dimecres, 18 de desembre del 2019

L’origen del terme de Pontons



El terme de Pontons sembla organitzar-se a la meitat del segle X. Un document de l’any 996 ens diu que Hug de Cervellò adquireix els castells de Montagut, Querol i Pinyana. En aquesta venda són citats els castells de Vilademàger, Celma, Albà i Pontons. Cal indicar que s’esmenta un castell nou i un altre de vell al terme de Pontons, segons la interpretació d’un altre document de l’any 1067. El castell de Pontons devia ser el nou, i el vell potser caldria situar-lo a l’antiga quadra de Maspontons o en el lloc de Mas Solanes.
Els Òdena
El castell era de domini comtal i el 1067 va ser cedit en feu a Guillem Bernat d’Òdena. El mateix any, coneixem la venda que Bernat Audeger de Castellet i la seva muller Guisla, feren, als repetits comtes de Barcelona, del castell de Pontons. Els venedors declaren posseir-lo per herència. Realitzen la transacció percebent 100 unces d’or. Posteriorment el feu passà als Castellvell.
El 1066 el castell i el terme foren adquirits pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis a Guitart Guillem per 300 mancusos. L’any 1111 Guillem Ramon de Castellvell, i el seu germà Dorca, prestaven jurament de fidelitat a Ramon Berenguer III pel castell entre d’altres. El 1121, Guillem de Castellvell va encomanar els castells d’Odena i Pontons a Ramon d’Òdena, donant-li la meitat del domini i reservant-se ell l’altra meitat i el complet domini del castell de Castellvell.
El domini del monestir de Santes Creus en aquest terme durant els anys del segle XII es fa més evident l’any 1181 quant el prior del dit monestir fa un contracte de familiaritats signat entre Elisenda de Castluç i l’abat Pere de Santes Creus, mitjançant el qual i a canvi de l’onzena part dels esplets del pa i del vi de l’honor de Pontons, Elisenda i el seu fill Arnau gaudiran des béns espirituals del monestir com si fossin membres de la comunitat, tant en vida com després de morts.
Pel testament d’octubre del 1196, Ramon d’Òdena, indica entre altres un llegat de 10 sous a Santa Maria de Pontons, comunica que deix al seu fill Guillem, els castells d’Òdena, de Rabinat, de Montlleó i de Pontons.
Guillem d’Òdena, senyor de Pontons, va intervenir directament en les lluites civils del principi del segle XIII i signà el 1217 la constitució de Pau i Treva a Vilafranca. El 1260 Guillem d’Òdena vengué al monestir de Santes Creus el Mas de la Rimbalda. L’any 1273 el Mas Farreres i l’any 1280 el mas de Peralta. Per testament de Guillem Ramon d’Òdena de l’any 1271, el castell de Pontons va anar a parar a mans del infant Pere, fill del rei Jaume I, que el vengué al monestir de Santes Creus en qualitat de marmessor. Fou confirmada la venda pel rei Pere III el Cerimoniós el 1363.
Per decret donat a Lleida l’any 1297, el rei manava que ningú no impedís al monestir de Santes Creus d’operar a les muntanyes especialment en el terme de Pontons, en l’extracció de mineral per obtenir plom. Aquesta concessió es feta a perpetuïtat. A més, Pontons gaudia per concessió del mateix Jaume II del dret de tenir mercat el dimarts.
L’església de Sant Joan de la Muntanya
L’església s’esmenta per primera vegada l’any 1067, en la concòrdia entre Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Guillem Bernat d’Òdena sobre el castell de Pontons. Els Ódena reberen en feu la meitat de la parròquia del castell de Pontons i la seva església.
El 1138 Ramon Guillem d’Òdena i la seva primera muller Sança van donar a l’orde de l’Hospital, l’església de Sant Joan del castell nou de Pontons, amb tots els seus drets, com també les sufragànies de Santa Maria o Santa Magdalena i Santa Fe, del terme d’aquest castell, la terra del Prat, cases, molins i horts. Ramon Guillem i la seva muller volgueren repoblar i assegurar la defensa del lloc de Pontons, en territori aspre i solitari, i cregueren que el millor per atènyer el seu propòsit era, concedir  als Hospitalers béns i altres drets en el dit lloc.
L’església de Sant Salvador de la Balma
Poca cosa se sap d’aquesta església. Es tenen dades a partir del segle XIV, concretament l’any 1319. És just al davant de l’església de Sant Joan de la Muntanya, en una posició sota una balma.
Aspectes fortificats medievals del terme
La Torre de Cal Rei és una masia fortificada o casa forta del veïnat de Campdàsens de Pontons. Cal dir que estava inclosa dins el terme del castell de Pontons, documentat des del segle X.
Can Guixó és una altra casa forta situada al veïnat de Campdàsens, prop de les torres de Cal Xamanet i de Cal Rei. Molt probablement estigué sota la senyoria del monestir de Santes Creus, ja que molts dels termes del voltant, amb els masos de les Solanes, la Rimbalda, Valldosera...és segur que pertanyeren al dit cenobi.
Cal Xamanet, és una casa forta situada també al veïnat de Campdàsens. Fou construït entre les torres de Cal Rei i de Can Guixó. Probablement també era possessió del monestir de Santes Creus.
El mas de Solanes o Gironés
L’any 1149, Ramon Guillem d’Òdena i la seva esposa Berenguera, juntament amb el seu fill, Guillem d’Òdena, donen a Ricsend i als seus fills Pere, Bernat i Arnau, una part de l’alou, erm, que tenen al terme de Pontons, anomenat les Solanes. Al mateix temps els fan donació d’una peça de terra vora el riu perquè hi edifiquin un molí. Fan aquesta donació per tal que tot ho cultivin i ho treballin, a condició que quan les terres dels castells de Montagut, Selma i Pinyana siguin aprisiades i repoblades, ells se sotmetin als usatges dels repobladors d’aquests llocs. Els límits d’aquest alou són el coll Galinni, Gardia de Vultor i la Vall d’Oriola. Signa el document com a testimoni, Bernat de Vilademàger. Els Cervelló doncs, encara deurien tenir un cert domini en el lloc.
D’aquest mas, que ara pertany al terme de La Llacuna, tenim també la data de l’any 1188, en què Ramon d’Òdena i la seva muller Berenguera venen el mas de les Solanes, del terme del castell de Pontons a Gilabert de la Granada i la seva muller Mia per 300 sous barcelonesos. Aquest mas és prop dels honors de Pere Guitart, Joan Tallada i Bernat Carbó.
Sembla clar, que el lloc de les Solanes amb el seu mas, va ser uns dels primers poblaments del terme i potser el mas era el mateix castell vell de Pontons.
Deu dies després d’aquest mateix any 1188, Gilabert de la Granada i la seva esposa Mia, fan donació al monestir de Santes Creus, per la salvació de la seva ànima, la dels seus pares i la de tots els fidels difunts, del mas – que van comprar a Ramon d’Òdena i a la seva muller Berenguera – anomenat Gironès, al terme de Pontons i a la partida de les Solanes. Fan la donació perquè de les seves rendes es pugui alimentar i vestir un monjo. L’abat Hug promet rebre’ls com a germans i familiars de Santes Creus perquè puguin gaudir, mentre siguin vius i desprès de la seva mort, de les oracions i dels beneficis del monestir, i els concedeix el privilegi d’ésser sebollits al monestir. A més, els cedeix un altar dins l’església les despeses de la construcció de l’ornamentació i de la il·luminació del qual van a càrrec seu. S’hi podrà celebrar missa per la salvació de la seva ànima i de la de tots els fidels perpètuament.
Fins aquí unes dades més de l’origen del terme de Pontons, un dels llocs més defensius del Penedès en l’època medieval.

dimecres, 20 de novembre del 2019

Un procés de la carnisseria medieval de Vilafranca del Penedès (1391)



Les primeres dades de la carnisseria medieval a Vilafranca del Penedès ubicada a la plaça Major (l’actual plaça de la Constitució) les hem trobades en el segle XIV, l’any 1323. El franciscà Raimon Cuc paga un cens (renda) de sis diners per ser propietari d’una taula per vendre carn, situada en la carnisseria.
Al voltant de la carnisseria hi havia diferents albergs/hospicis. La carnisseria estava en una part inferior, s’havia de baixar uns graons per la part de la plaça i uns altres pel carrer del darrera,  l’actual carreró del campanar.
L’any 1405 Eulalia Mulner dóna de dot al seu futur marit Antoni Jofre un alberg situat després de la carnisseria o macellum de la vila. Els límits ens parla de la plaça del Blat (nom que també la plaça Major) i altres albergs.
L’hospici que era de Pere Massana en l’any 1406, que és difunt, es ven. Està situat a la plaça de la vila davant la carnisseria. La casa o hospici està edificat sobre dues voltes on hi ha dos carrers. En una banda és el carrer de la Sabateria antiga (el carrer actual del Campanar) i l’altra la mateixa plaça.
El divendres 28 d’abril de 1391, davant del batlle general de Catalunya, Bernat Serra es presenten el mercader Joan Esplugues i el carnisser Ramon Esperó. Aquests últims informen al batlle general sobre la qüestió i contradicció que hi ha entre alguns carnissers de Vilafranca per la venta de la carn a les seves taules. L’escrit consta de deu fulls, faltant-ne algun, i que per tant no podem saber com va acabar i les conclusions finals, però sí que ho podem intuir.
Diuen que no saben exactament quines taules de la carnisseria són les que sempre han tallat (crestar) carn i de quin tipus.
El mercader i carnisser exposen el que creuen que hauria de ser, aportant diferents testimonis:
Diuen que una taula que antigament era del mercader Jaume Prats ara és del carnisser Ramon Esperó. En aquesta taula sempre s’ha tallat carn de bochs (mascle de la cabra). Fa tant de temps que es talla aquesta carn que ja no es recorda quan va començar.
Continuen dient que una taula que antigament era del carnisser Bernat Calaf ara és del mercader Joan Esplugues. També, de sempre, s’ha tallat carn de bochs, des de fa molt de temps, que ja ni es recorda quan va començar.
Afegeixen dient que aquestes dues taules estan situades en la carnisseria de Vilafranca i entre els tres pilars que existeixen i en les altres taules, també situades en el mateix lloc, antigament també tallaven carn de bochs a més d’altres tipus de carn.
Especifiquen que entre el primer i segon pilar hi ha ( i de sempre, hi havia) unes taules que venien carn de moltó, ovella i vedell, bou, carn salada i carn de porc i no pas carn de bochs com ara volen fer. Les taules son dels carnissers Francesc Jofre i Bernat Brugueres. Aquesta última havia estat del notari Jaume Garrigues, en aquell temps també es venia carn de crestat (boc crestat). En quant a la taula del Jofre, sabem que l’any 1351 li venen el carnisser Pere Guitart i la muller Arsenda.
Entre el segon pilar i el tercer es venia/tallava carn de boc, crestat, anyells i de cabrits. No diuen de qui és o eren els propietaris d’aquesta taula.
Això era de veu i fama (tothom ho sabia i era de veu popular).
A prop  del tercer pilar hi havia les taules dels dits Joan Esplugues i Ramon Esperó. Aclareixen que en aquí hi havia hagut taules dels carnissers Bernat Coll, Francesc Jordà, Pere Munner, Arnau Urgell...que han estat enderrocades. Segueixen dient que les seves dues taules que tenen en propietat, són les úniques, on antigament i de sempre, s’han tallat carn de bochs. Després seguien les altres taules que venien carn de boch actualment en nombre de deu, i que com han dit, han estat enderrocades.
Els testimonis
Per reforçar les seves paraules, Joan Esplugues i Ramon Esperó, que volen ser ells els únics que han de tallar/vendre carn de bochs, presenten diferents testimonis.
Van ser interrogats el dia nou de maig. El primer fou el carnisser Bonanat Janer. Entre deu preguntes que li fan i les seves respostes assegura que en les dites dues taules sempre s’han tallat carn de bochs i que fou les primeres i les més antigues no ho sap ben bé, sí que sap que la taula que fou de Calaf i ara és de Joan Esplugues, es tallaven també carn d’ovella.
En quant a les taules derruïdes no recorda quins tipus de carn es tallava/venia. Però li sembla, que tallaven carn de moltó, de porc, de bou i vedell i carn salada.
Recorda, per una altra pregunta, que fa uns trenta anys que ha vist, durant tot aquest temps, vendre carns de moltó, bou i vedell al carnisser Senyechs a una de les taules derruïdes. Que el pare d’aquest Senyechs havia tallat carn de poc fresca i salada.
Finalment recorda, i que tothom també ho sap, que ha vist sempre que les carns d’ovella, d’anyells, de cabrits es tallaren també en les dues taules, la d’Esplugues i Esperó i també ho feien en les taules a prop del segon pilar.
El segon testimoni fou el carnisser Bernat Metge. Entre altres preguntes i respostes diu que en les taules d’Esplugues i Esperó des de fa setanta anys, sempre ha vist que es tallaven i venien la carn de bochs.
Al darrera d’aquestes taules recorda haver vist també altres que tallaven carns de bochs, de cabres i d’ovelles per molts carnissers, entre aquestes en Bernat Coll, en Jordà, el fill d’aquest i el seu germà i els carnissers Arnau Urgell, el fill d’aquest i Pere Munner.
Altres testimonis són el mercader Marc Cabreny. Contesta a una pregunta que fa cinquanta anys que ha vist tallar, en aquestes dues taules, carns de crestat i altres no les ha vist tallar. Afegeix que existeix,però, una ordinació que feu la Universitat de Vilafranca sobre quines carns s’havien de tallar en totes les taules.
Recorda també que un batlle general de Catalunya anterior, Pere Ça Costa, va prohibir que es tallés carn de bochs en aquestes taules.
Un altre testimoni fou el carnisser Bernat Senyechs, confirmant que les dites carns sempre les ha vist que es tallaven en les dites taules.
El deu de maig s’interroga al mercader Bernat Guardiola i ell diu que ignora moltes de les coses que se li pregunta. Tot i que diu que en les dites dues taules ha vist des de fa cinquanta anys es tallaven carns de bochs i de crestat.
Es continuar interrogant al mercader Arnau Urgell. Diu que de trenta anys cap aquí recorda haver vist tallar carn de crestat en les dues taules. Si que també fa memòria que calia posar ordre en la venta de les carns en la carnisseria, ja que cadascú feia el que volia. No recorda quines eren les primeres que tallaven les dites carns.
El disset de maig es continua el interrogatori al botiguer Guillem de Mans, que forma part del jurat de la Universitat de Vilafranca. Recorda que fa seixanta-cinc anys ha vist que en les dites dues taules es tallaven carn de bochs.
Finalment es interrogat el sastre Bernat Calopa. Recorda que des de fa cinquanta anys ha vist que en les dues taules ha vist tallar carn de bochs.
Fins aquí uns fragments d’aquest procés que van denunciar els nous venedors/propietaris de dues taules situades en la carnisseria de Vilafranca del Penedès. La raó era que en altres llocs es venia o es tallava carn de bocs i que només ho havien de fer les seves botigues o taules.
Sembla molt clar, la decisió del procés: Esplugues i Esperó continuarien tallant aquest tipus de carn perquè sempre s’havia fet.
Fins aquí un procés que ens ajuda a saber que la venta de carn era important en la Vilafranca medieval. Molts altres aspectes podem comentar sobre la carn però, de moment, ens quedem en qui la venia, quin tipus i a on.
La plaça de la Constitució en una imatge antiga

Una dada més. L’any 1350 (abans d’aquest procés) vint carnissers venien i tallaven carns de diferents tipus. Els seus noms eren: Bernat Coll, Pere Aguiló, Berenguer Jofre, Ferrer Cuch, Pere Soler, Bartomeu Pastor, Bartomeu Llaurador, Pere Gos, Francesc Jofre, Bartomeu Serra, Bernat Malet, Guillem Urgell, Pere Palnega, Bernat Mestre, Bartomeu Guardiola, Nicolau Coll, Berenguer Esperó, Berenguer Roig, Pere Bos i Pere Verdaguer,




dimarts, 22 d’octubre del 2019

El portal d'en Soler de la muralla de Vilafranca del Penedès



La muralla de la Vilafranca medieval va tenir diferents ampliacions, sobretot a finals del segle XIV. Hi havia diferents portals, un dels que, a vegades, costa identificar la seva situació, és el Portal de Soler. Volem exposar en aquest article les dades que tenim sobre la seva ubicació.
Les cases de Miquel Soler
Creiem que el tal Miquel Soler és el que va donar nom al portal de la muralla. Hem trobat dades dels anys 1352 i 1356 on els hereus de Miquel són propietaris de les cases de Miquel Soler. Estaven ubicades molt a prop del carrer de Santa Clara, carrer més o menys situat en el lloc actual del mateix carrer: ...els mercaders Tallada venen cases amb hort situades al carrer de Santa Clara. Els límits són cases del teixidor d’Arnau Batlle, cases dels hereus de Miquel Soler i al darrera casa de Ferrer Esplugues (1352-1356). La muller era Geraldona. Les cases passen a propietat de familiars de la seva muller, els Mercer.
El carrer, el portal, vall i la muralla
El nom de portal de Soler trobem la primera dada el vint-i-nou d’abril de l’any 1405. En el document es parla de diferents carrers de Vilafranca. Sembla ser el recorregut d’alguna processó d’aquells temps. Comença pel carrer Vall del Castell (l’actual plaça Jaume I)...la Parellada fins el cantó de Borràs ( seria la cantonada del carrer actual de Pou de la Pina, segons la documentació: ...super hospici de Guillem, Pere i Bartomeu Borràs situat al carrer de la Parellada, al costat del carrer que va al monestir de Santa Clara...)...fins el portal de la muralla de Soler i continuant enfront fins el monestir de les monges ( de Santa Clara), passant per l’era del castell (que arribava fins l’actual plaça Milà i Fontanals)...
El setze de març del 1425 el sabater Bartomeu Respall amb la muller Benvenguda, venen a l’advocat Joan Malet, un hort tapiat amb diferents arbres situat prop del portal de Soler. Els límits són l’hort de Llorens, l’hort de Montserrat viuda d’Eimeric Mascarell i al darrera amb un altre hort de Joan Mata. En aquest casa no s’indica ni muralla ni portal. Cal pensar que aquests horts estaven situats a l’exterior de la muralla. Ho podem confirmar en un altre document de l’any 1455, on Clara viuda del noble Marc de Puigmoltó, és propietari d’un hort amb diversos arbres, fora muralla, situat entre el carrer del Portal Soler i el carrer que va al Pou Nou (nom antic de l’actual carrer Montserrat).
L’any 1438 és Clara viuda del mercader Joan Pellisser amb el fill Guillem venen al prevere Gabriel Mulner una casa que fou de Francesc Riera, situada al carrer del Portal de Soler.
Al portal hi havia el corredor o carrer que passava per damunt del vall de la muralla: ..el carrer que passa per sobre el vall (1466); Antoni Janer té pati i hort fora el portal de Soler que limita amb el vall (1473); El sabater Joan Ferrux té hort a prop del vall, de la muralla i el portal de Soler (1474); El noble Gabriel Claramunt té un hort prop el vall del portal de Soler..els límits són el camí del vall..(1474); El pagès Bartomeu Santomàs té un pati situat al portal del Soler. Els límits, a més d’altres, és el transit del camí del vall.. (1479). ..vall de vila al portal de Soler (1485)...
El senyoriu del monestir de Santes Creus
Sabem que el monestir de Santes Creus cobrava diferents rendes de cases i horts situades dins de la muralla de Vilafranca. Sobretot del centre: carrer de la Parellada, carrer de la Palma (abans Pintors), Font (abans Sant Esperit) i també dels horts, pallisses o cases que hi havia dins o fora muralla prop del portal de Soler.
Un exemple és la  data de l’any 1466 el procurador del monestir de Santes Creus, l’hort que fou de Bartomeu Borràs estava en ruïna. Per millorar-lo i cobrar cens el monestir el ven al teixidor Joan Figuerola. Està situat a l’exterior del portal de Soler. Els límits són l’hort que fou de Tallada, hort de Gabriel Claramunt, el carrer que es dirigeix al Pou Nou, carrer que passa per sobre el vall de la vila.
A part del monestir de Santes Creus, hi cobrava rendes en aquest espai la confraria de sant Miquel, la dels sabaters.


Carrers propers al portal de Soler
Ja hem comentat el carrer que anava cap al Pou Nou (actual carrer Montserrat). També hi havia el camí travesser que sortia del portal de Soler fins el camí de Barcelona (deuria passar per l’actual carrer Pati del Gall); també hem comentat el camí que anava a l’era del castell ( que arribava fins l’actual plaça Milà i Fontanals).
De l’any 1487 tenim un document on el noble Bernat Salbà, ven al teixidor Joan Escardó la gran era del castell que antigament era, fora muralla, entre el portal de Santa Maria o Nostra Senyora (el del carrer de la Parellada) i el portal de Soler. Els límits d’aquesta era del castell, entre altres, es diu : ..de llarga llarg vall de la vila...carrer que va al monestir de Santa Clara, altre carrer que va de la dita era al carrer de Barcelona...
Un document de l’any 1475 l’era del castell passa a ser l’era de Soler: ...Marc Lunes té un hort prop del monestir de Santa Clara. Els límits són, entre altres, el camí o carrer que va de l’era de Soler a Santa Clara...
La documentació en el segle XVI
Tot i que ens allunyem una mica dels anys de l’època medieval, tenim documentació posterior que ens confirma el lloc on estava situat aquest portal. Comentem alguns fragments d’aquestes dades:
El burgès Pere Mascaró ven al barber Pere Vives un hort a extramurs del portal de Santa Maria (el del carrer de la Parellada). Els límits són camí que va al portal de Soler (1510); El mestre de cases Pere Forner ven al blanquer Gerald Lleó un pati situat al portal de nom vulgarment (segons es diu) Soler i ara Pou de la Pina (1573); El notari Francesc Bartomeu té una terra situada al portal de Soler. Els límits són l’est el camí que del portal de Santa Maria al monestir de Santa Clara, al sud altre camí que va del portal de Soler al joc de la Rutlla (sabem que es jugava al carrer Barcelona), a l’oest el vall de la vila i al nord resta de la terra (1582).
Per deixar-ho clar el notari de Vilafranca Joan Colldesança en un document signat per ell, aclareix:...el portal de Soler ara del Pou de na Pina (1590).
En aquests anys el nom de portal de Soler va desapareixent donant pas cada vegada més al nom del carrer Pou de la Pina o tots dos conjuntament. Un exemple és el del blanquer Andreu Marroquí que té un hort tancat amb diferents arbres situat al carrer Pou de la Pina. Els límits son part de la muralla de la vila (1581)
En aquest carrer en els anys del segle XVI i del XVII hi havia més cases, un exemple el de l’any 1601 on el pagès Bartomeu Duran fa donació a la seva filla en temps de núpcies, una casa amb un portal que té al costat de la seva, dins muralla de vila, situada al carrer Pou de la Pina i portal de Soler. Els límits són a l’est la casa del dit Bartomeu Duran, al sud una altra casa dels hereus del blanquer Joan Marroquí, a l’oest la casa del prevere Joan Xam i al nord el dit carrer.
La dada més antiga sobre el portal de Soler, fins ara, s'ha dit que era de l’any 1531. Com acabem de veure era un portal que abans d’aquesta data ja surt en els documents, per tant, és un portal de la muralla, potser no des del primer moment que hi va haver muralla, però sí des de finals del segle XIV quan es va fer l’ampliació de la muralla de Vilafranca del Penedès.


diumenge, 15 de setembre del 2019

Basses medievals


Una bassa és un clot relativament poc fondo, excavat en terra, on es recullen les aigües pluvials o d’altra procedència. Aquest clot pot ésser natural o artificial, voltat de material d’obra o simplement limitat per la terra.
Una bassa morta és aquella que no té forat d’evacuació. Una bassa de cànem la que serveix per amarar-hi el cànem, en aquest cas, la seva fondària no pot excedir de l’alçada d’un home, perquè per treure,n el cànem amarat hi han d’entrar quan encara és plena; la seva amplària i llargada no és tampoc gaire gran, perquè el cànem que hi posen s’ha de poder treure tot en un dia. Una bassa de calç és un clot on amaren la calç. Una bassa de molí és un dipòsit de l’aigua que fa anar un molí.
En diferents llocs de Catalunya una bassa també pot ser un clot on són dipositats els fems o el lloc on es fa la deposició dels excrements. Encara podria ser un dipòsit de pedra, on posen l’aigua per rentar la roba..
En la documentació medieval, situades en el terme de Vilafranca del Penedès, he trobat dues referències a dues basses: la bassa de Recasens o d’Espitlles i la de Saifores. Anem a comentar on les situen la documentació i quins tipus de basses eren.
La bassa de Recasens/Espitlles (1383)
És en aquest any que hi trobem la primera dada documental d’aquesta bassa. A prop s’hi situa el camí general que va a Sitges. També un camí que va a l’església (no capella) de Santa Digna. Hi ha terres que paguen cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria.
Bassa comunal de la vila (1401)
Aquest any 1401 ens diu que prop de les cases del noble Joan d’Espitlles hi ha la bassa de Recasens que és una bassa comuna de la vila  i on també hi passa el carrer públic que va al castell de Sitges i un camí que va a Botonet.
Una documentació de l’any 1404 s’estableix un hort propietat del mercader Ramon Brugal al sastre Pere Baruta. Està situat prop la bassa d’en Recasens. Ens amplia el document en més informació dient que “... i a una casa al damunt i una casa davall que és dins lort cuberta de teulada amb arbres de diversos generes. El ort es tapiat i amb un pou, pica i amb pilars prop lo pou...”
El sastre Pere Barita l’any 1421 ven el mateix hort a Joan Malet, donant la mateixa indicació i parlant de les dues cases, la  de damunt i la de davall.
L’any 1422 un document ens diu que les cases d’Eimeric d’Espitlles estan a prop de terres que són (o eren) de Guillem Recasens. Terres aquestes, on estaria molt probablement situada la bassa comunal. Tenim constància que l’any 1327 Guillem de Recasens (o Requesens) tenia una casa a Vilafranca, pagant cens al bisbat de Tarragona. Situada a la plaça actual de Sant Jaume (abans Oli). Es va derruir per ampliar el cementiri en aquest mateix lloc.
En els pobles o viles medievals existien un conjunt d’espais públics, comunitaris o bé privats. Podem trobar espais públics com són els carrers, les places, els carrerons i fins i tot les andrones (passos molt estrets que separen dues cases). Al costat d’aquests espais, hi havia un conjunt de zones privades, com les cases o el castell. a mig camí entre allò que era públic i allò que era privat, hi havia unes espais amb una categoria intermèdia, com podien ser l’església i el cementiri o bé el forn, el molí, la ferreria, etc.., destinats en principi, a l’ús dels membres de la comunitat (de la vila). Entre aquestes espais d’ús comunal, en què sobretot hi entraven o en feien ús lliurement els habitants del lloc, podem esmentar també la bassa.
En quant a la situació d’aquesta bassa, tenim dues referències la casa dels nobles Espitlles, que van ser senyors del castell de la Bleda i el camí que va a Sitges.
L’any 1404 un document la casa (hospici) de Joan d’Espitlles és del seu fill Bernat. Ell ven un hort prop on viu. En els límits hi ha l’hort de Marc Golet, un carreró que va a l’hort de Dalmau i el camí que va a Sitges.
El 1412 una altra informació ens parla d’un altre hort que prop el pou nou, que és davant l’hospici del difunt Joan d’Espitlles. Aquest pou deuria formar part de la bassa.
El pou nou
Aquest era el nom que tenia un carrer en els anys medievals de Vilafranca. La primera dada la trobem l’any 1312 on hi ha terres prope puteum nonum.
L’any 1428 una informació ens amplia que hi ha horts al carrer del Sant Esperit alies del Pou Nou extramurs...Sabem que el carrer del Sant Esperit era l’actual carrer de la Font. A l’exterior de la muralla, passat aquest carrer, se situava la bassa comunal i el pou. Posteriorment el nom de carrer del Pou Nou correspondria a l’actual carrer Montserrat, passat la plaça Milà i Fontanals, espai aquest, que creiem hi havia la bassa comunal.
Bassa de Saifores
La informació d’aquesta bassa ens la dóna un document de l’any 1414. El notari Pere Pons rep una donació per cobrar censals de diferents terres, horts i cases. Totes situades al carrer de sant Pere de Vilafranca i prop les cases d’Albareda.
En la donació hi entra una terra que és prop la bassa de Saifores, propietat del baster Marc Sibilia i una altra propietat de Pere de Rubió i encara un hort propietat del pellisser Francesc Busquet. Tot plegat prop de la bassa de Saifores.
Cases d’Albareda
Aquestes cases justament el mateix any 1414 s’havien convertit en un solar, en un pati, però encara conservava el topònim: : “..Pere Ponciis estableix a Vicens Riba mercader un pati o solar in aliqua part tapiatum ad portal carrer de Sant Pere pati antic erat domus carrer de na Albareda...”
L’any 1212 el cognom Albareda estava situat en el terme de Foix, al Penedès. Ramon, Pere i Guillem d’Albareda hi tenien propietats.
El 1323 una casa d’Albareda està situada al carrer de Santa Magdalena de Vilafranca. Molt probablement tots eren originaris del terme de Foix. La viuda Albareda era la propietària de les cases que ocupaven aquell espai situat davant el portal de muralla de sant Pere o sant Francesc.
El 1416 tenim una venda que fan al mercader Vicens Riba (ja anomenat), d’un hort amb bassa i pou situat al portal de sant Pere. Era la mateixa bassa? segurament.
Els Saifores
El 1323 el noble Mir de Saifores (quadra prop de Banyeres del Penedès, al Baix Penedès) és propietari d’un hort situat al portal anomenat de Sant Julià. En els límits es situa un altre hort de Berenguer de Saifores.
El portal de Sant Julià era al final del carrer de Sant Bernat de Vilafranca. Entre aquest portal i el de sant Pere i sant Francesc hi ha molt poca distància. Les terres dels nobles Saifores deurien ocupar tot aquest espai. Per tant, deduïm que la bassa, deuria ser privada no pas comunal, estava situada a on actualment hi ha l’anomenada font dels alls o molt a prop.
Concloem dient que les dues basses documentades estaven situades fora de la muralla medieval de Vilafranca. Segur, que n’hi deurien haver-hi més. Aquestes altres eren també privades i a costat dels horts i pous dels habitants de la vila tan a dins com a fora de la muralla.



dimarts, 13 d’agost del 2019

Colomars medievals del terme de Vilafranca del Penedès (segles XIV i XV)

Colomar medieval del mas Pigot (Castellet)

El colomar de l’Arboçar és un monument arquitectònic històric medieval, aixecat enmig de camps de vinya, des del qual es té una magnífica vista sobre el Penedès. Abans d’arribar al colomar, es voreja un nucli de cases d’origen també medieval, amb una torre de defensa i guaita que probablement ja existia al segle X
Aquesta és la explicació que podem trobar, navegant per les xarxes, d’aquest colomar, que es va restaurar no fa molt de temps, per la Diputació de Barcelona.
Un colomar en època medieval sembla haver tingut molta importància. Els senyors feudals es van reservar el dret de tenir colomars o de donar-los als seus vassalls.
Vam escriure en aquest mateix blog fa ja un temps, parlant del castell de Vilafranca del Penedès, que hi havia un colomar en el pati on abans hi havia hagut les cases dels castlans del castell (1515).
Era una construcció sobretot per a la criança de colomins i coloms. A vegades es feia servir de torre de defensa o de guaita.
Al Penedès han quedat algunes restes, com el de l’Arbossar de Baix o el columbari del mas Pigot a Castellet i la Gornal...
Voldria en aquest article, deixar constància dels colomars que es troben en la documentació situats dins el terme de Vilafranca en els segles XIV i XV. Els seus noms, eren el dels seus propietaris. La data entre parèntesis és la primera documentada que he trobat. Com podeu suposar no es conserva cap d’aquests colomars.
Colomar de Berart (1422)
El trobem en un sol document. És el inventari fet pel noble Francesc Babau de Vilafranca l’any 1422. Hi situa una terra que té en propietat, pagant cens a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Els límits d’aquesta terra ens diu que hi ha les terres del teixidor Pere Adrover, la de la muller de Bonastre i la del noble Guerau de Montbrú.
Del cognom Berart tinc dades dels anys 1356/1394. En el primer, és el picapedrer Miquel Berart de Vilafranca que cobra dels treballs fets en una capella situada a l’església dels frares menors (franciscans). El següent any correspon al mestre de cases Ramon Berart que té en propietat un alberg (casa) situada al carrer dels Pintors de Vilafranca (l’actual carrer de la Palma).
En quant a on deuria estar situat hi ha dues opcions possibles, tenint en compte el inventari del Babau, les dades de les terres del mateix Babau, Adrover, Bonastre i Montbrú en tenien situades a les Clotes i a Sant Julià.
M’inclino que el colomar de Berart estava situat en la quadra de Sant Julià. Em baso en aquesta data de l’any 1421 on el pagès Raimon Senya és propietari d’una terra a sant Julià. En els seus límits hi ha el camí que va de la creu de Sant Julià a l’església de Sant Salvador, terra de Geraldona viuda de Pere Fontaines de Bonastre (correspon a la de Bonastre del inventari de l’any 1422 de Babau), terra del mateix Raimon Senya i terra del noble Francesc Babau. No ens diu res sobre el suposat colomar en aquest lloc, potser s’estava construint. Ens faltaria també situar la terra del teixidor Pere Adrover, però potser la del Raimon Senya va estar venuda més tard al dit Adrover.
Colomar de l'Arboçar

Colomar de Pere Babau (1407)

Les dades trobades d’aquest colomar són dels anys 1407 i 1474. La primera correspon a la donació de dot d’una terra que fa Geraldona en temps de núpcies amb Antoni Cirera. La terra esta situada a prop del colomar de Pere Babau. Es paga cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria. Els límits són amb terra de l’hostaler Berenguer Granell, el pagès Raimon Senya i els hereus del sabater Bartomeu Subirana.
El document de l’any 1474 correspon al testament de Maria, viuda de l’especier Nicolau Pellisser veïna de Barcelona. Es diu, en el testament, que Maria pagava a l’especier Joan Conill li vint sous de cens per un tros de terra situada a prop del colomar d’en Babau, sense el nom de Pere al davant. Cal suposar que era el mateix, ja que no he trobat altre amb aquest cognom. No especifica els límits d’aquesta terra.
Pere Babau formava part d’una de les famílies nobles de prestigi social i econòmic de Vilafranca del Penedès en tots els anys dels segles medievals. Van ser primer els que custodiaven el Palau Reial (actual  Vinseum) i posteriorment, els que van edificar el Palau Baltà (abans Babau). Pere era prevere de l’església de Santa Maria, fill de l’advocat Bartomeu Babau de Vilafranca.
Una altra dada de l’any 1425 ens diu que els hereus de Jaume Babau, germà de l’anterior, té un colomar a la Fira. Els límits són una terra del noble Aimeric d’Espitlles i la de l’advocat Joan Malet.
La via secundària que sortia de Barcelona en direcció a Lleida, (l’actual nacional 340) es va convertir entre els anys dels segles XIV i XV el camí preferit dels mercaders i comerciants que concorrien a la Fira de Vilafranca que es celebrava molt a prop d’aquesta via, proper a la Rambla de Sant Francesc actual.
Colomar de Roca (1449)
He trobat una sola documentació d’aquest colomar. També correspon a una terra, que té en propietat el sabater Joan Roig. Li va vendre l’hostaler Berenguer Granell i el seu fill Pere. La terra és vinya i és situada en una pendent al colomar de Roca sobre el noguer del Palau. Paga cens al monestir de Montserrat. No assenyala els límits.
És fàcil situar-la si sabem on era el noguer del Palau. No en tenim cap dubte, a la Pelegrina. Per sobre, molt probablement per allà a la muntanya de Sant Jaume, podem saber la seva indicació.
En quant al nom, es refereix al sabater Pere Roca de Vilafranca. Una dada de l’any 1422 ens ho confirma, tot i que no ens situa el lloc. Pere Roca fa una donació per núpcies a la seva filla Eulàlia i Berenguer Bosch d’una vinya situada al colomar, no especifica el nom, cal pensar que era el seu. Paga cens a santa Maria de Montserrat.
Colomar Pont Bertran (Albanyà-Girona)

Colomar de Trestull (1323)
El noble Bernat Babau l’any 1323 té una terra prop del colomar de Trestull. Ramon Trestull, el mateix any, és propietari d’una terra on hi ha el seu colomar, situada a la quadra de Sant Julià. Els límits són terra de Bernat Cortei i la de la muller de Bartomeu Sala.
El 1425 Lluis Brunet domiciliat a Barcelona, però originari de Vilafranca, té terra al colomar de Trestull. Paga cens als administradors de la confraria de sant Miquel de l’església de Santa Maria. Els límits són amb la terra de Lluis Brunet, la dels hereus de Joan Calendraix, la dels hereus de Ferrer Esplugues i la de la muller Queraltó.
L’altra terra que té en propietat Lluis Brunet la va adquirir el 1388. També paga cens als administradors de sant Miquel i als hereus del noble Galcerà de Barberà. Se l’havia venuda Francesc Trestull.
La situació, com ja hem vist, és a la quadra de Sant Julià. Guillem Trestull té terra l’any 1416 prop de la capella de Sant Julià. Però crec que va ser Ramon Trestull qui li va donar el nom al seu colomar. Ja deuria estar construït l’any 1312 ja que hi tenia terres Ramon. Era apotecari.
Colomar Ramon Marti (1348)
Una sola data. El document és una vinya que té Raimon Calçada situada prop el colomar de Raimon Marti. Cobra cens de la vinya  el noble Guillem Pujades de Vilafranca.
Ramon Marti també tenia en propietat un molí. L’any 1425 el dit molí el situa prop del mas de la Riba. Un mas existent encara, entre el terme de Santa Margarita i de Vilafranca del Penedès. Ramon era fill del notari Pere Marti de Vilafranca. A prop hi havia el camí que anava a Moja. Doncs, en direcció sud del terme de Vilafranca, situem aquest colomar i molt probablement a prop del dit molí.
Colomars dels Alemany (1421)
És un dels que es troba molta més documentació. Des d’aquest any 1421 quasi seguit fins a finals del segle XVI. Si el colomar no hi fos en els seus últims anys si què hi va deixar el topònim. En realitat van ser dos els colomars amb aquest nom, el del notari Pere Alemany de Vilafranca i el de l’apotecari Ferrer Alemany. Els topònims que hi trobo en el primer són el Canyet (1421), Salom (1433)...en el segon:  camí general que va a Sant Martí Sarroca (1482), riera que ve de colomar d’Alemany (1490)...
Hi podem trobar vinyes, camps de forment, terres ermes...El primer el situem a l’est de Vilafranca, on hi ha situada la capella de Santa Maria dels Horts i el segon a la muntanya de Sant Pau en direcció a la carretera de Sant Martí Sarroca.
Colomar de Coloma (1387)
És aquesta la primera data  d’aquest colomar que he trobat. El jueu vilafranquí Astruc Gràcia paga cens de dues quarteres d’un terra que te en propietat situada al colomar de Coloma al noble i cavaller Gisbert de Subirats. Els límits de la terra són terra del jueu Astruc Bullosi, la d’Anglès, un camí i terra de Guillem Coloma. Aquest últim nom ens pot indicar ja de qui podria ser el propietari del colomar.
L’any 1390 una altra dada ens anomena el mateix Guillem Coloma que té una terra prop del camí que puja a l’ermita de Pacs (la de Sant Pau).
Encara tenim una altra data de l’any 1422 en què el sabater Pere Roca, en temps de les núpcies de la seva filla Eulàlia amb Berenguer Bosch, li fa donació, entre altres coses, d’una vinya plantada al Colomar de Coloma, a prop de la riera, valorada en deu lliures.
Per altres dades sabem que la riera és la de Canyemàs.
La situació és bastant clara. La riera de Canyemàs és la que passa per sota de la muntanya de Sant Pau, en direcció oest de Vilafranca. També asseguraríem que estaria també situat a prop de la carretera de Sant Martí Sarroca, ens ho fa pensar les possessions de terra que tenien els jueus a la muntanya anomenada de “Montjuic”, lloc on hi havia el seu cementiri, que està molt documentat, a la mateixa muntanya de sant Pau.
En quant al propietari, Guillem Coloma, era sabater que tenia, en propietat, moltes terres situades en el lloc de Canyemàs, a les Clotes.
Colomar de Miquel (1361)
A partir de la donació d’una vinya situada el colomar d’Arnau Miquel, que fa Elisenda a la seva neboda Guillema Salelles, sabem el nom de qui era i que estava situada dins de la vinya. Els límits que ens assenyala el document són de les vinyes de Berenguer Puculull i la dels hereus de Bernat Mestre i la terra de Pere Sala. Paga cens a Jaume Batlle.
El 1422 els administradors, de la confraria dels sabaters de l’església de Santa Maria de Vilafranca, venen a Joan Cristià, una terra situada a la quadra de Calendrais, prop el colomar de Miquel. Es paga cens al rector de l’església de Cervelló.
La quadra de Calendraix està situada en direcció cap a la Granada després de l’hospital actual. Encara existeix la masia de Calendraix, d’origen medieval, amb diferents reformes des de llavors en un camí que hi passa i va cap a La Granada.
El propietari primer fou el pagès Arnau Miquel. El nom i cognom el trobem com a tinent de terres en el terme de Vilafranca l’any 1296. Posteriorment el 1383 una dada ens diu que el colomar és del pagès Bernat Miquel, familiar del primer.
Colomar de Pau (1400)
És un altre dels colomars més documentats que he trobat, sobretot durant el segle XV.
Les dades ens el situen en un camí que va a Salom  (1400-1430), quadra de Salom (1410), camí general (1485), a prop mas Rabassa (1485), camí general que va al mas Rabassa (1485), camí que va de Santa Digna a Sant Pere Molanta (1497), prop el pas de Pere Miró i capella de Santa Maria dels Horts (1498)...Cobrava cens de totes les terres situades en aquest indret el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.
Creiem a l’hora de confrontar dades de diferents anys i amb altres terres situades en el mateix lloc que aquest colomar és el mateix que hem anomenat més amunt, el colomar del notari Pere Alemany que el situàvem a prop de la capella de Santa Maria dels Horts. El fet de que en alguna documentació se l’anomenés de Pau, és perquè pagava cens al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona i se’l coneixia també per aquest nom.
Colomar de Pujades (1404)
És en aquest any quan el castlà Bartomeu de Vilafranca ven una terra a l’advocat Miquel Maiol. Està situada al Colomar de Pujades.
Aquest colomar no és altre que el que estava situat al pati del castell dels castlans dins del recinte emmurallat de Vilafranca del Penedès. Una data posterior de l’any 1515 ens diu que el pati amb el colomar es ven al sabater Joan Maiol (familiar del Maiol anterior). Està situat al carrer Vall del Castell. Es paga cens al castlà Joan Barberà, senyor de la baronia de Riiudefoix, situada dins el terme de Sant Marti Sarroca.
Els límits són un carrer públic, el dit pati i el vall del castell, casa del baró de la Llacuna (del noble Cervelló) , part amb la torre Dela del castell, i terra que fou del castlà Hug de Vilafranca.
El noble cavaller Bartomeu Pujades va ser batlle de Vilafranca i estava emparentat amb els castlans de Vilafranca en els anys del segle XV. Posteriorment els Pujades van ser els senyors de la casa forta de Pujades, situada en el terme de Castellví de la Marca.
Si finalment, fem un recull total dels colomars documentats, veiem, que en total eren deu els existents dins el terme de Vilafranca del Penedès entres els anys del segle XIV i XV. Tots estan situats envoltat de vinyes o camps menys un. En direcció est en trobem dos; al sud tres més; a l’oest dos; al nord dos  i un situat dins la muralla, al pati del castell.


















dilluns, 8 de juliol del 2019

Sant Salvador de la Calçada


La capella romànica de sant Salvador de la Calçada ja existia abans de l’any 985, la situaríem en el terme de Vilafranca del Penedès en el traçat de la Via Augusta al final del carrer de Sant Pere entre la cruïlla de les actuals carreteres N-240 i la de Moja.
Moltes són les dades documentals que ens la situen en aquest indret (actualment hi ha la plaça de Sant Salvador abans un camp de futbol...), d’aquí hi ha per exemple:.. el itinerari general que va de Vilafranca a l’Arboç del Penedès, el camí que va de Vilafranca a l’església de Sant Salvador, el camí que va al molí de Morató...”. Un altre camí anava des de la creu de terme de Sant Julià fins l’església de Sant Salvador. Un altre camí era el que anava de la capella de Sant Salvador al Pas de Na Calçada (situat al inici de la carretera actual que va a l’Almunia). Era anomenat a prop el també camí general que va a Tarragona (1499).
Els topònim que envolten la capella, alguns son el Coll de la Creu (per la creu de terme); la quadra de Masdovelles (espai que pagava rendes als nobles i poetes del segle XV, originaris del terme de l’Arboç); L’hospital de Blanca de Cervelló (hospital per peregrins que estava situat entre la carretera de Tarragona actual i el carrer de Sant Pere); el camí que puja a Moja (1414)...
La creu de terme de San Salvador

L’any 1400 es celebrà un acte de venda al porxo de la capella de Sant Salvador, situada en el terme d’Olèrdola. Era un acte de venda d’un censal mort (préstec) entre la família Brugal de Moja i Guillem Gual del mas de la Riba. La pensió s’havia de pagar als propietaris del Mas d el’Alzina, (familiars de Guillem Riba i mas molt a prop de la capella de Sant Salvador).
L’any 1294 tenia un altar dedicat a Sant Antoni de Pàdua, sant que va morir a Pàdua el 1231. L’altar es deuria construir feia molt poc.
El 1344 trobem documentat el rector de la capella de nom Francesc Marti.
L’any 1404 una data ens fa pensar que hi hauria un cementiri : Guillem Creixell ven les terres que tenia al camp de Sant Salvador al prevere Guillem Babau conjuntament amb la sepultura que ha fet, després de la seva mort serà també de propietat de Babau.
L’any 1412 hi vivia a la capella de Sant Salvador un frare de nom Joan Deodat. Ho sabem perquè el mercader Guillem Mestre li deix tres florins i mig d’or en el seu testament signat el cinc de gener.
El 1423 veiem escrit que la capella de Sant Salvador de la Calçada (Calsada) té benefici propi, és a dir, rep renda pròpia en diferents llocs del terme de Vilafranca. Un d’aquests eren algunes terres situades a la Pedrera, prop Moja. Una vinya paga de cens al benefici de la capella dues quarteres d’ordi anuals. Les rendes cobrades anaven al benefici de Sant Marc, un altre altar construït en la capella.
L’any 1707 veiem escrit en el testament de l’espardenyer Josep Castellet que dins l’ermita hi ha una imatge de Santa Marina. L’espardenyer demana que es celebri una missa davant d’aquesta imatge per la seva ànima.
El Mas (o masos) de Sant Salvador
L’any 1207 ja trobem un mas amb vinya situat en aquest lloc. Aquest mas i les terres que l’envoltaven va estar en litigi entre dos senyories dominicals (senyors feudals) el Bisbat de Barcelona i Berenguera, viuda del noble Arnau Ferragut, en aquells moments casada en segones núpcies amb Pere d’Anota. El document ens diu que estava situat “... al Penadés, terme del castell de Olerdula, al lloch dit Sant Salvador de la Calciata...”
El 1211 continua aquest el conflicte per el domini senyorial d’aquest mas. En un judici amb data del setze d’agost s’invaliden les vendes d’algunes terres, que eren propietat del mas, fetes per la viuda Berenguera, però es donen validesa a les que feu Guillem Ferragut, nebot del dit Arnau i es concloïa que el Bisbat ho acceptés. 
No és fins el 1233 que el nom del mas de Sant Salvador surt en un altre document, no podem assegurar que sigui el mateix, però seria el més probable. En aquest es diu que es fa acte de tenir fi o de posar fi (definició)  tot els drets que tenia sobre el mas i les seves terres Saurina, filla del difunt Berenguer de Sant Salvador, que era casada amb Berenguer Coll, els dóna al bisbat de la Seu de Barcelona, rep a canvi Saurina, la quantitat de vuit-cents sous.
El 1373 sabem que el corredor d’orella Pere Cavaller conjuntament amb la seva muller Elisenda venen al pagès Francesc Vendrell una vinya situada al carrer de Sant Pere al mas que està situat prop de l’església de Sant Salvador, podria ser ben bé l’anterior o algun altre ja que segurament n’hi havia més d’un mas en aquest indret.
Sembla que era un lloc bastant transitat per la gent de Vilafranca, primer per les terres i horts que hi havia i que s’havien d’anar treballant, pels pastors d’ovelles que aprofitaven la gespa o el que fos per pasturar o fins i tot per jugar alguns minyons, tenim un exemple l’any 1497 en que el pastor del carnisser Nadal Castellví va donar una bufetada a un minyó prop de l’església de Sant Salvador i va haver de pagar una multa de quatre sous al tresorer reial.
El Mas de l’Alzina
Jaume Gual del mas de la Riba situat dins del terme de Vilafranca i part amb el de Sant Marti Sarroca, i la seva muller Romia, l’any 1379, degut al matrimoni entre el seu fill Jaume i Gueraldona, filla de Raimon Solà i Gueraldona de Laverna, del terme de Foix, fan donació al seu fill  pro partem hereditate et legitima vestra paterna et materna primer, la mare Romia de consensu et voluntate dicti Jacobi, li fa donació de manssum meum vocatum de la Ultzina, parrochie Sancti Salvatoris, cum campis, vineis, plantis, arboribus et cum omnibus aliis honoribus et possesionibus.
El mas de l’Alzina li deuria arribar a Romia, a través del dot, donat pels seus pares en el moment del casament amb en Jaume, o com herència. El marit de Romia millorava la donació afegint-hi uns camps de safrà, forment i blat a prop del mas de l’Alzina.
Tots els fills van rebre en el moment del seu casament un mas. És a dir cada fill té la seva part quan es casa. Totes les donacions corresponen a la part d’herència i legítima que els hi pertoca. Sembla evident que en Guillem fou el més afavorit en relació amb els altres germans, pel patrimoni més extens del mas de la Riba respecte als demés, seria l’hereu. En Bernat, en Pere i en Berenguer, reberen masos a Pacs. Jaume, fou afavorit pel legat matern del mas de l’Alzina, ja que totes les possessions d’aquest, eren prou amplies. La proximitat del mas de l’Alzina, a Vilafranca, fou decisiva per l’evolució cada vegada més gran del seu patrimoni.
L’any 1386 Jaume Gual del mas de l’Alzina es considera aloer de la parròquia de Sant Salvador de la Calçada, es a dir, amb possessió del domini útil d’un bé immoble, lliure sense pagar cap cens i si de cas molt petit.
L’any 1414 Joana Salelles es va casar amb Pere Gual del mas de l’Alzina. El sogre, el sabater Nicolau, va donar de dot diferents terres situades a la quadra de Sant Salvador, és a dir, prop del mas de l’Alzina.
La relació dels Gual del mas de l’Alzina amb la capella de Sant Salvador era molt estreta. Per exemple, l’any 1453, Pere Gual del mas, com hereu del seu pare Jaume Gual, aquest li va manar que pagués un cens als franciscans del monestir de Vilafranca. Pere hi va posar una condició, que es fes la missa de difunts del seu pare en la capella de Sant Salvador i especifica on estava situada: “...prop de la creu davant el pou, el pou del coll de la creu, en el itinerari general que va de Vilafranca al Arboç...”
També quant ens trobem en l’inventari del teixidor Lluís Riu ens comenta d’una vinya situada a : “...sant salvador e desso lo mas de la alzina...”(1473).
Terres a la quadra de Sant Salvador
Al voltant de la capella hi havia terres i horts que es treballaven.
La primera data que ens situa terres en aquest espai és de l’any 1312: “...Et tres quarterias et quatuor quartanos et terciam partem quartani ordei super tribus peciis terre quas Bernardus Poncii habet et tenet per nos quarum due sunt alia vero est in quadra dicta de sancto Salvatore et terminatur in tenedonibus heredum Matei Ferrandell difunt, et heredum Berengarii Bernardi difunt...”
Tenia terres de forment, ordi o vinya per exemple: l’advocat Pere Bramon (1361); el noble Asbert de Barberà (1393); el noble Marc de Puigmoltó (1393); el sabater Bartomeu Tarrat (1400); el notari Pere Arnau de Seradell (1400); el sastre Guillem Vidal (1411); el teixidor Antoni Janer (1411); el sastre Pere Ferragut (1418); el mercader Nicolau Mestre (1420); el sabater Pere Salvany (1423);  l’especier Lluis Rabassa (1423); el teixidor Antoni Janer (1425); l’artesà Berenguer Baró (1425); el sabater Pere Salvany (1426); l’hostaler Blas Merles (1429); el mercader Ferruix (1446); el mercader Joan Prats (1466); el teixidor Melxior Tintorer (1467); el prevere Gaspar Tintorer (1469); el monestir dels frares menors de Vilafranca (1473); el barber Antoni Vives (1473); el prevere Joan Galter (1473); el teixidor Gabriel Bruguers (1473); el noble Miquel d’Avinyó (1473); el carnisser Joan Ripoll (1474); el prevere Esteve Calendraix (1474); el noble Francesc Bussot (1475); el barber Antoni Vives (1476); el teixidor Lluis Riu (1481); el pagès Bernat Andreu (1481); el mercader Gaspar Ferran (1481)...
Capella romànica de Santa Maria dels Horts. Única que queda en peu
situada en el terme de Vilafranca del Penedès

Domini eclesiàstic
La capella pertanyia, com totes les del terme, a l’església parroquial de Santa Maria, però tenia una jurisdicció eclesiàstica feudal independent i cobrava cens per terres situades dins la quadra de Sant Salvador. Es pagava el dia de Sant Pere i sant Feliu en el mes d’agost, ...catorze punyerons d’ordi per terra prop església de Sant Salvador que treballava Arnau Rovira (1361); es pagava cens als aniversaris de l’església de Santa Maria de sis sous (1393);  El 1411 el cens als aniversaris fou de mitja quartera d’ordi o d’una quartera o d’una quartera i mitja d’ordi depenia de l’extensió de la terra, també cens de 19 punyerons (mesura) d’ordi (1429).
La confraria o administradors dels sastres també cobraven cens a partir de mitjans del segle XV. 
A finals del segle XV hi cobra rendes a la quadra de Sant Salvador la Seu de Barcelona. 
Un petit llistat de terres trobades en aquest indret l’any 1400 que pagava cens als aniversaris de l'església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès:
El sastre Andreu Rabassa per una quartera i mitja de vinya/ cens una quartera d’ordi per Sant Pere i Sant Feliu. La té en propietat des de l’any 1373.
El carnisser Bartomeu Palnega. Paga cens una quartera d’ordi. La té des de el 1396.
El mercader Valentí Sapera. Paga cens de dues quarteres, tres punyerons i tres palmades d’ordi.
El sastre Joan Calendraix. Paga cens de mitja quartera i quatre palmades d’ordi.
El sastre Berenguer Vendrell. Paga cens de mitja quartera d’ordi. La té des del 1344. També hi té una vinya de mitja quartera. Paga el mateix cens. la té des del 1373.
Eulàlia, filla del mercader Pere Palnega. Paga cens una quartera d’ordi.
El mercader Bartomeu Terrat. Paga cens d’una quartera d’ordi.
L’any 1453 hi trobem alguna terra que hi cobra cens el monestir de Sant Cugat del Vallès a la mateixa festa de Sant Pere i Sant Feliu amb cens d’una quartera d’ordi.
Deixes per la capella de Sant Salvador
Durant el segle XIII els Vilafranquins comencen a deixar en els seus testaments sous o diners per la capella i s’utilitzava per fer-hi misses o arreglar altars.
La quantitat anava des de set diners fins a cinc sous, alguns exemples de testamentaris que hi van deixar algun emolument econòmic: Saurina viuda del noble Pere Ribalta (1327); Guillem Janer, rector de Ribes (1331); el draper Pons Plana (1334); Elisenda viuda del carnisser Calders (1340); Geralda viuda de l’apotecari Llotger (1348); El capellà Ramon Feliu de Lavit (1348); Constança viuda del noble Bernat Coll (1348); el mercader Jaume Pi (1348); Guillem Garrigues (1349); Alamanda, viuda del draper Pere Plana (1355); el notari Berenguer Ferran (1362); el prevere Guillem Busquet (1362); el paraire Pere Mates (1370); el notari Pere Mercer (1371); Constança viuda del noble i castlà Bartomeu de Vilafranca (1376); Maria muller del mercader Joan Celom (1391); el pagès Pere Campamà (1393); el teixidor Berenguer Riba (1400); el sastre Guillem Tarroga (1400); el prevere Guillem Solà (1420)...
De capella a ermita de sant Salvador
Com altres capelles romàniques que existien en el terme de Vilafranca del Penedès a partir del segle XVI hi vivien ermitans, sigui per esperit de penitència i contemplació, sigui en compliment d’un encàrrec.
L’any 1599 hi vivia a la capella l’ermità i teixidor Mateu Rubió originari del Mas Baulobo situat en el terme de Sant Marti Sarroca. L’any següent trobem un inventari dels béns de Mateu que tenia dins de l’ermita.
L’any 1681 l’ermità fou el pagès Pere Castellví amb la seva filla Magdalena, que aquest any es casa amb el pagès Josep Oliva.
El paraire Cristòfol Marrugat està a l’ermità l’any 1712, originari de La Granada.
El forner Ramon Mas de Vilafranca hi fa estada durant l’any 1750.
La capella fou enrunada l’any 1820.