El molí de Morató (Segle XIV)

La riera de Llitrà situada en el terme de Vilafranca del Penedès i que més d’un coneixem per anar-hi a caminar molt sovint, en un principi, tenia el nom de riera de Morató junt amb alous (terres) que pertanyien al monestir de Santes Creus:“...iuxta riariam de Morato possidet monasterium unum allodium. Sunt cica octo quarteriata modicum plus vel minus. Est in francho allodio. Nullus est stabilitum sed ad usum et servicium domos de Villafrancha. Dominus de Bleta recipit ibi decimam et rector sancte Marie de Bleta primiciam. Ipsum obtinuit ex diversis emptoribus. Aquest camp situat a la quadra i riera que més tard s’anomena d’en Llitrà, el monestir el comprà a Berenguer d’Arters, en part; i en altra part li pervingué per les donacions de Margarida de Pedra i de Pere Despuig.

En els anys de la baixa edat mitjana hi trobem en la documentació la resclosa del molí de  Morató, l’horta de Morató, Aigua que va de la bassa al molí, camí que va de Vilafranca al molí de Morató, la quadra de Morató...

La quadra de Morató

Comencem a trobar l’espai territorial com a quadra de Morató a principis del XIV: “...Et unam quartera i quatuor quartans i medium ordei super duabus peciis de terra quas Romeus Escofet  habet et tenet per nos guarum una est apud locum qui dicitur Morato et terminatur ex una parte in tenedone Geraldoni de Montebruno et ex aliis tribus partibus in itineraribus publicis...”(1312). L’hospital de pobres de Vilafranca tenia terres a la quadra de Morató (1312) també anomenada horta de Morató (1345).

El camí que anava a la quadra començava prop de l’església de Sant Salvador de la Calçada i del Pas de na Calçada. També d’on ha el Mas de l’Alzina, a la partida de Sant Salvador i Sant Julià. De l’antiga capella de Sant Julià sortia també el camí cap a Morató. Per aquest mateix camí s’anava al Viver en direcció cap a La Bleda (Sant Marti Sarroca).

La riera seguia el camí. Justament una família de cognom Calçada era propietària de terres situades a la quadra de Morató (1360). Cap a la meitat del segle XV la documentació ens parla dels horts de Morató (1443).

El topònim de riera de Llitrà i el de Morató van ser coetanis en anys dels segles XIV i XV: “...riera de Llitrà, Francesc Mata tender, Bartomeu Babau. Terra a horta de Morató … rec del moli de Morató, riera de LLitra…vinya d’una quartera i mitja a prop de riera de Morató…” (1360). El nom de la riera, en alguns trams, també s’anomenava riera de Borrull situat aquesta part en una altra quadra anomenada Borrull: “…Nicolau Alio té terra a la quadra de Morató cami itur a Borrull, Raimon Olo, Guillem Vives advocat, Pere Gasull, vierany itur a Morató, hereus Nicolau Moliner, riera de Morató, Marc Golet..” (1400). Un camí que començava en el mateix lloc anava al Mas de la Riba i a un altre dels molins medievals, el de Mascaró, actualment amagat però existent.

 

El molí de Morató

El molí l’anomena la documentació en els primers anys del segle XIV. Tenim bastant clar que el propietari en va ser el notari Mateu Morató.  La seva família el va continuar tenint: “..Pere Morató té un hort a l’horta de Morató, un altre hort Bernat Morató a prop del molí...”(1345).  El mateix notari Mateu té un pati, que abans era cases, que afrontava amb el camí públic que va al molí de Morató i un viarany. Cal pensar que aquest pati no estava molt lluny del molí.

L’any 1400 Ferrer Esplugues batlle de Vilafranca i propietari del molí, l’arrenda al moliner Pere Hualart de Sant Marti Sarroca durant un any. El moliner haurà de pagar de cens mitja quartera de civada. Per la importància d’aquest molí fariner desaparegut, continuo comentant anys posteriors.

Posteriorment és el mercader Antoni Mateu de Vilafranca qui l’arrenda per un any al moliner Jaume Clara de Santa Margarida. Té una mola i casal (casa) i els aparells necessaris per fer-lo funcionar i una terra que és del dit molí (1521). Haurà de pagar catorze lliures.

Més endavant és el notari Pere Llorens de Barcelona, però que viu a Vilafranca, el lloga per cinc anys al moliner Pere Forner que habita en el terme de Lavit (1565). Ens diu que el casal és on hi ha la mola. Pacta que haurà d’escurar la bassa, el rec i la resclosa. Pacten també que les nous que donarà el noguer de l’hort seran del notari Llorens. El preu del lloguer és de quaranta lliures, vuit per any. El 1588 el moliner és Bartomeu Farga. El moliner Francesc Rodó el 1598. El francès i moliner Joan Calles habita al molí el 1600. El moliner Jaume Estallella el 1625. A més és l’encarregat del moli de la Massana, situat en el terme de Sant Martí Sarroca.

El 1638 el mestre de cases Josep Pons Roca fa una inspecció al molí per a veure si és habitable i funcional. Diu: “...situat en lo territori de dita vila en la partida dita de Morató o la riera de Litrà, lo qual moli casa basa rec i resclosa estant be...de manera se pot habitar i estar en la casa i que lo dit moli i que la bassa rec i resclosa estant be i decentment com ha de estar.

El notari Pere Mas i la seva muller Àngela Llorens, ara propietaris del molí,  veuen la necessitat d’arreglar la casa i el molí. S’ arregla la bassa, s’envernissa el cup de la bassa, es fa una carena en dit moli, es fa un forn pel pa,  per la ferramenta de ferro del moli s’escura la bassa, el  rec i s’arregla la resclosa i rec, es posen moles noves (més d’una).

El 1748 es tornen a fer obres per part del mestre de cases Joan Almirall, ara propietat de Jaume Montardit: “...es repara la paret del moli davant de sa bassa per amenaçar perill Es posa un puntal de reforç a la part davant la porta, per sospedrar la paret de davant la porta del moli i reparar-la per dolenta, per fer un forn de pastar, una corona i remenjar l’escala que es sota del trespol, 150 rajoles per lo forn i xemeneia, reparar la cuina, refonamentar les parets de dita cuina que queia i fer desfer la xemeneia, llar del foc i falda de dita xemeneia, adobar i reparar lo quarto per estar molt desolat la pedra s’esmerçà adobar la teulada que si plovia, fer lo coll de la xemeneia...”

El 1756 el molí està bastant deteriorat, el propietari ara és Marià de Borràs Marçal, regidor de Barcelona. Es diu que: “...la repressa y conducto o asequia de las aguas, de las avenidas de las aguas imposibilita el transito de ellas para dicho molino y por esta razon ha cinco o seis años que no puede moler..”. Tot i així sabem que Ramon Rius i hereus seus són moliners des del 1767 fins el 1876.

Un molí fariner ara inexistent però que hi ha quedat el nom en un camí del terme de Vilafranca del Penedès i que caldria fer més evident la seva història d’origen medieval. Algunes de les restes han quedat a l’aire lliure en una construcció molt propera a on hi era edificat.