 |
| Full dels pagesos congregats al terme d'Avinyonet del Penedès |
Els pagesos de remença eren homes i dones vinculats,
per contracte, a un mas i les seves terres i obligats a pagar una remença o
redempció per a deslliurar-se d’aquesta adscripció a la terra. Aquesta
obligació de residir en un mas anava acompanyada d’altres tipus de servituds –
coneguts com a “mals usos”- i drets que el pagès devia al senyor. Els homes de
remença també eren coneguts com a homes propis, solius o afocats. Els sis mals
usos eren l’eixorquia, la intestia, la cugúcia, l’àrsia, la ferma d’espoli
forçada i la remença. Aquests mals usos sobretot es donaven a tots els pagesos
de la Catalunya Vella.
L’eixorquia era un dret que percebia el senyor sobre els bens
dels qui morien sense descendència.
La intestia sobre els béns d’aquells qui morien sense fer
testament.
La cugúcia era un dret que penalitzava el pagès si la seva
muller era trobada culpable d’adulteri.
L’àrsia era un dret pel qual el senyor podia exigir un terç
dels béns mobles del pagès de qui s’havia cremat el mas.
La ferma d’espoli forçada: drets pel casament de la filla del
pagès al senyor.
L’origen de la remença se situa
entre els segles X i XI, s’institucionalitza als segles XII i XIII, quan es
multipliquen els contractes notarials que fixen per escrit els vincles de dependència
s’endureix amb la crisi feudal dels segles XIV i XV. Ja a finals del segle XIV
es comencen a succeir les primeres manifestacions de descontentament pagès i es
va articulant un discurs contra la servitud dels pagesos, centrada sobretot en
la remença. A mitjans del segle XV la qüestió remença arriba a una fase
crucial. En els anys entre 1447 i 1460, o sigui abans del conflicte entre el
rei Joan II i la Generalitat de Catalunya, els actors fixen i delimiten les
seves actituds, aversions i afectes. La resistència dels senyors a qualsevol
concessió favorable als remences obre un abisme a Catalunya, i la tensió
derivada d’aquesta postura fa preveure conseqüències pessimistes.
Se sap que en el maig de 1448 quatre
síndics dels remences de Girona es traslladen a la cort reial de Vilafranca i
aquí ofereixen a la reina Maria, 64.000 florins, a pagar per totes les pagesies
remences, per la intervenció de la Corona en la alliberació dels seus mals
usos. La reina accedí a condició que els pagesos no emprenguessin cap actuació
sense prèvia consulta a la Corona. Celebraren varies reunions posteriorment a
Barcelona a finals de juny del mateix any i el rei des de Nàpols dictava una
provisió permetent que els pagesos es congreguessin per tractar la supressió
dels mals usos, anomenar síndics i recaptar fons per pagar una subvenció a
l’erari reial de 100000 florins.
La convocatòria i la recaptació del
sindicat remença de 1448 van conduir a una sentència dictada el 1455 en la qual
se suspenien les servituds, però la pressió dels feudals (noblesa, església i
patriciat urbà) en van impedir la seva aplicació.
Això va portar a l’aixecament
remença dels pagesos de la diòcesis de Girona. Hi va haver campanyes des de
1462 fins el 1485. Tot això sumat en altres descontentaments socials, va
derivar al mateix temps en la Guerra Civil catalana de 1462 a 1472. Aquest
enfrontament, si bé va acabar amb l’aliança dels pagesos i la monarquia, no
suposà l’abolició de les servituds, sinó l’anulació de la sentència de 1455 i
el restabliment de tots els drets senyorials.
Tot plegat desembocà en un nou
alçament remença el 1482, encapçalat pel remença Pere Joan Sala. (la reina
Maria en aquell moment demana a les universitats d’aqrreu de Catalunya que es
toqui a sometent per anar a lluitar contra ell i els altres) La revolta acabà
amb la redacció de la sentència arbitral de Guadalupe (a Extremadura pel rei
Ferran II)
La sentència va establir la
redempció dels mals usos, tot i que va mantenir els drets dels senyors sobre
els masos. A més es va estipular una indemnització als senyors- pels estralls
de la guerra- i una multa als pagesos revoltats. Per tal que els pagesos
poguessin recollir els diners de la indemnització es va constituir el Gran
Sindicat remença
Malgrat que la sentència arbitral
acabés reforçant el sistema feudal, va suposar una victòria per als remences
en tant que va abolir la servitud o mals usos. En aquest sentit doncs, la
guerra dels remences fou la primera revolta organitzada de pagesos que triomfà
a Europa.
El llibre del sindicat remença
Llibre custodiat a l’Arxiu de
Girona. Consta de 237 folis. Escrit en llatí.
El llibre del sindicat remença és un
dels que està al registre Memory of the Word des de l’any 2005, de la UNESCO,
un llibre posat en coneixement dels estudiosos d’arreu del món, i així
contribuir amb més i noves dades a l’estudi dels moviments socials i de les
organitzacions econòmiques i polítiques medievals.
Aquest llibre conté l’acta de les
reunions dels homes o pagesos de remença de les diòcesis catalanes de Girona,
Osona, Barcelona, Urgell i Elna, celebrades entre el 13 d’octubre de 1448 i el
10 de març de 1449. En aquestes reunions es congregaven els homes de remença
d'una o diverses parròquies per tal d’escollir els seus síndics o
representants- els quals havien de defensar la causa (la redempció dels
remences, és a dir l’abolició de la servitud personal) davant la monarquia i
les institucions pertinents- i també per a recollir els diners necessaris per a
pagar la seva redempció.
Aquestes reunions foren autoritzades
per rei Alfons IV el Magnànim.
En la provisió reial s’especificava
que no es podrien reunir més de 50 homes a la vegada i calia que a totes les
reunions hi assistís un oficial o delegat reial. A més, un notari n’hauria de
prendre acta.
El que diu al començament del llibre
era comú a tothom i tothom s’hi comprometia.
En total hi ha registrades 553
actes, algunes repetides, que recullen les reunions que tingueren lloc en 912
parròquies diferents i que congregaren, en total 10.425 homes i poques dones.
Tot i que alguns pagesos del Penedés, es declaressin homes propis, solius o afocats, conceptes que
arriben a fer pensar que eren homes de remença, no és gens clar que tinguessin
tants lligams a la terra com els pagesos de remença del Gironès. Els del
Penedès podien marxar de la terra sense pagar cap redempció al seu senyor
feudal.
El professor Paul Fredman assenyala
que el sindicat remença de 1448 anticipa, d’alguna manera, els sindicats
d’època contemporània. En ambdós casos es tracta d’associacions de persones del
mateix grup o estatus social que s’organitzen per a reivindicar i defensar els
seus drets. Són organitzacions basades entre membres d’un mateix grup social,
que es contraposen a les relacions de tipus jeràrquic pròpies de la societat
medieval (senyor-vassall); si bé en el casa del sindicat remença es recapta
també una prestació econòmica per pagar el reconeixement d’aquests drets.
El llibre el podeu llegir en aquesta
adreça:
Els pagesos penedesencs que surten
en el llibre i es van reunir per recolzar els remenses de Girona són els
següents:
Pàg 376: Avinyonet/Gunyoles
6/12/1448/ Olesa de Bonesvalls 4/12/1448/
Pàg 377: Sant
Martí Sarroca 8/12/1448/ - Pacs del
Penedès 8/12/1448/
Pàg. 378: Gorner/Puigdàlber/ 10/12/1448/-
Foix 9/12/1448/
Pàg. 379: Banyeres 11/12/1448- La Bisbal 12/12/1448
Pàg. 380: Bellvei 12/12/1448/ 13/12/1448/ Sant Jaume
de Moja 13/12/1448
Pàg 396: Viladellops 5/2/1449
Pàg 397: Sant Pere de Ribes 6/2/1449/- Canyelles
6/2/1449/
Pàg 398: Calafell 9/2/1449/
Pàg 408: Gelida 10/12/1448/
 |
| A Moja es reuniren 16 pagesos al cementiri |
Aboliment dels mals usos?
La Generalitat en aquells moments la
Diputació del General de Catalunya, defensà els interessos dels senyors i el
1449 envià ambaixades a Nàpols a parlar amb el rei, aquests s’oposà. Amb la
Generalitat hi col·laborà l’alta noblesa, l’alt clergat i el Consell de Cent,
els dirigents del qual i el propi municipi barceloní eren propietaris de
camperols de remença.
El 27/6/1458 mora sobtadament el rei
Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II qui , ja havia presidit les Corts de
1454 en la seva qualitat de lloctinent general de la Corona d’Aragó, que li
havia atorgat el seu germà.
Joan II tenia un enfrontament amb el
seu fill, Carles de Viana, per la corona de Navarra. Carles gaudia de la
protecció del seu oncle Alfons, a Nàpols. La mort d’aquest, facilita a Joan II
l’empresonament de Carles de Viana. Les Corts de Lleida l’any 1460 assumiran la
seva defensa quan és empresonat aquell any, enfrontant-se amb el rei.
la mort el 1461 del príncep Carles, es la guspira que provoca l’inici de la guerra civil catalana entre la Diputació del General de Catalunya i Joan II. Paral·lelament els remences fan costat al rei i inicien la Revolta dels Remences contra la noblesa i, per tant contra la Diputació que els hi donava suport. La revolta va ser liderada per Francesc de Verntallat. Tot i això, quan deu anys més tard el 28/10/1472, Joan II entra a Barcelona, guanya la guerra, i se signa la Capitulació de Pedralbes, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.
la mort el 1461 del príncep Carles, es la guspira que provoca l’inici de la guerra civil catalana entre la Diputació del General de Catalunya i Joan II. Paral·lelament els remences fan costat al rei i inicien la Revolta dels Remences contra la noblesa i, per tant contra la Diputació que els hi donava suport. La revolta va ser liderada per Francesc de Verntallat. Tot i això, quan deu anys més tard el 28/10/1472, Joan II entra a Barcelona, guanya la guerra, i se signa la Capitulació de Pedralbes, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.
Com dèiem, el 1485 esclata una
segona revolta remença encapçalada pel radical Pere Joan Sala. Ferran II, fill
de Joan II, va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486. Aquesta
sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per ma i abolia el
dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van
conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i
pagar drets emfitèutics i feudals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada