El castell de Ribes o de Bell-lloc

 

En el terme de Sant Pere de Ribes se sap que va existir una vil·la romana en el jaciment anomenat “L’Era del Moro” , dedicada a l’explotació agrícola, datada entre els segles II a.C i el segle III d. De C. La Vilanoveta, Puigmoltó, Palou i les Parellades son els primers nuclis que es van poblar del terme.

El castell de Bell-lloc o de Sota - Ribes

El nom de Ribes el trobem per primera vegada en la carta de població de l’any 990. La carta de franqueses i de població va dirigida als habitants del castell de Belloc o de Ribes. Els hi concedeix la lliure possessió de les terres i edificis, després d’haver passat el castell, el 985, per una de les ràtzies d’Almanssor. Al cap de poc es va reconstruir i el van ocupar la família del vescomte Geribert (marit d’Ermengarda, filla de Borrell II), la qual, des de mitjans del segle XII va prendre el cognom de Ribes.

El 1039 el fill de Geribert i Ermengarda, Folc Geribert es qui va retornar la donació del castell a la Seu de Barcelona, ja que el seu pare va tenir conflictes amb el bisbat i es va apropiar de la seva jurisdicció. De fet, poc va durar que estigués a mans del bisbat, ja que el 1041 el castell va ser envaït per Mir Geribert, el fill menor del vescomte de Barcelona i que hi va ser durant vint anys. Aquest mateix any arriben a signar una concòrdia (Geribert i la seva muller Guisla) amb el bisbe Guislabert, cosí de Folc i Mir, sobre el castell de Ribes. Entre altres coses deixen el castell al bisbe a excepció del puig de Sitges i la meitat de les vinyes del castell de Ribes. A més acorden que el castlà del castell de Sitges serà vassall del castlà del castell de Ribes. Que el castlà de Ribes tindrà la meitat dels delmes del de Sitges. Mir Geribert jura fidelitat al bisbe Guislabert, pel castell de Ribes i altres fortalses que hi ha dins els seus termes. Assegurant que tindrà el castell mentre visqui, que després passarà al seu fill Bernat, clergue de la catedral de Barcelona, i quan aquest sigui mort passarà a qualsevol altre fill que es faci clergue de la Seu.

El 1060 el bisbe Guislabert. Dona a Guisla de Besora, muller de Mir Geribert, i als seus fills Gombau, Arnau i Ramon el feu episcopal que tenien els difunts Gombau de Besora (pare de Guisla) i Mir Geribert, això és, el castell de Ribes, i les parròquies de Sant Boi, Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí i Sant Boi, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Sadurní de Palau Dalmanla (Montornés), Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Vilanova de la Roca i Sant Feliu de Codines, així com un feu al comtat d’Osona, amb la condició que ells i els seus descendents facin homenatge, host i cavalcada al bisbe i als seus successors en la Seu de Barcelona. Passarà doncs a mans dels que es cognominaran Ribes, descendents de Mir Geribert, sobretot els drets de castlania, com a senyors del castell, tot i així havien de prestar homenatge al seu senyor, que era el bisbe de la Seu de Barcelona.

Els Ribes

Arnau i Ramon de Ribes, hereus de Mir,  es disputaran la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge del seu senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres.

El 1156 el comte Ramon Berenguer IV dona a Berenguer d’Avinyó el puig anomenat d’Avinyó (terme d’Avinyonet del Penedès) amb l’obligació de reconstruir el castell que hi havia i edificar-hi cases. Dos anys més tard, el 1158 Ramon i Sibil·la de Ribes cedeixen el Puig anomenat de Santa Susanna al dit Berenguer d’Avinyó.

Pons de Ribes va ser el 1191 castlà del castell d’Albinyana, tot i que el va vendre al monestir de Sant Cugat aquest any pel preu de cinc-cents sous.

Un Arnau de Ribes és marmessor del testament d’Arsenda, viuda de Bertran de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès), conjuntament amb Arnau de Pacs i el castlà Pere de Vilafranca l’any 1195. Sabem que tots ells eren família. L’any 1259 al castell de Pacs hi trobem el castlà Arnau de Ribes, potser ell mateix o el fill.

Sança, filla de Guillem de Ribes, va casar-se amb el noble Bernat de Centelles. Ella va portar a judici al monestir de Santes Creus, per unes possessions situades al terme de Pacs del Penedès l’any 1223.

El 1279 el batlle de Cubelles era Ramon de Ribes fill d’Arnau. Aquest any hi ha també un plet entre ell i el noble Bernat de Centelles per la possessió del castell de Ribes.

El 1324 Ermessenda viuda de Bernat de Ribes i el fill Antoni amb la muller Geraldona, venen terres situades a Sant Pere de Castellet  (Arboç del Penedès) en el lloc anomenat mas de Ses Ribes.

Una altra Ermessenda (potser l’anterior casada en segones núpcies amb Ramon de Ribes) i l’hereu del seu marit difunt, Bernat Guillem de Ribes van ser senyors de Ribes, de Lavit i Puigdalba a la meitat del segle XIV. L’any 1333 l’hereu demana al rei Alfons les possessions d’aquests termes que li correspon. L’hereu, al ser menor d’edat, signen en nom seu, com a tutors, Ramon de Ribes i Guillem de Cervelló.

Els Ribes van tenir el castell i el terme de Ribes en la seva propietat fins  l’any 1390 en què Ramon d’Escales, bisbe de Barcelona, va comprar tots els drets i les jurisdiccions del terme. A partir d’aquesta data, la seu de Barcelona fou posseïdora de la jurisdicció i tots els drets senyorials sobre Ribes fins a l’abolició dels drets feudals al segle XIX. El preu va ser de vint-i-cinc mil sous.

Ramon Pellicer del castell de Ribes (Segle XV)

L’any 1385 Maria era viuda del ciutadà de Barcelona, Ramon Pellicer. Maria va ser propietària d’un mas situat en el terme de Ribes. L’hereu de Maria i el Ramon era un altre Ramon Pellicer que és castlà i va viure al castell de Ribes la primera meitat del segle XV. Una germana fou Francesca Pellicer que es va casar amb l’advocat de Vilafranca, Jaume Solanes. Una altra germana va ser Maria Pellicer i fou monja del monestir de Santa Clara de Vilafranca.

Tots eren originaris de Vilafranca del Penedès. Fins i tot el primer Ramon Pellicer, el ciutadà de Barcelona. La família vivia en el carrer dels Pellicers a Vilafranca, un primer tram de l’actual carrer de la Font.

El Ramon des del castell de Ribes com a primogènit i hereu dels béns del seu pare tant a Vilafranca com a Barcelona, actua com administració d’aquest patrimoni. Una de les feines va ser aprovar la venda de la casa de la família a Vilafranca als preveres de l’església de Santa Maria de la dita vila el 1414. No vol pas dir que els Pellicers es venen el que posseïen a Vilafranca. La família cobra cens per cases situades al carrer de la Fruita de la vila, i terres a Coll de Bou, la Tallada, Puigciuré, Pou Nou, situades en el terme de Vilafranca, per exemple. El responsable del cobrament de les rendes era el Raimon de Ribes.

Un altre fill de Ramon fou Ferrer Pellicer, que li van arrendar dos feus situats en el terme de Sant Marti Sarroca el 1421 que els va obtenir la família Pellicer com hereus del castlà Bartomeu de Vilafranca.

El segon fill de Ramon i la seva muller Francesca, va ser Joan Pellicer que el 1426 es va casar amb Clara Çamuirea filla d’un noble de Mediona.

En la segona meitat del segle XV hi tornem a trobar un familiar dels Ribes en el castell, el castlà  Guillem Galcerà de Ribes (1452).

El noble Arnau Ribes viu a Tarragona. En aquesta ciutat a principis del segle XIV té relació amb els nobles Avinyó de Tarragona. Potser per això els Avinyó tarragonins van a parar al terme de Ribes. Bartomeu d’Avinyó va ser senyor dominical de la quadra de Catalunya, situada al terme del castell de Sant Pere de Ribes a finals del segle XV i anys posteriors.

Jaume d’Avinyó va fundar un monestir de l’Ordre dels Jerònims que va romandre a la Torre del Veguer, l’antiga quadra Des Cortei situada en el terme del castell de Sant Pere de Ribes per diversos anys fins que fou traslladat a Badalona. Els Avinyó posseïen aquest espai des de finals del segle XIV, que l’ennobleix amb el seu escut a la façana principal, dotant-la d’elements d’arquitectura medieval i de defensa militar. Els Avinyó els trobem en els anys del segle XVI com a castlans del castell de Ribes.

A principis del segle XVII el castell va ser cedit a l’Ajuntament de Ribes qui l’ha conservat fins als nostres dies.

Fins aquí una mica més d’història d’un lloc del nostre Penedès medieval.