Els nobles Puigmoltó

Els Puigmoltó van ser nobles que van viure en quasi tot el Penedès medieval i també fora de les nostres comarques. El llinatge dels Puigmoltó té el seu origen a l’Alt Penedès, amb descendència a València i Alacant i al mateix Penedès. El seu lloc d’origen podria ser d’una masia del terme de Mediona. A finals del segle XII trobem documentat la “Torre de Puigmoltó” situada en el terme del castell de Mediona. També podria haver estat situada la dita “Torre” en el terme de Piera, on en l’any 1391 els Barberà, senyors del castell de Mediona, concretament Umbert de Barberà, viu a la “casa de Puigmoltó de Piera”. O el seu origen seria un petit llogaret del terme de Sant Pere de Ribes, que es troba molt a prop de Ribes. Es troba documentat l’any 1078, quan una donació feta pels primeres senyors de Ribes en la qual cedien una “quadra erma i deshabitada”, que per les afrontacions indicades podria ser la de Puigmoltó, que encara existeix actualment.

L’any 1204 el clergue Bernat de Vilafranca, fundador de l’hospital dels pobres situat al carrer de Sant Pere, per on passava la Via Augusta, i familiar dels castlans del castell de Vilafranca, en el seu testament, fa deixes al seu nebot Ramon Puigmoltó el mas de Vallmoll, situat en el terme de Vilafranca.

Els Berenguer de Puigmoltó

L’any 1186 en la documentació trobem el primer Berenguer de Puigmoltó conjuntament amb Ramon de Puigmoltó. Aquest últim era nebot de Berenguer, en el moment d’entrar com a  monjo en el monestir de Sant Cugat del Vallès, el seu oncle, ofereix unes terres al monestir situades a Sant Esteve de Castellet, al Penedès. També el seu origen podria haver estat el nucli  Casetes de Puigmoltó, situat en el terme de Castellet, que encara hi és avui en dia.

Un fill d’aquest Berenguer fou un altre Berenguer que va acompanyar com a cavaller a Jaume II en la conquesta del castell i ciutat d’Alacant l’any 1296. L’any 1320 el rei Jaume II anomena alcaid del castell d’Alacant a Berenguer. A partir de la conquesta, Berenguer va viure a Alacant on també hi morí per allà l’any 1330.

No podem assegurar que fos el d’Alacant, però amb data de l’any 1344 en la  documentació del Penedès hi trobem anotat un Berenguer de Puigmoltó difunt. Va casar-se dues vegades. La primera muller era Blanca, la segona Agnès. Aquesta última, una vegada viuda, va reclamar aquest mateix any la seva dot, que agrupava diferents rendes que cobrava, en el nom del seu marit difunt, els preveres de l’església de Santa Maria a Vilafranca del Penedès. Uns fills de Berenguer i Blanca, la primera muller, fou Bartomeu i Berenguer de Puigmoltó.

El Berenguer que acabem d’anomenar va ser hereu del notari de Vilafranca Arnau Massó l’any 1348. Un fill fou un altre Berenguer i Asbert de Puigmoltó. Una de les cases on vivien els hereus d’un Berenguer l’any 1350 era situada al carrer de Sant Pere de Vilafranca. Berenguer, germà d’Asbert es va casar amb Blanca, filla del noble Guillem de Penafidel (Penyafel), posteriorment en  segones núpcies amb Agnès, filla del noble Guillem Ronovi de Tortosa el 1389. És en aquest any quan comencem a veure el nom a Vilafranca del carrer Berenguer de Puigmoltó, l’actual carrer de Puigmoltó de Vilafranca. Espai on els Puigmoltó hi tenien el seu “palau” o casa: “...on antigament l’alberg major que solia ésser de Marc de Puigmoltó...” Un fill de Berenguer i Blanca fou Bartomeu de Puigmoltó que fou batlle de Vilafranca els anys 1410-1411.

Bartomeu posseïa les rendes d’un dels primers forns de pa que hi va haver a Vilafranca, situat al carrer de la Parellada. La filla de Bartomeu, Blanca de Puigmoltó, s’uní en matrimoni amb el poeta Joan Berenguer de Masdovelles de l’Arboç. El fill Francesc de Puigmoltó era casat amb Elionor

El carrer Puigmoltó de Vilafranca

Com hem comentat la primera vegada que veiem anotat el carrer Puigmoltó, un dels primers carrers medievals de la ciutat, és amb el nom “Berenguer de Puigmoltó” l’any 1389. En realitat, tenim una primera dada l’any 1383 on al carrer de Puigmoltó (sense el primer nom Berenguer) hi viu el sabater Berenguer Mas. El carrer també se l’anomenava de Bernat Pellisser abans d’aquesta data, en tenim dades ja l’any 1340, sembla ser, per tant, que va ser el primer nom que va tenir aquest carrer. Bernat havia estat veguer de Vilafranca a finals del segle XIII. A partir de 1366 també té el nom de Ramon Pellisser, fill del dit Bernat. Els Pellisser i els Puigmoltó van tenir molta relació tan social com econòmica durant els anys de la Baixa Edat Mitjana.

L’any 1496 l’advocat Marti Joan Terre, ordena fer obres en les: “...domos que fou de Marc de Puigmoltó...”. L’encarregat de les obres és un jueu convers de nom Pere Avinyó que tenia l’ofici de mestre de cases.

Una dada de l’any 1434 podem llegir que la casa havia estat de Guillem Huguet, el pare de Constança, muller de Marc de Puigmoltó. Podem quasi assegurar del tot, que la casa estava situada al darrera de la casa que avui es coneix com la Pia Almoina, del carrer de la Font (abans del Sant Esperit). En altres articles ho aclarirem molt més.

Els Marc de Puigmoltó

Potset un germà d’un Berenguer fou Francesc de Puigmoltó. Ell era nascut a Vilafranca aproximadament l’any 1310. Es va casar amb Saurina Sarrià de Barcelona. Un fill va ser Marc de Puigmoltó Sarrià que es casà amb Constança de Vilafranca, filla de Guillem Huguet, tresorer reial, col·lector de les rendes reials al Penedès, de primeres nùcpies casada amb el senyor del castell de Secabecs (Foix) Ramon Coll.  Després de la mort de Guillem, la feina de tresorer va a passar a mans del seu gendre Marc. A més va ser l’hereu del seu avi matern, Arnau Sarrià. Van tenir un fill de nom també Marc Puigmoltó Huguet que es va casar amb Clara Marc filla del cavaller i poeta d’origen valencià Jaume Marc.

Marc de Puigmoltó Huguet deuria viure sovint al lloc anomenat Casetes de Puigmoltó situades al terme de Castellet i la Gornal durant mots anys de la seva vida (finals del XIV i principis XV) i ho combinava amb viure també a Vilafranca del Penedès. A partir de la documentació ho sabem, per exemple, la compra de censals (préstecs) a la Universitat de l’Arboç (1378) i la participació en la construcció/ampliació de la muralla a Vilafranca (1378). Va participar en la venda i compra d’esclaus, aspecte normal en aquell temps entre la noblesa: l’any 1388 compra dues esclaves d’origen tàrtar de nom Caterina, mare i filla. Les cases de Puigmoltó a partir de la meitat del segle XV hi viu el cavaller Pere Lluis de Vilafranca, familiar dels Puigmoltó (com ja hem comentat, hi havia relació familiar amb els castlans de Vilafranca del Penedès). La segona meitat del segle XV era propietari de les cases de Puigmoltó els Espitlles, senyors del castell de la Bleda, pel casament d’Isabel filla de Francesc de Puigmoltó amb Guillem d’Espitlles.

Una filla de Marc, fou Catalina, que va casar-se amb Berenguer Cunit, alies de Canyelles, oriünd de Vilafranca, fill del cavaller Bernat de Canyelles. Un dels marmessors del testament de la seva muller Catalina, signat l’any 1392, és el cavaller Roger de Vilafranca, domiciliat en l’Arboç del Penedès i fa hereu a Guillem Galcerà de Canyelles.

El sogre Guillem Huguet signa el seu testament l’any 1393. El marmessor únic és el seu gendre Marc.

El 1419 el matrimoni Marc de Puigmoltó i Constança Huguet van fundar i edificar la capella de la Verge de Gràcia i Sant Miquel Arcàngel en el primer claustre al costat de la capella de Santa Bàrbara, anomenada del Capítol de la catedral de Barcelona. L’any 1425 Marc de Puigmoltó Sarrià era difunt. L’hereu fou el fill Marc de Puigmoltó Huguet. Totes les rendes que es cobraven a Vilafranca i al Penedès Marc pare van passar a la seva muller Constança Huguet i família.

Al cap de cinc anys el 1430 el fill Marc era també difunt. Tots els seus béns i rendes passen a la vídua Clara. L’any 1431 Clara anomena procurador per portar a terme l’herència del seu marit difunt al seu germà el cavaller Lluis Marc de Barcelona. Al morir Constança, els béns del Marc (pare) els reclama Clara. El 1433 una sentencia signada a Barcelona impedeix a Lluis Marc (en nom de Clara) reclamar res de l’herència del seu sogre excepte el cobrament d’una pensió (préstec) que pagava la Universitat de Mallorca i els drets que tenia el dit Marc pare en la quadra de Cardedeu. L’herència, és a dir les altres rendes que cobrava van totes dirigides al monestir de Santa Clara de Vilafranca, entre elles, per exemple tot el feu de Sant Pere de Riudebitlles.

Els Puigmoltó i el monestir de Sant Francesc

El monestir de Sant Francesc de Vilafranca era el lloc on decidien enterrar les seves despulles la classe noble del Penedès. En la sala capitular, hi havia els enterraments dels Avinyó amb les seves armes, lleó vermell, governadors de Catalunya, els nobles i cavallers Penyaforts, els mercaders Piquers i també els cavallers Puigmoltó. Posteriorment la sepultura dels Avinyó va estar situada entre les capelles de Sant Pasqual i Sant Francesc. El sarcòfag de Marc de Puigmoltó està situat en la part esquerra de l’altar de Nostra Senyora dels Àngels sostingut per dues mènsules en forma de lleó. D'execució molt simple. La decoració del frontis consisteix en una arcada ogival trilobada amb sengles columnes que formen compartiments on se situen quatre escuts de llinatge ogivals, amb un moltó a cada un. Els laterals presenten una decoració similar a la del frontis i a la part inferior i ha una sanefa de rosetes en relleu. La tapa és en forma de volta sense cap ornamentació. No presenta cap inscripció.

Però sabem que l’any 1421 hi havia una capella on deuria estar el sarcòfag de Marc de Puigmoltó. Aquest mateix any els nobles Gual paguen perquè es celebri una missa en dita capella.

Marc de Puigmoltó convers (abans jueu)

A principis del segle XV Marc de Puigmoltó fou batejat, abans era jueu. Recordem que al convertir-se molts jueus al cristianisme es cognominaven segons el cognom del padrí, que acostumava a ser una persona de prestigi social, la majoria de classe noble: Marc de Puigmoltó de professió sastre (1404) i la seva muller Eulàlia Sabater (conversa), més tard viuran a Barcelona. Era fill del sastre Joan de Puigmoltó (convers) de Vilafranca. Un esclau de Marc, es convertí i es posà de nom Joan de Puigmoltó (1448), que va continuar vivint en una casa que era propietat de Marc, situat en el carrer de Puigmoltó.

Monges Puigmoltó

Moltes filles de nobles del Penedès i arreu s’enclaustraven en diferents convents, a vegades per decisió dels pares o perquè estaven en situació de viuda. A les nostres contrades era el monestir de Santa Clara on entraven. Però també en el monestir de Pedralbes a Barcelona. Elionor de Puigmoltó, filla de Marc i Constança va ser monja del monestir de Barcelona el 1432 o Agnès de Puigmoltó filla de Berenguer i Agnès que fou monja del monestir de Santa Clara entre els anys de 1405 al 1427.

Fins aquí unes notícies d’altres nobles que eren originaris del Penedès medieval i que cal saber. Si voleu ampliar la història del Berenguer de Puigmoltó que va viure a Alacant podeu adreçar-vos a un article de Pedro Carlos Picatoste Navarro de la Universitat d’Alacant: http://www.cch.cat/pdf/puigmolto2.pdf

Mas Porroig o Puig-Roig

La Masia Porroig (nom actual) o Puig-Roig (nom medieval) actualment és una masia del segle XVIII, ampliada i reformada al segle XIX, situada a l’extrem NW del terme. És de tipus basilical, amb dues galeries d’onze arcades a banda i banda del cos central. La Façana principal és neoclàsica, amb falses pilastres i frontó. La façana posterior és modernista, amb coronament ondulat i esgrafiat amb motius vinícoles. És voltada d¡un baluart, i té una glorieta amb estructura de ferro. Era l’antigua quadra de Puig-Roig.

Les primeres dades (segle XII-XIII)

L’any 1122 és la primera documentació que hem trobat d’aquest lloc, quan el mas amb les seves vinyes fou empenyorat per Pere Ramon a una tal Estefania, propietària del mas. El mas, diu el document, li pertanyia a Estefania per els seus pares. L’empenyorament es fa per dos anys per intentar cobrar un deute. Si passat els dos anys el deute continua, Pere Ramon es quedarà el mas i les vinyes en propietat.

L’any 1160 sabem que la masia de Puigroig pertany al noble Pere Amat, anomenat Pere de Puigroig, fill de Ramon Amat. Aquest mateix any va ser quan el noble Guerau Alemany conjuntament amb la seva muller Saurina li fan donació del feu (domini de què un senyor era investit pel sobirà o per un altre senyor de domini major, amb obligacions i drets determinats). El noble Guerau Alemany era senyor del castell de Querol (Alt Camp). En la donació s’afegeixen dues terres situades en els límits del castell de Farran del terme de Sant Pere Molanta. Entre altres situacions hi surt la :..via qui pergit ad Vilafranca... terres de Raimundi Amat, de Guerau Alemany, in carrera de Vilafranca...”

Els senyors de la Granada del Penedès, poble situat mol a prop de Puig-roig, que eren molt propers al rei Alfons, reben l’any 1170 el castell d’Avinyonet del Penedès amb els seus feudataris. Foren els germans Guillem de la Granada i Bertran, senyor de Castellet, aquest últim integrà les propietats que tenia entre La Granada i Puig-roig.

El noble Pere Amat o Pere de Puig-roig participa com a testimoni en documentació de l’època, com la de l’any 1179 en la concòrdia entre l’orde de Sant Joan de Jerusalem i el monestir de Santes Creus per la possessió de Sant Joan del Codony (Tarragona) a favor de Santes Creus.

L’any 1195 Pere de Puig-Roig fou senyor del castell de Terrassola, al Penedès. Aquest mateix any fa donació del drets que tenia sobre el castell a la comanda de Jerusalem, que tenia per la divisió de béns que foren de Guerau de Çavit (Lavit).

Els primers anys del segle XIII els senyors de la quadra de Puig-Roig inclosa la masia passen a ser de Ramon i Bernat de Puig-Roig fills de Pere. Ramon signa com a testimoni en un document de l’any 1217 en la donació del castell de Tamarit a Guillem fill de Ramon de Tamarit.

Els Canyelles de Puig- Roig al segle XIV

A partir d’ara la quadra/masia de Puig-Roig pertany als nobles Canyelles. Sabem que l’any 1281 fou del noble Bernat de Sant Vicens (nobles de Mataró) i Alamanda. La filla d’ambdós Sibilia signa capítols matrimonials amb el noble Bertran de Canyelles. Rep aquest per la dot divuit mil sous, hipotecant la casa de Puig-Roig. Passant posteriorment a mans del dit Bertran.

És en aquest moment que comencem a trobar ja moltes més terres que es treballen en aquest espai. Molt probablement perquè els Canyelles, que també van ser castlans de Vilafranca del Penedès, com a senyors d’aquest feu, hi volien cobrar censos/rendes.

L’any 1351 Bertran és difunt, els hereus són posseïdors de les vinyes i la masia. Aquest any paguen amb ordi els cens d’una terra al prevere Jaume Canyelles de Vilafranca, fill de Bertran. Encara que a la masia, en aquell any, de Puig-Roig hi viu el noble/cavaller Bartomeu de Vilafranca, familiar dels Canyelles.

Agnés i el fill Galcerà de Canyelles, muller i fill de Bertran estableixen terres que estan situades a Puig-Roi. A la casa “fortibus” de Puig-Roig l’any 1356 hi viu Jaume Moragues, que deuria ser el masover de la casa.

Els fills de Jaume, Antoni i Guillem Moragues, els succeeix vivint a la masia. Els senyors Canyelles continuen sent els que tenen el domini senyorial del lloc.

Compres i vendes de terres situades a Puig-Roig es sovint a partir de mitjans del segle XIV. Un exemple: l’advocat Pere Golet ven terra amb arbres a Guillem Miró situada a Puigroig. Els límits són la terra de Nicolau Talavera, un vierany, l’hort de Puig-Roig (1358). També ara forma part del domini senyorial de lloc, conjuntament amb els Canyelles, el monestir de Pedralbes de Barcelona.

La masia o casa moltes vegades està a prop de les terres: “...venta d’una terra prop la casa de Puig-Roig...”(1388).

Prop de la casa o a la mateixa casa deuria tenir un gran corral que es feia servir per tancar el bestiar que anava a parar a la carnisseria de Vilafranca: “...el bestiar del carnisser Bartomeu Soler, lo qual és nombre de 126 sigui tancat a Puigroig...” (1399).

La quadra de Puig-Roig el segle XV

Un camí que va de Puigciuró, un altre puig proper que en parlarem un altre moment, a la casa de Puig-Roig. també una via pública que va del Pont de la Tallada (Sant Pere Molanta) a la casa de Puig-Roig. Altres camins que comencen des de la casa son el camí o viarany va de la casa a Santa Maria dels Horts, el camí general que va a Sant Sebastià dels Gorgs, camí general que va a La Granada...

Galcerà de Canyelles continua sent el senyor de la casa/masia la primera meitat del segle XV.

Diferents nobles que en aquest segle son senyors de diferents llocs del Penedès en tenen també a la quadra de Puig-Roig: Pere Febrer (1429; Bernat de Foix (1433); Bartomeu de Puigmoltó (1435); Salvà (1435); Marc de Puigmoltó (1435); Montbrú (1439);

Els Lledó i els Bisbal de Puig-Roig

Els Lledó, originari de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès) a partir de mitjans del segle XV son els que viuen al mas, com a masovers. L’any 1448 és Raimon Lledó. El 1453 el seu fill Pere Lledó. L’any 1498 es signen uns capítols matrimonials entre el sabater Salvador Cordella i Candia filla del senyor de la casa de Puig-Roig, Pere Lledó i Violant, que són difunts.

En aquests anys també hi cobra cens, per les terres que es cultiven, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

La senyoria de la quadra de Puigroig però és del noble Andreu Bisbal, senyor del castell de Font-Tallada i de Cunit. Un inventari de Bisbal, l’any 1475, ens diu que a la casa de Puigroig hi ha tancades seixanta ovelles que són seves. De les terres que formen part de la gleva de la casa hi ha set jornals, dues vinyes i els tres-cents censos entre diners i ordi que rep el noble Bisbal.

El 1478 és el fill Guerau Bisbal, que viu a la casa. Just en aquest any a la sortida de la casa és atacat el criat del veguer de Cervera, Diego d’Avellana, per la qüestió de la guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat (1462-1472).

Els Bisbal al segle XVI continuen essent els senyors de la casa, que comença cada vegada més a tenir una importància de les cases fortes del Penedès, posteriorment van ser els Copons, un exemple:

L’any 1524 en un acte a la casa de Puig-Roig el noble Raimon d’Avinyó de les Gunyoles, ven al mercader Pere Colldesança un esclau de nació turca i de trenta anys pel preu de 24 lliures.

Per finalitzar aquest article, tot i que s’aparti una mica dels anys medievals resumirem un altre inventari de la casa anotat l’any 1530, en ells es diu:

“...entrant en lo pany obert de la casa o castell de Puig-Roig, abans de la porta hi ha dotze càrregues de llenya de pi, de roure i alzina, la qual servia pels habitants de la dita casa o castell...Hi havia l’obrador on hi ha una mica de civada. Dotze gallines i dos galls amb pollets petits, tres parells d’ovelles. També hi és anotat un llibre del historiador romà Titus Livi. Hi surt el celler amb diferents bótes de vi. Una botiga de la torra, que ens fa pensar, que hi havia una torre forta de defensa. Llances, espases i ballestes situades en una sala de la casa hi són llistades. Cambres de criats i minyones hi són presents. Continua el inventari fent un llistat dels objectes que hi ha a la cuina, a les golfes de la torra, a la cambra major...

La Granada del Penedès (1495)

A l’any 1495 hem trobat dades que ens ajuden a obtenir una imatge d’algunes de les persones que posseïen terres i masies en el terme de La Granada, d’alguns topònims que hi havia i de com estava ocupat el seu territori.

Estem a punt d’acabar el segle XV, època en què es la fi de l’època medieval, creiem que va durar molt més enllà d’aquest segle, uns anys que Catalunya es va haver de posar a to, després d’una guerra civil que va durar deu anys -1462-1472. El Penedès va tenir un cert protagonisme en aquesta guerra, ja que a Vilafranca es va signar la concòrdia entre el rei Joan II i la Generalitat d’aquell temps l’any 1461, que posteriorment va ser trencada pel rei i va ser la causa la guerra en què mols pobles de la comarca van ser atacats per les tropes reials, un d’ells La Granada.

Un capbreu és un inventari o apuntament d’un reconeixement de drets, especialment emfitèutics, que ens ajuda molt en aquesta imatge rural i urbana de com era La Granada en l’any 1495.

El ban (1492)

“Ara oiats que es fa saber lo magnific mossenyor Franci de Monso, lloctinent del veguer, del magnific Lluis de Spitlles donzell veguer de Vilafranca del Panades per la mgnificencia reial per manamen a ell fet per lo serenisim senyor lo senyor don Enrich Infant de Arago y de Cecilia...” Així començava el ban de l’any 1492 en què  es volia capbrevar, per utilització de les rendes e drets, la mesa episcopal de Barcelona, és a dir, el bisbat de Barcelona, recordem que des del segle X el bisbat de Barcelona hi cobrava cens en aquest terme per terres, cases i altres béns: “...tots e sengles censos, rendes, morabatins, censals, decimas agraias, part desplet i en camps, vinyas, terras, cassas, masos, alberchs, honors, pocessions et qualsevol altres bens e drets universals...”

Nicolau Pellisser era mercader domiciliat a Barcelona, però d’orígens penedesenc.

Gabriel Llorens

Gabriel vivia en el terme de La Granada. Com usufructuaria de la seva muller Joana Vives, es presenta per fermar acta dels béns que té la muller, com a propietària, i que són alous del bisbat de Barcelona. Reconeix ser un home propi (sotmès a la jurisdicció d’un senyor feudal) soliu (vassall a un senyor) i afocat (subjecte a un senyor per dret de fogatge – domicili) del bisbat de Barcelona.

Vivint a La Granada hi ha l’any 1481 el germà de Gabriel de nom Pere. Familiars d’aquestes Llorens, posteriorment l’any 1577 el mercader Pau Llorens viu a Vilafranca, tot i que va néixer a La Granada. Els seus fills foren el prevere Lluís Llorens i l’estudiant d’arts Miquel Llorens. El 1588 el pagès Felip Llorens és i viu a La Granada. Era fill del pagès Guerau Llorens i Joana de La Granada.

Les cases, patis i altres

Declara que posseeix la muller un hospici situat a La Granada. Els límits són al costat d’un altre hospici propietat dels hereus de Pere Serra, amb les cases de Cristòfol Martí, l’hospici dels hereus de Joan Garau i al darrera el corral de Malart. De cens al bisbat paga dotze diners anuals el dia de Nadal.

Diu que també té en propietat Joana, un pati amb domos (cases) situat a la Granada. Els límits són un carrer públic que hi ha. El que és propietat dels hereus de Pere Serra i l’hospici que hem anotat anteriorment.

El tenen des del any 1411, en què Guillem Marti amb la muller Constança el va vendre al pare de Joana, Nicolau Vives.

Dos patis descoberts situats a La Granada es sumen a les seves propietats. Un els límits eren el corral de Marti, casa de Sunyer, casa dels hereus de Joan Garau, cases seves, amb un carrer públic i la plaça del mercat de La Granada.

L’altre pati havia estat de Pere, abans de Ferrer Garau i després de Pons Guerau. Els límits eren amb dies parts el pati anterior, parets de la carnisseria i part amb un carrer públic.

També és propietari la muller d’unes cases derruïdes situades a La Granada al carrer del damunt. Els límits ens situen altres cases de la mateixa muller. Part d’una pallissa dels hereus de Pere Serra. Part de l’antic mur (muralla del poble), part del dit carrer i cases dels hereus de Varra. D’aquestes cases paguen un diner per Nadal al bisbat de Barcelona.

Sembla molt evident que els edificis i el pati estaven situats dins el recinte urbà de La Granada, com també sembla on hi havia el mercat.

Restes del mercat de La Granada

El mercat de La Granada

La Granada fou el centre de la xarxa viària del Penedès durant els segles de la Reconquesta. Hi feien pas la Via Augusta, la via Mercadera, de l’interior cap a Barcelona i la via Francisca, des del sud. Totes buscaven el mercat, que té La Granada des del segle IX, era el mercat més antic del Penedès i un dels primers de Catalunya. Més tard es traspassà a Vilafranca.

Joana, muller de Llorens també disposava d’una pallissa al lloc dit lo mercadal (la plaça on era el mercat). Els límits eren casa dels hereus de Varra, (si ens fixem correspon també amb el carrer del damunt, anomenat anteriorment) amb el mercadal de la vila i l’era de la mateixa Joana. Pagava de cens divuit diners per Nadal.

L’era situada a lo mercadal també formava part dels seus béns. Els límits eren la roca del mercadal, casa d’Antoni Castellví, casa dels hereus de Pere Serra. paret de la muralla. Aquesta era va ser comprada l’any 1447 en un acte fet a l’església de sant Cristòfol de La Granada pel seu prior Guillem Mansó.

La carnisseria amb taula i complementada amb comestibles i que venia la carn en els dies que s’havia de menjar, construïda en un lloc públic era propietat de Joana. Per tot això pagava de cens un parell de capons per Nadal al bisbat de Barcelona.

Lo Carxol

A continuació declara les terres que posseeix la muller: 1) Terra que conté quatre quarteres, situada a “lo Carxol”. Aquest topònim es troba més en la comarca del Garraf: Masia Cal Carxol, riera Carxol, cova Carxol, serra de Carxol...Estudiosos d’aquesta comarca ens diuen que el seu origen és preromànic i ens el suggereix l’eusquera HARTZULO “cova”, amb una K-arcaica, o fins i tot una més fantasiosa GARTZU-ULI “poble (cases) del pobre”. I sí, aquest és un dels indrets més desolats de la zona del Garraf. No sembla passar el mateix a La Granada. En els límits d’aquesta terra és una altra de Pons Garau, altre d’Antoni Castellví i un viernay o camí que va a la font de La Granada i un altre camí que va al castell de Fontrubí (Fontrúbia). Nosaltres la situaríem molt a prop de la carrerada que passa per La Granada i arriba fins a Fontrubí.

De fet, un dels camins antics del terme.

Parets antigues

Una altra de les terres de propietat de la Joana, muller de Gabriel Llorens, conté una quartera i està situada al lloc dit les parets antigues. Els límits són d’un alou que és de l’església de Sant Cristòfol de la Granada, dues de Pons Garau, un camí que va de les Vinyes capdavall i amb una terra de Pere Castellet. De cens pagava una quartera d’ordi per sant Pere i sant Feliu.

Creiem que es bastant clar que el topònim ens refereix unes parets antigues, segurament romanes, i que deurien estar situades en un dels trams de la Via Augusta que sabem passava pel terme de La Granada.

Bon consell

Terra situada en el terme de Fontrubí al lloc dit Bon consell. Limitava amb terra de Pere Castellet, una altra de Joan Capellades i el camí que va a Fontrubí.

En quant al topònim el relacionem en el lloc on es deuria reunir els consellers de la Universitat de la Granada en seu moment, és a dir, el que era abans l’Ajuntament medieval. I com llegim també molt a prop de la carrerada que anava a Fontrubí.

Sabem que en el segle X existia un topònim anomenat de Malconsell relacionat amb un puig, que pertanyia al terme de santa Fe del Penedès. Potser era el mateix lloc agafant ara però, la paraula inversa de la primera.

Per aquestes tres terres anteriors que hem anomenat pagava, a més, delme (dècima o desena part de la collita) al bisbat de Barcelona i als castlans de La Granada.

Aquestes tres terres li pertanyien a Joana des de l’any 1401, tot i que havien estat del seu pare, Nicolau Vives. L’hospici i les terres, tot junt, ho va vendre Elisenda, viuda de Bernat Vilanova al dit Nicolau aquest any. D’aquests últims tenim referències que vivien en el terme de la Granada des de l’any 1385.

Lo Prat

Continuant les declaracions de les terres que tenia Joana, diu que té dues quarteres al lloc anomenat lo Prat. Els límits són amb les terres de Cristòfol Martí, Bartomeu Garau, el camí que va de Vilafranca a sant Sadurní, terra de Joan Capellades i una rassa.

De cens paga una quartera i mitja d’ordi per sant Pere i sant Feliu, a l’agost. També es paga delme, en aquest cas, als preveres de Barcelona i a Joan Capellades, castlà del castell de La Granada, hereu de Marc de Puigmoltó.

Va ser l’any 1406 quan Pere Teixidor, la muller Maria i el pare del primer, Bernat Teixidor la van vendre al dit Nicolau Vives, pare de Joana.

El topònim sembla indicar-nos que no és un lloc muntanyós i molt proper del poble de La Granada, situat en el lloc on actualment hi passa la carretera que va a Sant Sadurní, prop l’estació de trens.

Parlar de la castlania de La Granada mereix un article únic, que farem un altre moment, aquí només farem el següent apunt: el feu (domini de què u senyor era investit pel sobirà o per un altre senyor de domini major, amb obligacions i drets determinats) de La Granada l’any 1352 eren propietat dels hereus de Marc de Puigmoltó, abans del pare d’aquest, Francesc de Puigmoltó i anteriorment del noble i cavaller Arnau de Sarrià i en aquell moment no es parlava de castlans. El concepte castlà és posterior.

La família Teixidor de La Granada és des de principis del segle XV que viu dins el seu terme.  Disposaven de més terres en propietat en el mateix lloc de lo Prat.

La Caritat

Una quartera de vinya era també propietat de Joana Vives, muller de Gabriel Llorens. Situada en el lloc dit la Caritat. Els límits eren un camí que va de Vilafranca a sant Pere de Riudebitlles, terra de Font Castella i terres de Bartomeu Garau i Joan Capellades.

La tenia des del 1408 que Bartomeu i el fill Nicolau Guilamany la van vendre a Nicolau Vives. Pagava delme al bisbat i als castlans.

El topònim es podia referir a una Pia Almoina, edifici que donava acolliment als pobres que passaven pel voltant o es dirigien per la Via Augusta a altres indrets o també podria referir-se a l’hospital per a pobres, que sabem que tenia La Granada en aquests anys. El que sí podem és situar-lo prop de la carretera actual que anava a Sant Pere de Riudebitlles o/i Igualada.

Els Guilamany de la Granada posteriorment van anar a viure a Vilafranca del Penedès després de vendre’s tots els béns que tenien en el terme de La Granada.

Canade

Terra situada a Canade. Paga alou al priorat de sant Sebastià dels Gorgs. Els límits són vierany o camí que va a sant Valentí, terres dels hereus d’Antoni Clapers, de Miró i dels hereus de Joan Garau. Paga delme al bisbat i als castlans.

El topònim podria ser en realitat Canedell, referit a un torrent que té aquest nom. ja es mencionava l’any 956. Era el límit entre els terme de Subirats i La Vit. No és que estiguin molt a prop de La Granada, però potser en aquell temps el torrent arribava a tocar el terme. També podria ser una paraula derivada de cañada, referint-se a la carrerada.

A part dels censos que hem anomenat que tenia l’obligació de pagar Joana al bisbat de Barcelona, per sant Pere i sant Feliu havia de donar-li vuit punyerons de blat; quatre punyerons de blat; tres garbes d’ordi. Per Nadal cinc diners i una cistella plena de raïm de la verema última.

Fins aquí unes dades més de la Granada de l’època medieval.

L’origen del terme de Pontons

El terme de Pontons sembla organitzar-se a la meitat del segle X. Un document de l’any 996 ens diu que Hug de Cervellò adquireix els castells de Montagut, Querol i Pinyana. En aquesta venda són citats els castells de Vilademàger, Celma, Albà i Pontons. Cal indicar que s’esmenta un castell nou i un altre de vell al terme de Pontons, segons la interpretació d’un altre document de l’any 1067. El castell de Pontons devia ser el nou, i el vell potser caldria situar-lo a l’antiga quadra de Maspontons o en el lloc de Mas Solanes.

Els Òdena

El castell era de domini comtal i el 1067 va ser cedit en feu a Guillem Bernat d’Òdena. El mateix any, coneixem la venda que Bernat Audeger de Castellet i la seva muller Guisla, feren, als repetits comtes de Barcelona, del castell de Pontons. Els venedors declaren posseir-lo per herència. Realitzen la transacció percebent 100 unces d’or. Posteriorment el feu passà als Castellvell.

El 1066 el castell i el terme foren adquirits pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis a Guitart Guillem per 300 mancusos. L’any 1111 Guillem Ramon de Castellvell, i el seu germà Dorca, prestaven jurament de fidelitat a Ramon Berenguer III pel castell entre d’altres. El 1121, Guillem de Castellvell va encomanar els castells d’Odena i Pontons a Ramon d’Òdena, donant-li la meitat del domini i reservant-se ell l’altra meitat i el complet domini del castell de Castellvell.

El domini del monestir de Santes Creus en aquest terme durant els anys del segle XII es fa més evident l’any 1181 quant el prior del dit monestir fa un contracte de familiaritats signat entre Elisenda de Castluç i l’abat Pere de Santes Creus, mitjançant el qual i a canvi de l’onzena part dels esplets del pa i del vi de l’honor de Pontons, Elisenda i el seu fill Arnau gaudiran des béns espirituals del monestir com si fossin membres de la comunitat, tant en vida com després de morts.

Pel testament d’octubre del 1196, Ramon d’Òdena, indica entre altres un llegat de 10 sous a Santa Maria de Pontons, comunica que deix al seu fill Guillem, els castells d’Òdena, de Rabinat, de Montlleó i de Pontons.

Guillem d’Òdena, senyor de Pontons, va intervenir directament en les lluites civils del principi del segle XIII i signà el 1217 la constitució de Pau i Treva a Vilafranca. El 1260 Guillem d’Òdena vengué al monestir de Santes Creus el Mas de la Rimbalda. L’any 1273 el Mas Farreres i l’any 1280 el mas de Peralta. Per testament de Guillem Ramon d’Òdena de l’any 1271, el castell de Pontons va anar a parar a mans del infant Pere, fill del rei Jaume I, que el vengué al monestir de Santes Creus en qualitat de marmessor. Fou confirmada la venda pel rei Pere III el Cerimoniós el 1363.

Per decret donat a Lleida l’any 1297, el rei manava que ningú no impedís al monestir de Santes Creus d’operar a les muntanyes especialment en el terme de Pontons, en l’extracció de mineral per obtenir plom. Aquesta concessió es feta a perpetuïtat. A més, Pontons gaudia per concessió del mateix Jaume II del dret de tenir mercat el dimarts.

L’església de Sant Joan de la Muntanya

L’església s’esmenta per primera vegada l’any 1067, en la concòrdia entre Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Guillem Bernat d’Òdena sobre el castell de Pontons. Els Ódena reberen en feu la meitat de la parròquia del castell de Pontons i la seva església.

El 1138 Ramon Guillem d’Òdena i la seva primera muller Sança van donar a l’orde de l’Hospital, l’església de Sant Joan del castell nou de Pontons, amb tots els seus drets, com també les sufragànies de Santa Maria o Santa Magdalena i Santa Fe, del terme d’aquest castell, la terra del Prat, cases, molins i horts. Ramon Guillem i la seva muller volgueren repoblar i assegurar la defensa del lloc de Pontons, en territori aspre i solitari, i cregueren que el millor per atènyer el seu propòsit era, concedir  als Hospitalers béns i altres drets en el dit lloc.

L’església de Sant Salvador de la Balma

Poca cosa se sap d’aquesta església. Es tenen dades a partir del segle XIV, concretament l’any 1319. És just al davant de l’església de Sant Joan de la Muntanya, en una posició sota una balma.

Aspectes fortificats medievals del terme

La Torre de Cal Rei és una masia fortificada o casa forta del veïnat de Campdàsens de Pontons. Cal dir que estava inclosa dins el terme del castell de Pontons, documentat des del segle X.

Can Guixó és una altra casa forta situada al veïnat de Campdàsens, prop de les torres de Cal Xamanet i de Cal Rei. Molt probablement estigué sota la senyoria del monestir de Santes Creus, ja que molts dels termes del voltant, amb els masos de les Solanes, la Rimbalda, Valldosera...és segur que pertanyeren al dit cenobi.

Cal Xamanet, és una casa forta situada també al veïnat de Campdàsens. Fou construït entre les torres de Cal Rei i de Can Guixó. Probablement també era possessió del monestir de Santes Creus.

El mas de Solanes o Gironés

L’any 1149, Ramon Guillem d’Òdena i la seva esposa Berenguera, juntament amb el seu fill, Guillem d’Òdena, donen a Ricsend i als seus fills Pere, Bernat i Arnau, una part de l’alou, erm, que tenen al terme de Pontons, anomenat les Solanes. Al mateix temps els fan donació d’una peça de terra vora el riu perquè hi edifiquin un molí. Fan aquesta donació per tal que tot ho cultivin i ho treballin, a condició que quan les terres dels castells de Montagut, Selma i Pinyana siguin aprisiades i repoblades, ells se sotmetin als usatges dels repobladors d’aquests llocs. Els límits d’aquest alou són el coll Galinni, Gardia de Vultor i la Vall d’Oriola. Signa el document com a testimoni, Bernat de Vilademàger. Els Cervelló doncs, encara deurien tenir un cert domini en el lloc.

D’aquest mas, que ara pertany al terme de La Llacuna, tenim també la data de l’any 1188, en què Ramon d’Òdena i la seva muller Berenguera venen el mas de les Solanes, del terme del castell de Pontons a Gilabert de la Granada i la seva muller Mia per 300 sous barcelonesos. Aquest mas és prop dels honors de Pere Guitart, Joan Tallada i Bernat Carbó.

Sembla clar, que el lloc de les Solanes amb el seu mas, va ser uns dels primers poblaments del terme i potser el mas era el mateix castell vell de Pontons.

Deu dies després d’aquest mateix any 1188, Gilabert de la Granada i la seva esposa Mia, fan donació al monestir de Santes Creus, per la salvació de la seva ànima, la dels seus pares i la de tots els fidels difunts, del mas – que van comprar a Ramon d’Òdena i a la seva muller Berenguera – anomenat Gironès, al terme de Pontons i a la partida de les Solanes. Fan la donació perquè de les seves rendes es pugui alimentar i vestir un monjo. L’abat Hug promet rebre’ls com a germans i familiars de Santes Creus perquè puguin gaudir, mentre siguin vius i desprès de la seva mort, de les oracions i dels beneficis del monestir, i els concedeix el privilegi d’ésser sebollits al monestir. A més, els cedeix un altar dins l’església les despeses de la construcció de l’ornamentació i de la il·luminació del qual van a càrrec seu. S’hi podrà celebrar missa per la salvació de la seva ànima i de la de tots els fidels perpètuament.

Fins aquí unes dades més de l’origen del terme de Pontons, un dels llocs més defensius del Penedès en l’època medieval.

Un procés de la carnisseria medieval de Vilafranca del Penedès (1391)

Les primeres dades de la carnisseria medieval a Vilafranca del Penedès ubicada a la plaça Major (l’actual plaça de la Constitució) les hem trobades en el segle XIV, l’any 1323. El franciscà Raimon Cuc paga un cens (renda) de sis diners per ser propietari d’una taula per vendre carn, situada en la carnisseria.

Al voltant de la carnisseria hi havia diferents albergs/hospicis. La carnisseria estava en una part inferior, s’havia de baixar uns graons per la part de la plaça i uns altres pel carrer del darrera,  l’actual carreró del campanar.

L’any 1405 Eulalia Mulner dóna de dot al seu futur marit Antoni Jofre un alberg situat després de la carnisseria o macellum de la vila. Els límits ens parla de la plaça del Blat (nom que també la plaça Major) i altres albergs.

L’hospici que era de Pere Massana en l’any 1406, que és difunt, es ven. Està situat a la plaça de la vila davant la carnisseria. La casa o hospici està edificat sobre dues voltes on hi ha dos carrers. En una banda és el carrer de la Sabateria antiga (el carrer actual del Campanar) i l’altra la mateixa plaça.

El divendres 28 d’abril de 1391, davant del batlle general de Catalunya, Bernat Serra es presenten el mercader Joan Esplugues i el carnisser Ramon Esperó. Aquests últims informen al batlle general sobre la qüestió i contradicció que hi ha entre alguns carnissers de Vilafranca per la venta de la carn a les seves taules. L’escrit consta de deu fulls, faltant-ne algun, i que per tant no podem saber com va acabar i les conclusions finals, però sí que ho podem intuir.

Diuen que no saben exactament quines taules de la carnisseria són les que sempre han tallat (crestar) carn i de quin tipus.

El mercader i carnisser exposen el que creuen que hauria de ser, aportant diferents testimonis:

Diuen que una taula que antigament era del mercader Jaume Prats ara és del carnisser Ramon Esperó. En aquesta taula sempre s’ha tallat carn de bochs (mascle de la cabra). Fa tant de temps que es talla aquesta carn que ja no es recorda quan va començar.

Continuen dient que una taula que antigament era del carnisser Bernat Calaf ara és del mercader Joan Esplugues. També, de sempre, s’ha tallat carn de bochs, des de fa molt de temps, que ja ni es recorda quan va començar.

Afegeixen dient que aquestes dues taules estan situades en la carnisseria de Vilafranca i entre els tres pilars que existeixen i en les altres taules, també situades en el mateix lloc, antigament també tallaven carn de bochs a més d’altres tipus de carn.

Especifiquen que entre el primer i segon pilar hi ha ( i de sempre, hi havia) unes taules que venien carn de moltó, ovella i vedell, bou, carn salada i carn de porc i no pas carn de bochs com ara volen fer. Les taules son dels carnissers Francesc Jofre i Bernat Brugueres. Aquesta última havia estat del notari Jaume Garrigues, en aquell temps també es venia carn de crestat (boc crestat). En quant a la taula del Jofre, sabem que l’any 1351 li venen el carnisser Pere Guitart i la muller Arsenda.

Entre el segon pilar i el tercer es venia/tallava carn de boc, crestat, anyells i de cabrits. No diuen de qui és o eren els propietaris d’aquesta taula.

Això era de veu i fama (tothom ho sabia i era de veu popular).

A prop  del tercer pilar hi havia les taules dels dits Joan Esplugues i Ramon Esperó. Aclareixen que en aquí hi havia hagut taules dels carnissers Bernat Coll, Francesc Jordà, Pere Munner, Arnau Urgell...que han estat enderrocades. Segueixen dient que les seves dues taules que tenen en propietat, són les úniques, on antigament i de sempre, s’han tallat carn de bochs. Després seguien les altres taules que venien carn de boch actualment en nombre de deu, i que com han dit, han estat enderrocades.

Els testimonis

Per reforçar les seves paraules, Joan Esplugues i Ramon Esperó, que volen ser ells els únics que han de tallar/vendre carn de bochs, presenten diferents testimonis.

Van ser interrogats el dia nou de maig. El primer fou el carnisser Bonanat Janer. Entre deu preguntes que li fan i les seves respostes assegura que en les dites dues taules sempre s’han tallat carn de bochs i que fou les primeres i les més antigues no ho sap ben bé, sí que sap que la taula que fou de Calaf i ara és de Joan Esplugues, es tallaven també carn d’ovella.

En quant a les taules derruïdes no recorda quins tipus de carn es tallava/venia. Però li sembla, que tallaven carn de moltó, de porc, de bou i vedell i carn salada.

Recorda, per una altra pregunta, que fa uns trenta anys que ha vist, durant tot aquest temps, vendre carns de moltó, bou i vedell al carnisser Senyechs a una de les taules derruïdes. Que el pare d’aquest Senyechs havia tallat carn de poc fresca i salada.

Finalment recorda, i que tothom també ho sap, que ha vist sempre que les carns d’ovella, d’anyells, de cabrits es tallaren també en les dues taules, la d’Esplugues i Esperó i també ho feien en les taules a prop del segon pilar.

El segon testimoni fou el carnisser Bernat Metge. Entre altres preguntes i respostes diu que en les taules d’Esplugues i Esperó des de fa setanta anys, sempre ha vist que es tallaven i venien la carn de bochs.

Al darrera d’aquestes taules recorda haver vist també altres que tallaven carns de bochs, de cabres i d’ovelles per molts carnissers, entre aquestes en Bernat Coll, en Jordà, el fill d’aquest i el seu germà i els carnissers Arnau Urgell, el fill d’aquest i Pere Munner.

Altres testimonis són el mercader Marc Cabreny. Contesta a una pregunta que fa cinquanta anys que ha vist tallar, en aquestes dues taules, carns de crestat i altres no les ha vist tallar. Afegeix que existeix,però, una ordinació que feu la Universitat de Vilafranca sobre quines carns s’havien de tallar en totes les taules.

Recorda també que un batlle general de Catalunya anterior, Pere Ça Costa, va prohibir que es tallés carn de bochs en aquestes taules.

Un altre testimoni fou el carnisser Bernat Senyechs, confirmant que les dites carns sempre les ha vist que es tallaven en les dites taules.

El deu de maig s’interroga al mercader Bernat Guardiola i ell diu que ignora moltes de les coses que se li pregunta. Tot i que diu que en les dites dues taules ha vist des de fa cinquanta anys es tallaven carns de bochs i de crestat.

Es continuar interrogant al mercader Arnau Urgell. Diu que de trenta anys cap aquí recorda haver vist tallar carn de crestat en les dues taules. Si que també fa memòria que calia posar ordre en la venta de les carns en la carnisseria, ja que cadascú feia el que volia. No recorda quines eren les primeres que tallaven les dites carns.

El disset de maig es continua el interrogatori al botiguer Guillem de Mans, que forma part del jurat de la Universitat de Vilafranca. Recorda que fa seixanta-cinc anys ha vist que en les dites dues taules es tallaven carn de bochs.

Finalment es interrogat el sastre Bernat Calopa. Recorda que des de fa cinquanta anys ha vist que en les dues taules ha vist tallar carn de bochs.

Fins aquí uns fragments d’aquest procés que van denunciar els nous venedors/propietaris de dues taules situades en la carnisseria de Vilafranca del Penedès. La raó era que en altres llocs es venia o es tallava carn de bocs i que només ho havien de fer les seves botigues o taules.

Sembla molt clar, la decisió del procés: Esplugues i Esperó continuarien tallant aquest tipus de carn perquè sempre s’havia fet.

Fins aquí un procés que ens ajuda a saber que la venta de carn era important en la Vilafranca medieval. Molts altres aspectes podem comentar sobre la carn però, de moment, ens quedem en qui la venia, quin tipus i a on.

La plaça de la Constitució en una imatge antiga

Una dada més. L’any 1350 (abans d’aquest procés) vint carnissers venien i tallaven carns de diferents tipus. Els seus noms eren: Bernat Coll, Pere Aguiló, Berenguer Jofre, Ferrer Cuch, Pere Soler, Bartomeu Pastor, Bartomeu Llaurador, Pere Gos, Francesc Jofre, Bartomeu Serra, Bernat Malet, Guillem Urgell, Pere Palnega, Bernat Mestre, Bartomeu Guardiola, Nicolau Coll, Berenguer Esperó, Berenguer Roig, Pere Bos i Pere Verdaguer,