Els Bonfill, repobladors del Penedès

Castell d'Eramprunyà (Gavá)

Els Bonfill, són vinguts de les terres de Gavà, concretament del mas Rafaguera: “El topònim és Rafeguera, d’origen àrab, i sembla relacionat amb un indret on es pagaren els peatges dels ramats que creuen en determinades zones”. Josep Campmany i Guillot, Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000, pàg. 38: Fulls jornades a Gavà desembre-2002.

Van obtenir possessions en el Penedès com uns més dels primers repobladors d’aquestes terres, fet en què el monestir de Sant Cugat del Vallès va tenir una importància cabdal.

La primera referència que en tenim és de l’any 975. Galindo ven a Ennec, conegut amb el nom de Bonfill, les terres de Pinell i de Vallmoll, al terme del castell d’Olèrdola, per mil sous. Una altra dada dels Bonfill al Penedès la trobem en la donació que l’any 1018 fa Hug, fill d’Ansulf, als seus fills Bonfill, Alamany, Gerbert i Hugbert. A Bonfill li atorga la torre de Ventallola, amb el seu alou, al castell d’Olèrdola.

Castell d'Olèrdola)

El 21 de novembre de l’any 1099 el bisbe Berenguer de Barcelona, en la condició d’abat de Sant Cugat del Vallès, atorga als cònjuges Berenguer Bonfill i Adelaida un alou del monestir situat al terme d’Olèrdola, a Magrinyà, amb la missió de fundar-hi un mas i construir-hi una fortalesa. Comprèn una àmplia extensió de terres. Es va esdevenir el mas Sala.. (Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Ed. J. Rius, vol. II, doc. núm. 778. Pere Benito, en el llibre Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona – segles XI-XIII, CSIC, pàg. 198, comenta que és el contracte més antic on apareix la idea d’indivisibilitat, ja que el document estableix que després de morts, l’alou passi a un dels fills, al qual elegiran. Aquest, al seu torn, el deixarà a un dels seus fills –o germans, en cas que no tingués fills legítims–, i així sempre passarà d’un a l’altre dels seus descendents, que el tindrà de manera indivisible).

Vista des del Castell de Foix

Berenguer Bonfill

La importància d’aquesta família per ser una de les principals a repoblar el Penedès pot entendre’s en saber l’origen d’Adalaida o Adalendis, la muller de Berenguer Bonfill. Era filla del noble Mir Geribert, governador d’Eramprunyà i Olèrdola, que es nomenà príncep d’Olèrdola l’any 1041, i de la seva primera muller Dispòsia. Dispòsia era filla de Guillem de Sant Martí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca en part per herència i en part pels seus dos matrimonis –es va casar en segones núpcies amb Guisla–, i havia reunit a les seves mans bona part d’aquesta comarca: Olèrdola, Ribes, Subirats, Sant Martí, Lavit...

Mir Geribert començà la seva actuació a Eramprunyà, (Els límits del terme d’Eramprunyà sembla que són un problema per a alguns historiadors. Tot i que sens dubte els actuals termes municipals de Gavà, Castelldefels, Begues, Viladecans i Sant Climent de Llobregat en formaren part, subsisteixen els dubtes pel que fa als límits precisos a orient i occident, és a dir, per Sant Boi i Sitges. Sembla que havia d’acabar a ponent, amb el terme del castell d’Olèrdola. Els historiadors baixllobregatins sempre han sobreentès que Eramprunyà no s’estengué mai fins a l’altra banda de les costes del Garraf: Francesc de Bofarull (El castillo y la baronia de Aramprunyà. Barcelona Imp. Enrich y Cia. 1911), i altres. En canvi, els estudiosos penedesencs han assumit amb naturalitat que el Garraf formava part del terme del castell d’Eramprunyà: Ignasi Maria Muntaner (El terme d’Olèrdola en el segle X segons el document de dotació de l’església de Sant Miquel. Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs. 1995) i altres).

Entre els anys 1015 (data en què es documenta com a governador) i 1022 (quan Mir participà en la signatura d’un pacte feudal entre els comtes de Barcelona i Urgell, en què Eramprunyà esdevé penyora de compliment). Governà més de vint anys, fins justament a la revolta que protagonitzà contra el comte l’any 1041. El 1058 els seus fills i hereus obtingueren el castell d’Eramprunyà com a feu.

 

Església Sta Margarida

El testament de Berenguer Bonfill

El testament de Berenguer Bonfill, gendre de Mir Geribert, de l’any 1127, jurat davant l’altar de Sant Joan Baptista de l’església de Sant Pere Molanta,(S. Petri de Palat Moronta) podem veure la relació que tenien ell i la seva família amb el territori del Penedès. Va deixar vídua Adelaida. Els fills d’aquest matrimoni van ser: Dalmau, al qual li concedí un alou a Gavà; Bertran (o potser Bernat), que va quedar-se el que tenia a Viladellops menys mig hort; Guillem, que heretà dues mujades en alou; Pere Berenguer, que va rebre la casa que tenia per donació de Sant Cugat del Vallès –casa que fou probablement la del mas Sala, de l’any 1099– i el que tenia pel comte, i també li deixà l’altra meitat de l’hort de Viladellops i una casa amb corral; Oller va rebre el mas de Rafaguera i l’heretat que fou de la seva àvia en el Cortell, junt amb el celler i les vinyes de l’Albornar (Santa Margarida); Arnau Berenguer tingué les propietats de Moja i les vinyes de Santa Digna, (Vilafranca), i Ermessenda va rebre els censals del mas Espiells (Olèrdola). A més, es feia esment de la néta Arsenda, a qui va deixar un bou i deu ovelles, entre altres coses. (Rius, ob. cit., doc. núm. 890: “Ultima voluntatis cuiusdam viri defuncti, Berengarii Bonifili nomine”... “Concessit etiam ipsam suam mansionem quod habebat per s. Cucuphatem, cum universis suis pertinenciis, et tenencias quas habebat de comite Petro Berengario filio suo”. Les poblacions o termes de Sant Pere Molanta, Viladellops, Moja, Cortell i Espiells formen part del territori de l’Alt Penedès, molt a prop de Vilafranca del Penedès).

O sigui, que a Berenguer Bonfill li van sobreviure sis fills i una filla, entre els quals va repartir els béns sense establir un hereu únic.

Encara trobem en Berenguer actuant, per exemple, l’any 1135 on hi ha documentada la donació que fa a la Casa de l’Hospital de Jerusalem d’un mas en alou i una peça de terra que estaven situats al Penedès, dins els termes dels castells d’Olèrdola i de Sant Martí. El mas limita a orient amb el camí que va del castell de Sant Martí a la Granada i amb l’alou d’un tal Gerard; al sud, amb l’alou de l’esmentat hospital (de Sant Valentí de les Cabanyes); a occident, amb la via pública, que va del Castellmós als Maians, i al nord, amb els alous de Ramon Guillem i de Santa Cecília. La donació es fa a mans de Bernat, prevere, que va ser un comanador de la Casa de Sant Valentí.

L’any 1137, trobem el cognom Bonfill en dos documents. Una definició de drets a favor també de l’Hospital de Jerusalem que es refereix a l’alou que Bernat Andreu, junt amb el seu oncle Bernat Bonfill, posseïa prop de Sant Valentí de les Cabanyes. I la venda feta per Ermessenda, vídua de Guillem Bonfill, a Ramon Gombau, d’un alou comprès dins la parròquia de Sant Valentí i més enllà dels seus límits, per la qual va rebre com a pagament catorze morabatins d’or.

Aquestes dades ens confirmen que la relació dels Bonfill amb el Penedès era clara. Les possessions de Berenguer Bonfill i la seva família al Penedès eren moltes i fins i tot podia fer donacions, com a propietari que n’era. Bernat i Guillem no sabem exactament si eren fills o germans de Berenguer, però estem segurs que formen part del mateix llinatge, sobretot per les dades, que no estan tan allunyades les unes de les altres.

El llinatge Vilafranca (dels castlans) deriva directament dels Bonfill,  concretament de Pere Berenguer, que igual que altres germans rebia el nom del castell o del mas que posseïa..... o sigui que cada un dels fills de Berenguer Bonfill i Adelaida Geribert tindrà un cognom diferent, ja que en la formació dels cognoms ja no prevalia el llinatge patern, sinó el topònim corresponent al castell o al mas.

Pere Berenguer Bonfill (ara de Vilafranca)

Per una altra part, l’any 1151, per un judici celebrat a l’església de Santa Margarida, sabem que  Pere Berenguer de Vilafranca, és batlle comtal i que era germà d’Oller, és a dir dos dels fills de Berenguer Bonfill un  dels quals és batlle.

(J. Rius, ob. cit., doc. núm. 989: “Petrus Berengarii, baiulus comitis, et Oler frates eius”…“Signum Petri Berengarii; signum Oler, frater eius”. L’església de Santa Margarida es troba situada dins el nucli de població del mateix nom i municipi, dit actualment Santa Margarida i els Monjos, a la comarca de l’Alt Penedès, a cinc quilòmetres de Vilafranca del Penedès. Fou fundada per Ramon Berenguer a principis del segle XII. Al nostre entendre, un dels primers nuclis habitats del Penedès en els segles de repoblació d’aquestes terres).

Precisament Oller l’any 1160 és també  batlle, en aquest cas de Tarragona.

La seva signatura amb el seu paper polític dins de Tarragona surt conjuntament amb el batlle de Vilafranca, Pere de Vilafranca, amb el document número 87, pàgina 164 del Diplomatari de Santes Creus, on el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fa una donació de terres a la riba del Francolí a l’abat Pere de Valldaura.

L’any següent, Oller, vidu de Guillema, dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès els delmes d’uns molins que tenia en el terme de Rafeguera. Podem situar Rafaguera el 17 de març de 1143  al terme de Gavà, el castlà d’Eramprunyà Guillem Ramon de Santa Oliva  cedia al monestir de Sant Cugat del Vallès unes terres a Castelldefels i el molí de Rafeguera.

La relació dels Bonfill és clara també amb Tarragona i Montblanc.

Pere Berenguer de Vilafranca és qui l’any 1163 rep del rei Alfons I la carta de població de Montblanc.

L’any 1171 Oller de Rafeguera i els seus fills Vidià i Berenguer donen tots els drets que tenen sobre el forn de Vilafranca, i sobre tots aquells altres que amb anterioritat s’havien edificat a Pere de Vilafranca, a la seva muller Guillema i als seus descendents. De manera que Oller Bonfill rebia en aquells moments el nom de  Rafeguera,  lligat no al llinatge sinó al seu  patrimoni.