Pagesos medievals del Penedès

 

 

Al Principat de Catalunya la població medieval inicial va estar molt controlada per la noblesa feudal i generalment s’establia un nombre concret de prestacions que més tard serien considerades mals usos. Trobem sobretot, però aquests mals usos amb relació amb les terres de l’anomenada Catalunya Vella.

La submissió del pagès a la terra que treballava era fixada en els mals usos, un conjunt de costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor tan aquí, a Catalunya, com també en altre països europeus.

Al Usatges de Barcelona s’hi recullen tres d’aquestes obligacions (intestia - dret del senyor que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament-, cugucia- si la muller del pagès era trobada culpable d’adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia- i eixorquia- dret del senyor territorial a percebre la llegítima de l’herència dels pagesos de remença que haguessin mort sense  deixar descendència, legítima o no-), però a la pràctica n’hi havia molts més.
Aquests Mals Usos es van redimir en la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 previ pagament de
60 sous per mas i abolia el dret per part de molts senyors a abusar i maltractar als pagesos. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Al Penedès medieval n’hi trobem ben pocs. La majoria eren a pagar al rei. Un d’ells era el de cavalcada – expedició armada de saqueig i de càstig, a la qual havien de concórrer els vassalls menors de 60 anys.

També podria ser el pagament del cens al rei o algun senyor noble el del forn – obligació o destret de coure el pa al forn del senyor o del rei.

La de guàrdia – obligació de fer col·laborar en la defensa o vigilància d’un nucli de poblament, especialment a les zones frontereres. El Penedès formava part de la frontera, aquella Marca del Penedès com a unitat geogràfica i històrica que inclou les comarques de l’Alt i el Baix Penedès, el Garraf i parts de la comarca veïnes de l’Anoia, el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà, una zona amb una altíssima densitat de castells roquers.

 

Els pagesos “lliures” del Penedès medieval

La Marca del Penedès oferia possibilitats a diferents tipus de gent: els camperols, poder conrear i colonitzar noves terres; als fugitius, masses boscoses on refugiar-se; als nobles, espais on assentar els seus senyorius.

La Catalunya Nova en contrast a la Vella, era lloc de llibertat i terra de franqueses i és per això que els Mals Usos no van existir-hi. Al costat de la possible presència de petits grups de població, s’anava produint un tipus de repoblació espontània duta a terme per grups de pagesos colonitzadors que havien emigrat del seu lloc d’origen a la recerca de terres ermes on poder-se instal·lar. Per aconseguir la propietat de la terra es regien per l’aprisió.

Els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Santes Creus, Poblet o esglésies com Sant Pau del Camp de Barcelona o de les Verge de la Mercè de Barcelona o bisbats com el de Tarragona o el de Barcelona o fins i tot el bisbat de Solsona i altres eren els senyors feudals que cobraven rendes d’aquests pagesos per tenir una masia o terres que pertanyien a elles o tan sols les treballessin en el cens anomenat delme (impostos o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinats a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos).

Però durant els segles XIV i XV uns nous senyors feudals comencen a sorgir, sobretot en les ciutats o llocs de més aglomeracions. Molts d’aquests eren al mateix temps, notaris, mercaders, sastres, sabaters...que en anys anteriors formaven part d’aquells primers pobladors d’aquestes terres penedesenques que tenien la terra moltes vegades de propietat plena pagant–si de cas- pocs censos al rei o a l’església/monestir.

Encara, que molts d’ells continuaren essent pagesos, uns vivien al camp, altres eren urbans. I anaren progressant d’una manera o d’una altra.

Formaran part del que més endavant en direm la burgesia urbana/rural.

 

 

El pagès Pau Ferrer

Rafaela Gerònima l’any 1490 quedà vídua. El seu marit fou el sastre Miquel Pons de Vilafranca del Penedès. En aquest mateix any signa uns capítols amb el pagès Pau Ferrer perquè es fes el càrrec d’una masia i les terres que l’envoltaven situada a l’anomenada “quadra de Celon” situada molt a prop de Vilafranca, i que deixà el seu marit difunt i no podia administrar. Al mateix temps, com a vídua que era, necessitava viure d’alguna cosa i va optar a llogar en diferents anys la masia amb les seves terres a diferents pagesos. El primer va ser en Pau. En aquests capítols s’expressa que li lloga per quatre anys. Hi ha terres ermes, camps, vinyes, arbres fruiters. S’anomena que Pau les ha de conrear i cultivar. Els fruits seran de Pau així com el que creixi als camps i a les vinyes. Pot disposar de la casa/masia. Li deix tot sense pagar cap càrrec/cens, però més endavant es veu que no es ben bé així ja que ha de pagar-li una quartera d’ordi cada any el dia de Sant Pere i de Sant Feliu. També li donarà una sisena part de cada una de les terres que ha de treballar.  A més li mana que en una de les terres només sembri forment (blat de gra tou, esblanqueït o rogenc, d’espigues arestes o sense) i una altra blat d’aresta negra (blat de gra dur). Un altre afegit dels dits capítols és aquell que diu que si el dit Pau tingués un mal contagiós- en relació a la pesta, que feia poc hi havia en el nostre Principat- avisi en temps i pugui deixar lliure la masia i és per aquest motiu que li mana que tingui sempre a punt una habitació que farà servir aquell pagès que l’hagués de substituir si això passés. També li ordena que arregli tot  allò que estpa fet malbé de la casa: el pont d’entrada, el cup, els cèrcols de les bótes...i que el cost de tot anés a càrrec del pagès Pau.

Aquest és un dels exemples d’aquelles propietats que formaren part d’aquells senyors, en aquest cas els Pons, que en un principi van ser pagesos però avançaren per ser urbans (el Miquel Pons sastre), però no deixaren les seves propietats rurals que les feien treballar d’una manera semblant com a senyors feudals.

 

 

El pagès Guillem Creixell

L’any 1388 Guillem Creixell de Vilafranca compra una casa al preu de 14 lliures (un preu prou considerable) situada al carrer de Sant Pere de la vila. Dos anys més tard, el 1390 compra una pallissa i un hort al preu de 13 lliures. Paga per aquesta última compra un cens de 12 diners (molt poc) al notari Pere Pons (familiar de l’anterior Miquel Pons). En aquest mateix any també funda un benefici a l’església de Santa Maria de Vilafranca en honor a Sant Antoni ( els beneficis eren càrrecs eclesiàstics constituïts com una entitat jurídica, regit sota unes formes de dret canònic i erigit a perpetuïtat. Estava retribuït amb les rendes i els fruits que hi eren adscrits).

La seva muller era Valentina Babau. Al ser cunyat d’un dels Babau, personatges molt influents a Vilafranca del Penedès el va ajudar encara més a aconseguir un prestigi social i econòmic. Al mateix temps treballava o arrendava a altres pagesos diferents terres que tenia en propietat al Pou Nou o a Puigroig (llocs propers a Vilafranca). Morí l’any 1405. Els seus béns passaren als Babau com hereus.

 

 

El pagès Pere Fangar

Pere era un dels originaris del Mas Fangar, un mas medieval existent a prop del poble de Sant Pere Molanta. Algun topònim actual encara existeix, com el del Pont de Fangar que travessa la riera de Melió.

El Mas Fangar continuava funcionant però sense els Fangar. El 1405 el pagès Pere Cuc, actual propietari del mas fa donació d’aquest al seu gendre, Antoni Ferrer que era sastre de Vilafranca com a pacte de capítols matrimonials amb Maria Cuc, la seva filla.

El pagès Pere Fangar, però no deix de treballar o arrendar terres, és propietari d’algunes situades a prop del que va ser el seu mas natiu, a Celom, a Melió, a Magrinyà.... Viu, això sí, a Vilafranca en una casa i hort al carrer Marti Clapers. No paga cens a ningú, és totalment el propietari. A més rep propietats que havien estat a mans dels familiars de la seva muller, Romieta Mascord en forma de terres o cases a la vila. Les arrenda i en cobra un cens anual. El 1390 i anys posteriors forma part del consell de la Universitat i poder decidir sobre els seus drets com a senyor feudal/ burgés sorgit del camp.