort. 
Podem deduir que l’era estaria situada molt a prop on vivia, a extramurs de l’actual carrer de Sant Bernat, perquè ens consta que era propietari de terres en aquest espai.
Era de l’avarquer Miquel Blancafort
Amb data de l’any 1473 prop el vall de la muralla de Vilafranca i del monestir de Santa Clara i el camí que anava al pou nou. La situaríem a la plaça Milà i Fontanals actual. Creiem que també seria una era que Miquel l’anava llogant per batre el blat a diferents pagesos o gent que ho necessités. El carrer pou nou, seria l’actual carrer Montserrat que surt d’aquesta mateixa plaça en direcció a les Cabanyes.
Eres de l ‘hospital del Sant Esperit
La primera data sobre aquest nom la trobem l’any 1323. A part de fer batre el blat que necessitava l’hospital del Sant Esperit, creiem que va ser la primera era que tothom podia fer servir per batre el blat, això si, pagant una quantitat al dit hospital situat al carrer actual de la Font, carrer que també tenia el nom del Sant Esperit. La situem en el lloc actual de la plaça Milà i Fontanals.
Sobre aquesta era la documentació que es troba és molta. En alguns moments la llegim com l’era de la capella del Sant Esperit (1323)
Hi havia una bassa (1400-1473). Hi abundaven els horts, les pallisses, farraginals, arbres fruiters,...
No gaire més lluny hi havia l’era del monestir de Santa Clara, que comentarem després. Fins un camí (suposem curt) anava d’una era a l’altra (1425).
El pagès Pere Calendraix hi bat la civada l’any 1453 en el dia 16 de juny. També la muller Roves hi té forment en el lloc, el traginer Guillem Malet civada en el mateix any,
el pagès Pere Jova forment,
Era del castell
La data primera és de l’any 1388. La identifiquem al final del carrer dels Ferrers. En aquest cas era als castlans del castell que s’havia de pagar una quantitat per utilitzar-la. Està també molt documentada. La trobem amb el nom de les eres de la vila el 1425.
Una documentació de l’any 1405 ens comenta una suposada processó que torna del monestir de Santa Clara passant per l’era del castell, puja pels ferrers, parellada i palma...
També hi ha pallisses, horts, farraginals, arbres fruiters...
Es jurats o prohoms de la vila hi tenien una certa autoritat en aquesta era, com es llegeix amb un document de l’any 1425, que diu: “...a instancia del síndic de la Universitat...hagi deasegurar lo preu de les eres den castell...amb les altres eres de la dita vila, que aquests dies sin estades venudes...”Aquest mateix qui vulgui organitzar les batudes en aquesta era haurà de pagar 40 sous a la Universitat.
Sabem que hi bat forment el mulater Bartomeu Roig (1453), el mercader Bartomeu Borràs...
Era del monestir de Santa Clara
Com el nom indica era la que arrendava o llogava el monestir de Santa Clara a qui el necessités sigui per un dia o més temps. Moltes vegades qui pagava el lloguer la subarrendava a una altra persona. La data primera la trobem a l’any 1444.
Estava situada al final del carrer de Puigmoltó. Hi havia un petit caminet, com hem dit, que anava a les eres del Sant Esperit.
L’any 1453 Ramon Rabassa (del mas situat a sant Miquel d’Olèrdola) hi fa batre forment. També el pagès Jaume Cebrià, que el bat el 16 de juliol d’aquest any. Ordi i civada és que bat Joan Cristià...
Fins aquí la relació de noms d’eres que hem trobat entre els anys del segle XIV i XV en documents notarials de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.
Com a conclusió podem dir que hi havia eres de propietat individual, que en alguns moments les arrendaven a altres per un preu durant els mesos que s’havia de batre. I també hi havia eres de propietat individual que només feien servir els mateixos propietaris que l’havien construït.
Per altra banda, n’hi havia tres que eren més d’institucions vilafranquines: com les de l’hospital del Sant Esperit, del castell i del monestir de Santa Clara, que a la força les arrendaven a altres persones perquè batessin el seu propi blat o/i pel monestir.
Algunes de les eres situades al carrer de Sant Pere deurien batre el blat que necessitava l’hospital i el monestir dels frares menors o de franciscans situat en aquest carrer. No hem trobat, però, cap nom d’era que ens identifiqui que els frares cobressin per l’arrendament d’alguna d’aquestes eres.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Menescals o Manescals (Segle XIV-XV)

Aplicació d'una sagnia al cavall (1390)


Els menescals eren les persones que tenien cura de les malalties de les bèsties. Eren els veterinaris  medievals. Aquest ofici va anar tradicionalment lligat al de ferrador fins a les acaballes del segle XVIII.
L’origen de la menescalia medieval es troba en els ferradors que, proveïts d’un bagatge mèdic, acabarien per especialitzar-se cada vegada més en la cura dels equins fins a esdevenir professionals de gran consideració entre determinats sectors d ela societat, sobretot a l’àmbit urbà. A València,ferrers, ferradors i menescals integraven, des del segle XIII, una confraria o gremi únic. A Barcelona, formaven un dels braços del gremi de ferrers. A Vilafranca els tenim també junts ferrers i menescals dins la confraria de Sant Eloi durant la Baixa Edat Mitjana.
Les competències de ferrers i menescals es confongueren durant tota la Baixa Edat Mitjana perquè uns i altres ferraven equins com els guarien de les malalties. Els notaris empraven els mots combinats ferrer-menescal. Tal com va passar amb el canvi de denominació de barber a barber-cirurgià, la incorporació del terme menescal era sinònim de progrés econòmic i social molt més que el de ferrer.
Els menescals efectuaven les seves activitats en ple carrer, davant mateix de l’obrador. Una mena de vela o tenda, que se sostenia amb dos pals encastats a la paret de l’edifici, servia per fer ombra i protegir els clients, els animals, els mateixos menescals i els ajudants o aprenents que solien tenir mentre es realitzaven les tasques oportunes en aquest espai.
La valoració de la menescalia i dels seus practicants va ser cada vegada més gran, i la confiança i el recurs al menescal, com a expert en l’art de la menescalia, capaç de solucionar els problemes de salut dels animals, millorar-ne l’estat i assegurar-ne la perdurabilitat, es féu cada vegada més evident.
Malalties de les extremitats dels cavalls (1502)
Els menescals Vidal
L’any 1373 ja trobem documentat un dels primers menescals del Penedès. Aquest fou en Jaume Vidal. El llegim en un registre de la cancelleria reial. És acusat de la mort d’un home estranger de nom Pere Mir originari de Perpinyà a Vilafranca. Sabem que Jaume era fill d’un altre menescal, Bonanat Vidal i Guillema.
El rei però el perdonà, el mateix document ens diu que té un bon ofici i és bona persona.
El Batlle de Vilafranca de l’any 1387 li ven a Jaume Vidal un obrador amb una cambra. Molt probablement fou al carrer de la Parellada. El preu era molt elevat, 85 lliures.
En alguns moment, com hem indicat més amunt, Jaume Vidal el trobem amb l’ofici de menescal i ferrer (1387), (1388), (1409).
El fill de Jaume fou Joan Vidal, també d’ofici menescal i ferrer tenia una casa al carrer de la Parellada de Vilafranca a partir de l’any 1418 i un gran hort a prop del monestir de Santa Clara, fora muralla. La muller fou Joana Solà, filla d’un ferrer de Vilafranca. El 1446 Joan era difunt.
Miquel Vidal, fill i hereu de Joan, també fou menescal i ferrer. Tenia també terres a les afores de la muralla de Vilafranca.
El 1387 trobem el nom d’Andreu Vidal, també d’ofici menescal. El juny d’aquell any compra una casa situada al carrer de Penyafort a Vilafranca. Carrer que estava situada a extramurs al lloc actual de la Rambla Nostra Senyora. Havien d’estar situats molt a prop dels camins on hi passaven molta més gent. La muller era Llúcia. La filla Caterina es va casar amb l’hostaler de Vilafranca, Bartomeu Ballester.
El 1470 un document notari de Vilafranca hi trobem l’hostaler i menescal de Tarragona, de nom Gaspar Vidal. Molt probable familiar dels Vidal de Vilafranca. El document és una cessió de dos cavalls que tenia Gaspar i que els tornava al noble de Vilafranca, Joan Castellví. Potser per curar? per ferrar?. No ho sabem.
El menescal Nadal
Els anys 1420, 1422, 1433 és Joan Nadal menescal. Té també un hort a prop del monestir de Santa Clara de Vilafranca. No en tenim més referències. Creiem que era originari de l’Arboç del Penedès, ja que posteriorment, al segle XVI, hi detallem ferrers de cognom Vidal.
El menescal Llorens
El 1497 és menescal Pere Llorens de Vilafranca. No en tenim tampoc més dades.
Menescal amb el seu ajudant (1390)
Els menescals Tintorer
Els menescals/ferrers de la Baixa Edat Mitjana a Vilafranca són els que més hem trobat en documents notarials i altres. I molt probablement són els que més van treballar de l’ofici. El 1390 Nicolau Tintorer és acusat i paga una multa per haver dit jurat: “ per lo cul de Déu” considerat una blasfèmia.
Va formar part en els anys del XIV del consell de la Universitat de Vilafranca, com a representant dels oficis de menescals i ferrers. Era propietari de moltes terres situades en el terme de Vilafranca: a les Clotes, Puigciuró, al molí de Ramon Marti, Fontanilles, Pelegrina, Sant Hilari, Benages...
Els fills Joan i Bartomeu Tintorer també van ser menescals/ferrers. Joan l’any 1453 va haver de pagar una multa per haver mort un mul de pèl negre, que suposadament havia de curar. Ho va haver de pagar al seu propietari que era Pere Baltà de Fontrubi:
“...Cert es que en Joan Tintorer menescal de Vilafranca sots pena de la dobla e ma e poder de micer Joan Malet menor de dies conseller del dit hble lloctinent del batlle donar e pagar an Pere Valtà del terme de Fontrubia del lloc dels Picanys 4 florins d’or d’aragó feta avinença entre ells de e per raó d’un mul de pell negre lo qual se deia esser mort per culpa del dit Joan Tintorer en poder del qual lo dit Pere Valtà lavia més per cert accident que aquell dit mul havia en lo ventre....”.
A l’hora de tenir cura dels cavalls, els tractats de menescalia posen l’èmfasi en el règim preventiu, constituït per l’alimentació, el lloc on l’animal reposa habitualment (l’estable) i la sagnia terapèutica. Però, com en el cas dels humans, quan el règim preventiu fallava i la malaltia feia acte de presència, la terapèutica feia ús de tres accions, que s’aplicaven per aquest ordre: el recurs a la dieta, l’ús de fàrmacs, d’origen vegetal animal o mineral, i la cirurgia. Moltes vegades la cura no acabava bé.
Tot i haver-hi a Vilafranca i al Penedès moltes mules o ases, no sembla que aquest ofici fou molt extens en la Baixa Edat Mitjana.
Algunes d’aquestes referències s’han copiat de la web titulada “ l’art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana. El valor dels equins i de la seva salut”:








divendres, 15 de març de 2019

La Cubelles medieval



Lo rei don Pere, desitjan lo augment de Vilanova de Cubelles, concedi privilegi als jurats i homens de la universitat de dita vila de poder tenir mercat en los dimecres de cada setmana”
Aquest document datat el 1358 ens fa pensar que abans d’aquesta data Vilanova de Cubelles no era molt poblada i el fet de que el rei Pere el Cerimoniós donés un privilegi a tenir mercat era una manera de cridar gent a viure-hi. Veurem que no era ben bé així.
Gombau de Besora
Gombau de Besora nascut el 992 fou un conseller i amic de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona que va tenir una influència molt gran als afers polític de l’època.
Era fill d’Ermemir, primer senyor de Besora, i d’Ingilberga. Era germà d’Oliba de Besora, bisbe d’Elna entre 1009 i 1013.
Possseïa els castells de Besora al Ripollés, de Curull i Torelló a Osona, Pacs i Cubelles al Penedès, Erampunyà al Baix Llobregat, el de Montbui, el de Paladalmall a Montornés, així com feus i alous a les Franqueses, Samalús, Cardedeu i Sentmenat a la zona del Vallès i també a la Cerdanya.
Fou el comte Ramon Borrell i la seva esposa Ermessenda qui va vendre a Gombau el lloc de Cubelles i altres espais del terme: “... en nom de Dèu, jo, Raimundus, comte per la gràcia de Dèu, i la meva esposa Ermessenda, comtesa, som venedors i Gondeballi comprador per aquesta escriptura de venda de les terres cultes o ermes, pròpies de nosaltres, que tenim in comitatu barcchinonense, in termino de castrum Olerdula, in locum ubi dicitur Maritima, sive Rocha Crespa ut Cubelles, que advingueren a mi, Raimundus, dels seus progenitors i per moltes altres veus i a mi, Ermessendis, per la meva d¡ecima. Confronten aquestes terres de orientis in ipso torrente qui est ad Villa Episcopale, qui pergit a Mata Bona. De meridie in littore maris. De occiduo in ipsa spelunca qui est a Calaphel. De circii in ipso Bargallone qui descendit usque ad esderooca Presbíteros. 17 d’octubre..” L’any no el sabem en certesa, però si que Gombau deuria ser molt jove, ja que seria per allà a la primera meitat del segle XI. Si que sabem del cert que l’any 1042 Gombau de Besora ostentava la fortalesa, sota el domini del comte de Barcelona.
El  segle XI de Cubelles
És durant el segle XI quan hi ha molts documents que ens donen referències de la població dins el terme. Això ens pot indicar que el fet de que hi hagués un castell que donés seguretat a l’espai va fer possible el moviment de compres i vendes de terres. Alguns d’aquests són els següents:
L’any 1022 però, sabem ja de la repoblació d’aquest lloc tot i no tenir una fortalesa que donés seguretat als pobladors. Aquest any, el vint-i-dos de febrer: “...Oruç i la seva muller Raquel venen a Sunifred, que anomenen Baruç, i a la seva muller Em, dues peces de vinya situades en dos llocs del territori de Barcelona, al terme de Cubelles, a la Buada, pel preu de 3 mancusos d’or a condició que quan mori Em les heretaran els seus fills...”.
El quatre de maig del 1043 “... Adalbert i la seva muller Ermengarda venen a Gombau una peça de vinya situada al territori de Barcelona, al terme de Cubelles, pel preu d’1 mancús i 2 sous. Afronta de parte circii invinya de ipsa Canonica, de aquilonis similiter, de meridie in vinya de Barchinona, de occiduo in vinya de te emptore..té Adalbert per genitores meos...”
El dinou de desembre del 1056 es redacta el testament sacramental de Sunifred, prevere, jurat sobre l’altar de Sant Tomàs, apòstol de l’església de Sant Jaume de Barcelona, en el qual fa deixes a la Canónica de Barcelona de cinc peces de terra situades al territori de Barcelona, a Cubelles i al Trull comtal.
El vuit de febrer de 1058: “...Guisad, jutge, i la seva muller Eiçulina venen a Adalbert i la seva muller Quíxol, una peça de terra situada al territori de Barcelona, al terme de Cubelles i Bederrida, que tenen Guisad per la seva muller i Eiçulina pels seus pares, pel preu de 6 mancusos d’or i el past...”
El vint de juliol de 1071: “...Deodat Bernat fa donació de dues mujades de vinya situades al comtat de Barcelona, al terme del castell de Cubelles, pel remei de l’ànima del seu pare i de la seva pròpia. Afronta orient in strata que pergit ad Rochacrispa, de meridie in vinyes que tenet Artalus Gilmundi, de occiduo in vinyes qui fuerunt de Guifredus Poncii seu de Artallus Gilmendi, a parte vero circii similiter invinyes de Guifret Poncii...”.
Durant els segles posteriors continua havent-hi moviments semblants, com el de vint-i-cinc de març de l’any 1100 :”...Engúncia dóna un alou a Guillem Bernat, a la seva esposa Ermengarda i als seus fills, situat prop de la vila de Cubelles, amb la condició que l’han de mantenir i vestir mentre visqui. Afronta oriente in viam quod vadit de Cubeles a Galifa, a meridie in alaude de meorum propinquorum quod fuit Bernardus Amatus et fratrum suum Dalmatio quem vendiderat ad Sinfre Gomar et ad uxorem suam Richellis, de occasu in rieram qui vadit ad ipsum mare, de circii vero partem in alodio de Sendredi Poncius...
Ermessenda

El segle XIII de Cubelles
L’any 1204 el comte Ramon Berenguer IV dóna al bisbat de Tarragona les pertinències reials que tenia a Cubelles, per tant el domini senyorial, però no el domini del castlà del castell.
El més antic privilegi Reial concedit a Cubelles i el seu terme va ser donat pel rei Jaume I l’any 1232. Les quadres de Vilanova, Rocacrespa, Segur i Cunit eren les que en aquell moment formaven part del terme.
El sis d’agost de 1274 la població de Vilanova de Cubelles amb una carta de població atorgada per Jaume I, es transforma en una vila nova reial. Es concedeix perpètuament a tots els seus homes que no siguin obligats cap exacció reial per a que siguin homes francs i lliures, exempts de tributs durant un període de deu anys.
Aquesta Vila-nova s’organitzà al llarg d’un carrer, que anava del portal d’en Rosell al portal d’en Plana, al qual s’afegiren dos carrers més a la banda sud (el del mig i el de l’església). Amb el temps, aquesta Vilanova restà unida amb la propera població castral de la Geltrú.
El vint-i-u de febrer de 1279  sabem un dels primers batlles del poble de Cubelles, en Ramon Ribes. Aquest mateix any Cubelles forma part de la diòcesis de Barcelona.
Els senyors Ribes
Els senyors feudataris de Ribes, en més d’un segle, havien debilitat el poder musulmà en l’anomenada Catalunya Nova, posteriorment van ajudar a moltes empreses bèl·liques de Jaume el Conquistador, Pere el Gran i altres comtes-reis. Emparentats els Ribes per línea femenina, des d’Ermengardis filla del comte rei de Barcelona, Borrell II,
foren sempre molt fidels a la casa comtal barcelonesa. En l’ordre militar hi va participar noms com el de Mir Geribert i Arnau de Ribes, el primer que va portar el cognom Ribes, pare del trobador Guillem de Ribes en el segle X.
El bisbe de Barcelona Vilara, que va governar la diòcesis des de 937 a 950, fou el que va conquerir el castell de Ribes. Des d’aquest moment es va denominar Ribes (anteriorment era Bell-lloc). El seu lloc estratègic, entre Sitges i el castell d’Olèrdola era important.
Cap el 1183 es fa menció del castell de la Geltrú, en aquest temps els Ribes tenien drets sobre el castell de la Geltrú. El 1264 apareix Berenguer i Ramon Ribes com a successors en els drets al castell de la Geltrú. Per tant, aquest Ramon Ribes deuria ser aquell primer batlle, del poble de Cubelles anomenat per designació reial.
Els Cortei
Aquest és un dels cognoms que trobem molt sovint relacionat en el terme de la Geltrú, Vilanova i fins i tot de Ribes.
Els Cortei eren un llinatge originari del terme d’Eramprunyà, que fou repoblada abans del Penedès. En tenim referències en alguns anys del segle XII, com en un document de l’any 1167 entre els testimonis hi surt “Bertrandi de Curtils”.
L’any 1281 el rei Pere concedeix el Mas de Cortei, situat en el terme del castell de Ribes i també el de Salicrup situat al terme de la Geltrú a Bernat de Cortei.
En aquest document el rei demana que qui té jurisdicció en els dits masos és el veguer i el batlle, com també de tos els habitants del dit lloc de la Geltrú. Ho fa saber a les universitats i als oficials en un registre de la cancelleria reial.
El llinatge dels Cortei (Cortell) estan situats al terme de Vilanova de Cubelles durant tots els anys posteriors, un exemple seria el de l’any 1373 quan els senyors de la quadra de Miralpeix i de la quadra de la Gallifa venen a Guillem de Cortei diferents censals que tenien sobre masies d’aquests llocs. Altres Cortei foren jurats de la Universitat de Vilanova de Cubelles, com Arnau de Cortei l’any 1403.
Torre d'Enveja

El segle XIV de Vilanova de Cubelles
En aquest segle sembla ser que Vilanova de Cubelles estava bastant repoblat i el rei, conjuntament amb altres nobles dels voltants senyors dels castells de la Geltrú i del mateix de Cubelles, cobren rendes com a senyors feudals o/i jurisdiccionals.
Es comença a reforçar la Universitat de Cubelles. El rei Alfons III el vuit de febrer concedeix la facultat d’elegir quatre regidors i deu consellers i l’any 1358 Pere el Cerimoniós concedeix a Cubelles aquell privilegi en què hem començat aquest article a celebrar-hi mercat.
Tenim noms d’alguns batlles, com el de Montserrat Jaume (1356), Miquel Ça Illa (1388), Esteve Canyis (1483), Joan Negrell (1485)... Sabem també que l’any 1367 ja existeix un llibre de la cort del batlle.
El rei Pere el quatre d’agost de 1340 va atorgar a la vila nova de Cubelles el privilegi de que fos inclosa en el nombre de les comptades poblacions autoritzades per monopolitzar el gran comerç marítim del Principat. Tenim noms d’alguns mariners d’aquesta època, com el de Francesc Bofill (1365), Pere de Muntgros (1365), Berenguer Crivaller (1365). Aquests tres mariners signen diversos encàrrecs per part de mercaders de Barcelona. El tal Crivaller ven al mariner, també originari de Vilanova, Francesc Cortei, però que viu a Barcelona, una tercera part d’una barca de nom Sant Antoni que és propietat de Crivaller el tretze de gener de l’any 1365.
L’any 1368 un document, com a mínim un dels forns de pa comunals de la vila es fa evident. Una carta de venda feta per Ramon de Bonvilar i altres venen a Miquel Roig una casa situada al carrer del Forn de Cubelles. Els límits d’aquesta casa ens situa el forn, una casa del dit Ramon de Bonvilar i un carrer públic.
Els castlans Montoliu
Els Montoliu eren originaris del castell de Montoliu, situat a la riera de Gaià. Jaume de Montoliu va ser un cavaller que va a passar a ser castlà de Vilafranca després de la mort del veguer i castlà Ferrer de Vilafranca, ja que es va casar amb Elisenda, filla del cavaller i castlà de Vilafranca, Bernat de Vilafranca i germana de Ferrer. A partir d’aquest casament la seva influència dins de la noblesa va anar en augment.
Tenien diverses propietats a Calafell, Cubelles, Altafulla, Pontons. Un Jaume Montoliu es casà amb Elisenda, filla del castlà Bernat de Vilafranca, i passà a ser castlà de Vilafranca a principis del segle XIV.
El rei Jaume II l’any 1323 ven al noble Jaume de Montoliu diferents rendes reials que s’obtenien en el terme de Cubelles. Era una totalitat de setanta-cinc quarteres d’ordi i vint-i-cinc quarteres de forment i altres quatre-cents sous que es pagaven al batlle del castell de Cubelles. Segueixen els seus hereus el cobrament de les rendes, com per exemple, a Pere de Montoliu (1336/1367/1392) que en els documents surt com a castlà del castell de Cubelles, on va ser l’any 1336 quan va prestar homenatge al rei. Una filla d’aquest Pere fou Violant, que es va casar amb Berenguer de Subirats castlà del castell de Subirats.
A partir del segle posterior Els Montoliu no els trobem ja com a castlans del castell de Cubelles. El nou de juliol de 1392 els tresorers del rei Joan I venen la castlania de Cubelles al donzell i escuder del mateix rei Ferrer de Canet pel preu de 33.000 florins d’or d’Aragó. Entre aquesta venda s’hi afegeix el mas Estrader situat en el terme de Rocacrespa, dins la parròquia de Cubelles, que era de propietat dels Canet per herència.
Mil sous de la renda que cobrava el castlà Canet sobre el terme de Cubelles, l’any 1397, la ven al noble Antoni de Torrelles. Hipoteca la seva castlania, censos, feus, molins, fruits...
L’aljama jueva a Cubelles
Sabem de l’existència d’un call jueu a Cubelles. En tenim referències, per exemple, en un document de l’any 1366 on el rei Pere, per aportar quantitats degut a la guerra contra el regne de Castella, es demana a diferents universitats aportin sous per aquesta causa. En el mateix document es dirigeix a la universitat de l’Arboç i als de Cubelles i a les aljames dels dos llocs. Sobre la de Cubelles es demana que aportin els 696 sous recollits de les rendes al call. En quant a l’Arboç són 1496 sous. Per tant, veiem que la diferència ens indica que el call de Cubelles era més petit que el de l’Arboç.
El segle XV de Vilanova de Cubelles
En els primers anys del segle XV els Canet continuen regint la castlania. El vint-i-dos de 1402 hi ha una confirmació per part del noble Gelabert de Canet, com a pare de Jordi Andreu Canet fill del difunt Ferrer de Canet, castlà major del castell de Cubelles, a favor de Domènech Fortuny oriünd de Saragossa de cent florins d’or que li devia pel matrimoni concebut entre Marti Castell oriünd de Castella vivint a Cubelles i la muller Romia.
El 1414 la reina Violant, viuda del rei Joan I, permuta els termes del castell de Cubelles, Vilanova  i la Geltrú i Cocentaina amb Guerau Alemany de Cervelló. Els prohoms de Cubelles i Vilanova acudiren al rei Ferran I exposant la seva opinió al manament de la reina, perquè els llocs de Cubelles i Vilanova tenien privilegis inseparables de la Corona. A l’arxiu reial de Barcelona existeix aquest procés relacionat entre la dita reina Violant i Guerau Alemany de Cervelló i la universitat de Vilanova i Cubelles sobre unes lletres de la cúria reial.
L’any 1417 hi ha el segrest de les poblacions i termes de Cubelles, Vilanova i de la Geltrú per part del Batlle General de Catalunya. Consta de 116 folis. Els habitants van haver de pagar 12.000 florins d’or al Guerau Alemany com a compensació per mantenir la seva condició de viles reials i romandre a la corona reial.
Les vies de comunicació amb la resta de poblacions en direcció a Cubelles era també de propietat. L’any 1436 el cavaller Huc des Pla va tenir una llicència o concessió li fou feta pel camí de carro que vagi de Vilafranca al castell de Sitges i al lloc de Vilanova de Cubelles i que cap altre : “...no gos tenir ne passar carros per lo dit camí fens llicència e voler del dit Huguet e dels seus segons...”
L’any 1467 Bernat de Requesens, senyor d’Altafulla com a procurador de Lluis de Requesens, signa l’acte de possessió, en nom seu, de la vila de Vilanova, de la Geltrú i el castell de Cubelles i tot el seu terme.

Habitants del Cubelles medieval (segle XV)
Acabarem aquest resum del que va ser la Cubelles medieval en un document  notarial de l’any 1418 podem trobar noms i cognoms de gent que viuen a Cubelles i la Geltrú.
Els jurats de la universitat de Vilanova de Cubelles el dotze de gener van ser Antoni Cortei, Antoni Plans de Vilanova de Cubelles i Raimon Batlle major de dies de la Geltrú, i els consellers eren Pere Mercer, Guillem Casals de Vilanova, Joan Costa, Domingo Fortuny, Arnau Miró, Miquel Rosell, Pere de Creixell de Cubelles.
Segueixen els noms següents: Pere Gaçó, Jaume Tutusaus, Pere Geltrú, Pere Mas, Antoni Joan major de dies, Joan Company, Vicens Serda, Francesc Joan, Pere Joan, Berenguer Gibert, Bernat Torrents, Pere Gaçó, Antoni Gaçó, Pere Gornau, Antoni Joan major de dies, Poncio Serra, Pere Pometa, Pere Puigfret, Poncio Pometa, Raimon Serda, Guillem Cortei, Bartolomé Ballester, Antoni Serra, Jaume Guasch, Joan de Crexell, Marti Gali, Bernat Serra, Bartolome Rovellats, Pere de Campllonc, Pere Gaçó, Francesc Solers, Arnau Serra, Antonio Corts, Romeu de Campllonc, Bartolme Tutusaus, GuillemVidal, Nadal Borras, Marc Salmoy, Pere Busquet, Francesc Romaguera, Jaume Danda, Guillem Seradell, Guillem Roig, Pere Roig, Miquel Puges, Raimon Guasch, Bernat Bertran notari, Jaume Borras, Joan Cabanyes, Berenguer Paganes, Bartolome Cses, Romeu Albornar, Pere Ferrer, Pere Tutusaus, Pere Mir, Berenguer Danda, Antoni Bofill, Pere Serra, Pere Teixidor, Antoni Bort, Arnau Tutusaus, Francesc Marti notari, Joan Muyons, Pere Cases, Romeu Jorda, Pere Juvern, Arnau Boigues Pere Monsarra habitants de Vilanova de CubellesPere Marti, Toma Moltus, Pere Montserrat, Joan Montserrat, Guillem Marti, Raimon Guasch, Jaume Dalmau, Pere Joan, Guillem Çamar, Bernat Rabaç i Antoni Sant Marti, Joan de la Guardia, Bernat Ballester, Romeu Brunet, Romeu Roig, Bernat Çailla, Miquel Çailla, Arnau Margola, Francesc Bellvei, Antoni Plan, Jaume Geltrú, Berenguer Palau, Antoni Martorell, Pere Cabanyes, Pere Garriga, Pere Bellvei, Mateu de Soterrama, Antoni de Soterrama, dit Mateu fill emancipat, Bernat Teixidor, Pere Aliagua, Arnau Corts sastre, Pere Joan major de dies, Bartolome Morla cirurgià i Bernat Puges habitants de Vilanova, Miquel Porter, Bernat Costa, Miquel Dalmau, Joan Andreu, Guillem Mussarra, Pere Gomis, Antonio Rosell, Gerald Pedrosa, Berenguer Marti, Bonanat Costa, Pere Sabater, Francesc Rovellats, Guillem Palau, Bernat Sant Marti, Antonio Berenguer, Pere Aragonès i Francesc Çavall habitants del castell de Cubelles.
Els homes singulars del castell de la Geltrú: Berenguer Tintorer, Raimon Batlle junior, Pere Raimon Conillera, Bernat Arenyo, Pere Pometa, Jaume Marti, Marti Sancii, Antoni Roig, Pere Marroqui, Romeu Company, Joan Vilella, Bernat Montserrat, Pere Busquet, Romeo Duran, Francesc Roqueta, Berenguer Spill, Antoni Tutusaus, Jaume Scriva, Bartolome Riba de Tutusaus, Bernat Roig, Arnau Miquel, Francesc Miquel, Pere Serra, Francesc Maimó, Pere Salamo, Bernat Casasa, Jaume Montserrat, Andrea Sorigera, Arnau Bertran, Pere Ferrer, Bartolome Massaguer, Guillem Marti, Antoni Bertran, Jaume Gomis, Berenguer Crexell, Pere Taro, Jaume Vall, Pere Geltrú, Bernat Ferret, Joan Vall, Gerald Ferret, Berenguer Canyis, Pere Fuster, Berenguer Alegret, Arnau Ferret, Miquel Golet, Pere Canoves, Bartolome Creixell i Guillem OtgerNicolau Tutusaus, Joan Figuera, Pere Masseguer, Bartolome Casasas, Francesc Maler, Guillem Roig de las mates, Antonio Ferret, Jaume Muntgros, Arnau Divinus, Joan Marti, Miquel Riembau, Pere Mussarra, Pere Bassa, Bartolome Otger, Nicolau Bort, Nicolau Golet, Francesc Morell, Pere Maler, Antoni Sagarra, Francesc Roig carnisser, Bernat Çamar, Jaume Marroqui, Guillem Riera, Pere Casasa, Joan Company, Pere Rosell, Bartolome Bertran i Duran Vicens cirurgià, habitants del castell de la Geltrú.
Fins aquí més d’història de la Cubelles medieval.