 |
| Canyelles |
L’ historiador de Vilanova, Albert Virella, ens comenta que s’ha
pres el nom de Dalmau de Canyelles com el començament d’una nissaga de cert
relleu, de la qual sobresurt el bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles. Basant-se
sobretot en el testament d’aquest bisbe, fet l’any 1252, insinua que el Dalmau
de Canyelles i Vidal no eren familiars, tot i que afirma que Vidal Canyelles
tenia origen penedesenc.
El testament de Vidal de Canyelles fou fet l’any 1252. Nosaltres,
podem ben bé dir, que Vidal era fill de Dalmau de Canyelles, el castlà de
Vilafranca del Penedès, l’any 1191.
Els
Canyelles i els Penyafel
El lloc de Penyafel està situat dins el terme
d’Olèrdola. Batejà l’indret com l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel, i
encara perdura amb aquest nom. A ponent s’hi trobava el topònim Vidrà - de
Rafaguera, topònim exacte d’una masia al terme de l’Eramprunyà:
“...a ponent
de Penyafel, quan el massís s’arqueja per deixar pas al riu Foix, el topònim
Vidrà acabava perquè altre prengués la identificació del lloc. Aquí arrelà el
nom de Rafeguera dintre el segle desè...”
Com a marmessors del testament de Vidal de Canyelles
hi ha Guillem de Penyafel i el seu germà Bernardí, els dóna 300 i 100
morabatins respectivament, a més de deixar al seu nebot Guillemó de Penyafel la
mula que tenia per costum muntar.
 |
| Penyafel |
El març de l’any 1097 Gombau Ramon de Santa Oliva,
castlà del castell d’Eramprunyà, dictà el seu testament. En ell, a més de
parlar d’Eramprunyà i del castell de Candasens i d’especificar els drets que hi
tenia, diu:
“La fortalesa de
Penyafel amb tots els seus alous, i els alous de Sant Martí i tots els alous
del Penedès, excepte els de Santa Oliva (...) que siguin per al meu germà
Guillem Ramon”. Després aclareix que els de Santa Oliva i altres que
exposa, vol donar-los a la seva muller mentre visqui, i si ella no vol o no els
pot tenir, també siguin per al seu germà.
Sabem que els Bonfill, repobladors de la plana del
Penedès, venien també d’Eramprunyà. Seguin l’historiador de Sant Cugat
Sesgarrigues, Antoni Margarit, i reafirmant el que ell diu, del topònim Penyafel en dóna testimoni per primera vegada Altimir i Feliu, originaris de
Castelldefels. Passada la ràtzia d’Almansor, Feliu i Altimir estan establerts
al terme d’Olèrdola. El mateix
autor ens diu que els anomenats Feliu
i Altimir són originaris de Castelldefels. I que d’ells derivaria el topònim
Penyafel-
Si tenim en compte les propietats com a castlà que
tenia l’anomenat Gombau Ramon sobre el castell d’Eramprunyà, podríem afirmar
sense gaire dubte en equivocar-nos a què tornem a tenir gent vinguda a repoblar
al Penedès i probablement familiars del Mir Geribert i, per tant, dels Bonfill,
tenint en compte tots els béns que tenien a Sant Martí Sarroca i altres llocs
del Penedès.
Els Penyafel sabem que eren familiars de Vidal de
Canyelles, ja que així ens ho diu el seu testament, i devien ser també germans Guillem
de Penyafel i el seu germà Bernardí, ja que ens parla del nebot Guillemó
Penyafel, fill segurament del primer.
(L’any 1313 hi
ha una disputa entre els cavallers Guillem de Penyafel, com hereu del seu pare
Bernat de Penyafel, per la possessió del castell d’Olèrdola i Eimeric
d’Espitlles, senyor del castell de la Bleda (Sant Martí Sarroca). Es presenta
la queixa davant del veguer de Vilafranca, Berenguer de Canyelles. La filla de Guillem,
Saurina, es casà amb el cavaller Berenguer de Sespujades, senyor de l’Almunia
(Castellví de la Marca a l’Alt Penedès).
 |
| Banyeres del Penedès |
Els
Canyelles i els Banyeres
Fixem-nos encara en un altre nom que surt en el
testament de Vidal de Canyelles, en què deixa als germans Arnau i Geraldó de
Banyeres totes les pedres precioses que tenia, i al segon tots els llibres que
tenia de dret civil.
Santa Oliva i Banyeres del Penedès són a tocar. En el
precepte que Sant Cugat del Vallès rebé de Lluís d’Ultramar l’any 938, en el qual
es concedeix l’alou de Santa Oliva, apareix per primera vegada anomenat el
castell de Banyeres del Penedès. Sabem que Guadal, bisbe de Barcelona, l’any
1032, cedí a Mir Llop Sanç i a la seva muller el castell de Banyeres. Mir Llop
el deixà en testament l’any 1045 a la seva muller Quixol i al seu cunyat Miró
Seniofred (casat amb Eg, germana de Mir Llop Sanç). D’aquí passa per herència a
Pere Mir de Banyeres, que fou el primer membre del llinatge que es cognominà
Banyeres. Tornem, per tant, a trobar familiars de Mir Geribert en aquestes
terres, i formen part de la branca original dels Bonfill, ja anomenats i
estudiats en altres capítols d’aquest bloc medieval del Penedès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada