Pacs del Penedès medieval

 

En el segle X ja s’esmenta, dintre el terme d’Olèrdola, la via que va a Pax. A partir del següent segle la documentació és més abundant, aspecte que pot deduir-se que la població s’anava assentat en aquest indret igual que a Sant Martí Sarroca i La Granada, dos termes propers que surten sovint en la documentació d’aquests anys. La catedral de Barcelona amb el seu bisbe eren el senyor directe de la nova població en aquests llocs.

El 1012 un alou permuta el bisbe de Barcelona Deodat i els canonges de la Seu situat en el terme del castell d’Olèrdola, fins a la riera de Llitrà, a canvi d’uns alous situats al terme de Bacelona a més de la cessió que fa el comte Borrell d’un alou a Avinyonet del Penedès perquè aquest aprovi la permuta. L’alou primer limita a l’est amb la Clota, al sud la calçada que va a Tarragona, a oest la riera de Llitrà al nord a la muntanya anomenada de Gissera i l’alou de Gondebaldo situat en el terme de Pax.

El 1035 els germans Mir i Seniol fan donació al monestir de sant Sebastià dels Gorgs, que tenien pels marmessors d’Ermengarda, que morí el 1030, filla del comte Borrell un alou situat al Penedès, a Vidrà (Llitrà). Els límits de la terra al prat de Sant Valentí, alou de la santa Creu  i santa Eulalia i l’aigua que va per Vallmoll, al sud part per la muntanya Gissera, al nord la calçada a l’oest alou d’Ermengarda filla de Guillem de sant Martí i la via que va fins el castell de Pacs.

En un document de l’any 1055 Lantfred i la seva muller Adelaida havien empenyorat al germà d’aquesta, Mir Bernat, un alou situat al Penedès, en el terme de Pacs, pel deute d’un modi d’ordi, abans que anessin a Borriana, quan els homes del lloc marxaven cap a Lleida. Els límits son a l’est la riera que hi ha Pacs, al sud les vinyes de Bag, a l’oest vinya de Bonifel i la vinya de Ledgardis.

El 1060 Berenguer, fill de Bernat, ven a Guisla Gombau un alou amb terres, vinyes, aigua, cases i corrals, situat al lloc anomenat la Pera. Els límits son a l’est el terme de La Granada, al sud el Castellmós (muntanya de Sant Pau propera a Vilafranca del Penedès), oest el terme del castell de Pacs i al nord el terme del castell de sant Marti Sarroca.

El castell i els senyors de Pacs del Penedès

Veiem que en els documents anteriors el castell de Pacs ja hi era. L’any 1066 el castell de Pacs surt en les afrontacions de la torre Dela origen de Vilafranca. Un altre límit del castell, a llevant de Pacs, era la comanda hospitalera de sant Valentí de les Cabanyes, situada prop el camí que anava a la Granada fins a Pacs. El domini el tenia Gombau de Besora, que en 1020 firma com a Gombau de Pacs.

Trobem en la documentació l’any 1186 Arnau de Pacs que amb la seva mare Giró i els seus germans Dalmau i Bernat de Baiona que fou militar i va fer diferents donacions al monestir de Santes Creus de béns situats al dit castell. La família ven per 40 sous les cases que tenen per herència prop els murs del castell de Pacs.

 Aquest mateix Arnau el 1195 és marmessor de Arsendis viuda de Bertran de les Gunyoles d’Avinyonet del Penedès. Junt amb ell també és anomenat Arnau de Ribes i el castlà Pere de Vilafranca. Arnau Ribes és el que l’any 1259 és senyor del castell de Pacs.

Tenim els senyors de Ribes ja relacionats amb el terme de Pacs l’any 1223 quan en una sentència arbitral hi surt un plet entre Sança, filla de Guillem de Ribes i muller de Bernat de Centelles i el monestir de Santes Creus, sobre les terres i els béns de Pere de Baiona, al terme de Pacs.

De la família dels senyors de Pacs van ser les monges Elisenda i Geralda de Pacs del monestir de les Puelles de Barcelona el 1268.

L’església

Se sap que  en l’any 992 en el testament de Guisla de Sant Martí, filla de Gombau de Besora, es concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès el seu pa i vi amb els cups i les botes que hi havia al castell de Pacs, excepte la meitat d’un cafís d’ordi que restà per a l’església de Sant Genís de Pacs. Que el 1177 Bertran de Pujades i la seva muller Sança, donaren tots els alous que tenien al terme de Pacs, a la parròquia de Sant Genís, al fill Bernat.

L’església actual dedicada a Sant Genís té el seu origen al segle XVII. Sabem però que hi va haver una altra església, no sabem si situada al mateix lloc de l’actual, en èpoques anteriors.

El 1290 era rector de l’església de Santa Maria (una altra?) de Pacs en Bernat Dalmau. En el seu testament fet aquest any deix cinc sous perquè li resin misses. El 1303 hi consta una visita pastoral, el rector continua essent Dalmau. En l’any 1338 hi trobem  documentada l’església de Sant Genís de Pacs. El 1339 el rector és Bernard Rosell. Es continua trobant en documents durant els anys posteriors dels segles XIV i XV el mateix nom de l’església i diferents rectors.

 

Els senyors de Pacs del segle XIV

Els Ribes continuen sent els senyors del castell i terme de Pacs en aquests anys. El principal és Guillem de Pacs i de Ribes, ja que el 1341 demana al rei Pere que s’adreci al veguer de Vilafranca sobre la petició que li fa en nom propi i de la seva mare del domini del castell de Ribes i que el rei li concedeix. La seva muller casada en segones núpcies era Ferrerona Alemany filla de l’advocat de Vilafranca del Penedès Guillem que en primeres núpcies va ser muller del també advocat Bernat Sapera de Vilafranca. Per això van tenir Guillem i Ferrerona moltes propietats situades tant a Pacs com en el terme de Vilafranca. Una de les importants el mas o castell de Puigciuró situat en el Penedès. Ens consta que a Vilafranca tenia unes cases situades al carrer Pont Nou a l’actual carrer Montserrat el 1353 al carrer de la Fruita (1360)...

A la mort del ja cavaller Guillem de Pacs, el 1384, Ferrerona administra els seus béns. De la família el 1386 en la documentació hi surt el mercader Miquel de Pacs que viu a Mallorca. En anys posteriors vivint a Mallorca també hi ha Nicolau i el fill Nicolau mercaders (1396). I encara més, a les Corts de Montsó de l’any 1469 representant el braç militar major hi son presents els cavallers Bernat, Miquel i Nicolau de Pacs.

A la mort de Ferrerona el 1388 anomena hereu dels béns dels senyors de Pacs/Ribes i Alemany al notari Arnau Pons de Vilafranca del Penedès.

Els Barberà i els Vilafranca de Pacs

Hom ens diu que una branca dels Barberà – Subirats van ser senyors del castell de Pacs als segles XIII i XIV que segurament deurien tenir una castlania menor en el mateix terme. Ho constatem en un document de l’any 1327 on el rei Alfons fa donació a Ramon de Barberà fill de Pere, uns censos/rendes que cobrava el rei en el terme.

Sabem que els Barberà a partir d’aquell moment viuen a la casa Novella situada a Pacs i en la documentació surten com a senyors de Pacs. En l’any 1351 surten conjuntament en un document els Barberà i els Ribes contra uns ciutadans de Barcelona. Els hereus dels Barberà de Pacs seran els castlans del castell de Vilafranca, per això l’any 1388 el senyor del castell de Pacs ens diu la documentació que és Bartomeu de Vilafranca, just després de la mort de Ferrerona muller de Guillem de Pacs. Tot a i així els Barberà encara posseeixen drets i cobrament de rendes a Pacs.

Des de l’any 1187 el castlà Pere de Vilafranca té el domini d’un feu en el terme de Pacs. El 1454 el cavaller Pere de Barberà de Sant Quintí de Mediona arrenda a Huguet de Sapera de Vilafranca les rendes que cobrava en el terme de Pacs i del castell.

Per tant, com veiem els Gombau, els Ribes, els Barberà, els Vilafranca dominaven el terme de Pacs del Penedès igual que el seu castell però cadascú li corresponia una part dividit amb feus o amb una masia (la Novella) agrupada amb les seves terres i possessions d’aquesta.

Els Gombau van anar cap a Sant Martí Sarroca i altres llocs del Penedès, els Ribes a Sant Pere de Ribes i altres, els Barberà a Sant Quinti de Mediona, Subirats, Castellví de la Marca i altres i els Vilafranca al mateix Vilafranca, Pacs i altres espais del Penedès o fora d’ell. I encara podríem parlar dels nobles/cavallers Pujades (Castellví de la Marca) o Vernet (Castellví/ Sant Marti Sarroca) que també van formar part del pastís del terme de Pacs en els segles de la Baixa època medieval. No és un cas únic, a tot el Penedès si fa no fa, hi passava el mateix.