dissabte, 21 de juny del 2025

La Capella de Sant Julià de Vilafranca del Penedès


Una altra de les capelles de tipus romànic que va ser edificada al terme de Vilafranca del Penedès va ser la de Sant Julià (actualment, nom d’un barri). Se’n té notícia l’any 985, i estava situada molt a prop de la Via Augusta —la carretera que venia de Barcelona en direcció a Tarragona—, entrant per l’actual carrer de Santa Magdalena, Ferrers i Cort, i sortint pel carrer de Sant Francesc, a l’oest de la vila. Cap a l’any 1675, es trobava gairebé enrunada.

Va ser un dels primers espais del terme que va ser habitat fora muralles, i on la gent de Vilafranca hi tenia terres que treballava. L’any 1262, el rei concedeix al batlle reial —abans jueu de Vilafranca— Benvenist de Porta, com a recompensa pels seus serveis, vint-i-quatre quarteres de terra situades al lloc anomenat Camp de Terrós, sota l’església de Sant Julià. L’afegit “sota l’església de Sant Julià” pot indicar que aquesta es trobava en un lloc elevat, ja que també es documenta sovint que moltes terres es trobaven “subtus capella Sancti Juliani”.

Sabem que la capella tenia un altar dedicat a Sant Julià. Durant el segle XIII, s’hi registren nombroses deixes testamentàries, un fet que indica que Vilafranca anava creixent i que la capella, com d’altres del terme, era sovint dotada. L’any 1356, el sabater Guillem Garrigues, en redactar el seu testament, fa deixes a totes les capelles del terme de Vilafranca: Sant Salvador de la Calçada, Sant Julià, Sant Salvador, Santa Digna, Santa Maria dels Horts i Sant Andreu de la Picolera. Les tres primeres estaven situades a la Via Augusta. En alguns documents, entre els anys 1422 i 1426, la capella apareix citada com a “Capella de Sant Julià de la Calçada”.

En aquells anys també es documenta l’existència d’un pont de Sant Julià al mateix indret que la capella. Aquest és un altre indici que fa pensar que la capella es trobava molt a prop de la riera de Llitrà, que passa ben a prop de l’actual barri de Sant Julià, on antigament hi havia un pont.

 

Beneficis i rectors de la capella

Al segle XIV hi trobem rectors que resideixen a la capella, com Ramon Plana, que en té el benefici. És en aquests anys quan la capella exerceix el domini sobre totes les terres i cases que es construeixen al seu entorn, i en cobra les rendes. Un altre beneficiat de la capella fou el mercader Bernard Pellicer, i també en fou rector Ferrer Claver. L’any 1408, el prevere Joan Maiol, de Vilafranca, mantingué un conflicte amb el beneficiat Francesc Pallarès, de Sant Julià, arran de disputes per l’obtenció de diversos beneficis. Cal recordar que un benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici, que implicava un ofici espiritual i proporcionava a qui l’exercia el dret a percebre una renda —provinent de béns immobles, delmes, censals o drets per l’administració dels sagraments, entre d’altres.

El prevere Joan Maiol havia estat beneficiat de l’altar dedicat a Santa Maria del monestir de Sant Joan de l’Erm, i aspirava a obtenir també el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca, amb la intenció de traspassar-hi les rendes procedents del monestir. No ho va aconseguir, tot i que ho va poder fer en altres esglésies del Penedès, com la de Sant Sadurní de Subirats i la capella de Sant Miquel de Selma.

El prevere Pere Codines va ser un altre beneficiat de la capella l’any 1468. Era fill del sabater del mateix nom, Pere Codines. Durant la guerra civil del segle XV (1462–1472), el fill, Pere, va ser arrestat i empresonat a Sitges per haver-se rebel·lat contra la causa del rei Joan II. L’any 1469, els seus pares, Pere i Joana, van fer ús de les rendes del benefici de la capella de Sant Julià per pagar el rescat i aconseguir l’alliberament del seu fill.

Al segle XV es documenta una gran quantitat de referències a terres situades als voltants de la capella de Sant Julià. Molt probablement per aquest motiu, el monestir de Santes Creus comença també a exercir senyoria sobre el lloc, cobrant rendes de diverses terres i cases.

Des de la capella sortien diversos camins: un conduïa al centre de Vilafranca, un altre anava al molí de Morató, i un tercer es dirigia cap a la població de Montblanc (1422), que probablement corresponia a la carretera general, sovint anomenada camí reial, en direcció a l’Arboç, la Bisbal del Penedès i Tarragona.

També hi passava un camí conegut com el que anava de Sant Martí Sarroca a Vilanova de Cubelles (1453). Un altre camí general portava a la riera de Llitrà i al portal de la muralla de Vilafranca conegut com a portal de Canyemàs.

Des de la capella de Sant Julià es podia accedir fàcilment a la capella de Sant Salvador de la Calçada, situada a poca distància.

 

Capella Santa Maria dels Horts. Única que queda en peu.

Quadra de Sant Julià

Sabem que el terme quadra feia referència a una demarcació especial amb un cert grau de llibertat jurisdiccional respecte al terme municipal on es trobava (en aquest cas, Vilafranca). Les quadres es formaren en zones de població antiga i sovint comptaven amb privilegis especials atorgats pel senyor del castell (els castlans) o pel rei. Aquestes entitats es desenvoluparen sobretot al territori de la Marca del Penedès.

Al voltant de la capella es va anar configurant la quadra de Sant Julià. El topònim quadra de Sant Julià apareix documentat a partir de l’any 1300, moment en què el lloc sembla estar més ocupat. Per exemple: “El draper Marc Cabreny té terra situada a la quadra de Sant Julià, que paga cens a l’església del Vendrell” (1300).

L’Hospital dels pobres de Vilafranca, situat a la Via Augusta, ja hi tenia terres pròpies l’any 1312. També hi cobraven rendes el monestir de Santes Creus, els castlans del castell de Vilafranca, la mateixa capella de Sant Julià i fins i tot diversos beneficis de l’església de l’Arboç del Penedès.

 

Carrer de Sant Julià

El nom del carrer de Sant Julià corresponia a l’actual carrer de Sant Bernat de Vilafranca. Es creu que, fora muralles, aquest carrer es prolongava fins a la capella de Sant Julià, i que d’aquí li venia el nom.

Per exemple, l’any 1347, Geraldona, vídua de Berenguer Huguet, fa donació a la seva filla, també anomenada Geraldona i casada amb Guillem Mans, d’una pallissa amb un hort situats al carrer de Sant Julià. La propietat limitava amb les cases del sastre Rigual, les de Tous i un camí públic.

També l’any 1380, els marmessors del testament de Berenguer de Muntanyana venen al monestir dels frares menors de Vilafranca diversos censals provinents de cases i horts situats en el mateix carrer de Sant Julià. Entre les propietats citades hi ha pallisses que pertanyien als castlans Bartomeu de Vilafranca i el seu fill.

Encara l’any 1755, el prevere Francesc Soler Sala posseïa una casa amb hort situada al raval de Sant Francesc, davant del portal anomenat de Sant Bernat (actual carrer de Sant Bernat). La casa donava al camí que anava de Vilafranca fins a la capella de Sant Julià, passant per la casa dels Quatre Vents, situada entre el carrer de Sant Bernat i l’actual carrer de Sant Julià.

 

La creu de Sant Julià

Des del portal de la muralla anomenat de Sant Bernat sortia un camí que conduïa a la creu de terme coneguda com la de Sant Julià des de l’any 1388, segons la documentació trobada. Des d’aquesta creu, un camí enllaçava amb la capella de Sant Julià, la de Sant Salvador de la Calçada i el molí de Morató.

Fins i tot l’any 1581, el teixidor Rafael Mas posseïa un hort i una pallissa contigua situats prop del portal de la muralla de Sant Pere (a l’extrem del carrer de la Cort actual), que afrontaven el carrer de Sant Pere i el camí que anava de Sant Pere a la creu de Sant Julià.

 

El coll de la Creu

Un coll és una elevació de terreny de poca altura i amb pendent. Aquest topònim es troba relacionat també amb la capella de Sant Julià, així com amb la creu de Sant Salvador, que creiem que no estaven tan separades entre elles.

En aquest indret, probablement elevat, és on hi havia la capella de Sant Julià, com indica el següent document del 1452: “Pere Comes de Barcelona té una terra situada a sota el coll de la Creu. Afrontava amb el camí general que va a l’Arboç i amb un viarany que va d’aquest camí a la capella de Sant Julià”.

Més endavant, l’any 1591, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca cobrava censos de terres situades al Coll de la Creu de Sant Salvador, que limitava amb la Creu de Sant Julià i el carrer que anava de Vilafranca a Tarragona.

La capella de Sant Julià va donar nom a una part antiga de la Vilafranca medieval, un topònim que ha perdurat fins als nostres dies, amb l’actual carrer de Sant Julià, el barri de Sant Julià i una creu de terme amb el mateix nom.

La capella es va mantenir en peu fins al 1834, i probablement havia patit reformes anteriors. Va ser derruïda aquell any. El prevere Francesc Puig va ser l’últim beneficiat de la capellania fundada en aquesta capella.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

diumenge, 20 d’abril del 2025

Els nobles Requesens del Penedès (XIV-XV)

 

El llinatge Recasens o Requesens va ser de mercaders i ciutadans honrats. Assoliren el grau de cavallers a la segona meitat del segle XIV i el de nobles el 1458. La seva influència i projecció política es degueren a la vinculació que tingueren amb el càrrec de governador general de Catalunya, i sobretot al fet de posar-se al costat de Joan II durant la guerra civil del 1462-1472.

Hi podria haver una vinculació amb el llinatge homònim de cavallers, que es troba a la ciutat de Girona el 1181 amb Arnau de Recasens, així com amb el castell de Recasens (Alt Empordà), però això no està provat.

Sí que hi ha, en canvi, una connexió amb el llinatge mercader, com el Galcerà de Requesens i de Santacoloma (Molins de Rei, 1385-1400, València), que fou lloctinent de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Aquest llinatge formava part dels mercaders i va estar al servei dels Trastàmara, igual que el seu pare, Lluís de Requesens, que fou senyor d’Altafulla, i el seu germà Bernat de Requesens, que s’enfrontà contra l’oligarquia barcelonina, la Biga, a la segona meitat del segle XV.


Guillem de Requesens

Un document de l’any 1327, trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens diu el següent: “El noble Guillem de Requesens, a qui no sabem el seu origen, tenia una casa a Vilafranca”.

Un Guillem Requesens difunt, que podria haver estat noble, apareix en la documentació com a resident a Vilafranca el 1340. Havia fundat el benefici de Sant Francesc d’Assís a l’altar de Santa Llúcia de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Morí sense fer testament, i la seva vídua era Elisenda. El seu fill i hereu, Francesc Requesens, que posteriorment trobem en diversos documents notarials de Vilafranca, apareix com a hostaler i no com a cavaller. El 1394, ja és difunt.

 

L’hospitaler Galcerà de Requesens i Cubelles

L’ordre de la comanda de Sant Joan de Jerusalem va tenir com a comanador al frare Galcerà de Requesens. Tenint en compte que a Vilafranca del Penedès hi va haver una casa dels Hospitalers des del segle XIV fins a la desamortització del segle XIX, es disposa d’informació sobre les persones que la van regentar al llarg dels anys.

Galcerà va ser comanador a Lleida i a Mallorca a partir de 1380. També va exercir com a comanador a Barbens, al Pla d’Urgell, en un temps en què a Vilafranca el tenia fra Garcia de Maissen. L’any 1397, una documentació ens informa que el noble Ferrer de Canet, senyor del castell de Cubelles, va vendre un censal mort (és a dir, un préstec) al comanador Galcerà de Requesens de Mallorca. En aquesta venda, el noble Canet hipotecava el castell de Cubelles, juntament amb tota la seva castlania, censos, feus, molins, fruits, dècimes i altres béns. 

 

Altafulla

Bartomeu de Requesens i Puigdàlber

El 1311, Puigdàlber, a l’Alt Penedès, va ser propietat del noble Bernat Guillem de Ribes, que tenia el castell de Ribes en feu del bisbe de Barcelona. Quan Bernat Guillem de Ribes va morir, va heretar el lloc de Puigdàlber.

L’any 1380, segons el fogatge, Puigdàlber era senyor el noble Guillem de Bellvei. Més tard, passà a mans d’Eimeric de Bellvei. El 1403, un Eimeric, fill de l’anterior, es va casar amb una filla del noble Bartomeu de Requesens. És en aquest moment que el feu de Puigdàlber passa a mans de Bartomeu.

Els drets de la vila de Vilallonga del Camp durant la primera meitat del segle XIV van ser venuts per la família Montoliu l’any 1344 a Pere de Requesens. El 1351, Blanca de Montoliu es va casar amb Berenguer de Requesens. El 1358, en el fogatge d’aquest any, s’indica com a senyor d’aquesta vila al mateix Berenguer.

El 1420, aquest Bartomeu de Requesens era senyor de Vilallonga del Camp i de Puigdelfí, així com també senyor de Puigdàlber

 

Cunit

Els Recasens d’Altafulla al Penedès

El noble Lluís Requesens, conseller del rei i governador de la Batllia General de Catalunya, era també el senyor de la Baronia d’Altafulla i de la Nou de Gaià. El 1396 va participar en l’expedició de Sicília, i el 1408 en la de Sardenya. El 1411 fou designat membre de la vint-i-quatrena que havia d’escollir els compromissaris a Casp durant l’Interregne. Es casà amb Constança de Santa Coloma, que li aportà la castlania de Santa Coloma de Farners. Un fill de Lluís fou Bernat Requesens, que, per compra el 1460, va adquirir el castell de Castellet i l’Arboç, així com el feu de Marsala (Sicília). Bernat es va casar amb Violant Desfar, filla del senyor de Lavit (Torrelavit, Alt Penedès). Un altre fill de Lluís i germà de Bernat fou Galcerà.

Galcerà de Requesens

Galcerà l’any 1453 a Vilafranca del Penedès, on tenia una casa i cobrava censos de diferents terres situades en el terme. La casa i les terres havien estat donades per Catalina, vídua de Pere Coll, algutzir de la governació de Catalunya i originària de la vila.

Galcerà suscità l’odi de l’oligarquia barcelonina, fins a ser expulsat de Barcelona en diverses ocasions i fins i tot empresonat. Els seus serveis als Trastàmara li van donar un notable patrimoni. Casat amb Elisabet Joan Dessoler. La reina Maria l’any 1453 concedeix protecció a la muller de Galcerà.

El dia deu de febrer de 1461, un document notarial signat a Vilafranca, en presència del mateix notari Antoni Senya, l’apotecari Pere Pellicer, el teixidor Gabriel Bruguers i el corredor d’orella Llorens Querol, com a testimonis i complint amb el mandat del diputat de Vilafranca i de la vegueria Blas Merles, ens constitueixen dins de l’hostal de Joan Sabater, situat davant del monestir dels franciscans de Vilafranca, al carrer de Sant Pere, demanant-li que comuniqui al noble Galcerà de Requesens, que estava allotjat (amagat), que es personés a Barcelona davant de les autoritats competents.

Durant la guerra civil de Joan II amb el seu fill, el príncep de Viana, l’any 1464, Joan II va fer donació dels béns del rebel a la seva causa, Pere de Senyechs, que tenia en el camp del Penedès, al seu fidel Galcerà de Requesens.

També, l’any 1467, Vilanova i la Geltrú, el castell de Cubelles i el seu terme van passar a mans de Lluís de Requesens, fill de Galcerà. El senyor d’Altafulla, Bernat de Requesens, com a procurador d’aquest Lluís, va fer l’acte de possessió de les dues viles, gràcies també a la fidelitat de Lluís amb el rei Joan II. A més, el rei li va concedir, el 1472, la baronia de Castellvell.

També, l’any 1467, Vilanova i la Geltrú, el castell de Cubelles i el seu terme van passar a mans de Lluís de Requesens, fill de Galcerà. El senyor d’Altafulla, Bernat de Requesens, com a procurador d’aquest Lluís, va fer l’acte de possessió de les dues viles, gràcies també a la fidelitat de Lluís amb el rei Joan II. A més, el rei li va concedir, el 1472, la baronia de Castellvell.

Puigdàlber

Icard – Requesens

L’origen dels Icard és de Falset, del comtat de Prades i de la baronia d’Entença. Formaven part de la cort comtal de l’infant Pere, fill del rei Jaume II el Just. Pere Icard va ser senyor dels castells, viles i termes de Torredembarra, de Torrebesses i de Vespella. En el seu testament, de l’any 1422, s’esmenta que la seva filla Beatriu era vídua del noble Joan Requesens.

El 1427, Manuel Icard, germà de Beatriu, en un acte al castell d’Altafulla, va reclamar a Bernat de Requesens la senyoria d’Altafulla, argumentant que li pertanyia com a herència del seu germà difunt Joan de Requesens. Com a alternativa, va oferir la donació de mil sous.

L’any 1467, hi va haver uns capítols matrimonials entre Gabriel Joan Icard, senyor de Torredembarra i Vespella, i Elisabet, filla del governador general de Catalunya, Galcerà de Requesens, i Elisabet Joan de Soler. Els Icard també estaven emparentats amb els senyors de Castellet. Caterina Icard es va casar amb Andreu Bisbal, senyor de Cunit, que va viure a Vilafranca del Penedès al carrer de Sant Joan. Aquest llinatge es va emparentar amb altres i van residir o van ser senyors d’algunes poblacions i viles d’aquest Penedès medieval.

 

 

 

 

 

dimarts, 11 de març del 2025

Clariana del Penedès

 

Vallfort de Castellvell de la Marca

Un castell de Clariana, avui en dia en ruïnes, existia a Argençola (Anoia) i està documentat al segle X. El monestir de Sant Cugat del Vallès posseïa drets sobre aquest castell. Els Clariana eren els castlans d’aquest castell i el senyor era l’abat de Sant Cugat. Un altre castell de Clariana es trobava sobre el riu Cardener (Solsonès) i està documentat al segle XI. Els primers castlans van ser Senfred Duran i la seva muller Rotruda. Els senyors del castell eren els nobles Descatllar. No consta en la documentació que els castlans fossin els Clariana.

Els Clariana

El 1277, Sibil·la, filla del cavaller Jaume de Clariana, que vivia a Vilafranca del Penedès, amb el consell dels seus germans, Guerau i Umbert de Clariana, fa donació al seu marit Guillem de Rubió del terme del castell de Castellet, en concepte de dot i aixovar, de la casa de Clariana, situada en el terme d’Olèrdola, i de la casa de Torolló, situada en el terme de Mediona, amb tots els seus béns, drets i possessions.

Posteriorment, els nobles Clariana també seran senyors de la casa de Vallfort, situada a Sant Jaume dels Domenys dins el terme castral de Castellví, en una donació que fa l’any 1335 el comte de Foix, Castellbó i Castellvell a Guillem de Clariana, que rep llicència per a construir molins i trulls d’oli en aquest lloc. Vallfort ja esmentat el 938 en el repoblament d’aquest espai, del qual el nucli era la casa forta de Vallfort. El senyor era el comte de Foix i els castlans eren els Clariana des de 1335.

Guillem de Clariana compra, al cap de tres anys, censos i horts a la parròquia de Sant Jaume. La seva vídua, Ricarda, el 1359, amb el seu fill Sadurní, serà l’hereu. Sadurní es casa amb Blanca, filla de Berenguer de Guardia, senyor de la casa forta de Banyeres, del mateix nom.

Clariana de Castellet

Clariana d’Avinyonet del Penedès i de Castellet  

Ricarda, la vídua de Guillem, es va retenir dels béns del seu marit la casa de Clariana, a la parròquia d’Avinyó, on encara hi ha les cases de Clariana d’Avinyonet, vora les Cabòries. A més, també posseïa els forns de pa que hi havia a la població de l’Arboç del Penedès. Per tant, com es veu, van tenir molts béns escampats pel territori penedesenc. Ricarda, a més, disposava del seu primer matrimoni amb Berenguer de Montoliu, 6.000 sous.

Sadurní de Clariana va tenir una activitat intensa de compres de béns i rendes, venda de censals, i adquisició de masos i cases fortes durant la segona meitat del segle XIV arreu del Penedès. Un dels exemples va ser quan, el 1338, Sadurní va fer una donació del feu de Font-rubí a favor del seu fill Guillem de Clariana, per a la seva manutenció, la de la seva esposa i fills.

El rei Joan I demana, el 1388, a Francesc de Clariana, notari de l’Arboç, que entregui al vicecanceller els capítols matrimonials que van fer Sadurní de Clariana, procurador general de tota la baronia de Castellví o Castellvell de la Marca, i Blanca, així com els del seu fill Guillem de Clariana i Maria, filla de Berenguer Ripoll.

Clariana d'Avinyonet del Penedès

També la venda d’un censal mort, feta pel botiguer de robes Pere Prats de Vilafranca a favor de Sadurní de Clariana, senyor de la casa de Vallfort, el 1385. O la venda, per part del seu fill, d’un altre censal mort el 1421, atorgada per Bernat de Clariana, senyor de la casa de Vallfort, la seva muller Elionor, Dalmau de Clariana i la seva muller Brieta, Marc de Miravalls i la seva muller Margarita, i Dalmau de Masdovelles, a favor de Lluís Castellet de l’Arboç. També, el 1423, el mateix Bernat, senyor de Vallfort, hipoteca una sèrie de censos sobre el feu de Castellet per pagar un cens anual a Margarita, muller de Marc de Miravalls, senyor de l’Arboç. Bernat de Clariana fou l’últim senyor de la casa de Vallfort.

Els Clariana, cap a mitjans del segle XV, marxaren a Barcelona i abandonaren el Penedès, que els va enriquir. Elionor, muller del donzell Bernat de Clariana del Penedès i filla del donzell Joan d’Argentona i d’Elionor, fa testament el 1430. Anomena marmessors al seu oncle Guerau de Gualba, al cavaller Lluís Marc i a les seves germanes Aldonça i Joana, monges del monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona. Disposa ser enterrada en aquest monestir.

El 1533, Isabel, vídua de l’advocat Joan de Gualbes, amb els seus fills, venen el castell i el terme de Clariana (de Castellet) al cavaller Pere Mollet de Barcelona per 40 lliures. Els Gualbes el tenien per una venda que els va fer l’any 1496 el cavaller Bernat Ferrer.

El 1559, els administradors del Bisbat de Tarragona, entre els quals el sagristà Pere de Castellet, venen els drets que rebien de la quadra de Ses Gunyoles i del mas de Clariana (d'Avinyonet del Penedès) al batlle general de Catalunya, Lluís Icard, senyor de Torredembarra.