La "quadra" de Viladellops (Sant Miquel d'Olèrdola)

La creació del nucli de Viladellops està datada a l’any 930 quan el comte Sunyer I va reconquerir el Castell d’Olèrdola i es van concedir franquícies per repoblar i crear nous assentaments. D’aquesta època data la torre medieval perfectament conservada, que feia les funcions de fortificació i de comunicació amb el Castell d’Olèrdola.

L’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, va ser el principal senyor que cobrava les rendes d’aquest espai.

El testament d’un Berenguer Bonfill, familiar dels castlans de Vilafranca, l’any 1127 ja posseïa terres en aquest lloc, deix la quadra de Viladellops al seu fill i hereu Pere Berenguer i un alou a Bernat, un altre fill.

Al segle XIV (1329), hi ha una sentència arbitral entre el rector d’Olèrdola, en Bartolomé Guarner acusa a que homes de Viladellops i altres llocs del terme, no celebrin els baptismes, casaments, testaments i altres aspectes en l’església d’Olerdola, segons manà el degà del Penedès i no a la seva pròpia.

El domini senyorial el posseeix en el lloc durant el segle XV la casa de Sant Valentí de l’orde de Sant Joan de Jerusalem de Vilafranca del Penedès. L’any 1405, els homes de Viladellops, Pere Pometa, Gabriel Vendrell, Pere Garriga (mas Romagosa), Guillem Miró (mas Mirons), Raimon Rabassa, Guerald Oller, Pere Roselló, Raimon Girbau, Joan Raimon Oliver, amb els seus masos, terres i possessions es consideren homes propis, solius i afocats de la dita orde i/o del monestir de les Puelles de Barcelona.

El llinatge Pometa dels segles XIV i XV:

L’any 1348 trobem en Guillem Pometa, vivint a Viladellops

El Pere Pometa de Viladellops l’any 1385 és marmessor de Raimunda Navarra d’Aragó. Aquesta, en el seu testament datat el mateix any, fa deixes a un franciscà de Vilafranca, anomenat Francesc Pometa, originari també de Viladellops.

Pere Pometa va ser procurador de la comanda de Sant Joan, en el terme de Selma i en nom d’ella hi cobrava les rendes als pagesos.

El 1388 a Vilanova de Cubelles trobem també un Bartolomé Pometa o Arnau Pometa a Canyelles, probablement familiars dels de Viladellops.

Al segle XV els Pometa comencen a viure sobretot dins el nucli emmurallat de Vilafranca del Penedès i altres llocs, però sense deixar els seus orígens, que eren a Viladellops.

el 1485 hi ha un matrimoni entre Joan Pometa, que és blanquer de Vilafranca, fill de Joan Pometa sastre també de Vilafranca, però que ara viu a Martorell, amb Montserrada filla de Pere Jovells i Maria, habitants de Fontrubí. En les donacions, segons els seus capítols matrimonials, hi ha una casa al carrer de Sant Joan de Vilafranca.

Durant els segles següents disposen de cases a Vilafranca, situades a la cèntrica plaça de l’Oli i emparentats amb gent “burgesa” dels segles XVI, XVIII i posteriors: Teresa Pometa, vidua de Narcís Diaz, negociant de Vilafranca, és filla de Francesc Pometa pagès de Viladellops i Maria (1778).

Els Oller 

El 1328, Pons Oller de Viladellops reclama al rei ajuda per combatre contra persones que li estan causant problemes, semblen ser problemes de terres.

Els Oller de Viladellops (Bernat, Gerard...)van ser els que proporcionaven la calç per refer les muralles de la Vilafranca del final del segle XIV.

Tenen casa a Viladellops l’any 1405: Pons Oller, Ferrer Oller i el seu fill Pere, Gerald Oller, Pere Oller...

El 1417, alguns Oller, originaris de Viladellops viuen a Vilafranca i havien de vendre’s les seves propietats que tenien, però en conservaven algunes en el seu lloc d’origen: Pere Oller, pagès, amb la seva muller Elisenda, venen a Gerald Oller de Viladellops una casa, sense el mas, amb terres i possessions en la dita quadra.

El 1487, Bernat Gual arrenda al pagès Pere Oller de Viladellops per set anys, el moli medieval del Coll amb les seves terres i possessions. A més li dóna permís perquè edifiqui un altre moli propi. Moli, aquest del Coll, situat al terme de Sant Miquel d’Olèrdola, que avui dia encara es poden veure algunes de les seves estructures medievals.

Posteriorment, com la majoria de famílies que van conquerir aquests territoris del Penedès, van ampliar els seus poders socials i econòmics fora de les nostres contrades:

El 1489, fan capítols matrimonials Bartomeu Oller, pagès de Vilafranca, fill del difunt Pere Oller de Viladellops i Francesca amb Maria, filla de Bernat Muntanyola de Solivella (Conca de Barberà).

El Mas Mirons:

L’any 1358 un dels masos importants d’aquest lloc, era el Mas dels Mirons. El Mas formava part de la parròquia de Sant Miquel d’Olèrdola. Pere Miró fill de Nicolau Miró d’aquest mas, es casà amb Francesca Riba, filla d’un mercader vilafranquí.

L’any 1405, en Guillem Miró del Mas, forma part de la quadra de Viladellops i confessa que és home propi, soliu i aficat del monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, és a dir, paga cens pel mas i les seves possessions al dit monestir.

A finals del segle XV el cognom Miró només quedava en el topònim del Mas. Els propietaris del Mas eren altres persones que no eren cognominades Miró: Antoni Martorell del Mas Mirons paga diners que devia a Bernat Gual (1484).

Al segle XVIII els propietaris del Mas Mirons situat al terme de Sant Miquel d’Olèrdola, son els Traval, pagesos.

El Mas Rabassa, el Mas Recreus (Girbau) són altres dels masos que existien en aquest espai.

Aquest nucli en l’època medieval, com altres que actualment ens semblen petits, tenien la seva importància i n’eren, molts d’ells, originaris de molts cognoms que varen tenir un poder social, econòmic i fins i tot polític en aquests anys i en anys posteriors.

Cognoms de famílies del Penedès del segle XIV i XV: La lletra F (1)

Fàbrega o fàbrica: Raimon, era clergue de l’església de Santa Maria a Vilafranca, fou rector de l’església de Lavit; Berenguer, fou batlle de Vilafranca l’any 1318, més tard va viure a Fontrubí; Pere, fou forner de Vilafranca; Berenguer Fàbrega vivia a Pontons; Vidal Fàbrega tenia casa al carrer dels Ferrers de Vilafranca i participà molt sovint en l’ambient social de la Vila, en alguns anys del segle XIV; Blanca Fàbrega fou abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca. Un Pere de Fàbrega és prior del monestir de Sant Salvador de Breda (Girona) familiar dels penedesencs. El cognom també el trobem a Subirats, a Masquefa... Al segle XVI Galcerà de Fàbrega és paraire i viu a Vilafranca, al carrer dels Ferrers, que morí a València l’any 1525/ Fagadell: Joan Fagadell fou prevere originari de Sant Martí Sarroca i beneficiat en la catedral de Barcelona en temps de la guerra civil del segle XV/ Falconera: Es coneixen des del segle XIII, alguns a Pontons, altres a Vilafranca hi tenien horts i cases. Pere Falconera formava part de la Universitat de Vilafranca l’any 1296. Guillem i Pere tenien hort al Portell, a Vilafranca/  Fangar: Originaris del Mas Fangar situat a Avinyonet del Penedès;

Febrer: Originaris de Barcelona. Els Febrer del Mas Cases (o Gatell) a Lavit el 1342. El cavaller Pere Febrer castlà de Vilafranca, veguer de Vilafranca i senyor del castell de Fontrubí. Pere Febrer propietari del mas Pedrosa a Olesa. Els Febrers conversos vivint al carrer Canyemàs de Vilafranca (Farran actual). El cavaller Bertran Febrer i la seva filla Joana, monja de Santa Clara. El ballester Pere Febrer i també matrasser. Feliu: Els Feliu manyans, originaris de sant Pere de Riudebitlles, els pagesos de Lavit, els de Puigdalba, els de Sant Quintí, i també els artesans del carrer de Sant Pere de Vilafranca. Ferragell: Guillem Ferragell fou vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Ferragut: artesans, sastres de Vilafranca. Els Ferragut del mas Saguals de Fontrubí. Vicens Ferragut fou saig de Vilafranca, pregoner dels bans de la vila, molt conegut. Ferrandell: Mateu Ferrandell fou un notari de Vilafranca. Un fill d’aquest fou notari en l’escrivania de Barcelona. Vivien en una casa al carrer de la Fruita de Vilafranca al costat del forn de pa. Ferrer: cognom molt extens per les nostres terres. Ja el 1296 un Pere Ferrer forma part de la Universitat de Vilafranca. Vivia al carrer de Sant Pere.  Berenguer Ferrer fou del mas de Bogia a Lavern. Els Ferrer de Sitges. El metge Berenguer Ferrer de Vilafranca. Els Ferrer de Sant Pere de Riudebitlles. Els de l’Arboç, els de la Geltrú...

Ferriol: Berenguer Ferriol estigué a València, era oriünd de Vilafranca. Originaris del mas Ferriols de Castellví de la Marca. Els corredors d’orella de l’Arboç. Els Ferriols d’un altre mas anomenat Ferriols al terme de Sant Martí Sarroca. Guillem Ferriol fou carnisser a Vilafranca. Ferrux: Francesc, Joan i Jaume Tort tenien de cognom Ferrux. una partida de terra al terme de Vilafranca tenia aquest cognom. Eren sabaters i vivien al carrer Pintors de Vilafranca (Palma actual). Figols: Arnau Figols notari fou el primer que es troba en la documentació. Era oriünd de Fontrubí. Nicolau Figols fou sastre a Vilafranca vivint al carrer Puigmoltó. Figuera: Arnau Figuera del Gatell, al terme de Castellví de la Marca és el primer que e stroba en el document. Els Figuera abaixadors, treballadors de la pell dels animals. Uns eren pagesos oriünds del poble actualment deshabitat de Selma. Els Figuera de Sant Martí Sarroca. Figuerola: originaris de la parròquia de Santa Margarida (Els Monjos); preveres, sabaters, cavallers, teixidors; trobem persones d’aquest llinatge a València en el segle XIV.

Flor: A partir de l’any 1399 Nicolau Flor viu a Vilafranca, és oriünd de Sardenya; Foix: Guillem Foix barber és un dels principals en la documentació del segle XIV, viu a Vilafranca; Francesc Foix teixidor viu a Pacs del Penedès; Els Foix de Vilafranca vivien a la plaça Major (actual Constitució); Fonolleres: Tením notícies d’aquest cognom al Penedès des de l’any 1211 en què Elisenda, muller de Pere Fonolleres, ven al monestir de Santes Creus, terres situades al terme de Sant Miquel d’Olèrdola, a Penyafel i a la Bleda. Al segle XIV i XV els trobem vivint al carrer de Sant Pere de Vilafranca i al carrer Coltellers (tros final de la Parellada, entre el carrer dels Ferrers i el de la Font), un d’ells era Arnau Fonolleres de professió colteller. El 1509 el noble Arnau Fonolleres era batlle general de Catalunya, potser familiar dels vilafranquins.

 

 
Document de l'anny 1392 on el colteller Arnau Fonolleres de Vilafranca del Penedès, lloga per deu anys una casa situada en el carrer Coltellers al sabater Antoni Quer, també de Vilafranca. AHCV.

 

 

Robert d'Aguiló i els seus descendents al Penedès (segles X-XV)

Selma

El 977 o el 978 el bisbe Vives de Barcelona cedí el lloc de Selma en feu a Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. El 1142 Guillem de Santmartí, la seva muller Beatriu i el seu fill Guillem cediren el castell amb tots els seus termes i en franc alou als templers. El 1171 el bisbe de Barcelona els cedia també la parròquia, esmentada ja el 1154, amb totes les rendes i els drets, però continuà formant part de la diòcesi. Els templers hi crearen la comanda de Sant Cristòfol de Selma (el primer comanador conegut és R. Solar el 1196) i sembla que toparen amb la família de Robert d'Aguiló, que hi pretenia drets i amb la qual firmaren una concòrdia el 1225.

 Escultura de Robert d'Aguiló a la façana de l'Ajuntament de Tarragona.

Robert d’Aguiló:

Conegut també com Robert Bordet, fou un aventurer normand que es traslladà des de Normandia a la Península Ibèrica a començaments del segle XI. Va néixer a Cullei (actual Orne). El seu nom podria ser una catalanització de la seva ciutat de naixement, Aculley (en llatí Aculeo). Altres fonts diuen que va prendre el nom del castell d’Aguiló a l’Alt Penedès. Més tard la seva família es va dir “Tarragona”. A l’any 1224 Robert va arribar a ser governador del territori conquerit de Tudela i es manté en el càrrec els dos anys següents. El 14 de març de 1129, li fou concedida l’autoritat secular del districte de Tarragona per Olegario, bisbe de Barcelona, amb el títol de “príncep de Tarragona”. Rebé bona part de les terres del Camp de Tarragona, terres conquerides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i en les que havia de procedir al repoblament i a la defensa. Es manté en el càrrec fins el 1153.

 L’any 1133 formava part de la host d’Alfons I d’Aragó.

Es casà amb Agnes Sibylla, filla de Guillem Capra (difunta en 1170), de la que va tenir quatre fills: Guillem (mort el 1168, suposadament assassinat per ordre de l’arquebisbe de Tarragona), Robert, Ricard, i Berenguer (que conjuntament amb Robert, assassinaren al bisbe Huc de Cervelló l’any 1171.

                                                                       Escut dels Aguiló del Penedès

Guillem de Tarragona (Aguiló):

Fou príncep de Tarragona (1154/57.1157). Era fill del normand Robert d’Aguiló i la seva esposa Agnés.

Arribà a Tarragona amb el seu pare, quan fou nomenat príncep de Tarragona. De seguida acceptà tasques de govern, donant suport al seu pare.

Poc després de morir el seu pare, renuncià al títol de Príncep però continuà governant la ciutat, tot i que es restabliren alguns drets a l'arquebisbe de Tarragona. El 1163 és nomenat arquebisbe Hug de Cervelló, qui des d'un primer moment s'enfontrà àgriament amb els Aguiló fins al punt que el propi rei Alfons el Cast viatjà fins Tarragona per intentar calmar la situació. Huc de Cervelló fou un bisbe català, fill de Guerau Alemany IV de Cervelló. Va participar a les campanyes contra els àrabs. El 1165 va fundar el convent de canonges regulars d'agustins de Sant Miquel d'Escornalbou. Va concedir cartes de poblament a molts llocs del Camp de Tarragona, sol o be juntament amb el rei.

L'enemistat existent entre el seu antecessor Bernat Tort i el cavaller normand Robert d'Aguiló es va agreujar en el transcurs del seu pontificat, i Guillem d'Aguiló, comte de Tarragona i fill i hereu de Robert, va arribar a usar la violència. La vídua i fills de Robert no volgueren reconèixer la donació que l'arquebisbe havia fet al comte de Barcelona de bona part del domini de la Mitra. El rei Alfons es va decantar contra la família Aguiló.

Poc després de l'arribada de la comitiva reial, aparegué mort Guillem d'Aguiló, presumptament l'ordre vindria del propi arquebisbe, que seria assassinat anys més tard pel germà de Guillem, Berenguer d'Aguiló que varen tenir que exiliar-se a Mallorca, impossibilitant així, qualsevol intent de reconstituir com a senyoriu el principat de Tarragona, que havia quedat integrat definitivament en el comptat de Barcelona, sota la sobirania del comte de Barcelona i príncep de Catalunya, així com de les Corts Catalanes.

El 1175, se li concedí una part dels drets legítims al fill de Guillem, anomenat també Guillem, qui sembla que posaria les bases de la futura nissaga dels Aguiló, senyors del castell d'Aguiló.

Els Aguiló al Penedés i al Garraf/ Vallmoll/ El Mas o casa dels Aguiló al Penedés (Castellví de la Marca/Pla de Manlleu/Selma) Gallifa/ Cubelles/ Vilafranca del Penedès.

Trobem Raimon Aguiló i la seva muller Adaleus l’any 1056. En aquest any el matrimoni  van vendre a Berenguer Guadallus unes terres, vinyes i cases al comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola i al lloc anomenat Vallmoll. En la definició dels limits s’esmentava la Torre Dela a Ponent, (Vilafranca) i l’església de Sant Valentí o el puig del castell Mocium, al nord (les Cabanyes).

El 1157 Guillem d’Aguiló (potser el fill de Robert) i la seva muller Amanlit atorguen en emfiteusi a Pere Carbonell i a la seva muller Arsén l’alou de Seniell del castell de Fontrubí, amb la condició que no tindran altre senyor que ell.

El 1210, el fill de Guillem, també anomenat Guillem d’Aguiló, amb la seva muller Alda, per la salvació de la seva ànima i de la dels seus pare i parents, dóna en franc i lliure alou, el mas de les Vidales, situat al terme del castell de Font-rubí, al monestir de Santes Creus.

El 1212, hi ha una donació que fa Guillema de Castellvell iel seu fill Guillem de Montcada (o Montagut) d’un sester d’ordi anual bo i net dels delmes de Rodonyà, i d’una mitgera d’ordi, que anualment reben de lloçol del mas de Comalonga, al terme de Castellví de la Marca. També confirmen la donació d’aquest mas que Guillem Aguiló als monjos pel sosteniment de l’església del monestir.

Església de Castellví de la Marca

El Mas Aguiló a Selma que pertanyia a Guillem d’Aguiló, surt arran de la visita pastoral d’aquest any , quan desenvolupava el càrrec de jurat de la universitat de Selma.

El 1354, Berenguer Alzina, resident a Vilarodona, és procurador de la seva muller Geralda, germana de Guillem d’Aguiló de Selma, posseïdor del mas d’aquest nom

Aquest mateix any, el batlle de Castellví de la Marca, Guillem Roig, conjuntament amb Ferrerona muller del castlà Gispert de Barberà i el batlle Marc Guilera ven a Antoni Arbó del mateix terme, una terra que forma part de les pertinències del mas de Aguiló (segurament és el mateix de Selma).

També el mateix any, Ferrerona muller del cavaller i castlà Gispert de Barberà, de Castellví i el batlle Marc Guilera anomenat per noble senyor Roger Bernat vescomte de Castellbó (senyor de Montcada), aproven el cens d’una gran casa de Jaume Aguiló de Manlleu del mateix terme.

El batlle Arnau Roig amb Ferrerona muller de Gispert de Barberà castlà del castell vell i el batlle de Castellví Marc Guilera reconeixen tenir el domini de la casa de Jaume Aguiló del Manlleu

El 1377 els trobem vivint al Garraf:  Pere Aguiló, resident abans al lloc de Gallifa i ara a la vila de Cubelles, procurador dels esposos Jaume de Miralpeix, senyor del castell de Miralpeix i de la quadra de Gallifa, i Constança, promet a Berenguer Paulega, de Vilanova de Cubelles, que pagarà 157 sous de censal mort, assignats sobre 50 lliures que lliura anualment a la universitat de la vila de Valls.

                                       Nucli històric de Cubelles

El 1388 uns Aguiló són sabaters a Vilafranca: Berenguer i Pere Aguiló. Vivien al carrer de Sant Pere.

El 1394 trobem a la mateixa vila un Aguiló amb l’ofici de coltellers: Joan Aguiló.

El 1409, Violant filla del cavaller Raimon de Castellbisbal i  muller de Guillem D’Aguiló, heretà la quadra d’Enveja i la castlania del castell de Cubelles.

Guillem d’Aguiló és castlà del castell de Cubelles conjuntament amb el seu fill Joan Aguiló l’any 1418.

L’any 1420 el matrimoni Guillem i Violant participen en el casament del senyor del castell de la Bleda, Eimeric d’Espitlles amb Constança filla de Guillem Aguiló i Violant.

A partir dels anys posteriors el cognom Aguiló es quedà en les nostres contrades penedesenques.

Castell d'Aguiló, Santa Coloma de Queralt.

 La primera referència d’aquest castell data de l’any 1018, quan Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, cedí aquesta fortalesa al seu fill Alemany, aquest el va infeudar a Amat Elderic d’Orís, que l’any 1041 el va donar a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera i muller del dit Alemany, aquesta nissaga el va tindre fins al segle XIII.

L’any 1132, Alaric de Timor que el devia tenir en feu, el va donar al seu fill Ramon.

L’any 1170, hi hagué una concòrdia entre Guerau Alemany V de Cervelló, senyor d’aquest castell, amb Guillem d’Aguiló, Berenguer d’Aguiló, Pere i Arnau, arran de les lluites entre les dues famílies.

L’any 1193, Pere d’Aguiló, fill de Guillem d’Aguiló, llegà aquesta castlania a Pere de Timor i al seu fill Guillem tot l’alou que tenia en aquest castell.

La quadra de Botanet i "els Mirons"

 "Restes del Castellot de la Barquera"

El topònim de “La quadra de Botanet” el trobem en els documents notarials durant els segles XIV i XV, situant terres, vinyes i masies. Era un dels topònims àrabs que hi havia en el terme d’Olèrdola. El nom li ve d’ una torre àrab que es situava en algun indret i se’n té notícia ja des de l’any 1058. És en aquest any que Seniol, en el seu testament deixà a l’església edificada en honor del Sant Sepulcre d’Olèrdola, diverses propietats alhora que d’altres béns, deixà la torre de Tallada a la seva filla Maria i gendre Isarn, i la torre de Botanet a la seva esposa amb la disposició que una vegada morta passi a llur filla Ermegarda. La de Botonet era una torre islàmica anterior a la ocupació cristiana ocupant un espai de prop de Vilafranca. El significat de Botanet és  “embassament d’aigua”.

Un embassament d'aigua situat en el lloc

El topònim, encara actual, del Castellot de la Barquera, hom diu que podria correspondre a la torre que s’aixecava dins l’antiga quadra de Fontallada, al mateix terme d’Olèrdola, es tenen dades des de l’any 1001. El nom de barquera correspondria al significat d’una propietat rústica que un es reserva per a treballar-la. També és el nom de la masia actual de la Barquera. Les restes permeten deduir que el conjunt tenia planta quadrada irregular d'uns 15 x 26 metres, i una torre de planta circular. També és possible d'apreciar-hi les bases d'alguns murs que devien configurar diverses estances. El material de construcció és la pedra, poc treballada, però disposada d'una manera regular.

El mas de la Barquera

La memòria`popular ens diu que en el mateix lloc on hi ha situat el mas i prop de l'església de Sant Pere Molanta, sota del Papiol, hi ha un turó que fou habitat pels moros durant més de set-cents anys. Encara hi ha  vestigis d'una fortalesa: el “castell dels moros”. La torre de Botanet i el Castellot de la Barquera molt probablement correspon a la mateixa torre.

Dos masos importants i molt actius en els segles XIV i XV, hi eren molt a prop: el Mas Rabassa i el Mas Miró o de “Mirons” El Pas de Miró, era un pont que hi havia travessant la riera de Vilafranca, tocant al Mas dit del Miró. El cognom de Miró deriva de Mir, sabem que és procedent dels primers habitants que van ocupar el territori, potser familiars de Mir Geribert?

El primer Miró d’aquest mas el trobem en la documentació notarial, l’any 1358: Pere Miró i la seva muller Francesca Riba, fill de Nicolau Miró del Mas des Mirons d’Olèrdola. Encara que trobem l’any 1258 un altre Pere Miró que fou batlle de Vilafranca, molt probablement originari d’aquest mas. Un altre Miró, en Bernat, l’any 1404 és propietari del Mas Montorgull situat a la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs. El mateix any un altre Bartomeu Miró, anomenat “de la Costa” ho és del mas de Cinioles, al terme de Sant Pere Molanta, probablement el mateix mas anomenat també “dels Mirons”.

I encara, un altre Guillem Miró, és també propietari del mas de Bauluç, de la parroquia de santa Fe del Penedès. I en Joan Miró del mas de la Rovira, de la parròquia de Santa Margarida, als Monjos.

                                         Església de Corbera

L’any 1378, en Pere Miró, rector de l’església de Corbera (de Llobregat) fa donació a una tia seva, de nom Valentina, vidua del mercader Guillem Ferrer, de diferents rendes que ell cobra de censals. Tots aquests censals corresponen a persones del Penedès o institucions: el monestir dels franciscans de Vilafranca. El preu el posà el vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Ferrer Rafard; també l’advocat Pere Pellisser pagava rendes al dit Miró per diverses propietats que tenia en el carrer Vallmoll de Vilafranca i terres a Puigciuró (Sant Cugat Sesgarrigues), a la Tallada; també pagava rendes a Miró, en Jaume Prats per dos horts situats al portell, a Vilafranca...és clar, que Pere Miró era originari del Penedès

Veiem per tant bastant extens els “Mirons” pel Penedès i també en altres indrets.

El coneixement dels topònims i els cognoms ens ajuden a fer i recordar més història medieval.
Unes noves fotos de "La Barquera" actualitzades per els que fan aqui abaix comentaris:
Molt agraït:

 https://picasaweb.google.com/115059853947413574955/CastellotDeLaBarquera?authuser=0&feat=directlink

 

La Taula Rodona sobre l´Hospital de Cervelló centra l´atenció de la Festa Major

 

 

 

 

El passat diumenge va tenir lloc la Festa Major del Barri de l’Hospital, i la Taula rodona commemorativa del 750è aniversari de la fundació de l’Hospital de Cervelló va ser l’acte de referència. La taula rodona va comptar amb la participació dels historiadors Josep Campmany i Josep Bosch, Magí Miret, arqueòleg territorial de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Tillo, regidor de cultura de l’Ajuntament d’Olesa de Bonesvalls, i el mossèn Anton Roca. A l’acte hi va assistir una cinquantena de persones que es van reunir a la capella de l’hospital.

Es va repassar la importància geoestratègica d’aquesta construcció i la seva evolució històrica. En concret, se celebraven els 750 anys del testament de Guillem II de Cervelló en el qual deixa escrit la fundació de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls. La seva situació, a un camí ral principal, el va convertir en un centre de gran importància. Un altre dels aspectes destacats és que ha mantingut bona part de l’estructura original, tot i que des de fa un temps, sobretot des d’unes fortes ventades que es van produir fa un parell d’anys, presenta alguns desperfectes.

 

 

Caldria organitzar una associació per la defensa, l'estudi i la conservació del dit hospital.

 

Taula rodona a Olesa de Bonesvalls sobre l'hospital medieval

http://www.olesadebonesvalls.net/index.asp?doc=noticies&id=2961


Josep Bosch: “L´Hospital hauria de revertir en el poble d´Olesa de Bonesvalls a nivell cultural i fins i tot econòmic”05/10/2012

Josep Bosch serà un dels ponents a la taula rodona que el proper diumenge, a partir de les 10:15, tindrà lloc a la capella de l’Hospial de Cervelló, amb el títol: ‘Els 750 anys de l’Hospital Medieval de Cervelló: passat, present i futur’. Historiador especialitzat en la història medieval i membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, el seu coneixement de la importància que va tenir aquest Hospital a nivell comarcal i de tot el principat es absolut, i abans de taula rodona ha respòs a una entrevista per a la web municipal.

Un pagès penedesenc del segle XV: Jaume Escardó

"Mas Escardó"

La majoria de ciutats medievals d’aquesta época eren artesanals o mercantils, en el cas de Vilafranca a més era pagesa. Es bat el gra a qualsevol indret. Dins de la ciutat hi vivien alguns hortolans i llauradors, la majoria part de ciutadans conreen horts a les eixides de les cases o bé fora de la muralla. Alguns crien pollastres i gallines a patis i golfes. Quasi tots es feien el seu propi vi a casa seva amb el producte de les seves vinyes.

Les parròquies del territori estan habitades sobretot per pagesos, molts dels quals vivien sota el domini d’algun senyor eclesiàstic o laic; alguns burgesos inverteixen en terres viuen part de l’any a les seves torres escampades pel pla, administren la seva producció i viuen essencialment de les rendes agràries.

Trobem el llinatge Escardó pel Penedès a partir del segle XIV. Un Pere Escardó posseix terres l’any 1357 a Puigciuró, a Vallmoll, al cami de Vilafranca a Barcelona, lloc proper a Sant Cugat Sesgarrigues. Bernat Escardó, sastre és conseller de la Universitat de Vilafranca el 1367/68. També fou conseller posteriorment Francesc Escardó (1376). Berenguer i el pagès Bartolomé Escardó signen diferents documents notarials com a testimonis l’any 1362. Bartolomé paga cens als preveres de Vilafranca per una terra que treballa a Cantallops. Viu a Vilafranca, al carrer del Sant Esperit (l’actual de la Font). Ven conjuntament amb la seva muller Catalina vinya que posseïen a Caradellops (Cantallops) a un bon preu de 20 lliures i 20 sous. Francesc Escardó prevere, paga cens per terra que fa treballar situada prop del monestir de Santa Clara de Vilafranca. Pere Escardó també és prevere en aquests anys. Posseeix terres a Santa Digna (prop carretera de Vilanova). El 1386 un altre Pere Escardó amb la seva muller Guillema fan donació de béns que eren de la germana de Guillema, Romia a la muller d’Arnau Fonolleres, colteller de Vilafranca.

Jaume Escardó fou un pagès  va viure a principis del segle XV a Vilafranca. Es casà amb Maria. La seva filla Constança fou la muller d’un altre pagès Marti Rovira. El fill Pere Escardó ja va canviar d’ofici, era teixidor. Es casà amb Lucia Piera, filla del saig de Vilafranca, Guillem Piera (oficial de justícia que tenia al seu càrrec de fer les citacions, d’executar els embargaments o bé d’executar les penes a què eren condemnats els reus). Jaume, pagava 20 sous anuals per un censal mort (els préstecs medievals) a la viuda de l’advocat Joan Llotger i 20 sous més als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Treballava una terra situada al Coll de Celom, prop del mas de Rabassa del terme d’Olèrdola. Qui tenia el domini de la dita terra, Ramon Rabassa, cobrava el cens d’una quartera d’ordi que li entregava Jaume cada any.

Jaume i el seu fill Pere posseïen terres a Celom; al carrer de les Pellisses de Vilafranca (prop del monestir de Santa Clara), a la Tallada (a Olèrdola); a Puigroig, (terme de la Granada). Vivia a Vilafranca, al carrer de Barcelona, prop del forn dels Monjos.

Arrel del matrimoni de la seva filla Constança, donà com a dot diferents estris del seu celler: un cup, aquell recipient d’obra, cavat a terra quasi sempre, on el most fermentava tot transformant-se en vi; un follador, aquell altre recipient dins el qual es trepitja el raïm per fer-ne vi (folla els raïms). Sumades entre els dos (cup i follador) hi cabien unes 25 somades que equival a uns 5.000 litres de vi. S’estimava a un preu de 25 florins (aquella moneda d’or i d’argent que estigué en ús des del segle XIII fins al segle XVI, amb valors que oscil·laven entre 11 i 17 sous per florí); també fa donació de dues bótes de mena (de vi blanc sobretot), estimat al preu de 33 sous.

També dóna terra que conté 5 quarteres de forment (mesura d’àrids de capacitat variable segons les comarques, tindria 12 quartans- aproximat a 14 quilos).

En quant a cuina dóna: una olla de coure estimada amb 20 sous; un poal de coure (una galleda) estimat amb 11 sous; una llosa (del foc: pedra damunt la qual es fa el foc a la cuina); un aster (suport per sostenir un dels caps de l’aster), la llosa i l’aster són estimats amb 3 sous.

També li fa donació del següent aixovar: 12 canes de drap de lli (una cana és la mida que consta de 8 pams i equival a un 1,60 centímetres) estimat amb 36 sous; dues flassades barrades, estimades amb 30 sous; un mantell amb estimació de 44 sous; una aljubà (túnica llarga fins els genolls, que portaven els sarraïns tant homes com dones i que arribà a usar-se també entre els cristians) estimada amb 44 sous; un llençol i un manil (peça de roba de llana o de fil, generalment llistada, que serveix d’estovalles en les cases de pagès) estimades aquestes dues robes amb 10 sous;

Per treballar a la terra també dóna dos càvecs i una destral estimat tot amb 12 sous.

La muller es passava moltes estones a casa i el seu temps era per cosir, per això també li fan donació d’uns telers i 3 pintes (de teler), estimat amb 33 sous.

Tot això dóna com a dot al futur marit de la seva filla Constança, en Marti Rovira, perquè ho posseeixi tota la seva vida. Si de cas Constança ha de recuperar aquest dot els cobraria dels seus béns.

Ser productor de vi, tenir fruits de les seves terres o dels que treballa, la importància de la roba, dels estris de cuina i de “ l’ofici” de la muller són vistos en aquesta donació.

Els pagesos vivien bé, essent propietaris o ser vassalls d’altres senyors nobles, sobretot en llocs propers a Vilafranca, ciutat franca medieval.

En el terme de Subirats, existeix una masia anomenada “Cal Escardó”. Hi visqué algú d’aquest llinatge?.

Cognoms de famílies dels segles XIV i XV al Penedès: La lletra E.

"L'escut nobiliari dels Espuny situat al monestir dels franciscans de Vilafranca, en el suposat lloc on hi havia la biblioteca del monestir"

Els pagesos Eiximenis, de Vilanova de Cubelles i de Vilafranca al carrer Pou Nou (l’actual Montserrat); els sastres Elies, originaris de Pacs del Penedès; els fusters, picapedres i corredors d’orella Esblades, del carrer Blanca de Cervelló de Vilafranca (carrer prop del de Sant Pere actual); els teixidors, sastres, coltellers...Escardó originaris del mas Romaní de Pacs del Penedès però vivint al carrer Cap de Creus (l’actual Constitució) i altres de Vilafranca; els cantarers Escayol de la plaça de l’Oli de Vilafranca; Els advocats...Escofet del carrer Pou Nou de Vilafranca (l’actual Montserrat); els escuders Escola, originaris de Sant Jaume dels Domenys, però vivint a Pacs del Penedès; els notaris Espaers, originaris de Valls, els notaris i sabaters Esparreguera del carrer Canyemàs de Vilafranca; els ferrers Espasa, originaris de l’Arboç, però vivint a Vilafranca; els pagesos Espelt de la Granada del Penedès; els Esperol de Vilafranca; els nobles, cavallers Espitlles, senyors del castell de la Bleda i d’Espitlles (Santa Margarita), vivint també a Vilafranca; els mercaders, després nobles i cavallers Espuny, actuant i vivint a diferents llocs del Penedès; dels mercaders, sabaters...Esplugues del carrer de Barcelona a Vilafranca; els notaris i mestres d’escola Esquerra de Vilafranca; els carnissers, mercaders... Estavella del carrer de la Cort de Vilafranca;  els fusters, mercader, sastres...Esteve al carrer del Mar de Vilafranca (actual Sant Joan) originaris de diferents llocs del Penedès; els pagesos Estrany del carrer Santa Maria Magdalena de Vilafranca; 

Topònims que han quedat en el lloc on hi havia el castell d'Espitlles.

Els dos Berenguers del segle XIV, senyors del castell de Subirats

El castell de Subirats situat a l’Alt Penedès té molta història. És documentat el 917 com a residència del vescomte de Barcelona Ermenard i del seu germà Usalard. La seva construcció va afermar (com altres ) la defensa i protecció de la frontera amb el Penedès al convertir-lo en un robust fortí.

Però no voldria parlar de tota la història del castell (serà en un altre moment), sinó de dos Berenguers que van ser senyors del dit castell durant el segle XIV i que van tenir molt de ressò no tant a la comarca com al Principat de Catalunya i que no es van autoanomenar “de Subirats”.

Anteriorment, a finals del segle XIII ,abans dels nostres Berenguers, eren senyors del castell el llinatge dels Sant Marti, conegut aquest llinatge com a senyors que eren del castell de Sant Martí Sarroca.

Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de Valencia, tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva filla Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. El seu fill Berengueró morí abans que ell.

En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut,  Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...

Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.

Berenguer d’Abella: Fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llicmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella. Trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa de Sicília el 1411.

Si Berenguer Vilaragut va tenir poc protagonisme en les nostres comarques aquest no va ser el cas de Berenguer d’Abella. Un Ferrer d’Abella, nascut a l’Arboç del Penedès, fou un eclesiàstic dominicà, molt probablement fou familiar del Berenguer d’Abella.  Ferrer, el 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar. Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicillia) i des del 1325 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode. Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina. Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis de beguins a Vilafranca.

Un altre Ferrer d’Abella, fou cavaller, probablement també de la família del nostre Berenguer, en 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Fou apreciat de Pere el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant un captiveri, a la vila d’Utiel. Filla d’aquest Ferrer, n’era Blanca d’Abella que es casà amb Bernat de Fonollar, senyor de Sitges: “Sibil·lia de Fortià, acompanyat pel seu germà Bernat de Fortià, Berenguer d’Abella i Bartolomé de Linos, el comte de Pallars i altres fugí secretament de Palau (era la 4t muller de Pere III) el 1386, primer fou a Sitges i després a Sant Martí Sarroca...” La fugida primer cap a Sitges era potser també decisió de Berenguer, ja que hi tenia família que podria protegir a la reina.

Un dels protagonistes d’aquesta època anomenat també Abella, fou el ballester de professió Raimon d’Abella.  Ja el 1323 viu un Raimon d’Abella al terme de Subirats, era fill d’un altre Raimon d’Abella. Creiem que aquest últim era el ballester que vivia a Vilafranca durant alguns anys del segle XIV i que morí a principis del XV. Tenia el seu alberg al carrer Pintors (la Palma actual) i fabricava ballestes per gent de Barcelona i soldats del rei. La seva filla, Eulalia, es casà amb un dels altres pocs ballester que vivien a la vila en aquells anys, en Bernat Roig. Una altra filla casà amb un pellisser de Barcelona anomenat Bernat Olesa. El cognom Abella justament el comencem a tenir a partir del segle XIV a les nostres contrades, tindria alguna cosa a veure en Berenguer d’Abella? 

El terme de Foix, el castell i l'ermita, els senyors feudals

L’any 1976 hi va haver uns treballs d’arranjament a l’ermita de Santa Maria de Foix que s’alça a 661 metres d’altitud. Data del segle XII amb dues naus menors. Fou consagrada l’any 1309. Al segle XIII pertanyé als Cervelló i des del 1388 als Pinós. Al segle XV als Peguera, que foren senyors de Foix i de Torrelles.

L’any 1017 en el testament del comte Borrell, que féu amb motiu del pelegrinatge a Roma, en què nomena marmessors la seva dona Adelet, el seu gendre Miró i a Bonhom, el vicari de Sant Martí Sarroca, fa usufructuària a la seva dona de la meitat dels seus alous dominicals del castell de Foix, les vinyes de Marmellar i l’alou de Vilasar. Deixa al seu fill Sunyer el castell de Marmellar. Deixa a la seva filla Quíxol l’alou de la Bleda. Deixa als seus fidels Arluví i Odó l’alou que era d’Adalet i les vinyes que té Eldemar, sota servei del seu fill, qui té el castell de Foix. Com veiem el castell ja existia abans de l’ermita. El Lloc de Torrelles pertanyia al terme de l’antic castell de Foix, documentat al 1067, que posteriorment va pertànyer a Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV. Més tard (el 1093) un tal Arnau dóna a Baldó la castellania del castell de Foix. . El 1185 surt esmentat per primera vegada el lloc de Torrelles de Foix . Al 1198, Guillem de la Granada, concedeix el Castell de Foix a Guillem de Tarragona, i deixà unes terres perquè els seus marmessors hi edifiquessin una església en honor de Déu i la Verge Maria.

L’Albareda és un dels termes d’origen medieval, situat al castell de Foix. L’any 1212 existeix una concòrdia entre els cosins Ramon d’Albareda i Pere d’Albareda. Ramon cedeix a Pere la meitat de la propietat d’Albareda que ha heretat del seu oncle Guillem d’Albareda, a canvi de rebre 110 sous. El segle XV unes cases dels Albareda de Foix estaven situades a Vilafranca en el lloc de l’actual “font dels Alls”.

Raimon Carbó l’any 1317 és un dels primers rectors/notari de l’església de Santa Maria de Foix. Fou procuradors dels nobles Cervelló quan eren els senyors del castell. Era originari d’un llinatge sorgit del mas Rugat situat al terme de Castellví de la Marca. Foren senyors terratinents de diferents llocs del Penedès: La Granada, Castellví, Torrelles de Foix, Santa Fe del Penedès, Guardiola, Subirats, Pacs del Penedès...

Guillem Calva fou també un rector de l’església de Santa Maria de Foix l’any 1368 que també ho fou de l’església de Sant Jaume dels Domenys. La relació per tant entre els terme de Castellví de la Marca i el de Foix hi era sovint durant aquest segle. Francesc Calabuig l’any 1389 fou un altre dels rectors de l’església de Santa Maria de Foix, originari del mas Calabuig situat al terme de Sant Martí Sarroca.

El 1332 hi ha una donació de la castlania i feu del castell de Foix amb tots els drets i pertinences que els pertany pels nobles Guillem de Tona cavaller i Alamanda, a favor del seu fill absent de Tona en contemplació del matrimoni amb Constança filla de Bernat de Petra i Brumisenda.

Els Petra, posteriorment Sapera, eren un llinatge penedesenc arrelat a Vilafranca des de principis del segle XIII. Aquest Bernat era notari. Rep la notaria d’Olèrdola aquest mateix any per part del rei Alfons. Va ser batlle general de Catalunya l’any 1344. Pera conèixer la importància del llinatge fixem-nos en el testament de la mare de Bernat, Margarita, en el seu testament, l’any 1334. El seu marit i pare de Bernat, fou l’advocat Berenguer de Petra. Dóna deixes a les capelles existents a Vilafranca: Sant Julià, Sant Salvador de la Calçada, Santa Maria de Penyafel, Sant Andreu de la Picollera, Sant Miquel d’Olèrdola, Santa Digna, Santa Maria dels Horts, Santa Maria de la Tallada, Santa Magdalena. I Altres espais de fora del Penedès: com una quartera de faves al monestir de Montserrat. A L’església de Sant Bernabé d’Òdena una quartera de forment. Al monestir del Carme de Barcelona una quartera de forment. Als fills de Raimon Porta de Cervera també li fa deixes, igual a la filla del noble Guillem de Manresa. A la seva filla Geralda que és muller del cavaller Bernat Torrelles (probable descendent del que van donar nom al lloc de Torrelles). Elegeix ser enterrada al cementiri de Sant Joan de Vilafranca o al monestir dels franciscans.

   

 Masia Soler de Secabecs

Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia ( ca l’Isaach, de la caseria de la Llombarda ) al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha la masia del Soler de Secabecs. El 1309, el cavaller Guillem de Secabecs de Foix manifesta que ha edificat una capella en el castell de Secabecs a honor de Sant Andreu, essent anomenat primer rector Guillem de Font, prevere. L’any 1406, Ferrer Ramonat, prevere beneficiat en l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona també ho és de la capella de Sant Andreu construïda al lloc del castell de Secabecs. El fill de Guillem de Secabecs, un altre Guillem, fou frare de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Berenguer de Secabecs el 1329 fou degà del Penedès i administrador de la cort reial. També foren els Secabecs, senyors del Mas Ollers, situat a Castellví de la Marca. Durant aquest segle XIV el noble i cavaller Berenguer tenia el seu propi alberg (casa) al carrer de la Palma anomenat també el carrer de Secabecs (es comença a trobar el seu nom a partir de l’any 1388).

El Castell de Foix va pertànyer posteriorment a la corona, que al 1388 el rei Joan I el va vendre a Bernat de Pinós.  El llinatge Pinós fou originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l'Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès. Bernat era fill de Bertran de Pinós, el que des del 1375 almenys, era protonotari del rei Pere III i de l’infant Joan.

El seu fill Bernat de Pinós, doctor en lleis, comprà a l'infant Martí la vila de Pertusa amb el castell i les seves aldees (1395). Fill d'aquest fou Roger de Pinós. És possible que pertangués a aquesta línia Bernat de Pinós (mort el 1464), doctor en ambdós drets, que s'establí a Sicília des d'abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444. El 1397 el rei ha de demanar a Bernat que signi la pau amb sagrament i homenatge entre ell i alguns homes del terme de Foix i el cavaller Marc d’Avinyó, que es disputava la senyoria del dit castell.

Roger de Pinós, senyor del castell després del seu pare Bernat, encara tenia diferents trifulgues contra els homes del terme de Foix i amb els cavallers, senyors d’altres castells del Penedès. El 1414 es diu: “..debat guerra rancos e males voluntats fossen entre Roger de Pinós cavaller senyor del castell de Foix, el noble Joan de Barberà cavaller en aquest cas, però de Torrelles, i els cavallers Avinyó ..les dites parts acorden repartir-se les rendes dels albergs, horts, camps, vinyes, terres, honors, possessions, vaxelles, vinariis, mobles, homens, censals..que hi ha en el terme...” Graida de Pinós, fou la seva muller i al quedar vídua es casà amb Gerald Alemany de Peguera. A la mort d’aquest segon marit l’any 1431, passa a ser senyora del castell de Foix. La seva filla fou Brigida de Peguera.

Els Peguera sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d'importants béns i d'un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190. El 1488, Grahida, muller del magnífic Gerald Alemany de Peguera de Foix ordena testament. Els Peguera continuaren essent posseïdors del castell i de Torrelles fins més enllà del segle XVI. El 1574 Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya – Aragó, primer marqués de Foix al 1710; la nissaga dels Peguera es va extingir amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, que morí soltera al 1881 i va deixar el seu patrimoni a les salesianes.

Durant el segle XII fins el XV altres llinatges de nobles i cavallers de diferents espais del Penedès tenien o volien formar part d’aquest terme, cobrant rendes o posseint patrimoni: els Boixadors, els Santjust, els Desplà, els Barberà, els Senyechs...

Com sempre, un dels aspectes que es pot veure en uns dels llocs més emblemàtics de la nostra història medieval penedesenca no és gens adient. Una escala metàl·lica trenca tot el conjunt de la gran ermita que domina un bon tros d’aquest Gran Penedès i no ajuda gens a pensar com vivien aquella gent.