Els artesans Baltà (segle XIV i XV)

 

El cognom Baltà o Valtà a Vilafranca del Penedès es relaciona amb el Palau Baltà, situat al costat de l’església de Santa Maria. També cal esmentar el serraller Melcior Baltà, que vivia a la plaça de la Constitució de Vilafranca i que fou l’autor de les reixes de ferro forjat de Santa Maria, la millor de les quals és la de la Capella del Sagrament. Tot i que quedaren deformades en l’incendi del 6 d’octubre de l’any 1934, varen ésser restaurades en el mateix taller.

També es forjaren en aquell taller els llums penjats al carrer de Santa Maria, els aplics col·locats a les pilastres de la dita església i uns canelobres que es troben a la Cripta de Sant Fèlix, dins mateix de l’església.

Però no volem parlar del Melcior; anem més enrere i veurem d’on provenien o on eren els Baltà dels segles XIV i XV.

La primera referència documental d’un Baltà al Penedès és de l’any 1325: un Bernat Baltà hi apareix com a testimoni en un document notarial.

Posteriorment, en un document datat a Perpinyà l’any 1345, el rei Pere el Cerimoniós ordena al veguer de Vilafranca que actuï contra uns criminals del Penedès, entre els quals hi ha Arnau Salelles de Terrassola, Ramon Baltà i Bernat Gironella de Sant Pere de Riudebitlles, ja que es barallaven contra els llinatges dels Torrents i els Mirons.

Els Baltà de Font-rubí

És l’any 1392 quan Berenguer Baltà forma part de la Universitat del terme de Font-rubí com a jurat. Aquell mateix any reconeixen haver rebut de Pere Febrer, senyor del castell, una quantitat pels afers de la mateixa Universitat.

És en aquest terme on els trobem bastant assentats. Al terme de Vilobí (Font-rubí) hi viu el fill de Berenguer, l’artesà Bernat Baltà, amb la seva muller Elisenda i la filla Maria.

L’any 1396, Bernat fa companyia i s’associa amb el també artesà Bartomeu Pujades, de Guardiola. Els capítols d’aquesta companyia donen a entendre que Pujades estarà a les ordres de Baltà: «…Bartomeu ha de servir a Bernat en tot allò que li mani…», però també que «…Bernat hagi de servir en l’obrador de Bartomeu…». Tot i així, «…Bartomeu tindrà la meitat de tot el que es guanyi en el taller… i Bernat la meitat de tot el que es faci a l’obrador de Bartomeu». La companyia començarà el dijous de Corpus i, de moment, durarà un any. Els capítols acaben amb el jurament, fet amb les mans posades sobre la Bíblia dels quatre evangelis.

Bernat anirà a viure a Vilafranca, però al terme de Font-rubí hi continuen vivint els Baltà, com Gerard i Pere Baltà, que figuren com a consellers de la Universitat de Font-rubí l’any 1418, o Jaume Baltà, que obté una heretat situada al terme de Sant Martí Sarroca, al lloc de Santa Maria de Bellver, tocant al de Font-rubí. Un fill de Jaume serà Bartomeu Baltà, que es casà amb Antoni Batlle, de Sant Martí Sarroca, l’any 1499. Pagava cens a la Seu de Barcelona per aquesta heretat.

Els Baltà a Vilafranca

L’any 1404 veiem que l’artesà Bernat Baltà viu a Vilafranca i compra terres situades en el terme de la vila. L’any 1407 és hereu del seu pare, Berenguer de Guardiola, de Font-rubí. La seva muller es diu Agnès. En aquest mateix any ven la casa, situada a Guardiola, amb totes les seves terres, honors i possessions que té en alou del senyor del castell, Pere Febrer, a Montserrat Pinyol.

L’artesà, ferrer de professió, participa en moltes de les obres que es duen a terme a Vilafranca durant la primera meitat del segle XV.

Cap a finals del segle XV, en la documentació hi trobem el paraire Gabriel Baltà, l’any 1471, que viu al carrer de la Palma, abans anomenat dels Pintors.

Fins a l’actualitat encara hi ha membres de la família Baltà que viuen en el terme de Font-rubí i a Vilafranca del Penedès, lloc d’origen d’aquest llinatge.

El Palau de Baltà

El Palau de Baltà, o Cal Fraret, és una construcció de principis del segle XIV, situada al costat de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Posteriorment, l’any 1512, fou reformat seguint l’estructura típica d’un palauet gòtic senyorial, amb pati central i escala noble, i tres pisos amb una galeria d’arcs apuntats.

El dia onze de gener de l’any 1859, el palau fou adquirit al comte de Solterra, hereu dels Babau, per l’apotecari Josep Baltà Ferrer. El seu avantpassat més llunyà fou el ferrer Simó Baltà, hereu dels artesans del terme de Font-rubí.

El Palau Babau quedava dins d’un recinte emmurallat que tancava el castell de Vilafranca, on vivien els castlans de la vila. En enrunar-se i vendre’s parts dels terrenys que ocupava el castell a particulars, es va obrir un carrer —l’actual carrer dels Escudellers— al costat del palau, que separa l’edifici i l’aïlla entre el que havia estat el castell i l’església de Santa Maria.

Hem començat a parlar del ferrer Melcior Baltà Tarrada. Fill d’un altre ferrer Melcior Baltà Capdevila. A la vegada fill del ferrer Melxior Baltà Parrot que morí als 71 anys en una casa de la plaça de la Constitució de Vilafranca del Penedès. Els avantpassats eren també els Baltà ferrers de Font-rubí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Tria de Palau

 

El topònim la Tria de Palau apareix documentat a Vilafranca del Penedès en la baixa edat mitjana. El mot tria (o trilla) fa referència a un tros de terra proper a un nucli habitatm normalment clos i amb un edifici aïllat, sovint plantat d’arbres fruiters. També significa l’acció de trillar o batre els cereals, amb un origen clarament agrari.

El nom Palau remet al Palau Reial de Vilafranca, documentat des del segle XIII i que avui coneixem com el Vinseum. Aquest edificis, aïllat dins la Tria, donava nom a l’espai que l’envoltava.

La primera referència documental és de l’any 1312m quan es delimita una terra situada a la “trilea Jacobi de Palacio”, un indret conreat amb cereal, especialment ordi. Aquest Jaume de Palau era hereu de Fructià de Palau, a qui el rei Jaume I, l’any 1236, havia cedit el Palau Reial amb la condició de mantenir-lo en bones condicions mentre el monarca no l’utilitzés.

El 1346, en un altre document que fa referència a una terra del sastre Pere Gabiol, s’esmenten cases properes pertanyents a Francesc Alsina, Berenguer Esplugues, Guillem Cardona i Guillem Pellicer.

Cap al 1400, sabem de l’existència de la casa del mercader Ferrer Esplugues, fill de Berenguer, que pagava cens al paraire Guillem Pellicer. Aquesta casa era situada prop del Palau Reial.

Diversos documents del segle XIV esmenten un camí que puja cap a la Tria, i sabem que el Palau Reial s’alçava sobre un petit turó on també hi ha l’església de Santa Maria de Vilafranca. Els carrers que envolten el Palau presenten, encara avui, desnivells marcats.

L’any 1390, el carnisser Bernat Senyechs tenia una terra d’ordi a prop de la Tria de Palau. Els límits d’aquesta parcel.la situen la Tria, que també actuava com a era, i un camí que conduïa a la capella de Sant Julià. Des del Palau, el carrer de Sant Bernat, encara existent, connecta directament amb el barri de Sant Julià.

Un document de 1404 aporta una descripció encara més precisa de la situació de la Tria de Palau. Jaume Solanes ven a Geraldona, vídua de Gaspar de Subirats (senyor del castell homònim), dos patis que antigament havien estat pallisses. El document assenyala que les pallisses, ja derruïdes, limitaven amb altres patis i edificis, i que es trobaven a la zona anomenada la Pobla antiga dels jueus, darrere del carrer Canyemàs, entre el Palau Reial i l’hort conegut com l’Hort de la Tria de Palau.

La Pobla dels Jueus era una àrea significativa de la primera expansió urbanística de Vilafranca, dominada pels castlans, situada al davant i al darrere del castell i del Palau reial. El carrer de Canyemàs, avui conegut com carrer Marquès d’Alfarràs, era un d’aquestes carrers que ascendien o descendien cap al turó del Palau.

El 1456. Una tal Maria, vídua de l’artesà Joan Rufet, tenia diversos horts situats a la Tria de Palau. Un dels límits d’aquestes terres era la Tria del monestir de Santes Creus, en referència al Palau reial, que durant els segles XIV i XV va passar a mans del monestir cistercenc.

També sabem que Bartomeu Salelles, d’una família d’adobers, tenia terres prop de la Tria de Palau o del camí que portava a Sant Julià. Els documents ens situen aquestes terres a tocar de l’adoberia Salelles, al final del carrer de Sant Bernat.

El vall de la muralla

Les terres de la Tria de Palau eren també pròximes al vall de la muralla de Vilafranca. El 1425, el mercader Pere Salelles tenia un hort contigu al vall, i es fa referència a un camí que porta cap a la Tria. Sabem que la muralla a la part baixa del Palau i de la seva era o tria. Documents posteriors corroboren aquesta ubicació: el 1475 es parla del vall que travessa el carrer de Sant Bernat; el 1487, d’una casa amb hort prop del vall, i encara el 1816, es documenta el trànsit de la muralla des del carrer de Sant Bernat fins a la casa del marquès d’Alfarràs.

Fontanilles

Finalment, cal mencionar el topònim Fontanilles, també documentat a la baixa edat mitjana i situat molt a prop de la Tria de Palau, probablement al final del carrer de Sant Bernat. Com el nom indica, Fontanilles fa referència a una petita font, i concorda amb la presència abundant d’aigua a l’entorn del Palau i del barri jueu, que afavoria l’existència d’horts i terres de conreu.

Diverses referències documentals ens ho confirmen:

- “...dicitur Fontanelles prop puteum dit de santo Juliano...” (1312)

- “ el camp de la bassa de Fontanelles” (1421)

- “terra prop del pou de les Fontanelles” (1422)

També des de Fontanilles/ Fontanelles partia el camí cap a la capella de Sant Julià. I el 1468, es documenta una rasa que descendia des de la Tria cap a Fontanilles un altre indici de l´ús agrícola i hidràulic intensiu de la zona.

 

 

Un Capbreu de Castellví de la Marca (1395): Els deutes i drets de la pagesia medieval

 

En aquest article us presentem una selecció del capbreu de 1395 corresponent a les terres de Castellví de la Marca i del terme de Sant Jaume dels Domenys, on es documenten els alous, censos, rèdits, drets i serveis que els pagesos devien al comte de Foix, senyor feudal del castell i dels seus termes veïns durant el segle XIV.

Aquest recull ens permet conèixer de primera mà com funcionava la relació senyorial en aquests territoris del Penedès medieval.

Què és un capbreu?

Un capbreu és un document que registra els drets senyorials sobre terres, masos i persones. Conté informació sobre els pagaments, obligacions i prestacions que els pagesos havien de satisfer al senyor feudal, sovint sota la fórmula de l’emfiteusi (una cessió perpètua de terres a canvi de censos).

Alguns termes clau:

• Alou: Terres hereditàries lliures de servitud directa.
• Cens: Pagament per treballar la terra (en espècie o en diners).
• Jova: Prestació personal o de treball obligatori.
• Tragi: Impost vinculat al conreu.
• Cens de focs/lòcid: Tribut per llar (no per persona).
• Afocat: Pagès que havia jurat fidelitat directa al senyor.
• 

El Senyor i els seus representants

El comte de Foix, senyor del territori, exercia el seu poder a través del procurador Sadurní de Clariana, senyor de Clariana, i del notari Francesc Morató (de Vilafranca del Penedès). El castlà responsable en aquell moment era Guillem Ramon de Barberà, tot i que el capbreu es redacta poc després de la mort del seu pare, Asbert de Barberà.

Els emfiteutes de Castellví i Sant Jaume dels Domenys

Molts pagesos reconeixen explícitament ser "homes propis, solius i afocats" del comte de Foix i del castlà, i a canvi de la possessió de les seves terres, pagaven diversos censos. Vegem alguns exemples destacats:

Cas exemplar: Pere Aguiló, del mas dels Arcs (Sant Jaume dels Domenys)

Declara tenir el mas dels Arcs, abans de Berenguer Roig, sota domini directe, i a canvi paga:

• 1/2 quartera de forment (Sant Pere i Sant Feliu, agost)
• 1 quartera + 3 punyerons d’ordi (mateixa festa)
• 1 gallina i mitja (Nadal)
• 4 diners (Sant Miquel). També ha de prestar una jova i un tragi al castlà.

Altres emfiteutes i censos destacats

A continuació, un resum de pagesos i masos dels quals tenim constància documental, amb censos específics:

Castellví de la Marca

1. Maria (mas de Banyes) – Paga forment, ordi, gallina, diners, jova, tragi i un cens per les oliveres.
2. Guillem Rosell (mas Estalella) – Mas en domini del castlà.
3. Bartomeu Carbó – Diversos masos; paga 8,5 gallines per Nadal.
4. Miret Calabuig (mas de Ratera) – Censos a diversos destinataris, excepte per les terres del corral de Bellanira.
5. Berenguer Palau (mas Geto) – Paga cens pel domini, vinyes, horts i terres campes.

Sant Jaume dels Domenys

1. Pere se Cases Vallès (Arcs) – Ordi, forment, gallina, diners, jova, tragi.
2. Pere Conillera (Arcs) – Afegeix cens per la palla i 18 diners al castlà.
3. Pere Pons (Arcs) – Idèntic als anteriors + 6 diners per l’ús d’aigua de reg.
4. Bartomeu Francesc (Arcs Subirans) – Afegeix 2,5 gallines per Nadal.
5. Nicolau Gerald (Gatell) – Censos per les garrigues.
6. Pere Oller de Solicrup – Paga un cens de focs.
7. Julià Sardà (mas del Gatell) – Fill de Jaume Sardà, amb els censos habituals.
8. Berenguer Marti (mas Vives) – També paga a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
9. Bartomeu Figueres (mas Gomila) – Terres a Sant Jaume, paga com els anteriors.

Altres censos i masos del territori

Molts altres pagesos pagaven censos a diversos destinataris (castlà, capella, ordres religioses...). Alguns exemples:

• Guillem Soval (mas Torrents) – Paga per tres masos, fins a 16 sous i 12 sous al castlà.
• Guillem Cases Vallès (mas de la Torra) – Afegeix pagaments monetaris (fins a 12 sous i mig).
• Berenguer Alegret, Pere Cases, Jaume Rosell, entre d’altres.

També hi ha constància de censos per vinyes, horts, oliveres, bestiar, aigua de reg, i dècimes de la verema als següents masos:

• Mas de la Torrella
• Mas Janer
• Mas Ferran
• Mas Marta
• Mas Curri
• Mas Guardiola
• Mas Garriga

La Conillera i Manlleu: altres quadres feudals

La Conillera

Diversos pagesos (Rosell, Martí, Martorell, Ferran...) apareixen registrats com homes propis que paguen censos múltiples, sovint a:

• El castlà
• El comte de Foix
• La capella de Sant Marc (Barcelona)
• El monestir de Poblet
• El monestir de Santes Creus

Manlleu

Hi consten emfiteutes com:

• Bartomeu Guim (mas Tristany)
• Guillem Joan (mas d’Aguiló i mas Tarascó)
• Pere Mercer (mas Martí Serra)
• Guillema (esposa d’Antoni Arbó) – Jura fidelitat davant del llibre dels Evangèlics.

La signatura del capbreu

El document fou signat pels nobles Joan de Montbui i Aimeric d’Espitlles, tutors dels fills del castlà difunt Asbert de Barberà. S’hi confirma la presència del castlà Guillem Ramon de Barberà, que actuava en el moment del registre.

 Per saber-ne més

Si voleu aprofundir en la figura del comte de Foix, podeu visitar aquesta altra entrada del blog: https://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2012/08/el-terme-de-foix-el-castell-i-lermita.html

Aquest capbreu de 1395 és una font històrica de gran valor. Tot i que no aporta una descripció extensa de les terres, ens permet conèixer amb precisió quins censos pagaven els pagesos, a qui els pagaven i com s’articulava el poder feudal en terres del Penedès. Una autèntica fotografia documental de la vida rural i les relacions de poder a la baixa edat mitjana.

 

 

 

 

 

La Capella de Sant Julià de Vilafranca del Penedès

Una altra de les capelles de tipus romànic que va ser edificada al terme de Vilafranca del Penedès va ser la de Sant Julià (actualment, nom d’un barri). Se’n té notícia l’any 985, i estava situada molt a prop de la Via Augusta —la carretera que venia de Barcelona en direcció a Tarragona—, entrant per l’actual carrer de Santa Magdalena, Ferrers i Cort, i sortint pel carrer de Sant Francesc, a l’oest de la vila. Cap a l’any 1675, es trobava gairebé enrunada.

Va ser un dels primers espais del terme que va ser habitat fora muralles, i on la gent de Vilafranca hi tenia terres que treballava. L’any 1262, el rei concedeix al batlle reial —abans jueu de Vilafranca— Benvenist de Porta, com a recompensa pels seus serveis, vint-i-quatre quarteres de terra situades al lloc anomenat Camp de Terrós, sota l’església de Sant Julià. L’afegit “sota l’església de Sant Julià” pot indicar que aquesta es trobava en un lloc elevat, ja que també es documenta sovint que moltes terres es trobaven “subtus capella Sancti Juliani”.

Sabem que la capella tenia un altar dedicat a Sant Julià. Durant el segle XIII, s’hi registren nombroses deixes testamentàries, un fet que indica que Vilafranca anava creixent i que la capella, com d’altres del terme, era sovint dotada. L’any 1356, el sabater Guillem Garrigues, en redactar el seu testament, fa deixes a totes les capelles del terme de Vilafranca: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Sant Salvador, Santa Digna, Santa Maria dels Horts i Sant Andreu de la Picolera. Les tres primeres estaven situades a la Via Augusta. En alguns documents, entre els anys 1422 i 1426, la capella apareix citada com a “Capella de Sant Julià de la Calçada”.

En aquells anys també es documenta l’existència d’un pont de Sant Julià al mateix indret que la capella. Aquest és un altre indici que fa pensar que la capella es trobava molt a prop de la riera de Llitrà, que passa ben a prop de l’actual barri de Sant Julià, on antigament hi havia un pont.

 

Beneficis i rectors de la capella

Al segle XIV hi trobem rectors que resideixen a la capella, com Ramon Plana, que en té el benefici. És en aquests anys quan la capella exerceix el domini sobre totes les terres i cases que es construeixen al seu entorn, i en cobra les rendes. Un altre beneficiat de la capella fou el mercader Bernard Pellicer, i també en fou rector Ferrer Claver. L’any 1408, el prevere Joan Maiol, de Vilafranca, mantingué un conflicte amb el beneficiat Francesc Pallarès, de Sant Julià, arran de disputes per l’obtenció de diversos beneficis. Cal recordar que un benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici, que implicava un ofici espiritual i proporcionava a qui l’exercia el dret a percebre una renda —provinent de béns immobles, delmes, censals o drets per l’administració dels sagraments, entre d’altres.

El prevere Joan Maiol havia estat beneficiat de l’altar dedicat a Santa Maria del monestir de Sant Joan de l’Erm, i aspirava a obtenir també el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca, amb la intenció de traspassar-hi les rendes procedents del monestir. No ho va aconseguir, tot i que ho va poder fer en altres esglésies del Penedès, com la de Sant Sadurní de Subirats i la capella de Sant Miquel de Selma.

El prevere Pere Codines va ser un altre beneficiat de la capella l’any 1468. Era fill del sabater del mateix nom, Pere Codines. Durant la guerra civil del segle XV (1462–1472), el fill, Pere, va ser arrestat i empresonat a Sitges per haver-se rebel·lat contra la causa del rei Joan II. L’any 1469, els seus pares, Pere i Joana, van fer ús de les rendes del benefici de la capella de Sant Julià per pagar el rescat i aconseguir l’alliberament del seu fill.

Al segle XV es documenta una gran quantitat de referències a terres situades als voltants de la capella de Sant Julià. Molt probablement per aquest motiu, el monestir de Santes Creus comença també a exercir senyoria sobre el lloc, cobrant rendes de diverses terres i cases.

Des de la capella sortien diversos camins: un conduïa al centre de Vilafranca, un altre anava al molí de Morató, i un tercer es dirigia cap a la població de Montblanc (1422), que probablement corresponia a la carretera general, sovint anomenada camí reial, en direcció a l’Arboç, la Bisbal del Penedès i Tarragona.

També hi passava un camí conegut com el que anava de Sant Martí Sarroca a Vilanova de Cubelles (1453). Un altre camí general portava a la riera de Llitrà i al portal de la muralla de Vilafranca conegut com a portal de Canyemàs.

Des de la capella de Sant Julià es podia accedir fàcilment a la capella de Sant Salvador de la Calçada, situada a poca distància.

 

Capella Santa Maria dels Horts. Única que queda en peu.

Quadra de Sant Julià

Sabem que el terme quadra feia referència a una demarcació especial amb un cert grau de llibertat jurisdiccional respecte al terme municipal on es trobava (en aquest cas, Vilafranca). Les quadres es formaren en zones de població antiga i sovint comptaven amb privilegis especials atorgats pel senyor del castell (els castlans) o pel rei. Aquestes entitats es desenvoluparen sobretot al territori de la Marca del Penedès.

Al voltant de la capella es va anar configurant la quadra de Sant Julià. El topònim quadra de Sant Julià apareix documentat a partir de l’any 1300, moment en què el lloc sembla estar més ocupat. Per exemple: “El draper Marc Cabreny té terra situada a la quadra de Sant Julià, que paga cens a l’església del Vendrell” (1300).

L’Hospital dels pobres de Vilafranca, situat a la Via Augusta, ja hi tenia terres pròpies l’any 1312. També hi cobraven rendes el monestir de Santes Creus, els castlans del castell de Vilafranca, la mateixa capella de Sant Julià i fins i tot diversos beneficis de l’església de l’Arboç del Penedès.

 

Carrer de Sant Julià

El nom del carrer de Sant Julià corresponia a l’actual carrer de Sant Bernat de Vilafranca. Es creu que, fora muralles, aquest carrer es prolongava fins a la capella de Sant Julià, i que d’aquí li venia el nom.

Per exemple, l’any 1347, Geraldona, vídua de Berenguer Huguet, fa donació a la seva filla, també anomenada Geraldona i casada amb Guillem Mans, d’una pallissa amb un hort situats al carrer de Sant Julià. La propietat limitava amb les cases del sastre Rigual, les de Tous i un camí públic.

També l’any 1380, els marmessors del testament de Berenguer de Muntanyana venen al monestir dels frares menors de Vilafranca diversos censals provinents de cases i horts situats en el mateix carrer de Sant Julià. Entre les propietats citades hi ha pallisses que pertanyien als castlans Bartomeu de Vilafranca i el seu fill.

Encara l’any 1755, el prevere Francesc Soler Sala posseïa una casa amb hort situada al raval de Sant Francesc, davant del portal anomenat de Sant Bernat (actual carrer de Sant Bernat). La casa donava al camí que anava de Vilafranca fins a la capella de Sant Julià, passant per la casa dels Quatre Vents, situada entre el carrer de Sant Bernat i l’actual carrer de Sant Julià.

 

La creu de Sant Julià

Des del portal de la muralla anomenat de Sant Bernat sortia un camí que conduïa a la creu de terme coneguda com la de Sant Julià des de l’any 1388, segons la documentació trobada. Des d’aquesta creu, un camí enllaçava amb la capella de Sant Julià, la de Sant Salvador de la Calçada i el molí de Morató.

Fins i tot l’any 1581, el teixidor Rafael Mas posseïa un hort i una pallissa contigua situats prop del portal de la muralla de Sant Pere (a l’extrem del carrer de la Cort actual), que afrontaven el carrer de Sant Pere i el camí que anava de Sant Pere a la creu de Sant Julià.

 

El coll de la Creu

Un coll és una elevació de terreny de poca altura i amb pendent. Aquest topònim es troba relacionat també amb la capella de Sant Julià, així com amb la creu de Sant Salvador, que creiem que no estaven tan separades entre elles.

En aquest indret, probablement elevat, és on hi havia la capella de Sant Julià, com indica el següent document del 1452: “Pere Comes de Barcelona té una terra situada a sota el coll de la Creu. Afrontava amb el camí general que va a l’Arboç i amb un viarany que va d’aquest camí a la capella de Sant Julià”.

Més endavant, l’any 1591, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca cobrava censos de terres situades al Coll de la Creu de Sant Salvador, que limitava amb la Creu de Sant Julià i el carrer que anava de Vilafranca a Tarragona.

La capella de Sant Julià va donar nom a una part antiga de la Vilafranca medieval, un topònim que ha perdurat fins als nostres dies, amb l’actual carrer de Sant Julià, el barri de Sant Julià i una creu de terme amb el mateix nom.

La capella es va mantenir en peu fins al 1834, i probablement havia patit reformes anteriors. Va ser derruïda aquell any. El prevere Francesc Puig va ser l’últim beneficiat de la capellania fundada en aquesta capella.