dilluns, 25 de juliol de 2011

LA RESTAURACIÓ DELS CAMPANARS DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE VILAFRANCA I ALTRES

Buscar els diners necessaris per la rehabilitació d’algun edifici o parts d’aquest d’origen medieval com el que s’està fent amb l’església de Santa Maria de Vilafranca, em porta a escriure aquestes ratlles.
Com s’ho devien fer en l’època medieval per reconstruir aquesta i altres esglésies en aquella època i sobretot en temps de crisi, com aquella crisi que va existir i que va durar des de finals del segle XIV fins a finals del XV?.
Segons Mn.Planas (Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca-1948) la primitiva església romànica era del segle XII, la seva llargada venia a ser l’amplada actual...el portal anomenat de Santa Maria era la porta d’entrar i la capella de sant Josep era el lloc de l’absis. Aquest portal, però és posterior al segle XIII. Ens diu que s’engrandí en diferents èpoques, fins a esborrar gairebé per complert la primitiva església romànica.
L’any 1285, es col·loca la primera pedra de l’església de santa Maria, en recordança de la represa de l’obra de l’església segons l’estil francès. Aspecte aquest, que ens fa pensar, doncs en que abans hi havia la dita església romànica. L’actual església fou consagrada el 1484.
Al segle XIV sobretot hi ha forces advocacions a santa Maria. S’inicia la construcció dels dos primers trams de la nau i l’absis.
El 1319 s’acaba la construcció de l’altar major. Molt preveres de famílies benestants deixen llegats per ornaments al dit altar.
El 1384 la volta ja està construïda, perquè en ella es trasllada el cor de l’església. (ACP: 378/55/D).
Molts són els beneficis durant el segle XIV per ajudar a la construcció o ampliació de l’església. Però aquests, són sempre de gent amb moltes rendes, vingudes de diferents llocs del Penedès o de fora d’aquí. Es feien donacions per crear capellanies, que normalment anaven acompanyades d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien tenir-ne i era on es feien enterrar.
Fins i tot el rei ajuda a la construcció de l’església: el 1313, el rei renuncia a cobrar el lluïsme que li correspon per la venda d’unes cases contigües a l’església i que s’han hagut de comprar per raó de l’obra, és a dir a l’ampliació de l’església (tornem a recordar que estem en temps de crisi en aquella època).
Comencen en aquest moment a sorgir els gremis i les confraries. Ambdues institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot religiosa de la gent que exercia un altre ofici. Tot això va a ajudar també a que hi entrés moltes donacions per l’església.
A mitjans del segle XV, sembla que l’ampliació de l’església era ja prou gran. En aquesta, es celebraven les reunions del consell de la Universitat de la vila alternativament amb altres indrets de la vila, com la sala capitular del monestir dels frares menors o la casa de la Pia Almoina.
El 1368 el consell de la Universitat aconsella fer una recaptació per la vila per poder acabar el retaule de santa Maria, ja que sinó es fa, el pintor que l’ha d’acabar se’n vol anar i no pot comprar ni l’or ni els colors que li falten. És la primera vegada que els jurats i prohoms de la Universitat pensen en la recol·lecta per alguna cosa religiosa. No sembla que això hagi de ser una bona idea, ja que en una propera reunió del consell, aproven agafar 100 lliures dels impostos que els hi dóna la carnisseria per acabar el dit retaule.
En el segle XIV només s’efectuaren petits canvis dedicats a envellir l’església i a preparar-la per a la consagració. La comunitat de preveres signà un contracte amb Maties Bonafès de Barcelona perquè fes les cadires del cor. Es preveia que l’obra s’acabaria el 1457. L’antiga façana principal de santa Maria fou començada el segle XV però, per falta de recursos se suspengueren les obres, després d’haver-se col·locat l’arc del portal amb els dosserets de les capelletes dels sants que flanquejaven l’entrada. Més tard abandonaren l’estil gòtic i adaptaren el Renaixement.
El 1296, amb una “assemblea” multitudinària congregada a les portes de l’església on hi havia nobles i gent que governava la vila en aquells moments, acorden construir els seients, bancs i algunes capelles a dins de santa Maria (AHC: 238/40/D). En la llista dels personatges que assisteixen tots formen part del poder “municipal” eclesiàstic o reial.
Segons un article del setmanari Tothom (núm.545, 8/9/1979), explica que el campanar va tenir tres nivells de creixença. El més baix és el del rodador, l’altre el de la torre més estreta i curta, la de les campanes de les hores, i el tercer, el de la cúpula cònica...la part primitiva arribava fins el rodador (segle XIV); la primera creixença arribà fins la teulada de la torre de les hores, finalment la cúpula (segle XVI)...la campana “Seny Major” va ser hissada per primera vegada l’any 1402.
També segons el Tothom (núm.214,  17/3/1973), al portal primitiu de Santa Maria es dibuixen unes pintures murals on hi ha unes arcuacions que poden pertànyer al segle XIII  imatge de la Verge i els reis adorant. Sembla que els reis porten una túnica fins el genoll, el que és propi del romànic, a l’esquerra es dibuixa una composició més complexa. Sota tres arcades sembla haver-hi un personatge dret en actitud de parlar i amb l’aurèola de sant, un gran personatge assegut amb els plecs del vestit simètricament a ambdós genolls i uns quants caps en actitud d’escoltar. Finalment en la tercera arcada un que sembla soldat amb un fons de ciutat medieval. A més, en la dovella central hi ha la crucifixió (segons sembla d’època posterior, al segle XIV). També Mn. Trens ens parlà d’aquestes pintures.
Com veiem, és durant els segles de l’època medieval quan l’església es va anar construint formant el que avui dia coneixem. Deixant a part les moltes restauracions que hi ha hagut a partir d’aquestes dades, ens fixarem en aquestes anys, com van poder fer tantes obres? D’on sortia l’economia necessària?
Uns exemples que ens poden demostrar el seu origen : l’any 1187 Pere de Vilafranca, castlà de la vila, deixà a l’església de Santa Maria moltes de les seves propietats. Aquest cavaller, a part de tenir totes les rendes dels forns existents a la Vila durant aquells anys (n’eren 4) i altres rendes de fora de la vila, era el representant del rei i que cobrava en béns mobles o immobles el seu servei conjuntament amb altres castlans. Va tenir set fills, uns van ser castlans o senyors del castell de Vallirana, altres a Monblanc. Més d’una de les seves filles les va obligar a fer-se monges (això volia dir també fer donacions als diferents monestirs). Altres castlans o mullers d’aquests van deixar rendes a la dita església: Geralda, muller de Ferrer de Vilafranca (1285); Bernat de Vilafranca (1294);
L’any següent, el 1188, el rei Alfons I fa donació a l’església de Santa Maria de les notaries del territori i atorgà el privilegi de tenir notari públic. (ACA. Reg.287, fol.78) Aspecte aquest molt comú en aquella època ja que no hi havia notaris coma tals i eren els preveres o rectors els encarregats de redactar i signar els documents (calia saber llatí o escriure bé). El primer notari conegut va ser Bernat Clergue (germà del castlà Pere de Vilafranca). Aquest mateix notari, en el seu testament, l’any 1204, deix diferents rendes a santa Maria, algunes fins i tot que tenia a Lleida. Jaume de Vilafranca, rector de santa Maria del Mar de Barcelona (familiar dels castlans Vilafranca) el 1311, dóna rendes per la construcció de l’altar de Corpus Cristi. El 1366 Alamanda muller de Ferrer de Vilafranca també fa donació a l’església de moltes rendes com de 5000 sous. Tots els castlans i familiars en els seus testaments volen ser enterrats a santa Maria, sobretot en la capellania del cost de Crist. Galcerà de Vilafranca a la capella de sant Tomàs (1420) vol ser enterrat.
El 1285, era rector de santa Maria, Jeroni Montoliu, fou canonge de la catedral de Girona (1288) i el 1302 de la catedral de Barcelona. Posteriorment fou rector de santa Maria, el seu germà Romeu de Montoliu  durant segle XIV). El cavaller Jaume de Montoliu (casat amb una Elisenda, filla d’un castlà de Vilafranca), fou un dels primers beneficiaris de l’altar major de santa Maria (el benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici. Estava retribuït amb les rendes i els fruits que hi eren adscrits). Els Montoliu els tenim actuant al Penedès i aconseguint ampliar el seu patrimoni, des de posseir diferents castells al terme del Gaià o l’Anoia fins a ser senyors de Subirats, Mediona, Vilafranca, Calafell...
El 1299, el rector de santa Maria era Pons de Gualbes que a la vegada era ardiaca de la catedral de Barcelona. També el seu germà. Gerard de Gualbes va ser rector. El llinatge Gualbes va ser molt poderós durant els segles XIII, XIV i XV. Alguns diputat general de Catalunya (1379); mercaders a Barcelona i administradors de l’hospital del sant Esperit a Vilafranca (1385); comenador de la casa de sant Joan de Jerusalem a Vilafranca (1397);  preceptor de Vilafranca i Aiguaviva (1413); cavallers (segle XV)...
Durant el segle XIV van ser vicaris de santa Maria: Guillem Castellvell (familiar dels senyors de Castellví de la Marca); Bernat Canyelles, Berenguer Canyelles (familiars dels castlans de Vilafranca);  Bernat Vallmoll (familiar de veguers del Penedès, senyors del castell de Vallmoll); Ferrer de Lillet (familiars de veguer de Vilafranca o del batlle general de Catalunya)...
El 1292, Bernat Torrelles dóna rendes per la construcció de l’altar de santa Llúcia. Els Torrelles eren un llinatge d’advocats, notaris i rectors de diferents esglésies del Penedès o de la vegueria: Piera (1360); sant Pere d’Avinyó (1388)...El cavaller Pere Torrelles, formava part el 1407 de la casa reial a Vilafranca.
1304: Sibil·lia muller del cavaller Pere d’Olorda ordena la construcció d’una capella, la de santa Apol·lonia. Els Olorda van ser senyors de Pacs del Penedès i de la Granada l’any 1290 i van ser enterrats en aquesta capella.
El 1310, Arnau de Montbrú dóna diferents rendes a santa Maria. Va donar 20.000 lliures (molts diners per aquella època i en temps de crisi) per la construcció de dos altars, el de sant Jordi i un altre de santa Maria. Els Montbrú va ser un llinatge amb un patrimoni també molt extens tant pel Penedès com per altres contrades de Catalunya: familiars dels castans de Vilafranca; també dels senyors del castell de sant Boi del Llobregat; senyors del castell de Castellví de la Marca....
Altres llinatges de cavallers que durant el segle XIV i XV van fer donacions per la construcció: els cavallers Ribalta, senyors del castell de Lavit (1327); els Barbera (senyors de Castellvi, Subirats, Mediona...-segle XIV, XV); els Recasens (senyors d’Altafulla, batlle general de Catalunya, segle XV); els Saifores (notaris, advocats, senyors de Castellbisbal .segles XIV,XV); els Coll (veguers de Vilafranca, cavallers, senyors del castell de Torrelles de Foix, -segles XIV,XV); els Espitlles (senyors del castell de la Bleda, s. XIV,XV); els Talamanca (cavallers de Manresa, familiars dels Barberà...s. XIV,XV); els Bisbal (senyors de Cunit, s. XV)...
És un llàstima que no visquin llinatges com els que aquí hem anomenat que es van anar enriquint ampliant el seu patrimoni gràcies a cobrar exaccions als seus vassalls i aconseguint un prestigi social, econòmic i polític, i que el feien servir per reforçar aquell altre poder, el religiós, que va acompanyar-los durant tota l’època medieval.
Però les ments obertes que puguin llegir aquest escrit poden trobar-hi moltes semblances. Tenim un poder polític, econòmic i social, que ve podrien ser els protagonistes en les reconstruccions de les obres dels monuments religiosos, que abunden en el nostre país, i que estan abandonats o enrunats pel pas del temps. Haurien de pensar que ells són originaris d’aquelles poders medievals.
Josep Bosch Planas

 Església romànica de sant Vicens del Morrocurt (Fontrubí) que actualment s'està rehabilitant.



























































































Cap comentari:

Publica un comentari