divendres, 27 de maig de 2016

El convent de Santa Clara de Vilafranca (segle XIV)




Monestir de Pedralbes també de l'orde de les clarisses (segle XIV)

És el nom del convent de les clarisses desaparegut que existia a Vilafranca del Penedès en època medieval i que estava situat a l’actual plaça de Milà i Fontanals.

El papa Innocenci IV, confirmà la regla de Santa Clara l’any 1253 escrita per ella mateixa, fundada en altíssima pobresa, i per un privilegi únic, escrigué el mateix pontifici, a la part superior de la mateixa, en la mateixa cel·la a on la santa agonitzava.

El monestir de Santa Clara de Vilafranca fou fundat per la reina Blanca d’Anjou i de Nàpols de 15 anys d’edat,  muller del monarca d’Aragó Jaume II “el Just”, la qual, es diu, que per les moltes temporades que havia sojornat al Palau reial vilafranquí, junt amb la família reial, hi volgué deixar un record. Era l’any 1298. Tot i que sembla que es va començar a construir dos anys després d’aquesta data:

Un document del fill de Blanca, el rei Alfons amb data de l’any 1303 ens confirma ja la seva construcció: “recelantes quod illustríssima domina Blancha bone memoriae Regina Aragonum, mater nostra, fundavit el instituït monasterium Minorissarum Villefrancae”.

El rei Jaume II, pren el monestir sota la seva especial protecció l’any 1307 amb aquestes paraules: “ad honorem Dei et beati Francisco recepimus sub nostra protectione, custodia et guidatico spetiali, monasterium Sanctae Clatae situm juxta Villafranchan Penitensem et totum conventum...”, d’aquesta manera, quedaven garantides les necessitats bàsiques de la comunitat d’unes 22 monges, que era una de les més grans de Catalunya.

L’any 1308 la reina Blanca d’Anjou en el seu testament de València anomena la cura de la seva edificació donat que duraren anys les obres de construcció, dient “noviter constructi” tot i havent-hi ja monges en l’edifici.

L’edifici[1]

Segons Galimany i Fumerol (2000) el convent de Santa Clara: va optar per unes solucions arquitectòniques de l’ús de la coberta de fusta i els arcs de diafragma, que classifiquen l’edificació dins dels que conservaven la tradició arquitectònica primigènia de les ordres mendicants, en contraposició de edificacions d’altres convents de clarisses més ostentosos, com podria ser Santa Maria de Pedralbes o el mateix de Sant Francesc de Vilafranca, que té volta de creueria amb una línea de més lluïment de l’espai interior, i no en una línia més funcional com es podia qualificar a santa Clara de Vilafranca.

El convent estava configurat per una sèrie de dependències habituals: primer, una planta baixa on estarien les zones de via de les monges: refectori, dormitoris i cuina, possiblement al voltant del claustre. Al primer pis, hi hauria l’espai destinat a l’hostatgeria o infermeria. Sabem que comptava amb alguna cambra reial. També hi havia, doncs, claustre, sala capitular, església, campanar, un forn de pa, un hort, vinyes i algun camp sembrat de blat. De l’existència d’un hospital sols hi ha la data del llibre verd de Vilafranca (que es basa moltes vegades amb història oral i no documental).

El claustre adossat a l’església solia tenir una forma quadrada o lleugerament rectangular amb galeries cobertes.

A l’església hi havia l’altar major i cinc capelles amb els corresponents altars.

Un inventari de l’any 1567

Aquest any i trobat a l’arxiu de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona un inventari ens pot donar una idea de com era l’església, el monestir i les dependències del convent:

Un altar major al fons de l’església amb un retaule de fusta; una ara guarnida de fusta; dues escaletes de fusta tenyides de verd per parar l’altar major; un sacra; a mà dreta de l’altar major hi ha un altre altar fet de guix i a sobre un retaule pintat al mig una imatge de Santa Úrsula.

A la mà esquerra de l’altar major hi ha un altre altar de pedra i guix; hi ha un retaule pintat de diversos personatges i al mig del retaule hi ha pintada la salutació dels àngels a Nostra Senyora.

Darrera l’altar major hi ha una apartament amb dues portes amb un armari amb pany i clau, dins el qual està guardat el corpus (Eucaristia) amb un cofret molt petit cobert de llauna de ferro amb el corresponent pany i clau. Dins del cofret hi ha uns corporals on està reservat Corpus. En aquest armari també hi ha una capsa rodona de fusta prima on s’hi ha troba lo següent: Una pedra de cristall encastada amb argent sobredaurat i en dita pedra i cristall i guarnició de plata hi ha trossets de fusta o pedra que s’indica que són relíquies i la pedra està penjada amb un cordo de seda verda amb un boto de fil d’or/ una creueta d’argent sobredaurada esmaltada de verd i sobre aquest esmalt hi ha la figura de Crist. En aquesta creu hi ha el fust de la santa vera creu i al darrera hi ha unes lletres esmaltades que diuen: “et factus est in agonia prolixius orabat”. La llargada de la creu és de mig pam més o menys/ Un sedat vermell dins el qual hi ha un paper i dins d’aquest uns cabells, el paper diu que els cabells són de la gloriosa Santa Clara/ un altra sedat de tafetà groc en el que hi ha embolicat un trosset de fust, diu que és relíquia/ Un trosset de drap de lli, en que hi ha embolicat tres pedretes molt petites, diu que són relíquies/ Un trosset de vellut en el que hi ha un poquet de vel de dita Santa Clara/ Una altra capseta pintada i un poquet llargueta a dins la qual hi ha un sedat verd amb cinc paperets en els que es diu que hi ha relíquies/ una pedra que diu pesar un parell d’onzes/ un altre sedat amb el que hi ha uns grans de saltiris de fusta i amb unes altres relíquies segons es diu/  Al davant de dit armari hi ha dues tovalloles blanques sobreposades i sobre l’armari una post amb el qual hi ha pintada la Verònica..

Un altre altar que es diu de la nostra senyora de la Consolació. Sobre aquest altar hi ha una escaleta de fusta sobre la qual hi ha una imatges amb Nostra Senyora amb en Jesús al braç amb un mantell de damasc blanc i taronja. La imatge de nostra senyora té un joiell de pedra fina lleonada, de grandària de una mitja fava feta com un cor, guarnida d’or amb una veta negra penjat i al cap de dita pedra o joiell, una gla/ tres cortines de gassa sobre la imatge de nostra senyora amb la flocadura groga i vermella/ Un rast de saltiris de corall posats al coll de dita imatge de nostra senyora/ cinc retaules petits de tall o granaria de llibre de cor més o menys.

 Un altre retaule de nostra senyora de dita forma, que té les bores blaves amb unes esteles blanques

Un altre altar amb el seu pal·li de guadamassil (cuir treballat) sobredaurat amb la imatge de nostra senyora de bulto amb un mantell de xamellot morat, guarnit de tafetà groc i sobre dit altar hi ha un retaule pintat amb diversos personatges/ al costat de dit altar hi ha un caixonet de fusta per posar diners amb el corresponent pany i clau. Està buit/

Un altre altar amb un pal·li de xamellot blanc molt vell, unes estovalles i sobre l’altar, un retaule pintat amb diversos personatges.

A la part de l’església hi ha un rotllo d’esquelles i un esqueller a la paret/ al campanar, una campana.

El rei concedeix llicència per construir un forn al convent de santa Clara el 1325 perquè les monges coguin el pa, el que suposa un privilegi que no tenen els germans franciscans del monestir de sant Francesc de Vilafranca.

El 1450 hi ha la construcció de la sala capitular i que les seves finestres donen a la plaça o era del Sant Esperit, l’actual plaça de Milà i Fontanals.
Santa Clara d'Asis


La seva desaparició

És l’any 1567 quant el convent, sense esperança d’arreglar-se, les tres monges que quedaven i amb els seus béns i arxius, fou a parar després de la liquidació de les pedres conventuals al convent de Jerusalem de Barcelona, amb autoritat subdelegada apostòlica del bisbe de Barcelona, Guillem de Cassador, però no és dins el 1570 quan ordena la fusió de les monges clarisses del convent de Vilafranca amb el de Sant Maria de Jerusalem, junt amb les terres, relíquies i joies litúrgiques. Algunes cases actuals de Vilafranca tenen en alguns espais de la seva estructura arquitectònica restes del dit monestir.

En aquest any era abadessa Marquesa Mateu (Mateua) i les dues monges l’Elisabet Sembrana i la Jerònima Queraltó (Queralta).

El 1618 fou alienat i abandonat per les dues monges el novembre d’aquell any després d’haver mort l’abadessa.

L’edifici però encara quedà en peu ja que el 1700 concretament el 10 de setembre van arribar al convent les despulles de Sant Fèlix des de Roma, que serà posteriorment el patró des de de Vilafranca. A l’endemà entren a Santa Maria on s’exposaren el 30 d’agost de l’any 1701.
Capitells del convent de Santa Clara en una casa del centre de Vilafranca.


En els anys últims del segle XVIII hi trobem vivint a la encara capella de Santa Clara a l’ermità Baltasar Bosch que l’any 1781 en els documents, és anotat com l’ermità de l’ermita de Santa Clara de Vilafranca. L’any següent ho és Josep Balaguer. El 1785 l'ermità és Josep Junyent fill de Josep Junyent pagès i de Raimunda Gili. El 1808 la capella fou cremada per les tropes franceses.


La comunitat

Unes 250 dones van professar com a monges i van viure al llarg dels 270 anys. Entre 1430 i 1449 hi ha una renovació important de la comunitat (46 monges) que provocaren una crisi en el si de la congregació i de la seva influència.

A finals del segle XIV i XV període d’inestabilitat espiritual, les normes i vots foren trencats diverses vegades i a les famílies els hi podria produir un recel a l’hora d’ingressar les filles al convent. Altre període és el 1390-1409 i el període de govern de Joan II i de la guerra dels remences, el que ens faria adonar que en períodes de crisi i inseguretat augmenten els ingressos al convent.

La primera abadessa fou Guillem de Castellví i Montcada i s'enterrà al mateix convent.

Algunes de les monges del convent les enumerem tot seguit. Cal fixar-se amb el cognom que es feminitza. Investigant l’origen familiar de moltes d’elles veiem que sobresurten de moltes famílies nobles del Penedès amb molt de patrimoni escampat per arreu.

El primer any on trobem la primera comunitat de monges clarisses documentat de Vilafranca, fou el 1324: Geralda de Plegamans abadessa/ monges: Margarita Sabatera, Ferrera Juncosa, Francesca de Trilla, Alemanda de Cervelló, Clara de Puig, Geralda Juncosa, Elisenda de Llotger, Elisenda de Bitulona (Badalona), Alemanda de Causerenys, Saurina de Garacis, Geralda Sabatera, Constança de Vallsmoll, Berenguer Pellissera, Berenguera de Casaldona, Geralda de Lillet, Subirana de Castellbell, Blanca Vilella, Geralda SaRovira, Sibil·la de Viariis, Bartomeua de Castells, Guillemona Eimeriga/.

Al 1368 son: Clara de Senyecs abadessa, i les monges: Francesca Plana, Elisenda Montoliu, Joana Mata, Constança Oliva, Constança Avinyó, Blanca sa Fabrega, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Clara Alamanya, Constança de Canyelles, Mario de Vilafranca, Sibilia Micera, Clara Nota, Constança Bramona, Geraldona Micera.

El 1404: Constança d’Avinyó, vicària Sibilia Misser escollida abadessa, Joana Mata, Agnés Sespujades, Geraldona Missera, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Constança Bramona, Clara den Ot, Maria Goleta, Constança de Far, Geraldona Mata, Magdalena Ponça, Agnés d’Avinyó, Elisenda Solana, Geraldona Giberta, Maria Campamar, Violant Caldoria, Francesca Palau.

El 1418: Maria Goleta abadessa del monestir de santa Clara, Clara Nota, Maria Fresqueta, Magdalena Ponça, Francesca Marquesa, Eufrasina de Vilafranca, Mario Pellissera,  Isabel Pellisser, Blanca Coltellera, Eulalia Roga, Blanquina Ferrera, Eulalia Foresa, Antonia Solsona.

El 1427: Maria Goleta abadessa. Monges: Isabel Batlle./Clara Bruguens./Blanquina Colteller/Isabel de Torres./Eufrasina i Isabel de Vilafranca/Blanquina Ferrera./Maria Fresqueta /Maria Goleta./Francesca Marquesa./Clara Martina./Constança Pellisser./Isabel Pellissera /Maria Pellissera./Magdalena Ponça/.

1444: abadessa: Margarita de Montecatheno monges: Isabel de Corbaria vicaria i tresorera, Violans de Centelles tresorera, Violans de Pallas tesorera, Sibilia de Pallas, Beatrix de Estapate, Mandina de Busquets, Joana Solera, Antigona Martina, Mandina Citges, Clara de Vallsecha, Caterina Çalada, Caterina Dezrius, Dalmata Relada, Isabel Madrentere, Caterina Llulla, Angelina Ces Anasses, Francina Olivella, Constança Vidala, Constança Lulla, Isabel de Villalba, Aldonsa Terrena, Justicia barona, Eufrasina Brugal, Sibilia de Sobreriba, Constança Moragues, Isabel Tallada, Joaneta des Torrens Isabel Pellissera, Rafaela Ferrera, Margarita Sa Vila.

En temps de la guerra civil entre Joan II i la Generalitat de Catalunya i en que Vilafranca va rebre de valent (1462-1472) les monges a l’estar en el convent situat a extramurs de Vilafranca, van haver de refugiar-se dins de la ciutat, en cases de propietat de l’església de Santa Maria de la Vila, en l’any 1477 només hi ha: Caterina Berga abadessa, Isabel de Vilafranca, Isabel Savall, Joana Amargosa, Clara Verdeguera, Francina Mirona et Clara Martina, monges de santa Clara...convocades a l’església o cases que posseeix la dia església al cap de la plaça del blat.

1498: Joan Piquera, abadessa, Caterina Berga vicaria, Yolanda Cinera, Isabel Merlesa, Benedictus Cardona, Margarita Alegre, Eufrasina Calteberia, Bernardina Cardona, Justina Tamerida, Joana Berga, Joana Pellicera et Eufrasina Carreres...











[1] Part d’aquest article és d’un treball acadèmic que va elaborar Montserrat Albet i Noya el curs 2008-2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada