La família jueva ABENAFIA originària de València

 

Els Abenafia, jueus de la branca de la família de València, van viure al call jueu vilafranquí  des de l’any 1332 fins el 1380. També alguns d’ells van estar al call de l’Arboç del Penedès. A partir de l’any 1380 els trobem vivint a Barcelona.

Des del 1283 fins ben bé l’expulsió, a finals del segle XIV, van viure a València alguns Abenafia. Hi trobem per exemple, a Samuel Abenafia (1283)i Baruc Abenafia (1378). Molt probablement, el primer en Samuel, és el que també es troba vivint a Mallorca el 1304 amb la seva filla Rica.

Els jueus canviaven sovint de lloc d’estada segons si hi estaven bé o els seus negocis (la majoria prestamistes) els hi ho permetien.

Trobem jueus amb aquest cognom també durant els anys del segle XIV a Lleida: Jucef Abenafia (1371), a Tàrrega: Jucef Abenafia, on el 1456 en un llibre d’àpoques notarial hi surt una caricatura seva. Aquest Jucef era fill i hereu d’un Salomó Abenafia i en aquest llibre surt anotat que reconeix haver rebut a través de Pere Bremon, clavari, certa quantitat de diners que diversos habitants de Tàrrega devien al seu pare. A Calatayud:  Mossé d’Abenafia (1279), Aaron Abenafia (1341)a Molina de Aragón: Samuel Abenafia (1406). Aquest Samuel, havia denunciat en aquell mateix any que, trobant-se a Calatayud per procedir judicialment contra diferents veïns de Vilafranca, aldea de Daroca, que li devien diners, alguns d’aquests amb paraules malsonants el van enganyar i el van portar a casa de Juan de Linyan, veí de Calatayud i allà li van robar amb violència nou cartes de deutes que sumades eren 400 florins i 35 florins d’or que portava a sobre. Vet aquí la popularitat que tenien els jueus prestamistes.

A Monzón (Huesca- Aragó) hi trobem també a l’aljama residint un altre Jucef Abenafia (1378).

L’any 1408 un altre Jucef Abenafia (potser un dels ja anomenats) és metge personal del rei Marti I d’Aragó i s’establí a Sicília on s’examinà de medicina.

El primer any documentat que trobem els Abenafia a Vilafranca del Penedès és l’any 1332. Abraham Abenafia amb la seva muller Astruga; Bonanasch Abenafia amb la seva muller Bonadona; Salomó Abenafia amb la seva muller Beyaira i el fill d’ambdós en Mossé Abenafia (que abans de l’any 1350 vivia a l’Arboç del Penedès, en aquest any a l’Arboç hi trobem Asser Abenafia, potser un altre membre d’aquesta família); Samuel Abenafia que es morí a la vila l’any 1349; un altre Abraham Abenafia amb la seva muller Regina Salomó, que fou vídua d’un altre jueu vilafranquí, en Perloni Caravida i el fill Astruc Abenafia, aquesta última família vivia al carrer de Sant Julià 1350. Aquest seria l’actual del Marquès de Alfarràs, un dels carrers principals del call.

A finals del segle XIV vivint a Barcelona hi és Astruc Abenafia, potser el fill de la parella anterior (1383/86.

La difusió de la pesta i d’altres catàstrofes com els cinc terratrèmols en menys de 70 anys, foren les calamitats que posaven culpables als jueus. Els primers avalots amb l’assalt i l’incendi d’algunes jueries , Pierre Vilar assenyala com a punts més castigats entre altres a Vilafranca exactament el 29 de setembre de l’any 1348. Data aquesta poc improbable ja que encara tenim jueus vivint al call vilafranquí, uns d’ells la família Abenafia.

 

En aquesta adreça (publicació sobre violència al call de Tàrrega, l’any 1348) es pot veure una caricatura del jueu Jucef Abenafia de Tàrrega en un llibre d’àpoques. És anotat com a prestamista l’any 1456.

 

http://www.calameo.com/read/00006545395907967cd13

 

 

 

Les forques medievals "Les forques velles" de Vilafranca del Penedès

En el marc de la justícia senyorial, les forques dels castells són utilitzades per tal de castigar les infraccions o els delictes les persones sotmeses a una jurisdicció senyorial. A més de ser una eina de repressió i de càstig també serveixen per exemplificar el càstig i persuadir a un possible delinqüent o malfactor d’un nou delicte.
La relació de delictes i penes ja es troba tipificada en els Usatges. Concretament en el capítol XCIV ens diu que “Quia iusticiam facere de malefactoribus datum est solummodo potestatibus, slicet de homicidiis, adulteriis, de vereficiis, de latronibus, de raptoribus, de bausatoribus, et de aliis mominibus ut faciant de illis sicut eis visum fuerit; truncare pedes et manu, thahere oculos, tenere captos in carcere longo tempore; ad ultimum vero, si opus fuerit, eorum corpora pendere.” És a dir, que com últim càstig, es pot penjar el cos. Els senyors exercien sobre la seva jurisdicció el poder de jutjar delictes menors, des de l’ incompliment per part del pagès dels monopolis senyorials (dret de moldre al molí, ferreries...) o bé l’ incompliment del pagament de les rendes, adulteris i fins i tot delictes de sang, robatoris etc. Alguns d’aquests delictes, depenen de la gravetat podia ser castigat amb la forca o la mort del presumpte delinqüent.

Forats a la roca de la muntanya de Sant Pau (Vilafranca del Penedés)

Forques medievals a la muntanya de sant Pau (Vilafranca del Penedès):

Des del segle XIV i XV tenim notícies d’un indret anomenat “forques velles” pel voltant de la muntanya de Sant Pau. Sabem que a prop hi havia el camí que es dirigia al poble de les Cabanyes. També que hi havia el castell de Castellmós. El nom les “forques velles” també era el nom de “la Costa”. Per tant, podem suposar que era un lloc elevat.

L’any 1323 sabem el nom d’una de les persones que es van penjar: en Bernat de Monsuspir, (originari de Berga), així ho enuncia el rei al veguer de Vilafranca perquè executi la seva mort en la forca situada al “Coll de les Clotes”. De les dites forques sortia un camí que es dirigia a la creu de terme anomenada d’en Moragues, properament la creu de Granell.

Si tenim bastant clar que per sota de la muntanya de Sant Pau hi passava la via principal i molt probablement la Via Augusta i no pas la Mercadera (branca de la Via Augusta) i que el cementiri dels jueus estava molt a prop a la muntanya avui anomenada de Sant Jordi, podríem arribar a dir que el lloc de les “forques velles” seria a dalt i al costat de la capella de Sant Pau actual.

Hom sempre ha pensat que uns forats que hi han a la roca de la muntanya de Sant Pau correspon a una estructura, potser una cabana o caseta del ermità d’alguna època. Em decanto a pensar que aquests forats corresponien als llocs on es ficaven les fustes de les forques. Són molt, per no dir clavats, els forats deixats per les forques medievals en altres indrets.

Forques medievals a Barcelona:

L'any 1320, el rei Alfons va exigir als consellers i militars d'instal·lar unes forques de pedra en diferents turons als afores de les muralles de Barcelona: al Portal de Sant Antoni, a Sant Andreu de Palomar i un altre seria a prop de la vessant interior de Montjuïc (aleshores el Mont Jueu) des d'on sortirien camins que anirien a pobles al sud del Pla: Sants, Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana i cap al delta del Llobregat. Era conegut com el Coll dels Inforcats.

Les forques s'anaven canviant de lloc depenent de les circumstàncies i els interessos polítics de la corona catalano-aragonesa.

En aquests llocs es tenia el terrible costum de penjar la gent innocent que lluitava o defensava les seves llibertats davant de les lleis que molts cops manipulava per crims. Normalment, es feia amb les que estaven enclavades al mig dels camins ja que les dels laterals només s'utilitzaven de tant en tant. Les tortures es feien enmig dels camins i en públic per voler atemorir i sotmetre la gent que hi passava pel voltant sobre el què significava el poder i les tortures sota el poder reial i diví a la Baixa Edat Mitjana.
Les víctimes se les deixaven penjades fins quan s'anaven podrint amb el temps; o també

Les devoraven els ocells de presa que passaven per allà; mentre que, a sota de les forques, s’hi posava un ossari on hi queien les restes. Normalment, eren tritorades per botxins en públic i les restes es repartien per diferents llocs segons els casos; sobretot, als costats d’alguns camins i se les menjaven alguns ocells i altres animals carnívors com els corbs. O fins i tot també eren trepitjats per les ungles i ferradures dels ases i cavalls que duien mercaderies.

En canvi, en algunu moment quan passaven els monarques o els governants de la ciutat els botxins no feien cap tipus de tortura o execució a les forques i netejaven el territori de les restes óssies dels cadàvers i le staques de sang que hi havia caigut. I ho deixaven ben net per deixar el pas.

  Forats per les fustes de la forca de Burriac

Forques medievals a  Cabrera de Mar (castell de Burriac):

L’any 1343, els senyors del castell de Burriac van adquirir per 12.000 sous la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, civil i criminal de Pere III i amb ella la capacitat d’ajusticiar amb les forques. “... sed sola mea propria auctoritate et meorum, furcas, perticas et alia quis signa fustea seu lapìdea denotancia merum imperium et iurisdiccionem omnimodam pertinentem”.

La vall de Cabrera de Mar es rica en restes arqueològiques. Tenim ibèrics (Ilturo) romans (Can Modolell i Ca l'Arnau) medievals (Castell de Burriac) Un reste pertanyent a aquest castell esta al cim del Turó de l'Infern molt a prop del Montcabrer a on trobem tres enclavaments de forques medievals utilitzades als segles XIV i XV com a lloc per enforcar als criminals i malfactors del terme.

No només eren un mitjà de fer justícia, també servien per persuadir a la població de cometre altres delictes. Tenien present on podien acabar si no compilen les normes del senyor. A més eren un referent del limit del poder del castell.
Avui en dia queden tres forats on ficaven les fustes que formaven les forques.