Els dos Berenguers del segle XIV, senyors del castell de Subirats

El castell de Subirats situat a l’Alt Penedès té molta història. És documentat el 917 com a residència del vescomte de Barcelona Ermenard i del seu germà Usalard. La seva construcció va afermar (com altres ) la defensa i protecció de la frontera amb el Penedès al convertir-lo en un robust fortí.

Però no voldria parlar de tota la història del castell (serà en un altre moment), sinó de dos Berenguers que van ser senyors del dit castell durant el segle XIV i que van tenir molt de ressò no tant a la comarca com al Principat de Catalunya i que no es van autoanomenar “de Subirats”.

Anteriorment, a finals del segle XIII ,abans dels nostres Berenguers, eren senyors del castell el llinatge dels Sant Marti, conegut aquest llinatge com a senyors que eren del castell de Sant Martí Sarroca.

Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de Valencia, tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva filla Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. El seu fill Berengueró morí abans que ell.

En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut,  Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...

Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.

Berenguer d’Abella: Fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llicmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella. Trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa de Sicília el 1411.

Si Berenguer Vilaragut va tenir poc protagonisme en les nostres comarques aquest no va ser el cas de Berenguer d’Abella. Un Ferrer d’Abella, nascut a l’Arboç del Penedès, fou un eclesiàstic dominicà, molt probablement fou familiar del Berenguer d’Abella.  Ferrer, el 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar. Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicillia) i des del 1325 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode. Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina. Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis de beguins a Vilafranca.

Un altre Ferrer d’Abella, fou cavaller, probablement també de la família del nostre Berenguer, en 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Fou apreciat de Pere el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant un captiveri, a la vila d’Utiel. Filla d’aquest Ferrer, n’era Blanca d’Abella que es casà amb Bernat de Fonollar, senyor de Sitges: “Sibil·lia de Fortià, acompanyat pel seu germà Bernat de Fortià, Berenguer d’Abella i Bartolomé de Linos, el comte de Pallars i altres fugí secretament de Palau (era la 4t muller de Pere III) el 1386, primer fou a Sitges i després a Sant Martí Sarroca...” La fugida primer cap a Sitges era potser també decisió de Berenguer, ja que hi tenia família que podria protegir a la reina.

Un dels protagonistes d’aquesta època anomenat també Abella, fou el ballester de professió Raimon d’Abella.  Ja el 1323 viu un Raimon d’Abella al terme de Subirats, era fill d’un altre Raimon d’Abella. Creiem que aquest últim era el ballester que vivia a Vilafranca durant alguns anys del segle XIV i que morí a principis del XV. Tenia el seu alberg al carrer Pintors (la Palma actual) i fabricava ballestes per gent de Barcelona i soldats del rei. La seva filla, Eulalia, es casà amb un dels altres pocs ballester que vivien a la vila en aquells anys, en Bernat Roig. Una altra filla casà amb un pellisser de Barcelona anomenat Bernat Olesa. El cognom Abella justament el comencem a tenir a partir del segle XIV a les nostres contrades, tindria alguna cosa a veure en Berenguer d’Abella?