El castell de Lavit i els senyors feudals Desfar

 Imatge antiga del terme de Lavit

 

L'església de Santa Maria de Lavit va néixer estretament vinculada al castell de Lavit, del qual era la capella. El castell de Lavit apareix esmentat l'any 956 en la venda d'un alou feta per Aigone i la seva muller Anlo a Gilmon, dit Ènnyec. El castell fou en els seus orígens de la nissaga de Mir Geribert, el qual l'any 1041 hi presidí un judici en cort sobirana. En morir Mir Geribert el 1060, el castell passà a la seva descendència. Els Santmartí posseïren l'alta jurisdicció del terme fins almenys Guillem V de Santmartí, ja que en el seu testament de 1180 només s'esmenta els béns que té al castell de Lavit. Això sembla indicar que ja no tenia el domini directe del castell. Al mateix temps degué actuar dins el terme una nissaga de castlans. Guillem de la Granada en el seu testament del 1198, en el qual signà com a marmessor Ramon de Lavit, deixà el castell de Lavit a la seva neboda Saurina. Al començament del segle XIV el castell fou adquirit per Eimeric de Bellvei, i poc després, l'any 1365, fou comprat per Joan d'Olzinelles, fill d'un conseller reial. Tot seguit, l'any 1372 el rei va cobrar la jurisdicció del lloc i el castell esdevingué patrimoni reial. Aquesta situació es prolongà per poc temps. L'any 1380, Jaume Desfar, conseller reial, va comprar al rei la jurisdicció. Aquesta família la retingué fins al 1405, data en què va vendre el castell a l'orde de l'Hospital. Aquest orde va concedir un privilegi municipal al lloc de Lavit i va posseir drets sobre el castell fins almenys el 1809. Tanmateix, consta que al segle XVIII l'alta jurisdicció de Lavit era de la corona.

"Imatge antiga de l'església, lloc on al seu voltant deuria existir el Castell"

És molt probable que la primitiva església del castell fos consagrada, doncs, per Guislabert, vescomte i bisbe de Barcelona, entre el 1035 i el 1062. Sigui com sigui, a mitjan segle XI el temple estava en construcció. L'any 1030 Ermengarda, mare del magnat de la frontera Mir Geribert, deixà un conjunt de béns que tenia a Lavit per tal que es pogués fer la dedicació de Santa Maria de Lavit. També el 1048 el levita Bonfill, marit de Bonadona, llegà dos mancusos a l'obra de Santa Maria. Es coneixen diversos clergues que regiren aquesta església: Guillem Bernat (1134), Berenguer (1148), o Berenguer de Badalona, que l'any 1170, juntament amb el prevere Ramon, establiren un mas prop de Santa Maria de Lavit. L'església del castell es degué abandonar al segle XIII i se'n construí una de nova, també romànica, damunt les antigues dependències del castell del segle XI.

Jaume Desfar ja poseeix el castell d’any 1375, en aquest any els Febrer del mas Gatell del terme de Lavit, es comprometen a pagar rendes a la univeristat de Lavit i també al senyor del Castell.

"Escut heràldic dels Desfar"

També el rei Pere el Cerimoniós va vendre a Jaume Desfar, juntament amb la jurisdicció l’any 1358 el castell de Vacarisses. El castell va ser propietat d'aquesta família fins finals del segle XVI, quan Isabel Desfar es va casar amb el capità Francesc Amat i la senyoria va passar a aquesta família. També va ser senyor dels castells de Castellbell i de Rellinars.

Els Desfar eren cavallers originaris de Manresa. Vivien molt propers als reis i participant amb moltes batudes catalanes, un d’ells fou veguer de Vilafranca el 1310.

Hug Desfar (Catalunya, segle XIII- Palma de Mallorca 1229). Essen encara molt jove, el 1229 participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I. Trobà la mort a la batalla de Portopí.

Riambau Desfar (Catalunya s. XIII – 1327). Cavaller. Lluità a la batalla del cap d’Orlando, a Sicilia (1299), a favor de Jaume II de Catalunya-Aragó i prengué part en les campanyes de Múrcia i d'Almeria. Fou veguer de  Vilafranca i de  Montblanc (1310) i de  Girona-Besalú (1312, 1317 i 1318). El 1313 anà a  Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l'estol en què viatjava el cronista  Ramon Montaner, amic seu, i l'acomboià fins a Messina. Fou conseller reial (1321-22).

Guillem Desfar (Catalunya. Nàpols 1341) es posà al servei del rei de Sicilia i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.

El Jaume Desfar, primer senyor dels Desfar de Lavit, fou jurista i cavaller. Intervengué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Menorca (1343.44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya. Conseller de Pere III, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan. És autor d’unes gloses a les Constitucions de Catalunya.

Joan Desfar (Catalunya s. XIV) cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedidió de reforç que hi dugé pel seu compte Bernat de Cabrera.

Jaspert Desfar (Catalunya, segle XV). Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del Castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortaleza acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.

El 1385 trobem senyor del castell de Lavit al fill de Jaume, en Tomàs Desfar. La seva muller fou Elvira Avinyó, filla del noble Marc d’Avinyó (senyors d’Avinyonet) i que també posseïen una “quadra” al terme de Lavit anomenada Ribalta. Una filla d’ells, Constança Desfar, fou monja i abadessa del monestir de Santa Clara a Vilafranca.

Cap allà l’any 1400 sabem de Joan Desfar, fill de Tomàs, com a senyor de Lavit. Més endavant marxà a viure al castell de Callar, a Sardenya.

L’any 1402, Elvira conjuntament amb el seu marit Tomàs Desfar, els fills d’aquests Joan Desfar, Lluis Desfar, Dalmau Desfar i Jaspert Desfar, venen a l’orde de l’hospital de Sant Joan de Jerusalem el castell de Lavit amb els seus termes, però no fou fins el 1405 on realment es feu la venda per causes judicials contra els Boixadors, senyors de Castellví de la Marca, que volien el dit Castell.

Tomàs Desfar i Elvira amb els seus fills Joan, Jaspert, Lluis i Dalmau otorguen venda a l’Orde de l’Hospital en lliure alou del castell de Lavit amb la seva fortalesa, honors, molins, jurisdiccions per preu de 90000 sous, aprovaren la venda Violant, muller del cavaller Bernat de Requesens i filla del difunt Joan Desfar, senyor de Castellbell i Vacarises i Blanquina Desfar muller del donzell Dalmau de Torres senyor de Castellgali i filla de Tomas Desfar i d’Elvira. També aprovaren la venda Joaneta, muller de Pere d’Esplugues, donzell i filla de Jaume Desfar i Joan Desfar, procurador del monestir de Vallbona, renunciant als vincles i a la llegítima que pertanyien a Beatriu Desfar, sa germana, religiosa del citat convent. Joan i Beatriu eren fills de Tomas Desfar i Elvira. El mateix Joan otorgà renuncia de drets en favor del orde de l’Hospital, nou senyor de Lavit, en representació de ses altres germanes Constança i Francesca monges del convent de santa Clara de Vilafranca. Els hospitalers compraren lo castell de Lavit amb lo diner procedent de la venda de la vila de Sant Celoni.

Però, els Desfar no marxaren del Penedès medieval. El 1406 Tomàs Desfar compra cases anomenades de Rubio, situades a Sant Marsal, al terme de Castellet i la Gornal. Junt amb el seu fill Joan amplien el seu patrimoni penedesenc comprant la quadra de l’Ortigós (Sant Jaume dels Domenys) per allà l’any 1408.

El 1420 tenim el cavaller Joan Desfar vivint a Vilafranca. El 1422 Elionor, filla de Tomàs Desfar i germana de Joan, es casà amb Bernat Barberà, senyor de la casa d’Estalella (Castellvi de la Marca).

El 1459 Joan Desfar fa testament a Vilafranca:  El guardià dels frares menors del monestir de Sant Francesc de Vilafranca és un dels seus marmessors, conjuntament amb la seva muller Antònia i la seva filla Joana, muller del cavaller Bernat de Montbui, també vivint a Vilafranca. És enterrat a la sala capitular del monestir de Sant Francesc de Vilafranca en el túmul de “bons amic seus”. Deix 50 sous a l’altar de l’església de Lavit. Fa hereva universal a la seva filla Joana. Vol dir per tant, que no tingué fills.

 "Lauda sepulcral de Beatriu Desfar, monja del monestir de Vallbona"A partir d’aquest moment es perd la pista dels Desfar al Penedès. La compra del castell de Lavit va permetre als Desfar ser una altra família més d’aquest nostre Penedès medieval, encara que això si, com a senyors feudals, sotmetent als seus vassalls.

La Casa Murada (Banyeres del Penedès)

 

A l’extrem de ponent del terme de Banyeres, a la vora esquerra del torrent del Papiolet, tocant als termes de la Bisbal i de Llorenç del Penedès i prop l’autopista s’alça la casa Murada. Una masia d’origen medieval, que integra diverses dependències, és presidit per una torre construïda amb encofrat de tàpia, que podria datar, del segle XIII. És de planta quadrangular i forma troncopiramidal. A la base, conserva una volta apuntada amb dues petites trampes per les quals s’accedia, des del pis superior, al “sòl de la torre”.

 Torre de Santa Cristina (Bisbal del Penedés)

 

Aquesta torre, molt ben conservada. Guarda similituds amb la calafellenca torre de Viola i amb l’anomenada casa forta de Santa Cristina, situada dins el terme de la Bisbal del Penedès. Al costat de la torre hi ha la casa pairal també d’origen medieval i construïda, així mateix de tàpia. Consta de dues plantes i golfes, sota coberta a dues vessants. Al pis hi ha obertures gòtico-renaixentistes, i a les golfes finestretes com les de la torre. A la dreta té adossat un gran celler, d’època molt posterior, que amaga la part baixa de la torre. El conjunt, que és precedit d’un pati, és tancat per un mur o baluard que té adossada una capella de construcció recent que avui resta sense culte.

L’edificació original ha estat molt modificada i reformada en èpoques posteriors.

Entre la casa Murada i la caseria de l’Albornar es van localitzar l’any 1948 les restes d’un assentament iberomà, consistents en abundants fragments de ceràmica ibèrica pintada, ceràmica d’importació campaniana, ceràmica comuna romana i una pedra de molí giratori fragmentada. També a Banyeres del Penedès, al Mas Canyis, s’ha trobat una Necròpolis romana datada del segle VI-V a.C.

“Murada” vol dir muralla amb nom antic. Existeix la cala “Murada” a Mallorca; l’Illa “Murada” a Eivissa; la Caseria “la Murada” situat dins el municipi d’Orihuela, que centra la gran partida del camp de “la Murada” (Murcia). Hom parla de que aquest topònim té orígens morisc que vol dir cementiri amb àrab.  L’Alcover Moll ens amplia el significat dient que vol dir “els afores de la població” i que ve del llatí “murata”, femení de “muratus” que significa “guarnit de murs”. Jo m’inclino a que pot ben ser un nom d’origen àrab.

Al segle XV, concretament l’any 1499, sabem que hi vivia en aquesta casa en Guillem Huguet amb la seva muller Joana. Va ser recol·lector de les rendes al Penedès com a procurador del arquebisbat de Tarragona. Ell, com el seu pare, Bernat  i el seu avi també anomenat Guillem van ser secretaris, notaris o comissaris reials.  L’avi d’aquest Guillem, en Bernat, va ser tresorer del rei l’any el 1384. Una germana de Guillem, Constança Huguet es casà amb el cavaller i noble Marc de Puigmoltó.

El fill de Guillem, Bernat Huguet es va casar amb Eufrasina, filla d’un paraire de Vilafranca aquell any de 1499.

Més cap a nosaltres, l’any 1776 el noble Francesc Foxà de Copons (de la casa Manresana) compra la casa Murada, que en aquells moments pertanyia a Maria viuda del pagès Jaume Palau de Banyeres.

En aquell mateix any en Gregori Soler, mestre de cases del Vendrell, cobra 45 lliures per haver fet obres a la casa Murada. Consistien en arreglar les parets del baluard, construir una menjadora en l’establia, obrir dos portals, fer un sostre, posar set bigues noves, compondre el cup i arreglar les teulades de la casa. Com veiem, les obres anaven aguantant la casa. El que és curiós és que no van fer obres a la torre.

Molt probablement els senyors que ha anat tenint el poble de Banyeres i els seus voltants durant l’època medieval n’eren també els propietaris i potser hi vivien en aquesta casa forta: els Tous, els Mir Llop, els Palau (el segle XIV), els Gerard...

Actualment és un lloc adequat per enregistrar música. Jesús Rovira, baixista dels Lax’n’Busto lloga o deixa el seu estudi de gravació instal·lat en la casa “Murada” per qui ho desitgi. Es poden veure per internet diferents vídeos gravats en aquest estudi de diferents cantants i grups tan catalans, com espanyols o estrangers. Em pregunto: calia fer-ho tot tan modern? Com a mínim la torre continua allà preguntant-s´ho. Esperem que no la deixin perdre.

Adreça per qui vulgui “tafanejar” sobre l’estudi de gravació:

http://www.lacasamurada.com/estudi.htm

 Val la pena veure aquest video, per la cançó i el lloc on es va gravar:

 http://www.youtube.com/watch?v=kPThMgS-RVM&feature=player_detailpage

 

Els cavallers Fontrúbia, senyors del Mas Fumet i de la Rovira Roja (Sant Martí Sarroca)

 

Fontrúbia és el nom actual de l’escola de Guardiola de Fontrubí. Fontrúbia era el nom medieval en què es coneixia aquesta contrada. L’origen ve sobretot del segle XIV.

L’any 1358 ja trobem un Bernat de Fontrúbia, vivint a Vilafranca, que treballava de sabater. Molt probablement havia estat jueu i al batejar-se i convertir-se en cristià agafà el cognom del seu padrí: el cavaller i noble Bernat de Fontrúbia coetani seu.

El 1378 existeix un procés d’adulteri on Blanca, muller del mercader vilafranquí Valentí Golet filla del cavaller Bernat de Fontrúbia, queda prenyada d’un altre home que treballava amb el seu pare. La dona en qüestió és declarada culpable d’adulteri, amn la intervenció de diferents testimonis que l’acusen de tenir una vida massa “alegre”.

El 1388 un Marc de Fontrúbia viu al poble actualment abandonat de Selma (prop de Pontons). Més endavant, el 1399 un Marc de Fontrúbia és carnisser i viu a Vilafranca. Podria ser el mateix o potser fou un altre jueu convers que l’apadrinà aquest altre Marc que vivia a Selma. També més enllà, el 1411, un altre Marc de Fontrúbia és mulater i també viu a Vilafranca. No sembla ser família dels anteriors, però sembla que van ser molt coetanis tots plegats. Tres conversos o dos? Qui ho sap.

És en aquest any quan comencem a trobar en la documentació notarial l’Asbert de Fontrúbia, que ja és difunt, però fou noble i cavaller vivint al terme de Sant Martí Sarroca. Es casà amb Clara, filla d’un altre noble: Umbert de Bellstar de la parròquia de Santa Margarida al Penedès. Al morir el seu marit Asbert, es casà en segones núpcies amb Pere de Vilafranca, fill del senyor de la baronia de RiudeFoix, també situada al terme de Sant Martí Sarroca i familiar dels castlans del castell de Vilafranca.

El germà d’Asbert, en Bernat de Fontrúbia és que heretà els seus béns, en aquests hi constava el Mas Fumet (compartint les rendes i la senyoria amb els cavallers Lloret, antics propietaris del Mas) i el Mas de la Rovira Roja situats al terme de Sant Martí Sarroca i un feu de l’actual Fontrubí.

El fill d’aquest Bernat, un altre Bernat de Fontrúbia, el 1397 es casà amb Elvira, filla del també cavaller i noble Guillem de Savall (del mas Savall de Subirats, al Penedès). Deuria ser molt jove quant es casà, perquè ell mateix l’any 1431 es tornà a casar amb segones núpcies amb Caterina.

Durant el segle XV aquest Bernat de Fontrúbia amplia el seu patrimoni o el seu poder feudal comprant el 1404 un feu que posseïa el llinatge Pellisser de Vilafranca, que en aquells moments molts d’ells formaven part de la Universitat de la Vila. El dit feu es deia Vallvert i estava situat al terme de Sant Martí Sarroca.

A la mort de Bernat, el succeí el seu fill Bernat Roger de Fontrúbia, també senyor de la Rovira Roja. Es casà amb isabel, filla d’un noble de la ciutat de Balaguer.

El Mas Fumet ja no formà part durant el segle XV del patrimoni dels Fontrúbia, ja que aquest mas passà a mans del llinatge, també cavaller Montagut.

Els nobles/senyors feudals que existien en aquests espais del Penedès, durant el segle XIV i XV, es disputaven molt sovint el territori en què ells cobraven les seves rendes als pagesos i era el “pa de cada dia” participà en processos contra el senyor de la Bleda: Eimeric d’Espitlles, el senyor de la Rovira Roja: Bernat Roger de Fontrúbia, el senyor de Castellví de la Marca: en Joan de Barberà, Avinyonet del Penedès: en Joan Avinyó...

Al final de la guerra civil que hi hagué durant els anys 1462/72, entre el rei Joan II i la Generalitat, al Penedès es van substituir molts d’aquests senyors feudals, que fins en aquell moment s’aprofitaven del nostre territori pel seu propi benefici, per uns altres més afins al rei Joan II, que fou qui guanyà l’envestida: tots els béns dels Fontrúbia passaren a mans dels Terra (nobles i escrivans del rei) i després als Llorens (cavallers de Barcelona). La Rovira Roja passà a Lluc d’Avinyó, molt lleial al rei Joan II. En Roger Bernat de Fontrúbia és declarat rebel a la causa reial. Posteriorment la casa passà a mans dels Vilafranca, familiars dels Avinyó.

En el segle XVI tant el Mas Fumet com el Mas de la Rovira Roja n’eren els senyors els cavallers Montbui, també senyors feudals d’altres espais del Penedès medieval.

 El Mas Fumet

 

 

QUALSEVOL  ACTIVITAT HISTÒRICA RELACIONADA AMB ASPECTES MEDIEVALS SIGUI FIRES MEDIEVALS, CONFERÈNCIES, SOPARS, MÚSICS, BUSCAR L’ORIGEN MEDIEVAL DE POBLES, VILES, CIUTATS, FAMÍLIES, PERSONES….EN RESUM, QUALSEVOL FET QUE NECESSITEU OBTENIR DADES O INVESTIGACIONS MEDIEVALS NO DUBTEU EN ENVIAR-ME UN EMAIL. ESTIC A LA VOSTRA DISPOSICIÓ PER UN PREU MOLT ASSEQUIBLE.

Josepbosch1@gmail.com

 
 

 

Quadra de Cantallops/Cantacorbs

Cantallops és un poble de l'Alt Penedès repartit entre els municipis d'Avinyonet del Penedès i Subirats a 290 m d'alçada.

La primera referència documental al lloc anomenat "Campo de Lupis" molt presumiblement Cantallops, es remunta a l'any 991. Tot i així, es possible l’ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos. En concret, un document (datat el 15 de gener de l'any 976) que delimita una propietat i diu "(...) in termine de Olerdula i delimitada de orientis in ipsos gorgos, de miridie in villa de Lobos (probablement Cantallops), de occiduo in termine de S. Stefani, de circi in termine de Subiratus".

Un un document de l’any 1035, ens situa en el terme d’Avinyonet un riu anomenat Cantallops:  Fols, levita del difunt Geribert, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d’un alou situat al comtat de Barcelona, al Penedès, a Vidrà i als Gorgs, i d’un altre situat a la parroquia de Sant Boi, sobre el riu Llobregat, que tenen per la marmessoria de la difunta Ermengarda, filla del difunt comte Borgell, obligats per la voluntat testamentària d’Ermengarda i per decició judicial. Un dels límits de l’alou dels Gorgs diu: “…domibus vel curtis qui infra sunt, de partis aquilonis in rio qui discurrit de Canta Lupis…”

D’altra banda, en un establiment datat el 26 de juliol de 1176, apareix com el nom d'un mas. En aquest document consta que "in termine Olerdole, sive in parrochia s. Petri de Avinione" hi ha "ipso manso de Ficulnea, sive ipso manso de Campo de Lupis" (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 1110). En temps del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387) el lloc de Cantallops es citat com a possessió de Sant Pau d'Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. La devoció a Santa Margarida, a qui es troba dedicada la església actual del Cap de Grill, i encara una d’anterior, situada a la carretera, fou força present en temps medievals. Geogràficament proper es troba l'antecedent d'aquesta advocació a Santa Maria de Llinda, en la capella enrunada del segle X, amb posterioritat, capella de la Mare de Deu de Llinda . Resulta interessant la casualitat històrica de l’existència, en documentació del segle XI, de un Llop Sanç, afincat en les proximitats de Llinda en terres que inclouen el “Campo de Lupo” (Cantallops?), encomanat l’any 1176 a Bertran de Solario, l’amo de Mas Bertran, pel monestir de Sant Cugat .

El 1447 es constituí el municipi d’Avinyonet i tornar formar part de la senyoria del rei, després d’haver estat formant part de la senyoria del noble Guerau de Cervelló: “Los homes e universitats del castell d’Avinyonet, dels llocs de Sant Sebastià dels Gorgs, de Monistrol de Noia, de les Gunyoles, de la quadra de Cantallops del Guarner, de l’Arboçar, de cases blanques, dels masos de Torrebeces e de la casa den Clariana e termes e parroquies d’aquells situats en Penedès qui en temps passat son estats separats de la corona reial desijans e afectants tornar a la senyoria del molt alt senyor rei e vostra e oferen per lluició e quitament de les jurisdiccions dels dits castell, lloc, quadres, masos e casa, termes e parroquies d’aquelles pagar aquells 2000 florins qui son preu de llur rehemeoe encara los messions necessaries així em peró e no en altra manera que vos senyora com a lloctinent general que sots del molt alt senyor rei si a vostra merce sera en nom del dit senyor rei e vostre atorgues façats…”

Al segle XIV hi trobem gent de Vilafranca que cobren rendes a pagesos que viuen a Cantallops que abans eren de nobles: 1347: Bernat Samar, la seva muller Elisenda i el fill Guillem del castell de Ribes venen a Guillem Pujades sastre, el domini d’una vinya que té Raimon Calçada a Cantallops.

Albareda, Sibilia, Calçada, Sabanell, Girona, Saguals, Escofet, Vendrell, Anglès, Pastor, Muntagut, Gual, Ripoll, Rovira, Ballester, Solanes, Brugal, Morató, Piquer, són alguns dels cognoms que trobem a Cantallops en el segle XIV i XV.

   

Quadra de Cantacorps (Cantacorbs):

Cantacorps és l’altre topònim en què es coneixia aquest espai territorial i senyorial del Penedès durant els segles XIV i XV, tot i que a vegades es confon amb un altre semblant que hi ha al terme de Sant Martí Sarroca.

 Si més amunt hem parlat d’un Llop Sanç al segle XI afincat a Cantallops, en aquests anys hi trobem els Ripoll, que degut a tenir propietats en aquest lloc, obtenien l’alies d’en Llop: 1357: ...rep censal de Pere Ripoll alies Llop i la seva muller Ferrerona una quartera d’ordi per terra dotal de Ferrerona a Cantacorps...”

Altres documents ens parlen de Cantacorbs: 1385: Miquel Jofreny, de Vilafranca, com administrador del seu fill Berengueró Jofreny, ven a Pere Ponç, Berenguer Oller, Pere Marc, notari, tots terratinents del terme de Cantacorbs, la servitud de pas en una terra situada a l’horta de Morató....”

 

El segle XV hi surt el mas de Cantacorps: 1485: ...dues parts amb honors den Bosch de les Pallisses et ex alia parte amb honors mas den Llorens de l’Alzina et ex alia parte amb honors mas de Cantacorps et alia parte amb honors mas ...”

VISITES TEATRALITZADES AL VINSEUM

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=wWhemw_DRvs

Visita teatralitzada per al Palau Reial del Vinseum (Vilafranca del Penedès) edifici que data de principis del segle XIII i que, a través de personatges històrics, es representaran diferents etapes dels seus més de 700 anys de vida. Les 'Històries de Palau' esta protagonitzat per vuit personatges verídics com el Fra Bernat i la vídua Maria de Tarascó; el comerciant Cristòfor Milà o els taverners de Cal Noi-Noi.

Diumenge 26 de maig presentació pública dels Amics de l'Hospital d'Olesa

Diumenge, dia 26 de maig a 11,15 i al Centre Civic d'Olesa de Bonesvalls,  es farà la presentació pública dels Amics  de l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls. Una conferència de títol "Què era un hospital medieval: la seva vida quotidiana" per part de Carme Muntaner de la Universitat d'Història de Barcelona.

Carme Muntaner i Alsina (Sitges, 1983) és llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona (2006) i va obtenir la suficiència investigadora (DEA, 2008) amb el treball "El territori del castell de Sitges entre els segles XIV i XV, segons els capbreus de 1360, 1409 i 1418", el qual va obtenir el
premi 2009 de la Societat Catalana d'Estudis Històrics de l'IEC. Forma part del Grup de Recerca Consolidat i Innovació Docent [contra]TAEDIUM, en el qual participa activament des de 2006. Actualment és investigadora APIF per la UB i està realitzant la seva tesi doctoral sobre el territori i la vida quotidiana en el Sitges baix-medieval, a més de participar en els nombrosos projectes del grup de recerca al qual pertany.

Actualment col·labora amb l'historiadora medievalista Teresa Vinyoles, uns dels aspectes que han treballat conjuntament son els hospitals medievals.

Cognoms de famílies del Penedès del segle XIV i XV: La lletra F (2)

Vista des del castell de Foix

Fons: Al segle XV trobem vivim a Vilafranca a la plaça de l’Oli en Gabriel i Rafael Fons, cantirers, uns dels primers cantirers d’oli d’aquesta plaça on hi van viure altres cantirers fins a principis del segle XX. Al segle XVI hi trobem en la documentació Joan Fons cirurgià i la seva muller LLuïssa, familiar de l’anterior Gabriel. Al segle XVII un altre cantirer anomenat Francesc Fons continua vivint a la plaça de l’Oli; Font: L’any 1304 ja trobem a Vilafranca el rector de l’església de Santa Maria anomenat Guillem Font, un batlle d’aquest segle XIV va ser Romeu Font, un altre rector, en aquest cas de l’església de Marmella, al Baix Penedès va ser Ferrer Font. Altres foren sastres, sabaters, mercaders, hostalers, basters, preveres...Al segle XV un Guillem Font fou batlle de Vilafranca. Fons i tot un Bernat Font, pescador nascut a Vilafranca se’n va a viure a Vilanova, una cosa lògica. La família de notaris de Barcelona, els Ça Font, arriben a tenir mol patrimoni al segle XV i posteriors a Vilafranca, degut a la donació que els hi va fer el rei Joan II després de la guerra contra el seu fill Carles de Viana; Fontanals: el primer trobat en la documentació és Arnau Fontanals veí de Sant Pere de Riudebitlles. Un Nicolau Fontanal oriünd de Freixe, viu a Vilafranca l’any 1403. Uns Fontanals viuen al terme de Fontrubí, a l’Alt Penedès. Fontanyes: Pere Fontanyes nascut a Bonastre, comprar mercaderies a drapers de Vilafranca. Al segle XV trobem Arnau Fontanyes vivint a Sant Martí Sarroca. Un Fontanyes, mercader, fou atacat l’any 1404 en el mercat o fira medieval de Vilafranca. Tots semblen familiars dels de Bonastre. Uns van ser mestres de cases, cirurgians, vivint a Castellvi de la Marca i a Vilafranca al carrer de la Palma. Fontrúbia: Cognom antic del terme actual de Fontrubí. El 1358 trobem el sabater Bernat de Fontrúbia vivint a Vilafranca. Els cavallers Fontrúbia eren senyors de Sant Martí Sarroca el segle XIV, a la Rovira Roja. Familiars dels castlans de Vilafranca. Forana: el 1340 Raimon Forana és notari i prevere a Terrassola (Lavit). El cognom Forana és originari d’aquest terme de Lavit, en època medieval. Un Valenti Forana el 1411 viu a Vilafranca, al carrer del Forn dels Monjos (l’actual Rambla Nostra Senyora). Fore: Fore o Foret és un cognom de la Geltrú del segle XIV. Eulalia Foresa va ser monja al monestir de Santa Clara de Vilafranca l’any 1432. Fortuny: Jaume Fortuny sastre de Vilafranca surt en la documentació l’any 1341. Posteriorment, altres Fortuny tenen patrimoni a la quadra de Masdovelles de Vilafranca, un dels carrers perpendiculars d’actual Sant Pere. Foxet: un Foxet barber viu a Moja l’any 1348. Franquesa: cognom que ja trobem l’any 1298 en un procés contra Guillem Franquesa de Vilafranca que regia la cort del batlle, pels maltractaments cap als jueus de Vilafranca. Durant els segles XIV i XV teixidors, sastres, apotecaris, preveres....Eren originaris del mas de Gordoi, situat al terme de Vilafranca, en direcció a la muntanya de Sant Pau. Tenien cases al carrer de Santa Maria de Vila. Van formar part de la Universitat d’aquesta Vila. Frexenet: També el 1298 ja trobem aquest cognom pel Penedès. Ramon Frexenet sastre de Vilafranca, vivia al carrer de la Parellada. Frugell: Un vicari i notari de l’església de Santa Maria de Vilafranca, va ser Guillem Frugell l’any 1334. Molt actiu en aquells primers anys del segle XIV. Fullana: El llinatge Fullana sabaters vivien a Vilafranca durant el segle XIV i XV, als carrers Sant Joan, Cort o Cap de Creus.  Un Bernat Fuyana va ser carnisser a Vilafranca. Fuster: El 1296 Guillem i Bernat Fuster formaven part de la Universitat de Vilafranca. L’any 1346 els Fuster estaven van ser acusats d’heretgia per ser beguins al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. El seu judici ha estat editat i comentat per diferents autors. El 1369 trobem vivint a la Geltrú, Raimon Fuster. Sabaters, mercaders, artesans...cognom molt extens en diferents llocs de Catalunya, alguns originaris dels Penedès.

 

 Fragment d'un document de l'any 1431 on Caterina, muller de l'honorable Bernat de Fontrúbia,   cavaller, senyor de la Rovira Roja (Sant Martí Sarroca) anomena procurador al seu fill Roger de Fontrúbia perquè administri el seu estat econòmic que té a Barcelona, a les taules de canvi (els primers bancs que van existir) i cobrament de les rendes de diferents llocs als seus vassalls. AHCV.

 

 

 

Sortida Coneguem el Penedès (Institut d'Estudis Penedesencs)

Diumenge 5 de maig
Olesa de Bonesvalls

Tres quarts de deu del matí


 

Ens trobarem a tres quarts de 10 del matí, a la plaça Sitó, per iniciar la caminada cap a l’avenc de l’Esquerrà (anar i tornar 2 hores). Tot seguit veurem el Museu d’Espeologia i un audiovisual sobre els avencs del municipi.

En acabar, anirem a l’antic Hospital medieval d’Olesa per conèixer la seva història de la mà de l’historiador medievalista Josep Bosch, soci de l’IEP i dels Amics de l’Hospital Medieval d’Olesa-Grup de Recerca Olesa Rural.

En conveni amb l’Ajuntament d’Olesa de Bonesvalls.

Una visita teatralitzada recorrerà la història del Palau Reial del Vinseum des del segle XIII fins a l'actualitat

14:4816.04.2013

Vilafranca del Penedès (ACN).- El Museu de les Cultures del vi de Catalunya (Vinseum), ubicat a Vilafranca del Penedès, ha presentat aquest dimarts una nova activitat per donar a conèixer la història d'una de les peces de la seva col·lecció "més gran i única", el Palau Reial. Segons ha explicat el director tècnic del centre, Xavier Fornós, es tracta d'una visita teatralitzada per aquest edifici que data de principis del segle XIII i que, a través de personatges històrics, es representaran diferents etapes dels seus més de 700 anys de vida. Les 'Històries de Palau' estaran protagonitzades per vuit personatges verídics com el Fra Bernat i la vídua Maria de Tarascó; el comerciant Cristòfor Milà o els taverners de Cal Noi-Noi.

•