El rellotger Jaume Ferrer i el rellotge de Vilafranca del Penedès (1473)

Al segle XIII, el rei castellà Alfons X el Savi en la seva obra “Llibres dels relogios” inclosa en els “llibres del Saber d’Astronomia” descriu cinc tipus de rellotges: el rellotge de la pedra, que no era més que un de sol; el rellotge d’aigua o clepsidra; el rellotge de candela, una simple vela de cera amb una llarga metxa que durava tota una nit; el rellotge de mercuri o rellotge de l’argent viu, en essència una clepsidra amb mercuri; i finalment el rellotge de palau de les hores, un sistema molt enginyós de mesura del temps, que segurament mai va arribar a construir-se i que consistia en un enorme rellotge de sol de la grandària d’un edifici circular amb dotze obertures o finestres per on entraria successivament la llum que incidiria reflectida en el sòl. Tots ells eren artefactes poc fiables a l’hora de calcular amb precisió el temps a les ciutats, que, tot i així, seguia marcat per unes campanes que no sonaven per indicar els moments de res, sinó els temps de treball. Començaven el seu repicar al començament de la jornada i tornaven a sonar a l’hora de menjar i després del temps de descans, per tornar a tocar quan el treball acabava.

El rellotge a la Baixa Edat Mitajana

El rellotge a la ciutat en la Baixa Edat Mitjana (segle XIV_XV) es denominava horologium, nom donat a qualsevol artefacte capaç de mesurar el temps, però això no va ser possible amb cert rigor fins al desenvolupament del mecanisme que va donar pas als primers rellotges mecànics. Aquest sistema es basava en el bloqueig i alliberament de la roda del rellotge que dirigeix el moviment i que produeix l seu peculiar so, el tic-tac.

És impossible adjudicar a un regne o país l’invent o instal·lació del primer rellotge públic. Els primers rellotges comunals havien de ser mecanismes molt simples que mancaven d’esfera i seguien informant de l’hora a través de les campanes.

Se sap que durant els segles XIV i XV apareixen rellotges mecànics en moltes ciutats d’Alemanya, França i Anglaterra. A Itàlia, va ser Milà la primera a instal·lar un a la torre del campanar de Sant Eustorgio en 1309. Cinquanta anys després, la torre del palau de la Cité de París té el primer rellotge públic gràcies a la iniciativa del rei Carles V de França. Després el de Praga, un dels rellotges més famosos d’Europa. Es tracta d’un rellotge astronòmic, que va ser realitzat al voltant de 1486 per Nicholas de Kadan i Jan Sindel.

L’aparició dels rellotges comunals a les ciutats va donar pas al naixement d’un nou ofici, el de rellotger.

Era un artesà especialitzat que havia de treballar no només amb materials com a fusta, ferro, o llautó, i fer-ho amb exactitud, sinó que també havia de saber llegir i escriure així com tenir coneixements astronòmics. Realitzava un treball de precisió per dissenyar el diàmetre de les rodes dentades i pinyons que componien el mecanisme dels rellotges i gaudia per això d’una posició avantatjosa en relació a altres treballadors que també participaven en la fabricació d’un rellotge, com els fusters, els ferrers o els que fonien les campanes.

Alguns rellotgers famosos a la fi de l’Edat Mitjana van ser l’italià Giovanni Dondi, qui en 1364 va construir el primer rellotge astronòmic del món; l’abat de Saint Albans, Ricardo de Wallingford que també va fabricar un per al seu monestir al segle XIV, o l’alemany Peter Henlein, qui en 1505 va realizar rellotges tan petits que podem considerar-los de butxaca.

Vilafranca a finals del segle XV

Vilafranca del Penedès, com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, acabava de sortir de la guerra civil que va durar deu anys, des de l’any 1462 fins el 1472. Calia organitzar de nou la ciutat. Vilafranca, va tenir un paper important en aquesta guerra, la Concòrdia de Vilafranca signada aquí mateix, l’any 1461 entre Joan II de Navarra i els representants de la Generalitat d’aquell any, va ser l’espurna que posteriorment va engegar la guerra, ja que Joan II va trencar l’anomenada Concòrdia. Vilafranca i el Penedès van patir conseqüències tan humanes com d’espais derruïts.

L’església de Santa Maria de Vilafranca en el segle XV

la comunitat de preveres data de l’any 1366. Moltes confraries estan ja fundades en el segle XIV. La nau, pertanyent a la transició bizantí-ogival, fou construïda a pesar de la guerra del segle XV.

L’església de Santa Maria es va acabar de construir el segle XV, segons es pot llegir al costat de la portalada lateral: “La consagració fonch feta per lo R. Archebisbe de Tarragona, patriarcha de la Alexandria, habent llochs del R. Bisbe de Barcelona fonch feta lo darrer Diumenge del mes de agost de 1484; foren jurats, los honors en Joan Pellisser, ms. Jaume Babau, Bernardí Conill y Joan Rovira,”.

L’any 1449 es fa: “reparament e adobament del cor...”. L’any 1456 el cor es refà amb noves cadires fetes pel fuster de Barcelona Matíes Bonafé. En aquesta reparació també hi participaren diferents fusters de Vilafranca i comarca.

L’any 1480 l’església té òrgans, segons es pot comprovar amb aquest escrit: “...el prevere Pere Albinyana, dels seus béns, que cobra rendes, vol que vagin a parar a sonar los òrgans en l’església e per conservació dels òrgans i en fa donació...”

El campanar de l’església, és del segle XIV. Va tenir tres nivells de creixença, el més baix és el del rodador, l’altre el de la torre més estreta i curta, la de les campanes de les hores, i el tercer, el de la cúpula cònica. La part més primitiva arribava fins el rodador (s.XIV); la primera creixença arribà fins la teulada de la torre de les hores; i finalment, la cúpula (s.XVI). La campana “Seny Major” va ser hissada per primera vegada l’any 1402.

La Universitat o Ajuntament de Vilafranca

La Casa de la Vila, es va situar al carrer de la Cort, l’any 1599. Anteriorment va ser una casa medieval que va passar a ser propietat del municipi en aquest any.

Durant el segle XV la Universitat es reunia en diferents llocs a vegades al mateix edifici del carrer de la Cort, casa de Joan Pellisser, pagant un lloguer. També a la Plaça del Blat (actualment de la Constitució) en un edifici al costat de la carnisseria de la mateixa Universitat es reunia quan convenia, no era un lloc fix. També trobem reunits als consellers de la Universitat a l’interior de la capella de Sant Joan o a l’església de Santa Maria: “...mes agost 1449 los hbles Ferrer Pellisser, Joan Malet, Jaume Babau i Bartomeu Ferrer, jurats en lo dit any, congregats amb llur honrat consell en l’església de sant Joan de la Vila...”

Els rellotgers  Ferrer

A Catalunya es coneixen vuit rellotgers, que a la vegada eren ferrers, entre ells en Jaume Ferrer, rellotger domiciliat a Barcelona, que va exercir durant finals del segle XIV i principis del XV.

La ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XV, disposava d’un sistema horari molt rudimentari, que consistia en un despertador situat dintre del campanar de la catedral que tocava vint i quatre batallades cada hora; d’aquest despertador en tenia cura el rellotger Jaume Ferrer. Les hores, segons les marcaven aquell despertador i un rellotge de sol posat sobre tres peus de ferro i decorat amb l’escut de la ciutat, eren tocades per dos menestrals, anomenats sonadors, damunt la gran campana Honorata que estava situada al cim del campanar de les Hores.

L’any 1453, els Consellers de la Ciutat van escoltar al rellotger, bombarder i capaç de fer qualsevol enginy, en Bernat Vidal, que els oferí un cert artifici: “de manera que lo seny de les hores que tocha contínuament, tocaria per si mateix ab cert contrapés, i no seria necessari fer-les tocar a mans com fins a llavors era estat fet”.

Les coses però no van anar bé, ja que en Bernat es morí abans d’acabar l’obra i els seus fills, que es van fer responsables de continuar-la, no eren gaire responsables.

El 8 d’octubre de l’any 1473 el mateix Jaume Ferrer, es va fer càrrec d’acabar l’obra.

Als Llibres de la Seu de Barcelona, Jaume Ferrer consta documentat com a “ralotger” i com a “ferrer de la fàbricha de la Seu”.

El seu fill, de nom també Jaume Ferrer, fou un mestre rellotger vivint a Barcelona. Ja disposava en l’any 1500 del títol de Mestre de Rellotges de la Ciutat de Barcelona, essent també el responsable del gran rellotge de la ciutat. La seva reputació era tal, que en l’any 1494 la ciutat de Barcelona li encarrega el seu quart rellotge. També va construir el rellotge del campanar de la parròquia de Santa Maria d’Igualada en l’any 1484. Era considerat en l’època com mestre de Mestres essent un referent per rellotgers de la seva època.

El 18 de juliol de 1479, el pare, també com a ferrer, cobrà els adobs efectuats al cavall de la figura de coure de Sant Jordi que coronava la font del claustre. A partir dels anys vuitanta, es fa difícil saber si els encàrrecs documentats són assumits per ell o el seu fill. Així, per exemple, sabem que el 21 d’agost de l’any 1482, ell o el seu fill signa àpoca de pagament pel rellotge de la vila d’Igualada, i el 12 de setembre de 1483 havia concordat el rellotge de la Seu de Vic. L’any 1484, ell o el seu fill inicià la construcció del rellotge de Santa Maria d’Igualada, feina que de ben segur finalitzà el seu fill cap el 1490.

Jaume Ferrer I, deuria morir entre el gener i l’abril de 1486, ja que els pagaments a partir d’aquesta data només hi consta el seu fill.

El seu fill, entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida. I l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera. A partir d’aquest moment Jaume Ferrer II va ser el rellotger més sol·licitat del Principat.

Jaume Ferrer II treballà com a rellotger i campaner. El 19 d’agost i el 19 de febrer de 1484 se li pagaren dues campanes per al rellotge de la Seu de Barcelona, una que sonava les hores i l’altra els quarts. En aquests pagaments, consta documentat com a “relotge menor de dies” i “relotge menor de dret”, cosa que permet suposar que estava en procés de substituir el seu pare, ja gran, en el càrrec de ferrer de la Seu de Barcelona. Entre els anys 1486 i 1491, construí un rellotge mecànic per a la Seu de Lleida  i l’any 1487, obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera.

El rellotge de Vilafranca (1473)

El 13 de febrer de l’any 1473 trobem uns capítols fets e fermats entre els jurats de la Universitat de Vilafranca, en Joan Prats, major de dies, els mercaders Pere Feliu Mascaró i Pere Salelles i el pellisser Pere Punyera en nom de la dita Universitat i del consell general de la Vila i de l’altra en Jaume Ferrer II (fill) ferrer de Barcelona, mestre de rellotges e altres fàbriques de la part altra.

Aquest rellotge s’haurà de fer: “...i acabat amb tota perfecció d’ací fins per tot el mes d’abril...” O sigui que només estarà fet al cap de dos mesos i mig.

A la vegada el fabricant, en Jaume Ferrer, li posa una garantia: “..que si d’ací a 12 anys primers vinents inclusius lo dit rellotge se destorbarà e se trencarà alguna cosa en aquell o de la artelleria que a na aquell serà necessària que ell e a mesió seva e despeses pròpies sia tengut aquella dobar e tornar a lloc e perfecció dit rellotge...”

És també acordat que lo dit rellotge serà a costa del dit Jaume Ferrer i que la Universitat de Vilafranca no haurà de donar cap cosa que necessiti el dit rellotge, sinó només: “...la fusta necessària per fer la casa o lloc on dit rellotge starà, e la clavo e ferramenta necessària a na aquella casa, i la messió necessària per la seva boca tan solament tant com stara en metre dit rellotge e no pus avant e si més stara haia estar e fersa la provisió a cost e a messio seva...”

El pagament que donarà la universitat pel treball del dit rellotge e: “...per totes les ferramentes e eines que en dit rellotge metrà i per fer aquell menester haurà e metre 40 lliures...” La Universitat ho pagarà d’aquesta manera: “...això és d’aci fins mitjans lo mes de març primervinent deu lliures, e a les meses primers vinents altres deu lliures, e les restants 20 lliures de les meses primervinents a un any...”

La quantitat a pagar era més reduïda en relació amb altres rellotges que va construir arreu del Principat. La majoria de rellotges que va construir era entre 70 i 80 lliures. Però això no ens ha de fer pensar que el rellotge no era semblant a altres que construïa.

Els testimonis que signen els capítols són el cavaller Joan Gual, el sastre Jaume Peó i Jaume Baró, veguer de la cort del veguer de Vilafranca.

Així acaben els capítols sense anunciar a on es posarà el rellotge.

Estem davant d’un document que ens diu que Vilafranca va tenir el primer rellotge públic l’any 1473. Molt probablement, pel que anteriorment hem dit, aquest rellotge es deuria posar al campanar de l’església de Santa Maria per assenyalar els quarts i les hores o potser tenia el propòsit d’organització de la vida social. Mercats, entrades i sortides de la ciutat, hores de tancament de portes, etc. Tot això es sincronitzava amb un rellotge de torre o campanar que, habitualment, era municipal, com és el nostre cas.

Per l’any, al mateix temps, es relaciona amb l’acabament de l’església i del campanar, per què no posar-lo al mateix campanar acabat de fer? . Actualment hi ha un rellotge d’engranatges de l’any 1929. Es diu que el primer rellotge mecànic fou col·locat l’any 1882. Ara podem dir, que el primer fou l’any 1473 i era un rellotge possiblement, també, mecànic. Un aspecte més que cal que s’inscrigui en la història medieval de Vilafranca del Penedès.