El significat
d’argamassa és una mescla de calç, sorra i aigua usada per ajuntar les pedres,
les rajoles, etc., en les construccions. També s'anomena argamassa a la mescla
de calç i grava
que
s'empra per a la construcció de murs.
Antigament va
ser molt emprada com a morter per unir les
pedres o maons en la construcció de murs i cases. Ja es
feia servir des del neolític.
En documents medievals hi trobem explicacions com
aquestes, que ens confirma la seva utilització: “...les parets de pedra es fonamenten sobre una capa gruixuda d’argamassa,
que actuava de protecció contra la humitat...”;
En l’ampliació de la muralla de Vilafranca del Penedès a finals del segle
XIV s’hi fa servir l’argamassa: “...mana
en la seva comissió feta del mur que de la terra fins amunt se fassa una cana
d’argamassa e en aquest trast que es de la torra qui el cantó den Comes entro a
la torra...” (1369); i ja no diem més endavant, els utilitzaven els mestre
de cases per la construcció d’edificis: “...Mes
indicaren los dits mestres de cases per una paret es necessaria la qual es
entre lo celler i una botiga i argamassa i mans i altres coses 2 lliures...”(1569).
Podem pensar
que el lloc on s’anomenava Argamassa, era aquell espai on es trobava tot el
necessari per la construcció i poder fer l’argamassa, és a dir, pedres,sorra,
calç, grava...
Era també un
espai per tenir-hi terres, vinyes i camps de blat. El domini
senyorial d’aquestes terres, és a dir qui cobrava rendes, eren els monestirs,
primer, el de Santes Creus, després Sant Cugat del Vallès, Sant Pau del Camp de
Barcelona i també la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria a
finals del segle XV.
 |
El mas de l'Alzina situat al polígon de Moja,
actualment derruït
|
L’argamassa de Bramon (segle XV)
Topònim trobat en el mateix lloc. Pere Bramon era advocat de Vilafranca a la meitat del segle XIV. És
a finals d’aquest segle quan s’utilitza l'argamassa de Bramon en els documents
notarials. Va ser conseller de la Universitat de Vilafranca durant uns anys. Podríem
pensar que l’advocat Pere, era propietari de part d’aquest lloc on era fàcil
trobar-hi el material necessari per fer-hi argamassa. I qui el necessitava li
havia de pagar algun cens.
Sabem que el nom d’argamassa de Bramon hi és a partir de
l’any 1393.
Per altra banda sí que veiem que qui també cobrava cens
per terres que es treballaven en aquest lloc, era el monestir de Santes Creus
durant el segle XV.
L’any 1421 un hostaler, en Bernat Malet de Vilafranca,
ven una terra situada a l’argamassa de Bramon, a la família Gravalosa de Sant
Martí Sarroca, però han de pagar cens al monestir de dues quarteres de forment
i vuit quarteres d’ordi.
El 1422 en Jaume Gual propietari del Mas de l’Alzina de
Vilafranca, té terra a l’argamassa que havia estat de Pere Bramon, ara difunt.
En aquest jurament de propietat ens situa la terra del dit Gual, d’aquesta
manera: “...epart del camí general que va
de Vilafranca a l’Arboç, una rassa de terra que abans fou vinya de Pere Gos,
una terra de Jaume Gual, una terra de Joan Cabreny i una altra dels hereus de
Ferrer Esplugues...”
El 1429 els Gual continuaven tenint en terres en aquest
espai. Els límits d’una altra terra ens situa “...camí general, terra del notari Jaume Maiol, terra de Jaume Babau, terra
d’en Riu...” En aquest cas és al monestir de Sant Cugat del Vallès que s’hi
ha de pagar un cens.
En l’any 1451 el notari Gaspar Maimó ven a Pere Gual del
mas de l’Alzina una terra de set quartons al lloc anomenat l’argamassa d’en
Bramon. Els seus límits són:”...terra de Jaume Gual i el camí general que va a
l’Arboç...”
 |
| El mas Rabassa |
L’argamassa (Finals del XV i posteriors)
A partir de l’any 1469 deixa de dir-se de Bramon per
tornar al seu nom original: l’argamassa. Aquest mateix any és el monestir de
Sant Pau del Camp de Barcelona qui estableix terres a l’argamassa, un d’ells
fou al prevere Bartomeu Miró, li estableixen una terra erma que conté dues
quarteres. Està situada entre el :”...camí
general que va de Vilafranca al Mas de Rabassa i el camí que va cap al lloc de
Moja i a l’Arboç...” Bartomeu ha de donar un parell de gallines cada any,
per Nadal, al monestir de Sant Pau com a cens.
Crec que podem assegurar que en aquest moment l’espai
anomenat l’argamassa s’amplia en quant a terres de cultiu i s’allarga fins a la
carretera de Moja travessant la carretera principal, la N-340.
És el 1473, en el capbreu de la comunitat de preveres de
l’església de Santa Maria, quan el clergue Raimon Rabassa jura tenir terra
pagant cens a la comunitat, a l’argamasa. Els límits són una “...terra de Joan Conill, una altra de Jaume
Papiol i el camí que va al mas de Francesc Rabassa...”
El forner Valentí Rocafort és propietari d’una terra que
conté una quartera i mitja d’ordi i una vinya plantada situades a l’argamassa.
Els límits són camí general,terra dels hereus de Nicolau Salelles, el camí que
va a la riera i terra del notari Francesc Vidal.
 |
La riera de Llitrà actual. Una part del seu tram
era la riera de Morató
|
La riera de Morató (segle XV)
Trobem anomenat en els límits de les terres que estan
situades a l’argamassa, la riera de Morató.
El molí de Morató el trobem datat el segle XIV.
Actualment encara existeix el camí de Morató, situat en un dels ramals del camí
que va de Vilafranca a la Bleda. La riera de Morató era la que portava aigua al
molí.
En el mateix capbreu dels preveres, a l’any 1474 el pagès
Pere Gravalosa, de Sant Martí Sarroca, que és propietari d’una terra que té
dues quarteres de forment a l’argamassa. Els límits d’aquesta terra són : “...camí genral que va de Vilafranca a
Tarragona, terra dels hereus de Pere Gual de l’Alzina, terra dels hereus d’Antoni
Carbonell sabater, la riera de Morató, terra del sabater Pere Alzina, vinya de
Francesc Vidal...”
El pagès Bartomeu Salelles hi té terra erma, inculta a l’argamassa,
a prop de la riera de Morató, de la terra del pagès Simeó Oliver, dels hereus
del blanquer Nicolau Salelles, del caminet que va a Moja i del que va a la
riera de Morató.
La guerra civil del XV i la
partida de l’argamassa
La guerra civil que durà deu anys (1462-1472) entre la
Generalitat catalana,que afavorien al príncep de Viana, i Joan II de Navarra
que volia ser rei català i que va ser ajudat per tropes franceses, va fer que
algunes de les terres cultivades que ocupaven aquest espai, fossin arrasades o
deixades sense cultivar:
el pagès Pere Gravalosa en el jurament que va haver de
fer l’any 1475 davant del procurador dels preveres de l’església de Santa
Maria, per dir que una de les terres era seva, va dir: “...els francesos la van fer malbé quan guerrejaren a la vila i no tinc cap
document que acrediti que és meva...” Els límits, segons diu, eren el camí
general que va a Tarragona i la riera de Morató i diferents terres dels Gual
del Mas de l’Alzina.
L’argamasseta
Aquest és el topònim que passa a dir-se el mateix lloc a
partir de finals del segle XVI. Fins i tot en el segle XIX en un inventari hi
trobem el nom de la partida de l’argamasseta d’una terra que afronta amb terres
de Manuel Macià i la riera de Morató.
El material que en els seus orígens tenia aquest espai
per fer argamassa era ja reduït i molt probable ja ni havia res per aprofitar.
Les terres de cultiu, però, segueixen formant part del paisatge del lloc
anomenat l’argamassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada