La Capella de Sant Julià de Vilafranca del Penedès

Una altra de les capelles de tipus romànic que va ser edificada al terme de Vilafranca del Penedès va ser la de Sant Julià (actualment, nom d’un barri). Se’n té notícia l’any 985, i estava situada molt a prop de la Via Augusta —la carretera que venia de Barcelona en direcció a Tarragona—, entrant per l’actual carrer de Santa Magdalena, Ferrers i Cort, i sortint pel carrer de Sant Francesc, a l’oest de la vila. Cap a l’any 1675, es trobava gairebé enrunada.

Va ser un dels primers espais del terme que va ser habitat fora muralles, i on la gent de Vilafranca hi tenia terres que treballava. L’any 1262, el rei concedeix al batlle reial —abans jueu de Vilafranca— Benvenist de Porta, com a recompensa pels seus serveis, vint-i-quatre quarteres de terra situades al lloc anomenat Camp de Terrós, sota l’església de Sant Julià. L’afegit “sota l’església de Sant Julià” pot indicar que aquesta es trobava en un lloc elevat, ja que també es documenta sovint que moltes terres es trobaven “subtus capella Sancti Juliani”.

Sabem que la capella tenia un altar dedicat a Sant Julià. Durant el segle XIII, s’hi registren nombroses deixes testamentàries, un fet que indica que Vilafranca anava creixent i que la capella, com d’altres del terme, era sovint dotada. L’any 1356, el sabater Guillem Garrigues, en redactar el seu testament, fa deixes a totes les capelles del terme de Vilafranca: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Sant Salvador, Santa Digna, Santa Maria dels Horts i Sant Andreu de la Picolera. Les tres primeres estaven situades a la Via Augusta. En alguns documents, entre els anys 1422 i 1426, la capella apareix citada com a “Capella de Sant Julià de la Calçada”.

En aquells anys també es documenta l’existència d’un pont de Sant Julià al mateix indret que la capella. Aquest és un altre indici que fa pensar que la capella es trobava molt a prop de la riera de Llitrà, que passa ben a prop de l’actual barri de Sant Julià, on antigament hi havia un pont.

 

Beneficis i rectors de la capella

Al segle XIV hi trobem rectors que resideixen a la capella, com Ramon Plana, que en té el benefici. És en aquests anys quan la capella exerceix el domini sobre totes les terres i cases que es construeixen al seu entorn, i en cobra les rendes. Un altre beneficiat de la capella fou el mercader Bernard Pellicer, i també en fou rector Ferrer Claver. L’any 1408, el prevere Joan Maiol, de Vilafranca, mantingué un conflicte amb el beneficiat Francesc Pallarès, de Sant Julià, arran de disputes per l’obtenció de diversos beneficis. Cal recordar que un benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici, que implicava un ofici espiritual i proporcionava a qui l’exercia el dret a percebre una renda —provinent de béns immobles, delmes, censals o drets per l’administració dels sagraments, entre d’altres.

El prevere Joan Maiol havia estat beneficiat de l’altar dedicat a Santa Maria del monestir de Sant Joan de l’Erm, i aspirava a obtenir també el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca, amb la intenció de traspassar-hi les rendes procedents del monestir. No ho va aconseguir, tot i que ho va poder fer en altres esglésies del Penedès, com la de Sant Sadurní de Subirats i la capella de Sant Miquel de Selma.

El prevere Pere Codines va ser un altre beneficiat de la capella l’any 1468. Era fill del sabater del mateix nom, Pere Codines. Durant la guerra civil del segle XV (1462–1472), el fill, Pere, va ser arrestat i empresonat a Sitges per haver-se rebel·lat contra la causa del rei Joan II. L’any 1469, els seus pares, Pere i Joana, van fer ús de les rendes del benefici de la capella de Sant Julià per pagar el rescat i aconseguir l’alliberament del seu fill.

Al segle XV es documenta una gran quantitat de referències a terres situades als voltants de la capella de Sant Julià. Molt probablement per aquest motiu, el monestir de Santes Creus comença també a exercir senyoria sobre el lloc, cobrant rendes de diverses terres i cases.

Des de la capella sortien diversos camins: un conduïa al centre de Vilafranca, un altre anava al molí de Morató, i un tercer es dirigia cap a la població de Montblanc (1422), que probablement corresponia a la carretera general, sovint anomenada camí reial, en direcció a l’Arboç, la Bisbal del Penedès i Tarragona.

També hi passava un camí conegut com el que anava de Sant Martí Sarroca a Vilanova de Cubelles (1453). Un altre camí general portava a la riera de Llitrà i al portal de la muralla de Vilafranca conegut com a portal de Canyemàs.

Des de la capella de Sant Julià es podia accedir fàcilment a la capella de Sant Salvador de la Calçada, situada a poca distància.

 

Capella Santa Maria dels Horts. Única que queda en peu.

Quadra de Sant Julià

Sabem que el terme quadra feia referència a una demarcació especial amb un cert grau de llibertat jurisdiccional respecte al terme municipal on es trobava (en aquest cas, Vilafranca). Les quadres es formaren en zones de població antiga i sovint comptaven amb privilegis especials atorgats pel senyor del castell (els castlans) o pel rei. Aquestes entitats es desenvoluparen sobretot al territori de la Marca del Penedès.

Al voltant de la capella es va anar configurant la quadra de Sant Julià. El topònim quadra de Sant Julià apareix documentat a partir de l’any 1300, moment en què el lloc sembla estar més ocupat. Per exemple: “El draper Marc Cabreny té terra situada a la quadra de Sant Julià, que paga cens a l’església del Vendrell” (1300).

L’Hospital dels pobres de Vilafranca, situat a la Via Augusta, ja hi tenia terres pròpies l’any 1312. També hi cobraven rendes el monestir de Santes Creus, els castlans del castell de Vilafranca, la mateixa capella de Sant Julià i fins i tot diversos beneficis de l’església de l’Arboç del Penedès.

 

Carrer de Sant Julià

El nom del carrer de Sant Julià corresponia a l’actual carrer de Sant Bernat de Vilafranca. Es creu que, fora muralles, aquest carrer es prolongava fins a la capella de Sant Julià, i que d’aquí li venia el nom.

Per exemple, l’any 1347, Geraldona, vídua de Berenguer Huguet, fa donació a la seva filla, també anomenada Geraldona i casada amb Guillem Mans, d’una pallissa amb un hort situats al carrer de Sant Julià. La propietat limitava amb les cases del sastre Rigual, les de Tous i un camí públic.

També l’any 1380, els marmessors del testament de Berenguer de Muntanyana venen al monestir dels frares menors de Vilafranca diversos censals provinents de cases i horts situats en el mateix carrer de Sant Julià. Entre les propietats citades hi ha pallisses que pertanyien als castlans Bartomeu de Vilafranca i el seu fill.

Encara l’any 1755, el prevere Francesc Soler Sala posseïa una casa amb hort situada al raval de Sant Francesc, davant del portal anomenat de Sant Bernat (actual carrer de Sant Bernat). La casa donava al camí que anava de Vilafranca fins a la capella de Sant Julià, passant per la casa dels Quatre Vents, situada entre el carrer de Sant Bernat i l’actual carrer de Sant Julià.

 

La creu de Sant Julià

Des del portal de la muralla anomenat de Sant Bernat sortia un camí que conduïa a la creu de terme coneguda com la de Sant Julià des de l’any 1388, segons la documentació trobada. Des d’aquesta creu, un camí enllaçava amb la capella de Sant Julià, la de Sant Salvador de la Calçada i el molí de Morató.

Fins i tot l’any 1581, el teixidor Rafael Mas posseïa un hort i una pallissa contigua situats prop del portal de la muralla de Sant Pere (a l’extrem del carrer de la Cort actual), que afrontaven el carrer de Sant Pere i el camí que anava de Sant Pere a la creu de Sant Julià.

 

El coll de la Creu

Un coll és una elevació de terreny de poca altura i amb pendent. Aquest topònim es troba relacionat també amb la capella de Sant Julià, així com amb la creu de Sant Salvador, que creiem que no estaven tan separades entre elles.

En aquest indret, probablement elevat, és on hi havia la capella de Sant Julià, com indica el següent document del 1452: “Pere Comes de Barcelona té una terra situada a sota el coll de la Creu. Afrontava amb el camí general que va a l’Arboç i amb un viarany que va d’aquest camí a la capella de Sant Julià”.

Més endavant, l’any 1591, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca cobrava censos de terres situades al Coll de la Creu de Sant Salvador, que limitava amb la Creu de Sant Julià i el carrer que anava de Vilafranca a Tarragona.

La capella de Sant Julià va donar nom a una part antiga de la Vilafranca medieval, un topònim que ha perdurat fins als nostres dies, amb l’actual carrer de Sant Julià, el barri de Sant Julià i una creu de terme amb el mateix nom.

La capella es va mantenir en peu fins al 1834, i probablement havia patit reformes anteriors. Va ser derruïda aquell any. El prevere Francesc Puig va ser l’últim beneficiat de la capellania fundada en aquesta capella.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els nobles Requesens del Penedès (XIV-XV)

 

El llinatge Recasens o Requesens va ser de mercaders i ciutadans honrats. Assoliren el grau de cavallers a la segona meitat del segle XIV i el de nobles el 1458. La seva influència i projecció política es degueren a la vinculació que tingueren amb el càrrec de governador general de Catalunya, i sobretot al fet de posar-se al costat de Joan II durant la guerra civil del 1462-1472.

Hi podria haver una vinculació amb el llinatge homònim de cavallers, que es troba a la ciutat de Girona el 1181 amb Arnau de Recasens, així com amb el castell de Recasens (Alt Empordà), però això no està provat.

Sí que hi ha, en canvi, una connexió amb el llinatge mercader, com el Galcerà de Requesens i de Santacoloma (Molins de Rei, 1385-1400, València), que fou lloctinent de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Aquest llinatge formava part dels mercaders i va estar al servei dels Trastàmara, igual que el seu pare, Lluís de Requesens, que fou senyor d’Altafulla, i el seu germà Bernat de Requesens, que s’enfrontà contra l’oligarquia barcelonina, la Biga, a la segona meitat del segle XV.

Guillem de Requesens

Un document de l’any 1327, trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens diu el següent: “El noble Guillem de Requesens, a qui no sabem el seu origen, tenia una casa a Vilafranca”.

Un Guillem Requesens difunt, que podria haver estat noble, apareix en la documentació com a resident a Vilafranca el 1340. Havia fundat el benefici de Sant Francesc d’Assís a l’altar de Santa Llúcia de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Morí sense fer testament, i la seva vídua era Elisenda. El seu fill i hereu, Francesc Requesens, que posteriorment trobem en diversos documents notarials de Vilafranca, apareix com a hostaler i no com a cavaller. El 1394, ja és difunt.

 

L’hospitaler Galcerà de Requesens i Cubelles

L’ordre de la comanda de Sant Joan de Jerusalem va tenir com a comanador al frare Galcerà de Requesens. Tenint en compte que a Vilafranca del Penedès hi va haver una casa dels Hospitalers des del segle XIV fins a la desamortització del segle XIX, es disposa d’informació sobre les persones que la van regentar al llarg dels anys.

Galcerà va ser comanador a Lleida i a Mallorca a partir de 1380. També va exercir com a comanador a Barbens, al Pla d’Urgell, en un temps en què a Vilafranca el tenia fra Garcia de Maissen. L’any 1397, una documentació ens informa que el noble Ferrer de Canet, senyor del castell de Cubelles, va vendre un censal mort (és a dir, un préstec) al comanador Galcerà de Requesens de Mallorca. En aquesta venda, el noble Canet hipotecava el castell de Cubelles, juntament amb tota la seva castlania, censos, feus, molins, fruits, dècimes i altres béns. 

 

Altafulla

Bartomeu de Requesens i Puigdàlber

El 1311, Puigdàlber, a l’Alt Penedès, va ser propietat del noble Bernat Guillem de Ribes, que tenia el castell de Ribes en feu del bisbe de Barcelona. Quan Bernat Guillem de Ribes va morir, va heretar el lloc de Puigdàlber.

L’any 1380, segons el fogatge, Puigdàlber era senyor el noble Guillem de Bellvei. Més tard, passà a mans d’Eimeric de Bellvei. El 1403, un Eimeric, fill de l’anterior, es va casar amb una filla del noble Bartomeu de Requesens. És en aquest moment que el feu de Puigdàlber passa a mans de Bartomeu.

Els drets de la vila de Vilallonga del Camp durant la primera meitat del segle XIV van ser venuts per la família Montoliu l’any 1344 a Pere de Requesens. El 1351, Blanca de Montoliu es va casar amb Berenguer de Requesens. El 1358, en el fogatge d’aquest any, s’indica com a senyor d’aquesta vila al mateix Berenguer.

El 1420, aquest Bartomeu de Requesens era senyor de Vilallonga del Camp i de Puigdelfí, així com també senyor de Puigdàlber

 

Cunit

Els Recasens d’Altafulla al Penedès

El noble Lluís Requesens, conseller del rei i governador de la Batllia General de Catalunya, era també el senyor de la Baronia d’Altafulla i de la Nou de Gaià. El 1396 va participar en l’expedició de Sicília, i el 1408 en la de Sardenya. El 1411 fou designat membre de la vint-i-quatrena que havia d’escollir els compromissaris a Casp durant l’Interregne. Es casà amb Constança de Santa Coloma, que li aportà la castlania de Santa Coloma de Farners. Un fill de Lluís fou Bernat Requesens, que, per compra el 1460, va adquirir el castell de Castellet i l’Arboç, així com el feu de Marsala (Sicília). Bernat es va casar amb Violant Desfar, filla del senyor de Lavit (Torrelavit, Alt Penedès). Un altre fill de Lluís i germà de Bernat fou Galcerà.

Galcerà de Requesens

Galcerà l’any 1453 a Vilafranca del Penedès, on tenia una casa i cobrava censos de diferents terres situades en el terme. La casa i les terres havien estat donades per Catalina, vídua de Pere Coll, algutzir de la governació de Catalunya i originària de la vila.

Galcerà suscità l’odi de l’oligarquia barcelonina, fins a ser expulsat de Barcelona en diverses ocasions i fins i tot empresonat. Els seus serveis als Trastàmara li van donar un notable patrimoni. Casat amb Elisabet Joan Dessoler. La reina Maria l’any 1453 concedeix protecció a la muller de Galcerà.

El dia deu de febrer de 1461, un document notarial signat a Vilafranca, en presència del mateix notari Antoni Senya, l’apotecari Pere Pellicer, el teixidor Gabriel Bruguers i el corredor d’orella Llorens Querol, com a testimonis i complint amb el mandat del diputat de Vilafranca i de la vegueria Blas Merles, ens constitueixen dins de l’hostal de Joan Sabater, situat davant del monestir dels franciscans de Vilafranca, al carrer de Sant Pere, demanant-li que comuniqui al noble Galcerà de Requesens, que estava allotjat (amagat), que es personés a Barcelona davant de les autoritats competents.

Durant la guerra civil de Joan II amb el seu fill, el príncep de Viana, l’any 1464, Joan II va fer donació dels béns del rebel a la seva causa, Pere de Senyechs, que tenia en el camp del Penedès, al seu fidel Galcerà de Requesens.

També, l’any 1467, Vilanova i la Geltrú, el castell de Cubelles i el seu terme van passar a mans de Lluís de Requesens, fill de Galcerà. El senyor d’Altafulla, Bernat de Requesens, com a procurador d’aquest Lluís, va fer l’acte de possessió de les dues viles, gràcies també a la fidelitat de Lluís amb el rei Joan II. A més, el rei li va concedir, el 1472, la baronia de Castellvell.

També, l’any 1467, Vilanova i la Geltrú, el castell de Cubelles i el seu terme van passar a mans de Lluís de Requesens, fill de Galcerà. El senyor d’Altafulla, Bernat de Requesens, com a procurador d’aquest Lluís, va fer l’acte de possessió de les dues viles, gràcies també a la fidelitat de Lluís amb el rei Joan II. A més, el rei li va concedir, el 1472, la baronia de Castellvell.

Puigdàlber

Icard – Requesens

L’origen dels Icard és de Falset, del comtat de Prades i de la baronia d’Entença. Formaven part de la cort comtal de l’infant Pere, fill del rei Jaume II el Just. Pere Icard va ser senyor dels castells, viles i termes de Torredembarra, de Torrebesses i de Vespella. En el seu testament, de l’any 1422, s’esmenta que la seva filla Beatriu era vídua del noble Joan Requesens.

El 1427, Manuel Icard, germà de Beatriu, en un acte al castell d’Altafulla, va reclamar a Bernat de Requesens la senyoria d’Altafulla, argumentant que li pertanyia com a herència del seu germà difunt Joan de Requesens. Com a alternativa, va oferir la donació de mil sous.

L’any 1467, hi va haver uns capítols matrimonials entre Gabriel Joan Icard, senyor de Torredembarra i Vespella, i Elisabet, filla del governador general de Catalunya, Galcerà de Requesens, i Elisabet Joan de Soler. Els Icard també estaven emparentats amb els senyors de Castellet. Caterina Icard es va casar amb Andreu Bisbal, senyor de Cunit, que va viure a Vilafranca del Penedès al carrer de Sant Joan. Aquest llinatge es va emparentar amb altres i van residir o van ser senyors d’algunes poblacions i viles d’aquest Penedès medieval.

 

 

 

 

 

Clariana del Penedès

 

Vallfort de Castellvell de la Marca

Un castell de Clariana, avui en dia en ruïnes, existia a Argençola (Anoia) i està documentat al segle X. El monestir de Sant Cugat del Vallès posseïa drets sobre aquest castell. Els Clariana eren els castlans d’aquest castell i el senyor era l’abat de Sant Cugat. Un altre castell de Clariana es trobava sobre el riu Cardener (Solsonès) i està documentat al segle XI. Els primers castlans van ser Senfred Duran i la seva muller Rotruda. Els senyors del castell eren els nobles Descatllar. No consta en la documentació que els castlans fossin els Clariana.

Els Clariana

El 1277, Sibil·la, filla del cavaller Jaume de Clariana, que vivia a Vilafranca del Penedès, amb el consell dels seus germans, Guerau i Umbert de Clariana, fa donació al seu marit Guillem de Rubió del terme del castell de Castellet, en concepte de dot i aixovar, de la casa de Clariana, situada en el terme d’Olèrdola, i de la casa de Torolló, situada en el terme de Mediona, amb tots els seus béns, drets i possessions.

Posteriorment, els nobles Clariana també seran senyors de la casa de Vallfort, situada a Sant Jaume dels Domenys dins el terme castral de Castellví, en una donació que fa l’any 1335 el comte de Foix, Castellbó i Castellvell a Guillem de Clariana, que rep llicència per a construir molins i trulls d’oli en aquest lloc. Vallfort ja esmentat el 938 en el repoblament d’aquest espai, del qual el nucli era la casa forta de Vallfort. El senyor era el comte de Foix i els castlans eren els Clariana des de 1335.

Guillem de Clariana compra, al cap de tres anys, censos i horts a la parròquia de Sant Jaume. La seva vídua, Ricarda, el 1359, amb el seu fill Sadurní, serà l’hereu. Sadurní es casa amb Blanca, filla de Berenguer de Guardia, senyor de la casa forta de Banyeres, del mateix nom.

Clariana de Castellet

Clariana d’Avinyonet del Penedès i de Castellet  

Ricarda, la vídua de Guillem, es va retenir dels béns del seu marit la casa de Clariana, a la parròquia d’Avinyó, on encara hi ha les cases de Clariana d’Avinyonet, vora les Cabòries. A més, també posseïa els forns de pa que hi havia a la població de l’Arboç del Penedès. Per tant, com es veu, van tenir molts béns escampats pel territori penedesenc. Ricarda, a més, disposava del seu primer matrimoni amb Berenguer de Montoliu, 6.000 sous.

Sadurní de Clariana va tenir una activitat intensa de compres de béns i rendes, venda de censals, i adquisició de masos i cases fortes durant la segona meitat del segle XIV arreu del Penedès. Un dels exemples va ser quan, el 1338, Sadurní va fer una donació del feu de Font-rubí a favor del seu fill Guillem de Clariana, per a la seva manutenció, la de la seva esposa i fills.

El rei Joan I demana, el 1388, a Francesc de Clariana, notari de l’Arboç, que entregui al vicecanceller els capítols matrimonials que van fer Sadurní de Clariana, procurador general de tota la baronia de Castellví o Castellvell de la Marca, i Blanca, així com els del seu fill Guillem de Clariana i Maria, filla de Berenguer Ripoll.

Clariana d'Avinyonet del Penedès

També la venda d’un censal mort, feta pel botiguer de robes Pere Prats de Vilafranca a favor de Sadurní de Clariana, senyor de la casa de Vallfort, el 1385. O la venda, per part del seu fill, d’un altre censal mort el 1421, atorgada per Bernat de Clariana, senyor de la casa de Vallfort, la seva muller Elionor, Dalmau de Clariana i la seva muller Brieta, Marc de Miravalls i la seva muller Margarita, i Dalmau de Masdovelles, a favor de Lluís Castellet de l’Arboç. També, el 1423, el mateix Bernat, senyor de Vallfort, hipoteca una sèrie de censos sobre el feu de Castellet per pagar un cens anual a Margarita, muller de Marc de Miravalls, senyor de l’Arboç. Bernat de Clariana fou l’últim senyor de la casa de Vallfort.

Els Clariana, cap a mitjans del segle XV, marxaren a Barcelona i abandonaren el Penedès, que els va enriquir. Elionor, muller del donzell Bernat de Clariana del Penedès i filla del donzell Joan d’Argentona i d’Elionor, fa testament el 1430. Anomena marmessors al seu oncle Guerau de Gualba, al cavaller Lluís Marc i a les seves germanes Aldonça i Joana, monges del monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona. Disposa ser enterrada en aquest monestir.

El 1533, Isabel, vídua de l’advocat Joan de Gualbes, amb els seus fills, venen el castell i el terme de Clariana (de Castellet) al cavaller Pere Mollet de Barcelona per 40 lliures. Els Gualbes el tenien per una venda que els va fer l’any 1496 el cavaller Bernat Ferrer.

El 1559, els administradors del Bisbat de Tarragona, entre els quals el sagristà Pere de Castellet, venen els drets que rebien de la quadra de Ses Gunyoles i del mas de Clariana (d'Avinyonet del Penedès) al batlle general de Catalunya, Lluís Icard, senyor de Torredembarra.

 

 

 

El fossar dels jueus de Vilafranca del Penedès (Montjuïc)

 

La muntanya de Montjuïc de Barcelona va acollir entre els segles IX i XIV una gran necròpolis hebrea, les restes de la qual estan sota terra.

Vilafranca del Penedès també va tenir una muntanya anomenada de Montjuïc, lloc on es van enterrar també els jueus que havien viscut al call jueu vilafranquí molt més tard del segle IX.

La denominació “Montjuïc” es troba a Barcelona, Girona, Besalú, Valls, Vic i a Vilafranca del Penedès. L’orientació dels sepulcres tots sembla, havien d’estar disposats en sentit oest/est, amb els ulls mirant a l’est. Justament la muntanya de Sant Jordi està situada a l’oest.

Va ser l’abril de l’any 1274 quan el rei Jaume I fa concessió als jueus de Vilafranca de dues quarterades de terra per fer el seu cementiri a les afores de Vilafranca. El topònim Montjuïc el trobem documentat a Vilafranca fins a finals del segle XVIII. Ens fa pensar doncs que molta gent coneixia el topònim de muntanya dels jueus fins època ben moderna i sabia a on estava situat. Sembla ser que a finals del segle XV el fossar va desaparèixer però no pas el seu topònim sigui Montjuïc o fossar dels jueus (1504).

El lloc era en una de les muntanyes (turonets) de la muntanya de Sant Pau: l’anomenada muntanya de Sant Jordi, la més propera a l’actual camí que va Sant Marti Sarroca. Just en línia recta que va direcció al seu call jueu situat a l’actual Plaça Jaume I passant pel carrer actual de Farran. Les dades documentals ens ho demostren, tot i no trobar cap document que ens doni constància d’enterraments concret de jueus.

Una de les primeres dades que trobem el topònim Montjuïc és de l’any 1358 i anomenat muntanya dels jueus. L’any 1366 quan es limita una terra situada al camí que puja a la Muntanya de Pacs (Sant Pau) i hi surt el camí que va cap a Montjuïc o una terra que està a Montjuïc (1370). L’espai hi havia també vinya: ...vinya part plantada a Montjuïc...”En els límits d’aquesta vinya s’hi llegeix: “... part amb el fossar del Montjuïc...(1400)”. Els jueus no sembla que en aquests anys tinguessin cap terra en el lloc. Fins i tot el 1401 hi trobem una vinya situada a la “...quadra de Montjuïc...” i oliveres: “...terra amb vinya i oliveres a Montjuïc...(1463)” que es pot entendre que l’espai era més gran a principis del XV. Una altra vinya de l’any 1409 està situada a Montjuïc prop del camí que va de la font del castell de Castellmós a l’església de Sant Jaume (castell i església actualment desaparegudes) situada a la muntanya de Sant Jaume a prop de la de Sant Pau. El camí, com dèiem que anava a Pacs passava a prop del fossar: “...terra que conté dues quarteres a Montjuïc...a prop del camí que va al lloc de Pacs... (1473)” També la riera de Llitrà/Canyemàs o de Colomer d’Alemany a la part baixa: “...dos jornals de terra a Montjuïc a prop de la riera de Llitrà...(1473)”.

Una vinya és situada “...a prop del camí que puja al lloc de Pacs i el viarany que va al fossar dels jueus...(1487).

A partir del segle XVI es parla del lloc anomenat Montjuïc: “...una terra de tres jornals està situada en el lloc anomenat Montjuïc. Limita al sud amb la riera del Colomer d’Alemany (Llitrà) i el camí reial que va de Vilafranca a Sant Martí Sarroca... (1582)” Una informació més clara de la seva situació ens la indica aquella de l’any 1608 que diu: “...el pagès Joan Gilabert té una terra amb oliveres situada al munt de Sant Jordi o Montjuïc...”

A la meitat del segle XVIII ja es va perdent el topònim Montjuïc i hi trobem un altre que el va substituir: “...Montjuïc o les Tires...(1756)”.

Un espai aquest que ens indica que els jueus van tenir el seu cementiri propi des de l’any 1274 fins a finals del XV. No sabem quants s’hi van enterrar però si coneixem la seva existència i situació.

 

 

 

 

 

 

 

 

Inventari d’un mulater (1396)

 

Guillem Caulera era mulater i pagès de Vilafranca del Penedès, encarregat de cuidar les mules. Ofici de transport de mercaderies diverses, el veiem transportant peix fresc, blat, farina, transportant els materials que es necessiten per la construcció d’edificis o/i treballar els camps dels blats.

Guillem va quedar difunt aquest any 1396. I era norma que els marmessors o la viuda fes el inventari dels béns que tenia el difunt dins la casa i fora d’aquesta. Els marmessors foren el sastre Jaume Analla, el franciscà Bonanat Punyera i el vicari de l’església de Santa Maria en Pere de Rubió. La seva muller era Saurina Vallès, que queda com a usufructuaria.

Els Caulera els trobem al Penedès a partir de l’any 1312. El primer, en la documentació, és Bartomeu Caulera. Des d’aquest any es relaciona sovint amb gent noble: els Barberà, els Cervelló, els Pellicer. El mateix Guillem va formar part durant anys del segle XIV com a conseller de la Universitat de Vilafranca. Va tenir una filla de nom Margarita. Un germà de la seva muller Saurina va ser Berenguer Vallès, que va ser rector de l’església de Sant Miquel de Ciutadella (Menorca). Per la manutenció de la filla única de Guillem Caulera, el rector ven un censal mort al vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca pel preu de 60 lliures (1398). A mitjans del segle XV ja no trobem el cognom Caulera en els papers.

L’alberg o hospici

Guillem va viure i morir en una casa situada al carrer Bernard Pellicer de Vilafranca del Penedès (l’actual carrer de Puigmoltó). Paga cens de quatre sous al noble, el cavaller Joan Pellicer, germà de Bernat. Els seus veïns eren també pagesos, alguns mulaters a la vegada.

La casa l’havia comprat Guillem a Eulàlia Soler, muller del mercader Bernard Brugal de Vilafranca. En el inventari surt la carta de compra. L’hospici té dues entrades, un corral, un hort i una cambra gran. La casa només tenia una planta baixa. A la part de l’hort es troben utensilis de cuina, doncs molt probable que la cuina estigués en aquest lloc.

El inventari

Tres bancs, una taula plegadissa és el primer que es descriu, segurament amb els seus coixins. Li segueix dos peus de taula. Un taüt (caixa gran) ple de forment. Un arquibanc. Una cadireta. Un banquet. Quatre posts. Una escaleta. Un cofre enllaunat vermell en el qual hi ha un caperó, unes calzes morades d’home a més d’altre roba.

Tres estores de fulles de palma (palmera) (és curiós que fossin de palma, molt probablement les vagi comprar a un mercader o amb alguna subhasta pública). Un pagès (plat de ferro muntat damunt uns tres peus) de posar teies enceses. Dos llumeners. Una estora rodona de palma.

Una sàrria (recipient d’espart) Un sac on hi ha cinc o sis quarteres de forment. Altre sac on hi ha dues quarteres i mitja de faves. Una saca on hi ha una quartera i mitja de veces (lleguminoses). Sac on hi ha una mica de civada. Una saca buida. Un sac de borràs (la part més basta de l’estopa de cànem) de poc valor. Cinc sacs esquinçats de poc valor, un de color blanc. Una senalla on hi ha una mica de forment corcat. Una saca de poc valor. Sac amb espigues de blat. Dos taüts on hi ha una quartera de forment a cadascun. Dues sàrries de ploma una i l’altra d’espart. Un cubell on hi ha cinc o sis quarteres de civada. Un altre sac amb set quarteres de civada. Una senalla amb una mica de sègol. Un saca dolenta. Cinc cistelles. Dues senalles. Una bàssia (recipient de fusta) coberta d’espart. Tres poals coberts amb sac. Un cassó de vidre.

Un travesser (coixí llarg) amb ratlles blaves i blanques. Un altre travesser blanc amb ratlles blaves.

Un matalàs de fustany (teixit de cotó, que solia ser pelut per una cara) blau, era el folro del matalàs. La tela de baix era de sotana de color groc. Un tros de vànova esquinçada. Una borrassa (tela de borra, gran com un llençol gran). Dos coixins. Un llit de posts amb màrfega, matalàs, de poc valor. Un capsal. Un parell de llençols d’estopa de tres teles. Dues flassades. Un llençol esquinçat. Un llit de posts de peus i amb màrfega.

Quatre collars de mul per llaurar. Vuit corbellons per portar llenya (ormeig format per de barres torçudes en angle per transportar llenya o altres coses a l’esquena de l’animal). Dues cordes de palma. Tres frens amb un parell d’esperons. Una sella de poc valor. Un bast amb dues cingles (sella de l’animal i dues corretges per lligar-la). Tres estreps. Un capsal (arc de fusta que va davant la sella). Una sella. Un ase de pèl blau amb el seu bast i cingles. Dues bonetes (alforges).

En el corral hi ha cinc cabrits. Una truja (porcella). Una somera. Una jaça (on s’ajeuen els animals). Dos saigs (porcs).

Una arada sense la rella. Dues arades amb rella. Sis esteves (peça corba posterior de l’arada). Quatre barres de l’arada. Mitja quartera de fusta. Dues traigues (anella on va agafada l’arada al jou). Un càvec de poc valor. Una forca. Vuit faus (dalles). Un aixol (atxa). Un sedàs. Vint-i-cinc forques. Un ruixó (cercapous).

Tres dards. Una espasa negre. Dues cervelleres (capells de ferro). Una llança. Un escut. Una espasa que està en penyora per un florí i mig.

Una borratxa (boteta de cuiro). Dos embuts per vi. Quatre parells de portadores. Una bota buida de cinc sesters. Un banc de cup. Un cup amb el seu follador. Una portadora amb sal marina. Una bota de quatre cèrcols. Una altra bota amb la cadireta (peça de fusta que serveix de tap).

Dues graelles de poc valor. Un morter de fusta. Una pastera de cambra amb peus. Una escaleta de pastera. Una dotzena i mitja de culleres de fusta. Dues gerres amb una mica d’oli i sis plenes d’oli. Dos sagís (greix) de porc. Uns fogons. Una quartera de cansalada. Dos càntirs. Dos llibrells de terra. Una caldera trencada, una altra de petita i una de gran. Un poal per coure. Una conca. Una olla de coure amb cobertora de ferro. Una caldera petita, un cassó. Una paella. Unes lleves. Un setrill de terra. Un Caçador (roba de cotó). Unes debanadores.

Tenia productes dels seus camps en altres cases de Vilafranca: en una sitja que era de Bernat Llobera hi té 34 quarteres de forment. En un altra sitja situada davant el seu alberg, hi ha 40 quarteres d’ordi i civada. 73 quarteres de civada que estan en el cup del prevere Baró. HI ha botes en la cuina, en una hi ha vi novell. En un altre un poc de vi vell.

Carrer Santa Maria Magdalena 

Subhasta pública dels béns (1408-1413)

Va ser el vint-i-u de gener d’aquest any quant es posen a subhasta els béns del mulater/pagès. Es fa a la plaça de la vila (l’actual Constitució de Vilafranca), Guillem Caulera, per poder pagar els deutes que va deixar. És el marmessor Jaume Analla l’encarregat de vendre’ls. El corredor públic que ha de garantir la venda és Arnau Rosell.

Com a preus més elevats es ven un cup que té vint-i-cinc somades de verema per cent sous a Ramon que viu davant l’alberg del prevere Antoni Mir.

una flassada blava a l’escuder Alfons del noble Pere Feliu per 33 sous; una flassada  blanca a Solà per 24 sous; una olla de coure a Bernat Balaguer per 14 sous i un diner i un llit de posts amb màrfega per 12 sous 6 diners a Marc Marroquí de Sant Marti Sarroca.

Es continua la subhasta el 2 i el 9 de febrer de l’any 1413:

L’alberg on vivia el difunt que fou venut a la muller de Pons Arnau de La Granada per 20 lliures 13 sous. Una terra situada en el terme de Vilafranca, al lloc dit de la fembra morta la compra Jaume Fangar. Compren llenya que era de Caulera, el sabater Francesc Forner Bas i Miquel Oller per 27 sous.

Béns que queden per la seva muller Saurina

El testament de Guillem Caulera es va signar el 14 de juliol de 1396. Va fer usufructuaria a la seva muller Saurina: un llit de posts amb la màrfega i amb peus. Un matalàs blau amb una sotana groga. Un travesser de drap amb ratlles negres grogues i vermelles. Un parell de llençols d’estopa. Una flassada de borràs plena amb ratlles blanques. Flassada amb ratlles blaves amples i vermelles. Un arquibanc amb pany. Un sac de borràs. Una paella. Una tassa. Una cobertora de ferro i una copa. Uns ferros de cuinar. Una caldera. Una olla de coure. Una escaleta de sis graons. Una caldera gran. Una destral. Una pastera amb els seus peus. Tres sedassos i una escaleta de pastera. Una peça per pastar. Una dotzena d’escudelles de fusta i mitja dotzena de talladors de fusta i un morter de fusta. Un boix. Una cullera de fusta. Una conca gran. Una altra conca amb les vores trencades. Un parell de portadores. Un cup. Una tona, una bota maresa. Un banc del cup. Un banc. Un taüt fariner. Una gerra. Un poal. Un arquibanc. Tot suma 503 sous i sis diners.

Violaris de la casa

A dins del cofre vermell (ja n’hem parlat més amunt) hi ha les cartes següents: una de 61 sous 6 diners d’un violari que presta Bernat Aguer i la seva muller de Creixell i Guillem Unglés i la seva muller del lloc de Barà. Un altre violari de 20 sous que presta Berenguer Ferrer del carrer dels Ferrers de Vilafranca i la seva muller Geraldona. Un altre violari que presta Pere Roig i la muller Maria i Pere Mir del terme del castell de Terrassola. Un més de 30 sous que paga Berenguer Cullerer i la seva muller i el fill Bartomeu i Marc Santmoi i la seva muller d’Espitlles.  I un de 30 sous que presta Berenguer Clapers i la seva muller Miquela i Guillem Mestre de La Granada. Un de 20 sous que paga Guillem Rovira de Sant Sebastià dels Gorgs i la seva muller Guillema. Un de 20 sous que fa en Ramon Senyechs i la muller Agnés, Bernat de Terrassa i la muller del castell de Çavit (Lavit). Un altre de 10 sous que fa el sastre Bartomeu Domingo i la seva muller Francesca de Vilafranca del Penedès. Un de 15 sous que paga Pere Soler del Pla i la seva muller Maria i Berenguer Peiró de Çavit. També el d’Arnau Sala de les Cabanyes i la muller Eulàlia de 25 sous. Un que presta Arnau Fangar de Sant Pere d’Avinyó i la muller Miquela de 20 sous. Un de 25 sous que fa Guillem de Puigdenia de La Granada i Elisenda muller de Bartomeu Dalmau i Pere Macià de La Granada el 4/4 de cada any. Un de 40 sous que paga la muller de Pere Aranyó del mas Persona i el fill Arnau, per Santa Llúcia.

I els censals morts que paguen a Caulera els prohoms de l’Arboçar de 50 sous el 8/3/ cada any. Un de 15 sous que paga Arnau Bonastre de Terrassola i la seva muller pel dia de la festa de Sant Andreu.

En el mateix cofre hi ha l’escriptura de venda d’unes cases situades prop la capella de Santa Maria Magdalena que li va vendre Nicolau Guarner de La Granada.

També hi surten les terres que tenia en propietat. En el terme de Vilafranca: la del Pas de Pere Miró, a les Clotes que li va vendre el ferrer Bonanat Nadal de Vilafranca, a la Pelegrina, que li va vendre Elisenda muller de Guillem Baruta, una altra al mateix lloc que va comprar a Geralda muller de Guillem Mestre i al seu nebot Francesc Figuera, terra a la rassa de Sants que li va vendre Miquel Respall. Terres que va comprar a Ramon Carbó, a Arnau Bramon. Terres que son a la Torra de Barberà o Ferran.

 

Cases de Caulera i la casa dels leprosos

A més de la casa on va morir Guillem Caulera, va comprar-ne en altres llocs de Vilafranca. Ja n’hem parlat una al carrer de Santa Magdalena que va comprar a Geraldona, viuda de l’advocat Guillem Torrella, conjuntament amb un hort que fou dels leprosos de Vilafranca. Una altra que li va vendre Bernat Miquel en el mateix lloc, al costat de la casa dels leprosos (dita la casa de Sans) La casa tenia diferents horts.

La lepra va ser la malaltia per excel·lència coneguda també com el mal de Sant Llàtzer, una de les malalties més antigues que es coneixen. En l’Europa medieval va adquirir la seva major importància històrica en els segles XIV i XV. A Vilafranca del Penedès ja sabíem d’un topònim que s’anomenava “Sants”. Trobem dades ja el 1312 de terres situades a la rassa de Sants o prop de la Rassa dels malalts (1323). També un hort amb arbres situat a Sants, prop de la capella de Santa Magdalena (1374). Terra a les cases dels Sants, a prop del camí que va de La Granada a Vilafranca (1380).

Encara al segle XVI el topònim Sants continuava existint: Terra gran a Sants, prop del camí reial que va de Vilafranca a Sant Sadurní (1565).

Podem doncs ja assegurar que l’hospital dels leprosos estava situat al carrer Santa Magdalena i que en el moment de la compra de la casa per part de Guillem Caulera ja no estava activa: “...que fou dels leprosos...” No sabem la data exacta de la compra, però segur va ser abans de l’any 1396.