Els Canyelles i els Vilafranca

Castell de Canyelles

Podem demostrar documentalment l'origen comú de les estirps Vilafranca i Canyelles? Vegem-ho. Molts són els Canyelles que Albert Virella anomena en el seu llibre Canyelles mil·lenària, i arriba a deduir que no venien del mateix tronc comú dels de Vilafranca, ja que al·lega que el cognom Canyelles va ser anterior a la fundació i posterior infeudació de Vilafranca, és a dir, abans de l'any 1191. Però ja sabem que  Berenguer Bonfill i els seus fills (familiars dels Vilafranca i els Canyelles) abans d'aquesta data ja eren al Penedès:

Albert Virella i Bloda, Canyelles Mil·lenària pàg. 20-23. Institut d'Estudis Penedesencs. Quaderns de Cultura Local VII. Canyelles. 1990. Els Canyelles a què al·ludeix són Maier i el seu germà Bovet (1205);  Vidal de Canyelles i el seu germà Berenguer (1252) -el primer havia estat canceller del rei Jaume I, el qual el considerava cosí seu. El 1238,continua dient, fou consagrat bisbe d'Osca-; Bertran de Canyelles, (1262- 1327), que milità amb el rei conqueridor a les terres valencianes i que serví quatre monarques: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II; Tomàs de Canyelles, que fou secretari i escrivà del rei Pere III (1335-1387); Galceran de Canyelles, que fou capità de Manresa i el Bages pel rei Joan II (1375); Ramon de Canyelles, mercader de Barcelona (segle XV); Gabriel de Canyelles, notari de Barcelona (segle XV)..Com veiem, d’entre tots els que anomena cap té relació el Penedès. No dubtem, però que tots o alguns d'aquests formin part de la nissaga dels de Vilafranca).

La primera dada que hem trobat ens porta a Ennec Bonfill, vinculat als Cervelló, al Cartulari de Sant Cugat del Vallès, datat el 18 de febrer de l'any 992, segons el qual Ennec i Erovigi, marmessors del jutge Teudisele, difunt, lliuraven, meitat per meitat, als cenobis de Sant Cugat del Vallès i de Sant Pere de les Puel·les un alou i vila anomenada Viladellops, confontant a migjorn amb el terme de Canyelles. Sabem que Viladellops formava part dels béns de Berenguer Bonfill (marit de l’Adalendis filla de Mir Geribert) que donà en el seu testament al seu fill Bernat, un mas situat en aquest lloc. El dit Ennec molt probablement formava part de la família. És el primer moment en què s'esmenta el nom de Canyelles. L'apropament de Viladellops al terme de Canyelles és un bon argument perquè aquesta mateixa família -junt amb altres-  fos l'encarregada de repoblar aquest territori.

A més, els sagristans de Barcelona i Vic i el degà de Barcelona tenen un plet entre Berenguer de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i entre el primer i Vidià de Rafaguera l’any 1194. Probablement un dels tres fills de Berenguer Bonfill i Adalendis que duien els noms de Bernat, Arnau i Dalmau, fou l’antecessor d’aquest Dalmau de Canyelles, adoptant el cognom de la veïna vila penedesenca (lloc aleshores del terme d’Olèrdola) i de la qual se’n tenen notícies des de l’any 992.

Trobem el cognom Canyelles com a castlans de Vilafranca del Penedès, conjuntament amb els Vilafranca, fins l'any 1349. A partir d'aquesta data, sembla que ja no formen part de la castlania d'aquesta vila. Posteriorment, al segle XV, el cognom també el tenen gent que viu a la població de Vilafranca.

Podem afirmar, amb les dades que ara donarem, que el Canyelles que surt en la carta de l’any 1191 i els posteriors van formar part de la nissaga dels Vilafranca originaris de Berenguer Bonfill, propietari de Gavà.

El primer que surt en la documentació són el dit Dalmau de Canyelles, que com a mínim fins a l'any 1209 és castlà de Vilafranca. El trobem en aquest any signant un document de donació conjuntament amb Bernat de Vilafranca i Pere de Vilafranca. En un altre document del mateix any, trobem el dit Dalmau signant com a castlà de Vilafranca i testimoni, on  Bertran de Canyelles, el seu nét, renuncia a favor del monestir de Santes Creus de tot el dret que tenia sobre unes cases a Vilafranca que en Pere Malet havia deixat als monjos del dit monestir. Aquest Bertran de Canyelles el trobem com a castlà de Vilafranca el 1219 fins el 1246.

El testament del bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles.

Virella ens comenta que s’ha pres el nom de Dalmau de Canyelles com el començament d’una nissaga de cert relleu, de la qual sobresurt el bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles: Vidal de Canyelles fou amic de Ramon de Penyafort. Tots dos probablement estudiaren a Bolonya. Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236–1252). Acompanyà el rei a la conquesta de València (1238), on aquest li donà diversos béns. Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. Intervingué en molt plets, fent part com a bisbe d’Osca o com a jutge o àrbitre. Fou el compilador dels furs d’Aragó. Degué morir probablement poc després d’atorgar testament el 1252.

Basant-se sobretot en el testament d’aquest bisbe, fet l’any 1252, insinua que el Dalmau de Canyelles i Vidal no eren familiars, tot i que afirma que Vidal Canyelles tenia origen penedesenc. Dalmau de Canyelles era familiar dels castlans Vilafranca. Destriem ara més dades d’aquesta afirmació a partir de la lectura del testament de Vidal de Canyelles, fet l’any 1252, publicat per Josep Rius i Serra al Diplomatario, pàg. 106, doc. LXXXII. Rellegint aquest testament i seguin Virella, entre els marmessors de Vidal de Canyelles hi trobem un germà seu, Berenguer de Canyelles, al qual deixa 300 morabatins. Aquest Berenguer el tenim documentat l’any 1312 com a difunt. Estava casat en segones núpcies amb Blanca, filla del castlà Pere de Vilafranca. Berenguer deuria ser fill d’aquell Dalmau de Canyelles, que hem comentat més amunt. Berenguer, en el moment del testament de Vidal, estava casat amb Agnès.

Viladellops

L’origen dels Canyelles

L’origen dels Canyelles i la relació familiar amb els Vilafranca sembla clar, però continuem veient com va evolucionar la branca dels Canyelles i la seva relació amb els Vilafranca.

Fill de Berenguer de Canyelles va ser Bertran de Canyelles. Aquest Bertran com hem dit, el comencem a trobar en la documentació l’any 1209. Va ser, castlà de Vilafranca, senyor i cavaller de la casa de Puigroig, al terme de Sant Cugat Sesgarrigues, molt a prop de Vilafranca, casa aquesta que els castlans de Vilafranca van posseir molt més enllà del segle XIII i que després passà a mans del rei.

El seu fill Galcerà de Canyelles es té per senyor de la casa de Puigroig. Trobem el Galcerà ja l’any 1278 amb un afer contra el prior del monestir de Sant Pere de Riudebitlles, però castlà de Vilafranca no ho serà fins al 1290, conjuntament amb l’altre castlà Bernat de Vilafranca. L’any 1294 és marmessor del dit Bernat de Vilafranca.

El testament de Galcerà de Canyelles

Existeix un trasllat del testament de Galcerà de Canyelles com a castlà de Vilafranca l’any 1306.

Un dels fills de Galcerà, que es deia Bernat de Canyelles, serà qui continuarà en la castlania, a partir de l’any 1312, vivint en el castell dels dits castlans, a Vilafranca. Un altre fill, fou en Bertran de Canyelles. Potser va ser el Bertran de Canyelles aquell conseller reial a qui el 18 d’abril de 1311 el rei Jaume II ordenava, des de València, que s’ocupés dels “fills nostres, existents a Vilafranca” L’any 1356 ja és difunt. La castlania passarà a mans del seu germà, Berenguer. Joana, filla de Bertran i hereva, es casarà amb un altre castlà de la vila, Pere Febrer, senyor i cavaller també de Fontrubí (L’alt Penedès), l’any 1367. Aquest Pere Febrer era de Barcelona i vingué al Penedès acompanyant a la reina Violant. En aquest any 1367, reconeix Pere Febrer, rebre la dot de Joana, de mans del seu tutor, que ves per on és el castlà Bartomeu de Vilafranca, domiciliat al castell de la vila. En aquest mateix any i posteriors Pere Febrer, arribarà a ser veguer de Vilafranca, a més de castlà de Vilafranca i de Fontrubí.

Berenguer de Canyelles, cavaller, també era fill de Galcerà. L’any 1326 formava part ja de l’autoritat a Vilafranca: el trobem com a veguer de Vilafranca. L’any 1358 és també ja difunt. Fill d’aquest és Guillem de Canyelles, que el trobem tan sols en la documentació com a cavaller i regint la casa de Puigroig a Sant Cugat de Sesgarrigues, però no com a castlà de Vilafranca. És a dir que el germà del castlà difunt comparteix la castlania amb el marit de la seva jove neboda, hereva del germà, si bé els seus fills no hereten la castlania que passarà en canvi als fills de la neboda.

En conclusió, les possessions dels Canyelles a finals del segle XIV i XV van anar més enllà de Vilafranca o la comarca (Canyelles, Cunit, Pontons...); també en tenien a Altafulla i altres poblacions tarragonines, com el mateix Montblanc, on l’any 1462 un Lluís de Canyelles té cases conjuntament amb el castlà d’aquesta població, Lluís de Vilafranca.

Veiem, doncs, la relació dels Canyelles amb el poder a la vila, dels seus voltants i també  de fora. La causa d’aquesta xarxa de poder - que va començar el segle XIII i es va estendre fins a finals del XV- va ser donada per la relació matrimonial/familiar amb els Vilafranca. Els Canyelles i els Vilafranca essent originaris d’un mateix llinatge, van anar junts durant aquests anys i ampliaren el seu poder tant patrimonial com polític i social. Les seves branques abraçaren diferents pobles de l’antic terme d’Olèrdola, després de fer-ho primer, amb altres espais de la zona del Baix Llobregat.

 

La casa de Porroig actual