Cognoms de famílies dels segles XIV i XV al Penedès: La lletra E.

"L'escut nobiliari dels Espuny situat al monestir dels franciscans de Vilafranca, en el suposat lloc on hi havia la biblioteca del monestir"

Els pagesos Eiximenis, de Vilanova de Cubelles i de Vilafranca al carrer Pou Nou (l’actual Montserrat); els sastres Elies, originaris de Pacs del Penedès; els fusters, picapedres i corredors d’orella Esblades, del carrer Blanca de Cervelló de Vilafranca (carrer prop del de Sant Pere actual); els teixidors, sastres, coltellers...Escardó originaris del mas Romaní de Pacs del Penedès però vivint al carrer Cap de Creus (l’actual Constitució) i altres de Vilafranca; els cantarers Escayol de la plaça de l’Oli de Vilafranca; Els advocats...Escofet del carrer Pou Nou de Vilafranca (l’actual Montserrat); els escuders Escola, originaris de Sant Jaume dels Domenys, però vivint a Pacs del Penedès; els notaris Espaers, originaris de Valls, els notaris i sabaters Esparreguera del carrer Canyemàs de Vilafranca; els ferrers Espasa, originaris de l’Arboç, però vivint a Vilafranca; els pagesos Espelt de la Granada del Penedès; els Esperol de Vilafranca; els nobles, cavallers Espitlles, senyors del castell de la Bleda i d’Espitlles (Santa Margarita), vivint també a Vilafranca; els mercaders, després nobles i cavallers Espuny, actuant i vivint a diferents llocs del Penedès; dels mercaders, sabaters...Esplugues del carrer de Barcelona a Vilafranca; els notaris i mestres d’escola Esquerra de Vilafranca; els carnissers, mercaders... Estavella del carrer de la Cort de Vilafranca;  els fusters, mercader, sastres...Esteve al carrer del Mar de Vilafranca (actual Sant Joan) originaris de diferents llocs del Penedès; els pagesos Estrany del carrer Santa Maria Magdalena de Vilafranca; 

Topònims que han quedat en el lloc on hi havia el castell d'Espitlles.

Els dos Berenguers del segle XIV, senyors del castell de Subirats

El castell de Subirats situat a l’Alt Penedès té molta història. És documentat el 917 com a residència del vescomte de Barcelona Ermenard i del seu germà Usalard. La seva construcció va afermar (com altres ) la defensa i protecció de la frontera amb el Penedès al convertir-lo en un robust fortí.

Però no voldria parlar de tota la història del castell (serà en un altre moment), sinó de dos Berenguers que van ser senyors del dit castell durant el segle XIV i que van tenir molt de ressò no tant a la comarca com al Principat de Catalunya i que no es van autoanomenar “de Subirats”.

Anteriorment, a finals del segle XIII ,abans dels nostres Berenguers, eren senyors del castell el llinatge dels Sant Marti, conegut aquest llinatge com a senyors que eren del castell de Sant Martí Sarroca.

Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de Valencia, tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva filla Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. El seu fill Berengueró morí abans que ell.

En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut,  Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...

Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.

Berenguer d’Abella: Fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llicmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella. Trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa de Sicília el 1411.

Si Berenguer Vilaragut va tenir poc protagonisme en les nostres comarques aquest no va ser el cas de Berenguer d’Abella. Un Ferrer d’Abella, nascut a l’Arboç del Penedès, fou un eclesiàstic dominicà, molt probablement fou familiar del Berenguer d’Abella.  Ferrer, el 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar. Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicillia) i des del 1325 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode. Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina. Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis de beguins a Vilafranca.

Un altre Ferrer d’Abella, fou cavaller, probablement també de la família del nostre Berenguer, en 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Fou apreciat de Pere el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant un captiveri, a la vila d’Utiel. Filla d’aquest Ferrer, n’era Blanca d’Abella que es casà amb Bernat de Fonollar, senyor de Sitges: “Sibil·lia de Fortià, acompanyat pel seu germà Bernat de Fortià, Berenguer d’Abella i Bartolomé de Linos, el comte de Pallars i altres fugí secretament de Palau (era la 4t muller de Pere III) el 1386, primer fou a Sitges i després a Sant Martí Sarroca...” La fugida primer cap a Sitges era potser també decisió de Berenguer, ja que hi tenia família que podria protegir a la reina.

Un dels protagonistes d’aquesta època anomenat també Abella, fou el ballester de professió Raimon d’Abella.  Ja el 1323 viu un Raimon d’Abella al terme de Subirats, era fill d’un altre Raimon d’Abella. Creiem que aquest últim era el ballester que vivia a Vilafranca durant alguns anys del segle XIV i que morí a principis del XV. Tenia el seu alberg al carrer Pintors (la Palma actual) i fabricava ballestes per gent de Barcelona i soldats del rei. La seva filla, Eulalia, es casà amb un dels altres pocs ballester que vivien a la vila en aquells anys, en Bernat Roig. Una altra filla casà amb un pellisser de Barcelona anomenat Bernat Olesa. El cognom Abella justament el comencem a tenir a partir del segle XIV a les nostres contrades, tindria alguna cosa a veure en Berenguer d’Abella? 

El terme de Foix, el castell i l'ermita, els senyors feudals

L’any 1976 hi va haver uns treballs d’arranjament a l’ermita de Santa Maria de Foix que s’alça a 661 metres d’altitud. Data del segle XII amb dues naus menors. Fou consagrada l’any 1309. Al segle XIII pertanyé als Cervelló i des del 1388 als Pinós. Al segle XV als Peguera, que foren senyors de Foix i de Torrelles.

L’any 1017 en el testament del comte Borrell, que féu amb motiu del pelegrinatge a Roma, en què nomena marmessors la seva dona Adelet, el seu gendre Miró i a Bonhom, el vicari de Sant Martí Sarroca, fa usufructuària a la seva dona de la meitat dels seus alous dominicals del castell de Foix, les vinyes de Marmellar i l’alou de Vilasar. Deixa al seu fill Sunyer el castell de Marmellar. Deixa a la seva filla Quíxol l’alou de la Bleda. Deixa als seus fidels Arluví i Odó l’alou que era d’Adalet i les vinyes que té Eldemar, sota servei del seu fill, qui té el castell de Foix. Com veiem el castell ja existia abans de l’ermita. El Lloc de Torrelles pertanyia al terme de l’antic castell de Foix, documentat al 1067, que posteriorment va pertànyer a Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV. Més tard (el 1093) un tal Arnau dóna a Baldó la castellania del castell de Foix. . El 1185 surt esmentat per primera vegada el lloc de Torrelles de Foix . Al 1198, Guillem de la Granada, concedeix el Castell de Foix a Guillem de Tarragona, i deixà unes terres perquè els seus marmessors hi edifiquessin una església en honor de Déu i la Verge Maria.

L’Albareda és un dels termes d’origen medieval, situat al castell de Foix. L’any 1212 existeix una concòrdia entre els cosins Ramon d’Albareda i Pere d’Albareda. Ramon cedeix a Pere la meitat de la propietat d’Albareda que ha heretat del seu oncle Guillem d’Albareda, a canvi de rebre 110 sous. El segle XV unes cases dels Albareda de Foix estaven situades a Vilafranca en el lloc de l’actual “font dels Alls”.

Raimon Carbó l’any 1317 és un dels primers rectors/notari de l’església de Santa Maria de Foix. Fou procuradors dels nobles Cervelló quan eren els senyors del castell. Era originari d’un llinatge sorgit del mas Rugat situat al terme de Castellví de la Marca. Foren senyors terratinents de diferents llocs del Penedès: La Granada, Castellví, Torrelles de Foix, Santa Fe del Penedès, Guardiola, Subirats, Pacs del Penedès...

Guillem Calva fou també un rector de l’església de Santa Maria de Foix l’any 1368 que també ho fou de l’església de Sant Jaume dels Domenys. La relació per tant entre els terme de Castellví de la Marca i el de Foix hi era sovint durant aquest segle. Francesc Calabuig l’any 1389 fou un altre dels rectors de l’església de Santa Maria de Foix, originari del mas Calabuig situat al terme de Sant Martí Sarroca.

El 1332 hi ha una donació de la castlania i feu del castell de Foix amb tots els drets i pertinences que els pertany pels nobles Guillem de Tona cavaller i Alamanda, a favor del seu fill absent de Tona en contemplació del matrimoni amb Constança filla de Bernat de Petra i Brumisenda.

Els Petra, posteriorment Sapera, eren un llinatge penedesenc arrelat a Vilafranca des de principis del segle XIII. Aquest Bernat era notari. Rep la notaria d’Olèrdola aquest mateix any per part del rei Alfons. Va ser batlle general de Catalunya l’any 1344. Pera conèixer la importància del llinatge fixem-nos en el testament de la mare de Bernat, Margarita, en el seu testament, l’any 1334. El seu marit i pare de Bernat, fou l’advocat Berenguer de Petra. Dóna deixes a les capelles existents a Vilafranca: Sant Julià, Sant Salvador de la Calçada, Santa Maria de Penyafel, Sant Andreu de la Picollera, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Digna, Santa Maria dels Horts, Santa Maria de la Tallada, Santa Magdalena. I Altres espais de fora del Penedès: com una quartera de faves al monestir de Montserrat. A L’església de Sant Bernabé d’Òdena una quartera de forment. Al monestir del Carme de Barcelona una quartera de forment. Als fills de Raimon Porta de Cervera també li fa deixes, igual a la filla del noble Guillem de Manresa. A la seva filla Geralda que és muller del cavaller Bernat Torrelles (probable descendent del que van donar nom al lloc de Torrelles). Elegeix ser enterrada al cementiri de Sant Joan de Vilafranca o al monestir dels franciscans.

   

 Masia Soler de Secabecs

Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia ( ca l’Isaach, de la caseria de la Llombarda ) al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha la masia del Soler de Secabecs. El 1309, el cavaller Guillem de Secabecs de Foix manifesta que ha edificat una capella en el castell de Secabecs a honor de Sant Andreu, essent anomenat primer rector Guillem de Font, prevere. L’any 1406, Ferrer Ramonat, prevere beneficiat en l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona també ho és de la capella de Sant Andreu construïda al lloc del castell de Secabecs. El fill de Guillem de Secabecs, un altre Guillem, fou frare de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Berenguer de Secabecs el 1329 fou degà del Penedès i administrador de la cort reial. També foren els Secabecs, senyors del Mas Ollers, situat a Castellví de la Marca. Durant aquest segle XIV el noble i cavaller Berenguer tenia el seu propi alberg (casa) al carrer de la Palma anomenat també el carrer de Secabecs (es comença a trobar el seu nom a partir de l’any 1388).

El Castell de Foix va pertànyer posteriorment a la corona, que al 1388 el rei Joan I el va vendre a Bernat de Pinós.  El llinatge Pinós fou originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l'Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès. Bernat era fill de Bertran de Pinós, el que des del 1375 almenys, era protonotari del rei Pere III i de l’infant Joan.

El seu fill Bernat de Pinós, doctor en lleis, comprà a l'infant Martí la vila de Pertusa amb el castell i les seves aldees (1395). Fill d'aquest fou Roger de Pinós. És possible que pertangués a aquesta línia Bernat de Pinós (mort el 1464), doctor en ambdós drets, que s'establí a Sicília des d'abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444. El 1397 el rei ha de demanar a Bernat que signi la pau amb sagrament i homenatge entre ell i alguns homes del terme de Foix i el cavaller Marc d’Avinyó, que es disputava la senyoria del dit castell.

Roger de Pinós, senyor del castell després del seu pare Bernat, encara tenia diferents trifulgues contra els homes del terme de Foix i amb els cavallers, senyors d’altres castells del Penedès. El 1414 es diu: “..debat guerra rancos e males voluntats fossen entre Roger de Pinós cavaller senyor del castell de Foix, el noble Joan de Barberà cavaller en aquest cas, però de Torrelles, i els cavallers Avinyó ..les dites parts acorden repartir-se les rendes dels albergs, horts, camps, vinyes, terres, honors, possessions, vaxelles, vinariis, mobles, homens, censals..que hi ha en el terme...” Graida de Pinós, fou la seva muller i al quedar vídua es casà amb Gerald Alemany de Peguera. A la mort d’aquest segon marit l’any 1431, passa a ser senyora del castell de Foix. La seva filla fou Brigida de Peguera.

Els Peguera sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d'importants béns i d'un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190. El 1488, Grahida, muller del magnífic Gerald Alemany de Peguera de Foix ordena testament. Els Peguera continuaren essent posseïdors del castell i de Torrelles fins més enllà del segle XVI. El 1574 Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya – Aragó, primer marqués de Foix al 1710; la nissaga dels Peguera es va extingir amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, que morí soltera al 1881 i va deixar el seu patrimoni a les salesianes.

Durant el segle XII fins el XV altres llinatges de nobles i cavallers de diferents espais del Penedès tenien o volien formar part d’aquest terme, cobrant rendes o posseint patrimoni: els Boixadors, els Santjust, els Desplà, els Barberà, els Senyechs...

Com sempre, un dels aspectes que es pot veure en uns dels llocs més emblemàtics de la nostra història medieval penedesenca no és gens adient. Una escala metàl·lica trenca tot el conjunt de la gran ermita que domina un bon tros d’aquest Gran Penedès i no ajuda gens a pensar com vivien aquella gent.

Joan Mates: pintor vilafranquí del gòtic medieval

Joan Mates fou un pintor gòtic, català documentat entre 1390 - 1431, que s'inscriu dins del corrent que s'ha anomenat estil gòtic internacional de Catalunya, sorgit al voltant de la personalitat de Lluís Borrassà. Mates va ser un artista expressiu, que utilitzava els contrastos de línies per modelar les figures. D'aquesta manera va aconseguir que les seves obres destaquessin sobretot per la seva elegància, en què també es reflecteix l'empremta dels il·luminadors franco-flamencs.

Procedent de Vilafranca del Penedès l'any 1390, era fill de Bernat Mates que tenia d’ofici seller (menestral que fabricava i venia selles per a cavall) i Maria vídua en primeres núpcies de Guillem Respall sabater. Vivia la família al carrer Pintors, l’actual carrer de la Palma) nom posat ja l’any 1375, per ser el carrer on vivien altres pintors de l´època medieval com Pere Salvador – no tant conegut- l’any 1344. Va tenir de muller l’any 1415 a Constança. Quan el seu pare va morir, Joan Mates es va establir a Barcelona al taller de Pere Serra, amb qui va tenir una llarga relació i col·laboració, junts van treballar en el retaule de la Verge amb els Sants de Siracusa (1400) i, quan es va produir la defunció del seu mestre, va recuperar altres encàrrecs seus, com el del retaule de l'Anunciació per l'església de Sant Francesco de Stampace de Càller (Sardenya), o el desaparegut retaule de sant Tomàs i sant Antoni de la catedral de Barcelona, segons un document del 20 d'abril de 1409.

Fou hereu del seu pare i a la mort d’aquest, es va encarregar de pagar la dot a la seva mare i administrar els seus béns que tenia a Vilafranca. Va haver de buscar “préstecs”-censals morts- per fer-ho.

Va tenir bona relació amb alts càrrecs de l'església i la noblesa catalana i amb mecenes com les famílies Cabrera, Cervelló, Queralt o Foix. Va realitzar diversos encàrrecs destinats per a diferents parts d'Aragó i Catalunya. El retaule de Sant Jaume de Vallespinosa (1406-1410), patrocinat per la família Cervelló, es troba al Museu Diocesà de Tarragona.

Tot i residir permanentment a Barcelona va realitzar estades per atendre encàrrecs a la zona de Vilafranca del Penedès d'on era originari. Hi consten poders atorgats a persones de la població com el notari i cunyat seu en Francesc Gabiol el 1402 i a Berenguer Ferrer el 1403 i 1418. En aquest període va realitzar per al santuari de Santa Maria de Penyafel (Santa Margarida i els Monjos) els retaules de sant Miquel i de santa Llúcia. L’any 1415 cobrà 55 lliures d’aquells 60 florins que va costar el retaule sobre santa Llúcia i Caterina que feu per l’administració de Sant Lluc de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Per a la catedral de Barcelona, se li va encarregar el gran retaule de Sant Ambrosi i Sant Martí de Tours (1411-1415), encara conservat i d'altres avui desapareguts com el retaule de Santa Anna i Sant Miquel (1406-1409) segons una carta de pagament del 5 de juny de 1406, el retaule de Santa Agnès (1412-1413) segons una carta de pagament del 8 de juliol de 1412, així com l'esmentat retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni (1409) iniciat per Pere Serra. Per a la Pia Almoina de Barcelona, el de Sant Sebastià i Calvari, guardat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, executat l'any 1431 en els límits finals de la seva producció. Un altre retaule que va fer de Santa Margarita era per la catedral de Barcelona per l’any 1400, segons un document judicial trobat a l’arxiu de Vilafranca, on també diu que es va construir amb fusta d’àlber.

Joan Mates l’any 1431 feu testament.  El seu fill i hereu va ser Bernat Mata, també pintor vivint a Barcelona.  En el testament, reconeix rebre 22 lliures que era el preu d’un retaule que el seu pare va fer pel lloc de Bellvei del Penedès, entrant així també en administrar tots els béns que el seu pare tenia a Vilafranca i comarca. El fill Bernat no sembla haver tingut bona relació amb altres persones que visqueren a la Vila: l’any 1453 davant de la cort del batlle es demana que arriben a pactar pau Huguet Guarner, manescal del regne de França d’una part i Bernat Mata pintor de la vila; Bernat va denunciar davant del batlle que Pere Cuc mestre de cases i el mulater Arnau Tutusaus li deuen diners que no li volen pagar;  El 1437 encara en els documents medievals es deia que en el carrer dels Pintors hi havia la casa de Joan Mates, pintor de la vila.

Mireu aquest vídeo sobre un dels retaules de Joan Mates.

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21948

La Moja medieval i la seva Torre

Moja és un dels quatre pobles històrics que pertany al municipi d’Olèrdola. En aquest nucli de població hi ha una torre de defensa circular. Al seu entorn van créixer els habitants de Moja. És el més poblat del terme d’Olèrdola. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud. L’església parroquial de sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcades i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades.

La Torre és, sens dubte, l’element distintiu d’aquells masos i un nombre significatiu de concessions té per objecte la seva construcció-recpnstrucció; L’any 1114 l’abat Rotllan de sant Cugat del Vallès encomana a Bernat Arnau i a la seva muller Sicarda la batllia de Moja amb la torre “perquè la construeixin i defensin amb totes les coses de la seva batllia”. El 1187 l’abat Guillem de sant Cugat del Vallès encomana a Guerau de Moja i a la seva mare Agnès la fortalesa i la batllia de Moja, li dóna en feu els alous de la dominicatura amb el redelme, el braçatge i la tercera part de tots els plets de la dominicatura. Aquestes rendes es justifiquen per les funcions del batlle en l’administració de justícia senyorial en aquest territori. Aquest batlle esdevé beneficiari d’una tercera part dels ingressos de justícia i, juntament amb la batllia, rep en comanda una torre o fortalesa. La comanda de 1187, que posa fi a un llarg contenciós entre el monestir de sant Cugat i els batlles de Moja, estipula l’obligació de Guerau de donar la potestat de la torre als abats o als seus enviats, d’obrar-la i defensar-la amb els homes de la batllia de Moja.

En quant al lloc de Moja, l’any 976, els testamentaris d’Arviansi donen al monestir de Santes Creus, la meitat de les terres que el difunt posseïa a la Madriguera de Vidrà (Olèrdola). A migdia d’aquest alou, hi tenia terres el jutge Teudiscle, que correspon a Moja.

Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 dóna el seu alou de Moja al monestir de sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme.

El comte Ramon Berenguer III, aconsellat pels castellans d’Olèrdola, concedeix privilegis i llibertats als pobladors d’aquest castell i que s’estableixin dins dels termes de santa Margarida, santa Digna, Font Tallada, Viladellops i Montrodó i també a Moja. L’any 1108, va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’any 1197 una de les parellades de sant Cugat del Vallés a la dominicatura (era aquella part del domini, terres, homes i drets, que els els senyors es reservaren com a propi per a la seva explotació directa) de Moja, és dividida en sorts i establerta a dotze tinents, tots de Moja, aquests eren: a favor de Juan Bertran de Moja, de Sonet Ferrer i la seva muller Solestenda, Narbonet i la seva muller Nina, Berenguer d’Alió i la seva muller Pereta, Arnau Guadall, Pere Ros i la seva muller Subirana, Guillem Feliu i la seva muller Dolça, Messeguer i la seva muller Barcelona, Bernat de Moja i la seva muller Agnès, Bernat Galí i la seva muller Berenguera, Joan Guadall, i Pere de Magraner i la seva muller Provença. Els límits d’aquestes terres entre altres situa a l’est la “villam de Moya” a l’oest “in via que vadit ad mansum de Puteo et apud Olerdulam”

El 1234, el rei Jaume I confirma tots els castells i possessions del monestir de sant Cugat del Vallès, entre elles la “dominicaturam de Modia”

Segle XIV: La família Brugal era una de les famílies senyorials terratinents que hi vivien durant aquest segle i posteriors en el seu propi “Mas Brugal o Brugalet”: Guillem, Jaume, Pere, Antoni Brugal....alguns Brugal van ser sabaters/mercaders que van viure a Vilafranca. Molts actes notarials d’aquesta família estan signats en el lloc de Moja. El 1348, Guillem Brugal deix en herència a les seves quatre filles moltes terres situades a Moja. També els Alzina eren família senyorial terratinent d’aquestes terres;  L’any 1376, trobem al prevere Pere Rocafort, com a rector de l’església de Moja. El 1384, Pere Sarroca de la parròquia de santa Margarida (Olèrdola) té una terra a les “Comes de Moja”, al lloc anomenat “lo Ronxics”. El 1388, és rector de l’església de Moja, el prevere Berenguer Baró fins l’any 1404. El frare Bernat Perdinyà del monestir de sant Cugat del Vallès (encara senyors feudals del lloc), estableix una masia a Ferrer Pujo de Moja. Presta jurament i homenatge al dit monestir com a vassall seu.

Segle XV: El monestir de sant Cugat del Vallès continua establint terres a nova gent que ve a viure al lloc. La població en aquests anys deuria ser més gran, ja que l’any 1425 “al portal del bon consell” de Moja es celebra una assemblea per part dels prohoms de la seva universitat (Ajuntament), hi assistiren: els consellers Pere Mercer, Bartolomé Jofre alies Serra, Marc Mascaró, Pere Dunnus, Antoni Pujador, Francesc Pujador, Francesc Plana, Jaume Dunnus, Antoni Barceló, Guillem Alzina, Bartolomé Pugo, Francesc Alzina, Jaume Riu, Arnau Bertran i Pere Bertran homes de Moja.

El 1426 és rector de l’església el prevere Pere Amorós.

La pedrera de Moja era molt activa durant els segles XIV i XV: “...volsos e ligadors que fecius de pedrera deMoja” per fer l’obra del portal de la muralla de Canyemàs de Vilafranca del Penedès. La “Roca Salera o Roca Llisa”, “El Pujol de Moja”,  “El pou de Moja”, “El Clot de Moja”, “La Pedrera de Moja”, “La bassa de Moja”, eren topònims d’aquests anys medievals que pertanyen a Moja.

La restauració actual de la Torre de Moja és poca adient a el que hauria de ser, però no deix de recordar un espai del Penedès situat en el gran terme d’Olèrdola que cal conservar i explicar d’una o d’altra manera.

Els cognoms medievals penedesencs del segle XV: la lletra D

 Església sant Marçal de Terrassola on hom suposa que al costat hi havia el castell de Lavit, possessió dels senyors els nobles Desfar en el segle XV. 

Els nobles Dablices de la casa del Puig de Castellví de la Marca; Els Dach de Vilafranca; Els Dalmau, notaris i altres oficis originaris del Penedès vivint en molts indrets del Penedès, a Vilafranca, al carrer Pintors (Palma); Els Dalot de Vilafranca; Els mestres de cases Darts de Vilafranca; Els Dela, uns probables fundadors de Vilafranca, originaris d’Urpi; Els carnissers Delmes de Vilafranca; Els fusters Delerm del Vall del castell de Vilafranca; Els nobles Des Far, senyors de Torrelavit; Els avarquers Despí del carrer de sant Pere de Vilafranca i els de Pacs del Penedès; Els Desplà, nobles i mercaders de Barcelona, però familiaritzats amb nobles penedesencs; Els Despobordres de Vilafranca; Els Deu de Puigdalber; Els sabaters Devesa, al carrer dels Monjos (Barcelona) de Vilafranca; Els Didac de les Comes (Menes) de Vilafranca; Els Diliver de Barcelona, però originaris de Vilafranca; Els Dolcets de Vilafranca; Els Domenech de Vilafranca, però originaris de València; Els sastres i fusters Domingo, en diferents llocs del Penedès; Els Donya de l’Arboç del Penedès; Els nobles Dorcau;  Els basters Dorlencs del carrer del sant Esperit de Vilafranca; Els Drapers de Vilafranca; Els botiguers i sabaters Dunnus de Moja; Els fusters Durruis de Vilafranca; Els pagesos i vidriers Duran del carrer de la Cort de Vilafranca i els d’Avinyonet del Penedès.

Senyal (signatura) de Guillem Domingo, batlle de Vilafranca a principis del segle XV.

La capella del sant Sepulcre d’Olèrdola i els Tallada

Una visita a la capella més medieval que tenim al Penedès val la pena. La llàstima és que hem de demanar permís per visitar-la, ja que forma part de la casa anomenada de “La Tallada” dins el municipi de sant Miquel d’Olèrdola. Per tant, és una capella situada dins d’una propietat privada. L’any 1976 no es podia visitar. Actualment un grup d’unes quinze persones pot demanar autorització per veure-la. La capella del sant Sepulcre és una bona mostra del romànic medieval del segle XII. Fou fundada per l'ordre del Sepulcre. La capella juntament amb la finca on està situada, la Tallada, fou venuda el 1287 al monestir de sant Cugat del Vallès, però tornà a l'orde del Sepulcre fins l'any 1489 en que es suprimí l'orde del Sepulcre passant a ser propietat dels hospitalers de Sant Joan.

Durant el segle XIV es comencen a donar deixes en els testaments per part de la gent de la comarca a l’església del sant Sepulcre d’Olèrdola per ornaments del seu altar. El 1386, el pagès Bonanat Ferrer, oriünd de Canyelles, compra una vinya situada en aquest indret. Pagava el dit cens feudal als administradors del sant Sepulcre. Un d’aquests administradors era el frare Guillem Pere. Aquest personatge formava part dels beguins que vivien en aquella època a prop del monestir dels frares menors de Vilafranca i que van ser acusats d’heretges per la inquisició d’aquell temps.

La capella de sant Andreu de la Picollera és una de les capelles medievals que envoltaven el municipi de Vilafranca en què ningú mai s’ha posat d’acord on estava situada. S’han trobat notícies des de l’any 1273. Crec que puc assegurar que la dita capella correspon a la mateixa del sant Sepulcre. El que no puc saber de moment és perquè el dit nom, sinó fos que tenia un altar dedicat en aquest sant: “Guillem Tarroga sastre deix a sant Andreu del Sepulcre 12 diners....” Els límits de les terres , els camins que surten d’aquestes i altres aspectes ajuden molt a creure que és la mateixa capella. El mateix Guillem Pere, anomenat abans, deix en el seu testament fet l’any 1344 a sant Andreu 4 diners. També tenia un altar dedicat a sant Salvador: L’any 1294: “El castlà Bernat de Vilafranca dóna a la capella del sant Sepulcre de sa Tallada 5 sous i al seu altar dedicat a sant Salvador 10 sous...”

El castell de la Tallada, la quadra de Magrinyà, Torreblanca, Mas Rabassa, Mas Sala, Mas Nadal, la capella de santa Maria dels Horts, camí a Puigroig, quadra de Fontallada...són topònims medievals de l’entorn.

La quadra de la Tallada és un dels més antics. El 908 un tal Godafred fa una donació als almoiners de la casa del monestir de santa Maria de colomars, horts, molins...situats a la Tallada.

Els nobles, senyors feudals del dit lloc eren els Fontallada. L’arxiu de santa Anna de Barcelona ens dóna molta informació sobre aquest lloc i els Fontallada, n’escric alguns expemples: El 1152 Isarn dóna al seu nebot Bernat tots els drets que té a la Tallada per herència de Guerau de Figuerola;  El 1179, en el plet suscitat entre el Sant Sepulcre, d’una banda, i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de la deixa testamentària que Seniol Guillem havia llegat al dit orde, Pere d’Oló, Bernat Marcuç i Pere de Ripoll per manament de Bertran de Castellet, adjudiquen al sant Sepulcre la propietat objecte de litigi i prescriuen que en cas de dubte sobre els noms dels llocs deixats hom recorri a l’arbitri dels homes de la terra i estableixen també que tingui una còpia del testament del susdit Seniol Guillem; El 1180, en el plet suscitat entre el sant Sepulcre d’una banda i Bernat de Tallada, d’una altra, entorn de l’honor que aquell tenia i treballava a la Tallada, Berenguer Bou vicari del rei, Sunyer i Ruric, monjo i prepòsit de Sant Cugat, adjudiquen al predit orde la propietat corresponent a la deixa testamentària que Seniol Guillem llegà a l’esmentat orde així com l’església edificada en honor del Sant Sepulcre prop la Tallada juntament amb els béns alous i comminen Bernat Tallada que provi que l’honor objecte del litigi no pertany al Sant Sepulcre i prescriuen alhora que, si no pot demostrar-ho, lliuri al Sepulcre la part de l’honor que li per toca pel testament de Seniol Guillem i que ell es quedi allò que certifiqui com a seu.

El 1182, Guillen de Claramunt dóna a Berenguer de la Tallada i als seus descendents la quadra que té a la Secuita, dins el terme del castell de Montoliu, perquè la posseeixin perpètuament en règim de lliure i franc alou. Com a fiança – ferma de dret – Guillem de Claramunt rep de Berenguer de la Tallada 80 sous, a condició que no tingui cap altre senyor.

El 1187, Pere de Fontallada dóna a la seva muller Ermessenda  com a esponsalici la meitat dels seus drets sobre el castell de la Bisbal del Penedès i tot l’honor que te al Gaià, per a que ho tingui en usdefruit vitalici. Com veien eren posseïdors d’altres espais del Penedès medieval.

El 1199, Pere de Fontallada, d’una banda, i les seves nétes Ermessenda i Gueralda i el marit d’aquesta, Bernat de Vallfort, (senyor d’una altra casa senyorial important de Castellet) de l’altra, després de múltiples enfrontaments, estableixen concòrdia sobre el repartiment del castell de la Bisbal.

El 1220, es coneix a Guerau de Fontallada, ja que ordena el seu testament. El seu pare és en Pere de Fontallada. Disposa ser enterrat a l’església de santa Maria de la Bisbal del Penedès.

El 1304, Pere de Tallada, donzell, administrador dels béns del seu nebot Guillem de Bauló, promet a Bernat i Guillem de Crebany, de Vilafranca del Penedès, que servarà la compra de dues peces de terra que els dits Bernat i Guillem havien fet a Guillem de Bauló i la seva dona Saurina, pares del dit Guillem, sense oposar-s'hi tal com havia fet en altres temps.

El 1309, el frare Ramon de Tallada preposit del Penedès del monestir de sant Cugat del Vallès i el cavaller Guillem de Montbui en el lloc de Capellades  discuteixen sobre les rendes que pertanyen a un i a l’altre del dit lloc.

Galceran de Tallada, rector, Guillem Tallada, Asbert de Tallada del castell de sant Martí Sarroca, Genovés Tallada de Vilafranca, que havia construït una capella dedicada a santa Maria de la Tallada en la parròquia d’Avinyonet del Penedès, Umbert Çatallada, Pere Çatallada del castell de Jafre a Ribes, Berenguer Ça Tallada cavaller de les cases de Ça Rafaguera de la parròquia de santa Margarida (als Monjos), Joan Tallada fill i hereu del cavaller Berenguer de Tallada, Berenguer de Tallada del mas Abadal de santa Margarita....són alguns dels nobles i cavallers que van actuar i dominar bona part del Penedès medieval.

La capella del sant Sepulcre, les pintures romàniques sobre el judici final del seu interior, el castell o finca de la Tallada i tot el voltant d’aquest espai pertanyia a les formes de vida medievals d’aquella època. Caldria poder visitar i restaurar tot allò que està a punt de desaparèixer. Cal conservar-ho i aprofundir en el seu estudi.

El mas de Pontons i els Avinyó (Sabater)

El mas de Pontons és situat a prop del límit nord - oriental del terme. L’actual edifici és una masia fortificada reformada als segles XVII o XVIII. En la part superior de cadascun dels quatre costats hi ha una garita sobresortint, i en diferents punts dels murs presenta arpilleres. 

Durant els primers segles del repoblament del terme de Pontons i voltants el llinatge de Pontons es qui dominava aquest espai. Abans de l’any 1330, veiem que en la documentació Jaume Sabater, és el senyor del mas de Pontons. Jaume era un jueu convers que vivia a Barcelona, però també el veiem signant documents notarials com testimoni al Penedès.

En aquest any Ramon Bosch del terme del castell de Foix, conjuntament amb la seva muller Elisenda, venen a Jaume, del mas de Pontons, un cens de cinc quarteres de blat, sobre tot el mas del Bosch i dos molins que tenen pel noble Guillem de Cervelló.

Al cap de sis anys, el 1336 fa donació Jaume, del dit mas de Pontons amb tots els seus homes, drets i censos, que té en franc alou a la seva filla Ferrerona amb motiu del seu matrimoni amb Pere d’Avinyó. Veiem per tant que el mas de Pontons passa a ser propietat dels Avinyó d’Avinyonet. Jaume, a més, fa donació d’una casa amb hort, situada a Barcelona en el carrer de Montcada, la qual està sota el domini de la prepositura del mes de febrer de la Canònica de la Seu. El pare, però, es reserva l'usdefruit de tots aquests béns.

El 1360, un altre Jaume Sabater, alies d’Avinyó, anomenat cavaller o donzell,  fill de Ferrerona i Pere, reconeix rebre diferents pensions de censals morts, en concepte de la restitució de la dot de la seva muller difunta Llorença, filla d’Arnau de Foses alies de Cabrera. També reconeix haver rebut de Joan de Vall, ciutadà de Barcelona, 26.000 s. pels quals li va vendre un censal mort de 2.000 s. de pensió anual. Dels quals 15.000 són per lluïr un violari de 2.500 s. a Arnau de Bastida i 11.000 s. que dit Joan per mandat de Jaume, dóna a Maria, esposa d'Arnau de Foses àlies de Cabrera, hereus de la seva difunta filla Llorença, esposa de dit Jaume, en concepte de restitució de la dot de dita Llorença.

El mateix any aquest mateix Jaume, ven a Joan Vall, que viu a la casa del rei, un cens sobre un balneari que es troba al carrer Banys vells de Barcelona: Jaume Sabater, àlies d´Avinyó, cavaller, fill del difunt Pere d'Avinyó, cavaller, ven a Joan de Vall, de la casa del rei, ciutadà de Barcelona, un cens de 2.000 s.m.b. sobre un balneari que es troba al carrer dels Banys vells de la ciutat de Barcelona, que té per la pabordia del mes de gener de la canònica de Barcelona que en rep anualment 12 s. de cens. El preu de la venda és de 26.000 s.m.b

Aquest mateix any, el germà de Jaume Sabater, també anomenat Pere d’Avinyó, com el seu pare, com a procurador de Jaume, d’Huguet d’Avinyó de la casa de Ribalta, de Lavit i d’altres habitants del terme de Pontons, es comprometen a pagar una pensió de censal mort que havien venut a Joan Vall, de la casa del rei de Barcelona. El pagament de les pensions i liquidació d’aquest censal porta diferents enfrontaments judicials/notarials entre els familiars de Llorença Foses, muller difunta de Jaume Sabater i membres de Barcelona:  Joan Vall reconeix rebre de Bernat de Pedra, advocat i procurador de Jaume Sabater, donzell, àlies d’Avinyó, fill del difunt cavaller Pere d’Avinyó, la quantitat de 5.200 sous per a la lluïció d’una part del cens de 2000 sous anuals que el dit Jaume Sabater havia venut en encant públic. El 17/12/1365: Joan Vall de la casa del rei, fa definició a Jaume Sabater, àlies d’Avinyó, senyor de la casa de Pontons, de 400 sous d’un censal mort de 100 lliures de pensió anual i 5200 sous de preu. El 09/01/1374: Jaume Sabater, àlies d’Avinyó, fill del difunt cavaller Pere d’Avinyó, ven a Francesca, vídua de Joan Vall de la casa del rei, un censal mort de 200 sous de pensió, que rep dels Banys Vells, i d’una altra casa contigua pel preu de 130 lliures. Inclouen el compromís els fiadors de Jaume Sabater: Pere, Ramon i Marc d’Avinyó.

A la mort de la seva primera muller, abans de l’any 1360, Jaume va tenir fills amb Clara. Existeix una carta reial que legitima els fills que va tenir posteriorment amb la seva segona muller o amistançada. Segurament es feu per qüestions d’herència per saber a qui anaven a parar les propietats d’aquesta branca dels Avinyó.

El fill hereu, el cavaller Pere d’Avinyó, va ser vicegovernador de Catalunya l’any 1390.

Una casa, una masia fortificada que cal conservar per la història que té, tant a Pontons, com Avinyonet del Penedès a Vilafranca del Penedès i a tota Catalunya. A veure si es fa el mateix en el Mas de Pontons, que ja té aspectes d’abandonament, com s’ha fet en la recuperació de la capella de santa Maria dels Horts a Vilafranca, que ja vam denunciar por aquí el seu mal estat i que ara està ja tancada i sembla millor que abans o l’església del Morrocurt a Fontrubí que algun partit polític del poble intenta que es restauri, ja que està tota a terra. Pensem que val la pena tenir en compte la història passada per arreglar la present que està bastant deteriorada.

El Mas de Pontons i  alguns principals nobles cavallers Avinyó:

Segle XIV:

1336: Jaume Sabater = Llorença Foses (alies Cabrera)

          Mas de Pontons

          Barcelona          Filla : Ferrerona = Pere d’Avinyó

                                               Mas de Pontons

                                               Lluc Sabater alies d’Avinyó

                                               Mas de Pontons

                                               Bernat d’Avinyó 

                                               Donzell hereu. Viu a  Nàpols

                                               Jaume d’Avinyó 

                                               Donzell Vilafranca

                                               Nicolana = Valenti Golet

                                                                    Jurista de Vilafranca

Segle XV:

1465: Lluc d’Avinyó = Elionor

          donzell  +Pontons                  Fills : Bernat

                                                          Jaume 

                                                          Bartomeu Cebrià  d’Avinyó 

                                                          Violant = Joan Valtanell

                                                                           cavaller/Foix

Segle XVI:

1553:                               Violant d’Avinyó

                                         senyora quadra del mas de Pontons

                                                                 Filla : Angela de Boixadors 

                                                                            hereva

La Pelegrina i Vilafranca del Penedès

El “coll de Peregrino” el trobem per primera vegada en els documents l’any 1312. El topònim li ve amb tota seguretat degut a l’estada a Vilafranca durant els anys del segle XIV, XV i més endavant de la família Pelegrí. L’any 1325 trobem a Mateu, Guillem, Bartolomé, Jaume, Maria i Raimon Pelegrí, propietaris de moltes terres situades en aquest indret. Eren originaris del Mas Pelegrins, situat a la parròquia de santa Margarida, un dels espais primers de poblament que va haver-hi al Penedès.

Els Pelegrins van ser sobretot mercaders, encara que l’any 1285 ja trobem el primer Bernat Pelegrí com a rector de l’església de Santa Maria. El 1342 un Bernat Pelegrí va ser batlle de Vilafranca. Se l’anomenava Bernat Pelegrí de Malta, ja que havia fet viatges a la illa de Malta, a Sicília, també un fill seu, Pere Pelegrí era anomenat de Malta. Aquest últim va ser hostaler al carrer de la Parellada, lloc on hi havia molts hostals destinats a acollir els viatgers o forasters que arribaven a la Vila a participar en la fira i/o mercat medieval o tan sols volien descansaven del seu llarg viatge.

L’actual espai anomenat “La Pelegrina”, que trobem a prop de Vilafranca del Penedès i on es pot caminar o córrer entre vinyes fins el terme de La Granada, arribant als Pujols, no es correspon exactament amb el territori antic medieval.

Potser el lloc de la capella de sant Pelegrí

El barri actual de l’Espirall i una mica més cap al nord seria l’amplitud que tenia en aquells anys (sobretot els segles XIV i XV), el que es deia la Pelegrina. Més al nord hi hauria el Coll del Bou (actualment hi queda el topònim la Torreta dels Bous); la quadra de Benages o sant Hilari, 1372: Bernat Llobera i la muller Elisenda venen a Bernat Massó sastre vinya plantada amb vendimia a Benages a quadra de sant Hilari, on es diu que va ser la primera capella dels Trinitaris en la nostra contrada; també era la Pelegrina un lloc on hi devia haver força aigua, prop de la quadra de Castellmós, situada al marge de la muntanya de sant Jaume, nom que li ve per l’aigua entollada que existia en aquell indret, i més al nord doncs, també existia el torrent de la Pelegrina, o el rec de la Pelegrina, que molt probablement era l’aigua que portava l’actual torrent anomenat de la Torreta, més enllà el torrent de l’adobaria i que arribava fins el mas de la Rabassa. L’aigua doncs, servia per regar els múltiples horts, vinyes i camps d’aquest indret, però també era la que anava cap al centre de la vila i feia servir els homes i dones d’aquells anys, 1474: ... l’altra terra que conté 4 quartans de cens 8 punyerons d’ordi, limita amb el rec d’aigua que va al abeurador de la vila; també una creu de terme ajudava a situar els límits del municipi medieval vilafranquí, noms tots de la mateixa creu: la creu de la Pelegrina; la creu de Calendraix (pel mas que hi ha en aquest lloc); la creu de Moragues, nom de Bernat Moragues originari de Barcelona, potser família de l’escultor medieval barceloní Pere Moragues; creu de la Granada, per haver-hi diferents camins que sortien de la dita creu cap aquesta població o fins i tot cap a finals del segle XV, la creu de ferro, que probablement no era l’original. La creu potser original, la trobem ara, situada a la cruïlla de la carretera de les Cabanyes.

També era La Pelegrina l’espai on se situava el “fossar dels sarraïns”. Pocs, van ser els sarraïns que van viure en els anys medievals a Vilafranca, mentre el dels jueus era a la muntanya de sant Pau, el dels sarraïns era a la Pelegrina, 1400: Pere Massana mercader té a la quadra de la Pelegrina, sota fossar dels sarraïns, terra de mitja quartera...

Tenim notícies d’una casa anomenada La Pelegrina l’any 1582 edificada en aquest espai. Més endavant ja hi trobem la Finca de la Pelegrina i apropiant-se com a propietaris, de molt més espai que anomenem “La Pelegrina” una finca que encara existeix actualment. Seria interessant fer més història dels topònims que ens envolten i conèixer que tenim i d’on ve el que tenim.

Balcons i finestres de la Vilafranca medieval i modernista

Les cases medievals eren molt diferents de les actuals. Els camperols passaven la major part del dia fora, per el que les corrents d’aire i la poca llum de les finestres sense vidres no els molestaven. Resultava possible jutjar la categoria social d’una casa mirant les seves finestres. Els pobres només tenien obertures cobertes de baldes de fusta que tancaven de nit o quan feia fred. La gent acomodada disposava de finestres translúcides, cobertes de tela mullada. Deixaven passar la llum i evitaven les corrents, i podrien obrir-se quan arribava el bon temps.

Teresa Vinyoles, historiadora medievalista, ens diu que quan Barcelona era una ciutat emmurallada i calia aprofitar al màxim el seu espai interior, a causa de l’estretor dels carrers els veïns sovint tenien les finestres completament cara a cara. La diferència entre vida pública i privada de vegades arribava a ser imperceptible fins el punt que: les parets i els sostres tenien orelles, però els ulls de les cases eren especialment les finestres. Gent de tota condició i sexe es feia a la finestra. Finestres i carrers eren dos espais diferents, però comunicats. Aquesta situació feia que els orificis de les cases poguessin servir alhora per veure i ser vist pels altres en una societat on el vidre era un luxe que no tothom posseïa i calia triar entre preservar la intimitat tancant els porticons de fusta o bé que la llum natural entrés a casa. Cal pensar que a les nostres viles medievals penedesenques també deuria ser així.

Conjuntament amb les finestres, ara, tenim els balcons. Aquests, serveixen encara per moltes més coses: per aturar-nos i repenjar-nos a les seves baranes, mirar, observar, parlar... a vegades amb persianes obertes o recollides. També així eren i són les tribunes, aquests espais coberts i closos amb vidres, sobre la plataforma d’un balcó. A Vilafranca del Penedès tenim molts edificis aixecats cap a finals del segle XIX, els anomenats modernistes. En aquests edificis hi poden hi ha finestres que tenen el seu origen en l’època medieval i finestres modernistes fetes per arquitectes locals de l’època tant medieval com modernista.

Alguns s’aguanten molt bé perquè hi han hagut reformes molt cautes per no apartar-se de l’estil de l’edifici, altres no ho han tingut gens en compte, altres estan en ruïnes i a punt de desaparèixer. 

Això vol ser una mostra d’algunes d’aquestes finestres, obertures i balcons del centre de la vila. Són obertures de la Rambla Nostra Senyora (raval medieval); Rambla Sant Francesc (carrer Torregrossa) carrer de la Cort; Plaça de la Constitució (carrer Cap de Creus i del castell); carrer Escudellers; la Parellada (Coltellers); carrer de les “Mosques”; carrer de la Industria (carrer Sant Esperit); carrer dels Ferrers; carrer de la Palma (carrer dels Pintors); Avinguda Barcelona (raval); carrer Misser Rufet.