Viatjar en època medieval i els peregrins.

Haver estat un mes fent el camí de Sant Jaume des de Sant Jean Pied de Port fins a Santiago de Compostela em va fer pensar en els peregrins medievals i com es viatjava en aquell temps.

A partir del segle XIII, coincidint amb l’apogeu del pelegrinatge jacobeu, els reis i els senyors feudals comencen a construir hospitals al llarg de la Via Mercadera entre Sant Boi i Cervera, com és el cas de  l’hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls. Fou fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló, senyor dels castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Gelida i molts d’altres. La seva missió era acollir els vianants i peregrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès, per Sant Boi i Olesa.

La vida medieval en el segle XIII

Sabem que en aquests anys, hi havia una conscienciació molt gran per part de l’home medieval de la necessitat d’ajudar i protegir els pobres i els malalts.

També en aquell temps en un mateix territori hi convivien els cristians, els jueus i els musulmans, amb les seves respectives llengües, les seves creences i religions.

També hi havia el problema de les guerres i de les bandositats, que provoquen inseguretat constant en la vida de cada dia. Una conseqüència de la guerra eren els captius.

La vida civil no era tampoc fàcil: casar una filla era un problema difícil de resoldre per a la majoria de les famílies, perquè de vegades pagar un dot esdevé molt difícil.

i encara tenim el problema de les malalties i de les epidèmies, amb les quals calia conviure. Què dir de l’angoixa constant per aconseguir collites suficients? tenir una bona collita o no tenir-la representava poder menjar el proper hivern o bé morir de gana. Les expectatives de vida eren baixíssimes. Tot plegat una vida realment dura.

Viatjar en el segle XIII

Viatjar no era gens fàcil per a la gent del segle XIII. Si es viatjava per mar, hi havia els perills de les tempestes.

Ramon Llull ens explica, en la seva autobiografia. la dramàtica experiència d’un naufragi: “Com la dita nau anàs en Genova, e fos ja prop de Port Pisà, seguís una gran tempesta en la mar, de la qual la nau ferí, e molts hi moriren, e alguns escaparen amb l’ajuda de nostre senyor, entre els quals lo dit reverend mestre (ell mateix) e un companyó, qui escaparen amb la barca, perduts però los llibres e la roba...”

Els desplaçaments per terra, potser no eren tan perillosos com anar en vaixell pel Mediterrani, però també comportaven molts perills. La inseguretat feia que la gent s’agrupés per anar pels camins per poder-se protegir si feia falta, encara que no es coneguessin, i que tothom anés amb ganivets a sobre.  

En 1219, el rei Jaume atorga salvaguarda o guiatge als traginers i mulers del monestir de Sant Cugat del Vallès que transporten menjar i roba dels frares, en atenció a la freqüència amb què son robats i vexats als camins.

Per lluitar contra aquesta inseguretat, que afectava tant els camins com les poblacions, el rei Jaume fa una crida perquè la gent s’armi i, sota el toc de campanes, surtin a defensar-se conjuntament contra els possibles atacants. Aquesta crida que fa el rei, concretament als veïns del Pla del Llobregat, és el testimoni més antic que es té sobre el toc de sometent: “molt sovint dampnificats pels lladres quels furtaven los fruits i altres béns, ordenà que constituïts los dits pagesos per parròquies, això és sant Boi, sant Joan Despí, santa Maria de Cornellà, és a dir tots los homens del Pla del Llobregat, puguessen tenir armes en llurs cases, com ballestes, espases i llanses, amb les quals se pugessen defendre, e qui qualsevol de ells era dampnificats o robat per algun lladre o bandoler, tocàs la campana...”

I el rei mana al veguer de Barcelona que tots aquests pagesos tinguin a casa seva una ballesta, una llança o bé una espasa. La situació d’aquestes pagesos deuria ser bastant desesperant quan, al cap de dos anys d’aquesta crida, molt d’ells acaben abandonant i es traslladen en grup a Tortosa, on deuria ser més fàcil aconseguir bones terres, sense tants perills.

Si al Pla del Llobregat hi havia perill de lladres i bandolers, el problema devia ser encara molt més greu en zones més muntanyoses i aïllades.

Els camins eren molt dolents; la majoria són encara restes de les antigues vies romanes, que encara perduren.

En aquest segle XIII, els carros només es fan servir per transportar les mercaderies. En els desplaçaments per terra, la mula és l’animal amb un protagonisme més gran. La mula era un animal molt apreciat, perquè era més intel·ligent i més sofert que el cavall, aguantava millor la calor, agafava menys malalties i vivia més anys. Quan passava per un terreny rocallós o per qualsevol coster, la mula no cau mai; en canvi, el cavall podia relliscar més fàcilment. I també era millor la mula que el ruc perquè era més ràpida i tenia més potència. El ruc era la mula dels pobres. Al segle XIII el cavall encara era un animal de luxe. Només en tenien els nobles i la gent de diners.

Es viatja per tant, amb mula, amb ruc, amb cavalls i amb carro, però sobretot es viatja a peu i a peu les distàncies resulten molt llargues.

Per anar de Barcelona a Venècia, a cavall, es podia tardar uns dos mesos. Sabem que el rei Jaume, que anava a cavall, per anar de Perpìnyà a Barcelona necessitava quatre o cinc dies.

Quan s’ha de travessar un riu, cal esperar que no baixi gaire aigua o bé passar amb barques. De ponts n’hi ha pocs. La majoria són de fusta i, quan baixa una riuada, l’aigua se’ls emporta. les riuades són, en aquell temps, molt freqüents i intenses, ja que els cabals dels rius no estan regulats; no hi ha pantans ni rescloses.

A tota la vall baixa del Llobregat tan sols hi ha en aquest temps un pont: el de Martorell. El de Sant Boi no es construirà fins a començaments del XIV. Les riuades no sols s’enduen els ponts de fusta; a vegades, fins i tot, els de pedra: el pont de Martorell se’l va endur l’aigua a mitjans del segle XII (1143) i també el 1283. La reconstrucció del pont després d’aquesta última riuada va tardar molt, es va fer a començaments del segle XIV, un pont davant de la vila de Sant Boi, a les mateixes portes del Delta.

Viatjar també costa diners. Al segle XIII també hi ha peatges, com actualment en les autopistes. Els nobles locals fan pagar quan es passa per les seves terres o bé es travessa un dels seus ponts. També cal pagar per entrar a la majoria de ciutats.

Hem parlat del pont de Sant Boi que es va construir de nou, com que el va construir la ciutat de Barcelona, aquesta es quedava el peatge que calia pagar per passar pel pont. Tothom havia de pagar, animals i persones. En quedaven, exempts, però els ciutadans de Barcelona i els veïns de sant Boi.

En aquell temps, ens sorprendria a l’hora de desplaçar-nos, no trobar mai als camins cap cartell indicador que indiqui el nom d’una població, ciutat vila, poblet o hospital. No n’hi havia.

Com que el transport per terra és tant lent i dificultós, les grans vies de comerç són les marítimes. Així, el sistema comercial marítim és el que resulta més econòmic. Es transporten les mercaderies per mar i pels rius. L’Ebre és navegable en aquest temps des de Tortosa fins a Saragossa. És pel riu que baixa el blat i tots els altres productes que vénen d’Aragó.

Viatjar, doncs com diem no era gens fàcil, però no per això l’home medieval es queda a casa. Cal anar als mercats i a les fires de poblacions que tant poden ser veïnes com molt llunyanes. També es viatja als monestirs, com hem dit, a venerar les relíquies, com Sant Cugat o Santiago de Compostela, o bé adorar una mare de déu, com la de Montserrat.

El rei Pere va a resar davant de la Mare de Dèu de Montserrat abans d’enfrontar-se amb els francesos, aquell Pere que va estar a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, com diu la cronica Bernat Desclot: e venc-se’n a un monestir de monjos negres, qui és en Catalunya, e es lloc de gran devoció e eon Déus ha fet tots temps molts miracles e virtuts a tot hom; e lo lloc és apellat Santa Maria de Montserrat, e és lloc fort salvatge e agrest e entre grans muntanyes e feres assediat...e aquí lo rei estec e vetllà tota una nit davant l’altar de madona sancta Maria.. 

Viatgen els monjos, els predicadors, els que compren i venen bestiar, els missatgers, els artesans, arquitectes, vidriers, picapedrers,,,els estudiants, els aventurers, els rodamóns...

Ramon Llull, va néixer a Mallorca el 1232, estudia a Paris, es trasllada a Montpeller on imparteix classes, Més tard, va a Roma, Gènova, Tunis, Nàpols, Roma, Montpeller, París, Barcelona, Mallorca, Xipre, Armènia..va a Pisa, Avinyó..No sembla pas que per ell fos gaire problema viatjar.

 No deixa de sorprendre la gran mobilitat del rei Jaume. Tant aviat s’està a Barcelona, com a València Montpeller o qualsevol altra ciutat o poble dels seus dominis.

El rei Jaume amb més de 50 anys, una edat ja força avançada per a la gent d’aquest temps: L’any 1263 del vuit de gener al 15 d’abril està a Saragossa, el 24 d’abril a Lleida, el 22 de juny a Lleida, el 8 de juliol a Barcelona del 8 d’agost fins el 12, s’està a Vilafranca, el 16 és de nou a Barcelona...

Els peregrins

Anar de pelegrinatge era una opció d’aquell temps. Els viatges dels pelegrins duraven setmanes, mesos, amb mitjanes de 30 a 40 quilometres diaris (unes set o vuit hores de marxa), si el terreny és pla i fàcil. Els perills, com hem dit eren abundants, les dificultats al llarg del camí, les tempestes, l’assalt dels lladres i de les malalties, les possibilitats de perdre’s al llarg de les rutes de pelegrinatge...

En alguns casos al costat dels monestirs, hi ha els hospitals, gràcies a aquests centres els pelegrins són acollits tant si estan malalts com si no, se’ls  dóna de menjar i són atesos de franc.

La duresa d’aquests viatges i els perills en què poden trobar-se els pelegrins ens han estat explicats per un francès que va fer el camí de Santiago a mitjans del segle XII:

Quan els pelegrins surten de la terra de la Gascunya, han de travessar un riu, on moltes vegades els barquers pugen tants pelegrins, després de cobrar, que la barca es bolca, ofegant-se els pelegrins, fet que els alegra ja que així poden apoderar-se de les despulles dels nàufrags..

La fam, les malalties i les epidèmies com hem dit eren altres aspectes que es barrejaven amb les penes i treballs dels caminants d’aquelles èpoques. Qualsevol malaltia podria comportar greus conseqüències, els coneixements mèdics estaven lluny de poder fer algun servei quan realment es necessitaven. El fill del rei Jaume, en Pere el Gran, va morir als 45 anys d’edat, pel que alguns diuen d’una pulmonia, altres de ferides de guerres anteriors que es van infectar, anant de Barcelona a Salou i passant per l’hospital d’Olesa, el cronista Ramon Muntaner ens diu : e com fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e aquell refredament venc-li cremoreta de febre..que hac romandre a Sent Climent aquell dia, E el metge maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, e guardaren-la;,,e aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca del Penedès, e com fo lla, lo mal li fo entixegat (enverinat)...

Les paraules viaje, voyage, i travel expressen encara avui el que significava viatjar en aquells segles de l’edat mitjana, contenen la paraula llatina viaticum, amb la que es designava la provisió necessària pel camí. El vocable anglès travel té la mateixa arrel que el francés travail, que significa treball. Justament el que en aquells temps volia dir viatjar: molt treball i cansament. 

Des de Sant Boi, el peregrí o els pelegrins s’enfilaven en direcció a Vilafranca pel “camí de les Cavalcadures” que va per les muntanyes a Vilafranca on el camí es topa amb el camí que ve de Barcelona per Tarragona (la Via Augusta).

El camí continua fins a Sant Climent de Llobregat, Begues (on existeix al barri de la Rectoria la capella d'origen medieval de Sant Cristòfol, protector de peregrins), Olesa de Bonesvalls, Les Gunyoles (des d'on es podia anar directament a Vilafranca per Sant Pere Molanta) i La Granada (on es creuava amb l'antiga Via Augusta).

És per aquests camins, per on van arribar els primers repobladors de la Catalunya Nova.

El Peregrí Jaume

L’any 1373 un cavaller i mercader de l’illa de Malta, Jaume de Peregri, del regne de Sicília, cau malalt al hospital d’Olesa, i aquí hi fa testament davant els seus amics de Vilafranca Arnau Girona i Francesc Serrat.

Ell i la seva família visqueren a Vilafranca ja l’any 1285. Un germà seu, en Bernat Peregri era franciscà, potser aquest estava a l’hospital d’Olesa, un altre germà en Bartomeu Peregri va ser batlle de Vilafranca. Tenia terres a tot el terme de Vilafranca.

En Jaume Peregri el 1323 tenia taules de venta de les seves mercaderies a la plaça del blat de Vilafranca. El cognom Pelegri o Peregri es va escampar pel Penedès gràcies a la vinguda aquestes terres d’aquest mercader de l’illa de Mata.

Ell era l’hereu d’un altre Jaume Peregri, que s’autotitulava noble, es a dir cavaller. El Jaume Peregri de l’hospital molt probablement tenia un hostal en aquest lloc, ja que el seu fill Bernat és hostaler posteriorment a Vilafranca i en un document es diu que el 1401 amb el seu pare vivia a l’hospital d’Olesa, i tenia terres en propietat que ara pertanyien al llinatge Cervelló, és a dir els fundadors de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls.

És en aquests anys del segle XIV i XV quant es va constituir el barri d’origen medieval de l’Hospital de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls.