LES POBLES (BARRIS) MEDIEVALS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Creiem que amb la concessió de les franqueses l’any 1025 al Penedès, a Vilafranca i molt probablement a altre llocs del Penedès, una sèrie de magnats de l’aristocràcia o gent benestant de la vila se n’aprofitaren. En un principi eren pocs: els castlans Vilafranca, els Babau, els Pellisser... Posteriorment, a partir de l’estudi detallat de documents notarials, veiem que la Vilafranca dels segles XIV i XV creix fora muralles, amb terres, carrers, places i cases noves. El domini d’aquests espais el posseïen una sèrie de persones amb prestigi social, polític i econòmic de la vila. Actuaven com a senyors feudals arrendant espais aloers i apropiant-se, tan sols amb el vist i plau de la universitat, de la qual ells formaven part, de terres, horts i cases per poder-ne treure beneficis econòmics i també polítics.

Per una banda, tenim els espais que anomenarem antics: un era aquell on situaríem el naixement de la vila, a l’actual barri de Sant Julià, lloc de la torre Dela, origen de Vilafranca; l’altre seria el call jueu, on els jueus ubicaren els seus edificis i sinagogues. En aquests dos espais els castlans Vilafranca i successors hi continuaran tenint el domini senyorial, cobrant censos de terres, horts i cases. Per una altra banda, Vilafranca creix al voltant del lloc on se celebrava la fira, també a partir del lloc on s’ubicava el mercat de la carn i el peix, a més de l’ampliació fora murs, d’espais a prop de la Via Augusta i el portal –situat en el mateix indret– de la muralla, el de Santa Maria. En aquests altres llocs, els magnats potents de la vila, ubicats en el poder local, com a batlles, com a consellers o altres rangs polítics o econòmics, eren els senyors dominants i ampliaven molt més el seu prestigi.

En els documents notarials, en forma d’establiments, vendes, compres de terres, horts o cases, els espais anomenats els trobem escrits amb la denominació de pobla i el nom del senyor feudal, magnat o benestant que hi posseïa el domini. Vilafranca des de mitjans del segle XIV estava dividida en pobles. Totes comencen dins de l’espai urbà per ampliar-se fora murs. Eren nous nuclis de poblacions. També algunes institucions eclesiàstiques s’apropiaren de les franqueses d’aquests espais i participaven conjuntament dels beneficis amb els magnats, arrendant o subarrendant amb aquests, com el monestir de Santes Creus, el de Sant Cugat del Vallès, la Pia Almoina de Vilafranca o la catedral de Barcelona.

La distribució d’aquestes pobles va donar pas a l’existència d’uns carrers que van mostrar una imatge física de la població de Vilafranca més àmplia i capaç d’acollir més població.

És a principis del segle XIV quan les pobles comencen a sorgir en la documentació notarial, moment en què la població té un creixement notable. Tot i que hi va haver una crisi a la segona meitat del segle XIV, i que durà fins a finals del XV, no sembla reduir-se la població a Vilafranca.

Fem ara un recorregut per aquestes pobles i situem-les dins de l’espai urbà o a l’exterior d’aquest, i enumerem els seus carrers i els senyors que les dominaven.

La pobla dels Jueus

Era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. Al mateix temps s’ampliava per fora de la muralla i tenia noms relacionats amb els castlans: la mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca o carrer de Ramon de Vilafranca.

Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molt a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El nom de pobla dels Jueus el trobem escrit en els documents a partir de l’any 1312 fins a la meitat del segle XV. Els carrers que formaven part d’aquesta pobla tenien els següents noms: dels Sarraïns o Batipalmes; de Santes Creus; de Canyemàs; Vall del Castell; d’Aiguaviva de Senyecs; de Sant Julià. També en formaven part els portals de Canyemàs, de Salelles i de Coloma.

La pobla d’en Baró

Els Baró van ser els primers forners de Vilafranca. Formaven part del poder eclesiàstic i de la universitat de la vila. En aquests llocs de prestigi van aconseguir prou poder per ampliar el seu patrimoni durant els segles XIV i XV.

Els primers forns de pa dins del recinte urbà de Vilafranca van ser dos: un situat al costat del castell dels castlans i l’altre situat al cèntric carrer de la Parellada. Aquests forns eren del domini dels castlans de la vila. Un Baró va ser a principis de l’any 1312 forner del forn del castell. Berenguer Baró fou el forner del de la Parellada a finals del segle XIV i principis del XV. Berenguer, a més, es casà amb Geralda, filla del llinatge Mercer, que durant temps va custodiar el palau reial de la vila.

Quant a la relació amb el poder eclesiàstic, trobem en la documentació quatre preveres, dos d’ells són fills dels forners. Obtenen terres i horts a prop de la capella de Santa Maria Magdalena que formen part dels béns reials de la vila. També posseïen terres molt a prop del monestir de Santa Clara. Van ser els fundadors de dos beneficis: el de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria de Vilafranca i el que Berenguer Baró com a rector de l’església de Moja fundà en aquesta mateixa església, el de Sant Martí.

Els Baró també van ser sastres, artesans i ferrers. Els seus béns immobles els trobem en la documentació per uns espais del centre urbà com a l’exterior durant els segles XIV i XV: cases a prop del castell dels castlans i del seu forn, cases al carrer de la Parellada, cases al carrer Pintors i al carrer Torregrossa. Tres carrers molt a prop els uns dels altres.

Fora muralles hi trobem en propietat seva terres i horts al carrer de Santa Maria Magdalena, a Cassera, al Coll de Salom, al fossar dels sarraïns, a la Tria de Palau, a Melió, a la muntanya de Pacs, a Vallmoll, Castellmós, Santa Clara...

Durant aquest temps també formen part de la universitat com a consellers o com a saigs, és a dir, com a oficials de la batllia per executar les penes imposades pels tribunals.

L’espai anomenat la pobla d’en Baró ocupava els carrers exteriors. En aquests llocs eren situades la majoria de terres de propietat del llinatge dels Baró, que arrendaven a diferents persones, actuaven com a senyors feudals. Els carrers o espais principals que formaven part d’aquesta pobla eren el del carrer de la Creu d’Ot –actualment carrer de Montserrat–, el carrer de Santa Maria Magdalena i el carrer de les Cabanyes, carrers tots situats a l’exterior de la muralla.

Podem assegurar que la creixença d’aquests espai va ser deguda també a un nucli antic de poblament: la masia de les Clotes era un d’aquests llocs que la documentació anterior als anys del segle XIV esmenta i situa en aquest indret. També és a prop el poble veí de les Cabanyes, en què al segle XIII ja hi havia la comanda de Sant Joan de Jerusalem –era el seu enclavament anterior abans de ser al centre de la vila–. A més, l’existència del castell de Castellmós, des del segle X, fa pensar que l’espai era ja poblat.

La pobla de Llotger o de Peralba

El nom de Llotger el tenia aquesta pobla a partir de la segona meitat del segle XIV. Posteriorment va dir-se pobla de Peralba.

Els Llotger, arran d’alts càrrecs que van obtenir i gràcies al seu ofici de mercaders i advocats que ampliava els seus beneficis econòmics i de prestigi social, cobraven rendes de cases, horts i pallisses en els carrers que formaven part d’aquesta pobla.

Tenim notícies d’aquest llinatge a partir de l’any 1252. A Borràs de Llotger, batlle reial, li estableixen una terra amb cases, que tenia en alou Maria, vídua de Ramon de Mataró, al lloc de Sunyer, dins del terme d’Olèrdola. Al document ens diu que podia vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria estableixen a Borràs de Llotger, una terra amb cases, que tenien en alou al castell d’Olèrdola, al lloc de Sunyer, i una altra terra a Mataró. Borràs Llotger i els seus donarien a Maria i als seus deu quarteres d’ordi. Podria vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria...

L’any 1267 trobem Borràs Llotger a Vilafranca, on liquida un censal que li vengué el prior de Sant Pere de Riudebitlles. Es relacionà amb el cavaller Bernat Coll de Vilafranca del Penedès l’any 1348. Comencem a trobar mercaders anomenats Llotger l’any 1315. Aquest mateix any és batlle de la vila Pere Llotger, mercader. També és el collidor de les rendes reials de Vilafranca del Penedès l’any 1323. L’any 1309, l’advocat Guillem de Llotger de Vilafranca és acusat com a corrupte i posteriorment és perdonat pel rei. El més prolífic en la documentació és Joan Llotger, entre els anys 1361 i 1405. Formava part de la Universitat de Vilafranca i durant aquests anys era l’advocat que representava la universitat en qualsevol dels seus afers.

Tot el llinatge s’emparentà amb filles o fills d’advocats tant de Vilafranca com de Barcelona. L’hereu del mercader Bernat Llotger va ser Jaume Peralba l’any 1421. D’aquí que la pobla canviés el seu nom per dir-se de Peralba.

Els carrers de la pobla més importants eren els de Barcelona, el carreró de l’Alfòndec i part de la Parellada. Era situada a prop del portal principal de la muralla –Santa Maria– i travessant el pas de la Via Augusta. El seu creixement era degut al fet que era un dels llocs més concorreguts de fora de la muralla. En aquest espai s’ubicava el bordell, els hostals, i molt a prop s’hi celebrava la fira.

Ja hem dit que el nom de Peralba és el que comencem a trobar en el segle XV referit a la mateixa pobla de Llotger, sobretot a partir de l’any 1421, que és quan Jaume de Peralba és nomenat hereu dels béns de Bernat Llotger.

Comencem a tenir notícies del llinatge Peralba l’any 1312 amb el ja anomenat Jaume Peralba. No sabem l’origen d’aquest llinatge. Un Romeu de Peralba, el 1373, és hostaler. Tots els que hem trobat a la documentació notarial formen part un any o altre de la Universitat de Vilafranca del Penedès. Bernat de Peralba va ser batlle de Vilafranca l’any 1426. L’any 1454 Caterina, muller d’uns Peralba, té una esclava anomenada Margalida.

Els veiem tots relacionats amb els hostalers de Vilafranca. A més, l’espai que porta el seu nom ocupa justament el lloc on estan situats els hostals de la vila, al costat del portal principal de la muralla, el de Santa Maria. Moltes pallisses, cases i horts dels carrers que ocupen aquesta pobla paguen cens als Peralba.

La pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus

El nom de la pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus va ser degut a l’existència en aquest espai d’un forn de pa del domini del dit monestir. El mateix indret on s’ubicava el dit forn se l’anomenava carrer del forn dels monjos. Aquest carrer ha desaparegut de la Vilafranca actual. Era un forn prou important, sobretot per la gent que era de fora vila ja que sense haver d’entrar al centre urbà podia obtenir el pa necessari. Estava situat en l’actual Rambla de la Nostra Senyora, a l’exterior de la muralla. Aquest forn de pa, les cases, els horts i les terres d’aquest indret, participaven de la recollida de rendes del dit monestir a Vilafranca del Penedès. Podem veure que és a prop de l’anterior pobla –la de Llotger–. La ubicació del forn segurament era deguda a la proximitat amb la fira.

D’aquesta pobla surten dades en la documentació, a partir de l’any 1313 fins a l’any 1422. Posteriorment el mateix espai s’anomena pobla del carrer Nou. Aquest carrer sembla situar-se al lloc on existia el forn dels monjos, i probablement va ser una prolongació del mateix carrer.                                                   

         

La pobla de Llobet

Finalment l’última de les pobles que podem trobar en la documentació notarial dels segles XIV i XV és la de Llobet.

El nom és originari del llinatge Llobet. Aquesta família la trobem ja relacionada amb Vilafranca l’any 1298, en un procés instat per Jaume Llobet de Barcelona contra Bartomeu de Mans, de Vilafranca, per extorsions comeses al pare de Jaume, Bernat Llobet (difunt). L’anomenat Jaume va néixer a Vilafranca. Participa també en aquest procés Guillem Llobet com a escrivà reial. L’any 1368 Galcerà Llobet és escrivà reial i viu a Barcelona, però es relaciona amb el seu germà Pere, que viu a Vilafranca.

Van ser homes de palau, notaris, mercaders, paraires, advocats, sastres (Joan Llobet, paraire de Vilafranca, forma una societat mercantil amb la família Consell, de Montpeller). Fou un llinatge molt extens, que vivia tant a Vilafranca com a Barcelona. Molts d’ells van participar molt sovint en la política de la vila.

El nom de la pobla de Llobet sembla referir-se més als Llobet de la segona meitat del segle XIV fins a finals del segle XV. Eren escrivans reials o homes de palau. El nom el trobem anotat a partir de l’any 1429. Les cases, pallisses, horts i terres d’aquest indret pagaven rendes als dits Llobet. Dos són els carrers principals d’aquesta pobla, el de Blanca de Cervelló, inexistent en l’actualitat, on hi havia un dels hospitals medievals que era administrat per la noble Blanca de Cervelló. Fou derruït a finals del segle XV. Una part del carrer de Sant Pere o carrer del monestir dels frares menors era un altre dels carrers d’aquesta pobla.

L’origen d’aquest espai exterior de la muralla de la vila va ser degut a la creixença de la celebració de la fira en aquest indret. L’hospital de Blanca de Cervelló estava situat aquí, també per rebre, si era necessari, la visita de la gent forastera que anava a la fira. El fet que el monestir dels frares menors i el seu hospital per a pobres fos en aquest lloc, va fer que molta gent s’apropiés d’espais on hi havia cases i terres o en fes de noves i cobrés rendes.

Durant aquest temps l’espai territorial exterior estava en mans d’una classe si no ben bé noble, almenys una classe ascendent quant a prestigi econòmic i social.

Els usos d’aquests espais del centre urbà i els nous carrers que es construeixen durant la meitat del segle XIV i el segle XV van anar constituint-se com a part de l’engranatge urbà, social i econòmic i, per tant, participaven de la xarxa de poder d’unes classes socials que s’anaven formant justament en aquest segle i mig.