dilluns, 2 de gener de 2017

El poder de les institucions eclesiàstiques al Penedès medieval




L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès exercia un poder important en el seu terme en època medieval. Altres aspectes van ajudar –com a totes les ciutats medievals– a fer que l’església i altres capelles del voltant de Vilafranca i els dos monestirs (Sant Francesc i Santa Clara) tinguessin un poder en què molts llinatges, moltes famílies de la vila van participar i se’n van aprofitar per als seus propis interessos.

L’església de Santa Maria

L’església parroquial de Santa Maria es diu que va ser fundada el segle XII. Hom pensa que els seus orígens es deuen a una capella romànica de l’any 992. (Segons el Llibre verd de Vilafranca l’església de Santa Maria fou edificada en el lloc que avui ocupa en temps del comte Sunyer).
El Sunifred esmentat en el document d’aquell any fou el primer ardiaca del Penedès, que secundà l’obra del bisbe de Barcelona i intervingué en la localització de tinences parroquials que el document anomena. Si pensem que el primer titular de l’escrivania de la vila era Bernat Clergue i es diu que era prevere de Santa Maria, és clar que l’any 1187 ja existia. No fou fins a l’any 1285 que s’iniciaren unes obres que li donaren una forma definitiva. Així ens ho indica una làpida situada a la façana de l’església actual, datada a les calendes dia 1 de maig d’aquest any, essent llavors rector de l’església Jeroni Montoliu. (Els Montoliu eren un llinatge de cavallers, que els trobem el segle XIV en la documentació com a senyors del castell de Cubelles (Garraf). Eren emparentats amb els Recasens d’Altafulla. Els rectors de Santa Maria, Jeroni, que a més fou canonge de la catedral de Girona el 1288 i de la catedral de Barcelona el 1302, i un Ramon (1344) formaven part del dit llinatge).

Fou posada una altra primera pedra, en recordança de la represa de l’obra. Això ens podria indicar o confirmar l’existència de l’església romànica de què abans parlàvem i que potser mai no havia estat acabada, ja que la làpida ens diu que fou posada una altra pedra. L’actual fou consagrada el 1484.

No ens aturarem en la seva construcció, però sí que anotarem els rectors que Santa Maria va tenir fins al segle XV i que formaren part de llinatges de cavallers, de nobles, de senyors feudals que vivien a Vilafranca o en altres poblacions del Penedès o el Garraf.


Els administradors de l’església de Santa Maria

El frare franciscà Bernat Pelegrí, natural de Barcelona, que havia estat ambaixador del rei d’Aragó davant el papa, va ser el substitut de Montoliu com a rector de Santa Maria (1288). Notem que en un principi els franciscans participaven en l’administració de l’església de Santa Maria. Dels Pelegrí, segurament arran d’aquest nomenament, una branca familiar es quedà a Vilafranca. Dos Bartomeu Pelegrí foren batlles de Vilafranca (1347-1535). El Mas dels Pelegrins el trobem situat en un dels primers llocs de població del Penedès (parròquia de Santa Margarida) al segle XIV. Més d’un fou prevere de Santa Maria. Participaren com a consellers en la universitat, com a hostalers i mercaders. Al segle XVI són anomenats en la documentació com a burgesos.

El 1328 fou nomenat un vicari perpetu que a partir d’aquesta data serà ja el titular de la parròquia. Farem una llista d’aquests vicaris durant el segle XIV i XV i anomenarem algun aspecte del seu llinatge, del poder que ja exercia en el Penedès.

El titular de la parròquia era el rector, però quan es va crear l’ardiaconat (1324) va passar a ser-ho el vicari perpetu, que tenia com a missió episcopal més important el servei diví: celebrar misses, administrar sagraments, predicar, beneir, celebrar les cerimònies del temps litúrgic i els actes funeraris, tenir cura de les fundacions i llegats, fomentar les devocions privades i acomplir els costums religiosos locals:  

Creació de tres ardiaconats fets pel bisbe i el Capítol de la Seu de Barcelona: el de Santa Maria del Mar, unit a la parròquia de Santa Maria del Mar, de Barcelona; el del Vallès, unit a l’església de Santa Maria, de Caldes de Montbui; i el del Penedès, unit a l’església de Santa Maria, de Vilafranca: ADB, Dotalium, t. III, f. 181v-184v. Data: 1/10/1324, Barcelona. Berenguer de Papiol és instituït ardiaca del Penedès en substitució del difunt Pere de Torruella. En aquest document s’especifiquen els drets i els deures que comporta el càrrec d’ardiaca i el de vicari perpetu. L’ardiaca té dret a la manutenció, a l’escrivania, a rebre lleudes i prebendes sobre tota mena d’alienacions sobre les possessions de l’església, a delegar jutges i a fer executar sentències, a rebre les rendes de l’església que abans pertanyien al rector. La meitat d’aquestes rendes corresponen al vicari, que a més té dret als fruits d’una vinya del rei. El vicari té dret també a habitatge –que ha de compartir amb l’ardiaca i amb la seva família, quan aquest visita la vila– i a canviar els servidors de l’església, encara que ho ha de fer sempre amb el consentiment de l’ardiaca. El vicari té l’obligació de residir-hi permanentment i de tenir cura d’ànimes, a més de realitzar un bon servei a l’església. Amb la meitat del que li correspon de les rendes ha de pagar els drets episcopals i d’altres.

Els dos càrrecs –el d’ardiaca i vicari– portaven una sèrie de drets i deures que feien que el patrimoni de les persones que els regien l’ampliessin.

Vicaris perpetus (segles XIV i XV) de l’església de Santa Maria

Bernat de Rubió (1323) Emparentat amb franciscans; Guillem Jusquella (1328); Berenguer de Montoliu (1333)  Originari de llinatge de cavallers; Guillem Frugell (1345); Bernat Sabater (1361) Emparentat amb els cavallers Avinyó;Ferrer Rafart (1367) Originari d’uns primers  repobladors del terme de Sant Martí Sarroca; Joan Punyera (1386) Emparentat amb els castlans Vilafranca. Emparentats amb els primers pobladors de Sant Cugat Sesgarrigues.

Pere Rubió(1404) Emparentat amb franciscans. Posseïen masies al terme de Sant Martí Sarroca.


Els gremis i les confraries

Els gremis i les confraries eren un reflex d’aquesta mentalitat religiosa. Ambdues institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot religiosa de la gent que exercia un o altre ofici. Tot i que es diu que l’any 1320 ja existien confraries a l’església de Santa Maria, no serà fins a l’any 1331 que sorgeix la confraria de Sant Francesc primer, després anomenada de Sant Miquel, que agrupava els sabaters, adobadors i blanquers. Posteriorment se’n crearen d’altres: la de Sant Lluc (1334), que aplegava paraires, sastres, botiguers i pellissers; la de Sant Eloi (1338) acollia els ferrers i argenters; la de Santa Maria (1339), que reunia els teixidors i treballadors del cànem; la de Sant Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre (1340), que organitzava els pagesos i hortolans. Finalment, l’any 1388, la de Sant Macari i Sant Josep que acollien els fusters, picapedrers, obrers, ballesters i forners.

D’aquesta última podem resumir molt breument alguns dels seus deures en el moment del seu ordenadament: “en la església parroquial de madona Santa Maria sots invocació d’un altar que han construït els dits prohoms han ordenat confraria o administració [...] lo dia de la festa de sant Macari [...] han de visitar els prohoms elegits los malalts o malaltes de la dita administració [...] han de dar socors i ajuda a aquell malalt o malalta d’aquella almoina i emoluments de la dita confraria [...] han de seguir o acompanyar lo cor de Jesucrist anant i venint de la casa del malalt o malalta a l’església...”.

Les activitats de culte es completaven amb les tasques d’assistència espiritual als malalts i agonitzants, i també d’assistència corporal a convalescents, vídues i pobres pertanyent als gremis. Aquests participaven en els enterraments i les exèquies fúnebres dels seus membres i es preocupaven d’obtenir indulgències. Es feien donacions per crear capellanies. Aquestes eren capelles construïdes dins d’un temple d’ús privat i normalment anaven acompanyes d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien tenir-ne i era on es feien enterrar. L’església de Santa Maria, el monestir dels franciscans i el de Santa Clara van ser dotats amb més d’una capellania durant els segles XIV i XV.

L’Arxiu del bisbat de Barcelona guarda molts judicis relacionats amb els beneficis de les capellanies de Vilafranca, els preveres que les fundaren o d’altres que se’n volien apropiar. L’any 1442 hi hagué un conflicte entre el bisbat de Barcelona i els fundadors del benefici de Sant Bartomeu de l’església de Santa Maria amb els preveres Bartomeu Salelles, Antoni Vives, Francesc Borràs i Jaume Moles. També el benefici de Sant Miquel fundat pel prevere difunt Berenguer Miró, que se’l volien apropiar els preveres Berenguer Alemany i Francesc Batlle. Finalment, com a últim exemple, el que fundà el prevere Antoni Oller, que va ser acusat d’agredir el degà major de l’església de Santa Maria.


La comunitat de preveres de l’església de Santa Maria

El moment de la constitució de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria no el sabem amb certesa, però podem assegurar que fou durant els anys dels segles XIV i XV quan la comunitat tenia més membres. En el fogatge de 1495 trobem diversos preveres com a propietaris de cases a Vilafranca. Els fruits i rendes de terres, horts i cases formaven la part principal dels ingressos de la comunitat de preveres que, fins a la seva fi el 28 de febrer de 1901, es governà i regí per butlles i per decrets, disposicions i visites dels bisbes. 

Els preveres de Santa Maria tenien molta influència dintre la vila. A les esglésies vilafranquines se celebraven misses i aniversaris en honor de difunts, i s’acostumava a fer sota l’advocació d’un sant. L’ofici era pagat amb les deixes del testament per a aquest ús, que eren nombroses per la consciència religiosa del moment. Els enterraments, que molts vilatans demanaven en els seus testaments que es fessin davant de l’església de Santa Maria, van ser aspectes que van enfrontar els franciscans del convent amb els preveres de Santa Maria. La intervenció del mateix rei va solucionar-ho.

Les sovintejades desavinences entre els prohoms de la universitat i els preveres de l’església de Santa Maria van fer que les relacions fossin molt tenses en alguns moments. Disposem d’una concòrdia de principis del segle XV entre la Universitat i la comunitat de preveres en què s’intentà aturar el frau de la venda de carn per part dels preveres, aprofitant-se de la pobresa d’uns quants, ja que l’aconseguien a un preu més baix que la resta de ciutadans de la vila. S’acordà que “els preveres puguin prendre la carn sense cap impost i disposar d’ella i proveir-la i donar de menjar als preveres que ho necessitin [...] si no ho fan així, serà obligat que paguin l’impost requerit...”. També es pactà el mateix a l’hora que els preveres haguessin de comprar vi. A més va ser convingut que cada prevere tingués “per provisió de la seva persona cada any sis quarteres de forment franques d’imposició i per la companyia o família seva, la qual tingui necessitat”. I si compren els preveres “bèsties, blats, rendes o altres coses de persones per fer mercaderia [...] que hagin de pagar imposició com faria tot tipus de persona..”. A vegades, en temps de crisi, els preveres feien valer el seu estat de poder i la universitat encara i de bona fe volia aclarir la situació: “que com a vegades sorgien algunes coses obscures, ambigües o dubtoses [...] cal que se sàpiga interpretar i aclarir a la dita universitat”.

La majoria de les parròquies posseïen terres, masos i altres edificis i béns rústics fruit de l’acumulació de donacions per part dels habitants. L’església de Santa Maria no n’era una excepció. Molts dels béns eren arrendats, i les rendes resultants s’invertien en la compra d’altres béns. Així s'ampliava el patrimoni de la institució.

L’assistència als pobres per part de l’església: La Pia Almoina

Tant l’església com els poders laics es preocuparen de l’assistència als pobres. Les pies almoines eren institucions de caritat que varen proliferar al llarg de la baixa edat mitjana. Estaven repartides per tot Catalunya i normalment eren de titularitat laica. Aquestes institucions funcionaven de forma independent dels poders laics i tenien rendes pròpies. Normalment les parròquies també tenien centres de caritat, eren els anomenats “plats dels pobres”. Aquests distribuïen les almoines entre els pobres. Tant les almoines com els “plats” donaven menjar i roba als anomenats “pobres vergonyants” (pauperes vereandos). A aquests pobres se’ls anomenava així perquè s’avergonyien de ser pobres, ja que anteriorment la seva condició social havia estat suficient per mantenir-se amb el seu treball. Hi havia diverses causes perquè una persona esdevingués pobra vergonyant: pèrdua de la feina, malalties, deutes, mutilacions...

La Pia Almoina de Vilafranca, estava situada a l’actual plaça de Santa Maria, fent cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Va ser fundada pel frare Marc d’Avinyó l’any 1401, i ell mateix en fou el primer administrador. Anteriorment existien petites institucions per ajudar els treballadors d’un mateix ofici –existien les almoines dels sastres, dels traginers, dels teixidors–.

Sabem, per la documentació de l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, que la Pia Almoina estava regida per un majordom i un fadrí que l’ajudava. Un document datat el 1492 assenyala els diversos drets i deures que tenia Lluís Tintorer com a majordom de la Pia Almoina. El majordom i el seu ajudant menjaven i bevien del menjar de la Pia Almoina, i el primer estava obligat a fer inventari de tots els objectes, rendes i despeses que tingués en l’administració de la Pia Almoina. També estava obligat a cancel·lar tots els deutes que tingués la Pia Almoina en el moment d’ésser nomenat majordom. Així mateix no podia acollir ningú de fora la vila en l’edifici de la Pia Almoina. Indicava el mateix document com s’havien de tractar els pobres que venien a menjar a la Pia Almoina: en primer lloc havia de parar les taules (amb els seus cavallets). Després els pobres resaven per la gent que donava almoines i feia caritat a la institució. Quan tots els pobres eren a taula se’ls donaven les racions establertes de pa, vi i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en temps de quaresma). Abans de menjar, el majordom havia de beneir la taula. Un cop acabat l’àpat, el majordom havia de fer fora els pobres de la Pia Almoina. Per últim, el majordom no podia donar l’almoina a qui no es presentés en persona o a qui vingués de part d’un altre pobre.


Els Beguins del segle XIV a Vilafranca

A Vilafranca també hi hagueren moviments religiosos fora del control oficial de l’Església. Un dels exemples més destacats foren els beguins, que van ser considerats heretges perquè tenien les seves pròpies opinions o interpretacions sobre l’autoritat religiosa de l’època.

El beguinisme va actuar a Vilafranca durant quaranta anys, a mitjan segle XIV. La comunitat beguina de Vilafranca vivia en un espai tocant al monestir de Sant Francesc, ja que en un primer moment el papa no els perseguia. Tot i pertànyer a un orde religiós no seguien una vida conventual: es podien casar, tenien relacions sexuals i vivien conjuntament homes i dones. El beguí més antic que apareix en la documentació és el frare Gerald Pere, que estava casat amb la monja Ferrera. A la mort d’aquest, el seu amic fra Bernat Fuster va ser citat pel bisbe com a aliorum fratrum (els altres frares) i li manà que complís els deures conventuals imposats per l’orde de Sant Francesc.

Aquest fet va portar a un procés inquisitorial (1344-1345) contra més d’un beguí de Vilafranca. No tan sols els beguins van ser acusats d’heretges a Vilafranca; en la mateixa època també ho van ser els frares franciscans Pere Mercer i Arnau Ponç. El primer, a causa dels sermons herètics que predicava, i el segon va ser acusat d’irrespectuós per una disputa des del púlpit amb un prevere de l’església de Santa Maria. Tots dos l’any 1344.

Mateu Fuster fou rector de la capella de Santa Maria Magdalena de Vilafranca (1399). El llinatge Fuster no va deixar de relacionar-se amb la institució religiosa pel seu origen beguí. Al segle XV alguns Fuster foren notaris i mercaders, i vivien a Barcelona.

Les capelles del terme de Vilafranca

Molts cognoms nobles o de gent benestant els podem relacionar amb les diverses capelles construïdes al voltant de Vilafranca del Penedès, quant a deixar-hi llegats, beneficis o administrar-les com a rectors: Llotger (notaris, mercaders, cavallers) a l’església de Sant Julià; Coll (senyors feudals de Torrelles de Foix) a l’església de Sant Jaume de la Calçada; els Martí, Baró, Fàbrega (notaris, mercaders) a la capella de Sant Salvador de la Calçada; Lillet (batlle general de Catalunya, batlle de Vilafranca, cavallers) i Plana (mercaders) a la capella de Santa Maria Magdalena. Hi ha una dotació documentada per Berenguer de Lillet l’any 1300 d’una caseta i un hort a la dita capella; els Brugal (mercaders i sastres) a l’església de Santa Digna; els terratinents Rabassa a l’església de Santa Maria dels Horts.
Capella Santa Maria dels Horts


Diferents institucions de fora de Vilafranca cobraven diverses rendes sobre terres i cases de la població durant els segles XIV i XV: el bisbat de Tarragona, l'església de Sant Pau del Camp de Barcelona, el monestir de Santa Maria de Montserrat, l’església de la Verge de les Mercès de Barcelona i, sobretot, el monestir de Santes Creus des de l’origen de Vilafranca.




Cap comentari:

Publica un comentari