L’església de
Santa Maria de Vilafranca del Penedès exercia un poder important en el seu
terme en època medieval. Altres aspectes van ajudar –com a totes les ciutats
medievals– a fer que l’església i altres capelles del voltant de Vilafranca i
els dos monestirs (Sant Francesc i Santa Clara) tinguessin un poder en què
molts llinatges, moltes famílies de la vila van participar i se’n van aprofitar
per als seus propis interessos.
L’església de Santa Maria
L’església parroquial de Santa Maria es diu que va ser fundada el segle XII. Hom
pensa que els seus orígens es deuen a una capella romànica de l’any 992. (Segons
el Llibre verd de Vilafranca l’església
de Santa Maria fou edificada en el lloc que avui ocupa en temps del comte
Sunyer).
El Sunifred esmentat en el document d’aquell any fou el primer
ardiaca del Penedès, que secundà l’obra del bisbe de Barcelona i intervingué en
la localització de tinences parroquials que el document anomena. Si pensem que
el primer titular de l’escrivania de la vila era Bernat Clergue i es diu que
era prevere de Santa Maria, és clar que l’any 1187 ja existia. No fou fins a
l’any 1285 que s’iniciaren unes obres que li donaren una forma definitiva. Així
ens ho indica una làpida situada a la façana de l’església actual, datada a les
calendes dia 1 de maig d’aquest any, essent llavors rector de l’església Jeroni
Montoliu. (Els Montoliu eren un llinatge de cavallers, que els trobem el segle
XIV en la documentació com a senyors del castell de Cubelles (Garraf). Eren
emparentats amb els Recasens d’Altafulla. Els rectors de Santa Maria, Jeroni,
que a més fou canonge de la catedral de Girona el 1288 i de la catedral de
Barcelona el 1302, i un Ramon (1344) formaven part del dit llinatge).
Fou posada
una altra primera pedra, en recordança de la represa de l’obra. Això ens podria
indicar o confirmar l’existència de l’església romànica de què abans parlàvem i
que potser mai no havia estat acabada, ja que la làpida ens diu que fou posada
una altra pedra. L’actual fou consagrada el 1484.
No ens
aturarem en la seva construcció, però sí que anotarem els rectors que Santa
Maria va tenir fins al segle XV i que formaren part de llinatges de cavallers,
de nobles, de senyors feudals que vivien a Vilafranca o en altres poblacions
del Penedès o el Garraf.
Els administradors de l’església de Santa Maria
El frare
franciscà Bernat Pelegrí, natural de Barcelona, que havia estat ambaixador del
rei d’Aragó davant el papa, va ser el substitut de Montoliu com a rector de
Santa Maria (1288). Notem que en un principi els franciscans participaven en
l’administració de l’església de Santa Maria. Dels Pelegrí, segurament arran
d’aquest nomenament, una branca familiar es quedà a Vilafranca. Dos Bartomeu
Pelegrí foren batlles de Vilafranca (1347-1535). El Mas dels Pelegrins el
trobem situat en un dels primers llocs de població del Penedès (parròquia de
Santa Margarida) al segle XIV. Més d’un fou prevere de Santa Maria.
Participaren com a consellers en la universitat, com a hostalers i mercaders.
Al segle XVI són anomenats en la documentació com a burgesos.
El 1328 fou
nomenat un vicari perpetu que a partir d’aquesta data serà ja el titular de la
parròquia. Farem una llista d’aquests vicaris durant el segle XIV i XV i
anomenarem algun aspecte del seu llinatge, del poder que ja exercia en el
Penedès.
El titular de
la parròquia era el rector, però quan es va crear l’ardiaconat (1324) va passar
a ser-ho el vicari perpetu, que tenia com a missió episcopal més important el
servei diví: celebrar misses, administrar sagraments, predicar, beneir,
celebrar les cerimònies del temps litúrgic i els actes funeraris, tenir cura de
les fundacions i llegats, fomentar les devocions privades i acomplir els
costums religiosos locals:
Creació de
tres ardiaconats fets pel bisbe i el Capítol de la Seu de Barcelona: el de
Santa Maria del Mar, unit a la parròquia de Santa Maria del Mar, de Barcelona;
el del Vallès, unit a l’església de Santa Maria, de Caldes de Montbui; i el del
Penedès, unit a l’església de Santa Maria, de Vilafranca: ADB, Dotalium, t.
III, f. 181v-184v. Data: 1/10/1324, Barcelona. Berenguer de Papiol és instituït
ardiaca del Penedès en substitució del difunt Pere de Torruella. En aquest
document s’especifiquen els drets i els deures que comporta el càrrec d’ardiaca
i el de vicari perpetu. L’ardiaca té dret a la manutenció, a l’escrivania, a
rebre lleudes i prebendes sobre tota mena d’alienacions sobre les possessions
de l’església, a delegar jutges i a fer executar sentències, a rebre les rendes
de l’església que abans pertanyien al rector. La meitat d’aquestes rendes
corresponen al vicari, que a més té dret als fruits d’una vinya del rei. El
vicari té dret també a habitatge –que ha de compartir amb l’ardiaca i amb la
seva família, quan aquest visita la vila– i a canviar els servidors de
l’església, encara que ho ha de fer sempre amb el consentiment de l’ardiaca. El
vicari té l’obligació de residir-hi permanentment i de tenir cura d’ànimes, a
més de realitzar un bon servei a l’església. Amb la meitat del que li correspon
de les rendes ha de pagar els drets episcopals i d’altres.
Els dos
càrrecs –el d’ardiaca i vicari– portaven una sèrie de drets i deures que feien
que el patrimoni de les persones que els regien l’ampliessin.
Vicaris perpetus (segles XIV i XV) de l’església de Santa Maria
Bernat de
Rubió (1323) Emparentat amb franciscans; Guillem Jusquella (1328); Berenguer de
Montoliu (1333) Originari de llinatge de
cavallers; Guillem Frugell (1345); Bernat Sabater (1361) Emparentat amb els
cavallers Avinyó;Ferrer Rafart (1367) Originari d’uns primers repobladors del terme de Sant Martí Sarroca;
Joan Punyera (1386) Emparentat amb els castlans Vilafranca. Emparentats amb els
primers pobladors de Sant Cugat Sesgarrigues.
Pere Rubió(1404)
Emparentat amb franciscans. Posseïen masies al terme de Sant Martí Sarroca.
Els gremis i les confraries
Els gremis i les confraries eren un reflex d’aquesta mentalitat religiosa. Ambdues
institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot
religiosa de la gent que exercia un o altre ofici. Tot i que es diu que l’any
1320 ja existien confraries a l’església de Santa Maria, no serà fins a l’any
1331 que sorgeix la confraria de Sant Francesc primer, després anomenada de
Sant Miquel, que agrupava els sabaters, adobadors i blanquers. Posteriorment
se’n crearen d’altres: la de Sant Lluc (1334), que aplegava paraires, sastres,
botiguers i pellissers; la de Sant Eloi (1338) acollia els ferrers i argenters;
la de Santa Maria (1339), que reunia els teixidors i treballadors del cànem; la
de Sant Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre (1340), que organitzava els pagesos
i hortolans. Finalment, l’any 1388, la de Sant Macari i Sant Josep que acollien
els fusters, picapedrers, obrers, ballesters i forners.
D’aquesta
última podem resumir molt breument alguns dels seus deures en el moment del seu
ordenadament: “en la església parroquial de madona Santa Maria sots invocació
d’un altar que han construït els dits prohoms han ordenat confraria o
administració [...] lo dia de la festa de sant Macari [...] han de visitar els
prohoms elegits los malalts o malaltes de la dita administració [...] han de
dar socors i ajuda a aquell malalt o malalta d’aquella almoina i emoluments de
la dita confraria [...] han de seguir o acompanyar lo cor de Jesucrist anant i
venint de la casa del malalt o malalta a l’església...”.
Les
activitats de culte es completaven amb les tasques d’assistència espiritual als
malalts i agonitzants, i també d’assistència corporal a convalescents, vídues i
pobres pertanyent als gremis. Aquests participaven en els enterraments i les
exèquies fúnebres dels seus membres i es preocupaven d’obtenir indulgències. Es
feien donacions per crear capellanies.
Aquestes eren capelles construïdes dins d’un temple d’ús privat i normalment
anaven acompanyes d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien
tenir-ne i era on es feien enterrar. L’església de Santa Maria, el
monestir dels franciscans i el de Santa Clara van ser dotats amb més d’una
capellania durant els segles XIV i XV.
L’Arxiu del
bisbat de Barcelona guarda molts judicis relacionats amb els beneficis de les
capellanies de Vilafranca, els preveres que les fundaren o d’altres que se’n
volien apropiar. L’any 1442 hi hagué un conflicte entre el bisbat de Barcelona
i els fundadors del benefici de Sant Bartomeu de l’església de Santa Maria amb
els preveres Bartomeu Salelles, Antoni Vives, Francesc Borràs i Jaume Moles.
També el benefici de Sant Miquel fundat pel prevere difunt Berenguer Miró, que
se’l volien apropiar els preveres Berenguer Alemany i Francesc Batlle.
Finalment, com a últim exemple, el que fundà el prevere Antoni Oller, que va
ser acusat d’agredir el degà major de l’església de Santa Maria.
La comunitat de preveres de l’església de Santa Maria
El moment de
la constitució de la comunitat de preveres
de l’església de Santa Maria no el sabem amb certesa, però podem assegurar que
fou durant els anys dels segles XIV i XV quan la comunitat tenia més membres. En el fogatge de
1495 trobem diversos preveres com a propietaris de cases a Vilafranca. Els
fruits i rendes de terres, horts i cases formaven la part principal dels
ingressos de la comunitat de preveres que, fins a la seva fi el 28 de febrer de
1901, es governà i regí per butlles i per decrets, disposicions i visites dels
bisbes.
Els preveres
de Santa Maria tenien molta influència dintre la vila. A les esglésies
vilafranquines se celebraven misses i aniversaris en honor de difunts, i s’acostumava
a fer sota l’advocació d’un sant. L’ofici era pagat amb les deixes del
testament per a aquest ús, que eren nombroses per la consciència religiosa del
moment. Els enterraments, que molts vilatans demanaven en els seus testaments
que es fessin davant de l’església de Santa Maria, van ser aspectes que van
enfrontar els franciscans del convent amb els preveres de Santa Maria. La
intervenció del mateix rei va solucionar-ho.
Les sovintejades desavinences entre els
prohoms de la universitat i els preveres de l’església de Santa Maria van fer
que les relacions fossin molt tenses en alguns moments. Disposem d’una concòrdia de principis del segle XV entre la
Universitat i la comunitat de preveres en què s’intentà aturar el frau de la
venda de carn per part dels preveres, aprofitant-se de la pobresa d’uns quants,
ja que l’aconseguien a un preu més baix que la resta de ciutadans de la vila.
S’acordà que “els preveres puguin prendre la carn sense cap impost i disposar
d’ella i proveir-la i donar de menjar als preveres que ho necessitin [...] si
no ho fan així, serà obligat que paguin l’impost requerit...”. També es pactà
el mateix a l’hora que els preveres haguessin de comprar vi. A més va ser
convingut que cada prevere tingués “per provisió de la seva persona cada any
sis quarteres de forment franques d’imposició i per la companyia o família
seva, la qual tingui necessitat”. I si compren els preveres “bèsties, blats,
rendes o altres coses de persones per fer mercaderia [...] que hagin de pagar
imposició com faria tot tipus de persona..”. A vegades, en temps de crisi, els
preveres feien valer el seu estat de poder i la universitat encara i de bona fe
volia aclarir la situació: “que com a vegades sorgien algunes coses obscures,
ambigües o dubtoses [...] cal que se sàpiga interpretar i aclarir a la dita
universitat”.
La majoria de les parròquies posseïen terres, masos i altres edificis i
béns rústics fruit de l’acumulació de donacions per part dels habitants.
L’església de Santa Maria no n’era una excepció. Molts dels béns eren
arrendats, i les rendes resultants s’invertien en la compra d’altres béns. Així
s'ampliava el patrimoni de la institució.
L’assistència als pobres per part de l’església:
La Pia Almoina
Tant l’església com els poders laics es preocuparen de l’assistència
als pobres. Les pies almoines eren institucions de caritat que varen
proliferar al llarg de la baixa edat mitjana. Estaven repartides per tot
Catalunya i normalment eren de titularitat laica. Aquestes institucions
funcionaven de forma independent dels poders laics i tenien rendes pròpies.
Normalment les parròquies també tenien centres de caritat, eren els anomenats
“plats dels pobres”. Aquests distribuïen les almoines entre els pobres. Tant
les almoines com els “plats” donaven menjar i roba als anomenats “pobres
vergonyants” (pauperes vereandos). A aquests pobres se’ls anomenava així
perquè s’avergonyien de ser pobres, ja que anteriorment la seva condició social
havia estat suficient per mantenir-se amb el seu treball. Hi havia diverses
causes perquè una persona esdevingués pobra vergonyant: pèrdua de la feina,
malalties, deutes, mutilacions...
La
Pia Almoina de Vilafranca, estava situada a l’actual plaça de Santa Maria, fent
cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Va ser fundada pel frare Marc d’Avinyó
l’any 1401, i ell mateix en fou el primer administrador. Anteriorment existien
petites institucions per ajudar els treballadors d’un mateix ofici –existien
les almoines dels sastres, dels traginers, dels teixidors–.
Sabem,
per la documentació de l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, que la Pia
Almoina estava regida per un majordom i un fadrí que l’ajudava. Un document
datat el 1492 assenyala els diversos drets i deures que tenia Lluís Tintorer
com a majordom de la Pia Almoina. El majordom i el seu ajudant menjaven i
bevien del menjar de la Pia Almoina, i el primer estava obligat a fer inventari
de tots els objectes, rendes i despeses que tingués en l’administració de la
Pia Almoina. També estava obligat a cancel·lar tots els deutes que tingués la
Pia Almoina en el moment d’ésser nomenat majordom. Així mateix no podia acollir
ningú de fora la vila en l’edifici de la Pia Almoina. Indicava el mateix
document com s’havien de tractar els pobres que venien a menjar a la Pia
Almoina: en primer lloc havia de parar les taules (amb els seus cavallets).
Després els pobres resaven per la gent que donava almoines i feia caritat a la
institució. Quan tots els pobres eren a taula se’ls donaven les racions
establertes de pa, vi i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en
temps de quaresma). Abans de menjar, el majordom havia de beneir la taula. Un
cop acabat l’àpat, el majordom havia de fer fora els pobres de la Pia Almoina.
Per últim, el majordom no podia donar l’almoina a qui no es presentés en
persona o a qui vingués de part d’un altre pobre.
Els Beguins del segle XIV a
Vilafranca
A Vilafranca
també hi hagueren moviments religiosos fora del control oficial de l’Església.
Un dels exemples més destacats foren els beguins, que van ser considerats
heretges perquè tenien les seves pròpies opinions o interpretacions sobre
l’autoritat religiosa de l’època.
El beguinisme
va actuar a Vilafranca durant quaranta anys, a mitjan segle XIV. La comunitat
beguina de Vilafranca vivia en un espai tocant al monestir de Sant Francesc, ja
que en un primer moment el papa no els perseguia. Tot i pertànyer a un orde
religiós no seguien una vida conventual: es podien casar, tenien relacions
sexuals i vivien conjuntament homes i dones. El beguí més antic que apareix en
la documentació és el frare Gerald Pere, que estava casat amb la monja Ferrera.
A la mort d’aquest, el seu amic fra Bernat Fuster va ser citat pel bisbe com a aliorum fratrum (els altres frares) i li
manà que complís els deures conventuals imposats per l’orde de Sant Francesc.
Aquest fet va
portar a un procés inquisitorial (1344-1345) contra més d’un beguí de
Vilafranca. No tan sols els beguins van ser acusats d’heretges a Vilafranca; en
la mateixa època també ho van ser els frares franciscans Pere Mercer i Arnau
Ponç. El primer, a causa dels sermons herètics que predicava, i el segon va ser
acusat d’irrespectuós per una disputa des del púlpit amb un prevere de
l’església de Santa Maria. Tots dos l’any 1344.
Mateu Fuster
fou rector de la capella de Santa Maria Magdalena de Vilafranca (1399). El
llinatge Fuster no va deixar de relacionar-se amb la institució religiosa pel
seu origen beguí. Al segle XV alguns Fuster foren notaris i mercaders, i vivien
a Barcelona.
Les capelles del terme de Vilafranca
Molts cognoms
nobles o de gent benestant els podem relacionar amb les diverses capelles
construïdes al voltant de Vilafranca del Penedès, quant a deixar-hi llegats,
beneficis o administrar-les com a rectors: Llotger (notaris, mercaders,
cavallers) a l’església de Sant Julià; Coll (senyors feudals de Torrelles de
Foix) a l’església de Sant Jaume de la Calçada; els Martí, Baró, Fàbrega (notaris,
mercaders) a la capella de Sant Salvador de la Calçada; Lillet (batlle general
de Catalunya, batlle de Vilafranca, cavallers) i Plana (mercaders) a la capella
de Santa Maria Magdalena. Hi ha una dotació documentada per Berenguer de Lillet
l’any 1300 d’una caseta i un hort a la dita capella; els Brugal (mercaders i
sastres) a l’església de Santa Digna; els terratinents Rabassa a l’església de
Santa Maria dels Horts.
 |
| Capella Santa Maria dels Horts |
Diferents
institucions de fora de Vilafranca cobraven diverses rendes sobre terres i
cases de la població durant els segles XIV i XV: el bisbat de Tarragona,
l'església de Sant Pau del Camp de Barcelona, el monestir de Santa Maria de
Montserrat, l’església de la Verge de les Mercès de Barcelona i, sobretot, el
monestir de Santes Creus des de l’origen de Vilafranca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada